Tinc una ungla del peu que no em creix massa bé, i abans que la cosa empitjori pensava que potser m’ho podria mirar algú (no és pas res important, però veient com està la sanitat aquí, sempre intento aplicar allò de “val més prevenir que curar”). Li vaig preguntar al barber si sabia d’algun lloc a Tororo, i em va dir que no; que com a molt ho trobaria a la capital. I em diu: “Mira com tinc aquesta ungla del peu. Quan me’n cau una, me l’embolico amb una fulla de (no sé què) i al cap d’uns dies ja està!”.
Ahir al final de la classe de música, un dels monjos joves se’n reia de mi (de bon rotllo, eh?) perquè l’altre dia que plovia em va veure amb un paraigua. Home, no plovia a bots i barrals, però a Catalunya molta gent hauria anat amb paraigües.
En resum: que els occidentals som delicats. Són coses que em fan riure.
Ais, Sergi! m'has fet riure de bon matí ☔😂 És ben bé que aquí vivim en una bombolla! Que no n'havia vist mai cap de paraigua, el teu company??(
ResponEliminaSí, aquí se'n veuen algunes vegades. Però per la quantitat de pluja, li va semblar que era totalment innecessari
EliminaSí que fa gràcia això que expliques, però t'entenc perfectament!!! quan alguna cosa em molesta intento trobar-hi solució! El meu home sempre em diu: -Que delicadita eres ;)
ResponEliminaDe tota menera intenta que t'arreglin això del peu i el paraigües no el perdis, que no se sap mai...
Molta sort, Sergi!!!
Està clar que el món el veiem en funció de les "ulleres" (cultura) que portem. Uns donem importància a certes coses i altres no; suposo que el nivell econòmic també ajuda a donar importància a l'essencial i no a coses més "superficials" (amb tot el respecte per la teva ungla i la pluja)
ResponEliminaHola Sergi! Per què fa falta paraigua si hi ha fulles de plataner? Pots triar la mida, si s'espatlla n'hi ha més a mà... Bromes a part, Rwanda és el primer lloc on he vist paraigües plegables grans. Estan molt bé perquè realment donen protecció.
ResponElimina3. EL MONJO JOVE DE LA CLASSE DE MÚSICA.
ResponElimina"...LA DELICADESA OCCIDETAL..."
Pare Sergi:
Sí no t' interpretat malament,
amb la teva expressió:
"...els occidentals som delicats..."
has traduït amb paraules,
les rialles que ( de bon rotllo)
dirigia cap a tú, el monjo jove de la classe
de música.
Jo li diria, a aquest monjo jove,
QUE més que DELICATS, en aquest cas concret,
PRENEM PRECAUCIONS, I ENS ANTICIPEM a possibles
molésties.
Anar " XOP" de peus i roba, durant vuit hores laborals, fins tornar a casa és Impensable...
és impossible... ni la mateixa empresa laboral,
ho permetria.
Per tant, benvolgut " monjo jove", no és una qüestió de delicadesa...
ES ESTAR INCERIT DINS TOT UN CONJUNT DE PRINCIPIS I CODIS DE COMPORTAMENT, D ' UNA SOCIETAT CONCRETA,
AMB TOT LO BÓ, I TOT LO DOLENT QUE PUGUI COMPORTAT.
Ara bé, que és la DELICADESA ?
LA DELICADESA és primerament, i abans que res,
el VOLER i VIGILAR ser " POLIT" d' INTENCIONS.
el VOLER I VIGILAR ser " POLIT" de COR...
i a partir d' aquí, sí que és va traspassant
a les nostres més mínimes accions, com per exemple:
Agafar el paraigües, per presentar-te adequadament al lloc on vas.
Els occidentals acostumem a tenir
un sencill paraigües a casa, i un altre!, al calaix de la taula de l' empresa on es treballa.
Amb aquesta PREVISIÓ,poques vegades ens mullem.
Benvolgut monje jove de la classe de música
del Pare Sergi d' Assis, et desitjo una feliç tarda
a tú i a tota la Comunitat
P.D.
He escrit la meva opinió, partint de que la Comunitat deu tenir, un o dos paraigües, per qui ho
Necessiti.
De no ser així, m' hagués expressat d ' una altre manera.
GRÀCIES.
Tens tota la raó. Segurament vivim mirant de protegir-nos més de tot (i aquí parlo tant de l'exterior, com de l'interior). En molts casos crec que som nosaltres mateixos els que ens posem les cuirasses de protecció abans de saber si són necessàries o no.
ResponEliminaPare Sergi d' Assis, bona tarda:
ResponEliminaLA teva comunicació m' ha suggerit tres temes:
1. LA FOTOGRAFIA
La "DENT DE LLEÓ", és una de les llavors més elegants i eficaces de la naturalesa
De petits ja l' admiravem seguint els seus desplaçaments pels aires.
Peró, aquells nens de Primària, que tant ens agradaven les Ciencies Naturals, no comprenien
com una planta tant bonica, podia tenir un nom
tant TERRORÍFIC i FEROTGE:
" DENT DE LLEÓ",
Per uns nens de déu anys, alló, era incomprensible.
Un dia, vàrem tenir l' oportunitat d' observar-la
al natural.
Llavors vàrem entendre:
Les seves FULLES, EREN UNES SERRES DE FUSTER,
PLENES DE PUNXES !!
MAI MÉS LI VAREM DIR " Angelet volador"
NOSALTRES, VAREM ATERRISAR A LA REALITAT,
I LA CIENCIA, ERA COM ERA !!
ES VAREN ACABAR LES FANTASIES...
A PARTIR D' AQUELL MOMENT, VAREM COMENÇAR A COMPRENDRE, UNA MICA, QUE VOLIA DIR " CIENCIA "
LA SALUT DELS PEUS.
Importantíssim cuidar la salut dels peus i de tot el cos, per petit que sigui el problema.
Recordo la mort d' un nen per infecció
ELS metges no sabien d' on venia.
El microbi, estava localitzat a les soles de la sabate.
Aquella vaca,era portadora del microbi
El curro va quedar mal curtit, i el nen, a través
de la planta dels peus, va anar absorbint el microbi, peró, els metges, la no van estar-hi a temps.
I, així, dos cassos més, de no tantes gravetat.
Penso que, estant al continent on esteu, tota vigilància és poca...
Per cert, Pare Sergi:
- quin és el nom.de la planta, que utilitza el teu barber ??
Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina