Als africans de tant en tant els agrada compartir proverbis que il·lustrin una situació quotidiana. Un jove ugandès em va dir el següent: “What an elder sees while seated, a young one cannot see even if he climbs the highest mountain” (“Allò que un ancià veu assegut, un jove no ho pot veure ni que pugi la muntanya més alta”).
Expressa bé el gran respecte que els africans tenen per les persones grans, un valor que a Occident sembla que hem deixat una mica de banda. És evident que els ancians tenen més experiència, i per això estan de tornada en molts aspectes. Però això fa que a voltes els joves africans no se sentin escoltats ni tinguts en compte. Aquí convindria aquell consell de Sant Benet a l’Abat: que escolti a tothom, perquè l’Esperit revela sovint allò que és millor al més jove. És a dir, a qui menys ens ho pensaríem.
També he trobat algun jove que, volent-se menjar el món, no escolta el criteri dels ancians. Forma part de la condició humana.
Crec que a Occident i Àfrica tenim els dos extrems: un context en el qual els ancians sembla que facin nosa, i un altre en els quals són molt respectats (i els joves, poc valorats). Potser hauríem de trobar tots una síntesi. I seguint el consell de Sant Benet: que els més joves honorin els ancians, i els ancians estimin els joves.
PD: Em sento molt honorat que a La Font de Greccio hi entreu ancians (alguns molt ancians), i al mateix temps joves (alguns molt joves)! És bonic que sigui un espai intergeneracional, tot i que els joves no hi soleu deixar gaires comentaris.
Saber combinar el consell i l'experiència de la gent gran amb les ganes i l'empenta dels més joves és el millor; però costa.
ResponEliminaM'agrada la frase de Sant Benet, que crec que ja l'has dit alguna vegada, Sergi! És una manera molt clara i senzilla de tenir en compte a tothom!!!
ResponEliminaI pels ancians, penso que en el nostre món és difícil de trobar-los el lloc. Les persones, si tenim el cap a lloc, a qualsevol edat podem ser escoltades. Ara a casa nostra arribem a edats molt avançades i no en les millors condicions. Diumenge passat, a la missa hi havia una família que celebrava els 100 anys de l'avi i se'l veia bé, però no sempre és així.
I pel que dius de les persones que entrem a la font, ja veig que jo sóc de les del montón, una mica més gran que tu, però no tant ara ja! Què hi farem...
Moltes gràcies per tot, Sergi!!!
Una cosa, la foto és teva? Saps l'edat del suposat ancià?
La relació entre generacions,
ResponEliminaja sigui, dins d'una mateixa família,
ja sigui en mig de la societat,
i pensada des de la cultura europea,
jo la fonamentaria sobre tres aspectes:
Primer Fonament: ELS SENTIMENTS S'ESTÀ I AGRAÏMENT,
per totes aquelles persones que ens han ajudat
a arribar on som ara:
La mateixa vida, l'aliment, l'acompanyament,
La correcció justa, la cultura...
Segon Fonament: EL TREBALL PERSONAL
DE LA NOSTRE PROPIA FORMACIO DE PRINCIPIS
I JUDICIS MORAL, més enllà de les filosofies
relativistes i trivialitzants del moment,
sigui aquest moment curt o llarg.
Tercer FONAMENT: EL RESPECTE.
A totes les PERSONES
A totes les EDATS
A totes les SITUACIONS
A tot els LLOCS.
Penso també, que uns i altres,
vull dir, grans, petits i joves,
em d'aprendre quines són les característiques
de l' infantesa, l' adolescéncia, la juventuts,
la vellesa...
"...si ens escoltem, ens coneixerem,
si ens coneixem, ens comprendrem,
si ens comprenem, es posible que trobem solucions
de convibencia més fàcilment..."
" ...SENTIMENTS D'ESTIMA I AGRAÏMENT..."
ResponEliminaCrec que el gran error que cometem els occidentals és pensar que algú que ha perdut alguna o moltes de les seves facultats és com si ja no tingués vida i ja no li quedés res a fer .Per experiència us dic que hi ha molta vida en les persones ancianes i moltes possibilitats de sentir-se viu i útil i de compartir experiència amb qui els envolten fins al darrer alè de la seva vida, tant de bó sabèssim transmetre aquesta idea cada vegada més intensament als joves.
ResponEliminaTal com m'he anat fent gran he lamentat no haver parlat molt més amb les persones més grans. Potser que els mitjans formatius que hem gaudit i les possibilitats d'accés als coneixements ens han fet excessivament autosuficients. Aquesta actitud ens ha fet prescindir de la gran saviesa de la gent gran. Una saviesa vital, quotidiana, arrelada, entranyable. En molts casos ha suposat trencar una baula en la transmissió de coneixements i tradicions, no per seguir-les al peu de la lletra sinó com a elements de cohesió social i cultural que ens humanitzen i ens proveeixen d'identitat personal i col·lectiva.
ResponEliminaPer posar un exemple molt concret, parlaria del tema de la nostra llengua. Quant de lèxic habitual no ha passat a les noves generacions! Quantes paraules i expressions que hem escoltat als nostres majors resulten estranyes a les noves generacions!
La persona gran, sí o sí, és referent pels que li venen darrera. Si el sentit de la vida es cenyís “tan sols” a la fortalesa física, la capacitat productiva i la bona salut, la vellesa seria una tragèdia.
ResponEliminaFa uns anys la vida m’ha donat ser avi. Si ser pare fou un acte lliure, decidit amb la meva esposa, ser avi és un regal! Cert que les forces minven poc a poc, l’energia és diferent, el ritme més pausat, … Però aquesta realitat sobrevinguda m’ha obert una perspectiva nova: fa gran el goig de viure! Sí, els més petits (i no tant petits) m’obren noves oportunitats de relació, d’estimació i generositat, a voltes no pas fàcils. Però, sobretot, em demanen ser testimoni d’esperança. Fer present que la Vida té sentit i que, tot i les nuvolades, val la pena estar aquí estimant i sentint-se estimat. Poder-los servir i regalar-les-hi un somriure de gratitud, els hi val més que una llarga lliçó. M’inspira la profetessa Anna (Lc 2,36): tenia 84 anys i “al veure l’infant petit, donava gràcies a Déu i parlava d’ell a tots els que esperaven l’alliberament.” Les persones grans, que com relata el jove ugandès “hi veuen assegudes”, som fars d’esperança.
Moltes gràcies pels vostres comentaris, m'agrada molt quan compartiu vivències!
ResponEliminaTal i com diu la Marta, m'agrada molt la frase de Sant Benet. Crec que la clau de tot és en el respecte i en l'amor. Si som usuaris de les dues coses, no es fa difícil entendre'ns amb els néts, ni per molts que en tinguem; intentem comprendre's i, amb respecte els uns per als altres arribem sempre a
ResponEliminauna bona entesa.
Bona Pasqua a tots i totes i que la llum del Ressuscitat acompanyi a tot el món, que prou falta ens fa.
Fina Múrria.