Una cosa que no m’agrada de les xarxes socials és que, cada vegada que mor algú que és qüestionable en l’opinió de qui sigui, comencen a aparèixer comentaris criticant el difunt. O insultant-lo, o burlant-se de la seva mort. I em sap greu.
No pas perquè pensi que els comentaris no tenen raó (a vegades són opinions ben fonamentades). No pas perquè no cregui en la llibertat d’expressió, perquè evidentment les persones tenen dret a opinar. Però quan algú s’acaba de morir i no era exemplar, em surt més restar en silenci.
El mort ja no es pot defensar, i s’ha trobat amb l’Únic que al meu entendre coneix el fons de totes les coses. Em sembla que el millor que puc fer és callar.
Recordo, no fa gaires anys, que va morir algú molt ben valorat en diferents àmbits. I vinga elogis. Els de casa seva l’havien patit força en aspectes poc coneguts. I van callar. Em va agradar.
Molt sàvia observació. Especialment quan es tracta de personatges més o menys públics on la família i els amics i coneguts més propers poden saber històries del difunt no massa edificants. Donar-les a conèixer de forma pública pot ser només ganes de fer un cert exhibicionisme que no portarà enlloc ja que, com tu Sergi dius molt bé, al difunt ja li ha arribat la seva hora, i els qui quedem en aquest món en canvi podem practicar una obra de caritat molt pròpia dels cristians que és la de pregar pels difunts, i de pas fer conscient que tots portem la nostra major o menor càrrega de febleses i de pecat, una paraula i un concepte que no cotitzen gaire a l'alça en els nostres temps.
ResponEliminaDe fet, escrivint això he tingut la sensació que anava força a contracorrent del que s'estila actualment. Però m'és igual. Així és com ho veig, i m'agrada compartir-ho. Segur que no som els únics que opinem així.
Elimina
ResponEliminaÉs curiós perquè a Portugal crec que passa el contrari. Si algú mor, encara que fos una "mala" persona i a qui sempre se criticava, ara diuen que era molt bona persona i tothom l'elogia molt. Només Déu sap la veritat. El silenci sempre és el millor...
M'agrada el que expliques i ho comparteixo. Em molesten tant les crítiques com els grans elogis, així que el silenci és una sàvia posició!!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Sergi!!!
El meu barri, és un poblet petit,
ResponEliminaen mig d' una gran ciutat, on tots ens coneixem.
Per aquest motiu, anem a moltes misses exequials.
Puc dir que el respecte per la persona difunta,
per part de la feligresia que assisteix,
ha sigut correcte en tot moment.
Ara bé:
Si, que és veritat que, al llarc del temps,
quan les emocions i sentiments, han tornat al seu lloc,
i s' han tingut que fer reunions de típus de Pastoral,
o bé de típus Cívic, llavors sí que d ' una manera,
espontànea o bé necesaria, sobretot, sila persona
havia tingut algún càrrec o responsabilitat, es parla
del seu temperament, caràcter, personalitar...
tant en persones d' un tracte " més dificil " ,
com també d' aquelles persones, que tsmbé ens han deixat, i han tingut una personalitat " encantadora"
que ens han fet un gran bé, i les tenim molt presents.
El que sí, s' ha criticat , algunes vegades,
són les " MISSES EXEQUIALS ESPECTACLES :
Aquelles misses en que, LES CORALS, convidades per la familia, han sobrepassat al CANT LITÚRGIC,
i l L' OBITUARI DEL DIFUNT, ha sobrepassat,
i ha fet ombre a la HOMILIA DEL CELEBRANT.
Aixó, la veritat, ja costa més de " DISSIMULAR",
a la sortida de la Parróquia correspoment.
Per sort i bon criteri de la familia , aixó passa
poquíssimes vegades.
La majoria de misses exequials, tothhom enten,
que cal donar prioritat a la Missa en sí,
amb tot el seu CONTINGUT LITÚRGIC,
tal com ha de ser . Una salutació !!