Em fa una certa vergonya compartir això d'avui, potser per por de no ser comprès. Però al cap de dos anys, penso que potser val la pena.
Jo no volia venir a l'Àfrica. És més, tot i la convicció amb la qual vaig demanar-ho, bastantes coses em generaven un gran rebuig. El menjar, les carreteres i la conducció temerària, els animals salvatges, els mosquits i el risc d'agafar la malària, i més coses.
Però ho sentia com un deure. Ho havia de fer. Una crida. Digueu-n'hi com vulgueu. No era qüestió d'il·lusió, sinó de deure.
Salvant totes les distàncies, evidentment, m'ha ajudat el testimoni de Sant Francesc per posar nom a algunes vivències. En el seu testament, que no és gaire llarg, hi apareix la repugnància que sentia pels leprosos. I l'experiència interior (i exterior) que va fer: "allò que em semblava amarg se'm convertí en dolçor". Segurament els leprosos l'enfrontaven a la seva pròpia finitud, límits, fragilitat, i fins a la pròpia mort. Hi ha un camí de reconciliació, de passar de l'amargor a la dolçor.
No us sé dir com, però he fet aquesta experiència de passar del rebuig fort a una dolçor difícil d'expressar amb paraules. Soc feliç servint els pobres. No és una felicitat de riallades, és una plenitud. Com si no pogués ser d'altra manera.
Déu té els seus propis camins. A vegades sorprenents. Sempre providents. No puc fer més que donar gràcies.
Vídeo: fragment de la pel·lícula "Hermano Sol, Hermana Luna" sobre Sant Francesc.
No saps com agraïm que vulguis compartir aquesta vivència d'evangelització amb nosaltres ja que també ens hi fas sentir implicats i al mateix temps motivats per fer el bé als nostres germans, sigui on sigui que ens trobem. Déu n'hi dó. Desitjo de tot cor que la teva malatia evolucioni favorablement. Som molts els que preguem per tu.
ResponEliminaFina Múrria.
Estic ja bé de salut i recuperat. Vaig acabar el tractament divendres passat, i considero que ara ja estic bé del tot. Gràcies a Déu!
EliminaT'entenc Sergi i crec que hi ha una cosa que has deixat de dir: tenir por de no estar a l'alçada dels objectius que penses que s'han prefixat sobre tu. Mariàngels
ResponEliminaGràcies, però no entenc massa aquest comentari. I és que no sento cap pressió per part dels ugandesos ni tampoc dels qui fan donatius per arribar a uns objectius. Penso que tothom és molt comprensiu i fa confiança. No sento aquesta por.
EliminaMolt interessant la reflexió d'avui. Si repassem la vida de molts sants trobarem que n'està plena de situacions on ells han seguit una crida que aparentment contradeia les seves inclinacions més o menys naturals. Ara mateix em ve al cap el germà universal Charles de Foucauld que ha ja estat canonitzat, i per exemple un altre força original com Thomas Merton (que de moment encara no ha estat canonitzat, ni crec que ho sigui a la curta tot i que alguns l'anomenin el sant Agustí del segle XX) i que precisament llegia avui d'ell una reflexió sobre la crida al silenci en una comunitat monàstica o en una ermita Segons Thomas Merton aquesta crida particular i personal més aviat ens ha de capgirar i no pas aconsolar pel fet de posar-nos a refugi del món i de les seves dificultats i reptes com podria semblar en un primer moment.
ResponEliminaLa vocació cristiana , personal i concreta de cada un,
ResponEliminaserà sempre un gran misteri,
des de la nostra perspectiva humana.
Es una relació íntima entre Déu i l ' home.
Com a consequencia d' aquesta intimitat,
en neix tota una vida de testimoni i servei,
dirigit a les persones.
És a dir, UNA PRESÉNCIA DE DÉU ENTRE ELS HOMES.
Per tant, tot el que ens comuniques avui,
i de la manera en que ho comuniques,
forma part, d' aquest " MISTERI VOCACIONAL ",
que jo el crec, i em sembla també,
que el comprenc.
Estic contenta de tenir bones noticies
sobre la teva salut !!
En primer lloc, Sergi, me'n alegro i dono gràcies de què ja estiguis recuperat. No t'ha de fer cap vergonya compartir els sentiments que expliques, al contrari, diu encara més de tu, doncs si malgrat el rebuig vas venir i ja fa dos anys que estàs aquí, el que fas te encara molt més valor i com diu la Fina Múrria ens fas molt de be a nosaltres, també, ens serveixes d'exemple i ens sentim totalment motivats per fer tot el be que puguem. Gràcies, Sergi.
ResponEliminaCrec que has expressat molt bé la teva decissió de fa 2 anys. Humanament, segons el que expliques, no tenies massa ganes de començar una aventura on hi veies certs "inconvenients". Per altra banda hi havia una Crida a sortir de la zona de conforn i posar els teus talents al servei dels més pobres (anava dir dels altres però els altres els tenim a tot arreu però els pobres no). Gràcies Sergi per la teva sinceritat i per compartir-ho amb nosaltres. Ens ajuda a valorar més el que estàs fent i també a seguir el teu exemple en posar el servei als altres per davant dels nostres interessos, comoditats o gustos.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris
ResponEliminaQuina sort poder fer servir la paraula plenitud per explicar com vius l'experiència a Tororo. Per molts anys!
ResponEliminaSí! Això no vol dir que no hi hagi dificultats, perquè n'hi ha i moltes. Però penso que, tanmateix, la paraula plenitud és adient.
Elimina