Menjar a Corea

A Uganda he après a valorar molt la dieta mediterrània per com és d'equilibrada. Però aquests dies a Corea m'ha sorprès molt positivament el menjar que ens han donat. Em consta que han fet alguns extres perquè hi érem nosaltres. 

Bastants comentàvem com eren de saludables els àpats. Hi havia verdures que ni conec, però feien unes combinacions molt bones. I uns maduixots boníssims, i uns raïms gegants deliciosos! I unes gambes! Pel que fa a la carn, la feien molt suau i ben preparada (sobretot en contrast amb Uganda).

Segurament el lloc més típic coreà era el restaurant on ens van portar l'últim dia (i que podeu veure en les dues fotos): posen menjar variat al mig de la taula, i la gent va fent una mena de cucurutxos amb les fulles d'enciam i similars que s'omplen amb carn i el que prefereixis. Hi ha coses força picants, però sempre pots triar opcions no picants.

És un menjar d'estètica xinesa (també utilitzen els bastonets). Però l'opinió majoritària era que semblava una alimentació més saludable que la xinesa.

Un coreà em va comentar que encara es menja gos (una classe de gos) a Corea, però que les noves generacions van deixant-ho probablement per influència d'altres cultures. No ens en van donar, no. 

Monjos coreans

Durant l’estada a Corea ens han ensenyat els tallers del monestir de Waegwan: vitralls, orfebreria, fusteria, una gran impremta, una fàbrica de salsitxes, taller de ciris… quanta feina que fan! També tenen dos instituts de secundària. Però sabeu què? Encara m’han impressionat més altres coses.

Per exemple, que amb el seu treball i amb el seu apostolat aconsegueixen molts diners per ajudar els altres monestirs que estan a missions, i donen suport a projectes socials que s’hi duen a terme. I també que fa unes dècades, en temps difícils per a la democràcia, van sortir a manifestar-se com a protesta. 

Una de les visites va ser a un monestir contemplatiu. I allà se’ns va explicar que ser contemplatius no els privava del compromís amb el poble, en la pregària i amb el que convingués. I ens van compartir que només fa unes setmanes alguns es van anar a manifestar contra el president (tot i ser conscients del risc d’exposar-se en públic en qüestions complexes). 

M’agrada aquesta combinació de contemplació i acció. Podrien semblar dues coses incompatibles, però a mi em sembla que si es viuen de manera integrada poden ser molt fecundes, i l’una pot sostenir l’altra.

A la frontera amb Corea del Nord

Per sorpresa meva, els monjos coreans ens han portat fins ben al nord de Corea del Sud, a tocar de Corea del Nord. Fa dècades tenien el monestir a Corea del Nord, i molts dels monjos van ser assassinats. Després van crear el monestir de Waegwan al sud, i allà fan commemoració (per exemple, amb aquesta pintura a l'entrada de l'església) d'aquests màrtirs que han presentat perquè puguin ser beatificats.

Hem visitat el "Peace and Unity Center" amb una església catòlica on es prega per la reunificació de Corea. Està a tocar de Corea del Nord, en una zona que en cas d'un atac (diuen ells) seria la primera de rebre. Aquesta és la foto:

I després hem pujat fins al "Odusan Unification Tower", un indret molt proper a Corea del Nord amb un mirador amb mapes i telescopis per poder observar-ne bé qualsevol detall. Realment es veia molt bé (he vist cases, el que m'ha semblat un cavall que passava per un camí...). És una vista bonica, però fa impressió pensar tot el que hi ha al darrere d'aquesta separació i la impossibilitat de circular lliurement entre les dues Corees. T'ho recorda un cartell indicant als visitants què fer en cas d'emergència per una acció militar de Corea del Nord.

No tinc cap dubte que, si un dia és permès, els monjos tornaran de seguida a refundar el monestir de Corea del Nord. I que volen aquesta reconciliació, molt lligada a un desig de pau. Però també he sentit que hi ha coreans del sud que no desitgen tant aquesta unificació perquè suposarà amb tota probabilitat una davallada econòmica forta.  

Blocs i blocs amb números

Des d'un punt de vista urbanístic, la primera impressió de Corea va ser força xocant. Tant a la zona de Seül com durant el viatge de 3 hores fins a Waegwan vam veure molts blocs de molts pisos, i quasi tots amb una estètica molt semblant (per una voluntat d'uniformització? Ho desconec).

I tots aquests blocs tenien un número gegant en un dels murs, per poder-los diferenciar dels altres. Em van transmetre un sentiment de despersonalització: milers de persones ficades en un bloc immens, i classificades per números. Com si els éssers humans poguéssim ser classificats numèricament sense anar més enllà. Ja sé que és una impressió subjectiva, però us la comparteixo perquè així és com ho vaig viure. 

I em va fer pensar en tantes persones de països pobres, que poden sentir-se tractats de manera despersonalitzada. Com si no vingués d'un, i com si els problemes de l'un fossin indiferents al sistema que té altres preocupacions. 

I davant d'aquestes masses de població (la de Corea ben rica, també els qui viuen en els blocs), què hi fem nosaltres? Aquests dies he pogut parlar amb persones que encapçalen projectes en diversos indrets del planeta, i que fan meravelles per ajudar els qui més ho necessiten. 

Però tinc la sensació que, almenys per part meva, només puc ser un signe. No puc ajudar milers i milers de persones. Només uns quants. Però sí que com a mínim aquests a qui puc ajudar han de sentir que no són només un número, sinó éssers humans amb un rostre concret. Amb una dignitat.

Aquesta darrera foto és la vista des del monestir de Waegwan:

Nou Abat President

Ahir hi va haver l'elecció del nou Abat President de la congregació benedictina de St. Ottilien. I l'elegit és el P. Javier Aparicio, un espanyol que ha estat treballant en l'equip director de la congregació aquests darrers anys. És una persona molt propera, molt vàlida i amb un gran coneixement de la congregació. Estic molt content. És la primera vegada que l'escollit no és un alemany, dels quals ve l'origen d'aquesta congregació: un bon signe dels temps per aquesta congregació cada cop més internacional.

En aquesta foto veieu la processó que vam fer fins a l'església de l'abadia de Waegwan, on hi va haver la presentació oficial del nou Abat President Javier.

A la tarda vam anar d'excursió, i entre altres coses ens van rebre en un auditori on van interpretar música tradicional coreana amb instruments típics. 

Al vespre vam visitar les monges benedictines de Tutzing, on vam poder admirar la professionalitat amb què gestionen els seus projectes. Ens van convidar a sopar, i al final un grup de monges ens van oferir aquesta cançó que va fer les delícies de tots els qui hi érem: veus angelicals i afinades!

Primers dies a Corea del Sud

En el darrer vol que ens va portar fins a Seül, hi anàvem quasi tots els de la regió africana (Tanzània, Kènia, Uganda, Sud-àfrica, Togo, Zàmbia, Moçambic). Ens van portar a una casa que els monjos tenen a la capital, on vaig passar força fred, i hi vam fer nit. 

Ahir vam viatjar fins a l'Abadia de Waegwan, on es farà el Capítol General. De moment, només ens estem aclimatant al nou horari i preparant-nos per les reunions que comencen demà. 

M'ha sorprès la rebuda tan càlida per part de molts monjos amb qui vaig coincidir al darrer Capítol General. Perquè jo no pertanyo a la seva congregació, i només vinc a fer de traductor: soc un "don nadie". Algun coneix Montserrat i ho aprecia, però molts ni ho coneixen. Altres suposo que em recorden amb simpatia per converses que vam tenir l'altra vegada. I alguns crec que és perquè valoren el fet que faci 4 anys que estic a Tororo. Suposo que quan penses que no et mereixes ser especialment ben acollit perquè ets foraster, és quan més il·lusió fa.

Estem en una hostatgeria nova, molt ben equipada, amb calefacció radiant i una dutxa que de tan moderna no sabia ni com funcionava! Però com a disseny trobo que és un edifici desangelat (en la línia del que he anat veient en el recorregut des de Seül fins al monestir). 

Les fotos són: la vista des de la meva habitació, l'edifici de l'hostatgeria, i la cerimònia del te que ens han ofert unes senyores abillades per a l'ocasió amb vestits tradicionals coreans (unes faldilles espectaculars!).

Al Capítol General de la Congregació

Novament des de la congregació benedictina a la qual pertany el monestir de Tororo m'han demanat que vagi a fer de traductor al seu Capítol General (traductor d'anglès - castellà i castellà - anglès). 

Té lloc perquè el seu Abat President va ser elegit recentment Abat Primat (la figura representativa més alta dels benedictins d'arreu del món). I ara cal elegir un nou Abat President. És un moment important, perquè el darrer n'ha estat uns 20 anys. Per tant, és el començament d'una nova etapa. M'agradarà poder presenciar com va en aquesta trobada amb abats i superiors de tot el món. 

I el Capítol té lloc a Corea del Sud, raó per la qual encara em fa més il·lusió. No crec que vegi gran cosa perquè hi vaig a treballar. Però estaré a punt per tot el que pugui descobrir del país, lògicament. 

Diuen que hi ha temperatures de sota zero. Això ja no em fa tanta gràcia, però bé (no em puc pas queixar!). 

Arribem a Seül, i ens traslladen a un monestir que és relativament a prop de Daegu (cap al sud). 

Ja us explicaré el què. Ara estic a mig camí, fent escala. 

El meu amic José

Fa anys vaig tenir l'ocurrència de fer uns vídeos en castellà. I hi va haver algú que, a partir d'aquests vídeos, des de ben lluny em va mirar de contactar per correu, per carta... i d'aquí en va sortir una molt bonica amistat! Era en José, metge d'Atlanta, reconegut epidemiòleg. Americà amb el cor porto-riqueny. 

A partir de la relació amb ell va venir la relació amb l'Escolania i la coneixença amb la seva dona. Ella, la Rosa Belén, va aprendre català amb les cançons d'en Serrat (literal!). I ella és qui li tradueix els meus escrits a La Font de Greccio. 

Van visitar l'Escolania quan n'era prefecte, i van fer una xerrada als escolans. I posteriorment un escolà que no podia recordar el nom d'ella em va demanar per "en José i la María". Això els va fer molta gràcia, i aquest és l'origen que la primera vaca a Tororo es digués "María" a petició d'en José. Una anècdota amb humor. Ells van ser dels qui ens van ajudar més en el projecte de les vaques. 

Tinc diverses fotos d'en José, però he volgut triar aquesta perquè penso que expressa una part d'ell. És una persona molt profunda, espiritual, intel·lectual, i al mateix temps jocós, amb sentit de l'humor i amb un do per l'amistat. Fa tan sols uns dies es va disfressar de Santa Claus per als seus nets.

Ell és qui he consultat diverses vegades per temes de salut des que estic a Uganda. I ell és qui m'ha ajudat a desencallar en més d'una ocasió algun tema mèdic que no estava clar. En recordo una d'especial. Fa uns anys em trobava força malament, vaig anar al dispensari i em van dir que treballava massa i que per això estava cansat. M'ho vaig creure, perquè era cert que treballava molt. Em van donar vitamines. Una amiga em va dir: "per què no ho consultes a aquell amic teu americà?". En José va descobrir que hi havia alguna altra causa, i em va posar en contacte amb una doctora especialista en malalties tropicals que em va diagnosticar la infecció d'una paparra. De seguida que em vaig prendre l'antibiòtic corresponent, vaig millorar. 

L'amistat és un do. Apareix quan apareix. I és per donar-ne gràcies sempre, als amics i a Déu qui ho fa possible! Gràcies José!!!

L'equador ugandès

Anant de viatge cap a Mbarara, trobes a la carretera una zona on s'indica que passa l'equador. I hi ha dos muntatges perquè la gent s'hi faci fotos, per comprar un certificat molt car que demostri que has passat per allà, i per fer-te un experiment amb aigua.

D'aquest experiment us volia parlar i preguntar si realment sabeu què hi ha de veritat en això. Diuen que en funció de l'hemisferi on et trobes, l'aigua s'escola en una direcció o en una altra en una aigüera. I allà mateix et feien una demostració en tres indrets a pocs metres de distància, dient-te que una aigüera estava a l'hemisferi nord, l'altra a l'hemisferi sud, i l'altra just a l'equador del planeta.

Un amic em va enviar aquest vídeo que ho qüestiona en part. Però un altre amic em va dir que a Sudamèrica ell mateix va experimentar (on s'allotjava) que això era veritat. Què en sabeu? Estic ben encuriosit! 

Aquí teniu els tres vídeos:

Exercici pràctic de la felicitació de Nadal

Els dies abans de Nadal vaig descobrir de manera inesperada que m'havia estat enganyant, i amb mentides gruixudes durant un any. De fet, també a la família i a tot el seu entorn. Em va desconcertar i entristir. Però vaig pensar que això formava part de la seva misèria i marginació. Sovint es parla dels pobres de manera idíl·lica, però la marginació sovint significa també trampes o estratègies no massa correctes. Vaig pensar que ho hauria de portar a la pregària per saber-ho afrontar des de l'Evangeli.

Avui ens hem vist unes hores. Li he preguntat per què m'havia mentit tant, i ha quedat molt avergonyit. Sense mirar-me a la cara una bona estona, i emocionat, ha intentat de mica en mica trobar paraules. Li he dit que entenia que era una estratègia de supervivència havent-se sentit refusat des de petit. Però que, una vegada que troba algú que es preocupa per ell, com pot ser que el tracti malament. 

S'ha disculpat vàries vegades. I jo li he preguntat més d'una vegada que la meva intenció era entendre per què m'havia mentit. Li he dit que la meva estimació no canviaria ni s'aturaria, perquè era estimació de veritat i no en funció del que fes ell. Que no depenia d'un sentiment, sinó que era una decisió que vaig prendre fa temps. 

Sobre com continuar a partir d'ara, m'ha demanat que no el deixi sol. I li he dit que no està sol, és clar. Però que he de mirar d'evitar que em torni a enganyar. 

Quan ja marxava, una pregunta meva innocent ha portat a desvelar encara una altra mentida de fa temps. Ell l'hauria pogut amagar, i en canvi ha fet l'esforç de dir-me la veritat (i mirant-me a la cara!). Li he valorat molt que hagués dit la veritat. 

Dono gràcies a Déu per aquesta trobada, que francament em neguitejava. Però queda encara molt de camí. Que Ell ens hi ajudi!

Ja tenim nom!!

Bé, després de la consulta tan participada (moltes gràcies a tots!!!) em vaig quedar amb una reflexió que havia rebut d'un de vosaltres. Deia que els noms dels diferents programes fins ara eren intercanviables entre ells, i que podien sonar a plans de pensions d'un banc. Em va fer riure, però vaig pensar que tenia una certa raó. Per tant, calia trobar un nom ben específic per al programa educatiu. 

Una de les propostes em va sorprendre i captivar des del primer moment: donar-li el nom de la primera nena becada! Em va semblar inspirador perquè és un nom en femení i perquè era una persona especialment vulnerable (la vaig conèixer que s'arrossegava per terra). Per tant, el nom serà "BEQUES ALWENY".

És un nom plenament africà, i assenyala una direcció: buscar la paritat entre nois i noies becades. Buscar la paritat ja és una discriminació positiva en favor de les noies, perquè per defecte són els nois els més beneficiats. Quan en una família no hi ha prou diners per becar un noi i una noia, la prioritat sol ser el noi. I també moltes noies queden embarassades massa joves, i se'ls ha acabat estudiar.

A vegades, alguns nois m'han escrit cartes,  m'han vingut a veure per demanar ajuda en els estudis. Les noies no ho fan per un tema cultural. Per això les noies s'hauran d'anar a buscar, i això requerirà més temps. Però la direcció és clara: que tant nois com noies tinguin dret a estudiar i a tenir un futur.

"Beques Alweny": intueixo que pot ser un programa preciós i que en el futur pot donar molt de fruit!! Pas a pas.

Moltíssimes gràcies a tots els qui ens heu ajudat a reflexionar-hi amb les vostres idees i propostes!!

Una bona manera de començar aquest any nou. Bon any nou a tothom!!!