Des d'un punt de vista urbanístic, la primera impressió de Corea va ser força xocant. Tant a la zona de Seül com durant el viatge de 3 hores fins a Waegwan vam veure molts blocs de molts pisos, i quasi tots amb una estètica molt semblant (per una voluntat d'uniformització? Ho desconec).
I tots aquests blocs tenien un número gegant en un dels murs, per poder-los diferenciar dels altres. Em van transmetre un sentiment de despersonalització: milers de persones ficades en un bloc immens, i classificades per números. Com si els éssers humans poguéssim ser classificats numèricament sense anar més enllà. Ja sé que és una impressió subjectiva, però us la comparteixo perquè així és com ho vaig viure.
I em va fer pensar en tantes persones de països pobres, que poden sentir-se tractats de manera despersonalitzada. Com si no vingués d'un, i com si els problemes de l'un fossin indiferents al sistema que té altres preocupacions.
I davant d'aquestes masses de població (la de Corea ben rica, també els qui viuen en els blocs), què hi fem nosaltres? Aquests dies he pogut parlar amb persones que encapçalen projectes en diversos indrets del planeta, i que fan meravelles per ajudar els qui més ho necessiten.
Però tinc la sensació que, almenys per part meva, només puc ser un signe. No puc ajudar milers i milers de persones. Només uns quants. Però sí que com a mínim aquests a qui puc ajudar han de sentir que no són només un número, sinó éssers humans amb un rostre concret. Amb una dignitat.
Aquesta darrera foto és la vista des del monestir de Waegwan:
Molt ineressant el que dius, Sergi! Les fotos més potser. La veritat és que encara que sigui un dels països més potents i lliures de l'Àsia no m'agrada gens. Segueixo pensant que hem tingut el regal d'haver nascut a la banda bona del món.
ResponEliminaMoltes gràcies per aquestes explicacions.
Espero el tema gastronòmic! jejeje...