Els germans Williams

Durant la darrera Eurocopa, vaig quedar meravellat pel duet Lamine Yamal - Nico Williams. I com tants, vaig desitjar que Nico Williams fitxés pel Barça (no perdo l'esperança per una altra temporada!). Però més enllà del tema futbolístic, també per un altre motiu: la història tan impactant de la família Williams.

En Nico Williams i el seu germà gran Iñaki són fills d'una família d'immigrants africans. Els seus pares van travessar tot el desert, venint des de Ghana!, i van aconseguir saltar la tanca de Melilla. Ajudats per un advocat i un capellà, van poder començar una nova vida a Bilbao. La mare estava embarassada de l'Iñaki en saltar la tanca de Melilla.

El pare va haver d'emigrar a Londres per poder treballar i enviar diners a la família. Mentre, l'Iñaki feia de pare del seu germà petit Nico. Anys després, tots dos són jugadors del primer equip de l'Atlètic de Bilbao. Us imagineu quin itinerari més bèstia? (Tant de bo que els diners, la fama i l'èxit no els espatllin).

La relació dels dos germans és fantàstica, i no tenen vergonya d'expressar públicament la seva estimació de manera desacomplexada. També l'agraïment als seus pares per tot el que han fet per ells. En Nico, com a bon africà, té molt respecte pel seu germà gran. Una vegada es van discutir llargament al final d'un partit, però fins i tot quan expliquen això es veu l'estimació dels dos germans i fan riure.

Demà juguen l'Atlètic de Bilbao i el Barça. Espero que els germans Williams puguin fer un gran partit... però que guanyi el Barça!

La resiliència de la Nyaburu Florence

Us confesso que admiro, i molt, la Madame Florence. Probablement després del que llegireu, vosaltres també.

Quan li preguntes quants fills té, diu que 8: tres són biològics, i cinc estaven en una situació tan i tan precària que els va assumir com a mare. El seu marit va tenir un accident greu fa anys, i tota la família depèn d’ella a nivell econòmic. 

Treballa en dos llocs diferents, i a més a més als 36 anys va començar uns estudis universitaris a distància que ha acabat amb 41. 

Fa dos anys va rebre l’ajuda del nostre Programa Social, i fa poc l’ha acabat de pagar. Era un projecte de criar galls dindi. Els beneficis no han estat massa grans, però en un moment determinat li van permetre continuar pagant els estudis universitaris. La mala sort és que fa pocs dies li van robar els galls dindi. I em va desconcertar una resiliència davant del robatori de la qual jo no seria capaç. Diu: “Pots pujar un fill fins a la universitat, i després es mor. Però la vida ha de continuar, això no pot ser el final de tot. Has de lluitar fort, i tirar endavant”. Quina lluitadora!

Per al primer projecte va rebre 1.000.000 de xílings ugandesos. Després d’haver estat tan seriosa amb el primer, ara rebrà 3.000.000 de xílings per al següent projecte. Mereix que tot li vagi bé!!

Música solidària

És fantàstic veure com hi ha gent que s’organitza per ajudar-nos amb allò que saben fer! Ja portem unes quantes activitats musicals. Les darreres:

- un concert de la Coral Nostra Senyora, de Barcelona, a l’Església del Carme, de Tàrrega, amb l’acollida de la Fraternitat de Carmelites de Tàrrega.

- una audició de final de curs en una escola de música que es va convertir en una audició solidària amb la participació dels alumnes i els seus familiars. Es va fer a Malgrat de Mar, encapçalada per la M. Àngels Paradeda i en Pep Busquets. És la segona activitat que organitza la M. Àngels per ajudar-nos!

La suma de les dues activitats musicals ens ha aportat 765 euros que són molt benvinguts. Moltíssimes gràcies a tots!

Estem a punt d’incrementar de manera important el “Social Program”, pel qual deixem uns diners perquè les persones puguin desenvolupar un projecte que els ajudi a tirar endavant. I tenim diners dels socis d’El gra de mostassa, però en necessitarem més. Per tant, totes aquestes ajudes són un regal del Cel.

Arribada a Tororo

Quan vaig haver d'anar cap a Catalunya per operar-me, em van sorprendre missatges d'ugandesos a les xarxes socials demanant pregàries per mi als seus contactes, posant alguna foto meva i amb paraules ben boniques. Us poso un exemple d'una pregària del professor que coordina l'hort de l'escola.

En tot aquest temps, cada dia he rebut missatges d'ugandesos escrits des de l'amistat. Pensava que anirien disminuint, però no va ser així. Per tant, ja m'imaginava que el retrobament seria molt bonic! I així ha estat.

Però sí que m'ha sorprès la rebuda tan càlida de la comunitat de monjos. Home, ja sabia que em rebrien bé. Però no m'esperava tantes abraçades ni tanta alegria sincera que vaig captar en molts d'ells. I en dono gràcies.

Són dies de molta feina. Em trobo bé, i intento posar al dia moltes tasques que tenia pendents. Aquí s'estan acabant els exàmens del segon trimestre, els estudiants van de vacances i, per tant, tindré unes setmanes més "lliures" (si és que es pot dir així) per actualitzar moltes activitats.

Dels arbres caiguts

Feia temps que volia escriure aquest comentari, i aprofitant que l’altre dia vaig fer servir una imatge d’arbres, avui continuo amb una altra: “De l’arbre caigut tothom en fa estelles”. Dir “tothom” no és just, perquè no és cert. Però sí que he observat massa vegades que, davant el fracàs d’algú, hi ha persones que es recreen en la morbositat, la xafarderia, la rumorologia… Aquest “fer estelles” pren diverses formes, i no crec que siguin sempre formes conscients. A vegades em pregunto si no són signe d’una certa infelicitat. Si ets realment feliç, quina necessitat tens de recrear-te en la misèria de l’altre?

A vegades aquestes actituds es justifiquen perquè l’altre s’havia guanyat el seu fracàs (com venint a dir que ja s’ho mereixia). Però fins i tot quan l’altre és la causa del seu fracàs em sap greu. Un arbre caigut em genera compassió. Em surt instintivament, vull dir que no té cap mèrit moral. I sento refús cap a aquestes altres actituds de “fer estelles”. 

Això no vol dir que la contemplació d’un arbre caigut no ens pugui aportar res, segur que en podem aprendre quelcom. Però sempre des de la caritat.

(Aquesta tarda compto arribar a Tororo, després d’un viatge llarg i d’una parada a Kampala. M’ha vingut a recollir en Pep)

Els arbres i el bosc

Finalment volo a Uganda, després de rebre l’alta del metge fa uns dies. Hauré estat prop de tres mesos fora d’Uganda. Hi vaig amb molta alegria, però també amb por perquè el metge em va deixar clar que durant el primer any després de l’operació no es pot garantir al 100% que no es repeteixi l’estenosi per la qual vaig haver de ser operat. Hem quedat d’acord en el seguiment que farem, i en les proves que he d’anar passant regularment a Uganda. Lògicament si la salut es compliqués tornaria a Catalunya amb rapidesa. Esperem que no passi. Ara em trobo ben recuperat.

Pensant en aquests mesos, ara mateix sento que els arbres no em deixen veure el bosc. Com si estigués al mig del bosc, amb arbres al voltant que no em permeten percebre la globalitat del bosc. Al llarg d’aquests mesos hi han hagut moments de signe divers, i em costa fer-ne la valoració justa. Penso que necessito distància, i crec que amb la perspectiva del temps la valoració serà positiva. Tot és Història de Salvació, això segur. 

Us vull agrair sincerament a tots els qui, de maneres ben variades, us heu fet presents al llarg d’aquests mesos.

A nivell de país, també sento que els arbres no ens permeten veure el bosc. Confiem que, també d’aquí uns anys, puguem dir: va valdre la pena. Tant de bo!

Properes setmanes

Hola a tots! 

Aquests dies vaig continuant amb la recuperació. I he pensat que m'aniria bé desconnectar unes setmanes, i no escriure noves entrades aquests propers dies. Potser fins que torni a Uganda? Veurem si fins aleshores o abans (depèn dels dies que necessiti per acabar-me de recuperar del tot). 

En qualsevol cas, en els comentaris us aniré actualitzant com vaig de recuperació i quines perspectives hi ha.