Durant la darrera Eurocopa, vaig quedar meravellat pel duet Lamine Yamal - Nico Williams. I com tants, vaig desitjar que Nico Williams fitxés pel Barça (no perdo l'esperança per una altra temporada!). Però més enllà del tema futbolístic, també per un altre motiu: la història tan impactant de la família Williams.
En Nico Williams i el seu germà gran Iñaki són fills d'una família d'immigrants africans. Els seus pares van travessar tot el desert, venint des de Ghana!, i van aconseguir saltar la tanca de Melilla. Ajudats per un advocat i un capellà, van poder començar una nova vida a Bilbao. La mare estava embarassada de l'Iñaki en saltar la tanca de Melilla.
El pare va haver d'emigrar a Londres per poder treballar i enviar diners a la família. Mentre, l'Iñaki feia de pare del seu germà petit Nico. Anys després, tots dos són jugadors del primer equip de l'Atlètic de Bilbao. Us imagineu quin itinerari més bèstia? (Tant de bo que els diners, la fama i l'èxit no els espatllin).
La relació dels dos germans és fantàstica, i no tenen vergonya d'expressar públicament la seva estimació de manera desacomplexada. També l'agraïment als seus pares per tot el que han fet per ells. En Nico, com a bon africà, té molt respecte pel seu germà gran. Una vegada es van discutir llargament al final d'un partit, però fins i tot quan expliquen això es veu l'estimació dels dos germans i fan riure.
Demà juguen l'Atlètic de Bilbao i el Barça. Espero que els germans Williams puguin fer un gran partit... però que guanyi el Barça!
Bona reflexio, Sergi. La teva mirada transcendeix la superficialitat de la majoria de comentaris futbolistics. En poques ocasions comenten les histories de vida dels jugadors. I visca el Barça.
ResponEliminaNo sóc gens de futbol, però sí que la interculturalitat de l'Eurocopa m'ha cridat molt l'atenció!!! És preciós com ho expliques!!! La veritat és que millor que demà guanyi el Barça i comencin la lliga amb bon peu :-)
ResponEliminaMoltes gràcies, Sergi, per aquests tocs que ens fas de quotidianitat!!!
El meu fill gran en un seguidor de l'Atlethic i des de sempre ha tingut una gran admiració pels germans Williams per la seva qualitat futbolística (són uns cracks) però sobretot per la seva personalitat. I la història que ens expliques demostra els grans reptes que han hagut de superar per arribar on són. També és veritat que d'altres famílies no han tingut la mateixa sort ,o el mateix acompanyament, i s'han quedat pel camí. Gràcies per compartir-ho!
ResponEliminaReferent al tema d,esports,que avui esmentes....En els passats jocs olímpics de París ,em va cridar l, atenció els atletes ugandesos i
ResponEliminael seu bon paper en algunes proves.Vaig pensar que per arribar als jocs olímpics potser tenien una història de sacrifici darrera seu,molt diferent d,altres atletes .
Els germans Williams? desconexia el. que ens comparteixes .Bonica història d,estima i també sacrifici,segur.
Quina sort tenir germans per fer el camí
de la vida.
Gràcies Sergi per les teves paraules escrites.
En aquest blog no hagués pensat mai que en visitar-lo augmentaria la meva més aviat escassa cultura futbolística, i t'ho agraeixo Sergi. Sembla que futbol i immigració de grans i mítics jugadors van de bracet. Kubala i Cruyff van venir de dos països diferents d'Europa, Messi d'Argentina i ara sembla que és el torn d'Àfrica pel que fa al Barça.
ResponEliminaReflexiono sobre la vida durissima d´aquests pares ,i molts d´altres que han d´immigrar per tenir una vida "en condicions" I tot això em fa pensar en la vida tan fàcil que he tingut jo, Familia, estudis, treball.....
ResponEliminaEn dono gràcies
Una bonica història i un clar exemple de com els diners fan de filtre per acceptar o no immigrants. Els pares dels germans Williams ho van tenir molt difícil per arribar a Bilbao. I ara, amb el que ja han guanyat els seus joves fills, segurament podrien anar on vulguessin! Ja mai més els tractaran igual. I és que no és només d'on vens, sinó el que portes a la butxaca!
ResponEliminaSí, ells són grans jugadors però els veritables herois són els seus pares!
(Com a gran futbolera, mooolt contenta amb la victòria d'ahir!)
Tot i que estic molt contenta quan guanya el Barça,
ResponEliminano segueixo el futbol.
El tenis, sempre m'ha agradat molt.
Felicito de tot cor, a la Familia Williams,
al poder superar tante tragedia,
I trobar així, una vida més estable.
Espero peró, amb igual o major anhel si cap,
en que arribi el dia , que les families Africanes,
hauran trobat la felicitat i l' estabilitat ,
en el seu Continent.
Aquell dia, no ens caldrà aquest típus de felicitació.
Tot, serà natural i en pau, tal com és de Justicia
que així sigui.
I, ara, permeteu-me, ja que la Núria , ha fet un esment
als JOCS OLÍMPICS de Paris,
voldria aprofitar l 'ocasió no per fer un comentari esportiu,
sinó més aviat, del mon de les idees :
- Que ens ha volgut dir France, o la Societat, allí representada , amb aquell "HOMME MASQUÉ",
SENSE FAÇ, AMB AQUELLA FIGURA INQUIETANT,
saltant amb la TORXA OLIMPICA, per les taulades de Paris ,
quan precisament la faç de la persona és el més noble
el més digne del nostre cos ?
Quin pensament, quina idea, quina filosofia, quina intenció, hi ha amagada , en transmetre'ns
aquesta figura, AQUEST HOME INQUIETANT,
AQUEST HOME SENSE ROSTRE ?
Feliç descans.
Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina