dimecres, 10 de març de 2021

Jocs de nens africans

No és només un tòpic que els nens africans són feliços amb els objectes més senzills i aprecien les coses més petites. És la realitat. Qualsevol objecte es pot convertir en una joguina. 

Us ofereixo tres imatges que m'han impactat: la d'aquests dos nens amb una pilota que van fer de roba, la d'una nena que va fer un estel amb un tros de plàstic i un fil, i la d'un grup de nens ben petits que juguen a portar-ne un altre amb un pal. 

 

Són imatges que he vist en poblats de la zona de Tororo. Els humans hem de lluitar contra la desigualtat i la pobresa, però hauríem de poder preservar també la senzillesa que ens fa més profundament humans.


15 comentaris:

  1. Es una gran reflexión Sergi, ya que cuando somos adultos perdemos la mirada de niño, aquella que nos hace maravillarnos, enamorarnos... realmente lo que hace importante las cosas que poseemos son aquellas que nos proporcionan una emoción, no su valor económico. Por eso con tu post nos has conectado con aquel yo "petit".

    ResponElimina
  2. Estimat Sergi D'Assís ,no volia posar aqui el temps que estic passant de tristor i poques ganes de compartir res,per la profunda depressió que estic passant.No obstant ,tu saps la força que em dona poder coneixer les vivéncies i el que ens comparteixes,de la teva estada a Uganda.
    Las tres fotos son tant boniques,per el que expliquen en el seu fons.Gaudir amb el que tenen a l,abast .
    Han estat una lliço per mi....fer el possible per gaudir de tot el que tinc,com podia fer abans,amb tantes petites coses i que ara ni tant sols veig.
    Cuida,t molt.i una abraçada

    ResponElimina
  3. I, a nosaltres, en canvi, ens sobren les coses inútils. Necessitem massa coses i totes les que necessitem, les necessitem massa...
    La felicitat és això... una nena ugandesa que riu :)

    ResponElimina
  4. Soc de l'opinió: com més resilients som, malgrat les dificultats, més benefici emocional. Sovint els infants ens fan ser conscients.

    ResponElimina
  5. quina alegria i innocència que tenen, quan veus aquí els nostres nens que tenen de tot i més i no hi saben apreciar

    ResponElimina
  6. Quan he vist les cares somrients d'aquests nens m'ha vingut al cap un comentari que em va fer ahir un alumne de 3r ESO. Estàvem mirant un documental de la Índia, del tabú que existeix en un tema tan natural per les dones com és la menstruació.El documental mostra també la pobresa en la que viuen. Aquest alumne li va cridar l'atenció una sola cosa, la felicitat que transmetien els seus rostres a pesar de tot, "semblen felices", va dir.
    I realment això et fa pensar molt, perquè a molts nois i noies de l'anomenat "primer món", em costa veure'ls-hi aquesta expressió.
    Els països pobres pateixen una gran desigualtat econòmica, cert, però els països rics, també. Necessitem recuperar molts valors per assemblar-nos una miqueta a ells.

    ResponElimina
  7. so much to learn from these beautiful, smiling children

    ResponElimina
  8. Pare Sergi, bona tarda: Sempre observo amb atenció les teves fotografies com si fosin el text d' un llibre.La História de la Pedagogia i els seus pedagogs, ja des de el temps dels Caldeus fins el segle XXI, sempre ens han demostrat que l'Etapa de la Infantesa, és d' un gran dramatísme en la vida de l' home. L'intent, depèn per complert de les persones i de l' ambient que l' envolta, sense poder fer res per corretgir-lo. Aquests nens de la fotografía, tenen GERMANS...amics...espai...natura... peró si es senten feliços o no, aixó solament ens ho podran dir ells, perque una cosa és la FELICITAT,I UNA ALTRE,és la RESIGNACIÓ, en que AFRICA viu la seva injusta situació des de fa segles, lligada de peus i mans sense deixar-la escullir LA seva pròpia manera de ser i de biure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, Pilar, segur que tots aquests nens no tindran la vida gens fàcil per tirar endavant. Però m'admira la capacitat que tenen de gaudir amb coses ben senzilles, i la manera que tenen (i no només ells, també els adults) de compartir el temps els uns amb els altres.

      Elimina
  9. Sí,aquesta CAPACITAT, li ve donada al nen, per aquest IMPULS "AMAGAT I MEREVELLOS" la naturalesa li va construint i que comença a manifestar en néixer. L'IMPULS de la superació...de la imaginació...de la creativitat...estigui en la situació que estigui.L'IMPULS de les relacions humanes, identificar-se amb el teu ambient inmediat...establir lligams d'afecte...prestar COL.laboració...Sí, la formació de la personalitat humana en els seus anys inicials, és fascinant, un no és cansa mai de reflexionar-hi, pensar-hi i observar-ho, com ara ho estem fent amb els teus petits veíns. NO ENS DESPEDIM...ENS RETROBEM A LES VES VESPRES !!

    ResponElimina
  10. Que difícil aquest equilibri del que parles en la teva darrera frase del post! Quin gran repte! Tendim a perdre aquesta senzillesa quan ens envoltem de massa coses materials. Tenir més ens fa perdre l'essència! Com es diu: "No per tenir més et més feliç". Això ho sabem tots, però crec que fins i tot ens costa creure'ns-ho degut a la societat consumista on vivim i se'ns fa estrany veure a algú gaudint de tan poc. Des dels ulls d'un infant, és la desigualtat la que els fa conscients de la pobresa. Quan el teu voltant tothom té el mateix, senzillament gaudeixes del que hi ha.
    Nosaltres també hauríem d'aprendre a gaudir del que ja tenim i no mirar tant el que ens falta!

    ResponElimina
  11. Aquestes fotografies m'han fet visualitzar de nou aquell vídeo entranyable que ens presentares fa uns dies del conte del nen que sortia a buscar Déu: dues mirades, dos somriures amples i generosos l'un potser, d'entrada, més innocent menys cansat o adolorit que l'altre. Però que en retrobar-se es reconeixen i, ambdós, irradien els fons de Llum eterna que els habita. Amb els infants que avui ens presentes et deu haver passat el mateix, doncs en el seu somriure hi intueixo el ressò del somriure del fotograf que els retrata amb mirada amorosa... A mi amb els nets, em passa quelcom semblant, tot i que en ocassions esdevé que són ells els qui trenquen el foc. Sí perquè en ocasions, capficat, no me n'adono que s'acosten fins que em diuen "pradí...!", dibuixant el somriure, net i lluminós. I aleshores esdevé el prodigi: em desapareixen les cabòries i sorgeix del fons del meu cor la Llum que m'habita... Aquesta temporada, porto a Déu a l'escola. Té cinc anys i mig i fa P5. Quatre carrers per gaudir explicant contes, sentint-nos estimats, l'un escoltant l'altre explicant. Aquest matí, en travessar la porta, el Déu petit s'ha girat fins a tres vegades dient-me adeu amb la maneta. I el Deú gran, conmogut ha marxat amb un somriure si cap més lluminós que el dia que avui naixia a Barcelona. En el fons, no són pas els objectes els que propicien aquesta vivència, sinó el fet de poder sentir com a veritat sencera el que canto cada matí: "perquè ens estima, ens visitarà el sol que ve del cel per il·luminar als qui viuen a la fosca..." Aquesta experiència, Sergi, crec que es dona més fàcilment enmig la senzillesa i precarietat de Uganda que entre les filactèries i serrells del meu entorn. Per això, sort dels nens! Gràcies per compartir, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquesta història Joan! M'he emocionat llegint la teva experiència diària amb el teu petit Déu i he trobat fantàstica la relació que has fet amb el tros del Salm que has escollit, que m'encanta. La tendresa i l'amor incondicional dels infants, com la de Déu, no té preu!

      Elimina
  12. Joan, m'ha semblat deliciosa l'explicació sobre com acompanyes a l'escola... I si s'ha girat tres vegades, vol dir que encara estaves allà contemplant l'escena! Moltes felicitats.
    Gràcies a tots pels comentaris que heu fet!

    ResponElimina