Un partit de futbol

A causa del confinament pel virus, el calendari escolar s’ha vist molt alterat. I aquests dies estan fent exàmens finals els estudiants d’últim curs. Com que hi ha algunes restriccions pel virus i no poden fer qualsevol activitat, els vaig proposar si volien fer un partit de futbol amb alguns premis al final. Els va encantar la idea, deien que mai no s’havia fet una cosa així (volien dir que mai no els havien donat un premi). Mirant el que teníem, van decidir que el premi fos una samarreta d’entrenament del Barça pels de l’equip guanyador, i una samarreta del Barça per al millor jugador del partit.

S’ho van prendre molt seriosament, es notava que els apassiona tot el món del futbol. Per les dues fotos, podeu veure l’entrada que van fer al camp amb dues files, com fan els jugadors professionals, i també la salutació entre els dos equips abans de començar el partit. Ho vivien com una ocasió especial. 

Els estudiants d’últim curs estaven molt convençuts que guanyarien... però de seguida es va veure que el partit estaria molt igualat. I aleshores els de primer curs van marcar un gol! L’excitació va pujar, sobretot en alguns. Una decisió de l’àrbitre molt qüestionable va fer esclatar l’equip de primer curs: alguns es van començar a treure la samarreta enfadats, dient que si l’àrbitre no era neutral no podien jugar. 

Va ser un moment molt delicat, i em va semblar que no hi havia d’intervenir i observar com ho resolien. Els representants dels alumnes (amb qui havíem organitzat el partit) van ser genials, tot i ser de l’últim curs (que estava perdent). Van canviar l’àrbitre (que era dels de l’últim curs) i van posar-hi un antic alumne que rondava per allà. I van anar calmant els jugadors amb molt bones paraules.

Abans de començar la segona part, vaig dir unes paraules als dos equips. Que tan sols era futbol, que era un joc. Que evidentment era una competició, i que al final inevitablement un equip guanyaria perquè el futbol és així. Però que tots dos equips eren molt bons. Aquesta darrera frase els la vaig dir dos cops, i tots van aplaudir. 

La veritat és que la segona part va ser molt diferent. L’emoció era màxima, però l’esportivitat també. I en acabar, i vèncer els de primer curs, tots van reaccionar molt esportivament i molt bé. Vaig pensar que hauria estat una experiència interessant per a tots.

Un apunt: la majoria dels de primer curs jugaven descalços (aquí hi ha tanta pobresa que bastants no es poden permetre comprar unes vambes). Un d’ells va rebre una trepitjada d’un que sí que portava vambes, i li va sortir de lloc el dit gros del peu. Si ho voleu és tan sols una anècdota, però la pobresa té tantes conseqüències en la vida de cada dia...

La darrera foto és del president dels alumnes, elegit democràticament pels mateixos estudiants a principi de curs. Va fer un gran paper perquè tothom acabés content!