Fa uns dies havia de fer una reunió en el poble i necessitàvem una taula. Em vaig deixar portar a la recerca d'un bar, però vam passar per uns carrerons... bé, no eren carrerons: era un laberint de paradetes molt atapeïdes. Ja no sabia on érem, i vaig creure que potser no ens havíem entès i no anàvem a cap bar. Però finalment vam entrar en un espai molt fosc on només es filtrava una mica de llum per unes escletxes. Hi havia una tauleta, bruta amb trossets d'arròs. Vam demanar una beguda a una noia. Les va portar, i davant nostre va obrir la Coca-Cola i la Fanta amb tota la boca, i les va deixar damunt la taula com si res. Li vaig comentar al noi que m'acompanyava si no havia tingut altra manera d'obrir-les, però vaig veure que se sorprenia del comentari.
De petit tenia força fàstic amb coses de menjar. Si un dels meus germans tocava un tall de carn amb la mà, segur que jo no l'agafaria com a repetició. Òbviament, ho tenien fàcil si volien repetir, haha! Segur que jo també provocava d'altres maneres. Ara riem quan recordem aquestes anècdotes.
Tot això se'm va passar en anar a Hondures, a un camp de solidaritat. Allà t'havies d'adaptar al que hi havia.
Però confesso que això que m'obrin l'ampolla amb la boca no em fa massa gràcia (i ja m'ha passat una vegada més després d'aquesta que us comentava).
En canvi, abans-d'ahir una família em va convidar a dinar i aquí teniu la foto de quan el preparaven a la cuina. Era kaló: una barreja de farina de mill i una mica de farina de mandioca. El resultat és com una massa elàstica, i els comensals van agafant amb els dits el tros que volen de la massa col·lectiva. I encara que la meva mare se sorprendrà quan ho llegeixi, no em va fer problema menjar-lo.
Deuen estar bastant immunitzats, jo només amb la foto ja en tinc prou, les condicions higièniques són bastant precàries. Sincerament, no sé si podria menjar m'ho.
ResponEliminaQuines experiències et dona la vida!.
ResponEliminaEns sentim els reis i amós del món quan la realitat et fa veure la moxila de vida que porta cadascú.
Buff!!! Veig que t'agrada fer-nos regirar l'estómag!!! Primer amb els insectes aquells després amb el menjar dels alumnes de l'escola i ara això... (segur que me'n deixo algun)
ResponEliminaM'imagino la cara de la teva mare, els teus germans i els qui et coneixen... Això sí que és una cura d'humilitat jejejejeje...
Res, que a disfrutar d'aquests fantàstics moments!!!
Moltes gràcies Sergi, per compartir totes aquestes vivències tan especials!!!
El que no mata engreixa!
ResponElimina
ResponEliminaJo no sé, quina cara hauria posat i si m’hauria begut la coca cola...
El menjar malgrat la precarietat, si mantenen tots uns mínims d’higiene de mans i dels utensilis on cuinen, encara el provaria, de fet el mill és un bon aliment inclús per els celíacs, i la yuca es una proteïna vegetal que s’ha de menjar en poca quantitat i per el que expliques la “cuinera” ja ho feia. Tallada fina i fregida com les patates està bona.
Per la propera vegada porta un obridor d’ampolles a la butxaca, ja saps: “A la terra on vas, faràs el que veuràs”
Gràcies per compartir-ho.
fas la teva inculturació alimentària...
ResponEliminaDéu ni do Sergi. Quan tornis a casa crec que t'hauran passat totes les manies relacionades amb la higiene i el menjar :-).
ResponEliminaDe debò Sergi... Una cosa és no tenir manies i l'altre és correr riscos innecessaris, i el de les begudes em sembla un gran error!!! Una altra vegada no en beguis o...destapa-ho tu.
ResponEliminaPel que al dinar que hi estaves convidat, entenc molt bé que compartissis el que se t'oferia, ja que per ells és un acte de generositat. Vés amb molta cura, ja que pel que intueixo, la mascareta no és d'ús habitual!
Cuide't.
Fina Múrria
Ahir amb motiu de la celebració del dia de la dona i escoltant algunes de les reivindicacions,em va venir de cop les ganes de remirar la foto que ens has posat de la noia fen el menjar.Dic noia perque sembla jove i el seu somriure dona sensació de estar bé,fen la feina que está fent i que segur que no es la unica que fa.Potser no ha sentit mai a parlar de les reivindicacions de les dones ?.Veient on treballa fen el menjar he pensat en que ....mirarè de no queixar.me si alguna cosa de la cuina falla i portaré en el meu interior, el somriure d'aquesta noia, quant la depressió que m,acompanya em faci defallir o angoixar per un entrebanc.Sergi,estimat amic ,gracies per compartir vivencies i maneres de fer i viure de llocs, que tant diferents son de nosaltres.Particularment casi be totes tenen quelcom per fer pensar.
ResponEliminaEspero que no tinguis gaires compromisos per anar a menjar o beure .Saps...? amb un tronc gruixot podries fer un especie d'Obridor d'ampolles.Potser seria com un despreci a les seves costums.No obstant ara no son moments per anar obrint ampolles amb la boca.CUIDAT MOLT Sergi D,Assís. una abraçada
Núria, tens raó sobre l'opinió d'aquesta dona: és una persona fantàstica. Però tu també et fas estimar molt!
EliminaJo, de manies amb el menjar, ben poques, però per formació sóc molt conscient del que és segur menjar i del que no. Bravo! si l'esforç et fa tastar, menjar o compartir coses de les que abans no te'n senties capaç. Compte! (i ho diré molt suaument) si poses en perill o desafies l'equilibri i integritat de la teva flora intestinal i defenses. La "cuina" no deixa de ser una llar de foc, molt rústica sí, però no per això poc segura. Com diu la Marga, caldria veure la neteja de mans i recipient i la qualitat de l'aigua per acabar de jutjar. Ves en compte i cuida't molt!
ResponEliminaHola a tots! Moltes gràcies per tots els comentaris. La veritat és que em van fer rentar les mans en arribar a la casa, i abans de dinar també ens les vam rentar. Pel que fa al beure, em van portar aigua en una gerra (és la que beuen ells) però els vaig preguntar si tenien una ampolla perquè el meu estómac no és el seu, i no hi va haver cap problema. Sé que amb aquestes coses he d'anar alerta. Pel que fa al tema de les ampolles, és cert que no estaria malament tenir a mà un obridor, és molt poc higiènic obrir-les amb la boca. Gràcies per la vostra preocupació!
ResponElimina