Davant el virus

El diumenge que vaig caure malalt em va tocar predicar a la comunitat. Ja teníem 7 infectats de Covid, i l’ambient era intens. L’Evangeli era el de l’aigua que entra a la barca, i Jesús dorm. 

Els vaig compartir que era lògic i bo que intentéssim despertar Jesús fent-li saber que ens enfonsàvem. I per tant, desitjar que tothom es curés el més aviat possible. 

Però també els vaig explicar una anècdota de fa anys. En una Prevetlla de Santa Maria, a Montserrat, vaig convidar testimonis del món de la marginació que ens parlessin de l’esperança. Una d’aquestes persones vivia per opció amb malalts de SIDA. I va decidir que faria la reflexió sobre l’esperança conjuntament amb ells. Van pujar aquella nit a Montserrat, i ens van dir que l’esperança per ells no era imaginar que tot aniria bé (en aquell moment la SIDA encara era molt letal). I ens van parlar de l’esperança en un Amor més gran.

Això és el que vaig intentar transmetre en l’homilia de fa uns dies, davant el risc d’agafar tots el Coronavirus: l’esperança en un Amor més gran. I em vaig referir a les paraules de Sant Pau que m’han acompanyat espiritualment tots aquests dies: res no ens podrà separar de l’amor de Déu (Romans 8, 38-39). Tampoc la malaltia.

Tot i que avui he tingut un dia amb força mal de cap perquè havia reduït paracetamols abans d’hora (els he reprès, és clar), començo a albirar la fi de la malaltia. Tinc entès que els altres infectats evolucionen bé. Però com que estic fent la quarantena, no en sé res més.

Estem a l’expectativa de què dirà el president d’Uganda d’aquí unes dues setmanes, i si s’acabarà el confinament del país o s’allargarà.