Una casa amb moltes estances

En un llibre que he llegit darrerament sobre Santa Teresa de Lisieux, explica que ella havia llegit que alguns sants s’allunyaven dels pares per un afany de perfecció o canviaven les seves relacions amb ells. I deia que estava “molt contenta que a la casa del bon Déu hi hagi moltes estances” (fent-se ressò de Jn 14,2). I afegia que la seva no seria pas la d’aquests grans sants, sinó la dels “petits sants que estimen molt la seva família”.

M’agrada com expressa lliurement que la seva espiritualitat és diferent de la d’alguns sants. I com ve a dir (amb la imatge de les estances) que persones de sensibilitats molt diferents poden tenir lloc en aquest Regne.

Justament és el que m’ha passat en llegir una mica més a fons sobre ella: hi ha punts de la seva espiritualitat que em semblen fantàstics. I en canvi, altres aspectes són d’una espiritualitat molt diferent de la meva.

Però fins i tot alguna cosa que em grinyola una mica (amb tot el respecte per aquesta gran santa) m’arrenca un somriure. I és que cada vegada més m’agrada poder endinsar-me en tota la dimensió humana d’aquestes persones santes. I són precisament aquests petits detalls de la seva condició humana limitada allò que fa que encara ressaltin més les seves qualitats. Perquè no ens equivoquéssim: aquests sants no són extraterrestres, encara que a vegades puguin semblar-ho. Són de carn i ossos. I això és el que encara dona més valor a les seves grans obres.