No us podeu imaginar l'alegria de llegir un comentari del P. Abat en aquesta entrada de l'altre dia. Bé, potser sí que us ho podeu imaginar. Ja sabia que llegeix La Font de Greccio, però sempre que fa alguna referència pública al que estic fent m'impressiona de manera especial. I ho agraeixo molt.
Des dels 10 anys, quan vaig entrar a l'Escolania, Montserrat ha format part de la meva vida. Me'n sento fill. Quant he rebut de tants monjos vius o difunts! A Montserrat he pogut conèixer i conviure amb un bon número de persones boníssimes (sí, no exagero: boníssimes!). Segueixo amb molt d'interès tot el que hi passa, i les alegries i tristeses de la comunitat les visc amb intensitat.
Els primers temps a Uganda era incapaç de mirar segons quin vídeo de Montserrat, perquè m'envaïa l'enyorament. Tenia clara la crida que havia sentit, però això no significava que fos fàcil. Ara ja sí, he anat integrant el fet de ser lluny. I dono gràcies a Déu per aquesta crida.
No sé ben bé què té Montserrat que marca tant la vida de les persones. Crec que és una suma de molts factors. Fins i tot persones que han deixat Montserrat i la vida monàstica, veig que continuen sentint una vinculació molt forta amb Montserrat.
Alguns m'heu dit que trobeu a faltar-hi els meus cants. Sincerament, no m'afecta gaire (no vivia el fet de poder cantar sol com quelcom especial). Potser em sap una mica més de greu quan algú em diu que troba a faltar les meves homilies, perquè intentava comunicar-hi coses a partir de la meva vivència de l'Evangeli. Però el que sí em dol és quan algú em diu que pujar a Montserrat ja no és el mateix, perquè no podem tenir aquelles converses profundes que hi teníem. És el preu a pagar per aquesta crida que m'ha portat a terres llunyanes.
Tanmateix, si ara tornés a Montserrat, penso que jo no seria ben bé el mateix. Dos anys de viure entre els pobres m'han deixat una marca inesborrable. En alguns aspectes, he canviat.
I he recuperat alguns trets que em recorden el meu caràcter de quan era petit (pel que m'expliquen): faig amics amb una facilitat increïble, i saludo molta gent i soc molt més obert que anys enrere. Almenys m'ho sembla. Crec que l'alegria dels africans també se m'ha contagiat una mica. I una facilitat més gran per expressar els meus sentiments. Malgrat les fortes resistències interiors que vaig sentir per venir a l'Àfrica, està essent una benaurança.
Foto: Mireia Nonell
Sí que m'imagino, Sergi la il·lusió que deuries sentir amb el comentari del P. Abat, a mi me'n va fer, i la meva relació amb ell és ben escassa...
ResponEliminaI sí, des que vas marxar, Montserrat és diferent i no només pel que dius, sinó per tot. Però amb el temps ho hem anat assumint i com que et podem seguir per les xarxes, doncs mira...
I sí, també som tants que ens considrem fills de Montserrat, cadascú a la nostra manera però en som. Clar que pels monjos és casa vostra, però pels que hi hem anat fent estades al llarg de la vida també ens hi trobem a casa, i sempre que puc hi pujo!
Moltes gràcies, Sergi, per aquesta entrada emotiva d'avui!!!
Ahir dimecres es van complir els 20 anys de la defunció del pare Estanislau M. Llopart. M'ho ha recordat llegint això sobre l'enyorament i pel que sentia explicar sobre que el pare Estanislau enyorava escoltar les campanes del santuari durant la seva estada de més de 25 anys al Japó com a ermità enmig d'un entorn volgudament triat com a no cristià. A Uganda pel que he llegit la suma de les diferents confessions cristianes encara suma un molt ampli percentatge de la població.
ResponEliminaBen cert que el comentari del P.Abat sempre ajuda a donar una empenta en la feina que està fent a Uganda. I sobre la teva integració a la societat africana està clar que n'estàs treient una bona lliço de vida.
ResponEliminaMontserrat tan aprop i tan lluny!!! Font d'energia, llum, pau, esperança, i la companyia d'uns germans excepcionals.
ResponEliminaPare Sergi d' Assis, saps que té Montserrat,
ResponEliminaque marca tant la vida de les persones ?
Et dic la meva experiéncia:
Fa anys, li vaig preguntar al Pare G. E. i G.
- Pare G., què és un Monjo ?
I , el Pare G. em va contestar:
- UN MONJO, ÉS UNA PERSONA QUE BUSCA DÉU.
Aquesta busqueda personal de Déu,
aquesta busqueda de Déu, també per part
de la Comunitat, i perqué, no dir -ho, també,
de tants i tants peregrins que hi pugem d' arreu
del mon, fa que ens sentim partíceps
de la Celebració Litúrgica, a mesura que es va desenrrotllan en tant repós...,
fa que ens sentim acollits, en la pau de l' Hostatgeria...
El tracte, natural, i a la vegada deferent de cara
els peregrins dels Hostatgers...i, la bellesa de tot !!
Jo crec que aixó, és el que IMPRESSIONA I MARCA
la vida de les persones.
Ara penso que, en aquest any i mig que queda,
Per la CELEBRACIÓ del MIL.LENARI de MONTSERRAT,
seria molt maco i eficaç, llegir poc a poc,
la REGLA de SANT BENET, per qui no la conegui.
Es una proposta en el Blog !!
I ara, dues últimes coses :
Sempre m ' ha agradat la vista del Monestir, tot pujant
per l'Aeri.
Sempre que hi pujo, penso i em dic:
- Mira, en aquest " petit prestatge"
de la Santa Muntanya, es "reprodueix" ,
d' una manera espiritual, l ' escena
de Moises al Sinaí !!
I, la segona cosa:
Amb el teu permís, m ' acullo als "ànims"
que et dóna :
Manel Gasch Hurios - 28.3.2023a les 18:12 ,
amb aquell : ENDAVANT !!
Encara que no estiguem a Uganda, els Europeus,
també ho necesitem !!
Reb la meva salutació.⁸
Me agrada molt que te sentis fill de Montserrat, pero si no haguesis nascut on vas neixer , no series fill de MONTSERRAT. DEU sap perque fa les coses .
ResponEliminaOnamar
Tal com dieu, indiscutiblement, Montserrat no passa desapercebut per ningú que el visita. I això només passa quan els objectes, en aquesta cas un santuari, conreat per una comunitat benedictina, enmig d’un entorn paisatgístic tan singular, esdevenen simbòlics.
ResponEliminaPer definició, els símbols son font d’una gran varietat d’experiències i vivències personals, i és per això que cadascú podem haver experimentat emocions molt diverses en cada moment de la nostra vida i també en funció de la nostra situació personal més íntima.
Personalment, m’ha ajudat molt a conformar la meua identitat cristiana, que nascuda de les aigües del baptisme, ha anat creixent a l’aixopluc de la meua comunitat parroquial. I a més, m’ha obert els ulls a valorar la importància de pregar i repensar els continguts de la fe amb la mateixa llengua que he utilitzat des que era al si de ma mare.
Aquest és el lligam principal que m’uneix a Montserrat i el que fa que de tant en tant, acompanyat de la meua parella, amb la qual compartisc la vida, ens apleguem a la muntanya santa que presideix la Mare de Déu.
No puc acabar sense deixar ben clar que el paisatge i el santuari no són res sense les persones que hi habiten. Aquestes són les cares amables i acollidores que ho fan possible.
Gràcies, Sergi, per compartir els teus sentiments. Certament t'ha d'haver fet il·lusió veure el comentari del Pare Abat, ben segur que está content de seguir-te i satisfet de constatar la gran tasca que fas, si ho estem tots els que et seguim, com no ho ha d'estar el Pare Abat? Jo t'he de confesar que m'he parat a la teva expressió "tanmateix si ara tornés a Montserrat", i m'he dit: Ai¡¡¡ que no pensa tornar? més tard o més dora si no?. Et desitjo molts anims I molta força per seguir fent tant de be com fas i que gràcies a la tecnologia els que estem lluny poguem continuar seguint-te i comunicant amb tu, que també ens fas molt de be.
ResponEliminaHe rebut un comentari sense nom. Si me l'envies amb nom, el publicaré. Gràcies.
ResponEliminaBenvolgut Sergi, títol de la teva entrada en el bloc, m'ha animat a escriure quatre línies.
ResponEliminaJo també soc filla de Montserrat, perquè hi vaig néixer en una d'aquestes cases que hi ha a la muntanya i he viscut en un poble que es un dels portals de la muntanya, fins que vaig entra a la Congregació de les Dominiques de l'Anunciata, quan vaig néixer ja fa 75 anys, no n'hi havien tantes de cases.
Crec que ets molt valent, (i segur que la comunitat de Montserrat et troben a faltar), t'admiro i dono gràcies a Déu per la teva vida i la teva decisió de seguir aquesta vocació de estar amb els més pobres del món.
Entenc que t'enyoris de Montserrat1, però no dubtis el bé que fas aquestes persones, sobre tot a aquests nois no te preu. T'animo a seguir i et tinc present en les meves pregaries i estic segura, com dius que es "una benaurança".
He llegit el teu llibre "OIKIA" i m'ha agradat molt i m'ha portats, en molts moments a la pregària.
Moltes gràcies a tots els comentaris!
ResponEliminaPaquita, moltes gràcies per les teves paraules. No ens coneixem personalment (crec) però certament que, si has llegit Oikía i segueixes aquest espai, em coneixes força. M'agrada poder posar rostre a les persones que em llegeixen, i per això t'agraeixo que hagis escrit!