Som meteorit

L'altre dia, quan reflexionava sobre la responsabilitat de cadascú de nosaltres en allò que voldríem que canviés, no pensava només en relació als pobres. Encara que lògicament això és el que em toca més de prop, tenia present tot d'altres situacions que ens poden portar a desitjar un canvi en el qual ens podem implicar activament o no.

Aquí dalt us he posat un acudit que em fa riure. La compradora diu "em pots donar una bossa de plàstic?", i la peixatera li contesta "ja és dins!". Una bona resposta per significar el desastre del plàstic llençat per tot arreu: aquí Uganda és terrible, però també en els oceans. 

Em va impactar una frase del Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres: "En el tema del clima, no som els dinosaures. Som el meteorit. No només estem en perill, sinó que som el perill. Però som també la solució". 

I sí, com sempre se'ns diu, estic d’acord que ens cal individualment fer accions en favor del planeta. Però aquests gestos penso que no són suficients: cal pressionar els qui tenen més poder de decidir i també d'embrutar el planeta perquè deixin de fer-ho. 

Celebro l'aposta ecològica del Papa Francesc, tan entroncada en l'espiritualitat cristiana. I m'agradaria que m'anés impregnant, perquè em sembla que encara em falta molta més consciència. 

De les paraules als fets

Fa uns dies vaig rebre dos comentaris referint-se al tema dels immigrants que jo havia exposat. Eren d’en Ramon i la Maite, i en una línia semblant: es preguntaven què feien ells per facilitar que els immigrants no hagin de marxar dels seus països, i també què fem per acollir-los quan arriben. Ho plantejaven en primera persona, i això em va agradar (tot i que això no es justifica en el seu cas, perquè ambdós han col·laborat amb “El gra de mostassa” i és una manera ben bonica d’ajudar els africans perquè puguin progressar en el seu país!). 

Però lloo aquesta actitud d’en Ramon i la Maite de reflexionar-ho en primera persona. L’acudit que us poso com a imatge és ben explícit: un orador pregunta “qui vol el canvi?” i tothom alça el braç ben decidit. A continuació pregunta “qui vol canviar?”, i ni una sola persona. Una cosa és la teoria, i una altra la pràctica. Una cosa són els bons desitjos, i l’altra les accions. Fins i tot ens podríem aventurar a afirmar que una cosa és el postureig, i l’altra el compromís de veritat.

Crec que un dels autoenganys a l’hora de comprometre’s és que allò no va amb tu, que et sap greu però que (el que sigui) tampoc no és culpa teva. O que tu sol no tens la capacitat de canviar-ho tot. O encara pitjor, criticar els qui almenys fan alguna cosa. 

Ets dels qui voldries que en el món algunes coses canviessin? Ets dels qui fas quelcom per afavorir aquest canvi, ni que sigui en petita mesura? 

Per riure, un taller de fòbies

Diuen que els britànics tenen un humor particular, i així també m'ho sembla a mi. Un humor genial! Aquí us poso un vídeo d'un taller de fòbies que em fa molta gràcia. Per als qui no sabeu anglès, l'explico a sota del vídeo. 

El qui dinamitza el taller els diu que ell mateix té fòbia a escoltar l'exclamació "Ah" (la qual lletreja per evitar la fòbia). En Jim, el següent, té fòbia a les disculpes (cosa que els anglesos utilitzen contínuament). La Karen té fòbia a les repeticions. La següent en té als silencis incòmodes (i quan callen just després ella està a punt de desenvolupar-la). I el darrer borda amb les fòbies dels altres. 

Una catarsi

M'havia donat a entendre que tenia ferides profundes, i havíem quedat que si un dia volia en parlaríem. Va venir al despatx, i li va costar començar. Però un cop després de l'arrencada, ja va anar sortint tot sense que jo fes quasi res, més enllà d'escoltar.

En recordar certs moments li saltaven literalment les llàgrimes. Vam parar vàries vegades. Estava una mica avergonyit per no poder-se contenir. Un noi de més de 20 anys, forçut com el qui més, i plorant com una criatura. Em va fer impressió. El pare l'havia maltractat des de petit, i sense pietat. Pallisses físiques (una d'elles especialment remarcable amb un instrument dolorós), humiliacions repetides en públic, fer-lo dormir fora de casa encara petit per una tonteria (això el va portar a malviure en uns matolls unes quantes nits i haver-se de buscar la vida per aconseguir menjar), i un llarg etcètera. Al nostre país, aquest home probablement estaria engarjolat. Ara ja no el pega, però li ha deixat unes marques profundes (potser inesborrables?). 

Em va costar trobar les paraules. Al final, ens vam abraçar i li vaig dir: "no estàs sol". I que sempre que volgués vingués a parlar. 

Al cap d'uns dies em va escriure que jo era com un pare per ell (lògicament, el referent que ha tingut és molt desafortunat). Ha tornat vàries vegades al despatx, però de manera informal. Em diu que compartir tot allò el va alleugerir. 

En situacions així em sento molt impotent. No sabia si explicar aquesta història, perquè no vull caure en la morbositat o el sensacionalisme. Però penso que l’explicació descriptiva ajuda a fer-se càrrec de tot plegat. I després d'explicar una història més encoratjadora com l'Ochwo, penso que és bo mostrar que hi ha històries menys positives. En alguns casos, sents que l’únic que pots fer és acollir i acompanyar. 

La reaparició de l'Ochwo

Fa uns dos anys vaig conèixer l'Ochwo i la seva història impactant. D'aquí en va sorgir l'ajuda que va rebre per poder-se pagar els estudis de secundària. Amb l'escrit "El gol de l'Ochwo" celebràvem que ho havia aconseguit, i també us deia que li havien ofert una feina a Kampala. Va resultar ser un engany, i va tornar a Tororo.

Amb l'Olga vam intentar animar-lo (i a la seva mare) que fes un nou projecte per poder-se pagar un curs de mecànica a l'escola d'oficis (era el seu somni). Però finalment ell va considerar que la seva obligació era ja treballar per poder pagar l'educació dels seus germans. Li van oferir una altra feina a Kampala, i al cap d'unes setmanes de ser-hi, va desaparèixer.

No n'hem sabut res durant molt de temps. I la setmana passada em va trucar: li havien robat el mòbil, però té una feina estable en una mena d'hotel on fa una mica de tot al restaurant. I envia quasi tots els diners a casa per ajudar els germans. M'anunciava que vindria el cap de setmana i que em volia veure.

L'he vist més gran i madur. A vegades s'ha sentit força sol allà, però s'ha espavilat. 

Va aparèixer al meu despatx amb una samarreta (pirata) del Barça. Se l'havia comprat pensant en tots els amics catalans que ha anat fent amb les visites que he anat rebent a Tororo. I n'hi vaig donar una d'autèntica, la que porta a la foto (on està saludant l'Olga). En rebre-la, em diu: "Ara podré donar aquesta que em vaig comprar". I jo: "Però quanta roba tens?". I ell: "Quan reps una cosa vol dir que en pots donar una altra". Em sobrepassa tanta generositat d'un noi que viu amb tanta precarietat.

Amb l'Olga vam valorar que, tot i que no va aprofitar la segona oportunitat que li oferíem, ha emprès un altre camí i s'ha anat espavilant. Ell està molt agraït per tota l'ajuda que va rebre, i sobretot agraeix saber que el recordem i apreciem. 

Vull ser capellà

No venia a tomb, i per això potser encara em va agafar més de sorpresa: "Vull ser capellà per ajudar la gent com ho fas tu". No se m’havia acudit mai aquesta possibilitat pensant en ell, i la veritat és que em costa imaginar-me'l. Però qui soc jo per decidir el futur d'algú? Déu sap què és el que li convé.

Més que animar-lo, em va sortir espontàniament plantejar-li algunes coses no fàcils que comporta ser capellà. Vaja, que vaig fer d'advocat del diable. I em va contestar que no hi veia problema. 

Li vaig dir que encara és molt jove, i que primer estudiï i amb els anys ja anirà veient si és el seu camí.

També em va passar pel cap que no m'ho digués per complaure'm perquè em valora. I li vaig dir que no ho fes per mi, que jo estaria molt content si ell estava content fes el que fes. I que si es casava i formava una família i així era feliç, jo també seria el més feliç. Que l'important era que trobés el seu propi camí. 

Veurem. En tot cas, vaig agrair que a algú se li pogués acudir ser capellà veient el que faig. I que em digués que volia ajudar la gent que ho necessita. Que Déu el guiï pel camí que més convingui!

PD: Aquí diuen "capellà" com qui diu "monjo" o "religiós". Tot ho solen posar al mateix sac.

Repoblament de Catalunya

Ara que estem a tocar de la Diada, deixeu-me fer una reflexió sobre el país. Potser no estareu d'acord amb el que us compartiré: no passa res. Totes les opinions expressades amb respecte són dignes de ser escoltades, per tant us escolto. 

Fa uns anys vaig passar uns dies a la Ribera d'Ebre, i enguany he estat a la Terra Alta. En ambdues comarques hi he trobat una realitat semblant: els joves originaris del lloc marxen per estudiar fora, i sovint no tornen per viure-hi sinó només de visita. L'atractiu de la ciutat i també la desproporció en les possibilitats que ofereix la vida urbana penso que són els motius principals. Però la conseqüència d'aquesta realitat és que la gent del lloc en marxen i persones d'altres provinences del món s'hi estableixen.

Això ens porta a imaginar un escenari d'aquí a unes dècades completament diferent de l'actual: tot de pobles i comarques interiors habitades majoritàriament per famílies d'altres cultures (perquè, a més, solen tenir una natalitat força més alta). Una persona d'aquests pobles em deia que probablement d'aquí anys hi haurà un alcalde musulmà o un partit municipal aprovant decrets de l'ajuntament que ara potser ens sobtarien. No pretenc sembrar jull, referint-me a un context que ara mateix no existeix. Però intento descodificar quin pot ser el futur veient la tendència actual.

Per a mi el tema no és la religió de l'alcalde (com si no en professa cap), ni tampoc de quin país van venir els seus pares. La meva reflexió és què passarà si hi ha masses de població immigrant (amb natalitat alta) que arriben amb pocs anys de diferència, repoblen territoris del país, i en lloc d'integrar-se en el país d'acollida reprodueixen exactament el seu país d'origen a Catalunya. 

Em sabria greu que la cultura catalana quedi relegada a quelcom testimonial. Perquè si no la practiquem a Catalunya, on pretenem que es pugui viure? Si el català no el parlem a Catalunya, on pretenem que es pugui parlar? 

En el tema del català cal un compromís dels parlants, una acció decidida en favor de la llengua. Però, tant pel que fa a la llengua com en el tema del despoblament de Catalunya, penso que també calen polítiques que incrementin l’ús social de la llengua i que afavoreixin que la gent no deixi tant la zona rural.

Penso que no es tracta de fer tesis populistes, però tampoc discursos bonistes com si tot anés bé. Acollir és meravellós, però això no hauria de significar posar en risc la identitat del país. I no em sembla un tema per d'aquí 20 anys: és ara que cal ja parlar-ne, afrontar-lo, i evitar una situació sociològica com la que es dona per exemple a França. 

Bona Diada a tothom!!!

El P. Abat Ignasi

Pels qui no ho sabéssiu, el P. Ignasi M. Fossas ha estat elegit P. Abat President de la nostra congregació benedictina de Subiaco - Montecassino. Encara que aquesta notícia no interessi massa als mitjans generalistes, per Montserrat és molt important i també per tota la congregació escampada pels cinc continents.

L’Abat Ignasi és conegut a nivell eclesial com a liturgista. Com a professor, no es limita a donar-te coneixements sobre la matèria, sinó que la transmet amb passió perquè la viu. Tant de bo molts monestirs tinguessin la sort de tenir bons professors de litúrgia com ell ho ha estat de molts de nosaltres!

A nivell de Montserrat, en les múltiples tasques que li han estat encomanades, se’l coneix com a bon gestor. Molt capaç i entregat. 

Però m’agradaria destacar un aspecte d’ell poc conegut. Els tres anys abans de marxar a l’Àfrica vaig tenir el privilegi de ser l’hostatger del monestir (cosa que no podré agrair mai prou a l’Abat Josep Maria!). I és una magnífica talaia per contemplar l’acolliment d’alguns monjos a persones de fora el monestir. L’ara Abat Ignasi acollia de manera freqüent persones ben diverses entre elles per acompanyar-les espiritualment, amb senzillesa i bon fer. Era una acció pastoral que combinava amb les seves moltes ocupacions. Era un signe molt bonic i molt benedictí.

Que Sant Benet, al qual ell té tanta estima, el guiï perquè sàviament pugui ser un bon servidor de tants monestirs!

Salut

En les vostres comunicacions privades, quasi tots em soleu preguntar per la salut. I de l'operació em trobo bé.

El que m'està costant força és readaptar-me a l'alimentació. De manera intermitent vaig passant dies amb mal de panxa. És probable que aquestes setmanes hagi ingerit algun aliment o beguda en no prou bon estat (no se sap mai, però és probable). Aquests dos darrers dies he hagut d'estar retirat, al principi amb forta descomposició. Ja em medico, i estic millorant.

La veritat és que els monjos em tracten bé, ahir mateix un novici em va portar una gerra de suc de fruita que havia preparat. Però aquí les condicions són diferents, jo en diria "gajes del oficio". He perdut els quilos que vaig guanyar a Catalunya, per sort tenia força reserves i ara estic com abans de viatjar a Catalunya. 

Quan vaig arribar, fa quatre anys, els primers temps tampoc no van ser fàcils a nivell d'alimentació. El cos protesta, i els seus motius deu tenir. Per tant, espero que aquesta vegada sigui el mateix i que el cos es vagi readaptant. I que, si algun dia algun aliment o beguda em fa mal, sigui de manera molt esporàdica. 

Foto: Olga Llorensí

Dues històries paral·leles

He tornat d'Entebbe, després d'anar a l'hospital amb l'Ilukol Joseph, el seu oncle, l'Okumu Conard i el seu pare. I m'agrada poder-vos posar al dia, perquè heu anat seguint la seva evolució des de fa temps.

Ilukol Joseph

Després de l'última operació (fa tres mesos) va tenir una infecció. Però ara ja està curat. La doctora ens ha dit que hi torni d'aquí 5 anys! Diu que de moment ja hem fet tot el que es podia fer. La millora és evident, tot i que encara té una certa malformació de la boca (però ja molt menor que al principi). Ara pot cloure els llavis molt més que abans. La saliva que li cau també s'ha reduït molt, i la doctora diu que li cal entrenar-se mentalment per contenir-la i no deixar-la caure. 

Recordem que aquest noi vivia arraconat al poblat, sense anar mai a escola i amb una situació física preocupant. Avui fa vida normal, ha fet amics i està gaudint amb tot el que aprèn. Tot això gràcies a vosaltres!

Okumu Conard

Després de fer una radiografia, el doctor diu que s'ha d'operar a final de novembre per corregir la deformació de la cama. Tots els metges ens diuen que quan acabi el creixement, cap als 16 anys, hauria de quedar bé. 

Gràcies també als donatius, ara està aprenent molt en una bona escola. Venia de molt avall, sobretot perquè havia perdut uns quants anys a causa de la malaltia. Ara té dificultats, però va millorant i tenim confiança que progressarà molt més.

Són casos no fàcils, en el sentit que han requerit força diners i també uns quants anys de seguiment. Però aquesta cursa de fons està donant els seus resultats! Gràcies a tots els qui hi heu ajudat fins ara!!!