M'havia donat a entendre que tenia ferides profundes, i havíem quedat que si un dia volia en parlaríem. Va venir al despatx, i li va costar començar. Però un cop després de l'arrencada, ja va anar sortint tot sense que jo fes quasi res, més enllà d'escoltar.
En recordar certs moments li saltaven literalment les llàgrimes. Vam parar vàries vegades. Estava una mica avergonyit per no poder-se contenir. Un noi de més de 20 anys, forçut com el qui més, i plorant com una criatura. Em va fer impressió. El pare l'havia maltractat des de petit, i sense pietat. Pallisses físiques (una d'elles especialment remarcable amb un instrument dolorós), humiliacions repetides en públic, fer-lo dormir fora de casa encara petit per una tonteria (això el va portar a malviure en uns matolls unes quantes nits i haver-se de buscar la vida per aconseguir menjar), i un llarg etcètera. Al nostre país, aquest home probablement estaria engarjolat. Ara ja no el pega, però li ha deixat unes marques profundes (potser inesborrables?).
Em va costar trobar les paraules. Al final, ens vam abraçar i li vaig dir: "no estàs sol". I que sempre que volgués vingués a parlar.
Al cap d'uns dies em va escriure que jo era com un pare per ell (lògicament, el referent que ha tingut és molt desafortunat). Ha tornat vàries vegades al despatx, però de manera informal. Em diu que compartir tot allò el va alleugerir.
En situacions així em sento molt impotent. No sabia si explicar aquesta història, perquè no vull caure en la morbositat o el sensacionalisme. Però penso que l’explicació descriptiva ajuda a fer-se càrrec de tot plegat. I després d'explicar una història més encoratjadora com l'Ochwo, penso que és bo mostrar que hi ha històries menys positives. En alguns casos, sents que l’únic que pots fer és acollir i acompanyar.
Sergi, impresionante tu relato, gracias, pienso que has hecho lo principal: acogerlo y acompañarlo, les has abierto un gran puerta, la de la escucha, la de la confianza...seguro que no será lo único que puedas hacer por él, que ya es mucho, adelante
ResponEliminaÉs horrorós això que expliques, Sergi!!! Són situacions d'aquelles en les que no hi pots fer res més tret de ser-hi.
ResponEliminaDes de fa tres dies dies que també em trobo en una situació de catarsi de sentiments, a una amiga meva li han diagnósticat un càncer terminal, li han dit que no arribarà a Nadal. I la cosa és que està molt serena i ho té molt clar que fins aquí ha arribat! Però clar, parlant amb ella et trobes amb allò que amb escoltar n'hi ha prou i que no pots donar cap tipus de consell ni de res, simplement ser-hi. És molt trist també...
La vida dóna cops que no esperes, a aquest noi pobret, des que va néixer i a d'altres de manera inesperada però contundent també!!!
Moltes gràcies Sergi per ser-hi sempre!!!