Els cubans tenen una mena de llibreta de racionament (foto superior: la llibreta que em va ensenyar una senyora major de 65 anys) on s'hi apunten els aliments que reben mensualment del govern. Pot sonar com un gran privilegi que el govern et faci regals d'aquests, però hem de tenir present que els ciutadans tenen actualment grandíssimes dificultats per accedir a molts aliments. Doncs bé, hi ha cubans que pensen que quan encara hi havia el comunisme a l'Europa de l'Est això funcionava prou bé, perquè rebien productes russos i de tots aquells països. Altres pensen que això no ha funcionat mai. Ara el que reben és força escàs i solen fer llargues cues per obtenir-ho.
Una de les coses més curioses d'aquests dies va ser la visita al que en diuen "supermercat del dòlar" (foto inferior). Pertanyen al govern, i hi tenen accés només uns quants: els qui tenen dòlars (per tant, bàsicament amb familiars als Estats Units) o bé tenen la moneda electrònica que ha fet el govern. Abans d'entrar-hi, vam haver de creuar el carrer i anar a un altre edifici a deixar les motxilles. Després de fer cua, ens deixaven entrar en grups de 5 persones, en un lloc amb poquíssims compradors a dins. Representa que allà hi ha els productes millors, i què voleu que us digui: llaunes de conserves, no gaire res de l'altre món... i poquíssima varietat. Em va deixar bastant fet pols pensar que allò tan justet representava que era quelcom especial...
Algú em va dir que calia anar alerta que cap dependenta no cobrés quelcom que no s'havia comprat, per després agafar-ho ella. En diversos moments d'aquests dies tenia la sensació d'estar en un escenari de postguerra, no sé definir-ho altrament.
No deixa de ser desconcertant que un país amb tant de conflicte amb els Estats Units utilitzi el dòlar com a moneda preferent en aquests establiments. Un cubà em parlava de la "dolarització" de l'economia.
Continuarà.
La veritat és que no sé massa què dir, Sergi! Tenim uns amics que han fet el camí a la inversa, han anat a viure a Cuba. Ell es va casar amb una senyora Cubana que té un negoci que els va molt bé. Jo no ho he acabat d'entendre mai massa. Hi ha propietat privada? El supermercat que expliques, en principi és del govern, no? T'ha arribat alguna cosa de gent amb una economia bona?
ResponEliminaMoltes gràcies, Sergi! Esperant a veure com continua tot...
La Constitució del 2019 (amb el president Raúl Castro) destaca (pel que m'explicaven els cubans) en dos aspectes: l'aprovació del matrimoni homosexual i un començ (petit) d'acceptació d'una certa propietat privada. Aquest permís es redueix a alguns oficis, com l'hosteleria. Els hotels són majoritàriament del govern (alguns molt bons!, i em deien que durant la forta crisi de la pandèmia se'n van continuar construint amb sorpresa de molts cubans). Hi ha restaurants privats (ignoro fins a quin punt, però sí): tenen més accés a alimentació, però també ells tenen més restriccions que les que es tindrien a Europa. Un exemple: un restaurant que anul·la les postres perquè no tenen accés a sucre, o un restaurant que anul·la els plats de pollastre perquè no hi tenen accés. Hi ha persones riques? Sí, com a tot arreu. Però la gran massa de la població està patint molt. Amb una diferència: els qui tenen familiars a l'estranger poden anar fent amb diners que els envien, i els qui no en tenen les passen magres.
EliminaGràcies per l'aclariment, Sergi!!!
EliminaCertament la situació econòmica de la majoria de la població de Cuba molt precària i s'ha agreujat ambla pandèmia... Quan hi vaig viatjar l'estiu del 2009 hi havia encara la doble moneda. Recordo que els supermercats eren espaiosos però les lleixes estaven poc proveïdes. Això que expliques dels dòlars em fa pensar en quan vaig viatjar a finals dels anys 70 a l'Europa de l'Est. Tant a Budapest com a Praga hi havia botigues pensades només pels turistes amb articles de la llar (electrodomèstics, parament de la llar...) i de moda (sabateries, roba...) on només es podia pagar amb dòlars. Els del país ens canviaven dòlars per la seva moneda per tal de poder-hi tenir accès. A Cuba, recordo que els nadius anaven als hotels, quan sabien que arribaven vols, i esperaven els turistes que sortíem a fer el vol per enxufar-se amb nosaltres, eren pesadets..., i fer-nos de guies locals a canvi d'una ampolla d'oli i que els convidéssim a dinar en un petit restaurant cubà familiar, que ens aconsellaven ferventment, i que s'anomenen "paladares"
ResponEliminaBen mirat és gairebé un miracle que el règim cubà encara sobrevisqui tenint en compte la mena de veí i de potència global que té a tocar del seu nord. Sense l'ajuda de l'antiga URSS la seva supervivència és tot un repte i vés a saber fins quan podran mantenir-se sense entrar en un capitalisme pur i dur.
ResponEliminaRealment el panorama que descrius Sergi s'assembla més a una pel·lícula de postguerra que no pas a la realitat. Però ja diuen que a vegades "la realitat supera la ficció". Gràcies per explicar-nos-ho i apropar-nos una mica més a la gent que més pateix en aquest món sigui a l'Africa, a Amèrica o inclús ben aprop de casa nostra.
ResponElimina