Havia deixat per la part final el més important que havia anat a fer a Cuba: la visita a la comunitat i predicar-los el recés que fan cada dos anys convidant algú de fora. Són una comunitat formada per 6 monjos: 2 coreans, 2 filipins i 2 cubans. Els estrangers han fet i fan un esforç per parlar castellà, i tota la vida de la comunitat és en castellà.
Tenen dues cases (que no són en propietat, sinó deixades): l’una a L’Havana (els interessa tenir un lloc a la capital, i els és molt pràctic) i l’altra a San José de las Lajas (les dues fotos anteriors són de San José). Aquesta darrera està al mig del no-res, per arribar-hi se n’han de tenir ganes i potser fins inspiració. És un monestir totalment rural, envoltat de camps que ells treballen i els ajuden a sostenir-se. Allà és on vam fer el recés.
El monestir està format bàsicament per contenidors, on hi ha les diferents dependències: capelleta, menjador, cuina, magatzem, biblioteca, cel·les monàstiques. Tenen la intenció de construir un monestir que no sigui a base de contenidors, però hi ha moltes dificultats. Fan una vida molt simple, i l’alimentació també és senzilla però preparada per ells mateixos amb molt de gust i ben presentada. Sé que algun trosset de carn que vam menjar aquells dies era per acollir-me millor.
A vegades les persones podem tendir a valorar com a bona o menys bona una comunitat pels seus números. I em sembla un error. Allà hi vaig percebre vida monàstica seriosa, i tan digna com qualsevol altra.
M’hi vaig trobar molt a gust. I potser l’únic que hauria canviat eren les galledes d’aigua freda (literals) abans de les 5 del matí. He comprès experiencialment què vol dir “una galleda d’aigua freda”.
L’ambient de les pregàries, els àpats i el compartir em recordava molt el que es veu a la pel·lícula “De déus i homes”, amb els monjos de Tibhirine.
Em va fer molta il·lusió veure que preguen amb les músiques del G. Odiló! Feia bonic! I a la petitíssima biblioteca hi tenen el llibre “Fuit Vir” del P. Miquel i els volums de “La Tradición Benedictina” del P. Garsias. Tots ells, ressons de Montserrat.
Continuarà (i acabarà).
Quines fotos tan boniques, Sergi!!!
ResponEliminaÉs curiós això dels contenidors, aquí al costat van fer una casa de disseny amb ells, de tant en tant ve gent a fer-hi fotos, no sé... La foto que has posat del menjador sembla un lloc molt correcte!!!
I sí, Montserrat és un referent no només pels de casa!!! És molt proper el que vas explicant quan et trobes la seva presència a llocs tan llunyans, moltes felicitats!!!
Moltes gràcies, Sergi!!! Espero amb moltes ganes la darrera entrada.
Molt agraït per tot el que ens comparteixes. La pel·lícula "Des hommes et des dieux" em va impressionar.
ResponEliminaEl passat mes d'octubre vaig poder visitar durant un cap de setmana la trapa de Santa María de Huerta i compartir força estona amb l'abat, el pare Isidoro, i casualment mira quin llibre tenen a la seva botiga "on line".
https://monasteriohuerta.org/tienda/libreria-monastica/libros-cistercienses/la-tradici-n-benedictina-iv-1/
M'ha impactat la foto del "monestir". Jo tenia en ment un monestir clàssic (com els que estem acostumat a veure per terres europees). I al veure els contenidors m'ha vingut una imatge de pobresa, senzillesa, ... certament una manera de viure tocant de peus a terra i reflectint la dificultat de la gent que viu a Cuba. Moltes gràcies Sergi per compartir-ho. Ja m'he apuntat per veure la pel·licula "De déus i homes".
ResponEliminaMoltes gràcies, Sergi, per compartir aquesta experiencia i aquestes fotos. Certament això si no se sap no es pot ni imaginar, doncs estem acostumats a veure un altre tipus de monestirs i en definitiva un altre tipus d'estancies d'Esglèsia. Només que tots plegats n'aprenguessim una mica d'aquest model les coses ben segur que anirien millor
ResponEliminaVa ser molt emotiu llegir el text i veure les fotografies d'aquesta comunitat. Quina imatge més bonica del àpat. Vaig recordar aquell sopar a Montserrat, tan majestuós i solemne, tan difícil per a mi, tan lluny del que imagino els àpats de Jesús. Però sé que no podem comparar i que hi ha molts aspectes a tenir en compte. Aquesta petita comunitat de Cuba em sembla molt propera a la manera de ser de Jesús.
ResponEliminaLa teva experiència monàstica tan a Uganda com la que has compartit uns dies a Cuba, testimonien que per fer vida monàstica no calen gaires comoditats, ans el contrari, la senzillesa, la simplicitat, la pobresa fins i tot t'apropen realment a allò que és essencial. Moltes gràcies, Sergi!
ResponElimina