Uns dies d’impacte

Ja de nou a Uganda, no em resulta fàcil parlar de l’experiència a Cuba. Han estat dies d’apropar-me a una realitat molt preocupant socialment. Si la referència que teniu de Cuba és com a turistes o bé fa més de dos anys, no val per la situació actual. Els darrers dos anys, a causa de la pandèmia i segons molts cubans també per alguna llei desfavorable, el dia a dia ha esdevingut quasi insostenible. 

La primera tarda que vaig sortir a passejar, al principi em feia vergonya començar a parlar amb la gent. Però vaig decidir llançar-m’hi, i el resultat han estat multitud de converses amb persones del carrer: dependents de botigues, gent d’Església, persones esperant el transport, cambrers, etc. 

Fins fa uns anys, coexistien dues monedes a Cuba: el pes cubà (per als estrangers) i una altra moneda (més barata) per als cubans. Però amb una llei, es va eliminar la moneda per als cubans i s’ha substituït per una moneda electrònica que a la pràctica només està a l’abast dels qui tenen familiars a l’estranger perquè no és tan fàcil adquirir-la. 

En Pablo (a la foto) és un jubilat. Treballava en un centre de salut pública, i guanyava un sou molt baix. Ara té una pensió de 2.000 pesos (no arriba a 15 dòlars), que és força millor que abans però insuficient per viure. La inflació els últims tres anys ha pujat pels aires. Perquè us feu una idea, un plat normal en un restaurant pot costar 1.000 pesos, i hi ha sous de força menys de 2.000 pesos. Ell s'ha posat a vendre aquestes ampolles de suc de llimona i de taronja, cada una a 100 pesos (0,60 dòlars aproximadament). S'asseu al portal de casa d'uns amics, a veure si en ven alguna. Aquí en tenia dues per col·locar, i li pago el preu d'una agraint-li l'estona de conversa.

Al barri de L’Havana on m’allotjo (no és turístic, però em diuen que era una zona benestant fa uns anys) tot és molt decadent, la majoria de cases amb un manteniment inexistent. Gent venent el poc que tenen al portal de casa (no es pot dir que arribin a botigues). Quan semblen botiguetes, tenen poquíssim gènere. La majoria disposen de reixes, no pots entrar-hi: ho fan per evitar robatoris. El lloc que tenia més bon aspecte (a fora anunciaven hamburgueses, cafè, sandvitxos...) era sobretot aparença. Li demano a la dependenta un cafè. "Hoy no hay, mi amor". N'he trobat en un altre lloc, me'l serveix d'un termo i em diu que no té llet. Altres em diuen que costa molt trobar tomàquets o patates, que ara només se'n troba en alguns llocs i a preus astronòmics (almenys per a ells). La inflació ha disparat productes bàsics a preus increïbles pels sous que guanyen. 

Aquests dies propers espero compartir més reflexions sobre el que he vist i viscut aquests dies a Cuba.