La doble fracció del pa

Estem a punt de celebrar el Tríduum Pasqual. I aquests dies, a partir del que visc, se’m fa present aquella feliç expressió que vaig llegir fa anys sobre “la doble fracció del pa: en l’Eucaristia i amb els germans”.

Fa pocs dies hi van haver eleccions a l’escola dels nous Ministers, que són els representants dels alumnes en diversos àmbits. Són ben bé una trentena, amb responsabilitats força diferents. I a la foto podeu veure el moment que es feia el recompte del GP (Guild President) que és com el president dels alumnes. S’hi havien presentat dos, i hi havia expectació.

L’endemà em vaig reunir amb ell, amb la Deputy (que té la vicepresidència) i l’Speaker (el portaveu que treballa també molt colze a colze amb el president). Crec que ens hem entès bé i que podrem fer bona feina plegats.

Em va fer impressió la selecció de temes que presentaven com a importants: 

- les noies demanen algun lavabo més als dormitoris. En tenen dos per una trentena, i només és un forat a terra. No es feien problema que fossin més forats a terra, però disposar d’algun més.

- també demanen que les dutxes ragin aigua. Estan totes espatllades.

- els nois em van plantejar el problema de l’abocador espontani a l’escola, on han de llençar les deixalles. El GP plantejava que es pugui fer un forat per temes d’higiene, i ells mateixos les cremarien com solen fer. 

- demanaven alguna millora en electricitat

- escombres

- agraeixen molt l’aposta per la millora de l’alimentació

Em va fer impressió que persones tan joves demanin millores en temes tan bàsics. I vaig pensar que es mereixien el millor. 

Com a cristians que ens diem, demano que Déu ens faci constants en la doble fracció del pa: en l’Eucaristia i amb els germans. I que no en tinguem mai prou mentre hi hagi qui ho necessiti. Bon Tríduum a tots!

La consciència mediambiental a Uganda

La Marta preguntava l’altre dia si els jugadors del partit de futbol també escopien com els jugadors professionals, i la resposta és que no. Però en canvi, sí que va ser una cosa general que tots llençaven les ampolles de plàstic a la gespa al voltant del camp. Una estesa que feia mal d’ulls. 

Li vaig dir a un dels organitzadors que les haurien de recollir, i ell mateix ho va fer (deixant els taps per terra). Al cap d’una estona, hi va haver una altra estesa. Li ho vaig tornar a dir, i va encomanar a uns nens que les recollissin. Així ho van fer (deixant novament els taps), però les caixes amb les ampolles buides les van deixar a la gespa.

És molt curiós perquè ells viuen totalment connectats amb la natura. Hi tenen un contacte constant, però potser més aviat utilitari. És a dir, no sol ser cap visió romàntica de la natura, sinó molt pràctica. 

Però després vas pel poble, i trobes en una cantonada un abocador espontani de plàstics per on passegen les vaques buscant menjar.

No cal que ens esgarrifem: a Catalunya no fa tants anys tampoc no teníem la consciència mediambiental que hi ha ara. I aquí, en aquest tema, caldrà fer camí de mica en mica. 

I encara una altra cosa: a Catalunya diria que la consciència ambiental és més gran en les noves generacions, i que va creixent amb el temps. Tant de bo!

Un partit de futbol

A causa del confinament pel virus, el calendari escolar s’ha vist molt alterat. I aquests dies estan fent exàmens finals els estudiants d’últim curs. Com que hi ha algunes restriccions pel virus i no poden fer qualsevol activitat, els vaig proposar si volien fer un partit de futbol amb alguns premis al final. Els va encantar la idea, deien que mai no s’havia fet una cosa així (volien dir que mai no els havien donat un premi). Mirant el que teníem, van decidir que el premi fos una samarreta d’entrenament del Barça pels de l’equip guanyador, i una samarreta del Barça per al millor jugador del partit.

S’ho van prendre molt seriosament, es notava que els apassiona tot el món del futbol. Per les dues fotos, podeu veure l’entrada que van fer al camp amb dues files, com fan els jugadors professionals, i també la salutació entre els dos equips abans de començar el partit. Ho vivien com una ocasió especial. 

Els estudiants d’últim curs estaven molt convençuts que guanyarien... però de seguida es va veure que el partit estaria molt igualat. I aleshores els de primer curs van marcar un gol! L’excitació va pujar, sobretot en alguns. Una decisió de l’àrbitre molt qüestionable va fer esclatar l’equip de primer curs: alguns es van començar a treure la samarreta enfadats, dient que si l’àrbitre no era neutral no podien jugar. 

Va ser un moment molt delicat, i em va semblar que no hi havia d’intervenir i observar com ho resolien. Els representants dels alumnes (amb qui havíem organitzat el partit) van ser genials, tot i ser de l’últim curs (que estava perdent). Van canviar l’àrbitre (que era dels de l’últim curs) i van posar-hi un antic alumne que rondava per allà. I van anar calmant els jugadors amb molt bones paraules.

Abans de començar la segona part, vaig dir unes paraules als dos equips. Que tan sols era futbol, que era un joc. Que evidentment era una competició, i que al final inevitablement un equip guanyaria perquè el futbol és així. Però que tots dos equips eren molt bons. Aquesta darrera frase els la vaig dir dos cops, i tots van aplaudir. 

La veritat és que la segona part va ser molt diferent. L’emoció era màxima, però l’esportivitat també. I en acabar, i vèncer els de primer curs, tots van reaccionar molt esportivament i molt bé. Vaig pensar que hauria estat una experiència interessant per a tots.

Un apunt: la majoria dels de primer curs jugaven descalços (aquí hi ha tanta pobresa que bastants no es poden permetre comprar unes vambes). Un d’ells va rebre una trepitjada d’un que sí que portava vambes, i li va sortir de lloc el dit gros del peu. Si ho voleu és tan sols una anècdota, però la pobresa té tantes conseqüències en la vida de cada dia...

La darrera foto és del president dels alumnes, elegit democràticament pels mateixos estudiants a principi de curs. Va fer un gran paper perquè tothom acabés content! 

Els adungus i altres

Durant la visita a l'Orphan's Club, van cantar, ballar i tocar instruments. Un dels instruments és tradicional d'Uganda, i és aquest que veieu amb diferents mides en el vídeo que vaig filmar. Es diu adungu, i és una arpa arquejada. 

Mentre tocaven, cantaven i ballaven, un dels nois que no feia música però estava amb ells va marxar. Em va sorprendre una mica, perquè estàvem compartint entre tots. Al cap d'uns minuts, vaig sentir com si tallessin llenya. I tot seguit va aparèixer ell amb aquests pals amb els quals surt fent percussió. Podríem considerar-ho una bajanada veient que són pals. Però si no ho sabéssim i només n'escoltéssim el so, ens adonaríem del ritme que transmeten al conjunt. 

D'una banda, vaig pensar en com aprofiten qualsevol material que tenen i acostumen a fer servir molt enginy en àmbits ben diversos. I de l'altra, la noció que molts d'ells tenen del ritme i la importància que donen a la percussió. Sembla que portin el ritme incorporat.

La Marta i les vaques

La Marta és una noia de 15 anys que, amb unes pinces d’estendre la roba, ha fet uns imants per posar a la nevera amb dibuixos que suggereixen els colors d’una vaca. A cada una li ha afegit una explicació del projecte solidari perquè els estudiants d’Uganda puguin beure llet. I ho vendrà a familiars, amics i coneguts. 

No sé quants en vendrà, però el seu gest m’ha meravellat: la seva creativitat, les ganes d’ajudar i ser solidària, i l’estona que s’haurà passat preparant-ho tot. A vegades pensem que només poden ajudar aquells qui tenen diners, però un gest com aquest ens demostra que hi ha altres maneres.

M’ha recordat la Cristina Cusell, una persona del meu poble que va dedicar tota la vida als altres, i que força més enllà dels 90 anys i ja a la residència, encara s’enginyava quines coses podia fer (com per exemple puntes de coixí) per recollir tots els diners possibles per als pobres.

Marta, gràcies pel teu gest i per tot el que significa! Espero que algun dia puguis visitar personalment les vaques a Uganda!

Visita a l’Orphan’s Club

Des de la visita que hi vam fer fa quatre anys, tenia pendent tornar a l’Orphan’s Club. Va ser una de les vivències més fortes d’aquell viatge. Perquè quan et parlen d’un orfenat, t’imagines un lloc trist o depriment. I l’alegria que ens van transmetre va ser bestial. I cants i danses!

Si no en sabeu res, val la pena que llegiu el que vaig escriure aquí sobre la Margaret. És un testimoni impressionant.

Doncs bé, el Covid i altres factors també han tingut un impacte inevitable en aquest projecte. Progressivament, han intentat que tots els qui tenen parents siguin acollits per aquests parents. I els qui no (o bé amb una situació familiar insostenible) els continuen acollint com una llar. Però tots 150 (tant els qui hi viuen com els qui hi van de tant en tant) són becats perquè puguin anar a escola i tenir un futur. Poden continuar fent aquesta obra en bona part gràcies al monestir.

Cada setmana els solen reunir, però ara amb restriccions pel virus. Diumenge va venir un grup d’ells, van cantar i ballar una mica amb la joia de sempre. Em van demanar que els ensenyés una cançó, i els en vaig ensenyar una de Taizé a 4 veus (la van agafar ben ràpid). La música és essencial per ells. 

Un dels fills de la Margaret somniava poder aprendre música. I dilluns farem un intensiu d’una setmana al monestir perquè pugui començar-ne a aprendre. És un noi molt tímid i de molt poques paraules amb tothom. Però ahir em va enviar un missatge maquíssim agraint que li faci classe. Haurem de trobar la manera que això tingui continuïtat. 

A banda de realitzar el seu somni, pot ser bo també per l’orfenat on donen tanta importància a la música. Els fills grans de la Margaret ja m’han dit que volen continuar l’obra de la seva mare quan ella no hi sigui. Em va sonar malament que parlessin tan clar sobre el dia que ella ja no hi sigui, però és que aquí la gent no viu tants anys...

La felicitació

Aquesta setmana m'ha tocat anar a celebrar la Missa cada dia al convent de monges que vaig comentar per Nadal. Amb un somriure us dic que, afortunadament, durant la Quaresma el tema casulles s'ha calmat per la sobrietat pròpia del temps litúrgic. Però en el temps de Nadal, havia de portar unes casulles que se superaven dia rere dia. Un dia, i no exagero, en vaig portar una que semblava tot jo un Ferrerro Rocher de plata. I un altre dia, em vaig sentir com la crema catalana de la Rosalia (us poso la foto a sota: heu d'imaginar el mateix, però en format capellà). Els deuen agradar les coses ben llampants. 

El cas és que aquesta setmana he demanat als dos nous diaques de la comunitat (acabats d'ordenar a Kènia!) que m'acompanyessin mitja setmana cadascú. Les monges els han felicitat amb entusiasme.

Diumenge, mentre esmorzàvem el diaca i un servidor, vam sentir uns cants. Eren la Mare Priora i dues novícies que s'acostaven en fila cantant i picant de mans per felicitar-lo. Van entrar al menjadoret, i van continuar la cançó picant de mans i amb un somriure d'orella a orella. El cas és que, en un moment donat, el monjo (l'altre, no jo) es va posar a ballar. I elles no hi comptaven, van esclatar a riure i així es va acabar la cançó. Va seguir la felicitació entusiasta de la Mare Priora.

A la foto de dalt, quan ja marxàvem al final de l'esmorzar. La Mare Priora continuava petant-se de riure. 

Jocs de nens africans

No és només un tòpic que els nens africans són feliços amb els objectes més senzills i aprecien les coses més petites. És la realitat. Qualsevol objecte es pot convertir en una joguina. 

Us ofereixo tres imatges que m'han impactat: la d'aquests dos nens amb una pilota que van fer de roba, la d'una nena que va fer un estel amb un tros de plàstic i un fil, i la d'un grup de nens ben petits que juguen a portar-ne un altre amb un pal. 

 

Són imatges que he vist en poblats de la zona de Tororo. Els humans hem de lluitar contra la desigualtat i la pobresa, però hauríem de poder preservar també la senzillesa que ens fa més profundament humans.

Sense manies

Fa uns dies havia de fer una reunió en el poble i necessitàvem una taula. Em vaig deixar portar a la recerca d'un bar, però vam passar per uns carrerons... bé, no eren carrerons: era un laberint de paradetes molt atapeïdes. Ja no sabia on érem, i vaig creure que potser no ens havíem entès i no anàvem a cap bar. Però finalment vam entrar en un espai molt fosc on només es filtrava una mica de llum per unes escletxes. Hi havia una tauleta, bruta amb trossets d'arròs. Vam demanar una beguda a una noia. Les va portar, i davant nostre va obrir la Coca-Cola i la Fanta amb tota la boca, i les va deixar damunt la taula com si res. Li vaig comentar al noi que m'acompanyava si no havia tingut altra manera d'obrir-les, però vaig veure que se sorprenia del comentari. 

De petit tenia força fàstic amb coses de menjar. Si un dels meus germans tocava un tall de carn amb la mà, segur que jo no l'agafaria com a repetició. Òbviament, ho tenien fàcil si volien repetir, haha! Segur que jo també provocava d'altres maneres. Ara riem quan recordem aquestes anècdotes. 

Tot això se'm va passar en anar a Hondures, a un camp de solidaritat. Allà t'havies d'adaptar al que hi havia. 

Però confesso que això que m'obrin l'ampolla amb la boca no em fa massa gràcia (i ja m'ha passat una vegada més després d'aquesta que us comentava). 

En canvi, abans-d'ahir una família em va convidar a dinar i aquí teniu la foto de quan el preparaven a la cuina. Era kaló: una barreja de farina de mill i una mica de farina de mandioca. El resultat és com una massa elàstica, i els comensals van agafant amb els dits el tros que volen de la massa col·lectiva. I encara que la meva mare se sorprendrà quan ho llegeixi, no em va fer problema menjar-lo.

Em podeu donar idees?

Fa uns dies us vaig esmentar els microcrèdits com quelcom per explorar. La idea (o pre-idea, perquè no hi ha res) seria poder donar un impuls a joves que acaben els estudis a l'escola perquè puguin enlairar-se, i després volar sols. Seria bo que se'ls ajudés (a comprar la màquina de cosir, o caixa d'eines, etc) perquè puguin començar a espavilar-se, i que després anessin tornant els diners (o el material?) a mesura que tinguessin guanys (sense interessos). Amb els diners que es recuperessin, es podria ajudar altres estudiants.

La qüestió que plantejo no és senzilla: aquests joves que rebrien l'ajuda ja no serien alumnes de l'escola. I per tant, el compromís o lligam amb l'escola ja no seria el mateix. Per tant: se us acudeix alguna idea de com es podria animar, facilitar o fomentar que tornin els diners?

Un jove africà em va dir que algun tornaria els diners, però que ell creia que bastants no els tornarien per falta de seriositat. 

Alguns pensareu que ni sou experts ni hi enteneu sobre això. Però aquí només us demano idees, suggeriments, que compartiu en veu alta. Que penseu si se us acudeix alguna idea concreta de com es podria estimular els alumnes a tornar els diners de manera eficient. 

I també amb quins criteris faríeu la selecció dels qui poden obtenir la beca (perquè desgraciadament en aquest sentit no som milionaris). 

He llegit una experiència molt interessant de Bangladesh, però no és aplicable a la nostra realitat. 

Espero amb candeletes el que em pugueu dir. Gràcies!

Màquines de cosir i gallines

Animat (i molt agraït!!) per la vostra resposta als projectes i pels donatius que aneu enviant, presento dos projectes més (i, de moment, aquí m’aturaré perquè tot això demana temps d’aplicació, un seguiment, etc). 

MÀQUINES DE COSIR

Un dels oficis que s’ofereixen a l’escola és el de Tailoring (sastreria). És un dels oficis que té sortida aquí Uganda. Majoritàriament el solen estudiar noies (tot i que també alguns nois), però contràriament al que ens podria semblar amb ulls occidentals, aquí possibilita una independència a la dona que val molt la pena i li permet tenir una entrada de diners.

A l’escola falten màquines de cosir perquè les noies puguin practicar i no només haver de mirar com ho fan altres. En compraríem 10. El cost total és: 1.114€

Són màquines de les tradicionals: amb la roda, el pedal... Quan les vaig veure, em va fer il·lusió perquè em va venir de cop la imatge de la meva àvia (que era modista) que tenia una màquina d’aquest mateix estil. 

GALLINES

L’objectiu és que els estudiants de tant en tant puguin menjar ous. El galliner ja està fet, però sense gallines. Caldrà fer un sostre al magatzem perquè no hi entrin rates i algunes altres intervencions no massa grans. Les faran els mateixos estudiants de construcció a classe, així també serveix com a pràctiques. Es compraran 150 pollets.

Ho han comptat tot: condicionar el galliner, el menjar pels pollets, vacunació, desinfectant... i tot plegat puja a 1.761€

Cada any i mig aproximadament es vendran les gallines i es compraran més pollets. Una part dels ous serà per als estudiants, però una altra part serà per vendre’ls: faran falta diners per cobrir les despeses de menjar. Amb la venda de les gallines, es podrà cobrir una part de les noves despeses. Però per obtenir el menjar de les gallines, s’hi hauran de posar diners cada any i mig (no són molts, però s’hi ha de comptar).

L’objectiu és que el projecte de l’alimentació sigui sostenible al cap d’uns 4-5 anys, quan es puguin vendre els vedells que vagin tenint les 5-6 vaques que hi hagi en aquell moment. Jo soc el primer que voldria que els resultats fossin més ràpids, però la natura té el seu propi ritme i ens hi hem d’amotllar (perquè les vaques trigaran a criar, i les primeres vedelles es quedaran a l’escola per poder oferir més llet als estudiants, que són molts).

DONATIUS

Com vaig posar l'altre dia, qui vulgui i pugui ajudar-hi que em faci un missatge aquí (no el publicaré) donant-me el correu electrònic. I ja ens posarem d'acord. Moltíssimes gràcies a tothom!!!