dijous, 7 de gener de 2021

La primera visita

Aquests dies he rebut la primera visita de Catalunya: en Pau, antic escolà jove, i la seva parella Júlia. Han estat uns dies preciosos per a tots! Han vingut amb esperit solidari, i això s'ha notat des de la preparació fins al dia d'avui, quan estan a punt de marxar. Han escampat felicitat a molta gent amb la seva simpatia, amb la seva senzillesa, donant i rebent. La gent d'aquí ha valorat molt que hagin vingut de tan lluny amb interès de conèixer allò que viuen, apreciant tot allò de bo que tenen, amb empatia per totes les seves dificultats. No és fàcil fer un relat del que hem viscut, sé que hi haurà ugandesos que ho recordaran durant anys, i penso que per en Pau i la Júlia també serà un record inesborrable. I per mi... ja podeu imaginar la il·lusió de rebre una visita de casa!

Van portar samarretes del Girona FC, aquí els veiem amb un grup de monjos, cuiners i professors de l'escola que juguen habitualment a futbol amb les dues equipacions del Girona. Moltíssimes gràcies Girona FC per la vostra generositat!!!

Aquí els tenim fent una xerrada als monjos joves sobre les seves feines de màrqueting i vendes en multinacionals de l'alimentació. Quan us parlava d'obrir-se al món, pensava entre altres en experiències com aquesta. Els novicis ho van seguir amb molt interès, posant un especial èmfasi en les preguntes de caire social: la responsabilitat social d'aquestes empreses, l'explotació dels recursos materials a l'Àfrica i el tracte amb els treballadors... Va ser una estona ben estimulant!

Durant l'estada, han visitat el projecte del CBR: el departament del Benedictine Eye Hospital que es dedica a l'atenció d'infants discapacitats o malalts dels poblats de la zona i atén també les seves famílies. Un dia impactant per la realitat d'aquests infants i famílies, però també pel gran treball que es fa des del CBR amb suport del monestir. 

Un dia van convidar d'excursió tot el grup del noviciat a les fonts del Nil i el Llac Victòria. Penseu que en principi els ugandesos no fan sortides o excursions, ni que quedin a dues hores de camí (a excepció d'anar a visitar la família): anar d'excursió així no entra dintre el ventall de possibilitats que es poden arribar a plantejar. Alguns no havien anat mai amb barca (a més, la majoria no saben nedar). I els novicis no havien fet cap excursió junts. Va ser un dia fabulós! I també és una manera d'obrir una finestra al món conèixer una mica més l'entorn natural (habitualment reservat als turistes).

En Pau i la Júlia s'havien de casar aquest any, i ho han hagut d'ajornar dues vegades a causa del virus. I es van preguntar: com podríem acabar aquest any tan especial, on tot ha anat de manera tan diferent a com el prevèiem? I així els va sortir aquesta idea solidària. De la seva proposta inicial de voluntariat, veient els dies que teníem, els vam proposar venir senzillament a compartir uns dies amb nosaltres i a descobrir com viu la gent d'Uganda. I us puc assegurar que des del cuiner de l'hostatgeria que ha pogut aprendre com es fa una truita, fins als nens d'un poblat que hem visitat avui, o els monjos joves del monestir, tothom ha quedat encantat i agraït. I crec que ells també, veient gent tan acollidora. Donem-ne gràcies a Déu! 

18 comentaris:

  1. Montserrat de França7 de gener de 2021, a les 21:06

    Una benedicció de Déu ! Quanta alegria es desprèn del teu escrit !

    ResponElimina
  2. Pare Sergi,bona nit:
    M'ha cridat molt l'atenció, aixó que dius dels
    Ugandesos, que no fan sortides o excursions.
    Conec gent nascuda al Pirineu, que els passa
    el mateix.
    Et diuen que tots els pobles són iguals.
    En canvi, conec famílies DEL centre d'Europa,
    que m'explicaven les sortides que fan en petits grups a altres poblets, o amb aquella expressió
    tant seva: "PUGEM A LES MUNTANYES".
    Jo penso que és una cosa cultural:
    Uns veuen tots els poblets i la natura igual,
    mentre que els altres HI saben descubrir
    Les diferéncied

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pels teus comentaris, Pilar! Em sembla que en el cas dels ugandesos la raó és una altra: la pobresa. La gran majoria no es poden plantejar fer una sortida així pel cost econòmic, solen viure molt al dia de la millor manera que poden. Però hauries hagut de veure la seva alegria quan van saber que podrien anar a les fonts del Nil i navegar amb barca pel Llac Victòria! I encara els dura. Em va fer pensar en el que ens explicaven fa anys dels alumnes de l'escola CINTRA del Raval de Barcelona, que sovint ni sortien del barri del Raval.

      Elimina
  3. Quin entusiasme que ens transmets Sergi!!! Crec que ens has encomanat a tots les ganes de venir!!! El títol de l'entrada ja és prou suggeridor, n'esperes més!!! A veure si s'acabarà obrint un corredor Catalunya-Uganda!!!
    Moltes gràcies per compartir vivències tan fantàstiques!!!

    ResponElimina
  4. Grácies Sergi per compartir aquesta bna notícia. Tot un regal, i que jo també interpreto com "una provocació molt teva". Sí, sí,.... quan sigui el moment vindré, peró ara m´haig "aguantar les ganes i seguir aquí: "maquillant situacións per "provocar somriures"
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Oh, quanta eufòria i quanta felicitat que us heu regalat mútuament. Moltes gràcies per compartir-ho! Ja em perdonaràs, però he de dir que jo m'he emocionat només de veure les samarretes del meu Girona FC, he, he, he!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sàpigues que samarretes del Girona FC han anat a parar a persones molt pobres dels poblats de la zona, especialment nens i joves. Estem molt agraïts al Girona!

      Elimina
    2. Quina il·lusió, pensar que uns colors que són tan superficials aquí poden pintar tant fora de casa nostra! :)

      Elimina
  6. En Pau i la Júlia transmeten ganes de viure i alegria allà on van! De ben segur que haurà estat una experiència vital de les que es recorden tota la vida!

    ResponElimina
  7. Doncs sí que ha estat un regal de reis!! Segur que el Pau i la Júlia han après molt de la seva estada a Uganda i amb un guia com tu deu haver estat un privilegi. Seguim pendents del teu blog; realment és un pou de novetats molt interessant.

    ResponElimina
  8. PARE Sergi: El que m'expliques DE l'ecola CINTRA del Raval de Barcelon, em fa pensar en un testimoni que ens va explicar el Germà Adrià,que anava cada dia al barri del Raval.
    Allí, va fer amistat amb un adolescent que li agradava molt llegir. Un dia, el Germà Adrià
    li va dir:
    - Ja saps que al Portal de l'any en, hi ha una gran llibreria, el Germà Adrià, és referia a la llibreria LA FORMIGA D'OR.
    Aquell noiet LI va respondre: GERMÀ Adrià, mai he travessat LES RAMBLES !!

    ResponElimina
  9. Fa uns anys varem tenir dos mesos d, estiu un nen rus.Ens varen dir que no sabia que era el mar i cap allà varem anar.....quant va veure tanta aigua va tenir por i no va ser possible fer que entrés a l,aigua.Ell era feliç estan a casa i córrer amb bicicleta per el carrer.No volia sortir amb cotxe.els primers dies,després feina teníem per dir que el meu marit anava s treballar.Despres ho he anat entenent.
    Felicitats s la parelleta que han vingut fins a Uganda i per la feina i companyia que han fet.

    ResponElimina
  10. Voldria fer un afegitó al anterior comentari.En Vània va gaudir de sortir de Rusia i va aprendre algunes coses,no obstant nosaltres encara més....ens vàrem adonar que a Europa en un país que es tenia per adalentat,encara deixàvem nens per el carrer perquè el recollissin i portar.los a orfanats ,sense calefacció i cap carinyo.Una amiga hi va anar i em va impactar molt el que em va explicar .Fins que va tenir setze anys varem poder tenir notícies d,ell i enviar alguna cosa,després vàrem perdre el contacte.
    Europa i la tristor i abandonament de criatures ben a la mà.
    Cuida,t molt estimat Sergi

    ResponElimina
  11. Imatges i text reflexen agraïment per part de tots! Quina experiència tan enriquidora quan persones de diferents cultures s'entenen per anar en la mateixa direcció, compartint, i cadascú aportant allò que és i que sent, sense sentir-se diferent per res. Llavors el resultat no suma, sinó que multiplica i tothom aprèn i creix.
    Quina enveja (sana) em feu.

    ResponElimina
  12. Sí! El resultat multiplica. Ho has dit molt bé, Olga.
    Moltes gràcies a tots els comentaris!

    ResponElimina
  13. Vaig tard, Sergi, però m'ha emocionat el teu escrit. Quin goig que una parella jove, plena d'il·lusions, dediqui uns dies a compartir-los amb tu i amb la gent d'Uganda. Quantes bones llavors s'hauran escampat!

    ResponElimina