diumenge, 23 d’agost del 2015

Els australians i els seus orígens familiars

Ja el primer dia em va sorprendre com algunes persones, al cap d'un moment de presentar-se, em deien quins eren els seus orígens: "jo sóc maltès, ella és grega". I aquesta va ser una constant durant tot el viatge. No vol dir que acabessin d'arribar d'un altre país, ni tan sols els seus pares. A vegades es referien a vàries generacions enrere. Però allà tothom coneix quins són els seus orígens, i amb força (o molt) detall.

Amb l'excepció dels aborígens, és un país fet a base de la immigració. Ni més ni menys. I aquesta immigració continua actualment.

Bastants, en haver-se referit al país de procedència dels seus avantpassats, t'expliquen com van arribar a Austràlia, què els hi va portar. No és un tema senzill, perquè tothom sap que els primers colonitzadors van ser molt durs amb els pobles indígenes. I també és sabut que molts dels que hi van anar eren presos provinents d'Anglaterra, destinats a complir la seva pena a Austràlia.

Com que vària gent em feia referència als presoners que havien anat a parar a l'illa (sense venir gaire a tomb), vaig acabar preguntant per què aquesta referència.
Durant aquells dies, només dues persones em van dir que tenien avantpassats presoners. Expliquen que a Anglaterra hi havia molta fam, i que molt probablement els irlandesos (perquè una bona part dels presos eren irlandesos) tenien necessitat de menjar i havien d'acabar robant. Es veu que moltes persones amb avantpassats convictes ho viuen com un honor (així se'm va explicar diverses vegades) perquè entenen que els seus antecessors van haver de lluitar molt a Austràlia per tirar endavant el país i la seva vida. Un cop eren alliberats, aleshores rebien unes terres i començaven a treballar-les. Certament que el que veiem ara és en bona part resultat de tots aquests que ho van convertir en casa seva i hi van treballar de valent.

També hi ha els qui hi van anar a buscar or, o senzillament perquè era una terra plena d'oportunitats.

És general la consciència (i el penediment) del que van fer els primers colonitzadors amb els pobles originaris d'aquell continent.

Trobo molt interessant com totes aquestes persones, tot i referir-se als seus orígens variadíssims, se senten australians. És un país que, en la seva multiculturalitat, ha sabut respectar les diferències culturals dels qui la formen i al mateix temps crear una consciència col·lectiva comuna.

Allà, no només no cal tenir els "Vuit cognoms australians"... sinó que és impossible! Però d'aquesta obertura a persones provinents de molts orígens diversos i d'aquest projecte comú que és el seu país, n'han fet la seva força.

Nota. He posat una foto d'un poblet on em van portar: Windsor, una de les primeres colònies que van fundar els anglesos en arribar a Austràlia.

dilluns, 17 d’agost del 2015

Monster-Rat!

A Austràlia, com sol passar a les escoles anglosaxones, les escoles solen estar dividides per cases. A l'estil del Harry Potter, vaja. Cada alumne pertany a una casa que té un nom propi, a vegades una mascota, etc. I els alumnes de la mateixa casa, encara que siguin d'edats diferents, es reuneixen periòdicament per compartir. És un bon element per cohesionar els alumnes de l'escola.

Aquest ha estat el cas d'una de les escoles benedictines que he visitat aquests dies. Allà, des de fa deu anys, una de les cases es diu Montserrat. És la "Montserrat House". I fa gràcia veure com el logo oficial de Montserrat (aquella M que suggereix les muntanyes, i la serra al damunt) apareix en cartells en diferents aules.

Però el més divertit del cas és que aquest nom resultava molt estrany a les nenes petites de la "Montserrat House". I popularment, per les petites la "Montserrat House" es va convertir en la "Monster-Rat House" (sí, sí, de "monstre" i de "rata"). I la mascota... una rata ben simpàtica!

Quan les noies grans de la Monster-Rat House han sabut la meva visita, han volgut venir entusiasmadíssimes, i els he demanat que m'ensenyessin la mascota. I aquesta foto n'és el moment.

Un grup d'aquesta escola (ja amb noies grans) ve cada 3 anys a Montserrat de pelegrinatge, i els ensenyo l'Escolania i compartim una estona sobre la vida monàstica. Aquest gener tornaran a la seva "Monster-Rat House", i potser me n'hauré de pensar alguna perquè puguin trobar la seva mascota.


NOTA: Continuo amb la idea de compartir algunes reflexions que m'ha suggerit la visita a Austràlia: els aborígens, el passat dels australians... Però algunes prefereixo deixar-les pair una mica més, i parlar-ne d'aquí uns dies.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Austràlia i els aborígens avui


Aquests dies he pogut parlar amb bastants australians sobre el tema dels aborígens. Tots estan d'acord que és una qüestió en evolució, que encara no ha arribat allà on ha d'arribar. I que és complexa.

Molts actes oficials, i fins i tot actes escolars, comencen amb unes frases de reconeixement als aborígens en tant que primers pobladors d'aquestes terres. Això, i la presència de la bandera aborigen en escoles i altres indrets, fa pensar en una revisió seriosa de com van ser tractats els aborígens amb l'arribada dels europeus en terres australianes. Els descendents dels europeus reconeixen que els seus avantpassats es van instal·lar en una terra habitada per uns altres pobles des de feia milers d'anys. I es dolen de com van ser tractats els indígenes.

Malgrat això, el tema és complex. Jo aquests dies no he respirat gens de racisme, i em diuen que és un fet molt i molt aïllat (en comparació a fa unes dècades). Però sí que tothom constata que són cultures diferents, i percebo que ambdues comunitats fan vides paral·leles i no gaire barrejades. Pel que expliquen, constato que aquestes diferències culturals no són petites.

Hi ha preocupació per la situació dels aborígens: algunes dificultats a nivell social que el govern no sap massa com afrontar, pel fet que són comunitats amb una dinàmica interna tan diversa i específica.

Al mateix temps, constato que els no aborígens me'n parlen amb respecte. I destaquen que els indígenes tenen un fort sentit de comunitat. He visitat una escola que fa una opció forta per la inclusió dels aborígens, afegint al fet cultural una inversió econòmica perquè aquestes persones puguin formar part de l'escola. Al darrere, hi llegeixo una voluntat ferma de fer camí junts, respectant la diversitat dels pobles indígenes i intentant aportar-los tot allò que els pugui ser útil.

Avui he visitat una exposició ben interessant sobre els aborígens al "Australian Museum". Una presentació desacomplexada dels seus valors (ben interessants!) i una revisió històrica molt crítica amb els pobladors europeus. És significatiu que una institució d'aquesta mena presenti una exposició tan clara. I em fa mirar amb esperança el futur. Els descendents dels qui van "descobrir" teòricament les terres australianes se senten en deute amb els qui feia 40.000 anys com a mínim que hi habitaven. I confio que aquest sentiment donarà fruit en bé de la població indígena i d'una bona convivència entre cultures.

El tema m'ha interessat molt, i ben segur que donarà lloc a més reflexions aquestes properes setmanes.

Nota: He il·lustrat aquesta entrada amb un joc gràfic entre el mapa d'Austràlia i la bandera aborigen, els colors de la qual simbolitzen el poble (negre), la terra (vermell) i el sol (groc).
Recomano la lectura dels dos primers comentaris a aquesta entrada, que complementen el que s'ha escrit aquí


diumenge, 9 d’agost del 2015

El "Montserrat Hall"


Des d'abans de venir a Sydney, i veient com ens ho estaven preparant tot, una pregunta em voltava pel cap i l'havia compartit amb vàries persones: per què ens acullen tan bé? per què s'estan desfent en atencions per nosaltres?

Teníem diverses teories, que bé poden ser part de la resposta:

- perquè són una escola benedictina, i els benedictins hem d'acollir els altres com si fossin el Crist;

- perquè viuen en una illa (molt gran, però una illa) i valoren molt el contacte amb el món exterior;

- per la relació cordial que s'ha establert aquests anys en els congressos internacionals on ens hem anat trobant...

Vaig pensar que, un cop a Austràlia, entendria per què. I ha estat així: una suma de coses, que queda concentrada en un descobriment.

A l'escola, fa pocs anys van obrir una ala dedicada a les arts (música, teatre, dansa) amb auditori inclòs. Un espai modern i pràctic. Doncs l'han anomenat "Montserrat Hall"! Hi havia un paper penjat que n'explicava el sentit: l'estiu del 2012 centenars d'estudiants d'escoles benedictines es van reunir a Montserrat per fer una trobada d'uns dies anomenada IBYC (International Benedictine Youth Congress). Va ser una ocasió de sentir-nos part del món, on tothom va ser acollit amb la seva cultura i vam poder compartir allò que ens diferencia culturalment i allò que ens uneix per la fe. Una experiència molt bonica (i també cansada pels qui la vam organitzar, però un cansament dels que deixen un bon regust). Doncs un bon grup venia d'escoles benedictines australianes. I tant va ser l'impacte de Montserrat, que li van voler dedicar una part significativa de l'escola. Diuen, literalment, que "el compromís de Montserrat per la litúrgia i l'educació (referint-se a l'Escolania) troben una apropiada expressió en el nostre compromís d'honorar-los anomenant el centre artístic amb aquest nom sant".

Em fa pensar en com n'és d'important acollir tothom. I és que mai saps l'impacte que això pot causar en aquells qui són acollits. Com deia un capellà amic meu: "Que ningú no passi pel teu costat en va".

És un repte. I la nostra fragilitat fa que això a vegades quedi molt lluny. Però el desafiament hi és. I també la prova que, quan un s'ha sentit acollit, ho viu amb agraïment. I això ho podem dir tots per pròpia experiència.

dimecres, 5 d’agost del 2015

El jardiner de l'escola


Estic a Austràlia, on durant dues setmanes un grup de joves antics escolans faran un intercanvi amb nois d'una escola benedictina de Sydney. I si el programa intens d'activitats i visites ho permet, escriuré algunes notes aquí. No com un dietari de viatge, sinó tan sols algun aspecte que m'hagi cridat l'atenció o que em sembli interessant de compartir en aquest espai.

Avui, lògicament, ens han ensenyat l'escola. Ens han acollit la mar de bé, i ara els nois estan amb famílies. Jo m'allotjo a una rectoria de la zona, en un carrer ben semblant a aquells de la sèrie "Veïns" que feien fa tants anys a TV3, i que aquí encara fan! Avui em deien amb un somriure que aquí la mira molta gent, encara que quasi ningú vulgui reconèixer-ho.

Doncs bé, la visita a l'escola ha estat interessant. Com fa tothom que estima un lloc, ens han parlat de les glòries de l'escola. I ben fet que fan. Però el gest més bonic me l'han demostrat sense adonar-se'n. En dos moments diferents, dues persones s'han aturat quan ens hem creuat amb el jardiner. Un senyor molt gran, amb cara de bona persona. I han dit com n'és d'important aquesta persona per l'escola, per tants anys de fer una feina ben feta. He pensat que deia molt a favor de l'escola si, en una visita "oficial", eren capaços d'aturar-se per saludar i lloar la feina discreta d'una persona senzilla que estima l'escola. Tot plegat, per la naturalitat amb què ho feien, ha respirat humanitat.

I és cert que en una escola tothom hi aporta la seva part. I a vegades hi ha persones amb tasques amagades o considerades com a senzilles que, amb la seva manera de fer, es converteixen en aire fresc i purificador. I necessari.

dissabte, 1 d’agost del 2015

Una conversa interrompuda

Aquí teniu un vídeo musical molt irònic i divertit. Com qui no vol la cosa, caricaturitza fins a l'extrem (o potser no tan extrem!) situacions que es donen actualment allà on hi ha mòbils. No heu vist gent desesperada per trobar wifi? O entrar en un restaurant, i mirar quina taula té a prop l'endoll per poder carregar?