diumenge, 22 de desembre del 2019

La caritat de Crist ens urgeix


Trobo que aquesta frase de 2Co 5,14 és molt inspiradora. No ens diu: “la caritat de Crist ens anima”, “o ens aconsella”, ni tan sols diu “ens guia”. Sinó que ens transmet una urgència, una necessitat de deixar-nos empènyer per aquesta força ja ara.

Davant del risc de viure un cristianisme de “l’anar fent”, la Paraula ens impulsa radicalment a seguir Jesús del tot. “Oh, és que jo ja miro de no fer mal a ningú, de ser bona persona...”. Doncs per això no cal ser cristià, ho pots fer sense creure en Jesús.

En el meravellós relat del naixement de Jesús, els pastors corren de pressa a veure aquest prodigi que els ha estat anunciat, i el van a comunicar. Si tu has descobert aquest Amor que es fa present ara i aquí, que capgira la nostra existència i l’omple d’un sentit ple de Llum, corre! Aquest Amor t’urgeix a portar-lo allà on hi ha pobresa, sofriment, marginació, falta de comprensió o de companyia, desesperació, tristesa. No n’hi ha prou amb fer-ho a trossets o algunes vegades.

No és màgia ni l’efecte de substàncies tòxiques. És compromís, contemplació profunda, acció valenta.

BON NADAL A TOTS ELS QUI VISITEU AQUEST ESPAI!!!

dimarts, 17 de desembre del 2019

Diferents estils de govern


Fa uns dies a Matines vam llegir un fragment del llibre d’Ezequiel. Em va sorprendre, al capítol 37 verset 24, que en la versió grega es referís a un rei que regnaria “enmig d’ells” (εν μέσω). Era un text que transmetia esperança sobre el que Déu prepara per al seu poble. Però em va sobtar que parlés d’un rei que regnaria enmig del seu poble.
Vaig anar a mirar la versió original en hebreu, i diu עֲלֵיהֶ֔ם (alehém): és a dir, que regnaria sobre ells (i aquesta paraula fins es podria traduir per “en contra d’ells”!). Vaig mirar les traduccions en català, castellà i anglès, i són fidels a l’original hebreu: “damunt”, “sobre”, “over”.
Desconec per què la versió dels LXX en grec va traduir que el rei regnaria enmig d’ells. Però ho trobo fenomenal com a concepte!

Regnar sobre d’ells pot indicar una certa imposició. Ja no diguem regnar contra ells, que més aviat implicaria violència. Crec que a nivell mundial tenim exemples fàcils d’ambdós casos. En canvi, regnar enmig d’ells suggereix tot un altre estil: un rei que serviria la comunió i el bé del poble, des del mig i no des de dalt, com un més però des d’un eix central que l’aglutinés. Penso que seria allò que deia el Papa Francesc referit als pastors: “Que facin olor d’ovella”.

I això val per totes les tasques de lideratge que se’ns puguin confiar. Liderar enmig de. Tot un repte i un camí per fer.

dimarts, 10 de desembre del 2019

La nena de l'abric vermell

Fa uns dies vaig fer un cinefòrum sobre "La lista de Schindler" amb un grup de joves. Steven Spielberg, per mi, és un geni del cinema i cada pel·lícula seva és una autèntica obra d'art. En aquesta pel·ícula de 3 hores en blanc i negre sobta que de cop i volta aparegui una nena amb un abric vermell. És durant la deportació dels jueus del gueto de Cracòvia. Enmig d'aquelles fileres de gent portada als camps de concentració i de la violència més bèstia, aquella nena camina pels carrers a la vista de Schindler. Allò que hauria estat una munió de gent sense identitat queda tacat per la individualitat d'una nena que deambula pels carrers. Una violència màxima, i de fons una cançó interpretada per infants.



El més fort, però, és quan molt després apareix un carro que transporta cadàvers de nens. I torna a aparèixer aquella nena de l'abric vermell com un dels cadàvers sense identitat. Però per l'espectador sí que té identitat! És aquella nena!


Davant de tots els conflictes mundials, si aconseguíssim posar rostre i identitat a les persones que sofreixen els mals, seria molt diferent. No serien números, sinó persones úniques i irrepetibles. I no concebríem no implicar-nos.

Fa un temps vaig tenir una conversa amb un militar que havia participat en diverses guerres. M'explicava que, en un atac, van veure entremig dels combatents de l'altre bàndol una nena. Em va esfereir sentir com havia reaccionat algun company seu, i com es pot arribar a oblidar que al davant tens un ésser humà. Des de la lògica de la guerra, s'entén que deixar-se dur per l'empatia és perdre. Però jo crec que, al contrari, quan oblides que al davant hi tens un ésser humà, aleshores sí que estàs perdut. I ben perdut.

dimarts, 3 de desembre del 2019

El misteri del Mal


No sé si vau veure la notícia de l’atac al London Bridge fa uns dies. Les víctimes eren una noia i un noi assistents a un acte en favor de la rehabilitació dels presos, i justament el noi estava molt implicat en un programa de reinserció per a presos! Un contrasentit.

Ens deixa desarmats veure com persones tan innocents, que justament treballen pel bé, són víctimes de la violència per part d’algú a qui defensen! Com sempre, el misteri del Mal.

Es poden fer mil teories sobre el perquè del Mal, algunes més afortunades que altres. Jo hi vaig donar voltes fa anys. I em va semblar que Jesús no dóna una resposta teòrica al Mal en el món (encara que alguns fragments ho puguin insinuar). Per mi, la resposta de Jesús davant el Mal és una resposta pràctica.

Allà on hi ha Mal, allà on hi ha sofriment de qualsevol mena, ell hi posa Amor. Aquesta va ser la seva resposta. I aquesta és l’única resposta que he descobert que té un sentit ple. Viure responent al Mal amb el Bé.

Com després va dir Sant Pau: “Que el vostre amor no tingui res de fingit. Detesteu el Mal, enamoreu-vos del Bé” (Romans 12,9).

dilluns, 25 de novembre del 2019

Pregària d'Advent


Veniu, Senyor Jesús,
i ajudeu-nos a entendre cada dia més la vostra voluntat sobre nosaltres.

Veniu, profeta de l'Amor,
i doneu-nos la valentia per ser testimonis vostres.

Veniu, mestre de saviesa,
i concediu-nos una vida interior profunda.

Veniu, amic dels pobres i els qui sofreixen,
i empenyeu-nos a comprometre'ns per un món més solidari.

Veniu, pelegrí itinerant,
i no permeteu que ens acomodem en una vida tèbia.
Infoneu-nos el vigor perquè la nostra donació sigui cada dia més intensa.

VENIU, SENYOR JESÚS!

dimarts, 19 de novembre del 2019

Veure els invisibles


Fa uns anys vam viure una experiència molt enriquidora amb els escolans en relació a Arrels Fundació, que es dedica a les persones sense llar. Primer va venir una persona d'Arrels a fer una reunió amb la comissió de solidaritat que formaven alguns nois. Un cop vam tenir lligat el concert solidari, tots els escolans van rebre una xerrada d'una persona de la fundació. El dia del concert vam visitar el taller ocupacional i la residència que tenen. Va ser un concert diferent: els primers bancs estaven ocupats per persones ateses a Arrels. I darrere els escolans hi havia una gran paret construïda amb caixes de cartró per significar les condicions amb les que viuen molts d'ells. En acabar el concert, van descobrir una part d'aquestes caixes, i va aparèixer una olivera que la gent d'Arrels va regalar als escolans. Al cap d'uns mesos, des d'Arrels Fundació van organitzar una excursió a Montserrat, i els escolans i les persones sense llar conjuntament van plantar aquesta olivera al jardí de l'Escolania. Va ser un moment inoblidable. I per mi, també ben inoblidable quan uns mesos després, tot passejant per Roma on havíem anat de gira, uns escolans van dir: "Ara els veiem al carrer, abans ni els vèiem!". Havien aconseguit veure aquells que com a societat a vegades preferim no veure. S'havia fet visible allò que abans era invisible.

dimarts, 12 de novembre del 2019

Record i agraïment


Aquests darrers anys ha estat molt recurrent la proclama "Ni oblit ni perdó". Se n'ha parlat ja molt, i des de diferents perspectives. Aquí us volia compartir una experiència personal gratificant. És un tema discutit si s'ha de perdonar, si perdonar implica oblidar o no, etc. Però en canvi, no se sol parlar de l'important que és recordar i agrair tot allò de bo que hem rebut.

A mi és una cosa que em diverteix i tot: ser agraït amb aquells que, en un moment determinat, t'han fet costat o han tingut algun gest absolutament gratuït. I he de dir que, en alguns casos, això ha provocat sorpresa:
- Per què fas això?
I jo he respost:
- Recordes allò que vas fer aquella vegada?

Aleshores la persona se sorprèn que, passats els anys, recordis aquell gest de bondat que vas rebre i encara l'agraeixis.

Ho recomano vivament! Record i agraïment.

dilluns, 4 de novembre del 2019

No votar


Em fa basarda cada cop que sento algú dient que no anirà a votar. Potser no me n’hauria de fer. Al cap i a la fi, tothom és lliure de fer el que vulgui. I no votar és una de les opcions possibles.
Però m’hi he trobat aquests darrers dies: un que em deia que no ha anat a votar les darreres conteses electorals perquè no hi ha cap partit que el representi. I un jove que fa pocs dies va rebre de la policia (ni tan sols participava a la manifestació, però sí que era per allà), i també em va dir que no pensava anar a votar.
Jo no he viscut el franquisme. I entenc que algun es pregunti de què servirà el seu vot, o que no se senti representat per cap partit. Però quan sents certs missatges polítics racistes o discriminadors (i evito paraules més gruixudes) penso que almenys val la pena votar qui pugui evitar que guanyin certes ideologies. Ni que un pensi que no servirà de gran cosa, jo aposto per l’opció del mal menor (i amb això no estic dient “vot útil”, que seria una altra qüestió).
Alguns potser pensareu que aleshores cal votar en blanc. També és una opció, però essent conscient que amb el vot en blanc s’afavoreix els partits més grans.
I us ho diu algú que encara no sap qui votarà diumenge. Però sí que sé qui no votaré. I també sé que exerciré el meu dret de vot.

dijous, 24 d’octubre del 2019

Cuideu-vos


En alguna plataforma les darreres setmanes exhortaven la gent a cuidar-se. Ho feien tenint present que s'acostaven dies complicats per al país. Home, per mica que estimis el país, no et pot ser indiferent el que està passant. I ho dic pensant amb persones que pensen de maneres ben diverses.

Però és important cuidar-se. Conèixer quines són les pròpies forces. I en funció d'això, decidir. No ho dic només en relació a prendre part en crides de tota mena, sinó sobretot en com les coses ens poden arribar a afectar emocionalment.

No és obligatori estar 24 hores pendent de l'última novetat i connectats permanentment. I en setmanes així, fàcilment hi ha persones que hi estan, sense que això els aporti res. Al contrari.

I també és bo que, en la mesura que puguem, tinguem cura d'altres. Que puguin desfogar-se, asserenar-se, fins desintoxicar-se.

Crec que a vegades es confon "implicar-se" amb "no cuidar-se". Són dues coses diferents. I malgrat que la implicació pugui comportar cansament alguns dies, és bo continuar tenint cura d'un mateix i dels altres. Vaja, em sembla a mi.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

El mariner i la tempesta


A l’hostatgeria vam tenir un mariner, capità d’un vaixell d’uns 20 tripulants que competia a nivell internacional. Em resultava interessant, perquè el mar sempre m’ha fascinat. Però ell no tenia cap visió romàntica del mar. Per ell és un lloc important, però és al mateix temps el seu lloc de treball.

Un dia ens va explicar l’experiència d’estar ben endins i veure com s’acosta una tempesta forta. Constatar que no es pot fer res per evitar-la. I malgrat el neguit lògic que això podia comportar, destacava que aleshores era important l’acceptació del que s’acostava. I que aquesta acceptació o previsió et feia estar més a punt per afrontar-la. Fins i tot ajudava que passés més ràpid.

En cap cas no parlava de no fer res, evidentment. Es referia a una actitud, a quina mirada interior era la que l’ajudava més a preparar-s’hi.

És una cosa semblant a la que a vegades he sentit d’algunes persones que han passat per una malaltia seriosa, i que al principi em costava d’entendre. Hi ha hagut una acceptació de la malaltia que els ha ajudat a lluitar per superar-la.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

Els ancians: una benedicció


Em sap greu quan es parla de la gent gran com quelcom inevitable, com una càrrega, o com qualsevol cosa amb connotació negativa. A vegades m'he trobat organitzant alguna activitat, i algunes persones es dolen que hi havia gent tan gran... Per mi és una benedicció! Poder compartir amb persones que tenen tota una vida al darrera és un regal.

Puc entendre la preocupació d'algunes persones quan veuen que certes activitats només capten l'atenció de gent gran. I no penso només en activitats religioses, sinó també certes manifestacions culturals que mouen sobretot gent gran. Entenc l'anàlisi negativa perquè es qüestiona la continuïtat en el futur. En aquests casos, d'acord.

Però a banda d'això, en la nostra societat capto que a vegades sembla que facin nosa. No és pas així a tot el món. Hi ha cultures que els veneren, no els fan callar mai, els presten tota l'atenció.

És cert que hi ha avis que accentuen els trets més negatius de la seva personalitat. Però també hi ha els qui suavitzen els aspectes més cantelluts que els caracteritzaven. I tant si són d'una manera com de l'altra, són els qui ens han precedit. I es mereixen tota la nostra consideració.

dilluns, 30 de setembre del 2019

Què vol dir ésser prudent amb l’Evangeli a la mà?


“Què vol dir ésser prudent amb l’Evangeli a la mà?”. És una frase d’en Quim Vallmajó. La va dir amb la paraula i amb la vida. Ara fa 25 anys era assassinat a Ruanda, enmig del terrible genocidi. Hi havia anat de ben jove com a missioner, i el seu compromís ferm el va portar a donar la vida. Perquè no ens enganyem: la vida no li van prendre, sinó que la va donar. Conscientment va optar per entregar-se als altres fins al final.

A veure, amb l’Evangeli a la mà, algun fragment trobaríem que ens crida a la prudència. Les coses com siguin. Però davant del Mal, davant del dolor de tantes persones i de la violència sota tantes formes en el món, no ens podem quedar indiferents. Ens pot ser indiferent que tantes persones s’ofeguin en el “nostre” mar o morin de gana o per falta d’assistència mèdica en tants països? Novament, com deia Isaïes: “No els defugis, que són germans teus”.

La frase d’en Quim ressona encara avui. I més davant una Església que té més risc de pecar per prudència que per audàcia.

Amb l’Evangeli a la mà, donem-ho tot per la defensa dels drets humans.

PD: Aquí hi ha un vídeo sobre el que va viure en Quim Vallmajó a Ruanda. És un vídeo dur que inclou imatges i relats durs d’aquella guerra, no el recomano a tothom.

dilluns, 23 de setembre del 2019

Viure com si fos l’últim dia


Fa anys, abans de ser monjo, vaig llegir un conte que animava a viure com si fos l’últim dia de la vida. I vaig decidir provar-ho al llarg d’aquell dia que ja havia començat. En sortir de casa, vaig mirar el cel, em vaig fixar en els núvols (cosa que no solia fer), i totes les trobades amb gent es convertien en moments especials, viscuts més intensament que altres vegades. Va ser un dia diferent i m’atreveixo a dir que fins va ser millor.
Evidentment, el joc tenia trampa: jo sabia que el més probable és que no fos el darrer dia de la meva vida. Per tant, no calia viure’l amb neguit o amb la intensitat emocional d’un drama. Però sí prenent consciència de la unicitat de tot el que anava vivint, sabent que tots els moments d’aquell dia eren únics i irrepetibles.
A vegades sembla que calguin situacions límit per valorar la quotidianitat, aquells que estimem i que ens estimen, etc. Si aprenguéssim a donar el valor que s’escau a cada dia, a cada moment, a cada trobada amb les persones...!

dilluns, 16 de setembre del 2019

Papa subito!



Una amiga d’Arenys de Munt diu a vegades: “Arenys de Munt, del Maresme el millor punt!”. Amb la qual cosa no puc estar d’acord perquè al Maresme tenim, per exemple, pobles que tenen mar i muntanya! No comparem :)

Però a Arenys de Munt, entre molts altres tresors, en tenen un que es diu Joan Soler. I n’és el rector.

Avui us presento un vídeo del pregó que va fer com a olotí a les Festes del Tura, d’Olot. Passareu una bona estona, però més que això: perquè, com qui no vol la cosa, en Joan diu coses molt importants i sàvies. I ho diu amb un llenguatge planer, que no calen frases complicades per parlar de les coses importants. Jesús mateix feia contes.

He titulat l’entrada “Papa subito!”, emulant les expressions que sortien de “Santo subito” referint-se a Joan Pau II quan va morir. “Papa subito!” és l’expressió que em va venir després de visionar el vídeo que us presento. No perquè el Papa actual no faci coses, ni molt menys. Sinó perquè vaig pensar que algú com en Joan és algú que s’ha d’aprofitar, una visió ben fresca de l’Evangeli! Que en gaudiu!

dimarts, 10 de setembre del 2019

La Moixiganga de Vilafranca


Els dies de festa major de Vilafranca vaig poder conèixer la Moixiganga. En la llarga processó de cada dia amb tots els balls, la Moixiganga precedia Sant Fèlix tot representant quadres de la Passió de Jesucrist. Em va semblar formidable la seriositat amb què ho feien i el sentit profund que tenien els quadres: la Creu, el Davallament... I em va fer pensar en tantes manifestacions populars i antigues que en el nostre país estan inspirades en la vida de Jesús: els Pastorets, els Pessebres Vivents, les Passions, les Moixigangues. Els nostres avantpassats, admirats per la vida de Jesús, van crear aquestes manifestacions tan plenes de significat. I les generacions d'avui, tantes i tantes persones a casa nostra, les fan perdurar amb il·lusió i entrega.

La primera documentació de la Moixiganga de Vilafranca és del 1713. Tot i els parèntesis al llarg de la història, la Moixiganga continua realitzant-se avui. Alguns quadres no són fàcils de fer, sobretot per la gimnàstica que requereix assajos previs. Però tot i no ser fàcils, són d'una bellesa simple. El moment culminant de la Moixiganga és quan arriba a la plaça davant de la Basílica de Santa Maria, prop de mitja nit, i fa un quadre amb la plaça plena de gom a gom i amb els altres balls també actuant enmig d'un castell de focs artificials. Aleshores entra Sant Fèlix a la Basílica, es fa el darrer dia de la novena i el cant dels Goigs amb cor i orquestra.

En una època en la qual es valora tant conèixer què fan a l'estranger en qualsevol camp, és bo de descobrir els tresors que tenim al nostre país. L'enhorabona a Vilafranca per conservar els seus i compartir-los amb tots els qui hi van!




dilluns, 2 de setembre del 2019

La Festa Major de Vilafranca del Penedès


He tornat de la Festa Major de Vilafranca, convidat per una família amiga que m’ha ajudat a viure-la per dins. N’havia sentit a parlar, però no m’hauria imaginat mai una riquesa tal en tants aspectes.

En un temps en el qual sembla que per alguns polítics sigui més políticament correcte desitjar un Bon Ramadà que un Bon Nadal (com si no es poguessin felicitar ambdues festes), m’he trobat amb un poble que festivament i sense complexos celebra les seves tradicions. M’ha sorprès que tanta gent jove participés de la festa tan activament: en els balls tan variats al llarg de la processó, però també tocant en l’orquestra els Goigs a Sant Fèlix i omplint el terra dels passadissos de la Basílica de Santa Maria en la novena de la festa.

La processó dels balls repetida cada dia tenia un no sé què de ritual que a mi m’evocava els rituals més religiosos. Hores de processó que els vilafranquins segueixen amb interès i entrega: el drac que treu foc, els nans, els capgrossos, el ball de panderetes, els falcons, el ball de bastons, i un llarg etcètera.

Quantes coses podem aprendre dels de Vilafranca! No tenir por d’afirmar les pròpies arrels, acollir els forasters però sense renunciar a la pròpia història i cultura. Les generacions més joves, implicant-se en la festa, es vinculen a unes tradicions que tenen l’origen en l’arribada de les relíquies de Sant Fèlix el 1699! I tot participant de les manifestacions més variades d’aquesta festa, valoren el que han rebut de generacions passades i s’entronquen amb una comunitat que viu i fa festa.

PD: He vist que han nomenat Cardenal un arquebisbe que havia comentat a La Font de Greccio. A la columna dreta, figura com “Cristóbal, bisbe al Marroc”. Com ell demana, el tenim present en la pregària. Que la seva tasca pugui ser ben fecunda!

dimarts, 27 d’agost del 2019

Que la ciència pugui no vol dir que convingui


Els qui em coneixen saben que defenso la ciència i el treball dels científics des de molts punts de vista. Els avenços científics en tants camps són encoratjadors.

Però em pregunto si en algunes situacions humanes no hem divinitzat la ciència. Quan una persona està molt degradada físicament, la ciència permet fer encara moltes reparacions a la nostra màquina, anar-hi posant mil pedaços... M'agrada el plantejament d'intentar salvar tota vida en la mesura del possible. Però també em pregunto si, en certes situacions, val la pena allargar-ho si la qualitat de vida de la persona serà més que dubtosa.

Evidentment, aquí hi ha un tema fonamental: la voluntat del malalt. El sentit que hi pugui trobar. Vull dir que si un malalt creu que val la pena que li facin tota mena de virgueries per continuar en vida, més enllà de la qualitat de vida que pugui tenir després, aleshores em sembla perfectament respectable. Per això hi ha el testament vital o document de voluntats anticipades.

On anava jo amb el meu comentari és que a vegades em sembla que tenim com un xip incorporat segons el qual hem de permetre a la ciència fer tot el que pugui tècnicament, com si un altre tipus de plantejaments com els que he compartit no fossin també molt importants. Què us en sembla? Heu fet el vostre testament vital?

dimarts, 20 d’agost del 2019

Un clam per la llibertat


Des de fa un temps m'informo a través de la cadena "BBC World News", on hi ha multitud de reportatges sobre els llocs més diversos del món. D'una banda, t'adones que el món és molt més gran que el que a vegades pensem (per exemple Àfrica, on viuen tants milions de persones). Però al mateix temps, observant la realitat de tants països, també perceps elements comuns.

Un element comú seria el populisme, que en indrets ben distants va augmentant. També els fenòmens migratoris, amb els qui fugen de la guerra o la fam, o els qui senzillament busquen una vida millor. I un altre element és el d'un clam per la llibertat.

Penso que hi ha hagut una evolució en referència a segles anteriors. Malgrat que els drets humans no són respectats en molts països, va creixent la reivindicació de molts pobles per poder decidir què volen per al seu territori. Fa segles, un rei o un emperador decidia el futur del seu territori i qualsevol cosa que hi tingués a veure, fins i tot arribaven a decidir la religió dels seus habitants!

Els poders miren encara ara de controlar la situació. Van balancejant-se entre l'intent de reprimir les protestes (traient del mapa qualsevol opositor que pugui triomfar, o amb respostes policials contundents contra manifestants pacífics, etc) i l'opció pel diàleg intel·ligent amb els qui reivindiquen més drets. Solen optar pel diàleg quan veuen que no hi ha més remei, això també. Però ja és alguna cosa.

divendres, 9 d’agost del 2019

Revelacions extraordinàries


L'altre dia em referia a un objecte provinent de Fàtima, compartint amb vosaltres el que em suggeria.

Hi ha un fenomen en el qual no vaig entrar i vull fer-ho amb molt de respecte, i és el de les aparicions o revelacions extraordinàries en llocs com Lourdes, Fàtima, etc. Penso que és molt fàcil carregar-se tot això. Però sempre m'ha inspirat un gran respecte. Sobretot perquè quan t'hi endinses i en llegeixes coses, perceps que aquelles persones eren molt sinceres relatant el que havien experimentat.

És clar que al llarg de la història humana trobaríem gent que s'han inventat experiències totalment inexistents, o altres que s'han autosuggestionat d'una manera increïble. Jo mateix recordo un dia que una persona em va demanar que la beneís, i la seva reacció en rebre la benedicció fins i tot em va sobresaltar perquè no l'esperava. Ho dic amb un somriure.

Com saber si una experiència d'aquestes és autèntica? Jo no posaria l'accent en aquests fets extraordinaris. Ni per afirmar-los ni per negar-los. En canvi, sí que dono importància a una frase de l'Evangeli: "Pels seus fruits els coneixereu". Si la persona ha tingut una experiència interior autèntica, aleshores això crec que hauria de tenir algun tipus d'incidència positiva en la seva vida.

Això no significa que la persona es transformi de dalt a baix i arribi a ser perfecte. Perquè de perfecte només n'hi ha un, segons els creients: Déu. Però si d'aquesta experiència en surten obres d'amor, aleshores a mi em mereix tot el respecte del món.

I això em porta a pensar que, si algun dia hem fet alguna experiència interior autèntica, n'haurien de sortir obres bones.

PD: Em consta que una persona que entra en aquest espai té informació interessant sobre una d'aquestes experiències més conegudes. Estaria molt bé que ens en vulgués compartir alguna cosa aquí! Però si creu que no és el lloc, també ho entendré.

diumenge, 4 d’agost del 2019

El coração de Fatima


Quan ens van convidar al Centenari de Fàtima, em va sorprendre l'obsequi que ens van donar com a símbol de la commemoració: un cor amb un mirallet incorporat. Conec el sentit que hi volien donar en relació al cor de Maria, i em sembla molt bé. Però trobo especialment suggerent que et donin un objecte religiós que et convidi a mirar-te a tu mateix, en el més profund de tu mateix.

A vegades busquem veritats a fora de nosaltres mateixos. I en el més profund d'un mateix, allà on tot ésser humà sense excepció pot trobar aquest desig autèntic de pau i de bondat, allà és on se'ns convida a mirar. Com va dir Madeleine Delbrêl: "Si te'n vas a la fi del món, trobaràs la petjada de Déu. Si te'n vas al més profund de tu mateix, és Déu mateix qui trobaràs".

Alguns l'anomenaran Déu, altres ho faran d'altres maneres. Però aquesta Veritat crec que habita en l'interior de cada ésser humà. I que val la pena cercar-la.

dilluns, 29 de juliol del 2019

Treball als Serveis Funeraris


Fa uns dies vaig rebre una persona que treballa als Serveis Funeraris. Ell i la seva dona em comentaven les inquietuds cristianes que tenen. I que veien que en una feina així també es podia fer Bé. I tant!

Quan algú ha perdut un ésser estimat és un moment molt delicat. Ho sabem tots. També sabem que no sempre és fàcil trobar les paraules adequades, en funció de les circumstàncies. I per això és tan important que, fins i tot els qui han de gestionar aspectes més pràctics de la qüestió, siguin persones plenes d'humanitat.

Vaig pensar que realment a tot arreu calen persones que aportin un plus d'humanitat. A tot arreu. Quan trobes persones així en un establiment, en una oficina d'atenció al públic, al metro... són aire fresc que purifica. Si llegeixes això i ets d'aquests: gràcies!

divendres, 19 de juliol del 2019

La lliçó dels ciclistes


Fa uns dies vaig rebre la visita de dos ciclistes que venien d'Arbeca (i no faig ús de la frase feta: literalment havien vingut des d'Arbeca!). Un pare i un fill. 117 quilòmetres. I a Sant Salvador de Guardiola se'ls va afegir un amic.

Els vaig dir que havien d'estar molt forts per haver fet tants quilòmetres. I em van dir que no només físicament. Aleshores em van parlar de la força mental que has de tenir, i els missatges concrets que vas donant al cervell per poder continuar i superar-te. I el pare deia que aquest ensenyament que es pot treure de la bici també és aplicable a la vida.

Senzillament fantàstic!

dilluns, 15 de juliol del 2019

Deixar-se interpel·lar


Fa uns dies parlava d'una experiència bastant excepcional amb persones molt pobres. No volia presentar una imatge idealitzada de les persones pobres, perquè la realitat no és tan senzilla. Com li he sentit dir a la Viqui Molins: "els pobres fan pena, però els marginats fan nosa". I és que les persones que viuen en la marginació i l'exclusió generen rebuig, poden tenir actituds complexes, fins i tot a nivell d'olor corporal poden resultar incòmodes per les persones que es dutxen cada dia. I el que està passant darrerament de més conflictivitat havia estat predit per aquells que treballen de prop amb aquests col·lectius.

Deia l'altre dia que aquells pobres tan respectuosos en la pregària portaven Crist amb ells sense saber-ho. Però també l'hi porten aquells que ens incomoden, que generen rebuig amb la seva actitud. Pot semblar un contrasentit. Però no ho és, des del meu punt de vista. I és que a través d'ells també se'ns fa una crida, una interpel·lació a no quedar-nos de braços plegats.

I si Déu parla, també parla a través de les persones marginades i excloses perquè sapiguem veure-hi germans nostres que necessiten del nostre compromís. Com deia Isaïes ja fa molts segles: "No els defugis, que són germans teus".


PD: A la foto, l'escultura del Jesús sense sostre, a l'entrada de la Parròquia de Santa Anna, de Barcelona, on es fa una gran tasca d'acollida amb l'Hospital de Campanya.

diumenge, 7 de juliol del 2019

Un tros de Cel


Fa unes setmanes em van demanar que fes una pregària amb un grup d'unes 60 persones pobres que venien de Barcelona: persones que viuen al carrer i altres situacions de marginació. La pregària seria en un lloc especial, però ja em vaig mentalitzar que seria una estona potser difícil. Vaig pensar que havia de ser comprensiu amb persones que venien del món de la marginació, i que per tant les actituds no serien les mateixes que podia esperar d'un altre tipus de grup. Hi hauria poca atenció, poc silenci...

La meva sorpresa va ser majúscula només d'obrir-los la porta. Tots estaven en un silenci absolut, i així van anar entrant. Durant tota la pregària, l'actitud va ser de molt respecte i de participació activa. Quan hi va haver l'estona de pregàries espontànies, alguns s'hi van afegir.

Evidentment, abans de venir, els qui portaven el grup i dinamitzaven la pregària els havien encoratjat a viure aquesta estona amb intensitat. No era una cosa improvisada. Però es notava que estava fet de cor, i que volien aprofitar-ho al màxim.

Aquelles persones pobres venien a trobar Crist. Però, sense adonar-se'n, el portaven amb ells i el comunicaven.

(continuarà)


dissabte, 29 de juny del 2019

Gratuïtat


En l’Evangeli que comentava l’altre dia (Mateu, capítol 6) hi ha un aspecte potser més complex, sobretot en un espai com aquest que està obert a creients i no-creients. I és el fet que també se’ns parla de recompensa en relació a Déu. Se’ns hi diu que si fem el bé de cor aleshores ja obtindrem la recompensa de Déu, que és tota una altra cosa que la recerca del reconeixement dels altres.

M’ha fet pensar que la relació amb Déu té el risc d’acabar essent una relació comercial com la que qüestionàvem l’altre dia. En el sentit que es faci el bé només per obtenir quelcom de Déu a canvi. Aquest problema ja existia fa milers d’anys, perquè en l’Antic Testament veiem persones que no comprenen com després de fer el bé, Déu no els recompensa de la manera que ells volen. Pensaven que si fas el bé, les coses t’havien d’anar genial (és a dir, la Teologia de la retribució). Però a vegades la realitat dels fets contradeia absolutament aquesta tesi.

Per mi, parlar de recompensa de Déu és parlar de sentir-se (o estar) prop d’Ell, del seu Amor.

I crec que aquest Evangeli té sentit també per a no-creients: no fer el bé com una relació comercial amb altres perquè et vegin bé. Sinó fer-lo perquè s’ha descobert que aquest és el secret de la vida, el sentit més profund de l’Univers, la Veritat més absoluta que sacia l’anhel de tot ésser humà.

dilluns, 24 de juny del 2019

Donar o comprar


Recordeu aquell Evangeli que parla dels qui fan el bé perquè els altres els vegin? Tot meditant-lo, em va sorprendre que en poques frases diu 7 vegades la paraula "recompensa"! Mirant la versió original en grec, fa servir dues paraules diferents: "μισθὸν" i "ἀποδώσει". Però la traducció catalana em sembla reeixida, perquè en realitat aquestes dues paraules gregues tenen molt en comú. Ambdues signifiquen "recompensa", i ambdues podrien ser utilitzades per referir-se a un cobrament monetari o al retorn que es rep en una transacció comercial.

Un estudi de dos teòlegs contemporanis afirma que, els qui feien el bé per ser vistos i valorats (per exemple: donant almoina), en realitat no estaven donant sinó comprant. Volien la lloança dels homes, i pagaven (ni que sigui figuradament) per obtenir aquesta lloança. Per això l’Evangeli ens diu que ja han cobrat, ja han estat pagats o recompensats tal com volien. No es tracta, doncs, de gestos gratuïts, sinó d’obres dutes a terme per aconseguir un reconeixement.

Fa uns dies, un treballador del sector del tèxtil em deia que tot això de la Responsabilitat Social Corporativa de les empreses, segons la qual l’empresa dedica a obra social més del que li és requerit per llei, és bàsicament per cuidar la imatge externa de l’empresa. Seria un exemple clar del que dèiem: no és tant donar (encara que donin) com comprar un prestigi, una bona reputació.

Jesús va a fons, i no en té prou amb què es facin coses bones. Ell mira al cor. Això devia desconcertar força en aquell moment, perquè la doctrina rabínica assegurava un alt retorn als qui feien almoina, sense entrar en si ho feien per ser vistos o ho feien de cor.

Jesús ens posa el llistó alt: fer el bé, i fer-lo de cor.

dijous, 13 de juny del 2019

Vestits elegants


A les Matines, m'agrada resseguir en grec la lectura bíblica que un germà de comunitat llegeix en català. Si és una lectura del Nou Testament, aleshores seguir-la en grec vol dir en la llengua original. I si és de l'Antic Testament, llegeixo la versió dels Setanta (traducció grega d'aquests llibres, que quasi tots estan originalment en hebreu). D'una banda, a les 6 del matí això m'ajuda a estar més atent a la lectura. I d'altra banda, de tant en tant hi descobreixo coses desconegudes per mi. Perquè ja ho sabem: quan traduïm, és inevitable interpretar allò que l'autor volia dir. Mai no podem ser exactes del tot, perquè cada llengua té el seu geni particular. I per això, quan el mateix text el llegeixes en la llengua original (o en una traducció més propera) a vegades entens més el sentit d'una expressió, o d'una paraula, o la relació amb altres passatges on s'utilitza el mateix.

Fa unes setmanes, ens llegien la Primera carta de Pere. I em va sorprendre que, en parlar de vestits elegants, en grec diu "ἱματίων κόσμος" (imátion cosmos). Vaig pensar: què hi fa el cosmos aquí al mig? Com és que per dir "elegant" diu "cosmos"? Doncs efectivament: aquest mot grec "cosmos" que significa el món o l'univers també pot voler dir elegant o bonic. Per tant, una cosa bonica o elegant els feia pensar en el cosmos com a realitat plena d'ordre i de bellesa.

Aleshores vaig suposar que potser també "cosmètica" venia de "cosmos". I sí, és així: quan algú fa servir la cosmètica, a partir de l'etimologia de la paraula, està posant ordre i bellesa. O almenys ho intenta. Això té un risc, tanmateix. I és que la gent que en fa un ús desmesurat pot aconseguir l'efecte contrari. Recordo una senyora que en el seu dia a dia era molt elegant, i el dia que se li va casar el fill es va arreglar d'una manera tan extrema que feia una mica de feredat i tot.

Què en penseu de la cosmètica com intent de posar ordre i bellesa? La feu servir? I amb quina finalitat?

dissabte, 1 de juny del 2019

Sant Pacomi


No conec ningú que es digui Pacomi, i penso que és un sant ben desconegut fora dels ambients monàstics. Per als monjos, està considerat el fundador del monaquisme cenobític (és a dir, la vida en comunitat). Però si en vull parlar aquí no és tant pel que ell va fer sinó pel testimoni que va rebre.

Ell venia de família pagana. Ens hem de situar en els primers segles del cristianisme: finals del segle III, on seria l'actual Egipte (va néixer a Tebes). Cap als 20 anys, el van obligar a anar a l'exèrcit. I va ser durant aquest període en el qual no tenia llibertat que va presenciar un fet que li canviaria la vida. Va veure un grup de persones que visitaven els empresonats, els confortaven i els portaven aliment. Va assabentar-se que aquella gent es deien cristians. I es va prometre que, si aconseguia la llibertat, s'interessaria per aprendre més coses dels cristians.

I així fou. Quan va poder deixar l'exèrcit, va anar a buscar els cristians. I aquest coneixement el va portar a la conversió i a una vida dedicada del tot a aquest seguiment de Jesús.

Suposo que no calen gaires explicacions sobre el que acabo de narrar. Va ser veure el testimoni dels cristians, la seva caritat i el seu compromís que el van impulsar cap a la descoberta de Jesús. Una bona lliçó per a nosaltres, creients del segle XXI.

dissabte, 25 de maig del 2019

Àfrica



Tot i que el títol d'avui és ben clar, i tot i que en tinc el cap i el cor ben ple, em costa molt posar-hi paraules. Perquè qualsevol idea que vulgui compartir, m'adono que ha de ser matisada, dita amb la paraula justa.

El primer dia d'aquest enfilall de reflexions us compartia el drama de les persones que es juguen la vida per un futur millor. Us convidava a fer una mirada que anés més enllà de la immediatesa de les reaccions davant de fets concrets.

I arribats a aquest punt, el que més destacaria és allò que en diversos comentaris heu anat compartint també vosaltres: que hem de trobar camins perquè aquestes persones visquin millor en els seus països i no tinguin necessitat d'abandonar el seu món. No podem ser ingenus: hi ha realitats tan immenses que no estan a l'abast d'una persona ni d'un col·lectiu petit.

A més, en relació a Àfrica, he conegut experiències reeixides i altres que no ho han estat. Perquè allò que esperaven allà no era allò que oferíem des dels nostres països. I en això, penso, tant ells com nosaltres hi tenim coses per aprendre.

Ben sincerament, no tinc idealitzat cap continent. Ni Àfrica, ni Europa, ni Amèrica, ni Àsia, ni Oceania. He pogut conèixer realitats i persones dels cinc continents, i a tot arreu hi ha reptes, preocupacions, il·lusions, aspectes més reeixits i altres que no ho són tant. Tot està subjecte a la fragilitat que ens constitueix.

Ara bé, dit tot això, davant el drama humanitari de tantes persones que moren intentant arribar a casa nostra no podem restar immòbils. Ni que sigui aportant el nostre gra de sorra.

Aquests dies estic llegint el número especial de la revista "Mundo Negro": "Especial África 2019". Us el recomano si voleu aprofundir en la situació actual. El podeu descarregar aquí (en l'opció "Formato" poseu "Digital").

I de moment, deixo el tema que vaig encetar fa setmanes aquí. Continuaré reflexionant. I pregant.


divendres, 17 de maig del 2019

El compromís dels altres


Un polític molt implicat amb "el Procés" m'escriu que està molt d'acord amb tot el que dic en l'entrada anterior, però en canvi es mostra crític amb l'Ana Belén per la seva indiferència amb els presos polítics. Jo la vaig posar per la seva qualitat artística, però entenc el seu comentari.

Aquesta reacció l'he rebut llegint la frase de la Marta on diu que amb totes aquestes reflexions dec voler remoure consciències per portar a l'acció. Doncs us he de dir que amb les reflexions de les últimes setmanes bàsicament només desitjo compartir allò que visc, penso i sento. Són escrits en primera persona singular. No em serveix fixar-me en l'absència de compromís d'altres. És clar que sempre podem assenyalar els poders o aquells que tindrien més possibilitats que nosaltres per canviar les coses. Però a mi m'interessa preguntar-me quin és el meu compromís.

M'agrada aquest lema "Think Global, Act Local" ("Pensa globalment, actua localment"). En el nostre dia a dia, d'alguna manera hem de poder tenir present tot el món. Els últims anys he conegut diversos joves americans molt preocupats per les polítiques del seu país en temes mediambientals (entre altres). Ells pensen en el bé del planeta, i s'adonen que decisions polítiques del seu país només responen a interessos econòmics però que no tenen en compte les necessitats del món vist en la seva globalitat.


Aquest acudit em sembla genial: "Qui vol el canvi?". Tot de braços aixecats i cares entusiastes. "Qui vol canviar?". I tot de gent amb el cap cot, cap braç aixecat, i el vol d'una mosca.
Una opció és dir: no hi podem fer res, serà irrisori el que aconseguirem. Una altra opció és: posem-nos-hi! Comencem, caminem! Com deia l'altre dia: "No estàs cridat a fer allò que els altres haurien de fer. Però sí allò que tu pots fer, que potser és més del que t’havies plantejat".


(continuarà)

dissabte, 11 de maig del 2019

Una pregunta clau


La Marta, amb el seu comentari remarcat per la Lucy i en Benet, ens presenta una pregunta clau: “Què he fet jo per néixer en aquesta part del món?”. Exacte! Ens convé fer-nos aquesta pregunta, i adonar-nos que no hem fet mèrits per néixer aquí. És quelcom que ens ha vingut donat, com els ha vingut donat als qui han nascut enmig de la fam o la guerra. I per tant, des d’aquest punt de vista, per què jo hauria de tenir més oportunitats que una persona que ha nascut en un país diferent? No seria just. No ÉS just, de fet!

Paral·lelament a això, recordo el comentari d’una persona que em deia que no li faria res que s’obrissin fronteres i es deixés entrar tothom que vulgués. Li vaig dir, crec que coneixent-la, que seria de les primeres persones que es queixaria quan la vinguda massiva de persones immigrants li causessin incomoditats en la vida diària. Perquè, no ens equivoquem: deixar entrar massivament tots els qui vulguin venir al nostre país inevitablement comporta que renunciem a alguna cosa. I jo no tinc tan clar que s’hi estigui disposat.

Però seguint la reflexió de la Marta, no ens pot ser indiferent que germans nostres en humanitat, pel sol fet d’haver nascut en un altre indret, tinguin moltes menys oportunitats que nosaltres. No ens pot ser indiferent que el món estigui mal repartit. No ens pot ser indiferent que l’esperança de vida sigui tan i tan diversa segons el lloc on vius.

I d’aquí se’n deriven moltes coses: no ens pot ser indiferent el sofriment de cap ésser humà, ni la malaltia que pugui tenir, ni la discriminació que pugui sofrir per qualsevol motiu.

Això ens pot abatre, de tantes necessitats que hi ha en el món. Lluny i a prop. Però també ens pot moure a l’acció!

No estàs cridat a fer allò que els altres haurien de fer. Però sí allò que tu pots fer, que potser és més del que t’havies plantejat.

Acabo amb una cançó que vaig aprendre d’una bona amiga, fa més de 20 anys. Una magnífica interpretació de l’Ana Belén i l’Antonio Flores, que ens crida a no ser indiferents davant del dolor, ni la guerra, ni la injustícia. Ara bé, jo hi afegiria: no hi podem ser indiferents, però hi hem de respondre constructivament i des de la no-violència.

(continuarà)




dissabte, 4 de maig del 2019

La por a la immigració


Com deia fa uns dies, penso que sovint les actituds de rebuig a la immigració estan mogudes per la por. La por és positiva si ens evita actuar temeràriament, però és negativa quan ens porta a l'agressivitat per defensar-nos de qualsevol percepció de perill. Hi vaig reflexionar aquí:
- La supervivència
i també aquí:
- La dignificació de la nostra animalitat

Què podem fer, doncs, davant d'una reacció instintiva de por que pot ser comprensible? Prendre'n consciència, i mirar com podem fer-ho perquè aquesta por no ens paralitzi a l'hora del fer el Bé. Quan algú intenta venir als nostres països, en una grandíssima majoria és per necessitat o senzillament volent viure millor. Convé no oblidar-ho.

M'agrada la frase de Sant Joan: "L'Amor fa fora la por". M'agrada i m'hi barallo. Us sóc ben sincer. Perquè penso que la por davant del perill no desapareix, però hi ha quelcom més gran i més fort: el desig d'estimar i de fer el Bé. D'alguna manera, jo diria que l'Amor supera la por, l'Amor guanya la por. I això, probablement, és el que fa més especial el fet d'estimar. Un estima i fa el Bé malgrat la por que pugui sentir. No és meravellós, això?

Em sembla que això, aplicat també a la immigració, té conseqüències. Quines creieu que podrien ser aquestes conseqüències?

(continuarà)

diumenge, 28 d’abril del 2019

Una mirada al tema de la immigració - Hongria


Tinc estima per Hongria, un país del qual he conegut gent magnífica. Una terra amb molta història. Justament a nivell històric no ho han tingut fàcil, essent dominats per diferents poders al llarg dels anys. Han sofert com a poble. A nivell artístic és també un país molt interessant, i amb una alta cultura musical (més que molts altres països, i això és perceptible per exemple en concerts). Terra de paisatges ben bonics.

I tanmateix, de fa uns anys, Hongria apareix als mitjans de comunicació en aspectes molt negatius. Hongria és molt més que el que apareix en els mitjans. La societat hongaresa no és de pensament únic, hi ha pluralitat. Ara bé, és cert que hi han hagut actituds de rebuig a la immigració o decisions polítiques que ens sobten per la seva duresa. Què hi ha al darrera? D'una banda, hi ha uns líders polítics amb unes opcions molt clares (i discutibles). Però crec que val la pena escoltar-los, sobretot perquè tenen tot d'electors que els han fet confiança. Aquí teniu un clip de la BBC en el qual parla l'alcalde d'un poble fronterer amb Sèrbia:



Tenen 10 milions d'habitants per un territori que és tres vegades més gran que Catalunya. Jo penso que no és tant un problem d'espai, sinó de por perquè no és un país capdavanter a nivell econòmic i perquè l'entrada de milions de persones podria canviar radicalment allò que avui és el seu país. Tenen por de veure anul·lada la seva identitat com a poble.

No estic justificant cap plantejament, però sí intentant entendre'n les raons. Ara bé, què vol dir aquest alcalde quan parla de defensar la cultura i les tradicions crsitianes? A què es refereix quan parla de cultura cristiana? Certament no es refereix a l'Evangeli, perquè tots els fragments que se m'acudeixen de l'Evangeli parlen d'acollir l'immigrant, l'estranger, el pobre, el necessitat, el qui és rebutjat per alguna raó.

(continuarà)

dilluns, 22 d’abril del 2019

Una mirada al tema de la immigració


Cada cop se'm fa més insuportable pensar que hi ha milers de persones que han mort en el nostre Mar Mediterrani. Aquest mar que hem contemplat tantíssimes vegades com a símbol d'eternitat, d'infinit, de plenitud... ha estat l'escorxador de milers d'éssers humans i és el cementiri de molts d'ells. Sí, he dit "el nostre Mar" perquè no ens pot ser indiferent que en aquest mar que estimem hi morin tants germans nostres en humanitat. Potser algú pensarà que no són germans nostres, però jo sento que formem tots part d'una mateixa família humana. I no estem parlant del passat, estem parlant del present. Avui hi continua havent moltes persones que intenten arribar als nostres països enganyats per màfies o vés a saber de quina manera, i molts moren en l'intent. AVUI.

M'agradaria compartir amb vosaltres alguns pensaments sobre aquestes qüestions, i suposo que ho faré en diverses entrades. No voldria ser simplista. Ens trobem amb missatges ideologitzats que ens arriben de diferents bandes, amb interessos molt concrets. A vegades els qui mouen els fils no són tan evidents, però intueixes que a nivell mundial també hi són. En massa països estan apareixent fenòmens semblants que, entre altres coses, deshumanitzen l'immigrant i el presenten com un perill que cal evitar. Et conviden a preocupar-te només dels teus, del teu país, del teu entorn. I a protegir aquest entorn proper amb fermesa davant dels perills externs.

Però és interessant escoltar els qui pensen així. Més endavant m'agradarà referir-m'hi, intentant entendre les seves raons.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Veiem els últims minuts d'una pel·lícula real: l'arribada o no arribada de milers de persones als nostres països. Veiem els problemes que sorgeixen. Però no anem a l'arrel de tot plegat, potser perquè la Bèstia sembla tan enorme que no sabem per on afrontar-la.

I aquest fenomen no s'aturarà. Hem tingut un món massa mal repartit, i ells també tenen dret a voler viure millor. Continuaran venint.

(continuarà)


dissabte, 13 d’abril del 2019

El temps com a oportunitat



Fa uns dies vaig poder assistir al concert de la Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, al Palau de la Música. Un regal per a les orelles i per a l'esperit. Em va agradar comprovar com la música està al servei del text, i com els fragments evangèlics es van combinant amb àries o recitatius que van més enllà del mateix Evangeli. Són pregàries o reflexions que el creient fa deixant-se interpel·lar per l’Evangeli. Em sembla una bona fórmula: deixar que aquests textos ens parlin en el nostre avui i que ens sotraguegin.
En un dels textos Jesús hi diu que s'acosta el seu "moment". A vegades aquest “moment” és traduït també com "el seu temps”, o "la seva hora”. Però tot fa referència a la paraula grega “καιρός”. És una paraula que s’ha comentat molt. Però, com podríem traduir-la en llenguatge d’avui per captar-ne el geni?

Podríem dir que “καιρός” és “el temps com a oportunitat”. Es tracta de fer una mirada sobre el temps que vagi més enllà del temps cronològic, sense anul·lar-lo. Però “καιρός” és un repte per aprendre a mirar el temps que vivim, el nostre avui, com a oportunitat.
És el que fa Jesús. Quan parla del seu “καιρός” està llegint el seu moment vital en clau de fe. I les circumstàncies difícils, realment difícils, que l’envolten no les afronta tant com a obstacles sinó com a oportunitats per continuar la seva missió fins al final. I la seva missió és donar-ho tot, absolutament tot.

Fa uns dies, durant la lectura contínua de la Bíblia que fem en els àpats de la comunitat, va tocar el llibre de l’Apocalipsi. I em vaig fixar especialment en els fragments que parlaven de la Bèstia, aquest personatge tan terrible i tan poderós que sembla que ho pugui destrossar tot.
Ens podríem prendre aquests escrits com a simple ficció narrativa. Però si pensem en el Mal que hi ha en el món, sota formes tan diverses, no són escrits exagerats. El Mal, en la narració i en el món, apareix de manera virulenta, sense pietat, i destrossa tot allò que pot.
Com vèncer el Mal? Doncs a còpia de Bé.
Però quan el Mal és enorme, aleshores el Bé també ha de ser descomunal, immens, insuperable.
Jesús va entendre que el seu “καιρός” li demanava donar-ho tot. De quina manera nosaltres podríem donar més que el que estem donant? De quina manera podem donar-ho tot com va fer Ell?

Encomanem-li a Jesús, l’Anyell que es va entregar fins al final mogut per un Amor sense límits, que ens il·lumini per saber viure el nostre “καιρός” amb una entrega sense límits. Que ens hi ajudi al llarg d’aquesta Setmana Santa. I ja Bona Pasqua a tots!!!


dimarts, 15 de gener del 2019

Solidaritat activa


Una de les coses boniques de l'hostatgeria és la solidaritat activa que presencio cada setmana. Aquí hi és ben rebut el qui ho necessiti i estigui preparat per un lloc on tindrà hores per estar en silenci i amb un mateix. Això significa que, quan una persona no pot pagar tota l'estada o no pot pagar res, no paga. Així ho diem en el full informatiu que donem a la gent, i així ho practiquem. Quan sol passar això? Quan són persones que estan passant una temporada difícil, i els cal venir uns dies tot i no tenir diners. Vull dir que la idea no és regalar vacances a ningú, sinó poder acollir el qui en tingui necessitat.

I en el mateix full fem saber que, el qui ho desitgi i tingui més diners, pot ajudar els qui no poden pagar. I és fantàstic veure com cada setmana hi ha persones que, en el moment de pagar, fan un gest per ajudar els qui no tenen les mateixes possibilitats.

Els qui no paguen saben que hi ha persones que els ajuden, però no saben qui són. Els qui paguen més saben que estan ajudant a persones que no tenen prou diners, però tampoc no saben a qui concretament. És generositat pura, perquè sí. Jo en sóc el testimoni silent, i aquí en dono testimoni agraït.

Penso que al món sovint hi ha molta més bondat de la que veiem a simple vista. Hi ha gent molt bona, no fan soroll però viuen intentant fer l'existència més agradable a altres persones. A tots ells: GRÀCIES!

dilluns, 7 de gener del 2019

Vomitar


Ara que acabem de començar l’any, em sembla una paraula útil per tots els qui ens movem per les xarxes. Sembla que alguns a les xarxes hi han vingut a vomitar.

La paraula vomitar és ben antiga. Ve del llatí "vomitare", que al seu torn deriva del verb "vomere". I el significat d'aquest mot en l'origen ja era expulsar per la boca violentament i també significava estar malalt.

Certament quan un vomita està malalt. Té alguna cosa dins que el fa emmalaltir, i no troba altra manera que llançar-ho de manera abrupta. Ja sabem que un es pot quedar més descansat just després d'haver vomitat (tot i que una mica atontat també), però si li passa gaire sovint potser estaria bé que revisés què se li indigesta.

Si tenim un mal, s'ha de treure. Però hi ha altres conductes que en principi són més recomanables. A més, els qui vomiten a les xarxes ho fan públicament perquè tothom ho vegi. És com desagradable. Crec que, més enllà del gust momentani que un hi trobi, en el fons no és ideal ni pel qui vomita ni pel qui presencia o rep els vòmits d'algú.

Per això, des de fa anys vaig posar en l'opció per comentaris: "Comentaris formulats amb esperit positiu". I puc dir que això és molt respectat, i us ho agraeixo.

A veure si entre tots podem purificar una mica l'aire, i hi ha menys indigestions.

Bon any!

dimarts, 1 de gener del 2019

Nadal a l’hospital


He sabut de persones que han passat un Nadal complicat: a l’hospital, alguna altra persona malalta a casa, o amb una situació familiar delicada, o amb nostàlgia pels que ja no hi són...
Penso que a vegades la gent s’equivoca quan pensa que quasi tothom passa un bon Nadal menys ells. No és veritat.

Les festes de Nadal s’han idealitzat tant en alguns aspectes que han acabat generant frustració en els qui no les viuen com se suposa que s’haurien de viure. Quina llàstima.

És evident que un Nadal viscut amb gent estimada és un tresor, això no ho nego pas.

Però per a mi l’enfocament de la qüestió seria un altre. No seria tant el de preguntar-se si les coses m’han anat bé aquest Nadal, sinó més aviat si he pogut fer costat a persones que no estan bé, si he pogut fer que el Nadal sigui més agradable per aquells que estan sols, o nostàlgics, o desanimats.

És cert que això cal fer-ho tot l’any. Però som humans, i ens va bé que hi hagi fites en el camí que ens recordin les coses importants. I el temps de Nadal (que dura encara uns quants dies més!) és un temps propici per fer-ho.

L’infant que neix a Betlem i que ens ensenyarà un camí-per-als-altres no ha nascut simplement perquè ho contemplem. Cal passar a l’acció, i fer que aquest Nadal sigui també avui real per als qui en tenen més necessitat.

Records des del Miracle, on tenim una petita comunitat de monjos de Montserrat que et reben amb els braços oberts. Des del fred hivernal del Solsonès i un paisatge sense preu, aquests dies faré un recés amb joves que estaran a les cel·les. Si no heu estat mai a les cel·les del Miracle, us les recomano! I si podeu participar de les activitats innovadores de la Casa d’Espiritualitat encara més! Aquí en podeu veure més informació, val la pena: El Miracle

PD: Acabo de tirar aquesta foto ara mateix