Conta el nostre secret!

Quina alegria més gran quan vaig rebre el darrer llibre d'en Teodor Suau! I quina sorpresa que em recordés i volgués enviar-me'l a Uganda! Es diu "Conta el nostre secret! Història d'un llibre: l'Evangeli de Marc".

Reconec que amb en Teodor Suau no soc objectiu. Perquè ja abans de llegir-lo estava segur que m'agradaria. Tot i aquest "prejudici" tan inevitable en tot allò que escriu, us puc dir m'ha semblat interessant especialment per l'aproximació literària que fa a l'Evangeli de Marc.

Acostumem a escoltar o llegir els Evangelis a trossos, i per tant, segons com descontextualitzats de l'obra a la qual pertanyen. Així ho escriu ell: "No ho oblidem mai: Marc no estaria gens d'acord amb la lectura fragmentària a la qual habitualment se sotmeten els evangelis, fins al punt que hom els tracta més com a florilegis o recull d’anècdotes que com a vertaderes obres literàries pensades, programades i escrites com a tals. Recuperar aquesta dimensió és important, perquè fora del seu context i de la intencionalitat de l’autor es pot fer dir als textos allò que a cada un li interessa o se li ocorre primer”.

M’ha encantat quan en Teodor s’endinsa en el significat profund del mot “Abba” que Jesús pronuncia a Getsemaní. 

Gràcies, Teodor, per escriure i compartir la teva saviesa amb tots els qui et llegim!

PD: Aquí podeu trobar el llibre: “Conta el nostre secret!”

La circumcisió en la tribu

Alguna de les tribus d’Uganda té com a tradició molt arrelada la pràctica de la circumcisió. És un ritu de pas a la vida adulta, i té unes connotacions molt determinades. Tinc amics d’aquesta tribu que hi han passat, i em fa impressió com de dur devia ser tot plegat pel que ara us explicaré.

És una cerimònia pública i important, raó per la qual hi assisteix molta gent. El protagonista, que sol tenir al voltant de 18 anys, s’ha de preparar mentalment durant un temps. I és que, quan li facin la circumcisió sense cap mena d’anestèsia, no pot cridar ni plorar gens ni mica. 

Si plorés o cridés, se’l consideraria un covard i no un home com cal. I això seria un estigma que es recordaria en el poblat encara quan tingués fills i nets. El mateix passaria si finalment l’haguessin de portar a l’hospital per acabar l’operació. 

Quina concepció de “ser home” hi ha darrere d’aquest ritu? No cal que us ho digui, em sembla que és prou evident. Els rols d’home i dona aquí Uganda estan molt marcats.

En les fotos, podeu veure com els cobreixen amb una mena de pols blanca. Aquests nois són alumnes de l’escola, i el dia de la festa de les tribus que fem cada any es van caracteritzar de la manera típica. Pertanyen a la tribu dels Bamasaba. 

Indestructibles

Algú em va fer arribar el llibre d’en Xavier Aldekoa “Indestructibles”. Anteriorment vaig parlar del seu “Oceà Àfrica” i “Fills del Nil”. El primer llibre va ser un descobriment per a mi, ara ja és llegir més en la mateixa línia. Però això no hi resta interès, perquè les històries que explica fan reflexionar en molts sentits. 

En aquest llibre presenta nombroses històries d’africans pertanyents a diferents països, sota el nom “Indestructibles”. El títol m’ha fet pensar, i fins i tot crec que es podria qüestionar, perquè com diu ell “no és un llibre de guanyadors, encara que de vegades els protagonistes triomfin. Tampoc no és de perdedors, encara que algunes d’aquestes històries africanes tinguin finals amargs. És un llibre sobre éssers humans que ho intenten”. En moltes situacions que em trobo amb ugandesos, no veig tant que siguin valents o no, sinó que no tenen altre remei que lluitar per tirar endavant. L’altra opció és la mort d’una manera o altra, més ràpida o més lenta. 

El periodisme que en Xavier Aldekoa practica em sembla apassionant. Ell el defineix així cap al final del llibre: “El periodisme exigeix tenacitat, ètica, esforç, posar-hi l’ànima, matinar, treballar, escoltar i estar disposat a aprendre cada dia”. Ell n’és molt bon exemple. Només desitjo que mai no li passi res, quan llegeixo situacions tan arriscades que ha viscut.

A mi els rostres humans que presenta en aquest llibre no m’han semblat en general “indestructibles”. Però sí que mereixen de ser llegits, perquè en ells hi podem veure els desafiaments que viuen molts éssers humans i ens poden ajudar a reflexionar sobre allò que vivim nosaltres.

Ehud, el jutge esquerrà

Del Llibre dels Jutges, a l’Antic Testament, un dels relats em resulta entranyable. En aquest llibre trobem líders una mica curiosos, en el sentit que tenen alguna dificultat que teòricament els hauria de complicar l’exercici del seu lideratge. 

En el cas d’Ehud, la teòrica limitació és que és esquerrà (i em fa gràcia perquè jo soc principalment esquerrà). No se’ns diu que sigui un defecte, tot i que de la manera que s’hi refereixen sembla bastant obvi. No sé per què històricament s’ha considerat els esquerrans com gent a qui convertir en dretans. 

Però la història d’Ehud és deliciosa, perquè és justament gràcies a aquesta “limitació” que pot vèncer el Mal. I llegint aquesta història des d’una perspectiva simbòlica, és una història potent. La limitació d’Ehud no és un entrebanc sinó allò que el porta a la victòria.

Sovint vivim les limitacions com un obstacle en el nostre camí. Però Ehud ens suggereix una altra possibilitat: poden ser la porta d’entrada per a l’acció de Déu. Les limitacions o obstacles poden ser allò que ens fa madurar, créixer, adquirir les eines necessàries per progressar. I aleshores la suposada limitació es converteix en una benedicció. Savi relat.

Imatge: Vitrall de l’Església de Saint-Étienne, Mulhouse, França (s. XIV).

La progressió de l’Ilukol Joseph

Amb l’Olga vam anar a visitar l’escola on estudia l’Ilukol Joseph, on hi ha molts altres alumnes amb dificultats. La mestra ens diu que hi posa molt interès i que agafa les coses molt ràpid. Té 13 anys i no havia estudiat mai res! Li vaig preguntar a l’Ilukol què era el que més li agradava de l’escola, i em va dir: “tot”. Vaig intentar facilitar que concretés alguna cosa, i no me’n vaig sortir: va continuar dient que “tot”. Se’l veu feliç. D’estar arraconat al poblat sense futur de cap mena, ha passat a millorar molt la malformació de la boca i poder estudiar. 

Aquesta setmana hem anat a revisió a l’hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe). El metge va trobar que està fent una bona evolució després de la segona operació, i ens va derivar a un Speech and Language Pathologist (un logopeda, perquè ens entenguem) del mateix centre. Aquest logopeda li va fer una visita excel·lent, i ens va encomanar que se li fessin uns exercicis 4 cops al dia perquè pugui arribar a tancar els llavis i així també evitar la caiguda constant de saliva. La mestra de l’escola on va i en Pep s’encarregaran que pugui anar fent els exercicis. 

Gràcies als qui esteu fent possible amb els vostres donatius aquesta història tan bonica!!!

Un suïcidi a Uganda

(continua)

El pitjor de tot, per a mi, va ser tot el que envoltava aquell suïcidi. Havien enderrocat la casa on vivia, i si s’hagués penjat en un arbre, haurien arrencat l’arbre. Ho fan perquè temen una maledicció en aquells espais on s’ha matat algú, i que una altra persona podria acabar igual si hi vivia o si s’asseia sota l’arbre. Quan la policia visita el lloc del succés, sovint pega bastonades al cos inert com un càstig per haver-se tret la vida. Socialment, consideren que és un acte molt greu i un gran pecat. Per la família, és un estigma molt gran. I per la noia, algú amb seny recomanava que el millor que podria fer és anar a viure ben lluny, on no la coneguin, i així poder començar de zero. Tampoc no es fa cap funeral ni pregària: se l’enterra de seguida, i amb molta vergonya per l’estigma. 

Malgrat això, vaig demanar als qui m’acompanyaven i a la família si podíem anar a fer una pregària a la tomba del noi. I van venir tots. Vaig apel·lar al Déu que és tot misericòrdia i tendresa, i vaig pregar per en Livingstone, per aquells que l’estimaven, i per aquells a qui ell estimava. Els vaig proposar romandre uns minuts en silenci perquè cadascú pogués pregar en el seu cor. I vam acabar amb un Pare Nostre. Abans de marxar, li vaig dir a la mare que a l’escola pregaríem per ell, i em va semblar que ho agraïa de cor.

I així va ser. En la Missa del diumenge, vam pregar per ell. Durant l’homilia, vaig preguntar als estudiants com creien que es devia sentir abans de penjar-se (intentant que comprenguessin la desesperació d’una persona en matar-se). I tot seguit, els vaig preguntar si hauria pogut obrar d’alguna altra manera. Van fer intervencions interessants. Finalment, els vaig encoratjar a demanar ajuda si mai es troben en una situació difícil. I els vaig oferir la possibilitat de venir a parlar quan alguna cosa els pesi. Alguns han vingut. 

No les tenia totes de si no seria reprès per haver pregat per ell a casa seva i a l’escola. Però de moment ningú no ha dit res. No podem callar si creiem en un Déu que és compassiu i benigne. Val a dir que sempre que hi feia referència, deia: “i com diu la Bíblia…”. Perquè no m’he inventat res: a la Bíblia trobem aquest Déu Abbà, ple de tendresa per tots els seus fills.

En Livingstone

Fa setmanes d’això que us compartiré, però fins ara no tenia gaires ganes de parlar-ne. Massa dolorós. Un alumne de l’escola es va suïcidar. Quasi no el coneixíem (jo només de vista) perquè havia comencat a l’escola feia poc. Vaig dir que volia anar a donar el condol a la família, i alguns treballadors s’hi van afegir (els alumnes eren de vacances). 

Es deia Livingstone. La família ens va explicar que feia tres anys que estava enamorat d’una noia del seu mateix clan. Això no implica ser germans o cosins germans, però sí algun grau de parentiu. I segons les lleis de la tribu, no està permès. La família el va convocar per dir-li que aquella relació s’havia d’acabar. I ell va signar un paper dient que ho acceptava. Aquella mateixa nit es va penjar.

Va deixar una carta explicant que no s’imaginava la seva vida sense ella, i que l’estimava molt. 

En el relat de la família, vaig pensar que jo no havia entès bé alguna cosa. I és que semblava que deien que l’endemà de penjar-se havia anat a visitar la noia de nit. En realitat deien això, perquè significava que l’esperit del noi l’havia anat a visitar. La noia va passar tota la nit espantada amb la seva mare, dient-li que el noi li havia dit: “Marxem!”. Per ells, aquesta visita de l’esperit no és una suposició o una hipòtesi, sinó una realitat.

Estàvem asseguts en rotllana al pati de la casa, i un oncle va donar el mòbil perquè ens l’anéssim passant. I efectivament, va ser el que em temia: una foto del noi penjat. Per sort, no se li veia gaire la cara per la foscor… Ells tenen aquestes coses: envien fotos dels morts, ni que siguin suïcidats o assassinats. Tal com els han trobat. És com una connaturalitat amb la mort que no em deixa de desconcertar.

(continuarà)

Visita de l’Olga

Quan no fa més d’un any que va venir, l’Olga ha tornat a Uganda. És la vicepresidenta de “El gra de mostassa”, i val a dir que penca molt des de Catalunya. Té un coneixement molt gran dels projectes que s’estan fent i de les persones que hi participen. 

Aquests dies ha aprofitat per fer moltes fotos de tota mena de cara a la web que estem preparant. Hem passat hores enllestint textos i altres aspectes d’aquesta web, que ara ja està molt avançada. Tot treballant, ens hem discutit molt (sempre en to de broma). Jo li deia que semblàvem els Pimpinela, i li vaig posar aquesta cançó que potser recordareu.

Va fer possible una sortida de l’equip de futbol de l’escola, dues activitats amb els alumnes que formen part del cor, i una sortida amb els mestres que ja han tornat la primera ajuda i que han obtingut la màxima valoració de cara a la segona. Ens fa feliços veure com gestionen els seus negocis, i com això els ajudarà progressivament a poder pagar la quota de l’escola dels seus fills i l’assistència mèdica si un dia la necessiten. En cada un d’ells constatàvem un abans i un després d’haver entrat en el programa. És fantàstic!

Olga, gràcies per venir i per tota la feina que fas!!!

Excursió al Tororo Rock

Era un repte que tenia des que vaig arribar a Uganda: pujar al Tororo Rock. Em feia impressió perquè a vegades tinc vertigen, i patia sobretot per unes escales de bombers. Hi vam anar el dia de Sant Francesc amb l'Olga i amb en Fred, un amic ugandès, i va ser fabulós!

El Tororo Rock és com un símbol de Tororo, i es veu des de qualsevol punt de Tororo i més enllà. El seu aspecte varia molt en funció del punt on et trobis. Pel fet de ser un entorn protegit, no t'hi deixen pujar si no és amb guia, i així ho vam fer.

La primera part era ja costeruda, i em feia pensar en alguns camins de Montserrat. Però la part més propera al cim has d'acceptar pujar (i baixar!) per 4 escales de bombers i acabar grimpant com una cabra literalment.

Un cop dalt, vam contemplar la bellesa de la zona (quant de verd al voltant de Tororo!) així com la bona urbanització dels carrers (bastant inapreciable des de baix). Em va agradar poder identificar molts poblats de la zona i molts indrets ara ja familiars. El guia es va sorprendre que en conegués tants, però és clar, n'he recorregut molts per visitar projectes i amics. 

Els vaig proposar fer uns minuts de pregària. Ens vam asseure, i vaig posar tres cançons referents a Sant Francesc. Va ser una estoneta màgica, un regal del Cel.

No tinc pensat tornar-hi, que les cames encara em fan figa... però almenys és un objectiu acomplert!

PD: La primera foto crec que és de la Sílvia i en Robert quan van venir.

En el dia de Sant Francesc d’Assís

 

Des de ben jove la figura de Sant Francesc m’ha acompanyat. El vaig descobrir amb 14 o 15 anys gràcies a en Joaquim Mercader, el catequista que ens va passar la pel·lícula “Hermano Sol, Hermana Luna”. I em va fascinar. Temps després, vaig anar a la Llibreria Claret, i vaig demanar al llibreter que em fes una recomanació que em parlés de qui va ser realment Francesc d’Assís. Vaig llegir aquell llibre, i després d’aquell en va venir un altre, i un altre, i així un reguitzell de llibres i pel·lícules sobre ell.

El seu impacte va ser tal en un servidor que anys després vaig afegir el “d’Assís” al meu nom de baptisme. Una marca que m’acompanyarà fins que em mori. 

Però Déu em volia benedictí. I per tant, soc benedictí amb nom franciscà.

No li arribo a la sola de la sandàlia, però això no em desanima. El seu testimoni m’acompanya, i també el d’altres que m’han impactat: el P. Kolbe, la Mare Teresa de Calcuta… i altres. Tots han estat seguidors del Crist. No han estat ells el centre, sinó el Crist. I han sabut encarnar-lo en un temps i un lloc concrets.

Que el testimoni de Sant Francesc ens il·lumini per discernir a cada moment quin és el camí que hem de seguir. Amén.

Vídeo: és Francesc visitant la casa paterna i recitant les benaurances. De fons, sona una cançó de bressol que cantava la seva mare.

Matalassos

Fa dies el compositor Bernat Vivancos em va dir que volia fer un donatiu amb la seva família, i em preguntava on aniria a parar. Li vaig demanar rumiar-m’ho uns dies. I finalment li vaig proposar comprar matalassos per a infants del barri del monestir, on hi ha molta pobresa.

Molts d’aquests nens dormen a terra, sobre unes canyes o sobre una manteta. Si tenen matalàs, sovint el comparteixen dues, tres o quatre persones. 

I no és pas que els sembli bonic dormir així. L’única raó és que no tenen diners per comprar un matalàs. 

Doncs bé, dit i fet. Amb en Pep vam anar a comprar-ne els cinc primers, i va ser una festassa. Encara tenim els diners per quatre més.

Veient la reacció de la gent, hem pensat que valia la pena continuar-ho. Per això hi destinarem una part dels diners dels socis, perquè més nens i joves puguin dormir en condicions. 

Aquí en teniu algunes fotos. Algunes són de l’abans, i altres amb el nou matalàs. Crec que no cal que us digui quines corresponen a quin moment, ja ho endevinareu!