dissabte, 30 de gener del 2021

La reivindicació de la Marga

Potser us va passar desaparcebut un comentari en l'entrada "Els bots del Titanic" que em sembla que val la pena remarcar.  La Marga, directora d'una residència d'avis, va voler "posar en valor la feina feta a les residències de gent gran on ens hem sentit sovint molt sols, sobretot a l'inici de la pandèmia, poc valorats i moltes vegades fiscalitzats". Continua la Marga: "Segur que no tothom ho ha fet tot bé i potser fins i tot hi ha hagut males praxis en algun cas, però en la majoria de casos hi ha hagut professionals entregats, donant la mà a qui moria lluny de la família, acompanyant-los amb molt amor i lluitant sense mirar hores ni regatejar cap esforç. I ho seguirem fent perquè ens apassiona fer la feina que fem i perquè el benestar de les persones a qui cuidem és el més important per a nosaltres".

Aquest comentari em sembla molt interessant pel cas concret que ens exposa, però també com a cas tipus que periòdicament ens trobem en la societat. Hi ha una mala praxi en un col·lectiu concret, i aleshores s'acaba generant una bola de neu que arrossega tot el que hi ha pel davant. Es mira amb mals ulls i es ficalitza un col·lectiu sencer, el que sigui. I així fins que aparegui un altre col·lectiu contra el qual deixar anar tota la bilis. En bona part, tot això gràcies a la reverberació que provoquen els mitjans de comunicació. 

Hauríem de poder prendre distància de les coses, i intentar mirar-les objectivament. Perquè, com veiem en aquest cas concret de les residències, seguríssim que hi ha moltíssima gent molt honesta que treballa en residències, i moltes residències que treballen molt bé. He dit conscientment vàries vegades el mot "molt" i algun superlatiu, perquè no em sembla just.

El mateix diria pels que s'han colat amb les vacunes. Ja vaig dir que això ha fet mal, lògicament. Però hauríem d'anar en compte, perquè alguns casos que d'entrada s'han assenyalat en els mitjans després han resultat ser casos lògics. Però ja se'ls havia jutjat en l'esfera pública.

Intento ser positiu en les meves reflexions. Però em sembla que hem d'estar alerta (jo el primer) per no caure en aquest fet que provoquen els mitjans de comunicació. Potser m’equivoco, però aquesta és la meva percepció. 

dimecres, 27 de gener del 2021

El petit Sergi i altres actualitzacions

No tenia pensat anar a visitar el petit Sergi, però alguns de Catalunya (i també d'Uganda) m'hi vau animar. I us ho agraeixo. Potser per no fer-me il·lusions, vaig dir a en Pau i la Júlia: "ja veureu, me'l posaran en braços i començarà a plorar espantat quan vegi que soc un muzungu". Però va ser d'allò més entranyable: era un angelet, me'l van portar ben adormidet i calmat. Al cap d'una mica, quan em vaig moure semblava que s'anava a despertar, i el vaig donar a algú altre per no trencar l'encís d'aquell moment. Òbviament no ens assemblem amb res fora del nom, però em va fer il·lusió.

A banda d'aquest dia, faig una mica de calaix de sastre i us actualitzo algunes coses:

- la famosa serp domada per aquell monjo jove no ha aparegut des de fa mesos. Aquest monjo sosté que s'ha mort, tot i que no se n'ha trobat cap resta. Potser va morir al cau? Per si de cas, encara no he tornat per allà.

- el tallagespa (o millor, desbrossadora) que es va poder comprar, i que justament evita que les serps es moguin pel recinte de l'escola, està en ple funcionament. La maquinària estrangera és molt cara a Uganda, tant si es compra aquí com si s'envia de fora: les taxes d'entrada al país són molt altes.

- encara tenim moltes restriccions a internet. Podem entrar a webs, però no estan permeses les videoconferències ni les xarxes socials. 

- ens diuen que el virus es va escampant. Però la gent està tranquil·la. Fa la impressió que no s'escampa tant com a Europa. De moment, no podem preveure com anirà evolucionant.

dilluns, 25 de gener del 2021

Els bots del Titanic

 

Aquests dies estic rebent missatges des de Catalunya que transmeten molta preocupació i cansament per tot el que té a veure amb el virus. Alguns també pel desgavell a nivell polític. 

Ha fet mal que alguns es vacunessin quan no els tocava, moguts per un instint de supervivència que no és solidari. Hi ha por, i això a vegades costa de gestionar.

M'ha evocat l'episodi de l'enfonsament del Titanic, en el qual alguns passatgers van poder pujar als bots salvavides i altres no. Quan llegeixes amb detall els diversos testimonis, la condició humana hi és retratada de dalt a baix. 

Amb una diferència remarcable: els viatgers de primera classe van tenir més avantatges que els de la tercera. Res de nou: a l'Àfrica també trigarem molt més a tenir la vacuna.

Però ens equivocaríem si penséssim que només hi va haver egoisme. Perquè, tant en els qui no van poder pujar en els bots com en els qui sí, hi trobem exemples d'una gran generositat i fins heroisme. 

N'estic segur que ara també hi ha hagut models de gran generositat en relació a la pandèmia. I segur que si els mitjans s'entretinguessin a buscar-los, en trobarien molts. A tall d'exemple: els sanitaris, que fa ja molt temps que aguanten una situació de molta tensió. Al principi de tot, quan ni disposaven dels equips necessaris, alguns van tenir actituds heroiques cap als malalts. I ara, el sol fet de resistir com ho estan fent té molt de mèrit.

divendres, 22 de gener del 2021

Els llibres!


La primavera passada us vaig demanar col·laboració per poder comprar llibres per als mestres, perquè poguessin preparar millor les classes, sobretot de cara als exàmens oficials dels alumnes. El cas és que finalment tenim els llibres!

Però ha estat una odissea llarga: després de les converses de fa mesos amb els caps de departament, es va enviar una llista als proveïdors. Ells van enviar una llista amb quasi cap coincidència amb la que els havíem enviat. Alguns llibres que sí coincidien contenien el preu. Se’ls va escriure de nou insistint en els llibres que els havíem demanat. I un dia van aparèixer a l’escola carregadíssims de llibres, venint des de la capital (que està a hores de camí). Els mateixos llibres que ens havien donat amb el preu ara constaven com a més cars, i així ho vaig fer notar. Em van dir que conservarien el preu inicial (només faltaria!). Veient la reacció d’algú de l’escola i dels proveïdors, em vaig adonar que estàvem en marcs mentals diferents. Ells s’haurien posat d’acord en un tres i no res, acceptant els llibres que portaven. Els vaig dir que, com que no coincidien amb els que els havíem demanat, jo no ho podia aprovar si abans no venien tots els caps de departament a revisar un per un els llibres dels seus departaments corresponents. I aleshores hi va haver una escena que, perquè ens en fem a la idea, emulava el Mercat de Calaf i l’escena de la cabina del vaixell dels Germans Marx. Jo amb les llistes que els havíem demanat i amb tot de llibres que ells havien portat, gent movent-se per allà i alguns quedant-se a mirar quan ja havien acabat de revisar-los (per ells era insòlit fer una compra de tants llibres). Alguns moments vaig imaginar la fila que devia fer intentant posar ordre enmig del “camarot dels Germans Marx”, però al mateix temps creia que calia donar una serietat al tema i no acceptar la primera cosa que ens oferissin sense saber si als mestres realment els faria servei. 
Al final, els mestres van quedar molt contents i els proveïdors també. Vaig celebrar-ho, però també vaig pensar que un altre cop les coses s’haurien de fer d’una altra manera. I que si a Uganda és impossible trobar aquests llibres, i tampoc no ens podem refiar d’un Amazon, potser hem de pensar alternatives: per exemple, que algú els adquireixi a l’estranger i els faci arribar. De tot se n’aprèn: per ells era força novetat pel volum de tot plegat, i per mi també com gestionar una compra de llibres a Uganda. 

He fet referència a la cabina dels Germans Marx, però ja m’ha passat més d’una vegada que les generacions més joves no saben què és. Jo sempre que l’he vist em fa somriure! Aquí teniu l’escena:

El mateix dia que anava a escriure aquesta entrada, he rebut dos llibres que m’envia un monjo des de Montserrat perquè em continuï actualitzant en Teologia. Fantàstic!

dimecres, 20 de gener del 2021

Música disco


Una nit sencera vam sentir música disco des de les cel·les d'una ala del monestir. A sobre de la porta i de la finestra de les habitacions hi ha tota una obertura sense vidre i amb mosquitera per on entra l’aire les 24 hores i també el so exterior. Això vol dir que quan hi ha una tempesta forta de llamps i trons (i aquí són espectaculars), la sents com si estiguessis a la intempèrie. Doncs bé, l'endemà de la música disco vaig preguntar què havia passat, perquè va ser bastant complicat dormir. I un monjo em va dir que s'havia mort algú de la zona, i la família i amics l'estaven vetllant. Vaig demanar si era perquè la gent ballés. I em va respondre que potser alguns ballaven perquè estaven contents pel difunt, però que sobretot era per mantenir-los desperts durant la vetlla de tota la nit.

Em vaig interessar per si no hi ha cap llei de contaminació acústica que eviti que tota la zona hagi d'estar desperta tota la nit per la vetlla d’un difunt. I es veu que existeix, però que difícilment es fa complir. De fet, a Catalunya no fa tants anys que també passava (recordo que en algunes zones de Calella era complicat dormir a la nit pel soroll dels turistes, no sé com ho tenen ara).

Aquestes darreres nits hi ha hagut també una certa celebració festejant la victòria del president, però no ha estat tan forta. I abans de Nadal, uns quants dies també vam tenir molta música nocturna. No acabo d'entendre com és que arriba amb aquest volum, perquè just davant de l'habitació hi tinc un prat (la foto és la vista des de la cel·la) i no veig gaire moviment enllà. 

I també des de l'habitació, a primera hora del matí (abans de les nostres Matines) ja sento per l'altra banda el qui des de la mesquita entona els seus cants. També ignoro on és la mesquita, però a prop crec que no (em diuen que és al poble, que és a un bon tros de camí). Al principi els vivia com uns cants invasius del silenci del monestir, però ara els he integrat i trobo que fan bonic i tot.

Potser després de tot això pensareu que estic en un monestir urbà, o que no s'hi pot fer silenci de tant de soroll. I no és el cas. El que és habitual és sentir el cant dels ocells o la pluja, o ambdues coses com ara mateix. A més fa sol! Haurem de suposar, doncs, que "el rei del bosc s'ha casat!”.

dimecres, 13 de gener del 2021

Fes que hi vegi!

Fa unes setmanes una senyora que ha dedicat tota la seva vida als infants a Catalunya es va oferir per pagar operacions a infants i joves que no tinguessin recursos. Ho vaig consultar al Benedictine Eye Hospital, i van estar encantats perquè hi ha molta pobresa i persones que no poden permetre's una operació. Vam programar les primeres, que s'han fet aquesta setmana: 

- una nena de 7 anys amb cataractes als dos ulls. El seu pare em deia que no jugava i estava molt limitada perquè no s'hi veia. Ara ja hi veu bé, tot i que necessita uns dies de recuperació i hi havia algun detall que s'haurà de revisar la setmana vinent. 

- un noi de 16 anys també amb cataractes als dos ulls. Està contentíssim perquè abans no hi veia, no es podia moure amb facilitat i ja no diguem els problemes per seguir l'escola.

Potser és perquè em faig gran, però m'ha fet impressió veure no només el canvi que suposa per la nena i el noi, sinó també l'alliberament pels pares que sentien impotència per no poder ajudar els seus fills en aquesta malaltia.

La senyora que va aportar els primers diners ara encara n'ha aportat més, gràcies al fet que amb els seus fills i nets van acordar reduir els regals de Reis i que servissin per ajudar aquests infants d'Uganda. Infinites gràcies a tota la família!!!

Esperem que aquestes properes setmanes altres nens i joves es beneficiïn d'aquesta ajuda solidària. I properament espero poder presentar aquí projectes per l’escola, però vull tenir-ho tot ben a punt.

A la foto, el moment que li explico al noi d’on ve aquesta samarreta del Girona.


PD: Pels qui m'envieu missatges, no us estranyeu si no responc. Des d'ahir no tenim accés a les xarxes socials ni a aplicacions de missatgeria. Sembla que durarà com a mínim fins després de les eleccions.

diumenge, 10 de gener del 2021

El barber del Congo

Un dels millors moments de la meva setmana és quan vaig al barber, normalment els dijous després de dinar. El barber és un monjo jove del Congo, que ja n’era al seu país. És una escena absolutament quotidiana i, segons com es miri, sense més transcendència. Però us puc dir que és dels moments de la setmana que espero amb més ganes, no sé ben bé per què. És una estona ben tranquil·la, perquè per rapar-me i arreglar-me la barba s’hi passa un temps poc habitual en els barbers. Lògicament no hi guanya res a nivell pecuniari, ho fa com un servei a la comunitat. I té cura de molts detalls. Per exemple, un dia em va veure algun granet al cap i m’hi va posar oli per curar-ho. 

La “barberia” és un tros del jardí del noviciat, sota cobert. I com amb tots els barbers, la conversa és del tot improvisada i pots parlar del temps o del que sigui. A vegades s’hi afegeix algú per fer-la petar. L’altre dia es va posar a ploure mentre feia sol, i li vaig explicar que a Catalunya, quan plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Vaig veure que trobava ben curiós que diguéssim que unes bruixes es pentinaven (de fet, mentre ho explicava, jo mateix vaig pensar que era ben surrealista). I em va explicar que al Congo, quan plou i fa sol diuen: “The king of the forest has married” (“el rei del bosc s’ha casat”). Li vaig preguntar si això tenia una connotació positiva, i em va dir que sí: que tant la pluja com el sol són necessaris per les collites, i que si es donen tots dos fenòmens alhora, ho interpreten com quelcom positiu.

dijous, 7 de gener del 2021

La primera visita

Aquests dies he rebut la primera visita de Catalunya: en Pau, antic escolà jove, i la seva parella Júlia. Han estat uns dies preciosos per a tots! Han vingut amb esperit solidari, i això s'ha notat des de la preparació fins al dia d'avui, quan estan a punt de marxar. Han escampat felicitat a molta gent amb la seva simpatia, amb la seva senzillesa, donant i rebent. La gent d'aquí ha valorat molt que hagin vingut de tan lluny amb interès de conèixer allò que viuen, apreciant tot allò de bo que tenen, amb empatia per totes les seves dificultats. No és fàcil fer un relat del que hem viscut, sé que hi haurà ugandesos que ho recordaran durant anys, i penso que per en Pau i la Júlia també serà un record inesborrable. I per mi... ja podeu imaginar la il·lusió de rebre una visita de casa!

Van portar samarretes del Girona FC, aquí els veiem amb un grup de monjos, cuiners i professors de l'escola que juguen habitualment a futbol amb les dues equipacions del Girona. Moltíssimes gràcies Girona FC per la vostra generositat!!!

Aquí els tenim fent una xerrada als monjos joves sobre les seves feines de màrqueting i vendes en multinacionals de l'alimentació. Quan us parlava d'obrir-se al món, pensava entre altres en experiències com aquesta. Els novicis ho van seguir amb molt interès, posant un especial èmfasi en les preguntes de caire social: la responsabilitat social d'aquestes empreses, l'explotació dels recursos materials a l'Àfrica i el tracte amb els treballadors... Va ser una estona ben estimulant!

Durant l'estada, han visitat el projecte del CBR: el departament del Benedictine Eye Hospital que es dedica a l'atenció d'infants discapacitats o malalts dels poblats de la zona i atén també les seves famílies. Un dia impactant per la realitat d'aquests infants i famílies, però també pel gran treball que es fa des del CBR amb suport del monestir. 

Un dia van convidar d'excursió tot el grup del noviciat a les fonts del Nil i el Llac Victòria. Penseu que en principi els ugandesos no fan sortides o excursions, ni que quedin a dues hores de camí (a excepció d'anar a visitar la família): anar d'excursió així no entra dintre el ventall de possibilitats que es poden arribar a plantejar. Alguns no havien anat mai amb barca (a més, la majoria no saben nedar). I els novicis no havien fet cap excursió junts. Va ser un dia fabulós! I també és una manera d'obrir una finestra al món conèixer una mica més l'entorn natural (habitualment reservat als turistes).

En Pau i la Júlia s'havien de casar aquest any, i ho han hagut d'ajornar dues vegades a causa del virus. I es van preguntar: com podríem acabar aquest any tan especial, on tot ha anat de manera tan diferent a com el prevèiem? I així els va sortir aquesta idea solidària. De la seva proposta inicial de voluntariat, veient els dies que teníem, els vam proposar venir senzillament a compartir uns dies amb nosaltres i a descobrir com viu la gent d'Uganda. I us puc assegurar que des del cuiner de l'hostatgeria que ha pogut aprendre com es fa una truita, fins als nens d'un poblat que hem visitat avui, o els monjos joves del monestir, tothom ha quedat encantat i agraït. I crec que ells també, veient gent tan acollidora. Donem-ne gràcies a Déu! 

dilluns, 4 de gener del 2021

Esporgar

El mot "esporgar" ve del llatí "expurgare", i significava "treure allò sobrant". Continuo el tema iniciat l'altre dia: a partir del que compartíeu, en els comentaris vaig fer una referència a la relació amb les coses materials. 

Els mesos abans de tornar cap a Uganda vaig fer una bona esporgada. Vaig revisar totes les coses que tenia, de dalt a baix. En vaig llençar moltes, altres les vaig repartir a qui li poguessin fer servei, o escanejar perquè em poden ser útils (com la pregària d'aquest Nadal), o posar a la maleta d'Uganda. Van quedar-me relativament poques coses (serien moltes als ulls d'un ugandès): algun quadre (en especial dos que havien pintat per mi) i algunes altres coses. 

Hi havia bàsicament dues raons per fer l'esporgada: l'una era no donar massa feina a revisar coses si un dia em moro. A veure: aquí estic bé quant a mitjans, no em falta de res i tampoc no ha de passar res. Però no ens enganyem: a l'Àfrica els riscos es multipliquen. I prefereixo estar preparat per si de cas.

L'altra raó la trobaríem en tot el llibre bíblic del Cohèlet. La fugacitat de la vida, la relació amb les coses materials i l'engany de la riquesa, la nostra petitesa, donar a Déu el lloc que es mereix. També a l'Evangeli Jesús ens diu que ens guardem de tota ambició de riquesa, que el dia menys pensat ho deixarem tot, que visquem amb tota confiança en el Pare del Cel.

Va ser un exercici a vegades alliberador, altres ardu. Però el valoro positivament. Finalment, em vaig sentir com un arbre nu. Amb les arrels en Jesús (això sí!!!) i amb el tronc. Si seccionéssim el tronc, veuríem tota la història dins seu. No cal més.

Foto: Greccio a l'hivern

PD: Al monestir tenim una secció interna de nom Majordomia on a vegades apareixen coses en una cadira que són per a ús de qui les vulgui. Les coses més inversemblants que van aparèixer en aquella cadira els darrers mesos eren meves. No sé si el monjo que treballa allà ho llegirà, però m'imagino la seva reacció amb un somriure. Ja sap que soc de la broma. Home, Pau, no podia ser ningú més!

divendres, 1 de gener del 2021

Donar gràcies


Les setmanes abans de tornar a marxar cap a Uganda vaig voler rellegir una mena de diari que havia escrit els primers dos-tres anys de vida monàstica, en el qual em vaig proposar donar gràcies per 3 coses al final de cada dia. La revisió va ser molt més suggeridora del que hauria pogut imaginar, per poder-me adonar de com vivia els fets de cada dia i quines actituds tenia. Els dies més complicats eren evidents perquè donava gràcies de coses "intranscendents" de les quals no solem donar gràcies perquè les passem per alt (però aquells dies eren les que havia sabut trobar); altres dies hi apareixien persones que ja són mortes; o persones amb qui semblava que hi havia o que hi hauria una gran relació, i al cap dels anys la relació ha desaparegut o empitjorat... i contemplar-ho tot plegat m'ha fet relativitzar moltes coses. Vaig poder observar en quins aspectes he avançat, quins formen part del codi de barres, o com visc algunes circumstàncies des d'una altra perspectiva. Vaig mirar aquell de fa 20 anys amb un somriure.

I en acabar la lectura d'aquelles dues llibretes, i amb el desig de recordar-ne l'essència i les lliçons que en podia extreure, les vaig estripar.

Em va agradar veure que vaig voler fer l'entrada a l'any 2000, a les 12 de la nit, escrivint una carta a un pres.

I també que fa uns 19 anys vaig tenir la primera adreça de correu electrònic. I que al cap de poc vaig començar a pensar en les moltes possibilitats que podia donar internet.

Bon Any a tots! Que sigui un any ben fecund i ple de solidaritat!