dimarts, 31 d’agost del 2021

Visita a Pomede


Aquest cap de setmana he tornat a visitar l'Orphan's Club, al poblat de Pomede. Bàsicament ha estat una visita a la família de la Margaret, la fundadora d'aquest orfenat.

La situació amb el temps s'ha tornat encara més difícil, perquè en aquest moment a Uganda estan prohibides les reunions i aplecs. Per tant, no poden reunir-se amb els 150 orfes a qui atenen. Però se les enginyen per donar-los suport en aquest període tan singular. Són admirables. 

Al matí m'ha vingut a recollir un "bodaboda" (és com s'anomenen les motos que fan com de taxis aquí Uganda). Li he preguntat si coneixia la Margaret, i m'ha dit que "i tant!". Tot satisfet, m'ha explicat que ell havia estat de la primera fornada de l'orfenat. He estat content de veure que es pot guanyar la vida,  ni que sigui de manera molt senzilla. 

Des del principi a l'Orphan's Club han promogut que els nois i noies puguin estudiar i tinguin un futur. De tots aquests, 32 han acabat estudis universitaris (és el que aquí dona accés a les feines més ben remunerades). 

En aquest moment, el monestir de Tororo fa possible que 75 d'aquests nens i joves puguin estudiar. Són ajudes que arriben a través de contactes de la congregació alemanya a la qual pertany el monestir. Em fa impressió que el monestir, tot i viure problemes econòmics (crec que no petits), bequi tants joves de l'Orphan's Club i altres llocs. Evangeli pur.

Amb la família de la Margaret hem cantat una bona estona, els he ensenyat alguna cançó a veus (canten molt i molt bé!) i hem fet plans per la propera vinguda d'un antic escolà jove, que conviurà uns dies amb ells.

Donem gràcies a Déu de tot plegat.

dimarts, 24 d’agost del 2021

El cobert per les vaques


(M'ha costat escriure aquesta entrada. No voldria deixar malament ningú, però m'ha semblat que era bo compartir també les dificultats que formen part d'aquest camí. Tots els qui participen en aquest projecte són bona gent, i bons professionals en el seu camp. Però això no significa que no es puguin millorar coses)

Aquestes setmanes han estat intenses. Les modificacions al projecte del cobert per les vaques han estat contínues, i sempre a l'alça del pressupost aprovat. S'hi anaven afegint aspectes lògics per millorar el projecte, i per això no m'hi vaig negar en cap cas. Però en un moment determinat, vaig demanar que paréssim i analitzéssim què havia passat. Hi van haver tres reunions amb persones diferents, i tothom va estar d'acord que un altre cop havíem de tenir un pressupost i projecte molt clars abans de començar les obres. Jo els volia transmetre que no podem treballar d'aquesta manera improvisada, amb afegits continus. 


Ja us vaig parlar un dia de l'equilibri entre flexibilitat i programació. Per aquí anava la cosa. Penso que de mica en mica estem establint les bases que ens permetran una millor gestió dels projectes i també treballar més ordenadament. 


Els diners estan molt ben utilitzats, això ho puc garantir. Però convé millorar la planificació i la serietat a l'hora de fer uns pressupostos. Us dono un exemple: l'home que va pressupostar el cost de les vaques, les va posar més barates perquè tenia por que el projecte no fos aprovat. He insistit que el pressupost ha d'intentar ser real, encara que sigui car. I que un cop en veiem el cost, ja buscarem la manera d'aconseguir els recursos. 

Al final, però, penso que tot està ben encarrilat i això ens ajudarà per futurs projectes. I el cobert està avançant, com veieu per les fotos!

                           

diumenge, 22 d’agost del 2021

Desconstruint els Jocs Olímpics


No sé si és massa agosarat utilitzar aquest terme aplicat al que us exposaré en relació als Jocs Olímpics. A mi m'agraden els Jocs Olímpics, però viure'ls a Uganda m'ha donat una altra perspectiva. Aquí, qualsevol victòria ugandesa s'ha viscut amb quasi eufòria i els guanyadors de medalles són com herois. En un país que crec que se sent aïllat del món i a la cua en molts aspectes, guanyar alguna medalla li fa pujar l'autoestima de manera considerable. I ho celebro, perquè s'ho mereixen.

Tanmateix, això m'ha fet pensar que no és casualitat que alguns països (els de sempre) siguin els que hagin aconseguit més medalles. Per aquest ordre (número de medalles, independentment de quines siguin): Estats Units, Xina, Rússia, Gran Bretanya, Japó, Austràlia, Itàlia, Alemanya, Països Baixos, França.

Però, què passaria si tinguéssim en compte la riquesa o pobresa del país a l'hora de valorar el mèrit del país? No és secundari, perquè un país ric té moltes més possibilitats de formar bé els seus esportistes. Ho he pensat aquí Uganda, veient que hi ha gent en tan bona forma física (per exemple, gent que corre molt) però són tan pobres que no tenen mitjans per dedicar-s'hi.


I m'ha encantat veure un article de la BBC que es feia la mateixa reflexió. I la conclusió és que, si es tingués en compte aquesta dada de la riquesa per persona en cada país, els primers països haurien estat els següents en aquest ordre: Xina, Rússia, Kènia, Ucraïna, Uganda, Etiòpia, Índia, Brasil, Iran i Uzbekistan. No us sembla molt interessant?

L'article de la BBC (el teniu aquí) també es pregunta quin ordre sortiria si es tingués en compte la quantitat de població. Un país amb molts més milions d'habitants podria tenir-ho més fàcil. L'article fa algunes anàlisis que valen la pena. 

Sí, els Jocs Olímpics són una competició esportiva que congrega persones de molts països que lluiten per l'excel·lència, amb una combinació de molt talent i esforç. Està molt bé!

I no pretenc que hi hagi d'haver una solució, ja entenc que és molt difícil. Però, almenys, que ens puguem preguntar: no serà que també reflecteixen la diferència d'oportunitats en funció del país on s'ha nascut?

dijous, 19 d’agost del 2021

L’inici del dia


M’agradaria compartir-vos com és el meu inici de cada dia. Sé que en aquest espai hi passegeu tant creients com no-creients. I no passa res, perquè d’alguna manera crec que hi ha un missatge vàlid per a tothom. 

Jo començo el dia de manera molt alternativa: dues hores contemplatives. Així era a Montserrat, i així és a Uganda. I d’aquí trec la força per al dia.


Concretament de les 5’30 a les 7’30 (m’acostumo a llevar cap a les 5 tocades, i dutxa amb aigua freda perquè a aquella hora encara no tenim aigua calenta). En primer lloc, tinc una mitja hora en silenci per enfocar el dia a nivell pràctic, llista de tasques, mirar si ha passat alguna cosa remarcable al món, etc. I sí, ho visc com a contemplació.


A continuació tenim la pregària del matí de la comunitat: aquí fem seguides les Matines i les Laudes. A Matines, m’agrada llegir la lectura bíblica del dia en grec, així el refresco i em manté despert en una hora crítica. Just després, són els meu minuts de Lectio dels quals us vaig parlar l’altre dia. I a continuació ve l’Eucaristia. Quasi cada dia, durant l’Eucaristia faig presents totes les persones que acompanyo, una per una.


Són dues hores que no parlo amb ningú. És silenci, i també recitació de salms, escoltar lectures, mirar com es fa de dia, però tot des d’un esperit contemplatiu. És un regal.

dilluns, 16 d’agost del 2021

Lectio


Cada matí tinc un moment molt especial: la Lectio. Em va costar trobar el moment i l’espai, però des que els he trobats són un petit paradís. El lloc és una balconada del monestir i el moment és a l’alba (de fet, just abans de sortir el sol). Llegeixo un petit fragment bíblic i deixo que em penetri i il·lumini allò que estic vivint. És un aliment que enyoro quan no el puc tenir (quan em toca presidir l’Eucaristia del matí). Em dona força pel dia que comença.

Els darrers mesos he estat fent Lectio molt tranquil·la amb el llibre del Gènesi. M’ha sorprès perquè, tot i que ja el conec d’haver-lo llegit, em resultava nou cada matí. M’han fascinat les històries d’Abraham, Isaac i Jacob. 

Crec que l’ambient en el qual visc també m’hi ha donat una altra perspectiva: les cabres, les ovelles i les vaques; les famílies polígames; la importància de la descendència i del tros de terra que et pertany; la vida rural en tants aspectes... He pensat que aquesta cultura on visc té encara molts punts en comú amb aquella civilització tan antiga.

Però el més apassionant d’aquests personatges és com enfoquen la vida, la seva relació amb els altres, amb ells mateixos i amb aquest Déu que van descobrint de mica en mica.
La Lectio és un tresor. 

divendres, 13 d’agost del 2021

Messi i La Masia


Disculpeu que parli del tema del qual probablement alguns ja n’estigueu tips. Com sabeu, soc culer. I per tant, ja podeu imaginar que m’ha sabut greu que Messi hagi deixat el Barça. De fet, m’ha sabut més greu del que hauria volgut. Però quan vibres amb un club és una mica inevitable. A vegades se sol dir que hi ha coses més importants al món, però en el meu cas em sembla que això està prou clar. Ho dic perquè una cosa no treu l’altra: et poden fer content o fer-te patir les vicissituds d’un club, i això no significa que no siguis sensible als problemes del món.

Sobre la seva marxa, m’ha semblat que valia la pena aquest article del Financial Times: aporta dades i ofereix unes claus d’interpretació (ara sembla que l’han tancat només a subscriptors, si algú el troba en obert en algun altre lloc, agrairé que en posi l’enllaç en els comentaris). La veritat de tot plegat només la deuen saber els qui ho han viscut de més a prop i els experts. 

No puc oblidar el comentari d’un aficionat a les xarxes que li diu “gràcies!” i coses ben boniques a Messi. I amb lletra petita, afegeix que desitja que es lesioni al PSG perquè no l’hagi de veure jugar. Quina barbaritat! Això és sentir apreci per un jugador?

Es parla molt sobre què ha de fer el Barça a partir d’ara. Per mi, la clau és La Masia. És un projecte que vaig tenir la sort de conèixer de prop uns quants anys, i a més de la formació esportiva, és fantàstic com treballen en la formació integral dels qui hi resideixen. Esportivament només cal dir alguns noms: Guardiola, Messi, Xavi, Iniesta. I a nivell humà, només cal veure l’educació amb la qual molts d’aquests esportistes es comporten quan parlen.

De tot en podem aprendre coses. També dels esdeveniments que passen en el món del futbol.

Foto: Francesc Adelantado

dimarts, 10 d’agost del 2021

L’Aziz


L’Aziz és un pescador del Llac Victòria, i jo diria que un d’atípic. Fa temps que hi ha polèmica i embolics al llac: els pescadors locals es queixen que els xinesos s’han apropiat zones del llac on no els està permès anar a pescar. De fet, els xinesos han pagat per tenir aquests drets. Entre altres, disposen de piscifactories del peix tilàpia, i allà els pescadors locals no s’hi poden acostar. Es vol evitar que enverinin els peixos. Fa mesos van aparèixer molts peixos morts al llac.

En canvi l’Aziz, que a més de pescar també porta turistes amb la barca, diu que ell pren com a model de negoci els xinesos. No els retreu el que fan, sinó que es fixa en ells i vol ser emprenedor amb els seus propis negocis. Li vaig preguntar si era musulmà perquè el nom “Aziz” m’ho semblava, i li vaig dir que jo em deia “d’Assís”. I efectivament, però em va dir que normalment no sol mostrar la seva religió ni les seves idees polítiques (amb nosaltres va fer una excepció) perquè vol separar negoci i vida privada. Diu que hi ha visitants molt diferents, i amb mentalitat empresarial no vol estar malament amb ningú.

La majoria de pescadors, però, no pensen com ell davant de la situació actual. Diuen que ells han pescat tota la vida al llac. És una vida no fàcil (les cases que tenen al voltant del llac són pobríssimes), i no tenen recursos per fer els negocis que fan els xinesos.

divendres, 6 d’agost del 2021

Una casa amb moltes estances


En un llibre que he llegit darrerament sobre Santa Teresa de Lisieux, explica que ella havia llegit que alguns sants s’allunyaven dels pares per un afany de perfecció o canviaven les seves relacions amb ells. I deia que estava “molt contenta que a la casa del bon Déu hi hagi moltes estances” (fent-se ressò de Jn 14,2). I afegia que la seva no seria pas la d’aquests grans sants, sinó la dels “petits sants que estimen molt la seva família”.

M’agrada com expressa lliurement que la seva espiritualitat és diferent de la d’alguns sants. I com ve a dir (amb la imatge de les estances) que persones de sensibilitats molt diferents poden tenir lloc en aquest Regne.

Justament és el que m’ha passat en llegir una mica més a fons sobre ella: hi ha punts de la seva espiritualitat que em semblen fantàstics. I en canvi, altres aspectes són d’una espiritualitat molt diferent de la meva.

Però fins i tot alguna cosa que em grinyola una mica (amb tot el respecte per aquesta gran santa) m’arrenca un somriure. I és que cada vegada més m’agrada poder endinsar-me en tota la dimensió humana d’aquestes persones santes. I són precisament aquests petits detalls de la seva condició humana limitada allò que fa que encara ressaltin més les seves qualitats. Perquè no ens equivoquéssim: aquests sants no són extraterrestres, encara que a vegades puguin semblar-ho. Són de carn i ossos. I això és el que encara dona més valor a les seves grans obres.

dimarts, 3 d’agost del 2021

200.000 i un conte de Santa Teresa de Lisieux


Aprofitant que el comptador de “La Font de Greccio” arriba a 200.000, us dic un GRÀCIES ben gran a tots els qui hi passegeu, comenteu, compartiu.

La xifra és molt relativa, perquè és un comptador que falla sovint. Algunes setmanes que he rebut visites nombroses d’algun país no han quedat reflectides en aquest comptador (en canvi, sí en el comptador intern de la pàgina), per dir un exemple. Però tant se val. 

És una pàgina que ha anat rebent cada vegada més visites, i d’aquí ve aquest GRÀCIES! Animo als qui hi entreu i no dieu mai res, que pugueu fer un comentari almenys una vegada. Fa il·lusió veure que darrere el número de visites hi ha noms.

Amb l’avinentesa d’arribar a una xifra rodona, poso per primer cop un àudio adjunt. És un conte de Santa Teresa de Lisieux que trobo molt suggerent. A la foto la podeu veure a ella.