dissabte, 25 de febrer del 2017

La dignificació de la nostra animalitat


M'agrada veure com els éssers humans, que som uns animals (sense ànim d'ofendre!) ens enfrontem a la nostra animalitat per dignificar-la.

Perquè alguns aspectes de l'ésser humà són compartits amb els animals no racionals, i l'ésser humà els exerceix d'alguna manera com els altres animals, però d'alguna manera no.

I és que l'home i la dona poden donar un sentit a comportaments que es podrien exercir des del no-sentit. Per exemple, el fet de menjar. És una necessitat, evidentment! Però els humans hi hem sabut donar un to ritual (un dinar en una comunitat religiosa, un dinar de Nadal en família, etc) que el fa aparèixer amb un sentit nou. I allò que podia ser simplement per saciar una necessitat es converteix també en espai per compartir.

O un altre aspecte és el tema de la sexualitat i la reproducció. L'ésser humà l'exerceix, però el pot omplir del sentit de l'amor, de la donació a l'altre, signe d'un projecte compartit. I aquell acte que podria ser purament instintiu es converteix en signe de quelcom més gran.

Fa uns dies parlava de l'instint animal de supervivència. Tots aquests instints els podem viure exactament com els altres animals. Però també, com a éssers racionals, els podem transformar en quelcom nou. I aquesta és la grandesa de l'ésser humà.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Supervivència


Fa anys vaig mirar un documental sobre una espècie de tigres que em va fer rumiar força. El tigre sempre m'havia aparegut com un animal que podia ser violent, molt perillós, que si te'n trobaves un ja l'havies dinyat. I no vaig deixar de veure'l així. Però el reportatge incidia en les raons que portaven el tigre a actuar d'aquella manera. Vaig concloure que la supervivència era un factor importantíssim que el portava a actuar com ho feia. I no m'ho havia plantejat mai així.

Penso que les persones podem ser així, i actuar per instint de supervivència. Sovint molts atacs i agressivitat cap als altres no són altra cosa que maneres de defensar-se davant d'allò que es considera una amenaça. Aquí hi hauria molt per dir: convindria saber si realment les amenaces són amenaces reals, i si l'atac és la millor manera de sobreviure. He tornat a aquesta reflexió veient alguns polítics o partits que arreu del món reben tants suports. Perquè aquest instint de supervivència també és aplicable als pobles. I hi ha el risc que això es converteixi en agressivitat, en tancament de fronteres davant els refugiats o immigrants, en decisions que directament disparen contra els Drets Humans.

Convé que vetllem atentament.

(continuarà)

dissabte, 4 de febrer del 2017

Els qui...i els qui...


Fa uns dies va venir la televisió a fer un reportatge, i en l'entrevista a un dels escolans li van preguntar com era la convivència. Aquest noi de deu anys em va sorprendre amb la seva resposta: "Hi ha els que t'ajuden quan ho necessites...i hi ha els que tu pots ajudar". Ho vaig trobar fantàstic! Havia dividit els seus iguals en dues categories que no discriminaven ningú. Hauria pogut dir: "Hi ha els qui t'ajuden, i els qui et fan la punyeta", o "Hi ha aquells amb qui t'entens, i aquells amb qui no". En canvi, havia triat posar aquells que no podia dir que l'ajudin com a persones a qui es pot ajudar.

És clar que podríem dir que tots un dia o altre ajudem o necessitem ser ajudats. Però, sense que ningú li hagués dit aquella idea, de manera fresca ho va exposar així. I em va semblar un plantejament feliç per aplicar amb els nostres iguals en qualsevol col·lectiu. Perquè certament hi ha els qui no t'ajuden, però probablement ells puguin ser receptors de la teva ajuda.