dissabte, 26 de setembre del 2015

Teories

Seguint la lectura del llibre sobre els aborígens, en un fragment l'autor es pregunta com van poder arribar a Austràlia els primers pobladors d'aquesta "illa". I mirant els mapes i analitzant les diferents races del planeta, conclouen que quasi segur que van arribar-hi a través de Papua Nova Guinea (que era el territori més proper).

Anys després, apareixerien les teories de Pangea, l'antiga unió dels continents i la seva posterior fragmentació:



Aquest fet em porta a pensar en la necessària humilitat de científics, de teòlegs, i de tots els qui sostenen alguna teoria. Sí, també dels científics. En el món que estem, a vegades (repeteixo: a vegades!) sembla que les teories científiques siguin irrebatibles. I m'agrada molt quan escolto algun científic que parla des d'un gran coneixement, però també des d'una gran humilitat. Perquè la història tan apassionant de la ciència mostra que després d'un descobriment n'ha vingut un altre. A vegades, uns descobriments deixen els altres obsolets. Però també és cert que sense els uns no haurien arribat els altres.


dissabte, 19 de setembre del 2015

Abraçades i plors


M'ha sorprès llegir en diferents parts del llibre que vaig comentant (sobre els aborígens d'Austràlia) les referències als plors i les abraçades. I constatar que, sense haver-hi hagut cap contacte entre les nostres cultures, tenim unes maneres d'expressar els sentiments força semblants!

És interessant veure tot el ritual al voltant dels funerals. Evidentment cada cultura expressa el dol d'una manera específica. Però és curiós comprovar el paper del plor en els diferents rituals.

I encara m'ha sorprès més el paper de les abraçades. Perquè en el cas del plor, podríem argumentar que quan un està trist li pot sortir de manera natural plorar. Però el tema de les abraçades és diferent, i a mi potser no se m'hauria acudit que fos un instint natural en l'ésser humà. El missioner que escriu el llibre descriu algunes situacions en què la gent s'arribava a abraçar 8 minuts seguits (que Déu n'hi do!). Entenc que, de manera natural, en aquesta fusió dels cossos es deu expressar una proximitat més enllà del físic, una comunió, una sintonia. I que això deu estar inscrit d'alguna manera en l'ADN de l'ésser humà, no?

Recordo un monjo ja difunt que deia que "tots els cors s'assemblen". Potser tots plegats ens assemblem més del que ens pensem. I encara que tendim a subratllar les diferències (continents, races, religions, etc), potser tenim més en comú del que ens pensem.