La visita de l’Eduard

Acabo de deixar l’Eduard a l’aeroport, i d’aquí una hora arriba una altra visita per als propers dies! Ho hem fet així perquè amb un sol viatge a l’aeroport ho arreglem (és lluny de Tororo i car). Les visites són molt positives per a tothom: venen a compartir amb els africans, i això és enriquidor tant per als ugandesos com per als catalans.

L’Eduard és un antic escolà, i he estat feliç de veure com ha madurat des dels anys d’Escolania. Ha vingut amb molt esperit positiu, i la gent ha quedat encantada. Des que havia deixat l’Escolania, no havíem compartit tants dies seguits. No repetiré activitats que també han fet altres, però sí destaco algun aspecte de la seva estada que m’ha semblat significatiu.

En una excursió amb estudiants de l’escola, es va fer amic d’un alumne amb qui s’han anat veient cada dia (foto superior). Ha quedat impressionat de la seva bondat i també gran generositat tot i ser pobre. Certament és un noi excel·lent. I l’estudiant (que està a punt de deixar la nostra escola) encara no ho sap ni s’ho imagina, però l’Eduard l’ajudarà amb un microcrèdit perquè pugui tirar endavant aquesta primera etapa postescolar. Una amistat molt maca.

D’altra banda, ha ensenyat informàtica als postulants. Quatre d’ells començaven de zero (o sota zero). No sabien fer res amb ordinador, i han après a crear documents i treballar amb Word, Power Point, Paint i Excel. El recordaran, com també el dia que els va convidar a la piscina.

La seva visita ha estat una benedicció per a ell, per als africans i per a mi mateix. No es pot demanar res més. Gràcies Eduard!!!

Dir “T’estimo”

Darrerament he llegit un llibre del P. Miquel Estradé: “Escoltant les dones de la Bíblia”, on fa un repàs espiritual de diverses figures femenines que apareixen al llarg de la Bíblia. M’ha resultat interessant (perquè mai no m’ho havia plantejat) que quan les persones diuen “t’estimo” no és tant que informin a qui li estan dient sinó que expressen quelcom més. 

Ell ho diu així: “Quan diem a alguna persona “T’estimo!”, no és per a fer-li-ho saber, sinó que li ho diem per assaborir nosaltres mateixos, o perquè ell o ella assaboreixi el fet d’estimar i perquè, expressant-lo, o sentint-lo expressat, l’amor creixi i s’enrobusteixi”.

M’ha fet pensar en allò típic de les parelles en el qual l’un li diu a l’altre: “Mai no em dius que m’estimes”. I l’altre li respon: “Si ja ho saps”. 

El P. Miquel sàviament ens fa adonar que això no va d’informar el receptor, sinó d’expressar quelcom més. I això és bonic quan és espontani, i quan les persones ho diuen perquè així ho senten i ho volen expressar.

Els germans de Jesús

És una qüestió controvertida parlar de si Jesús tenia germans o no. Per a alguns, això no pot ser. Per a d’altres, sí sense problema. És cert que en els Evangelis es parla de “els germans de Jesús”, i això hi ha qui ho ha interpretat com que realment tenia germans biològics.

Ja us he comentat alguna vegada que la vida aquí l’Àfrica em recorda aspectes de la civilització que trobem a la Bíblia. I, sense entrar en si Jesús tenia germans o no (cosa que sincerament no em treu la son) puc afirmar com aquestes cultures entenen el terme “germà”.

Aquí anomenen germans tant els germans com els cosins. De manera que, quan et diuen que se’ls ha mort un germà, els pots preguntar si era biològic o no (en el cas que t’interessi). I normalment es tracta de cosins. 

Recordo un dia que vaig tenir una gran sorpresa: vaig anar a casa d’un alumne. Estàvem al pati extern de la casa, i va aparèixer un nen petit. L’alumne diu: “Mira, el meu fill!”. Vaig quedar al·lucinat, perquè havíem parlat moltes vegades i no m’havia dit que tingués cap fill. Doncs no, era el seu germà petit. 

I quan parlen de fills, molt sovint es refereixen a nebots. O quan parlen de “el meu pare” o “la meva mare”, sovint es refereixen a oncles i tietes. Així són les coses aquí, i així em sembla que també eren en el temps de la Bíblia. El concepte de família en aquestes cultures és molt més ampli (i potser intens) del que ho és en la nostra cultura occidental.

Ha arribat la vaca Mercè!!!

Seguint el que estava projectat de fa temps, hem comprat una segona vaca: la Mercè!!! Ara tenim la Maria i la Mercè. Amb la primera ens vam gastar els diners de dues vaques, era molt bona i ja prenyada. Aquesta ha costat la meitat, però també ha arribat prenyada i per tant esperem que pareixi d’aquí uns mesos.

Aquesta arribada ha generat alegria entre el personal de l’escola i els mateixos estudiants. Se n’adonen que el projecte tira endavant. I per mi, el més important és que progressivament la granja de l’escola es va tornant sostenible. Necessitem encara uns anys per consolidar-la, però les perspectives són bones.

Aquests propers dies es compraran vuit aixades, i es podran pagar amb els beneficis de l’hort. La idea és que, a la llarga, tot allò que faci falta per la granja ho puguem pagar amb els beneficis obtinguts.

El camí que queda, però, encara és llarg. Ens falta fer un gran galliner, un hivernacle i una zona protegida d’arbres fruiters. Si Déu vol.

PD: A la foto hi podeu veure l’Eduard, un antic escolà que tinc aquí aquests dies fent un munt d’activitats. Ja en parlaré més endavant.

Això és un altre món

Vàries vegades us he comentat que això és un altre món, i que força raonanents que nosaltres faríem a Occident aquí sonen a marcià. Us en poso dos exemples recents (n’hi podria haver molts): 

- amb motiu de l’Ebola, el president ha fet dos discursos a la nació. Crec que molt sensatament va explicar als ugandesos que, si algú es contagia, no recorri als sanadors tradicionals o bruixots sinó que el portin a l’hospital. I els va dir que l’Ebola és una malaltia, i no es cura amb remeis tradicionals ni bruixeria. Òbviament, si diu això és perquè molta gent confia en pràctiques diguem-ne alternatives.

- l’altre exemple és que en una regió del nord d’Uganda, Lira, han prohibit a les dones viatjar al costat dels camioners. La raó que donen és que les dones distreuen els conductors i provoquen accidents. Entre altres coses ho vinculen al comerç sexual, però també a distraccions dels mascles amb les senyores com el cas d’un noi que conduïa temeràriament per demostrar a la seva xicota que sabia conduir molt bé. Ho podeu veure en aquest vídeo.

Tot i que alguns plantejaments sorprenguin, primer de tot cal escoltar-los molt, dialogar amb ells, i intentar entendre el seu marc mental. I només després dir-los una paraula (quan cal).

Healthy Children - Healthy Oceans Foundation

L’any 2014, abans de fer la primera gira de l’Escolania als Estats Units, vaig rebre un correu d’una catalana resident a Washington oferint-se per enregistrar el nostre primer concert en aquell indret. Era la Montserrat Gorina-Ysern, una experta en Dret Internacional entre moltes altres coses. Evidentment li vam dir que sí, i el resultat el podeu veure aquí: 1 2 3 4 5. Va ser un concert dins dels actes del Tricentenari, i en tenim un record molt especial.

Així va començar l’amistat amb ella. Quan hi vam tornar el 2017, va enregistrar el concert a la Holy Trinity Church, de Georgetown (l’església que freqüentava el president Kennedy). Aquí podeu sentir una peça d’aquell concert amb imatges de la gira. 

Des d’aleshores no hem perdut el contacte. Quan va saber que anava a l’Àfrica (on havia estat també la seva filla Alícia) es va oferir per col·laborar. I el resultat ha estat que, durant aquests dos anys, he rebut ajudes de la fundació creada per ella: la Healthy Children - Healthy Oceans Foundation. Aquí cal fer esment de persones que han fet possible aquesta ajuda: Dave, Captain, Allen, Connie, Shirley i Nadia.

Gràcies a ells, hem pogut comprar les 10 màquines de cosir per als estudiants de sastreria. I hem pogut fer créixer altres projectes. Ara que aquesta fundació arriba al seu terme, vull agrair públicament tota l’ajuda que han prestat: $2,350. A més, han facilitat que arribessin $2,447 d’un altre donant americà. A banda d’això, la Montserrat col·labora personalment en els projectes. Un GRÀCIES molt gran per tanta generositat. Els projectes són la suma de moltes persones. I ells hi han posat la seva part des d’Amèrica. Moltíssimes gràcies!!!

Un llegat!! Gràcies!!!

De tant en tant us he anat comentant donacions que s’han rebut sigui per la seva singularitat o pel fet de formar part d’una campanya. No deixen de sorprendre’m les iniciatives de tanta gent bona!

Però avui us en comparteixo una que em sembla especialment forta: una persona ha decidit fer un llegat a favor de les obres de solidaritat que estic duent a terme. Concretament, es tracta d’un pis que aquesta persona deixarà quan tanqui els ulls a aquest món. Li vaig dir que s’ho rumiés bé, que això era un gest que em semblava molt dens per tot el que significa. Però finalment ha tirat endavant.

La idea és que a la llarga això vagi a parar a l’associació que estem preparant. I que es pugui llogar, d’aquesta manera hi hauria una entrada regular de sosteniment dels projectes. 

L’agraïment a aquesta persona és infinit, no tinc paraules. Quant de bé que podrem fer amb aquesta donació!! En dono gràcies a Déu.

L'Ebola a Uganda

Aquest cap de setmana un de vosaltres em va preguntar com anava amb el voluntari americà. Doncs bé, just ahir van marxar els dos que teníem a Tororo a causa del brot d’Ebola que hi ha a Uganda. Han anat a un monestir de Kènia, a l’espera que la situació millori. Tant de bo que tornin.

Algú m’ha començat a preguntar per l’Ebola des de Catalunya, per tant entenc que potser se’n comença a parlar. Algun mitjà internacional fa dies que n’informa, però les notícies sobre Àfrica a molts mitjans catalans i espanyols solen ser més escasses. 

El brot ha tingut lloc en regions allunyades de Tororo. Fins a dia d’avui, hi ha 63 casos confirmats i 29 morts (l’índex de mortalitat de la malaltia és molt alt). Tot i no ser tan fàcilment contagiós com el Covid, la perillositat de la malaltia fa que el tema sigui greu. Hi han hagut queixes del personal mèdic per poder disposar del material necessari per protegir-se (algun d’ells s’ha infectat i ha mort). Estan investigant si s’ha escampat a Kampala, perquè aleshores sí que seria de més difícil control. 

Aquí Tororo estem bé, quasi ni se’n parla. Però convé estar atent. Abans que m’ho digueu, en cap moment no m’ha passat pel cap marxar per un motiu així. Abans de venir a viure a un lloc com aquest, t’has de plantejar quins escenaris et pots trobar. Si hi hagués un perill específic per als blancs (per exemple) aleshores potser sí que seria plantejable marxar a un monestir de Kènia. Però si és quelcom al qual tots els ugandesos estan sotmesos, tindria la sensació d’abandonar-los si marxés. 

Tant de bo que puguin contenir el brot ben aviat! (Repeteixo: el brot és a Uganda, però lluny d'on estem).

Foto: en el mapa, les zones acolorides és on hi han hagut casos confirmats aquests dies.

Quan hi ha persones que es donen massa importància

- Com és que hi ha persones que es donen molta importància a elles mateixes? - preguntà el deixeble.

- Bé, potser és que volen ser estimades - respongué el mestre. O que tenen un dèficit d’afecte, o una autoestima no prou alta.

Continuà el deixeble:

- Quan veig algú que ho fa, em treu de polleguera. Penso que fa el ridícul.

I conclogué el mestre:

- Un consell: mira de no enfadar-t’hi, no hi guanyaràs res. Et pots preguntar per què t’altera, potser n’obtindràs alguna resposta interessant. Vetlla per no caure-hi tu. I sobretot, intenta mirar aquestes persones amb ulls de mare: una mirada entranyable, de comprensió. No serà una mirada que negui la realitat, però estarà transfigurada per l’amor. 

I el deixeble marxà, conscient que tenia deures per fer.

M'ajudeu a trobar un nom?

Ja fa temps que alguns amics em van recomanar de fer una associació per canalitzar tots els projectes que estic impulsant a Uganda amb la vostra ajuda. M'hi vaig resistir, sentia una certa al·lèrgia per burocratitzar o estructurar massa el que està funcionant molt bé. Però després de donar-hi voltes, deixar-ho reposar, consultar-ho, tornar-ho a deixar reposar i tornar-hi a donar voltes... em vaig decidir! Crec que serà beneficiós a diferents nivells.

Cal trobar un nom per l'associació, i vaig bastant perdut. Només se m'acudeixen algunes idees:

- no hauria de tenir el nom d'un lloc concret, sinó expressar el sentit del que estem fent

- un dels objectius principals dels projectes és empoderar la gent, donar les eines perquè ells mateixos puguin tirar endavant

- respon a la idea que tots som una família humana i al concepte de fraternitat universal

- m'agrada la idea que és una solidaritat directa, els donatius arriben directament a persones que ho necessiten (no van a parar a estructures o similars)

- és una solidaritat amb rostre, persones ajudant persones

No sabria què més dir-vos. Ja heu llegit molt del que estem fent. Podríem fer pluja d'idees, si us plau? Podríeu dir-me les primeres idees o paraules que se us acudeixin? Podeu fer llista? I no us hi penseu molt, aneu compartint paraules que se us acudeixin. A veure si així de mica en mica apareix un nom!!

Moltes gràcies des d'ara!!!

La foto que he penjat és probablement la meva preferida, expressa moltes coses: una mà blanca i una mà negra agermanades, però la blanca no està a un nivell superior de la negra. La blanca porta un anell de compromís amb la causa. Quantes coses es poden dir amb una imatge! (però Mans Unides ja existeix, no diguem ni mans ni unides...).

I estic content de penjar aquesta entrada el dia de St Francesc, un sant que m'ha acompanyat ara ja fa 25 anys.

Cuina de biogàs

Aquí teniu les fotos de la cuina de biogàs que s’ha instal·lat al monestir (foto superior), i la construcció externa que es va fer amb aquesta finalitat (foto inferior). Fa temps em van enviar el projecte, i la veritat és que havia quedat en un calaix perquè hi havia altres prioritats. Però una persona em va enviar un missatge que volia fer alguna cosa per la comunitat, per l’espai que tinguéssim pitjor (i també patia per com devia menjar jo)…per tant, vaig rescatar aquest projecte del calaix!

La cuina de llenya encara la tenim i es fa servir per segons quines coses. Però estan molt agraïts per la cuina de biogàs perquè serà molt útil en el dia a dia, i a més a més, representarà un estalvi a la llarga. 

També, gràcies a la congregació, darrerament han instal·lat unes plaques solars que abastiran l’electricitat del monestir. I això serà un gran què, perquè de tant en tant falla l’electricitat. Esperem que serà operatiu d’aquí uns mesos. 

Aquests dies, en el capítol general de la congregació, vaig poder constatar que una de les prioritats de la congregació a nivell de projectes és potenciar les energies renovables. Moltes comunitats ho estan aplicant, i algunes de manera admirable. En recordo una que fins i tot van dir que tenien més beneficis amb l’electricitat que produïen els fems de les vaques que amb la venda de llet de les mateixes vaques!