L’apòstol de la nació

Durant la visita al Capitoli de Cuba, em va sorprendre que la jove guia es referís diverses vegades a José Martí com a "l'apòstol nacional". A veure, ja us podeu imaginar com em sonava a les orelles la paraula "apòstol" referida a un heroi polític. El mateix mot apòstol té una etimologia molt clara: "enviat", i amb clares connotacions religioses.

En visitar L'Havana, hi vaig pensar de nou en veure les immenses imatges d'herois del règim a la Plaça de la Revolució, com si fossin tapissos de canonització a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. Com si es tractés d'imatges religioses.

No és estrany que una ideologia tingui una pretensió totalitzant per abastar tots els àmbits de l'ésser humà. La religió també pot ser així, i de fet en tenim exemples ben clars.

Veient totes aquestes representacions, em preguntava: és lícita aquesta intenció totalitzant? No hi he reflexionat prou. Però a manera d'esbós, diria que la resposta que em venia era: depèn. 

Un sistema que promogui l'amor i el bé de les persones, benvingut sigui. Però hauria de ser sempre respectant la consciència de les persones i la seva llibertat. 

Foto: l’estàtua dedicada a José Martí al centre de L’Havana.

Aquí acaben els escrits sobre la visita a Cuba. 

La comunitat de Cuba

Havia deixat per la part final el més important que havia anat a fer a Cuba: la visita a la comunitat i predicar-los el recés que fan cada dos anys convidant algú de fora. Són una comunitat formada per 6 monjos: 2 coreans, 2 filipins i 2 cubans. Els estrangers han fet i fan un esforç per parlar castellà, i tota la vida de la comunitat és en castellà.

Tenen dues cases (que no són en propietat, sinó deixades): l’una a L’Havana (els interessa tenir un lloc a la capital, i els és molt pràctic) i l’altra a San José de las Lajas (les dues fotos anteriors són de San José). Aquesta darrera està al mig del no-res, per arribar-hi se n’han de tenir ganes i potser fins inspiració. És un monestir totalment rural, envoltat de camps que ells treballen i els ajuden a sostenir-se. Allà és on vam fer el recés.

El monestir està format bàsicament per contenidors, on hi ha les diferents dependències: capelleta, menjador, cuina, magatzem, biblioteca, cel·les monàstiques. Tenen la intenció de construir un monestir que no sigui a base de contenidors, però hi ha moltes dificultats. Fan una vida molt simple, i l’alimentació també és senzilla però preparada per ells mateixos amb molt de gust i ben presentada. Sé que algun trosset de carn que vam menjar aquells dies era per acollir-me millor.

A vegades les persones podem tendir a valorar com a bona o menys bona una comunitat pels seus números. I em sembla un error. Allà hi vaig percebre vida monàstica seriosa, i tan digna com qualsevol altra. 

M’hi vaig trobar molt a gust. I potser l’únic que hauria canviat eren les galledes d’aigua freda (literals) abans de les 5 del matí. He comprès experiencialment què vol dir “una galleda d’aigua freda”.

L’ambient de les pregàries, els àpats i el compartir em recordava molt el que es veu a la pel·lícula “De déus i homes”, amb els monjos de Tibhirine. 

Em va fer molta il·lusió veure que preguen amb les músiques del G. Odiló! Feia bonic! I a la petitíssima biblioteca hi tenen el llibre “Fuit Vir” del P. Miquel i els volums de “La Tradición Benedictina” del P. Garsias. Tots ells, ressons de Montserrat. 

Continuarà (i acabarà).

A l’inici de la Quaresma

“Recorda’t que ets pols, i a la pols retornaràs”.

Ahir vaig llegir un missatge en l’estat de whatsapp que em va semblar suggerent. El posava un alumne de la nostra escola, que va acabar els estudis al desembre: “Tots tenim dues vides, i la segona comença quan t’adones que només en tens una”. 

Òbviament és un joc de paraules, però em sembla profund. Perquè podríem viure sense ser conscients del que significa viure, de l’oportunitat única que tenim a les nostres mans. 

La frase amb la qual obro aquest escrit és la que he escollit aquest any en posar la cendra al front de la comunitat de monjos, dels estudiants i d’altres cristians que han vingut a la celebració. Perquè els he predicat sobre com aquest pensament de la mort, aquesta consciència de la nostra finitud, ens pot portar a viure amb més densitat i aprofitant més cada moment.

Som a temps de preguntar-nos com voldríem sentir-nos en el moment de la mort en relació a la vida que hem viscut. I som a temps de redreçar coses, de millorar, de començar de nou d’una manera o altra. I la Quaresma és un temps preciós per fer-ho.

Bona Quaresma a tots!!

Viatge a la Cuba profunda

Durant l’estada a Cuba, un dia vaig anar amb el superior de la comunitat fins a Colón, un indret en una zona totalment rural de la província de Matanzas. Quasi tot són camps, i les cases es concentren en agrupacions molt concretes. Quan ens hi anàvem acostant, em va sorprendre veure la gran majoria de cases construïdes només amb planta baixa. I encara em va deixar més parat la gran quantitat de carretes tirades per un cavall que els cubans utilitzen com a transport. Són coses que jo només havia vist en pel·lícules o bé a Montserrat quan una romeria puja amb aquelles carretes de cavalls com a memòria de la tradició. A Cuba em van dir que la gasolina va cara, i que aquest és un transport més econòmic.

Vam anar a Colón per visitar un germà de Taizé que hi viu amb un altre germà (que aquells dies no hi era). Ells dos fan una fraternitat com les que els germans de Taizé tenen en diversos llocs del món. Va ser una visita molt entranyable. En la foto podeu veure el germà de Taizé (un anglès) amb el superior de la comunitat benedictina (un coreà) a l’entrada de la casa. Vaig suggerir aquesta sortida perquè em va semblar que l’experiència del germà de Taizé en aquell context tan singular em podia il·luminar també per encertar-la més quan prediqués a la comunitat. Vam tenir temps de parlar força, vam pregar junts i vam fer un dinar excepcional per aquelles latituds (ens van donar algun tros de pollastre i altre menjar molt ben preparat), cosa que per a ells segur que també era un esforç i els ho vam agrair.

Personalment no vaig tenir temps de comprovar-ho, però tothom diu que la vida a les zones rurals de Cuba és encara més difícil que tot el que us he explicat fins ara. I que costa molt més accedir a molts productes que no pas si vius a L’Havana.

Continuarà.

Èxode massiu de joves

Aquest noi té 27 anys. És enginyer informàtic. Treballa alguns dies venent samarretes i gorres per als turistes. Vol marxar de Cuba per poder treballar del seu ofici i guanyar-se la vida. Aquí malviu. No veu altra solució, i intenta no pensar massa en la situació present del país per no desanimar-se.

És un exemple de les desenes de milers de joves cubans que estan deixant el país. Afavorits per una llei americana i una d’espanyola (a l’ambaixada espanyola hi ha sempre cues), la majoria estan planificant deixar el país. Moltíssims ja ho han fet. Podem parlar d’èxode massiu de la generació jove. Aquí no veuen cap futur. 

Abans de viatjar a Cuba, algú em va escriure que anava a “un país que manca de tot, sobretot esperança”. Ho vaig trobar molt fort, però la realitat que m’he trobat és aquesta: no hi ha esperança. A Uganda hi ha molta pobresa, però hi ha esperança i sovint alegria. A Cuba no veuen futur, i ha arribat a un punt que la gent pensa en solucions individuals (per ells personalment i per les seves famílies), però no en clau de país perquè no s'hi veuen opcions.

Diversos cubans em compartien els seus interrogants sobre una Cuba d’aquí anys, amb una població molt envellida i amb una generació jove inexistent.

Continuarà.

El supermercat del dòlar

Els cubans tenen una mena de llibreta de racionament (foto superior: la llibreta que em va ensenyar una senyora major de 65 anys) on s'hi apunten els aliments que reben mensualment del govern. Pot sonar com un gran privilegi que el govern et faci regals d'aquests, però hem de tenir present que els ciutadans tenen actualment grandíssimes dificultats per accedir a molts aliments. Doncs bé, hi ha cubans que pensen que quan encara hi havia el comunisme a l'Europa de l'Est això funcionava prou bé, perquè rebien productes russos i de tots aquells països. Altres pensen que això no ha funcionat mai. Ara el que reben és força escàs i solen fer llargues cues per obtenir-ho.

Una de les coses més curioses d'aquests dies va ser la visita al que en diuen "supermercat del dòlar" (foto inferior). Pertanyen al govern, i hi tenen accés només uns quants: els qui tenen dòlars (per tant, bàsicament amb familiars als Estats Units) o bé tenen la moneda electrònica que ha fet el govern. Abans d'entrar-hi, vam haver de creuar el carrer i anar a un altre edifici a deixar les motxilles. Després de fer cua, ens deixaven entrar en grups de 5 persones, en un lloc amb poquíssims compradors a dins. Representa que allà hi ha els productes millors, i què voleu que us digui: llaunes de conserves, no gaire res de l'altre món... i poquíssima varietat. Em va deixar bastant fet pols pensar que allò tan justet representava que era quelcom especial... 

Algú em va dir que calia anar alerta que cap dependenta no cobrés quelcom que no s'havia comprat, per després agafar-ho ella. En diversos moments d'aquests dies tenia la sensació d'estar en un escenari de postguerra, no sé definir-ho altrament.

No deixa de ser desconcertant que un país amb tant de conflicte amb els Estats Units utilitzi el dòlar com a moneda preferent en aquests establiments. Un cubà em parlava de la "dolarització" de l'economia.

Continuarà.

Uns dies d’impacte

Ja de nou a Uganda, no em resulta fàcil parlar de l’experiència a Cuba. Han estat dies d’apropar-me a una realitat molt preocupant socialment. Si la referència que teniu de Cuba és com a turistes o bé fa més de dos anys, no val per la situació actual. Els darrers dos anys, a causa de la pandèmia i segons molts cubans també per alguna llei desfavorable, el dia a dia ha esdevingut quasi insostenible. 

La primera tarda que vaig sortir a passejar, al principi em feia vergonya començar a parlar amb la gent. Però vaig decidir llançar-m’hi, i el resultat han estat multitud de converses amb persones del carrer: dependents de botigues, gent d’Església, persones esperant el transport, cambrers, etc. 

Fins fa uns anys, coexistien dues monedes a Cuba: el pes cubà (per als estrangers) i una altra moneda (més barata) per als cubans. Però amb una llei, es va eliminar la moneda per als cubans i s’ha substituït per una moneda electrònica que a la pràctica només està a l’abast dels qui tenen familiars a l’estranger perquè no és tan fàcil adquirir-la. 

En Pablo (a la foto) és un jubilat. Treballava en un centre de salut pública, i guanyava un sou molt baix. Ara té una pensió de 2.000 pesos (no arriba a 15 dòlars), que és força millor que abans però insuficient per viure. La inflació els últims tres anys ha pujat pels aires. Perquè us feu una idea, un plat normal en un restaurant pot costar 1.000 pesos, i hi ha sous de força menys de 2.000 pesos. Ell s'ha posat a vendre aquestes ampolles de suc de llimona i de taronja, cada una a 100 pesos (0,60 dòlars aproximadament). S'asseu al portal de casa d'uns amics, a veure si en ven alguna. Aquí en tenia dues per col·locar, i li pago el preu d'una agraint-li l'estona de conversa.

Al barri de L’Havana on m’allotjo (no és turístic, però em diuen que era una zona benestant fa uns anys) tot és molt decadent, la majoria de cases amb un manteniment inexistent. Gent venent el poc que tenen al portal de casa (no es pot dir que arribin a botigues). Quan semblen botiguetes, tenen poquíssim gènere. La majoria disposen de reixes, no pots entrar-hi: ho fan per evitar robatoris. El lloc que tenia més bon aspecte (a fora anunciaven hamburgueses, cafè, sandvitxos...) era sobretot aparença. Li demano a la dependenta un cafè. "Hoy no hay, mi amor". N'he trobat en un altre lloc, me'l serveix d'un termo i em diu que no té llet. Altres em diuen que costa molt trobar tomàquets o patates, que ara només se'n troba en alguns llocs i a preus astronòmics (almenys per a ells). La inflació ha disparat productes bàsics a preus increïbles pels sous que guanyen. 

Aquests dies propers espero compartir més reflexions sobre el que he vist i viscut aquests dies a Cuba.

Visita al Capitoli de Cuba

He tingut l'oportunitat de visitar el Capitoli de Cuba, un edifici central i icònic per als cubans. La guia, al cap de no res de començar, ja ens ha dit que no ens penséssim que era una còpia del d'Estats Units perquè el de Cuba era més maco (òbviament no ha dit això, sinó que la cúpula era uns metres més alta que el d'Estats Units o una cosa semblant, però el significat era evident). Com que ha tornat a treure el tema al cap d'una mica, li he preguntat quin Capitoli s'havia construït primer i així s'ha acabat el tema (el d'Estats Units es va fer uns anys abans).

La veritat és que ha fet una bona visita guiada, i reconec que no li he posat fàcil amb algunes preguntes sobre política. En la visita, hi havia també una mare i una filla cubanes, i la mare gustosament afegia comentaris a alguna de les meves preguntes. Al final, en una sala una de les vigilants li ha dit a la guia amablement que se li acabava el temps (interpreteu-ho com vulgueu). Aleshores li he dit a la vigilant que era culpa meva, perquè tenia ganes d’aprendre coses.

L’edifici és molt bonic, amb sales i passadissos molt solemnes. I amb una sèrie de plafons expliquen la història recent de Cuba. M’ha sorprès el paper dels Estats Units en la guerra de Cuba contra Espanya, el desconeixia. I com aquest paper tan ambigu amb el qual van “ajudar” Cuba, després el van utilitzar per intervenir-hi sobretot fins a la Revolució duta a terme per Fidel Castro.

I després el bloqueig des de 1960, i Guantánamo... Certament que els Estats Units no queden gaire bé. Però al mateix temps,  veig que podria dir això en desacord amb la política nord-americana a Estats Units mateix sense por de cap represàlia. I aquesta llibertat a l'hora de parlar és un aspecte positiu dels Estats Units. 

M'ha sorprès el paper de la maçoneria en el procés d'independència de Cuba, amb el seu heroi nacional (José Martí) com a maçó i altres del seu cercle. Ens han parlat d'alguna simbologia maçó present en símbols de l'estat cubà.

Capellans fugats

Hi ha una realitat que ha afectat darrerament moltes comunitats cristianes de Cuba: la desaparició del capellà o el pastor. Sol anunciar als feligresos que marxa de vacances, i ja no el tornen a veure més. Temps després, se sap que ha marxat cap a Miami. Quan això s'esdevé, la comunitat se sent abandonada i es debat entre la tristesa i l'enuig.

Fa pocs dies vaig assistir a una trobada de molts religiosos a L'Havana. Són provinents de molts països i congregacions. Em va fer impressió escoltar els seus testimonis en el grup on vaig participar: alguns viuen amb por, altres se senten cansats, altres frustrats per no poder desenvolupar la tasca pastoral que desitjarien, n'hi ha que són durs amb ells mateixos com a religiosos per no ser més positius en tot aquest context. Els vaig dir que, en un moment en el qual tants sacerdots cubans han marxat del país, la seva sola presència ja és un signe profètic: estan amb el poble a totes. Bastants estan a Cuba no massa temps, és una realitat massa dura i descoratjadora. Però altres hi porten molts anys.

A l’Església de Montserrat de L'Havana!

Aquests dies he aprofitat l'estada a Cuba per reunir-me amb el Centre Català de L'Havana, i m'ha ajudat a entendre la gran vinculació de Catalunya amb Cuba. Per sorpresa, en dir que havia nascut a Malgrat, em van parlar amb tota mena de detalls d'un malgratenc que havia fet fortuna a Cuba com a farmacèutic. 

I he visitat l’Església de Montserrat al centre de L'Havana. En un carrer força transitat,  estava amb les portes ben obertes (cosa que em diuen que no és massa habitual). Em vaig acostar a la imatge de la Moreneta (que, per ser en el presbiteri,  no estaria permès), i vaig cantar-li el Virolai. Quan cantava les darreres notes (havent reprès la tornada,  després de l'estrofa) vaig sentir uns passos que s'atansaven. Em vaig imaginar que em renyarien (hi tenien dret). I la sorpresa va ser que una devota de la Moreneta va voler saber amb emoció si venia de Montserrat. Era la sagristana. I després s'hi va afegir un home que estava a l'entrada, que també treballa a la parròquia. Em van preguntar moltes coses sobre la santa imatge i sobre Montserrat, amb àvid interès. I van explicar la devoció que els cubans també tenen per la Moreneta, i com hi van a pregar molt sovint. A continuació, aquell senyor va anar a buscar una col·lecció de postals que tenia de Montserrat i li vaig anar explicant què s'hi veia. 

A les escales del presbiteri i de cara a la Mare de Déu, hi havia un reclinatori i una panera amb pregàries dels devots. I just a sota de la Moreneta hi havia un escrit llarg sobre el sentit de la santa imatge. Quina visita més entranyable!