dimecres, 12 de maig de 2021

Cases pels mestres


L’any passat em van presentar un projecte no pas petit: construir 9 cases pels mestres! La realització seria a càrrec dels estudiants de construcció, amb la direcció del seu professor. Els vaig dir que no entrava dintre les meves possibilitats assumir un projecte d’aquesta envergadura, massa car.


Però el cas és que, quan el Marcel·lí va conèixer aquest projecte, el va trobar molt interessant per la implicació dels alumnes que podrien fer unes pràctiques reals del seu ofici. I això ha permès que un projecte que havia començat però estava aturat per falta de pressupost s’ha pogut desencallar. 


Per què cases pels mestres? Els mestres em diuen que ho valoren molt, perquè tenir una casa fora del recinte del monestir suposa un lloguer força alt (pels diners que tenen ells) i molta inseguretat. Els que ja viuen al recinte del monestir (una vintena) valoren que el lloguer és molt simbòlic, tenen aigua i electricitat (quan n’hi ha, és clar), assistència mèdica i estan en un recinte segur. 


La idea és que en aquestes cases hi puguin viure unes 45 persones. No us penseu, cada una té només dos espais: una habitació i una sala d’estar. Però, amb la realitat d’aquí, ja és una millora molt considerable.

El projecte avançarà lentament, perquè és costós. Però vam acordar anar-lo tirant endavant en la mesura que la Fundació Espai, Natura i Joventut ens pugui ajudar. I, parlant-ne amb el Prior d’aquí, no descarta aconseguir alguna altra ajuda a Europa. Veurem!

Les fotos són d’aquests darrers dies. 


dimarts, 11 de maig de 2021

Comentaris


Us agraeixo molt tots els comentaris que feu en aquest espai. Em consta que força gent els llegeixen, i crec que enriqueixen el que jo pugui presentar. Perquè, al final, allò que presento es converteix en un compartir entre tots els qui ho voleu. I em feu sentir acompanyat, cosa que us agraeixo immensament.

Tanmateix, us voldria demanar si podem ser austers amb els elogis. Els visc amb incomoditat. Sé que estan fets amb el cor. Però si puc demanar, preferiria que ens els estalviem. De debò. Estic aquí perquè he sentit una crida, i la visc com un deure cap a aquests germans nostres en humanitat. Però res més que això.

Els elogis, al de dalt. Ell és la font de tota Pau i tot Bé! Gràcies!! I continuem.

diumenge, 9 de maig de 2021

Musulmans a l'escola


Tenim un grupet de musulmans a l'escola. Diria que són vuit, almenys els que tinc identificats. Tres d'ells estan fent el Ramadà seriosament. I mentre els estudiants dinen, ells fan la seva pregària en una habitació. Els vaig demanar si hi podria assistir un dia, i em van dir que sí.

Les fotos són de l'altre dia. Els vaig veure concentrats i que ho vivien. Al final, em van explicar el sentit que per ells té el Ramadà. Els ho vaig agrair i els vaig desitjar que siguin uns bons musulmans. 

Els vaig convidar a venir a la Missa de l'escola aquest diumenge: que jo presidiria, que parlaria de l'amor i que això servia per tothom. I a un que vaig trobar ahir li ho vaig recordar i que em faria il·lusió. Em va dir que sí. Però aquí, per cultura, solen dir que sí (a vegades és bàsicament per ser amables, no vol dir que després es materialitzi). 

El cas és que aquest matí ha vingut a la Missa, i s'ha assegut al primer banc. A l'hora de les ofrenes (que alguns fan un donatiu) ell s'ha aixecat i ha fet el seu. Se'l veia content de ser-hi. I li he agraït davant de tots, subratllant que tots formem part de la comunitat de l'escola. Els he explicat que aquesta setmana vaig assistir a la pregària dels musulmans i que avui un d'ells havia vingut. Són missatges molt alternatius aquí, perquè se solen subratllar molt les diferències entre religions i entre cristians de diferents denominacions.

Els alumnes anglicans també m'han convidat a la seva pregària setmanal, i els he dit que un dia hi aniré. Ells ja assisteixen a la nostra Missa, cosa també bastant alternativa en aquest país.

dimecres, 5 de maig de 2021

Un coordinador pels projectes


Avui bones notícies! Fa unes setmanes vaig caçar un comentari al vol, i es referia a la possibilitat de posar algú que coordinés els projectes que estic impulsant. M’hi vaig agafar de seguida, perquè sobretot els projectes d’agricultura i ramaderia avançaven a pas de tortuga. Jo mateix vaig proposar el nom d’en Makoha (que és aquest que veieu aquí dalt): un professor d’agricultura (que també domina informàtica), és emprenedor, amb idees i iniciativa, i es preocupa pels estudiants. Portem dues setmanes treballant junts, i estic molt content! Crec que ell també.


Les coses s’estan movent, bastants projectes al mateix temps. Aquí teniu els estudiants d’agricultura que avui han plantat l’herba que servirà per les vaques. Jo soc totalment ignorant en aquests temes, i no entenia per què s’havia de preparar tan bé l’herba si, amb la pluja d’aquí, creix a tot arreu. Però ara he entès que aquesta herba és especial i molt alta. 

Aquí sota teniu la Doreen i l’Alan, dos estudiants d’agricultura molt espavilats que estan implicats també en altres àmbits de l’escola. 

Gràcies a alguns donatius que heu fet a través d’aquest espai, demà els estudiants començaran a plantar verdures (pastanagues, espinacs i sukuma). Esperem que d’aquí dos mesos i mig en puguin començar a menjar. 

Aquests dies estan acabant d’arreglar el plànol del cobert per les vaques. Tot plegat avança lent, però bé. 

Veig que els estudiants estan contents a mesura que veuen que en diferents fronts anem progressant. Hi ha moltes dificultats, però avui us comparteixo aquestes bones notícies amb un agraïment molt gran!

dilluns, 3 de maig de 2021

Professions solemnes


Aquest cap de setmana vaig assistir a la Professió Solemne de tres monges benedictines de Jinja, en aquell convent que vam visitar fa quatre anys amb els antics escolans. La superiora ja no és Sister Rosann, aquella monja tan inspiradora, que torna a ser a Amèrica. Ara la superiora és una sud-coreana, amb qui vaig poder dinar i compartir. Semblava una persona molt maca (la podeu veure en la foto del pastís). Aquesta comunitat continua portant el centre de salut i l’escola en un lloc amb molta pobresa. Crec que fan una gran feina.

Coses que em van sorprendre de la festa:

- es referien molt sovint a les “bride”: és a dir, a les “esposes” (de Crist). En anglès és la mateixa paraula amb la qual es parla de les núvies.

- un moment important de la festa va ser el pastís i el moment del tall del pastís entre les noves professes, les seves famílies, l’Abat de Kènia que va presidir la celebració, i la superiora. Era igualet que un pastís de casament.


- hi havia un cor (del qual us poso una foto), i nens i nenes de l’escola van ballar en diferents ocasions durant la Missa. Us poso una foto de la processó de l’Evangeli: van arribar ballant, i una nena vestida d’àngel va acollir sobre les espatlles una caixa penjada davant de l’altar, que contenia el llibre dels Evangelis. Una posada en escena molt original i creativa.



- la cerimònia va durar 4 hores. Van dir pel micròfon que la feien més curta pel tema del virus. Els encanten les coses llargues (bé, això des de la meva perspectiva occidental!).

- em va agradar molt veure l’alegria amb què algunes monges ballaven. En una foto, podeu veure com alguna es va afegir als nens de l’escola durant la festa. 


divendres, 30 d’abril de 2021

Onze aspirants


Aquestes tres setmanes hem tingut onze aspirants a monjo convivint amb nosaltres. Nois d'entre 23 i 34 anys que es plantejaven si haurien d'optar per la vida monàstica. Em van demanar si podia organitzar algunes activitats amb ells, i ha estat una experiència interessant per observar com respiren joves ugandesos. Temes com la família de provinença, els estudis i/o treball, la valoració positiva que fan del que han viscut aquí i els reptes que s'imaginen si entressin al monestir... 

Alguns amb vocació de prevere se senten decebuts quan veuen que, en el monestir, no tries tu si t'ordenen sacerdot sinó que t'és proposat (o no). Alguns des de la infància somnien en ser ordenats sacerdots, és un marc mental molt diferent del nostre. En general han valorat molt el caliu comunitari, la germanor i l'acollida. 

He posat una foto que potser no és ben representativa d'aquests dies (a part de moguda, perquè no paraven quiets). I és que han estat molt seriosos en les pregàries i sempre que ha convingut. Però sí que em sembla significatiu que, al final del sopar que vam fer de comiat amb els monjos que hi havíem intervingut, van començar a ballar espontàniament amb la música que sonava i hi va haver una animació remarcable. Em va semblar que la combinació de serietat en certs moments i de joia en altres era ben encertada!

dimarts, 27 d’abril de 2021

Fer maons


La manera de viure dels ugandesos sovint m'evoca alguns passatges bíblics i me'ls fa més clars. Em va interessar veure tot el procés per fer maons, i ara entenc més les penalitats dels israelites a Egipte: "els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l’argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp" (Èxode 1,14). 


En primer lloc, ajunten terra, hi posen aigua i la trepitgen. Amb palla mantenen el fang humit. I a mesura que prenen el fang, el posen en un motlle.


Totes les peces que surten del motlle les protegeixen del sol amb palla novament. També ho fan perquè no es trenquin i per protegir-les de la pluja. Les deixen dies allà perquè es vagin assecant.



Després construeixen una mini-piràmide de maons amb uns forats a la part inferior, a cada costat. I la cobreixen tota de fang perquè la temperatura interna es mantingui constant. Aleshores calen foc a dins, i quan veuen pels forats que els maons són cuits, cobreixen els forats de fang.

Esperen una setmana que els maons es refredin, i serà llavors quan podran comprovar quants han quedat ben cuits. I els que han quedat fumats, hauran de tornar a ser cuits posteriorment.

Aquesta foto és de quan en Joshua va descobrir un gos al fons d’un dels forats de la torre. N’havia fet el seu cau.


Aquest negoci dels maons el va començar el germà d’en Joshua, de 19 anys, per poder ajudar a pagar els seus estudis de secundària. És habitual veure torres d’aquestes quan vas pels poblats, perquè tothom qui pot es construeix la pròpia casa.

dissabte, 24 d’abril de 2021

En Joshua


Quan vaig llegir l'experiència d'en Joan m'hi vaig sentir identificat pel que fa a en Joshua. És el petit de la família d'aquell estudiant de l'escola de qui vaig parlar fa temps. Té 4 anys, i ens hem fet molt amics. Sí, ja podeu riure, perquè una amistat amb un nen de 4 anys que només parla la llengua de la tribu pot semblar una quimera. Però és així.

La seva família estava ben sorpresa quan, estant malalt, va insistir decidit que volia trucar el seu germà (l'estudiant de la nostra escola). El germà gran també va quedar ben parat quan el va sentir per telèfon, perquè no ho havia fet mai. I la raó de la trucada era per preguntar-li com estava el seu amic, i que em digués que estava malalt. I així ho va fer. Després vam saber que tenia la malària, pobret. Aquí hi ha nens que moren de malària. Suposo que es va veure tan apurat que devia pensar: "almenys que ho sàpiga".

Ara fa uns dies, els de casa seva van saber que quan el piquen a l'escola, diu a qui el pica que jo hi aniré i me l'enduré d'allà (en el sentit que el rescataré d'ells). Això no s'ho creu ni ell, perquè no deixaria la "Mami" per res del món. Però deu ser el millor argument que ha trobat per defensar-se... No m'havia sentit mai com el "primo de Zumosol" d'aquell mític anunci, i crec que més aviat semblo l'antítesi. 

I bé, aquest és el nen que es pensa que sé parlar la llengua de la tribu, però només sé quatre frases que intento fer servir quan és escaient. El darrer cop que ens hem vist ha parlat com mai, i els grans rèiem perquè no sé pas què diu.

Que Déu el beneeixi! 



dimecres, 21 d’abril de 2021

Serps a l'escola


Com us vaig dir l'altre dia, porto uns dies de diverses emocions. Una d’elles ha estat un patiment, que a hores d’ara ja s’ha atenuat. Feia setmanes que ja no podíem comptar amb el treballador que tallava la gespa (amb la màquina que justament l’any passat es va comprar amb les donacions de Catalunya).

Si ho recordeu d’aleshores, a l’escola hi ha molta zona verda entre els diferents edificis (tot són edificis baixos). El cas és que l’herba anava creixent, i no semblava que hi hagués pressa per trobar un altre treballador. I finalment, la setmana passada van aparèixer les serps dins de l’escola.

Una serp se la van trobar els estudiants dins de classe a les 8 del vespre (aquí és fosc des de les 7), en una zona on no hi ha llums de seguretat (cosa que també haurem d’intentar resoldre). Es van espantar força, era gran (sobretot llarga). Una altra va aparèixer davant les latrines de les noies, i una altra no sé on. 

Finalment es va trobar una solució, i esperem que aquesta setmana acabin de tallar tota la gespa del recinte de l’escola. Alguns estudiants estaven força preocupats. I a mi em semblava molt injust que hi hagués un accident simplement per no haver resolt el tema del qui havia de tallar la gespa.

Només hi veig una cosa positiva, i és que ha quedat ben demostrat el que us vaig explicar l’any passat: és zona de serps, i si la gespa no està tallada entren amb massa facilitat. 

diumenge, 18 d’abril de 2021

Conversa al banc


Entro al banc. Tothom amb mascareta. El qui m’atén, mentre va fent l’operació, em proporciona conversa:

- Father Sergi?
- Sí, soc jo.
- Com et va per Uganda?
- Molt bé, la gent és molt acollidora, molt maca. Molt bé.
- On estàs?
- Als Benedictine Fathers.
- A quina hora hi ha la Missa allà?
- A les 7h, però els diumenge a les 9’30h.
- Doncs potser vinc un dia, encara no hi he estat. Em pots donar el teu telèfon?
Li dono.
- Potser et trucaré, si vinc per allà.

I tot parlant, ha acabat tota l’operació. Ha estat eficaç en el que li demanava, però suposo que per molts d’ells la relació humana és inevitable o indispensable siguis on siguis. A vegades, alguns d’ells t’atenen a la manera que estem habituats nosaltres. Però m’imagino que, per a d’altres, la relació freda i anònima a la qual estem tan acostumats a Occident els resultaria força estranya. 


Foto: amb l’Oriol i l’Aina vam visitar una família que ens van fer plantar tres arbres amb ells. A mi em va tocar plantar un taronger amb el pare de família, l’Oriol un mango amb un dels fills i un amic comú, i l’Aina un altre mango amb la mare. Em va semblar una manera d’acollir-nos molt original i bonica! I m’ha semblat que il·lustrava bé aquest estil que tenen d’acollir les persones.

dijous, 15 d’abril de 2021

Lluitadors


Els darrers dies he viscut moltes emocions. Quan la pobresa té rostre sovint se't fa un nus a la gola.

Quan vaig venir fa un any, als estudiants de l'escola els venia molt de nou que un muzungu s'interessés per ells. Ara hi està havent una evolució que celebro, han entès que he vingut per ajudar i hi ha converses molt boniques.

Un d'ells m'explicava que, quan va acabar la Primària, va demanar continuar estudiant. I a casa li van dir que no, que els altres 6 germans tampoc no havien estudiat més i que per tant no li calia. Tampoc no els sobraven els diners, clar. Li van respectar que marxés a buscar-se la vida. Tenia 15 anys. Va anar a parar a casa d'una senyora musulmana de Tororo, on pagava un lloguer. Se li van acabar els diners, i per poder pagar el lloguer la senyora va acceptar que fes feines a la casa. Per poder pagar la Secundària, també netejava l'escola. I un dia, anant pel carrer, un membre d'una ONG el va trobar i va ser així com li van començar a pagar l'educació. I gràcies a aquesta ONG està estudiant a la nostra escola. Li he preguntat què vol fer més endavant. Diu que vol fer estudis superiors i obrir un negoci del seu camp. Però l'ONG ja no l'ajudarà. Quan parlava de microcrèdits, pensava en un cas com aquest. Li vaig dir que estava molt impressionat per la seva història, i que jo havia tingut una vida molt més fàcil.

Un altre m'explicava també aquesta setmana que el seu pare els va deixar quan la mare estava embarassada, i que la mare el va abandonar quan tenia mesos. I a partir d'aquí, una història que déu-n'hi-do.

Aquestes històries em deixen bastant tocat. I penso que es mereixen el millor.

diumenge, 11 d’abril de 2021

Comiat al director de l'hospital


Fa dies em van convidar al comiat del director del Benedictine Eye Hospital. Com que diferents persones m'havien dit diferents hores, per com s'hi referien vaig suposar que era un comiat informal on la gent aniria arribant i farien un sopar. 

Em vaig presentar una mica més tard de l'hora que m'havia dit el monjo director executiu de l'hospital (una mena de president de la institució, diferent del director a qui es feia el comiat). I vaig veure que estaven fent un acte formal, amb quatre carpes muntades al prat de l'hostatgeria,  i amb discursos. Vaig pensar: "Quina vergonya! Entraré discretament i em quedaré al darrere". Però el director executiu em va veure i em va fer seure al costat del superior del monestir, i em vaig adonar que ja hi tenia una cadira reservada. Encara més vergonya.

Podia augmentar el "no saber on posar-me"? Doncs sí. Al cap d'uns minuts, em van demanar que digués unes paraules. És probable que no ho tinguessin previst, però en veure'm al costat del Prior devien pensar que era adequat. Aquí funcionen així. 

I jo, com un passerell perquè no conec prou l'hospital, vaig agafar el micro i vaig dir unes paraules. Em va saber greu no haver-ho sabut abans, perquè m'ho hauria preparat una mica. Allà, davant dels 80 treballadors de l'hospital...

A l'escola me'n surto millor en aquestes situacions, perquè és un món que em resulta més proper i puc improvisar més quan es dona l'ocasió (i se sol donar). 

Tornant al comiat del director de l'hospital, al final dels discursos hi van haver obsequis per part dels treballadors. I tot seguit, un sopar self-service allà mateix amb un DJ que anava posant música moderna. 

divendres, 9 d’abril de 2021

Les llengües en aquest racó d’Uganda


Responc la pregunta que alguns m’heu fet algunes vegades sobre les llengües que parla la gent aquí Uganda. 
Les llengües oficials són l’anglès i el swahili. L’anglès per motius obvis, però jo el presentaria de manera positiva pel fet que és una llengua de tots i no és de ningú en particular. Cada tribu té la seva llengua pròpia, i a casa la gent parla la llengua de la tribu. L’anglès se sol aprendre a l’escola, i serveix com a llengua de comunicació més enllà de la pròpia tribu, pels mitjans de comunicació, etc. 
El cas del swahili és curiós. No era una llengua pròpia d’Uganda, però és una llengua africana i hi ha la pretensió política que sigui una llengua comuna dels països del “East Africa”. Em sembla una opció interessant.
A la comunitat de monjos es parla sempre anglès (hem de pensar que són de tribus molt diferents, i cadascuna amb la seva llengua), però uns dos dies a la setmana fem cants en swahili durant la Missa. Per això m’ha semblat interessant tenir-ne algunes nocions, com us vaig explicar.
El que no preveia era aprendre res de cap llengua tribal. Perquè el missatge que vaig rebre en arribar és que només em calia l’anglès. Però quan vaig a poblats o visito nens que s’han operat a l’hospital, aleshores m’adono que els nens no m’entenen de res. I vaig pensar que m’aniria bé saber alguna paraula. 
Així va ser com vaig començar a aprendre alguna paraula en les dues llengües tribals que hi ha a Tororo: l’Ateso (o Teso) i el Jab (o Adhola o Dhopadhola). Com que el Jab és el que em fa més falta, n’he après algunes frases. 
Un nen de 4 anys d'un poblat fa uns dies insistia a casa seva que em volia trucar perquè jo sabia la seva llengua. No sé què passarà el dia que acabem parlant per telèfon, perquè amb pocs segons hauré acabat el meu discurs.

Foto: us he posat el mapa que ofereix la Viquipèdia, em sembla molt interessant perquè es veuen les famílies lingüístiques, i els noms i ubicació de les llengües de les tribus. Jo estic en aquella taca marró a l'est del país, on diu Teso i Adhola.

dimarts, 6 d’abril de 2021

La segona visita


Aquests darrers dies hem tingut l’Oriol i l’Aina a Tororo. Amb l’Oriol vam ser escolans junts de petits, i ha estat molt bonic poder compartir aquests dies. Com en Pau i la Júlia, venien amb esperit solidari, i això ha impregnat tot el que han fet durant l’estada. A vegades ens imaginem que solidaritat deu voler dir repartir menjar o medicines. I solidaritat també vol dir visitar, interessar-te, escoltar, compartir amb les persones, valorar-les. I ho han fet molt bé! Molta gent guardarà un record boníssim d’ells.


Com que l’Aina havia fet castells des que era menuda, van fer una xerrada i un taller de castells per als novicis. Van xalar tots molt, i en van veure la complexitat. Ahir van portar els novicis a visitar les Sipi Falls, que estan a una hora i mitja des del monestir: una experiència fenomenal!


Han estat uns dies de sensibilització sobre el tema de la dona, amb el qual l’Aina està molt implicada. És un tema que ha anat apareixent en converses amb diferents persones. Aquí Uganda hi ha molta feina per fer: embarassos de quasi nenes, molta violència domèstica, no valoració de l’educació de les nenes... A banda d’aquest tema tan important, la gent ha quedat meravellada de la capacitat engrescadora de l’Aina, que en un moment t’organitzava un partit de futbol d’homes contra dones (insòlit que a Uganda una mare de família es posi a jugar a futbol!) com es posava a ballar amb unes dones al mig del carrer (quan se’ns van encallar les dues furgonetes a l’excursió a causa del fang).


Per mi, un dels aspectes més enriquidors de rebre visites és poder conèixer els projectes plegats i dialogar sobre tot el que anem veient. Aporten els seus punts de vista i això significa molt de material de reflexió. Moltes gràcies Oriol i Aina!!!

dissabte, 3 d’abril de 2021

L'Amor no pot ser mentida


I digué el deixeble: - Em pregunto: com pots saber que no estàs equivocat? Valdrà la pena tot el que has estimat?

I respongué el mestre: - N'estic profundament convençut. L'Amor és allò que dona sentit a tot. És la força amagada en l'interior de tota persona, i no hi ha ésser humà que no la pugui descobrir. I per més estèril que a vegades pugui semblar, no ho és gens. Molts es pregunten per la Veritat: segons uns, no existeix; segons altres, és relativa. Però per mi, la Veritat és senzillament estimar. Fes-ho així, i viuràs.

I el deixeble va marxar content, perquè tenia al davant un horitzó cap al qual caminar. 

Bona Pasqua a tots els qui passegeu per La Font de Greccio!!


Foto: des del convent de monges benedictines. Dijous Sant em van vestir novament de Ferrero Rocher, sembla que esperaven amb candeletes que acabés la Quaresma!

dimecres, 31 de març de 2021

La doble fracció del pa

Estem a punt de celebrar el Tríduum Pasqual. I aquests dies, a partir del que visc, se’m fa present aquella feliç expressió que vaig llegir fa anys sobre “la doble fracció del pa: en l’Eucaristia i amb els germans”.

Fa pocs dies hi van haver eleccions a l’escola dels nous Ministers, que són els representants dels alumnes en diversos àmbits. Són ben bé una trentena, amb responsabilitats força diferents. I a la foto podeu veure el moment que es feia el recompte del GP (Guild President) que és com el president dels alumnes. S’hi havien presentat dos, i hi havia expectació.

L’endemà em vaig reunir amb ell, amb la Deputy (que té la vicepresidència) i l’Speaker (el portaveu que treballa també molt colze a colze amb el president). Crec que ens hem entès bé i que podrem fer bona feina plegats.

Em va fer impressió la selecció de temes que presentaven com a importants: 
- les noies demanen algun lavabo més als dormitoris. En tenen dos per una trentena, i només és un forat a terra. No es feien problema que fossin més forats a terra, però disposar d’algun més.
- també demanen que les dutxes ragin aigua. Estan totes espatllades.
- els nois em van plantejar el problema de l’abocador espontani a l’escola, on han de llençar les deixalles. El GP plantejava que es pugui fer un forat per temes d’higiene, i ells mateixos les cremarien com solen fer. 
- demanaven alguna millora en electricitat
- escombres
- agraeixen molt l’aposta per la millora de l’alimentació

Em va fer impressió que persones tan joves demanin millores en temes tan bàsics. I vaig pensar que es mereixien el millor. 

Com a cristians que ens diem, demano que Déu ens faci constants en la doble fracció del pa: en l’Eucaristia i amb els germans. I que no en tinguem mai prou mentre hi hagi qui ho necessiti. Bon Tríduum a tots!

diumenge, 28 de març de 2021

La consciència mediambiental a Uganda


La Marta preguntava l’altre dia si els jugadors del partit de futbol també escopien com els jugadors professionals, i la resposta és que no. Però en canvi, sí que va ser una cosa general que tots llençaven les ampolles de plàstic a la gespa al voltant del camp. Una estesa que feia mal d’ulls. 

Li vaig dir a un dels organitzadors que les haurien de recollir, i ell mateix ho va fer (deixant els taps per terra). Al cap d’una estona, hi va haver una altra estesa. Li ho vaig tornar a dir, i va encomanar a uns nens que les recollissin. Així ho van fer (deixant novament els taps), però les caixes amb les ampolles buides les van deixar a la gespa.

És molt curiós perquè ells viuen totalment connectats amb la natura. Hi tenen un contacte constant, però potser més aviat utilitari. És a dir, no sol ser cap visió romàntica de la natura, sinó molt pràctica. 

Però després vas pel poble, i trobes en una cantonada un abocador espontani de plàstics per on passegen les vaques buscant menjar.

No cal que ens esgarrifem: a Catalunya no fa tants anys tampoc no teníem la consciència mediambiental que hi ha ara. I aquí, en aquest tema, caldrà fer camí de mica en mica. 

I encara una altra cosa: a Catalunya diria que la consciència ambiental és més gran en les noves generacions, i que va creixent amb el temps. Tant de bo!

dimecres, 24 de març de 2021

Un partit de futbol


A causa del confinament pel virus, el calendari escolar s’ha vist molt alterat. I aquests dies estan fent exàmens finals els estudiants d’últim curs. Com que hi ha algunes restriccions pel virus i no poden fer qualsevol activitat, els vaig proposar si volien fer un partit de futbol amb alguns premis al final. Els va encantar la idea, deien que mai no s’havia fet una cosa així (volien dir que mai no els havien donat un premi). Mirant el que teníem, van decidir que el premi fos una samarreta d’entrenament del Barça pels de l’equip guanyador, i una samarreta del Barça per al millor jugador del partit.

S’ho van prendre molt seriosament, es notava que els apassiona tot el món del futbol. Per les dues fotos, podeu veure l’entrada que van fer al camp amb dues files, com fan els jugadors professionals, i també la salutació entre els dos equips abans de començar el partit. Ho vivien com una ocasió especial. 


Els estudiants d’últim curs estaven molt convençuts que guanyarien... però de seguida es va veure que el partit estaria molt igualat. I aleshores els de primer curs van marcar un gol! L’excitació va pujar, sobretot en alguns. Una decisió de l’àrbitre molt qüestionable va fer esclatar l’equip de primer curs: alguns es van començar a treure la samarreta enfadats, dient que si l’àrbitre no era neutral no podien jugar. 

Va ser un moment molt delicat, i em va semblar que no hi havia d’intervenir i observar com ho resolien. Els representants dels alumnes (amb qui havíem organitzat el partit) van ser genials, tot i ser de l’últim curs (que estava perdent). Van canviar l’àrbitre (que era dels de l’últim curs) i van posar-hi un antic alumne que rondava per allà. I van anar calmant els jugadors amb molt bones paraules.

Abans de començar la segona part, vaig dir unes paraules als dos equips. Que tan sols era futbol, que era un joc. Que evidentment era una competició, i que al final inevitablement un equip guanyaria perquè el futbol és així. Però que tots dos equips eren molt bons. Aquesta darrera frase els la vaig dir dos cops, i tots van aplaudir. 

La veritat és que la segona part va ser molt diferent. L’emoció era màxima, però l’esportivitat també. I en acabar, i vèncer els de primer curs, tots van reaccionar molt esportivament i molt bé. Vaig pensar que hauria estat una experiència interessant per a tots.

Un apunt: la majoria dels de primer curs jugaven descalços (aquí hi ha tanta pobresa que bastants no es poden permetre comprar unes vambes). Un d’ells va rebre una trepitjada d’un que sí que portava vambes, i li va sortir de lloc el dit gros del peu. Si ho voleu és tan sols una anècdota, però la pobresa té tantes conseqüències en la vida de cada dia...


La darrera foto és del president dels alumnes, elegit democràticament pels mateixos estudiants a principi de curs. Va fer un gran paper perquè tothom acabés content! 

dilluns, 22 de març de 2021

Els adungus i altres


Durant la visita a l'Orphan's Club, van cantar, ballar i tocar instruments. Un dels instruments és tradicional d'Uganda, i és aquest que veieu amb diferents mides en el vídeo que vaig filmar. Es diu adungu, i és una arpa arquejada. 

Mentre tocaven, cantaven i ballaven, un dels nois que no feia música però estava amb ells va marxar. Em va sorprendre una mica, perquè estàvem compartint entre tots. Al cap d'uns minuts, vaig sentir com si tallessin llenya. I tot seguit va aparèixer ell amb aquests pals amb els quals surt fent percussió. Podríem considerar-ho una bajanada veient que són pals. Però si no ho sabéssim i només n'escoltéssim el so, ens adonaríem del ritme que transmeten al conjunt. 

D'una banda, vaig pensar en com aprofiten qualsevol material que tenen i acostumen a fer servir molt enginy en àmbits ben diversos. I de l'altra, la noció que molts d'ells tenen del ritme i la importància que donen a la percussió. Sembla que portin el ritme incorporat.

dijous, 18 de març de 2021

La Marta i les vaques


La Marta és una noia de 15 anys que, amb unes pinces d’estendre la roba, ha fet uns imants per posar a la nevera amb dibuixos que suggereixen els colors d’una vaca. A cada una li ha afegit una explicació del projecte solidari perquè els estudiants d’Uganda puguin beure llet. I ho vendrà a familiars, amics i coneguts. 

No sé quants en vendrà, però el seu gest m’ha meravellat: la seva creativitat, les ganes d’ajudar i ser solidària, i l’estona que s’haurà passat preparant-ho tot. A vegades pensem que només poden ajudar aquells qui tenen diners, però un gest com aquest ens demostra que hi ha altres maneres.

M’ha recordat la Cristina Cusell, una persona del meu poble que va dedicar tota la vida als altres, i que força més enllà dels 90 anys i ja a la residència, encara s’enginyava quines coses podia fer (com per exemple puntes de coixí) per recollir tots els diners possibles per als pobres.

Marta, gràcies pel teu gest i per tot el que significa! Espero que algun dia puguis visitar personalment les vaques a Uganda!

dimarts, 16 de març de 2021

Visita a l’Orphan’s Club


Des de la visita que hi vam fer fa quatre anys, tenia pendent tornar a l’Orphan’s Club. Va ser una de les vivències més fortes d’aquell viatge. Perquè quan et parlen d’un orfenat, t’imagines un lloc trist o depriment. I l’alegria que ens van transmetre va ser bestial. I cants i danses!

Si no en sabeu res, val la pena que llegiu el que vaig escriure aquí sobre la Margaret. És un testimoni impressionant.

Doncs bé, el Covid i altres factors també han tingut un impacte inevitable en aquest projecte. Progressivament, han intentat que tots els qui tenen parents siguin acollits per aquests parents. I els qui no (o bé amb una situació familiar insostenible) els continuen acollint com una llar. Però tots 150 (tant els qui hi viuen com els qui hi van de tant en tant) són becats perquè puguin anar a escola i tenir un futur. Poden continuar fent aquesta obra en bona part gràcies al monestir.

Cada setmana els solen reunir, però ara amb restriccions pel virus. Diumenge va venir un grup d’ells, van cantar i ballar una mica amb la joia de sempre. Em van demanar que els ensenyés una cançó, i els en vaig ensenyar una de Taizé a 4 veus (la van agafar ben ràpid). La música és essencial per ells. 

Un dels fills de la Margaret somniava poder aprendre música. I dilluns farem un intensiu d’una setmana al monestir perquè pugui començar-ne a aprendre. És un noi molt tímid i de molt poques paraules amb tothom. Però ahir em va enviar un missatge maquíssim agraint que li faci classe. Haurem de trobar la manera que això tingui continuïtat. 

A banda de realitzar el seu somni, pot ser bo també per l’orfenat on donen tanta importància a la música. Els fills grans de la Margaret ja m’han dit que volen continuar l’obra de la seva mare quan ella no hi sigui. Em va sonar malament que parlessin tan clar sobre el dia que ella ja no hi sigui, però és que aquí la gent no viu tants anys...

dissabte, 13 de març de 2021

La felicitació


Aquesta setmana m'ha tocat anar a celebrar la Missa cada dia al convent de monges que vaig comentar per Nadal. Amb un somriure us dic que, afortunadament, durant la Quaresma el tema casulles s'ha calmat per la sobrietat pròpia del temps litúrgic. Però en el temps de Nadal, havia de portar unes casulles que se superaven dia rere dia. Un dia, i no exagero, en vaig portar una que semblava tot jo un Ferrerro Rocher de plata. I un altre dia, em vaig sentir com la crema catalana de la Rosalia (us poso la foto a sota: heu d'imaginar el mateix, però en format capellà). Els deuen agradar les coses ben llampants. 

El cas és que aquesta setmana he demanat als dos nous diaques de la comunitat (acabats d'ordenar a Kènia!) que m'acompanyessin mitja setmana cadascú. Les monges els han felicitat amb entusiasme.

Diumenge, mentre esmorzàvem el diaca i un servidor, vam sentir uns cants. Eren la Mare Priora i dues novícies que s'acostaven en fila cantant i picant de mans per felicitar-lo. Van entrar al menjadoret, i van continuar la cançó picant de mans i amb un somriure d'orella a orella. El cas és que, en un moment donat, el monjo (l'altre, no jo) es va posar a ballar. I elles no hi comptaven, van esclatar a riure i així es va acabar la cançó. Va seguir la felicitació entusiasta de la Mare Priora.

A la foto de dalt, quan ja marxàvem al final de l'esmorzar. La Mare Priora continuava petant-se de riure. 


dimecres, 10 de març de 2021

Jocs de nens africans

No és només un tòpic que els nens africans són feliços amb els objectes més senzills i aprecien les coses més petites. És la realitat. Qualsevol objecte es pot convertir en una joguina. 

Us ofereixo tres imatges que m'han impactat: la d'aquests dos nens amb una pilota que van fer de roba, la d'una nena que va fer un estel amb un tros de plàstic i un fil, i la d'un grup de nens ben petits que juguen a portar-ne un altre amb un pal. 

 

Són imatges que he vist en poblats de la zona de Tororo. Els humans hem de lluitar contra la desigualtat i la pobresa, però hauríem de poder preservar també la senzillesa que ens fa més profundament humans.