dilluns, 18 d’octubre de 2021

Posa'l o sigues!


Si ho recordeu, fa unes setmanes vaig compartir un episodi com a mínim pintoresc amb el Luke, el conductor de l'hospital. Em van resultar interessants els vostres comentaris sobre la seva manera de ser tan positiva, i m'agradaria destacar-ne un. Aquest:

Anava a dir que la frase seria "Posa un Luke a la teva vida!" però ben pensat seria "Sigues un Luke pels que t'envolten!".

Genial. L'Olga, amb aquest comentari, ens estimulava a canviar el punt de vista. Em fa pensar en allò de Sant Pau, de "transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure les coses". Les coses són com són, però les podem mirar de maneres molt diferents.

En veure un testimoni de positivitat com ell, podem pensar: "necessito algú com ell en la meva vida". Però també podem canviar la perspectiva i dir: "hauria de ser així per als altres!". 

Gràcies per la reflexió.

I bona festa del gran evangelista Sant Luke (Lluc!) que és precisament avui!

divendres, 15 d’octubre de 2021

El funeral d’un monjo


Mentre a Montserrat se celebrava la benedicció abacial, aquí Tororo rebíem el fèretre d’un monjo difunt. Aquells contrastos que a vegades té la vida. Han estat quatre de dies de dol fins que no s’ha celebrat el funeral, i apunto només alguns aspectes:
- pràcticament tota l’activitat laboral dels departaments del monestir s’ha aturat aquests dies (excepte a l’hospital), i això és 100% cultural. Em diuen que, en els poblats, si algú treballa quan s’ha mort el seu veí, pot ser que el peguin o fins i tot que li atribueixin la culpa de la mort del veí (literal). 
- la nit abans del funeral hi van haver Misses consecutives tota la nit al pati on hi havia el difunt, amb músiques sorolloses tota la nit i gent cantant (recordeu? Doncs aquest cop ha estat aquí mateix!).
- ha vingut molta gent al funeral, estava pleníssim. Era un monjo d’un monestir de Kènia, però feia anys que estava a Uganda seguint un tractament oncològic (però no residia al monestir).
- el funeral ha tingut lloc en l’esplanada de l’hostatgeria, i la gent es protegia del Sol sota els arbres o sota unes carpes.
- el moment més bonic per mi ha estat quan, en davallar la caixa fins a sota terra, els monjos hem fet un cercle al voltant i hem cantat el “Suscipe” que cantem en la Professió Monàstica, tres vegades i amb tres tons diferents com fem aquell dia. Quin moment més ple de significat!
- es dona menjar a tothom que hi assisteix, abans o després. És una despesa gran, però que tothom que té un difunt ha de fer per acollir els convidats. Per això la gent, en expressar el seu condol, fa donatius per sufragar les despeses.
- a la nit, hem fet sopar a la fresca convidant a la família del difunt (que bonic!) i amb els monjos de Tigoni (el monestir kenià al qual pertanyia aquest monjo). He pogut sopar amb l’abat de Tigoni, i ha estat interessant constatar que tenim visions molt semblants sobre les diferències entre europeus i africans, veient els dons i els límits de cada cultura. 
- la foto és d’un tros del cementiri de la comunitat, a Tororo.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

La cafetera de l’hostatgeria de Montserrat


Quan vaig començar d’hostatger, el P. Toni Pou va proposar que la gent pogués prendre cafè o una beguda calenta en un espai de l’hostatgeria. Em va semblar bona idea, i hi vaig afegir que fos una cafetera solidària. El camp de solidaritat a Hondures em va fer molt sensible al tema del cafè: allà exploten els treballadors pagant-los una misèria per tot l’esforç que hi posen. D’aquí va sortir aquesta iniciativa amb la qual molts hostes prenen una xocolata calenta o un cafè, i tot el benefici va a parar a solidaritat.

Fa uns dies el P. Lluís Planas, a través del G. Pau, m’ha fet arribar 700 euros d’aquesta cafetera. M’ha fet il·lusió! Sé que alguns de vosaltres n’heu consumit, i em plau dir-vos que els diners han arribat. Els hem destinat al projecte de les cases pels mestres, que construeixen els mateixos alumnes amb un mestre de l'ofici.

Gràcies a tots els qui, amb un cafè o una xocolata calenta, hi heu contribuït!

dissabte, 9 d’octubre de 2021

Latrines perilloses


Des de fa mesos em preocupava una reivindicació dels estudiants: que es cobrissin uns grans forats a la zona de les latrines. Feia un any i mig que estaven així. Concretament, un forat gros a l’entrada de la zona de dutxes (bé, no hi ha dutxes: són uns espais on van amb un gibrell). A través d’aquest forat, es veia tota la femta de les latrines. I en dues latrines, hi havia dos forats grossos amb perill que algú hi caigués a dins! Sobretot a la nit, sense llum.

Doncs bé, gràcies a donatius vostres que no estaven destinats a la granja de l’escola s’han pogut tapar aquests forats. A dalt, veieu la foto de la tapa a l’entrada de les dutxes. I és especialment important el que us poso a les dues fotos de sota: la latrina per gent amb problemes de mobilitat. És amb format tassa perquè està destinada a persones amb problemes de mobilitat, les altres latrines són simplement un forat a terra per defecar. Imagineu-vos el risc que hi havia amb un forat així a la nit!



Recordo que un dia ho vaig comentar a una donant de Barcelona, i em va dir que li semblava un tema de salut pública greu. Doncs ja ho tenim arreglat! Gràcies!

dimecres, 6 d’octubre de 2021

Una festa sorpresa


El dia del meu sant després de sopar em van fer anar al noviciat, i un monjo m’entretenia sense que entengués gaire què passava. Em semblava estrany que traiés temes sense solta ni volta i sense cap connexió entre ells. Després vaig saber que esperaven que l’altre que celebrava el sant arribés!

Ens van fer passar en una sala, i allà ens havien preparat una festeta. Els novicis van cantar dues cançons amb to humorístic (imitant, per exemple, el diapasó que faig servir en els assajos de cant de la comunitat, i que ells no havien vist mai abans). Ho van fer molt divertit.

En acabat, el Mestre de novicis va dir unes paraules boniques sobre Sant Francesc. Ens van fer bufar espelmes d’un pastís, i que talléssim el pastís nosaltres dos conjuntament amb el Mestre de novicis. I després, com no pot ser d’altra manera a l’Àfrica: ball!


Fins ara, sempre m’havia quedat mirant com ballaven. Em feia vergonya, la veritat. Però em va semblar que ara sí que tocava i que estarien contents, i m’hi vaig llançar. Ballaven tots, inclòs el Mestre de novicis!

Crec que això del ball ha estat el meu bateig africà. Per ells és un aspecte culturalment important, i per fi m’he empassat la vergonya.

PD: sí, hi ha vídeo però no el penjaré. Jo pensava que només feien fotos, però van filmar un vídeo. I, veient-lo, he agafat més seguretat perquè trobo que no ho vaig fer pas tan malament :)

diumenge, 3 d’octubre de 2021

Ruptures i pèrdues


I digué el deixeble:
- Com puc fer-ho per viure millor les ruptures i les pèrdues? Cada cop que en visc una, ho passo fatal. 

I respongué el mestre:
- Tu i molta gent. És natural, som humans i tenim sensibilitat. Et podria dir que intentis valorar altres relacions que tens, però tindria la sensació d’estar-te enganyant una mica. Perquè, tot i ser cert, no crec que en algunes situacions les pèrdues puguin quedar compensades. La vida, deia un, és anar-se acomiadant. Pot sonar molt negatiu, però al mateix temps conté quelcom de crua veritat. El repte és aprendre a gestionar-ho, a acceptar-ho, a viure amb agraïment el passat i també el present en la mesura del possible. Però hi ha una set de plenitud que, em sembla, només es pot saciar tenint una gran cura de la vida interior. 

I el deixeble continuà:
- I això com es fa?

I el mestre clogué els ulls serenament i cantà una bella cançó.


PD: Com veieu per la imatge, ja he començat a celebrar avui la festa de Sant Francesc d’Assís.

dijous, 30 de setembre de 2021

Confusió de noms


Primer de tot: què diríeu que posa en aquesta imatge? Especialment en el punt 2. Què diríeu que hi ha escrit?

Aquest és el paperet que em vaig trobar el dia 21 al convent, sobre la casulla, just abans de començar la Missa. El fa una monja per fer-te saber les intencions de pregària que has de llegir a la Missa. No vaig tenir temps de preguntar-li a ningú. I, sobre el punt 2, vaig pensar:

- Comença dient “Fr.” (Father): per tant, és un home

- Sembla com si volgués dir “Mary”, però no pot ser perquè si és un Father ha de ser nom d’home. Deu ser Mark. A més, després diu clarament Matthew (Mateu).

- I el cognom? S’hauria de llegir Okoto? Okotu?

El cas és que, just en iniciar la Missa, vaig dir a les monges dubitativament: 

- Preguem pel Father Mark Matthew... Okoto? O Okotu?

Aixeco la vista, i totes les monges estaven rient. Resulta que, tot i ser un home, es diu “Mary Matthew” (Maria Mateu), i el cognom era “Okoth” (pronunciat amb zeta castellana al final). I per reblar-ho, pobre de mi, els dic mig rient: “Bé, jo no sé qui és, però vosaltres segur que sí. Per tant, preguem per ell!”. Van continuar rient.

Resulta que era el Fr. Matthew de la comunitat on estic! I no hi vaig caure, tot i saber que era el seu sant.

Això dels noms porta confusions. Nosaltres, que jo sàpiga, mai no posem un nom de dona abans del nom masculí si es tracta d’un home. En tot cas, el posem després.

Els noms a vegades són el més difícil de recordar si ens resulten estranys. El primer cop que al monestir van escriure el meu nom van posar “Sadji” (com si fos un nom hindi), i ara el solen escriure “Serji”. Anem millorant. 

dijous, 23 de setembre de 2021

L'Okongo


L'Okongo és un mestre de l'escola. 30 anys, professor de mecànica i encarregat de les matrícules dels estudiants perquè domina informàtica. Des del mes de juny no ha cobrat el seu sou, com tots els mestres de l'escola. Com que totes les escoles d'Uganda estan tancades per la pandèmia, els mestres que no treballen en escoles governamentals s'han trobat penjats, perquè sense les quotes dels estudiants la majoria d'escoles no els poden pagar el sou. És un tema que m'ha fet patir aquests darrers mesos, com podeu suposar. Alguns han anat als seus poblats, per plantar alguna cosa i almenys poder menjar.

L'Okongo és molt treballador, i n'ha de ser per tirar endavant amb la seva dona (que també treballa) i els seus dos fills. L'altre dia li vaig preguntar a en Makoha què se n'havia fet. I em va dir que ara treballa al carrer en una paradeta dels que donen dades pels mòbils. Em va caure l'ànima als peus. És una persona amb formació, i aquesta feineta és totalment precària (guanya poc més d'1€ al dia).

Avui l'he anat a veure. Ha estat molt content. Li he donat dues joguines que m'havíeu enviat: un ànec de peluix i una piloteta. Hem anat a prendre alguna cosa i xerrar. Ha passat uns mesos molt complicats. Els han fet canviar de casa dos cops, i ara estan en una "casa" amb dues habitacions en total per 6 persones (literalment dues habitacions, ni menjador ni lavabos ni res). I amb un lloguer considerable.

Ha agraït molt sincerament que l'anés a veure. Però em sento impotent. Aquestes setmanes hem donat verdures als professors que s'han acostat, almenys aportar alguna cosa per menjar. Però m'agradaria poder evitar que això torni a passar. 

dilluns, 20 de setembre de 2021

Una tarda imprevista


Dissabte a la tarda.

Havíem quedat amb el Luke, el conductor de l’hospital que sol tenir un somriure d’orella a orella, per transportar del monestir a l’hospital 4 paquets que m’han arribat de Catalunya plens de material: llençols, mascaretes, bates, etc. Per una raó o altra, amb ell sempre acabes rient.

En passar amb els paquets davant de l’hospital, no s’ha aturat i ha sortit del recinte del monestir. Li he preguntat on anàvem, i m’ha dit que a buscar la monja que ens indicaria on deixar-los. Després he entès que anàvem al seu convent.

En arribar, li ha dit a la germana: “Vinc amb el Father per portar aquests regals per l’hospital i perquè ell us volia conèixer”. Jo no sabia quina cara posar (perquè només pretenia traslladar el material i em trobava a la porta d’aquell convent per pura casualitat!). Hem anat a deixar les coses a l’hospital. I en tornar la germana al convent amb la furgoneta, el Luke s’ho ha fet venir bé perquè ens rebés la comunitat. De fet, m’ha semblat que ja ens esperaven. Estic segur que no hi havia res organitzat abans que ell els digués que jo les volia conèixer.

Doncs bé, ens hem assegut i hem fet tertúlia amb les monges. Hem rigut força. 4 germanes treballen al nostre hospital. Són d’una congregació de Kènia: Sisters of Mary of Kakamega. Es dediquen a obra social: escoles, hospitals i altres centres de caire social. 

Ens han ofert te, crispetes i cacauets. I un tast d’un vi força singular. 

El Luke, quan ja marxàvem, em diu: “Gràcies per portar-me aquí!”. Li dic: “Què? Si ets tu qui m’hi ha portat, que jo no sabia ni on anàvem!”. Hem rigut tots dos, i acaba: “Avui havia tingut un dia molt cansat, i ja m’has alegrat el dia!”. 

No sé què us semblarà tot plegat, però veient l’alegria del Luke en tot moment i l’acollida tan improvisada de les germanes he pensat que m’havien transmès coses importants sobre la vida aquella tarda. 

PD: Abans de marxar, han volgut que el Luke ens tirés alguna foto. I després jo els n’he tirat alguna, i ja veieu amb quina gràcia s’hi han posat!

divendres, 17 de setembre de 2021

Una joia


Des que vaig arribar a l'Àfrica, he estat testimoni de donacions molt boniques. Des d'un nen de 12 anys que va donar part dels seus estalvis fins a una persona de 90 anys que vibra amb la situació dels pobres i vol ajudar-los. 

Una d'elles va ser una senyora que va sacrificar una joia molt especial per ella, tenia un simbolisme fort. Però es va dir: "quan em mori, ningú no en farà res. En canvi, si la venc puc ajudar persones que ho necessiten". I així ho va fer.

Hi ha persones que, per motius diversos, es diuen: "jo no puc fer res". Altres es pregunten: "què podria fer?", fins a trobar-ne la resposta. 

Em recorda aquella cita de l'Evangeli, quan Jesús diu: "Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor".

Hi ha qui s'ho creu, i ho posa en pràctica. Dono gràcies a Déu d'haver pogut conèixer persones així.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Una comunitat és una família


He pensat sovint que, des de fora, no es té prou en compte aquest aspecte. Una comunitat pot ser un referent a nivell religiós, cultural, social o polític. Però, sobretot, és una família.

De famílies, n'hi ha de més avingudes o de menys; de més tradicionals o de més obertes; algunes fan més vida de família i altres no; en algunes hi ha un ambient més distès i en altres un ambient més seriós. Però, al cap i a la fi, famílies.

Si des de fora es tingués més en compte aquest aspecte de "família", crec que es podria comprendre millor com es deuen viure molts esdeveniments des de dins.

Això s'ha vist aquests dies. Es parla de Montserrat com si fos una empresa, o un partit polític, o simplement una institució. Però sobretot és una família. I la comunitat ha votat aquell qui ha cregut que seria un bon pare per aquesta família i per tota la missió que la família té encomanada.

I el Manel crec que serà un bon pare d'aquesta família. Vam treballar colze a colze a l'Escolania durant uns anys. I en tinc molt bon record. Que Déu el beneeixi!

Dit tot això (i com deia aquell: "ni lo uno ni lo otro, sino todo lo contrario"): ja sé que no és una família en "stricto sensu". Però s'hi assembla :)


Foto: Mireia Nonell

diumenge, 12 de setembre de 2021

La campanya de l'Oriol i l'Aina


Si ho recordeu, aquí us vaig parlar de la visita de l'Oriol i l'Aina. Un cop tornats a casa, van organitzar una campanya entre familiars, amics i coneguts per poder operar dos nens i pel fons del projecte dels microcrèdits que va prenent forma.

Van aconseguir els diners, i aquests dies estem gestionant les dues operacions. Una d'elles és complexa: és un nen amb la boca deformada, i amb moltes dificultats per la parla i altres aspectes. 


L'operaran en un hospital especialitzat proper a la capital. Una donant de Barcelona ens va pagar la primera visita al metge perquè fessin un pressupost de l'operació. I pel que fa a l'operació, la majoria la paga el mateix hospital pel fet de ser un infant, però nosaltres hem d'assumir 1.643 euros (ja els tenim). Fa pocs dies l'havien d'operar, però després d'una anàlisi de sang van dir que hi tornés d'aquí uns dies. A veure!


L'altre cas (el de la foto, aquí tot content amb uns colors que li van portar) és similar a aquell nen de la panxa inflada que ja està curat. Quan el vam visitar, tenia encara un tros d'intestí fora del cos. Ara falta la darrera operació, perquè pugui anar de ventre amb normalitat. Feien falta 629 euros, i també els tenim. Tant de bo que vagi bé!

I finalment, han aportat 1.412 euros pel fons del projecte dels microcrèdits. Les idees que em vau donar per vies molt diverses m'han estat molt útils. Més endavant ja en parlaré.

Moltíssimes gràcies Oriol i Aina per la vostra ajuda i per haver promogut la solidaritat en el vostre entorn!!!

dijous, 9 de setembre de 2021

Proximitat des del cor

Els confinaments a causa del Covid han provocat conseqüències de tota mena. A en Ben Jackson, un granger australià, li va impedir anar a l’enterrament d’una tieta a qui ell estimava molt. En aquest moment de tristesa per la mort de la tieta i no podent estar a prop dels seus pel darrer comiat, va tenir una idea fabulosa. Va col·locar estratègicament en el camp el menjar per les ovelles, de manera que en anar-lo a buscar formessin un dibuix; i tot, filmat per un dron. El resultat: un gran cor dedicat a la tieta.
Físicament estava molt lluny, però des del cor era molt a prop.

dilluns, 6 de setembre de 2021

El ritme quotidià



Acostumo a dirigir l’assaig de cants de la comunitat dos cops per setmana. Els primers mesos em vaig dedicar a ensenyar alguns cants nous. Però ara fa unes setmanes vaig començar quelcom més arriscat: corregir defectes del cant de cada dia. Considero que, almenys en el cant, és més difícil corregir allò que ja tens mal après que no pas aprendre-ho de zero.
 
En un principi vam revisar temes d’afinació, i ara fa dies que estem treballant el ritme i mirant d’evitar la pesadesa i alentiments en el cant. Li vaig preguntar a un monjo si algú es podia molestar perquè solc ser molt clar mostrant el que hauríem de millorar. Em va dir que no patís, perquè em veien músic i per tant em donaven autoritat. Millor així. De fet, aquestes setmanes estem cantant més àgil.

Crec que en el cant, i en la vida!, la rutina ens pot fer perdre vigor. Els que porteu més temps en aquest espai recordareu que vaig parlar positivament de la rutina. És clar! Però cal vetllar perquè, moguts per un cert automatisme, el ritme quotidià no decaigui. En el cant i en la vida.

divendres, 3 de setembre de 2021

Som delicats


Tinc una ungla del peu que no em creix massa bé, i abans que la cosa empitjori pensava que potser m’ho podria mirar algú (no és pas res important, però veient com està la sanitat aquí, sempre intento aplicar allò de “val més prevenir que curar”). Li vaig preguntar al barber si sabia d’algun lloc a Tororo, i em va dir que no; que com a molt ho trobaria a la capital. I em diu: “Mira com tinc aquesta ungla del peu. Quan me’n cau una, me l’embolico amb una fulla de (no sé què) i al cap d’uns dies ja està!”.

Ahir al final de la classe de música, un dels monjos joves se’n reia de mi (de bon rotllo, eh?) perquè l’altre dia que plovia em va veure amb un paraigua. Home, no plovia a bots i barrals, però a Catalunya molta gent hauria anat amb paraigües.

En resum: que els occidentals som delicats. Són coses que em fan riure.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Visita a Pomede


Aquest cap de setmana he tornat a visitar l'Orphan's Club, al poblat de Pomede. Bàsicament ha estat una visita a la família de la Margaret, la fundadora d'aquest orfenat.

La situació amb el temps s'ha tornat encara més difícil, perquè en aquest moment a Uganda estan prohibides les reunions i aplecs. Per tant, no poden reunir-se amb els 150 orfes a qui atenen. Però se les enginyen per donar-los suport en aquest període tan singular. Són admirables. 

Al matí m'ha vingut a recollir un "bodaboda" (és com s'anomenen les motos que fan com de taxis aquí Uganda). Li he preguntat si coneixia la Margaret, i m'ha dit que "i tant!". Tot satisfet, m'ha explicat que ell havia estat de la primera fornada de l'orfenat. He estat content de veure que es pot guanyar la vida,  ni que sigui de manera molt senzilla. 

Des del principi a l'Orphan's Club han promogut que els nois i noies puguin estudiar i tinguin un futur. De tots aquests, 32 han acabat estudis universitaris (és el que aquí dona accés a les feines més ben remunerades). 

En aquest moment, el monestir de Tororo fa possible que 75 d'aquests nens i joves puguin estudiar. Són ajudes que arriben a través de contactes de la congregació alemanya a la qual pertany el monestir. Em fa impressió que el monestir, tot i viure problemes econòmics (crec que no petits), bequi tants joves de l'Orphan's Club i altres llocs. Evangeli pur.

Amb la família de la Margaret hem cantat una bona estona, els he ensenyat alguna cançó a veus (canten molt i molt bé!) i hem fet plans per la propera vinguda d'un antic escolà jove, que conviurà uns dies amb ells.

Donem gràcies a Déu de tot plegat.

dimarts, 24 d’agost de 2021

El cobert per les vaques


(M'ha costat escriure aquesta entrada. No voldria deixar malament ningú, però m'ha semblat que era bo compartir també les dificultats que formen part d'aquest camí. Tots els qui participen en aquest projecte són bona gent, i bons professionals en el seu camp. Però això no significa que no es puguin millorar coses)

Aquestes setmanes han estat intenses. Les modificacions al projecte del cobert per les vaques han estat contínues, i sempre a l'alça del pressupost aprovat. S'hi anaven afegint aspectes lògics per millorar el projecte, i per això no m'hi vaig negar en cap cas. Però en un moment determinat, vaig demanar que paréssim i analitzéssim què havia passat. Hi van haver tres reunions amb persones diferents, i tothom va estar d'acord que un altre cop havíem de tenir un pressupost i projecte molt clars abans de començar les obres. Jo els volia transmetre que no podem treballar d'aquesta manera improvisada, amb afegits continus. 


Ja us vaig parlar un dia de l'equilibri entre flexibilitat i programació. Per aquí anava la cosa. Penso que de mica en mica estem establint les bases que ens permetran una millor gestió dels projectes i també treballar més ordenadament. 


Els diners estan molt ben utilitzats, això ho puc garantir. Però convé millorar la planificació i la serietat a l'hora de fer uns pressupostos. Us dono un exemple: l'home que va pressupostar el cost de les vaques, les va posar més barates perquè tenia por que el projecte no fos aprovat. He insistit que el pressupost ha d'intentar ser real, encara que sigui car. I que un cop en veiem el cost, ja buscarem la manera d'aconseguir els recursos. 

Al final, però, penso que tot està ben encarrilat i això ens ajudarà per futurs projectes. I el cobert està avançant, com veieu per les fotos!

                           

diumenge, 22 d’agost de 2021

Desconstruint els Jocs Olímpics


No sé si és massa agosarat utilitzar aquest terme aplicat al que us exposaré en relació als Jocs Olímpics. A mi m'agraden els Jocs Olímpics, però viure'ls a Uganda m'ha donat una altra perspectiva. Aquí, qualsevol victòria ugandesa s'ha viscut amb quasi eufòria i els guanyadors de medalles són com herois. En un país que crec que se sent aïllat del món i a la cua en molts aspectes, guanyar alguna medalla li fa pujar l'autoestima de manera considerable. I ho celebro, perquè s'ho mereixen.

Tanmateix, això m'ha fet pensar que no és casualitat que alguns països (els de sempre) siguin els que hagin aconseguit més medalles. Per aquest ordre (número de medalles, independentment de quines siguin): Estats Units, Xina, Rússia, Gran Bretanya, Japó, Austràlia, Itàlia, Alemanya, Països Baixos, França.

Però, què passaria si tinguéssim en compte la riquesa o pobresa del país a l'hora de valorar el mèrit del país? No és secundari, perquè un país ric té moltes més possibilitats de formar bé els seus esportistes. Ho he pensat aquí Uganda, veient que hi ha gent en tan bona forma física (per exemple, gent que corre molt) però són tan pobres que no tenen mitjans per dedicar-s'hi.


I m'ha encantat veure un article de la BBC que es feia la mateixa reflexió. I la conclusió és que, si es tingués en compte aquesta dada de la riquesa per persona en cada país, els primers països haurien estat els següents en aquest ordre: Xina, Rússia, Kènia, Ucraïna, Uganda, Etiòpia, Índia, Brasil, Iran i Uzbekistan. No us sembla molt interessant?

L'article de la BBC (el teniu aquí) també es pregunta quin ordre sortiria si es tingués en compte la quantitat de població. Un país amb molts més milions d'habitants podria tenir-ho més fàcil. L'article fa algunes anàlisis que valen la pena. 

Sí, els Jocs Olímpics són una competició esportiva que congrega persones de molts països que lluiten per l'excel·lència, amb una combinació de molt talent i esforç. Està molt bé!

I no pretenc que hi hagi d'haver una solució, ja entenc que és molt difícil. Però, almenys, que ens puguem preguntar: no serà que també reflecteixen la diferència d'oportunitats en funció del país on s'ha nascut?

dijous, 19 d’agost de 2021

L’inici del dia


M’agradaria compartir-vos com és el meu inici de cada dia. Sé que en aquest espai hi passegeu tant creients com no-creients. I no passa res, perquè d’alguna manera crec que hi ha un missatge vàlid per a tothom. 

Jo començo el dia de manera molt alternativa: dues hores contemplatives. Així era a Montserrat, i així és a Uganda. I d’aquí trec la força per al dia.


Concretament de les 5’30 a les 7’30 (m’acostumo a llevar cap a les 5 tocades, i dutxa amb aigua freda perquè a aquella hora encara no tenim aigua calenta). En primer lloc, tinc una mitja hora en silenci per enfocar el dia a nivell pràctic, llista de tasques, mirar si ha passat alguna cosa remarcable al món, etc. I sí, ho visc com a contemplació.


A continuació tenim la pregària del matí de la comunitat: aquí fem seguides les Matines i les Laudes. A Matines, m’agrada llegir la lectura bíblica del dia en grec, així el refresco i em manté despert en una hora crítica. Just després, són els meu minuts de Lectio dels quals us vaig parlar l’altre dia. I a continuació ve l’Eucaristia. Quasi cada dia, durant l’Eucaristia faig presents totes les persones que acompanyo, una per una.


Són dues hores que no parlo amb ningú. És silenci, i també recitació de salms, escoltar lectures, mirar com es fa de dia, però tot des d’un esperit contemplatiu. És un regal.

dilluns, 16 d’agost de 2021

Lectio


Cada matí tinc un moment molt especial: la Lectio. Em va costar trobar el moment i l’espai, però des que els he trobats són un petit paradís. El lloc és una balconada del monestir i el moment és a l’alba (de fet, just abans de sortir el sol). Llegeixo un petit fragment bíblic i deixo que em penetri i il·lumini allò que estic vivint. És un aliment que enyoro quan no el puc tenir (quan em toca presidir l’Eucaristia del matí). Em dona força pel dia que comença.

Els darrers mesos he estat fent Lectio molt tranquil·la amb el llibre del Gènesi. M’ha sorprès perquè, tot i que ja el conec d’haver-lo llegit, em resultava nou cada matí. M’han fascinat les històries d’Abraham, Isaac i Jacob. 

Crec que l’ambient en el qual visc també m’hi ha donat una altra perspectiva: les cabres, les ovelles i les vaques; les famílies polígames; la importància de la descendència i del tros de terra que et pertany; la vida rural en tants aspectes... He pensat que aquesta cultura on visc té encara molts punts en comú amb aquella civilització tan antiga.

Però el més apassionant d’aquests personatges és com enfoquen la vida, la seva relació amb els altres, amb ells mateixos i amb aquest Déu que van descobrint de mica en mica.
La Lectio és un tresor. 

divendres, 13 d’agost de 2021

Messi i La Masia


Disculpeu que parli del tema del qual probablement alguns ja n’estigueu tips. Com sabeu, soc culer. I per tant, ja podeu imaginar que m’ha sabut greu que Messi hagi deixat el Barça. De fet, m’ha sabut més greu del que hauria volgut. Però quan vibres amb un club és una mica inevitable. A vegades se sol dir que hi ha coses més importants al món, però en el meu cas em sembla que això està prou clar. Ho dic perquè una cosa no treu l’altra: et poden fer content o fer-te patir les vicissituds d’un club, i això no significa que no siguis sensible als problemes del món.

Sobre la seva marxa, m’ha semblat que valia la pena aquest article del Financial Times: aporta dades i ofereix unes claus d’interpretació (ara sembla que l’han tancat només a subscriptors, si algú el troba en obert en algun altre lloc, agrairé que en posi l’enllaç en els comentaris). La veritat de tot plegat només la deuen saber els qui ho han viscut de més a prop i els experts. 

No puc oblidar el comentari d’un aficionat a les xarxes que li diu “gràcies!” i coses ben boniques a Messi. I amb lletra petita, afegeix que desitja que es lesioni al PSG perquè no l’hagi de veure jugar. Quina barbaritat! Això és sentir apreci per un jugador?

Es parla molt sobre què ha de fer el Barça a partir d’ara. Per mi, la clau és La Masia. És un projecte que vaig tenir la sort de conèixer de prop uns quants anys, i a més de la formació esportiva, és fantàstic com treballen en la formació integral dels qui hi resideixen. Esportivament només cal dir alguns noms: Guardiola, Messi, Xavi, Iniesta. I a nivell humà, només cal veure l’educació amb la qual molts d’aquests esportistes es comporten quan parlen.

De tot en podem aprendre coses. També dels esdeveniments que passen en el món del futbol.

Foto: Francesc Adelantado

dimarts, 10 d’agost de 2021

L’Aziz


L’Aziz és un pescador del Llac Victòria, i jo diria que un d’atípic. Fa temps que hi ha polèmica i embolics al llac: els pescadors locals es queixen que els xinesos s’han apropiat zones del llac on no els està permès anar a pescar. De fet, els xinesos han pagat per tenir aquests drets. Entre altres, disposen de piscifactories del peix tilàpia, i allà els pescadors locals no s’hi poden acostar. Es vol evitar que enverinin els peixos. Fa mesos van aparèixer molts peixos morts al llac.

En canvi l’Aziz, que a més de pescar també porta turistes amb la barca, diu que ell pren com a model de negoci els xinesos. No els retreu el que fan, sinó que es fixa en ells i vol ser emprenedor amb els seus propis negocis. Li vaig preguntar si era musulmà perquè el nom “Aziz” m’ho semblava, i li vaig dir que jo em deia “d’Assís”. I efectivament, però em va dir que normalment no sol mostrar la seva religió ni les seves idees polítiques (amb nosaltres va fer una excepció) perquè vol separar negoci i vida privada. Diu que hi ha visitants molt diferents, i amb mentalitat empresarial no vol estar malament amb ningú.

La majoria de pescadors, però, no pensen com ell davant de la situació actual. Diuen que ells han pescat tota la vida al llac. És una vida no fàcil (les cases que tenen al voltant del llac són pobríssimes), i no tenen recursos per fer els negocis que fan els xinesos.

divendres, 6 d’agost de 2021

Una casa amb moltes estances


En un llibre que he llegit darrerament sobre Santa Teresa de Lisieux, explica que ella havia llegit que alguns sants s’allunyaven dels pares per un afany de perfecció o canviaven les seves relacions amb ells. I deia que estava “molt contenta que a la casa del bon Déu hi hagi moltes estances” (fent-se ressò de Jn 14,2). I afegia que la seva no seria pas la d’aquests grans sants, sinó la dels “petits sants que estimen molt la seva família”.

M’agrada com expressa lliurement que la seva espiritualitat és diferent de la d’alguns sants. I com ve a dir (amb la imatge de les estances) que persones de sensibilitats molt diferents poden tenir lloc en aquest Regne.

Justament és el que m’ha passat en llegir una mica més a fons sobre ella: hi ha punts de la seva espiritualitat que em semblen fantàstics. I en canvi, altres aspectes són d’una espiritualitat molt diferent de la meva.

Però fins i tot alguna cosa que em grinyola una mica (amb tot el respecte per aquesta gran santa) m’arrenca un somriure. I és que cada vegada més m’agrada poder endinsar-me en tota la dimensió humana d’aquestes persones santes. I són precisament aquests petits detalls de la seva condició humana limitada allò que fa que encara ressaltin més les seves qualitats. Perquè no ens equivoquéssim: aquests sants no són extraterrestres, encara que a vegades puguin semblar-ho. Són de carn i ossos. I això és el que encara dona més valor a les seves grans obres.

dimarts, 3 d’agost de 2021

200.000 i un conte de Santa Teresa de Lisieux


Aprofitant que el comptador de “La Font de Greccio” arriba a 200.000, us dic un GRÀCIES ben gran a tots els qui hi passegeu, comenteu, compartiu.

La xifra és molt relativa, perquè és un comptador que falla sovint. Algunes setmanes que he rebut visites nombroses d’algun país no han quedat reflectides en aquest comptador (en canvi, sí en el comptador intern de la pàgina), per dir un exemple. Però tant se val. 

És una pàgina que ha anat rebent cada vegada més visites, i d’aquí ve aquest GRÀCIES! Animo als qui hi entreu i no dieu mai res, que pugueu fer un comentari almenys una vegada. Fa il·lusió veure que darrere el número de visites hi ha noms.

Amb l’avinentesa d’arribar a una xifra rodona, poso per primer cop un àudio adjunt. És un conte de Santa Teresa de Lisieux que trobo molt suggerent. A la foto la podeu veure a ella.


dissabte, 31 de juliol de 2021

Grans contrastos


Sovint hem sentit allò que el pitjor que pot passar a uns pares és perdre un fill. I hi estic d’acord. Potser per això m’ha sobrepassat trobar-me vàries vegades amb històries en què la mare ha abandonat el fill o els fills, o que se n’ha desentès quasi del tot. Sembla que no pugui ser, però aquí em vaig trobant amb persones que han estat abandonades de molt petites. Terrible. Com que només he parlat amb els qui han estat abandonats, no puc imaginar per quines raons els han deixat. Ells tampoc no ho entenen gaire (a vegades gens). Els pares (vull dir els homes) solen ser encara pitjors (amb excepcions: l’altre dia en vaig conèixer un que cuida del nen perquè la mare va marxar).

Però al mateix temps, també m’he trobat amb moltes històries de parents que han acollit els nens que havien estat deixats pels pares. I sovint acabes descobrint que aquell a qui anomenen “germà” en realitat és un cosí. Els qui l’adopten (de manera no oficial) molts cops són els oncles. I en tot és tractat com a fill, li donen tot. 

D’una banda, crec que la proporció d’abandonaments és més gran que en les nostres latituds. Però d’altra banda, la generositat d’altres persones també és en una proporció que em sembla més gran que en el nostre context.
 

dijous, 29 de juliol de 2021

Contemplació artística

Soc un negat en les arts plàstiques. Potser per això encara m'admira més el talent d'algunes persones en aquest camp. Em meravellen aquells artistes que, quan inicien la seva obra, ja la tenen al cap i la van materialitzant progressivament: aquell escultor que en veure un bloc de marbre hi veu la figura que en pot sortir, o aquells de la Rambla de Barcelona que fan dibuixos amb esprais i pots sobre un paper.

Avui us presento aquest artista taiwanès: Jay Lee. Veient el títol en referència a una parella caminant sota la pluja vas pensant: per on deuran aparèixer? A més de la sorpresa per la utilització de materials aparentment absurds... Contemplar tot el procés creatiu des de l'inici fins a acabar la seva obra (amb la música de fons) em fa sentir tranquil·litat i serenitat. Que en gaudiu!

diumenge, 25 de juliol de 2021

“Vull anar a Europa”


L’altre dia em va venir a veure un estudiant. No sé com ho va aconseguir, perquè és de lluny i està prohibit el transport, si no és per traslladar malalts o mercaderies. Vam estar parlant de la família, de la feina que ha trobat aquestes setmanes, i de projectes de futur. Va tenir una infància complicada, i vol un futur millor.
 

Em diu: “Vull anar a Europa”. Ho té força planejat: amb els diners que guanyaria a Europa, podria tornar a Uganda i començar un negoci (una botigueta) de material de construcció. Una espina que té és que els seus dos germans adolescents, més petits que ell, no troben feina ni poden estudiar perquè no tenen diners. Ell ha pogut estudiar gràcies a una ONG internacional, però ja li van dir que màxim un per família.

Li vaig desaconsellar anar a Europa: si travessa mig Àfrica, les màfies i el risc de morir al mar; i si arribés a Europa, com de difícil és la vida per a un immigrant que arriba amb una mà al davant i una altra al darrere. Tot i això, també li vaig comentar que si decidia anar-hi, que em preguntés el que vulgués. És clar.

Però li vaig plantejar la possibilitat d’ajudar-lo a començar aquesta botigueta, i que anés tornant els diners. I que, quan comencés a tenir beneficis, pogués fer calaix i continuar estudiant (és el que li agradaria). Em va semblar molt receptiu.

Ja us vaig comentar el tema dels microcrèdits, i de mica en mica comença a prendre forma. És important que aquests joves trobin un futur al seu país.  

divendres, 23 de juliol de 2021

Flexibilitat vs. programació


Una de les principals dificultats que he tingut des que vaig arribar és el tema que us presento avui, però he trigat perquè volia trobar les paraules adequades.
 

Els africans tenen un do molt interessant: la flexibilitat, la capacitat d’adaptació a situacions imprevistes. Els occidentals tenim un do que també em sembla molt interessant: la programació, planificació, la gestió dels projectes. 

La virtut de la flexibilitat deixa de ser virtut quan es converteix en informalitat i poca seriositat a l’hora de tirar endavant allò que s’ha decidit. La virtut de la programació deixa de ser virtut quan esdevé quelcom encotillat que no permet cap mena de modificació i es converteix en encarcarament.
Quines aplicacions té això? Doncs moltes: en el cas d’obres, a nivell de pressupostos, de quines necessitats es perceben, de poder donar raó de com s’han gastat els diners, etc. Hi ha ONGs (serioses, ho puc dir) que han tingut grans frustracions en aquest sentit amb experiències en diferents països africans, tot i ser projectes nascuts de les mateixes entitats locals. 

Per mi, és un aprenentatge bestial. Jo soc occidental de cap a peus en tot això que us deia. M’agrada preveure els projectes amb el màxim detall possible. I he de trobar l’equilibri entre la flexibilitat africana i la programació occidental, discernint quan m’he d’adaptar jo i quan els he de demanar que facin un esforç.
Crec que tots podem aprendre de tots. 

Les imatges són de carrers de Tororo: la primera és el centre del poble, i l’altra és d’unes paradetes al carrer.


dimarts, 20 de juliol de 2021

Prendre consciència


I digué el deixeble:
A vegades, si hi ha una cosa que em preocupa, no veig res més que allò. És com si hi hagués una taca negra en una paret blanca, i encara que la resta de la paret estigui molt bé, jo només veig la taca negra.

I respongué el mestre:
Cada persona és un món, i hi ha persones que tenen tendència a ser així. Potser, en primer lloc, convindria saber si la taca es pot netejar o no. Per no perdre-hi energies innecessàriament. I en segon lloc, per ser conscient de tota la resta de la paret, el millor és cultivar la teva vida interior. Que això et doni una altra mirada, una altra perspectiva més global. Prendre consciència a vegades requereix un treball interior. I no et concreto més, perquè hi ha molts camins i cadascú ha de trobar el seu. En tot cas, de moment has fet el primer pas: adonar-te que estàs massa fixat en el punt negre i no en la paret blanca. 

dissabte, 17 de juliol de 2021

Les llavors de la Joana


Des que vaig presentar-vos el primer projecte, no he parat de rebre propostes de col·laboració de tota mena. I us en dono les gràcies! La Joana des de Lleida va enviar un paquet amb llavors de verdures i fruites. Algunes espècies no les coneixien aquí! Les plantaran de mica en mica, combinat amb productes que ja coneixien abans. Per començar, d’aquestes llavors han plantat melons i a la foto podeu veure com han començat a germinar. Ells creien que serien xíndries (perquè en anglès són paraules semblants: "meló" és "melon" i "xíndria" és "watermelon", que vindria a significar literalment "meló d'aigua"). Ja els he aclarit que seran melons. Aquí també en tenen, però probablement no aquesta varietat.

Pel que fa a les altres verdures que us vaig comentar, ja ha crescut la sukuma (a la foto inferior podeu veure com la cullen) i els espinacs. Per les pastanagues, haurem d'esperar una mica més. Aquestes setmanes que no hi ha escola s'han quedat tres noies estudiants d'agricultura: deien que a casa no hi farien res, i aquí guanyaran uns diners (perquè lògicament els pagarem, no és temps d'escola). De la verdura, ja se n'està donant dues vegades per setmana als mestres, i l'altra part s'ha començat a vendre. Estic molt esperançat, perquè penso que el projecte de les verdures serà sostenible econòmicament: es podrà alimentar els estudiants, els mestres, i amb els diners obtinguts del que es vengui a altres persones es podrà mantenir el projecte. Haurem d'anar veient si es confirma, però fa bona pinta!


A partir d'avui, un noi s'afegeix a l'equip (un altre estudiant que estava per aquí sense fer res). Després d'aquesta primera etapa experimental, a partir de dilluns ampliem la zona de verdures (la doblem, de fet). Per tant, quan es reobri l'escola serà un projecte en ple funcionament. 

També estan plantant més herba per les vaques, que es veu que mengen molt (jo soc profà en totes aquestes coses). I aquests dies s'han tornat a engegar motors pel cobert per les vaques i les cases pels mestres. Segurament la setmana vinent començaran les obres dels dos llocs.


dimarts, 13 de juliol de 2021

Tornem-hi


Aquesta tarda ens han fet la prova als 3 monjos que quedàvem amb Covid i ha donat negativa. Per tant, ja no queda cap monjo amb Covid dels 11 que l’hem tingut aquestes setmanes. Visca! De tant en tant, jo encara estic emboirat o una mica cansat, però diuen que és normal i que es pot allargar dies. Però en general em trobo bé i molt animat.

En canvi, m’han dit que hi ha 13 monges benedictines d’aquí infectades del virus, i una d’elles a l’hospital. 

De seguida que he sabut la notícia del test, a banda de fer-ho saber a la família i a Montserrat, he demanat a un monjo que demà puguem anar al banc i he quedat amb el coordinador dels projectes també per veure’ns demà al matí. 

Estic sorprès perquè alguns projectes han quedat aturats aquestes setmanes que he estat malalt: les cases dels mestres i el cobert per les vaques. Sobretot pel que fa al cobert per les vaques, ho teníem tot a punt inclosos els diners. A veure si ho podem reprendre tot de seguida.

Aquests dies he llegit la història de la parròquia d’Hondures on vaig anar a un camp de solidaritat abans de ser monjo. He gaudit veient com van anar empoderant els laics de Taulabé i de les aldees, i els bons resultats que va donar. Penso que aquí caldrà fer un procés semblant: empoderar algunes persones perquè a la llarga uns quants projectes siguin ben sostenibles en el seu funcionament. Hi estic esperançat.


Foto: l'he feta aquesta mateixa tarda, quan he sortit a passejar pels camps després de la bona notícia.

dissabte, 10 de juliol de 2021

Impost a Internet


Quan vaig arribar a Uganda, em va sorprendre que per accedir a les xarxes socials havies de pagar una taxa de tant en tant (anomenada OTT). No gaire cara pels estàndards occidentals, però sí per la mitjana ugandesa.


Amb el temps, vaig anar sabent que molta gent per evitar pagar-la es connectava a internet a través de VPN (Virtual Private Network). La conseqüència d’això és que el govern al cap de l’any cobrava molts menys diners dels previstos. I per això, fa pocs dies han anul·lat la taxa OTT i han incrementat el cost que té utilitzar internet. 


Això significa que, per qualsevol connexió a internet del tipus que sigui, has de pagar força més. És evident que amb aquest increment es recaptaran més diners. Però igual de clar és que molta gent pobra (la majoria) ho tindrà més difícil per accedir-hi.


A Occident són mesures que generen desconcert. Però aquí el marc mental és diferent. Quan ens van tallar internet durant dies al voltant de les eleccions, vaig sentir força ugandesos que ho defensaven perquè així era més difícil organitzar revoltes a través de les xarxes socials. 


De tota manera, crec que la majoria de joves valoren poder tenir mòbil i internet. I viuen com un inconvenient no disposar alguns de mòbil, i altres no tenir accés a internet. En tots els casos, per un tema econòmic.


Foto: a l’escola hi ha una aula d’informàtica. Però molt poques vegades disposaven d’internet. Gràcies a una donació des de Catalunya, ara tècnicament ja ho tenen a punt perquè sigui possible i fàcil. I esperem que en algunes ocasions (amb mesura, perquè són diners) també es pugui utilitzar internet durant alguna classe.

dijous, 8 de juliol de 2021

Typhoid i/o Covid


Dilluns em van fer la prova del Covid, i he donat positiu. No m’ha sorprès, perquè els símptomes que vaig tenir amb els altres infectats eren molt semblants des del primer dia. Calculo que em vaig infectar fa tres setmanes exactes.

Tots aquests dies m’han anat orientant principalment dos amics: un metge epidemiòleg americà i una infermera de Girona que havia estat vàries vegades amb Metges Sense Frontres a l’Àfrica. Ells van anar veient que devia tenir Covid. I així ho vaig comentar al metge ugandès, però per dues vegades ho va descartar. I em sap greu dir-ho, però és així. 
És més, ell em va dir que no em calia estar confinat. Per sort, no he deixat de fer quarantena des del primer dia, per si de cas. 

Em pregunto quantes persones deuen estar mal diagnosticades en un context tan precari. I això sense comptar els qui ni tan sols acudeixen al metge...

El tema de la Typhoid que us vaig comentar no queda anul·lat, però sí amb interrogant. El que és indubtable és el Covid.

Cada dia em trobo millor. Alguns dies vaig estar una mica apurat, però ara ja estic de remuntada. A la comunitat quedem 3 malalts, i n’hi ha 8 que ja han donat negatiu.
Gràcies per tot l’interès que hi heu posat durant aquestes setmanes! I gràcies a tots els qui teniu alguna relació amb el món mèdic, i m’heu donat consells i informacions!

PD: A la foto hi podeu veure el “Covidex”, un producte fet d’herbes aquí Uganda. Bastanta gent considera que mata el virus. El que sí us puc assegurar és que destapa el nas a l’instant!

diumenge, 4 de juliol de 2021

La saviesa dels indis americans


Els que fa més temps que passegeu per aquest espai recordareu que, fa uns anys, des d’Austràlia vaig reflexionar sobre els aborígens durant unes setmanes. Penso que ens fa bé escoltar la cultura dels pobles indígenes de qualsevol lloc de la Terra. I no pas perquè tot ho haguessin de fer bé, sinó perquè com tota cultura humana vehiculen una saviesa de la qual podem aprendre. 

Aquests dies he llegit un llibret amb pensaments dels pobles nadius americans, que curiosament fa referències a la salut. Aquí teniu algunes cites que hi he llegit:


- “L’home blanc parla de la ment i el cos i l’esperit com si fossin separats. Per nosaltres són u. Tota la nostra vida és espiritual, des del moment que ens llevem fins que anem al llit”

- “Vosaltres occidentals perdeu la meitat de la vida - els vostres somnis. Feu-los servir per la vostra voluntat”

- “La tribu o família serveix perquè quan un membre està malament, els altres el poden ajudar. Tot el que tenim, inclosa la riquesa, és per ser compartit”

- “Estem fets de pregàries. Amb la pregària escoltem el que és realment important a dins nostre i al voltant nostre - el Camí de la Bellesa”

- “Quan ajudem altres, ens ajudem a nosaltres mateixos. No és bo estar massa centrat en els teus propis problemes, sobretot quan els altres necessiten més que tu”

- “Per un moment, sent cada respiració. Amb cada respiració enfora imagina deixar anar un dolor, un maldecap, una preocupació. Amb cada respiració endins, absorbeix un sensació de confort, una paraula amable, un acte generós, un record del millor d’aquest any”.


dijous, 1 de juliol de 2021

Davant el virus


El diumenge que vaig caure malalt em va tocar predicar a la comunitat. Ja teníem 7 infectats de Covid, i l’ambient era intens. L’Evangeli era el de l’aigua que entra a la barca, i Jesús dorm. 

Els vaig compartir que era lògic i bo que intentéssim despertar Jesús fent-li saber que ens enfonsàvem. I per tant, desitjar que tothom es curés el més aviat possible. 

Però també els vaig explicar una anècdota de fa anys. En una Prevetlla de Santa Maria, a Montserrat, vaig convidar testimonis del món de la marginació que ens parlessin de l’esperança. Una d’aquestes persones vivia per opció amb malalts de SIDA. I va decidir que faria la reflexió sobre l’esperança conjuntament amb ells. Van pujar aquella nit a Montserrat, i ens van dir que l’esperança per ells no era imaginar que tot aniria bé (en aquell moment la SIDA encara era molt letal). I ens van parlar de l’esperança en un Amor més gran.

Això és el que vaig intentar transmetre en l’homilia de fa uns dies, davant el risc d’agafar tots el Coronavirus: l’esperança en un Amor més gran. I em vaig referir a les paraules de Sant Pau que m’han acompanyat espiritualment tots aquests dies: res no ens podrà separar de l’amor de Déu (Romans 8, 38-39). Tampoc la malaltia.

Tot i que avui he tingut un dia amb força mal de cap perquè havia reduït paracetamols abans d’hora (els he reprès, és clar), començo a albirar la fi de la malaltia. Tinc entès que els altres infectats evolucionen bé. Però com que estic fent la quarantena, no en sé res més.

Estem a l’expectativa de què dirà el president d’Uganda d’aquí unes dues setmanes, i si s’acabarà el confinament del país o s’allargarà.

dimarts, 29 de juny de 2021

El paisatge d’aquests dies


Aquests dies estic a l’habitació per posar-me bé però també per fer quarantena (per si de cas tingués Covid). La veritat és que hi estic molt bé i agraeixo tenir un espai com aquest, amb una mosquitera al voltant del llit perquè no em piquin els mosquits de la malària. 


Dels pocs objectes simbòlics que vaig portar des de Catalunya, un és aquesta creu que hi vaig penjar. Me la va donar el cardenal d’El Salvador quan va passar uns dies a l’hostatgeria de Montserrat. Hi vaig poder tenir alguna conversa, i va ser un impacte. Ell era deixeble i amic de l’arquebisbe Óscar Romero, assassinat a El Salvador. Aquesta creu tan llatinoamericana em recorda que el compromís amb els pobres és el mateix allà i aquí l’Àfrica. És un compromís que neix de l’Evangeli. 

Hi ha una cosa simpàtica, i és que des que us vaig parlar dels llangardaixos que m’entren a l’habitació i que en vam fer broma, me’ls miro amb molta més simpatia. I ara no em faig cap problema quan en veig un rondant per allà. Coses curioses.

Pel que fa a la comunitat, crec que els 9 monjos infectats van millorant de mica en mica. Però des d’ahir, se n’hi ha d’afegir un més. I jo també vaig millorant. 

divendres, 25 de juny de 2021

Tinc "typhoid"


Abans-d'ahir em vaig desmaiar dues vegades al lavabo, i em vaig despertar les dues vegades a terra. Em van portar de seguida al metge, i em va fer una bona visita i una anàlisi de sang. Diu que tinc "typhoid", que en català seria tifoide (diuen que no és tifus): és una infecció bacteriològica provocada per haver ingerit menjar o beguda contaminats. Vaig molt alerta, però són coses que aquí poden passar. Em van donar antibiòtic, paracetamol i vitamines. I he de menjar força i beure suc per anar-me refent. 

El metge creu que no tinc Covid, i que el meu malestar era per aquesta malaltia. 

Aquí tothom sap què és el "typhoid", perquè desgraciadament és una malaltia que més o menys tothom l'ha tingut i alguns repetides vegades. Sí, va molt lligat a la higiene i a la pobresa. La pobresa té tantes conseqüències en la vida de cada dia!

De seguida que vaig demanar un metge, us vaig escriure als grups de "El Jardí dels Arbres" per cancel·lar les trobades de dissabte. Sento no haver contestat els vostres missatges, però no estava gaire en condicions. Diuen que d'aquí una setmana m'hauria de trobar millor.

Ja podeu imaginar que em sento feble. Però l'esperit amunt, eh? I la comunitat continua igual: 9 infectats, i els altres monjos cuidant-nos a tots. Ho fan molt bé!


dimecres, 23 de juny de 2021

Un còctel


Entre els diferents remeis que donen si estàs malalt, hi ha una novetat d'aquests dies: el "còctel". Clar, quan van dir que prepararien un còctel per als malalts, el que a mi em venia al cap és una beguda com la de la foto o bé els "vestits de còctel". I no hi té res a veure, fora del fet que també és líquid. 

Aquest còctel consisteix en una mena de farinetes on hi tires aigua ben calenta. Es dissolen en part, i té un gust dolentíssim amb ganes. Jo dic que això o et mata o et ressuscita. Però sense terme mig: o l'una cosa o l'altra. A mi crec que em ressuscita, perquè al cap de poc ja noto la potència de la beguda i com si tot es destapés. Sé que hi posen gingebre, all (això ho vaig notar hores després) i crec que força més ingredients. Sé que un dels qui està malalt ho va trobar tan dolent que els ha demanat que no n'hi portin més. Però és un remei ben natural, crec que pel constipat.

Això contrasta amb altres hàbits que he observat en el país: tendeixen a donar molt de medicament, i concretament antibiòtic. 

Aprofito per dir que l'atenció que rebo aquests dies per part dels monjos és exquisida, i n'estic segur que es comporten així amb tots els malalts. 

Jo em trobo una mica millor, però faig la quarantena per si de cas.