La mascareta de la Marta

No sé si recordareu que temps enrere us vaig parlar de les casulles brillants que em preparaven al convent de monges (fetes per elles). Alguns de vosaltres durant temps us vau recrear força amb les bromes perquè el meu estil és completament a l’altre extrem: que si la “Ferrero Rocher”, que si la “Crema Catalana de la Rosalia”... I la Marta que sol comentar a La Font em va enviar unes quantes mascaretes que havia fet (que van tenir molt èxit!) amb una d’especial: una mascareta daurada per quan les monges em posessin una casulla espectacular. Doncs bé, no sé si ho deia de broma o no, però l’altre dia la vaig estrenar (és la de la foto). Al principi de la celebració, vaig dir a les monges que arran de les casulles que em posaven, ho havia explicat a la gent del meu país, i que una persona m’havia enviat aquella mascareta per a alguna ocasió d’aquelles. Totes van riure i aplaudir, els va fer molta gràcia.

Fa unes setmanes la Priora del convent i la monja encarregada de la música em van demanar que anés a fer classes de música a les monges. Els vaig contestar que no els podia dir que no (el Prior no hi té cap problema), però que primer hauria de trobar temps. Fer classe de música demana una certa regularitat, i la veritat és que vaig tan ple d’activitats que em costa afegir-n’hi de noves. Haurem de trobar la manera de fer-ho possible.

Un Sant Esteve diferent

Aquí Uganda no celebren el Sant Esteve, en diuen el “boxing day” i té un altre caire. Però avui m’agradaria compartir com l’he viscut aquest any. Un dels participants en el torneig de fa unes setmanes era un noi que em sonava molt de cara, i no sabia de què. Es veu que és un veí del monestir. Es diu Ochwo. L’altre dia, passant amb una moto, em va saludar molt efusivament i el vaig anar a trobar uns metres més enllà, a fora de la cuina del monestir. Havia anat a buscar menjar per la seva truja, de les sobres de menjar dels monjos.

Vam començar a xerrar, i vam quedar que continuaríem un altre dia. Avui ha estat el dia. Hem anat a dinar junts (ha agafat una forquilla per primer cop als seus 18 anys) i he confirmat tot el que vaig intuir l’altre dia. Un lluitador des que el pare va morir quan tenia 11 anys. Han passat moltes penúries econòmiques a casa. Als 14 anys, els diners que havia rebut a casa per pagar el dinar de l’escola, els va destinar a començar un planter al costat de la carretera. Va passar gana durant un temps, però no veia altra opció per poder tirar endavant. 

Quatre anys després, el planter ajuda a sostenir tota la família (a més d’un sou petit de la mare que neteja en un hospital), ha pogut comprar una truja que està a punt de parir, i va a netejar motos al costat del riu (guanya 1’5€ al dia per netejar tres motos). Si tot va bé, i les escoles de secundària reobren al gener, vol continuar els estudis. Després, voldria fer mecànica i aprendre a conduir.

Li he explicat el projecte dels microcrèdits, i hem començat a fer números. Ell té molt clar que, si no és així, és molt difícil que es pugui pagar els estudis. També li he dit que haurà de treballar molt fort, com fins ara, per poder-los pagar i tirar endavant. Però s’obre una escletxa d’esperança.

No sé com anirà. Però, després de tot el que he sentit, li he deixat clar que a partir d’ara ja no està sol.

Donem-ne gràcies a Déu.

PD: A la foto superior, l’Ochwo avui tot mudat davant de casa seva. I a la inferior, amb la truja que (si tot va bé) ja no li caldrà vendre per pagar la quota dels estudis i podrà fer créixer els garrins, vendre’ls, etc i començar una nova etapa.

El meu pessebre d’enguany

Acaben de tenir el seu primer fill, l’infant té dos dies. El pare es diu Michael, i la mare es diu Faith (=Fe). Ell té malària forta des de fa dies, i està molt impressionat pel fet de ser pare. A ella se la veu pacificada i amb una gran confiança.

Quan entro a la cambra on tenen la criatura penso que m’he equivocat perquè no veig el nen per enlloc. Estava sota una manteta, dormint. Quins ditets més delicats! Diuen que només plora quan té gana. Els faig les primeres fotos des que ha nascut. Observen el fill com un regal molt gran. 

Els porto quatre peces de robeta per nadó que em van arribar de Catalunya. Veient la seva alegria, els pregunto si aquí no n’hi ha. Em diuen que sí, però que la roba no té aquesta qualitat (és roba “normal” per nosaltres).

El pare va rebre un microcrèdit a través de donatius de Catalunya, va obrir una botigueta amb material de construcció. Està tenint moltes dificultats per tornar els diners, ho fa a pas de tortuga. Hi confio. 

Viuen en un poblat on han passat moltes coses darrerament: dos assassinats, bruixeria... 

D’alguna manera, penso que el pessebre es fa real en ells. Una petita família anònima, pobra, que no compta als ulls del món i que tindrà moltes dificultats per tirar endavant. Però amb tant d’amor que hi canten els àngels.

Que sapiguem descobrir els petits pessebres que tenim al voltant, i que mereixen la nostra estimació i el nostre compromís.

BON NADAL!!!

El pessebre solidari de Montserrat

Fa uns dies vaig rebre un correu del P. Joan Maria, el Rector del Santuari de Montserrat. Em proposava que el pessebre que està a l’entrada del Centre de Pastoral tingués un to solidari amb Uganda. I li vaig respondre que m’havia donat una gran alegria!

Hi ha iniciatives que, d’una banda, són molt positives per l’ajuda material que representen. Però al mateix temps (i aquest n’és un bon exemple) pel suport i solidaritat que expressen amb el que estem vivint aquí Uganda. 

Constantment em trobo amb persones que em comparteixen històries molt complicades, itineraris d’una lluita contínua per tirar endavant. I sovint penso que, en molts casos, és possible obrir una ruta d’esperança per aquestes persones. Un exemple és el projecte dels microcrèdits que va prenent forma de mica en mica (al ritme d’aquí, això sí).

El pessebre de Montserrat hi ajudarà. Quina notícia més bonica!! Moltes gràcies!!!

L’estada d’en Pau

En Pau, l’antic escolà jove que us vaig comentar fa dies, està a punt de marxar. Ha viscut dos mesos molt intensos aquí Uganda. Ha fet moltes activitats: ajudar en les classes de música als monjos, classes d’informàtica, treball a l’hort de l’escola, visites als nens malalts dels poblats, ajudar a catalogar els llibres de la biblioteca... Ha  residit alguns dies en dos poblats diferents, vivint amb i com els ugandesos; i també uns dies inoblidables a l’Orphan’s Club. 

Ha viscut a l’escola del monestir, amb els estudiants de la seva edat. I ha pogut constatar els valors però també les diferències pel que fa a la cultura, als costums, a la formació que han rebut els ugandesos i ell mateix. Ha fet amistats, i ha compartit el dia a dia amb tothom. 

M’ha sorprès la maduresa amb què analitzava tot el que anava observant, mirant de comprendre les raons de per què es comporten d’aquella manera o d’aquella altra. Tots l’han sentit molt proper i bona persona, cosa que per mi no era cap novetat, és clar. 

Crec que haver conviscut dos mesos a l’Àfrica als 20 anys li quedarà com una marca inesborrable. I jo li agraeixo l’estimació que ha mostrat amb tothom i que m’hagi portat aires de Catalunya! Gràcies Pau!!

La foto superior és des de dalt del Tororo Rock, acompanyat d’un dels monjos joves

Roma no es va construir en un dia

Compartint algunes reflexions sobre les dificultats que hi ha aquí en relació a la gestió de projectes, o l’altre dia sobre el torneig de futbol, un antic escolà jove em va sorprendre amb unes reflexions inspirades que em van arribar. Vaig pensar en allò que diu Sant Benet, quan li recomana a l’Abat “de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor”. A partir de la frase “Roma no es va construir en un dia”, amb humilitat i claredat em va compartir el que se li acudia.

És qüestió de tenir mirada d’ocell, observar les coses a una certa distància en la mesura del possible, i intentar-ho abordar pedagògicament amb els qui volen aprendre.

D’altra banda, us puc dir que ja he tingut una conversa tranquil·la amb el monjo jove que va organitzar l’equip de monjos en el torneig, i va anar molt bé. Fins i tot estava obert a fer en una propera ocasió equips barrejats dels tres àmbits. Pel que fa al guarda de seguretat de l’hospital, que organitzava l’equip de l’hospital, costarà una mica més. Però penso que podrem anar fent camí, de mica en mica. Intentaré anar parlant amb persones dels tres àmbits que estaven implicats en el torneig, a veure si en traiem alguna reflexió positiva de cara al futur. 

Quin era l’objectiu? Fer créixer els llaços entre les diferents seccions. Si tenim això clar, esperem que vagi millor.

Aprendre a estalviar

És evident que aquí Uganda la majoria de gent no té molts diners per estalviar. Però quan n’hi ha, també els costa molt guardar-los. I no és només perquè tenen necessitats i se’ls gasten de seguida, sinó perquè no hi ha la cultura de l’estalvi.

En aquest sentit, he vist ja moltes experiències interessants sortides de la mateixa gent. Hi ha grups de persones (a vegades se’n diu “saving groups”) que posen en comú els seus estalvis. D’entrada, em va sorprendre perquè vaig pensar que, si algú volia estalviar diners, només li calia no gastar-los abans d’hora. Però el fet de dipositar-los en un grup ajuda la persona a no desfer-se’n amb tanta facilitat i a poder-los destinar a projectes més profitosos a llarg termini. 

Existeix a vegades entre veïns, també ho fan amb els nens i joves de l’Orphan’s Club, al voltant d’alguna església, o entre persones que no tenen cap vinculació... Formats molt diferents per fer aquest mateix servei. En acabar l’any, he entès que solen retornar-los a la persona que els ha anat estalviant.

Alguns d’aquests grups donen microcrèdits en proporció al capital de la persona i a la seva seriositat. Però amb un tant per cent d’interès sovint més favorable que els bancs.

És bonic veure com la gent s’organitza per donar respostes a les seves necessitats, i com es donen suport mutu.

Un torneig estrany

Aquestes darreres setmanes hem organitzat un torneig de futbol perquè juguessin l’equip de treballadors de l’hospital (recentment format), l’equip de monjos joves i l’equip d’estudiants de l’escola. A mesura que s’acostava el dia, l’emoció creixia. I els nervis. 

Vam fer una reunió amb representants de cada equip, i vam acordar moltes coses. Entre altres, el nom: “Benedictine Family Tournament”. Estàvem d’acord que el principal objectiu era fomentar els llaços entre els diferents àmbits.

Tothom estava espantat dels estudiants, alguns dels quals juguen molt bé. I tant l’hospital com els monjos van fitxar molts jugadors del poble, que no pertanyen ni al monestir ni a l’hospital. Això lògicament va decebre els estudiants. Finalment va guanyar l’equip de monjos. 

Al final del torneig, com a impulsor d’aquella jornada, els vaig adreçar unes paraules. A banda de felicitar els guanyadors i tots els qui havien jugat o s’hi havien implicat d’alguna manera, vaig dir-los que hauríem de revisar unes quantes coses per a properes ocasions. Que hi havien hagut coses boniques, i altres coses que no havien anat bé.

En dos moments del torneig, va estar a punt d’haver-hi violència al camp. Mare de Déu! Per sort, es va poder aturar a temps. 

Al vespre, vaig fer una reunió amb els jugadors de l’escola per escoltar les seves queixes i encoratjar-los. Va anar bé. I avui els he donat un obsequi a cada un, cosa que ha esmorteït la decepció. 

Ara tocarà fer revisió amb els organitzadors dels altres àmbits. 

Malgrat tot això que us he dit, la sensació de molta gent (excepte els estudiants) és que el torneig va ser un gran èxit i una gran iniciativa. Continuo pensant que la idea era bona. Però que queda molta feina per fer en diversos sentits.

A la foto superior: els estudiants amb l’equipació del Girona. I a la inferior: rentant els seus uniformes.

Microcrèdits per als mestres

Si ho recordeu, us vaig parlar de la situació de l’Okongo durant el tancament de les escoles. I dies després us vaig respondre que, de moment, millor no fer res perquè havíem de trobar una solució més global per als mestres. Doncs bé, dos mesos i mig després comencem a enfilar un projecte de microcrèdits per als mestres.

En vaig parlar amb els monjos corresponents, tots valorant-ho molt positivament, i ahir vaig tenir una reunió amb l’Okongo i amb dos professors més. Tots tres són joves professors molt pencaires. Els vaig explicar el projecte perquè volia sentir com els ressonava. Vam parlar de molts detalls: el % d’interès que hauria de tenir, quines quantitats de diners i quin tipus de projectes, dificultats que poden sorgir a l’hora de pagar, plans de pagament personalitzats, experiències d’altres col·lectius a Uganda mateix... Va ser interessantíssim, vaig prendre moltes notes.

D’entrada, ells ja estan molt agraïts que es pensi en ells (és un col·lectiu tan precaritzat!). I senten que se’ls obre una porta a l’esperança. La majoria, diuen, tenen algun petit projecte a part de l’escola per poder sobreviure. Però el problema és que no tenen quasi gens de capital per tirar-lo endavant. Aquest seria l’impuls. 

Cada projecte seria avaluat per una comissió potser de tres persones (entre les quals el majordom del monestir i jo mateix), i s’acordarien els terminis de pagament amb el mestre. Se li descomptarien del sou, però tot és parlable. I segurament seguirem un consell d’en Joaquim: el microcrèdit tindria un % d’interès molt baix, però si el tornen dintre el termini que s’hagi acordat, aleshores se’ls perdonaria l’interès. Això seria una mesura per estimular positivament a tornar els diners quan està establert (gràcies Joaquim!).

Ara s’ha d’acabar d’estudiar bé, s’haurà de parlar amb tots els mestres, i fer unes mínimes bases. I començar!

En l'inici d'Advent

I continuà el mestre:

- Un dia, tot això que veus, tot el que estàs fent, ho hauràs de deixar. Tot, absolutament tot. No et podràs endur res.

I respongué el deixeble:

- Sí, ho sé. Però almenys deixaré un llegat material, uns quants projectes realitzats. No tot serà en va, no?

- Potser no. O... qui sap. Una guerra, un huracà, la teva mort sobtada quan encara ets a mitges... no se sap mai.

- Aleshores, no val la pena lluitar perquè tot tiri endavant?

- Sí - digué el mestre -. Val molt la pena. Ho hauràs de deixar tot, i no pots garantir la continuïtat de res. Però no es perdrà ni una gota de l'Amor que hauràs donat. Viu per aquest Amor. Espera en aquest Amor. Però l'èxit o l'assoliment dels objectius no està a les teves mans. Tu planta, rega. Un altre s'encarregarà (o no) de fer créixer i florir. Posa-ho a les seves mans. Deixa que Déu sigui Déu. Tu ocupa't en el que et pertoca a tu.

I digué el deixeble:

- D'una banda, m'adono que no soc capaç de tot. I de l'altra, em sento alliberat perquè no tot depèn de mi. I no cal témer res, si tot està a les seves mans. Només treballar, i esperar amb confiança.

I clogué el mestre:

- Espera segons aquest Amor. I estima segons aquesta esperança. No cal res més.

Bon Advent!!!

Què vols ser en el futur?

Fa uns dies, caminant cap a l’escola, se’m va acostar un alumne dels nous. Em va demanar per parlar. Vaig témer que fos per demanar-me diners, i lògicament li hauria de dir que no perquè no tinc diners per regalar. Però no va ser així. Vam parlar bàsicament dels estudis.

En un moment de la conversa, li dic:

- Tu què vols ser en el futur?

I contesta, sense dubtar:

- Jo vull ser una bona persona.

I afegeix: 

- I want to be a person of all people (“vull ser de tothom”).

Em va sorprendre, perquè estàvem parlant dels estudis i la resposta lògica (per a mi) era que m’expliqués la vida professional. Però no va dubtar d’anar a l’essencial de la vida: ser una bona persona, ser de tothom.

La conversa va continuar fluidament. Però vaig sentir que, com a occidental, m’havia donat una lliçó de les bones.

PD: La foto és d’en Pau.

Empoderament

He trigat més dies de l’habitual a escriure. La darrera setmana he estat constipat, i he anat fent el més necessari com he pogut. Crec que a vegades cal escoltar el cos, i aquest cop era convenient: a banda de les causes més habituals per un constipat, crec que se m’hi ha sumat un cert cansament. La reobertura de l’escola ha suposat uns dies molt i molt plens, bàsicament perquè tinc força fronts oberts (això no té solució). Però crec que la raó primera han estat les dificultats que us comentava l’altre dia: són situacions que desgasten. Malgrat això, us he de dir que dues persones de dos projectes diferents se’m van disculpar i volen fer-ho millor a partir d’ara. Una ja s’hi ha posat. Per tant, no em puc queixar. He de tenir paciència, i constància.

Amb una amiga, tot preparant un projecte, ens preguntàvem quines serien les tres paraules clau en aquesta tasca a Uganda i amb tota la col·laboració de molts de vosaltres. I una de les tres paraules clau és empoderament. És un dels objectius principals. Com diu el diccionari: “Dotar (una persona o un grup social, esp. desfavorits) dels mitjans per a incrementar la seva força o la seva capacitat per a actuar en l’àmbit polític o social”. En aquest cas, en l’àmbit social. 

El comentari d’en Vicent l’altre dia anava en aquest sentit, i hi sintonitzo plenament. Però no està essent fàcil identificar les persones que puguin fer-ho. Tanmateix, l’empoderament és tan essencial pensant en un futur que val la pena continuar, continuar i continuar. Revisar, replantejar, repensar. Provar de nou. I confiar que finalment donarà fruit.

Lògicament, ho poso tot en mans de Déu.

PD: La foto és d’en Pau.

Planificació i sostenibilitat

Generalment em resisteixo a explicar coses que siguin crítiques amb el país que m’ha acollit. Intento remarcar els valors i dons, que hi són i no pas petits! Però sé que alguns també agraïu quan parlo de les dificultats.

L’altre dia us vaig compartir l’alegria de les verdures pels estudiants. I per tant, tocava celebrar-ho.

Però també us he de dir, i em dol reconèixer-ho, que l’únic problema a l’Àfrica de cara al progrés no són els diners. Entre altres, hi ha unes mancances molt grans de planificació, de seguiment dels projectes, d’anàlisi per poder millorar, i de treball ben fet per aconseguir la sostenibilitat. Aquest és el drama que s’han trobat bones ONG: enviar diners per projectes, i que no es tirin endavant o que es destinin els diners a altres coses (quan no desapareixen).

Em trobo destinant massa hores (aquest “massa” l’hi poso jo, perquè és com ho visc...) a repassar pressupostos, a revisar tots els números que em passen de les despeses, a controlar rebuts, balanços, etc. No hi ha una cultura de fer previsió ni de donar comptes de com s’han gastat els diners. 

Ells volen progrés, això us ho puc assegurar. I quan hi ha millores, tothom ho celebra. Quan expliques la importància de la planificació i la sostenibilitat, tothom hi està d’acord. Però d’aquí a la pràctica, hi ha una gran distància. 

Ho visc com a repte, i com a cursa de fons que no es pot enllestir amb dos dies. Però reconec que alguns dies em desgasta. Crec que ha de ser possible de mica en mica anar creant unes dinàmiques diferents. Però costa. 

Li demano a Déu que m’hi ajudi. I que, al mateix temps, em faci adonar de totes les coses positives que tenen i de les quals també puc aprendre tant.

Verdures!!!

He passat uns dies sense escriure perquè no tenia temps de posar-m'hi. La raó és que s'ha pogut reobrir l'escola, i això és molt bona notícia! Després de mesos, els mestres podran tornar a cobrar el sou i els alumnes poden tornar a classe. 

I hem pogut oferir verdura als alumnes! Per qui no ho tingui present, aquí podeu llegir com és l'alimentació dels estudiants. A partir d'ara, confiem poder donar sukuma (una verdura semblant als espinacs) dos dies a la setmana per dinar i sopar. La barregen amb el posho i la mongeta vermella. Per dinar els mestres també en poden menjar. Tothom ho ha valorat molt positivament.

Aquest projecte s'ha pogut tirar endavant amb donatius que heu fet a través de La Font de Greccio. Us ho agraeixo moltíssim! Altres vau donar específicament pel projecte de les vaques, que ha anat avançant. En aquest moment hi ha el cobert acabat, que fa molt goig (un altre dia en posaré fotos). I estem esperant que creixi prou l'herba per comprar les tres vaques. Tothom ho espera!

Pel que fa a les gallines, haurem d'esperar que el projecte de les verdures es consolidi una mica i que s'iniciï el de les vaques. Tot al seu temps.

Us deixo amb algunes fotos del procés de la sukuma des del camp fins al plat. Fa il·lusió!

La mesquita de Gaddafi a Uganda

A Kampala vam poder visitar la que tothom coneix com a "Gaddafi National Mosque" (tot i que, després de la seva mort, el nom es va canviar a "Uganda National Mosque" diuen que per poder continuar rebent fons des de Líbia). És una mesquita impressionant, amb capacitat per 15.000 persones. I molt bonica. Em va agradar especialment quan el guia va llegir (de fet, va cantar!) un tros de l'Alcorà que hi havia allà exposat. 

Ens van parlar del Coronel Gaddafi com una figura que volia unir tot Àfrica en el seu moment. Entenc que la seva influència, o com a mínim bona relació, amb Uganda havia de ser important si va regalar aquesta mesquita al país. 

Tinc la impressió que la comunitat musulmana, tot i no ser molt nombrosa (un 15% màxim), és un col·lectiu molt present. I fins i tot hi ha un dia a l’any que tot el país fa festa nacional com a respecte a una celebració musulmana. És un signe de com s’ha intentat integrar i respectar els membres d’aquesta religió.

El dia de la ruta amb motos per conèixer Kampala ens van fer passar per la zona de les ambaixades. I va ser ben curiós veure quins països tenen ambaixades destacades amb edificis remarcables: a part d’Estats Units, la Xina i els principals països europeus, també Líbia justament, Egipte, Iran, i una de ben gran que estan construint els d’Aràbia Saudita. Això et fa pensar en el grau d’influència o com a mínim de rellevància d’aquests països de majoria musulmana a Uganda.

 

El respecte a la natura

Amb en Joaquim vam anar del Llac Victòria fins a les fonts del Nil. Ens hi va portar amb barca l’Aziz, que alguns recordareu. Li vaig preguntar si navegava quan plovia o feia una bona tempesta. Ell va respondre que la natura s’ha de respectar. Així de senzill.

I hi vaig entendre una reflexió que anava més enllà de la casuística de la situació meterològica. Era una actitud davant de la natura. D’entendre quin és el lloc de cada un, i com aprendre a conviure-hi.

La foto de les Sipi Falls que us poso em va suggerir el mateix. En Richard, el guia, em va demanar que la fes. Generalment els agrada sortir en fotos, però es va girar d’esquena. L’important aquí era la cascada.

Visita a Kampala

Acabant la visita d’en Joaquim a Tororo, hem anat fins a Kampala. Allà ens hem trobat amb en Pau, l’antic escolà de 20 anys que passarà dos mesos a Uganda fent una experiència d’immersió fabulosa! Ell ha vingut a Kampala amb el noi que l’ha acollit a l’oest del país (a Bwera, amb la família que vaig estar). I tots quatre hem visitat la capital del país. Per mi, també era la primera vegada (anteriorment només l’havia creuat).

És una ciutat caòtica, i ho hem pogut comprovar contínuament durant la visita guiada. Era un format original i ha anat molt bé: amb 4 motos, els mateixos motoristes eren els guies. I hem fet parades en llocs que hem acordat abans de començar el viatge. Hem après aspectes històrics que ens ajuden a contextualitzar el que s’ha viscut en aquest país tan diferent del nostre. Kampala i la seva àrea metropolitana concentren uns 8 milions de persones, que aviat està dit.

L’únic moment que ens hem espantat una mica va ser ahir al vespre, ja fora de la visita guiada. Hi ha toc de queda força aviat, crec que a les 18’30h, a causa de la pandèmia. No n’érem conscients, i ens va enganxar a l’altra punta de la ciutat. Havíem de tornar a la residència sí o sí. Els carrers anaven plens de trànsit, tot i el toc de queda, però hi havia controls policials. Quan hem aconseguit trobar bodaboda que ens portessin (no ha estat fàcil), hem començat l’aventura. En un indret, el motorista de davant nostre ha rebut un bon cop de porra del policia que estava al control. Per sort, no ens ha passat res i hem arribat sans i estalvis.

Ara amb en Pau vaig cap a Tororo, on viurà amb els estudiants de l’escola, farà una estada en un poblat, anirà uns dies a l’Orphan’s Club, etc etc etc. Fa il·lusió!

PD: A la foto, podeu veure quan pujàvem als “bodaboda” per la visita guiada.

La visita d’en Joaquim

Hem viscut uns dies molt intensos i especials amb la visita d’en Joaquim, el pare d’un antic escolà jove. La seva gran capacitat comunicativa i la seva bondat amb tothom l’ha portat a contactar positivament amb tota mena de persones a Tororo. 

Cada visita aporta allò que és i que ha viscut. Crec que hem estat privilegiats amb tots els qui han vingut. En el seu cas, el seu perfil d’economista ha donat un color singular a algunes activitats i converses. Aquí sota el veieu en la visita que vam fer a en Samuel, el comptable de l’hospital del monestir. En Joaquim en va treure molt bona impressió per la seriositat amb què treballen. 

Un altre dia va fer una xerrada als novicis sobre temes econòmics. A algú li podria sorprendre que uns novicis de vida monàstica rebin una conferència sobre això, però a mi em sembla tremendament enriquidor: és obrir finestres! 

A banda d’això, he pogut compartir amb ell el projecte dels microcrèdits i m’ha donat bones idees. 

Hem conegut els projectes del monestir, hem visitat els poblats on hi ha infants amb problemes importants de salut i hem vist la feina que es fa des de l’hospital, i en Joaquim ha fet possible que alguns ugandesos ens acompanyessin a conèixer algun indret natural preciós (cosa que ells no poden fer mai i que està reservat per als turistes). Ens ha portat material escolar de la Papereria Nogueras, de Santa Susanna, que serà de molta utilitat!

Per tot això i per la seva presència sempre tan positiva: Joaquim, moltes gràcies!!!

“Verbs”: un poema

Avui us comparteixo un poema de Marisa Olivera que m’agrada molt. Em faria gràcia saber com us ressona a vosaltres i què us suggereix. Quan alguns hàgiu opinat, jo també en diré algunes coses en els comentaris.

VERBS

Vas viure amb mi,

i no et vaig viure.

Vaig tenir-te

i no et sentia.

Em miraves 

i no et veia.

Em parlaves

i no et coneixia...

Ara ets lluny

i a prop.

Sense veure’t

et visc.

Sense tenir-te

et sento.

Sense mirar-te

et veig.

Sense parlar-te

et conec.

Estimar és l’únic verb.

I el conjugo en tots els temps.

Marisa Olivera

Sentit de paternitat

L'últim dia us feia referència al fet que no he tingut fills. Però aquests dos últims anys m’ha passat una cosa curiosa: diversos joves m’han dit que per ells era com un pare. La primera vegada em va desconcertar, bàsicament perquè no m’hi sentia. Després, de mica en mica i havent-m’hi trobat en diferents ocasions, m’hi he anat acostumant i fins i tot m’hi he trobat bé. 

Suposo que l’edat facilita que la relació que s’estableixi sigui paterno-filial. Senten que hi ha un acompanyament des de l’experiència que els fa pensar en el paper d’un pare. En alguns casos, perquè la figura del pare ha estat absent. En altres, no precisament. 

Recordo que vaig tenir dubtes quan el P. Abat em va proposar l’ordenació. No m’hi sabia veure, essent anomenat “pare”.  No diu Jesús que no ens fem dir pares ni mestres ni guies, que de pare només n’hi ha un?

Però anys després, he de dir que tant des del punt de vista de l’ordenació com des d’aquest altre de ser vist com a pare per part d’alguns, tinc la sensació que me n’han fet esdevenir, de pare. I ho visc amb agraïment i demanant de saber-ho fer bé. 

Companys d'escola

Una casualitat em va portar a trobar-me el perfil en una xarxa social de la germana d'una noia que havia anat amb mi a col·legi de petit. Vaig pensar: "què se'n deu haver fet de la noia que anava amb mi?". I la vaig trobar ràpidament. Estirant el fil, van anar apareixent altres companys d'escola de fins als 9 anys, perquè després vaig entrar a l'Escolania. 

Molts d'ells apareixien en fotografies amb els seus nens petits (o ja no tan petits). Ja sabem que les xarxes poden enganyar i mostrar només la part bonica, és clar que tothom haurà passat les seves dificultats. Però molts d'ells es veien ben contents amb els seus fills. 

Va ser una experiència molt gratificant. I em va agradar sentir-me bé contemplant la seva felicitat. Vaig pensar: "jo no he tingut fills, però he fet una altra opció que també m'ha fet ben feliç i en la qual he trobat molt de sentit". I em va semblar que era bonic alegrar-se de la felicitat dels altres.

PD: No tinc aquí l'Àfrica la foto dels companys d'escola, tot i que en recordo una de quan fèiem maternals molt divertida! Però he trobat aquesta on surto amb la meva estimada tieta Dolors.

Posa'l o sigues!

Si ho recordeu, fa unes setmanes vaig compartir un episodi com a mínim pintoresc amb el Luke, el conductor de l'hospital. Em van resultar interessants els vostres comentaris sobre la seva manera de ser tan positiva, i m'agradaria destacar-ne un. Aquest:

Anava a dir que la frase seria "Posa un Luke a la teva vida!" però ben pensat seria "Sigues un Luke pels que t'envolten!".

Genial. L'Olga, amb aquest comentari, ens estimulava a canviar el punt de vista. Em fa pensar en allò de Sant Pau, de "transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure les coses". Les coses són com són, però les podem mirar de maneres molt diferents.

En veure un testimoni de positivitat com ell, podem pensar: "necessito algú com ell en la meva vida". Però també podem canviar la perspectiva i dir: "hauria de ser així per als altres!". 

Gràcies per la reflexió.

I bona festa del gran evangelista Sant Luke (Lluc!) que és precisament avui!

El funeral d’un monjo

Mentre a Montserrat se celebrava la benedicció abacial, aquí Tororo rebíem el fèretre d’un monjo difunt. Aquells contrastos que a vegades té la vida. Han estat quatre de dies de dol fins que no s’ha celebrat el funeral, i apunto només alguns aspectes:

- pràcticament tota l’activitat laboral dels departaments del monestir s’ha aturat aquests dies (excepte a l’hospital), i això és 100% cultural. Em diuen que, en els poblats, si algú treballa quan s’ha mort el seu veí, pot ser que el peguin o fins i tot que li atribueixin la culpa de la mort del veí (literal). 

- la nit abans del funeral hi van haver Misses consecutives tota la nit al pati on hi havia el difunt, amb músiques sorolloses tota la nit i gent cantant (recordeu? Doncs aquest cop ha estat aquí mateix!).

- ha vingut molta gent al funeral, estava pleníssim. Era un monjo d’un monestir de Kènia, però feia anys que estava a Uganda seguint un tractament oncològic (però no residia al monestir).

- el funeral ha tingut lloc en l’esplanada de l’hostatgeria, i la gent es protegia del Sol sota els arbres o sota unes carpes.

- el moment més bonic per mi ha estat quan, en davallar la caixa fins a sota terra, els monjos hem fet un cercle al voltant i hem cantat el “Suscipe” que cantem en la Professió Monàstica, tres vegades i amb tres tons diferents com fem aquell dia. Quin moment més ple de significat!

- es dona menjar a tothom que hi assisteix, abans o després. És una despesa gran, però que tothom que té un difunt ha de fer per acollir els convidats. Per això la gent, en expressar el seu condol, fa donatius per sufragar les despeses.

- a la nit, hem fet sopar a la fresca convidant a la família del difunt (que bonic!) i amb els monjos de Tigoni (el monestir kenià al qual pertanyia aquest monjo). He pogut sopar amb l’abat de Tigoni, i ha estat interessant constatar que tenim visions molt semblants sobre les diferències entre europeus i africans, veient els dons i els límits de cada cultura. 

- la foto és d’un tros del cementiri de la comunitat, a Tororo.

La cafetera de l’hostatgeria de Montserrat

Quan vaig començar d’hostatger, el P. Toni Pou va proposar que la gent pogués prendre cafè o una beguda calenta en un espai de l’hostatgeria. Em va semblar bona idea, i hi vaig afegir que fos una cafetera solidària. El camp de solidaritat a Hondures em va fer molt sensible al tema del cafè: allà exploten els treballadors pagant-los una misèria per tot l’esforç que hi posen. D’aquí va sortir aquesta iniciativa amb la qual molts hostes prenen una xocolata calenta o un cafè, i tot el benefici va a parar a solidaritat.

Fa uns dies el P. Lluís Planas, a través del G. Pau, m’ha fet arribar 700 euros d’aquesta cafetera. M’ha fet il·lusió! Sé que alguns de vosaltres n’heu consumit, i em plau dir-vos que els diners han arribat. Els hem destinat al projecte de les cases pels mestres, que construeixen els mateixos alumnes amb un mestre de l'ofici.

Gràcies a tots els qui, amb un cafè o una xocolata calenta, hi heu contribuït!

Latrines perilloses

Des de fa mesos em preocupava una reivindicació dels estudiants: que es cobrissin uns grans forats a la zona de les latrines. Feia un any i mig que estaven així. Concretament, un forat gros a l’entrada de la zona de dutxes (bé, no hi ha dutxes: són uns espais on van amb un gibrell). A través d’aquest forat, es veia tota la femta de les latrines. I en dues latrines, hi havia dos forats grossos amb perill que algú hi caigués a dins! Sobretot a la nit, sense llum.

Doncs bé, gràcies a donatius vostres que no estaven destinats a la granja de l’escola s’han pogut tapar aquests forats. A dalt, veieu la foto de la tapa a l’entrada de les dutxes. I és especialment important el que us poso a les dues fotos de sota: la latrina per gent amb problemes de mobilitat. És amb format tassa perquè està destinada a persones amb problemes de mobilitat, les altres latrines són simplement un forat a terra per defecar. Imagineu-vos el risc que hi havia amb un forat així a la nit!

Recordo que un dia ho vaig comentar a una donant de Barcelona, i em va dir que li semblava un tema de salut pública greu. Doncs ja ho tenim arreglat! Gràcies!