diumenge, 25 de juliol de 2021

“Vull anar a Europa”


L’altre dia em va venir a veure un estudiant. No sé com ho va aconseguir, perquè és de lluny i està prohibit el transport, si no és per traslladar malalts o mercaderies. Vam estar parlant de la família, de la feina que ha trobat aquestes setmanes, i de projectes de futur. Va tenir una infància complicada, i vol un futur millor.
 

Em diu: “Vull anar a Europa”. Ho té força planejat: amb els diners que guanyaria a Europa, podria tornar a Uganda i començar un negoci (una botigueta) de material de construcció. Una espina que té és que els seus dos germans adolescents, més petits que ell, no troben feina ni poden estudiar perquè no tenen diners. Ell ha pogut estudiar gràcies a una ONG internacional, però ja li van dir que màxim un per família.

Li vaig desaconsellar anar a Europa: si travessa mig Àfrica, les màfies i el risc de morir al mar; i si arribés a Europa, com de difícil és la vida per a un immigrant que arriba amb una mà al davant i una altra al darrere. Tot i això, també li vaig comentar que si decidia anar-hi, que em preguntés el que vulgués. És clar.

Però li vaig plantejar la possibilitat d’ajudar-lo a començar aquesta botigueta, i que anés tornant els diners. I que, quan comencés a tenir beneficis, pogués fer calaix i continuar estudiant (és el que li agradaria). Em va semblar molt receptiu.

Ja us vaig comentar el tema dels microcrèdits, i de mica en mica comença a prendre forma. És important que aquests joves trobin un futur al seu país.  

divendres, 23 de juliol de 2021

Flexibilitat vs. programació


Una de les principals dificultats que he tingut des que vaig arribar és el tema que us presento avui, però he trigat perquè volia trobar les paraules adequades.
 

Els africans tenen un do molt interessant: la flexibilitat, la capacitat d’adaptació a situacions imprevistes. Els occidentals tenim un do que també em sembla molt interessant: la programació, planificació, la gestió dels projectes. 

La virtut de la flexibilitat deixa de ser virtut quan es converteix en informalitat i poca seriositat a l’hora de tirar endavant allò que s’ha decidit. La virtut de la programació deixa de ser virtut quan esdevé quelcom encotillat que no permet cap mena de modificació i es converteix en encarcarament.
Quines aplicacions té això? Doncs moltes: en el cas d’obres, a nivell de pressupostos, de quines necessitats es perceben, de poder donar raó de com s’han gastat els diners, etc. Hi ha ONGs (serioses, ho puc dir) que han tingut grans frustracions en aquest sentit amb experiències en diferents països africans, tot i ser projectes nascuts de les mateixes entitats locals. 

Per mi, és un aprenentatge bestial. Jo soc occidental de cap a peus en tot això que us deia. M’agrada preveure els projectes amb el màxim detall possible. I he de trobar l’equilibri entre la flexibilitat africana i la programació occidental, discernint quan m’he d’adaptar jo i quan els he de demanar que facin un esforç.
Crec que tots podem aprendre de tots. 

Les imatges són de carrers de Tororo: la primera és el centre del poble, i l’altra és d’unes paradetes al carrer.


dimarts, 20 de juliol de 2021

Prendre consciència


I digué el deixeble:
A vegades, si hi ha una cosa que em preocupa, no veig res més que allò. És com si hi hagués una taca negra en una paret blanca, i encara que la resta de la paret estigui molt bé, jo només veig la taca negra.

I respongué el mestre:
Cada persona és un món, i hi ha persones que tenen tendència a ser així. Potser, en primer lloc, convindria saber si la taca es pot netejar o no. Per no perdre-hi energies innecessàriament. I en segon lloc, per ser conscient de tota la resta de la paret, el millor és cultivar la teva vida interior. Que això et doni una altra mirada, una altra perspectiva més global. Prendre consciència a vegades requereix un treball interior. I no et concreto més, perquè hi ha molts camins i cadascú ha de trobar el seu. En tot cas, de moment has fet el primer pas: adonar-te que estàs massa fixat en el punt negre i no en la paret blanca. 

dissabte, 17 de juliol de 2021

Les llavors de la Joana


Des que vaig presentar-vos el primer projecte, no he parat de rebre propostes de col·laboració de tota mena. I us en dono les gràcies! La Joana des de Lleida va enviar un paquet amb llavors de verdures i fruites. Algunes espècies no les coneixien aquí! Les plantaran de mica en mica, combinat amb productes que ja coneixien abans. Per començar, d’aquestes llavors han plantat melons i a la foto podeu veure com han començat a germinar. Ells creien que serien xíndries (perquè en anglès són paraules semblants: "meló" és "melon" i "xíndria" és "watermelon", que vindria a significar literalment "meló d'aigua"). Ja els he aclarit que seran melons. Aquí també en tenen, però probablement no aquesta varietat.

Pel que fa a les altres verdures que us vaig comentar, ja ha crescut la sukuma (a la foto inferior podeu veure com la cullen) i els espinacs. Per les pastanagues, haurem d'esperar una mica més. Aquestes setmanes que no hi ha escola s'han quedat tres noies estudiants d'agricultura: deien que a casa no hi farien res, i aquí guanyaran uns diners (perquè lògicament els pagarem, no és temps d'escola). De la verdura, ja se n'està donant dues vegades per setmana als mestres, i l'altra part s'ha començat a vendre. Estic molt esperançat, perquè penso que el projecte de les verdures serà sostenible econòmicament: es podrà alimentar els estudiants, els mestres, i amb els diners obtinguts del que es vengui a altres persones es podrà mantenir el projecte. Haurem d'anar veient si es confirma, però fa bona pinta!


A partir d'avui, un noi s'afegeix a l'equip (un altre estudiant que estava per aquí sense fer res). Després d'aquesta primera etapa experimental, a partir de dilluns ampliem la zona de verdures (la doblem, de fet). Per tant, quan es reobri l'escola serà un projecte en ple funcionament. 

També estan plantant més herba per les vaques, que es veu que mengen molt (jo soc profà en totes aquestes coses). I aquests dies s'han tornat a engegar motors pel cobert per les vaques i les cases pels mestres. Segurament la setmana vinent començaran les obres dels dos llocs.


dimarts, 13 de juliol de 2021

Tornem-hi


Aquesta tarda ens han fet la prova als 3 monjos que quedàvem amb Covid i ha donat negativa. Per tant, ja no queda cap monjo amb Covid dels 11 que l’hem tingut aquestes setmanes. Visca! De tant en tant, jo encara estic emboirat o una mica cansat, però diuen que és normal i que es pot allargar dies. Però en general em trobo bé i molt animat.

En canvi, m’han dit que hi ha 13 monges benedictines d’aquí infectades del virus, i una d’elles a l’hospital. 

De seguida que he sabut la notícia del test, a banda de fer-ho saber a la família i a Montserrat, he demanat a un monjo que demà puguem anar al banc i he quedat amb el coordinador dels projectes també per veure’ns demà al matí. 

Estic sorprès perquè alguns projectes han quedat aturats aquestes setmanes que he estat malalt: les cases dels mestres i el cobert per les vaques. Sobretot pel que fa al cobert per les vaques, ho teníem tot a punt inclosos els diners. A veure si ho podem reprendre tot de seguida.

Aquests dies he llegit la història de la parròquia d’Hondures on vaig anar a un camp de solidaritat abans de ser monjo. He gaudit veient com van anar empoderant els laics de Taulabé i de les aldees, i els bons resultats que va donar. Penso que aquí caldrà fer un procés semblant: empoderar algunes persones perquè a la llarga uns quants projectes siguin ben sostenibles en el seu funcionament. Hi estic esperançat.


Foto: l'he feta aquesta mateixa tarda, quan he sortit a passejar pels camps després de la bona notícia.

dissabte, 10 de juliol de 2021

Impost a Internet


Quan vaig arribar a Uganda, em va sorprendre que per accedir a les xarxes socials havies de pagar una taxa de tant en tant (anomenada OTT). No gaire cara pels estàndards occidentals, però sí per la mitjana ugandesa.


Amb el temps, vaig anar sabent que molta gent per evitar pagar-la es connectava a internet a través de VPN (Virtual Private Network). La conseqüència d’això és que el govern al cap de l’any cobrava molts menys diners dels previstos. I per això, fa pocs dies han anul·lat la taxa OTT i han incrementat el cost que té utilitzar internet. 


Això significa que, per qualsevol connexió a internet del tipus que sigui, has de pagar força més. És evident que amb aquest increment es recaptaran més diners. Però igual de clar és que molta gent pobra (la majoria) ho tindrà més difícil per accedir-hi.


A Occident són mesures que generen desconcert. Però aquí el marc mental és diferent. Quan ens van tallar internet durant dies al voltant de les eleccions, vaig sentir força ugandesos que ho defensaven perquè així era més difícil organitzar revoltes a través de les xarxes socials. 


De tota manera, crec que la majoria de joves valoren poder tenir mòbil i internet. I viuen com un inconvenient no disposar alguns de mòbil, i altres no tenir accés a internet. En tots els casos, per un tema econòmic.


Foto: a l’escola hi ha una aula d’informàtica. Però molt poques vegades disposaven d’internet. Gràcies a una donació des de Catalunya, ara tècnicament ja ho tenen a punt perquè sigui possible i fàcil. I esperem que en algunes ocasions (amb mesura, perquè són diners) també es pugui utilitzar internet durant alguna classe.

dijous, 8 de juliol de 2021

Typhoid i/o Covid


Dilluns em van fer la prova del Covid, i he donat positiu. No m’ha sorprès, perquè els símptomes que vaig tenir amb els altres infectats eren molt semblants des del primer dia. Calculo que em vaig infectar fa tres setmanes exactes.

Tots aquests dies m’han anat orientant principalment dos amics: un metge epidemiòleg americà i una infermera de Girona que havia estat vàries vegades amb Metges Sense Frontres a l’Àfrica. Ells van anar veient que devia tenir Covid. I així ho vaig comentar al metge ugandès, però per dues vegades ho va descartar. I em sap greu dir-ho, però és així. 
És més, ell em va dir que no em calia estar confinat. Per sort, no he deixat de fer quarantena des del primer dia, per si de cas. 

Em pregunto quantes persones deuen estar mal diagnosticades en un context tan precari. I això sense comptar els qui ni tan sols acudeixen al metge...

El tema de la Typhoid que us vaig comentar no queda anul·lat, però sí amb interrogant. El que és indubtable és el Covid.

Cada dia em trobo millor. Alguns dies vaig estar una mica apurat, però ara ja estic de remuntada. A la comunitat quedem 3 malalts, i n’hi ha 8 que ja han donat negatiu.
Gràcies per tot l’interès que hi heu posat durant aquestes setmanes! I gràcies a tots els qui teniu alguna relació amb el món mèdic, i m’heu donat consells i informacions!

PD: A la foto hi podeu veure el “Covidex”, un producte fet d’herbes aquí Uganda. Bastanta gent considera que mata el virus. El que sí us puc assegurar és que destapa el nas a l’instant!

diumenge, 4 de juliol de 2021

La saviesa dels indis americans


Els que fa més temps que passegeu per aquest espai recordareu que, fa uns anys, des d’Austràlia vaig reflexionar sobre els aborígens durant unes setmanes. Penso que ens fa bé escoltar la cultura dels pobles indígenes de qualsevol lloc de la Terra. I no pas perquè tot ho haguessin de fer bé, sinó perquè com tota cultura humana vehiculen una saviesa de la qual podem aprendre. 

Aquests dies he llegit un llibret amb pensaments dels pobles nadius americans, que curiosament fa referències a la salut. Aquí teniu algunes cites que hi he llegit:


- “L’home blanc parla de la ment i el cos i l’esperit com si fossin separats. Per nosaltres són u. Tota la nostra vida és espiritual, des del moment que ens llevem fins que anem al llit”

- “Vosaltres occidentals perdeu la meitat de la vida - els vostres somnis. Feu-los servir per la vostra voluntat”

- “La tribu o família serveix perquè quan un membre està malament, els altres el poden ajudar. Tot el que tenim, inclosa la riquesa, és per ser compartit”

- “Estem fets de pregàries. Amb la pregària escoltem el que és realment important a dins nostre i al voltant nostre - el Camí de la Bellesa”

- “Quan ajudem altres, ens ajudem a nosaltres mateixos. No és bo estar massa centrat en els teus propis problemes, sobretot quan els altres necessiten més que tu”

- “Per un moment, sent cada respiració. Amb cada respiració enfora imagina deixar anar un dolor, un maldecap, una preocupació. Amb cada respiració endins, absorbeix un sensació de confort, una paraula amable, un acte generós, un record del millor d’aquest any”.


dijous, 1 de juliol de 2021

Davant el virus


El diumenge que vaig caure malalt em va tocar predicar a la comunitat. Ja teníem 7 infectats de Covid, i l’ambient era intens. L’Evangeli era el de l’aigua que entra a la barca, i Jesús dorm. 

Els vaig compartir que era lògic i bo que intentéssim despertar Jesús fent-li saber que ens enfonsàvem. I per tant, desitjar que tothom es curés el més aviat possible. 

Però també els vaig explicar una anècdota de fa anys. En una Prevetlla de Santa Maria, a Montserrat, vaig convidar testimonis del món de la marginació que ens parlessin de l’esperança. Una d’aquestes persones vivia per opció amb malalts de SIDA. I va decidir que faria la reflexió sobre l’esperança conjuntament amb ells. Van pujar aquella nit a Montserrat, i ens van dir que l’esperança per ells no era imaginar que tot aniria bé (en aquell moment la SIDA encara era molt letal). I ens van parlar de l’esperança en un Amor més gran.

Això és el que vaig intentar transmetre en l’homilia de fa uns dies, davant el risc d’agafar tots el Coronavirus: l’esperança en un Amor més gran. I em vaig referir a les paraules de Sant Pau que m’han acompanyat espiritualment tots aquests dies: res no ens podrà separar de l’amor de Déu (Romans 8, 38-39). Tampoc la malaltia.

Tot i que avui he tingut un dia amb força mal de cap perquè havia reduït paracetamols abans d’hora (els he reprès, és clar), començo a albirar la fi de la malaltia. Tinc entès que els altres infectats evolucionen bé. Però com que estic fent la quarantena, no en sé res més.

Estem a l’expectativa de què dirà el president d’Uganda d’aquí unes dues setmanes, i si s’acabarà el confinament del país o s’allargarà.

dimarts, 29 de juny de 2021

El paisatge d’aquests dies


Aquests dies estic a l’habitació per posar-me bé però també per fer quarantena (per si de cas tingués Covid). La veritat és que hi estic molt bé i agraeixo tenir un espai com aquest, amb una mosquitera al voltant del llit perquè no em piquin els mosquits de la malària. 


Dels pocs objectes simbòlics que vaig portar des de Catalunya, un és aquesta creu que hi vaig penjar. Me la va donar el cardenal d’El Salvador quan va passar uns dies a l’hostatgeria de Montserrat. Hi vaig poder tenir alguna conversa, i va ser un impacte. Ell era deixeble i amic de l’arquebisbe Óscar Romero, assassinat a El Salvador. Aquesta creu tan llatinoamericana em recorda que el compromís amb els pobres és el mateix allà i aquí l’Àfrica. És un compromís que neix de l’Evangeli. 

Hi ha una cosa simpàtica, i és que des que us vaig parlar dels llangardaixos que m’entren a l’habitació i que en vam fer broma, me’ls miro amb molta més simpatia. I ara no em faig cap problema quan en veig un rondant per allà. Coses curioses.

Pel que fa a la comunitat, crec que els 9 monjos infectats van millorant de mica en mica. Però des d’ahir, se n’hi ha d’afegir un més. I jo també vaig millorant. 

divendres, 25 de juny de 2021

Tinc "typhoid"


Abans-d'ahir em vaig desmaiar dues vegades al lavabo, i em vaig despertar les dues vegades a terra. Em van portar de seguida al metge, i em va fer una bona visita i una anàlisi de sang. Diu que tinc "typhoid", que en català seria tifoide (diuen que no és tifus): és una infecció bacteriològica provocada per haver ingerit menjar o beguda contaminats. Vaig molt alerta, però són coses que aquí poden passar. Em van donar antibiòtic, paracetamol i vitamines. I he de menjar força i beure suc per anar-me refent. 

El metge creu que no tinc Covid, i que el meu malestar era per aquesta malaltia. 

Aquí tothom sap què és el "typhoid", perquè desgraciadament és una malaltia que més o menys tothom l'ha tingut i alguns repetides vegades. Sí, va molt lligat a la higiene i a la pobresa. La pobresa té tantes conseqüències en la vida de cada dia!

De seguida que vaig demanar un metge, us vaig escriure als grups de "El Jardí dels Arbres" per cancel·lar les trobades de dissabte. Sento no haver contestat els vostres missatges, però no estava gaire en condicions. Diuen que d'aquí una setmana m'hauria de trobar millor.

Ja podeu imaginar que em sento feble. Però l'esperit amunt, eh? I la comunitat continua igual: 9 infectats, i els altres monjos cuidant-nos a tots. Ho fan molt bé!


dimecres, 23 de juny de 2021

Un còctel


Entre els diferents remeis que donen si estàs malalt, hi ha una novetat d'aquests dies: el "còctel". Clar, quan van dir que prepararien un còctel per als malalts, el que a mi em venia al cap és una beguda com la de la foto o bé els "vestits de còctel". I no hi té res a veure, fora del fet que també és líquid. 

Aquest còctel consisteix en una mena de farinetes on hi tires aigua ben calenta. Es dissolen en part, i té un gust dolentíssim amb ganes. Jo dic que això o et mata o et ressuscita. Però sense terme mig: o l'una cosa o l'altra. A mi crec que em ressuscita, perquè al cap de poc ja noto la potència de la beguda i com si tot es destapés. Sé que hi posen gingebre, all (això ho vaig notar hores després) i crec que força més ingredients. Sé que un dels qui està malalt ho va trobar tan dolent que els ha demanat que no n'hi portin més. Però és un remei ben natural, crec que pel constipat.

Això contrasta amb altres hàbits que he observat en el país: tendeixen a donar molt de medicament, i concretament antibiòtic. 

Aprofito per dir que l'atenció que rebo aquests dies per part dels monjos és exquisida, i n'estic segur que es comporten així amb tots els malalts. 

Jo em trobo una mica millor, però faig la quarantena per si de cas. 

diumenge, 20 de juny de 2021

El virus a la comunitat


Ja us vaig comentar que tenim a Uganda la segona onada del virus amb les variants, i en aquest cas amb virulència. Ara el virus ja està present a tot el país, inclosos els poblats on hi ha tanta pobresa. Ha arribat a tot arreu.

Al monestir en aquest moment tenim 9 monjos infectats (i aïllats) d'un total de 35. No ho vam saber fins al cap d'uns dies de conviure-hi, perquè els símptomes realment no semblaven de Covid. No sembla que hi hagi cap cas greu.

El problema d'aquí és que l'assistència sanitària no és la d'Europa. A molta gent amb el virus l'envien a casa perquè no hi ha lloc als hospitals. També falta oxigen. 

I, com sabeu, ens falten vacunes.

No sabia si posar-ho, però com que molts m'ho preguntareu... Jo també estic retirat. Abans que sabéssim que aquests germans tenien el virus, ja no em trobava del tot bé (com constipat i cansat). Em van fer el test d'antígens i va sortir negatiu. Però tot i així, no em trobo massa bé i m'ha semblat més prudent retirar-me. No patiu, jo estic tranquil.

dimecres, 16 de juny de 2021

La camisa del director


Abans de tancar l'escola per la segona onada del virus, els professors van poder venir a triar una peça de roba com havien fet els alumnes. Aquí els professors cobren uns sous molt baixos, i veig que tenen bastantes dificultats per tirar endavant les seves famílies. Comprar una peça de roba és una despesa considerable.

Però l'escola tampoc no té diners per augmentar-los el sou. I menys en una situació com la que estem vivint, en una crisi econòmica important a causa del virus. Per això, m'agradaria que almenys també es puguin beneficiar de part del menjar que obtinguem de la granja pels estudiants. 

Vaig suar una mica, perquè va aparèixer tot de gent amb qui no comptava: treballadors del taller de fusteria (vinculat a l'escola), del garatge i el taller de metall (també vinculats a l'escola), i altra gent que no havíem comptat. No vam gosar dir-los que no. El resultat va ser que els professors que no van venir aquell dia es van quedar sense. Espero d'aquí uns mesos poder-ne tenir prou perquè tots puguin obtenir una altra peça de roba.

Em va fer una especial impressió el director. Va ser dels primers a venir. Va triar una camisa (que havia estat del meu pare) i va exclamar content: "És la primera camisa de màniga curta que tinc!". Vaig pensar que el pare hauria estat content. I m'agrada recordar-ho avui, que hauria fet anys. Per molts anys, Pare!

diumenge, 13 de juny de 2021

Nens a l'escola


M'expliquen que, en els poblats, quan els nens acaben la Primària sovint la família no afavoreix que continuïn estudiant. Aquí la gent no estudia a una edat determinada, sinó quan pot en funció de diversos factors.

Però massa vegades se'ls diu que no val la pena continuar, no hi veuen cap utilitat. Sobretot en el cas de les nenes. A més, hi ha nenes que queden embarassades, i aleshores ja no poden estudiar més. A vegades s'obliga el qui les ha deixat embarassades a casar-s'hi, i per tant, també a parar d'estudiar. Però les més perjudicades solen ser elles.

Un metge m'explicava que això és un problema molt seriós. I m'ho deia el dia després d'haver anat a fer una cirurgia a una nena de 14 anys embarassada que havia mort. Li va haver de treure la criatura perquè poguessin ser enterrades per separat (es veu que és tradició). Ell mateix m'explicava que hi ha gent que fa avortaments amb herbes o altres productes naturals ingerits, i que diuen que funciona.

Vàries vegades ja he sentit que les nenes que no han pogut estudiar són les més vulnerables després a patir violència per part dels seus marits. No tenen recursos per defensar-se.

La formació és bàsica perquè molts àmbits de la vida millorin. Per això estic content que el monestir optés per fomentar l'educació amb la creació de l'escola de Formació Professional per nois i noies. Molts provenen d'ambients molt i molt pobres.


Les fotos són d'una escola de Primària que vaig visitar. Hi ha nens que han de sortir de casa quan encara és fosc i caminar durant una hora per arribar-hi.

Si teniu nens o joves estudiants a la família, potser val la pena que llegeixin això o els ho expliqueu. Que sapiguem valorar el que tenim.

divendres, 11 de juny de 2021

Poligàmia a Uganda


Una de les coses que més m'ha sorprès des que vaig arribar a Uganda és que he anat coneixent casos de poligàmia. He trigat a parlar-ne perquè m'agradaria poder-ne fer una bona anàlisi, però reconec que em manquen moltes dades. Per tant, intentaré exposar-ho amb prudència a partir del que m'he anat trobant.

Veig que és una realitat complexa. Els musulmans la poden practicar sense problema. I teòricament, els cristians no l'haurien de practicar però n'hi ha molts casos. 

Aquesta poligàmia és sempre poligínia, és a dir, un home amb diverses dones. Per ells, seria inconcebible que fos una dona amb diversos homes. 

Observo dificultats, i molts així m'ho han fet veure: gelosia entre les dones, problemes econòmics importants perquè l'home no pot sostenir els fills de les diverses dones... Hi ha casos de bona convivència o de bons desitjos dels uns pels altres. Però, com deia, és complex.

A vegades viuen tots junts, altres viuen separades les diverses dones (una mica o molt, depèn). En alguns casos l'home sol viure en la mateixa casa, i en altres va canviant. 

No us en puc dir gaire cosa més, perquè em falta molta informació. He estat curós a l'hora de fer preguntes veient que eren situacions sovint enrevessades. Però m'ha semblat oportú compartir-vos-ho, perquè és una realitat que ja m'he trobat vàries vegades.

dimarts, 8 de juny de 2021

Segona onada a Uganda


Estem vivint la segona onada del virus a Uganda. L'any passat es va fer una molt bona gestió de la pandèmia, amb mesures molt estrictes des del principi per evitar la mateixa situació que a Europa. Els resultats d'aquell confinament van ser bons en relació al control del virus, però amb conseqüències econòmiques dures.

Al cap d'un any, estem vivint la segona onada amb un increment important de casos sobretot a la capital Kampala. Els hospitals estan al límit. S'han implementat mesures fortes durant 42 dies, entre les quals hi ha el tancament de les escoles i moltes altres coses: això significa evitar el moviment de milions de persones. 

Fa setmanes van començar a posar la primera dosi de la vacuna als sanitaris gràcies al programa "Covax" de Nacions Unides. Realment l'ONU fa una bona feina, aquí. Però se n'han posat encara molt poques. La vacunació es va aturar perquè totes aquestes vacunes que venien de l'Índia les van necessitar allà quan van tenir tants casos. I aquí ens vam quedar sense. 

El president té l'expectativa de rebre'n de la xinesa, de la russa, de l'americana Johnson & Johnson... El país haurà d'aprofitar i agrair allò que li arribi. He posat aquesta foto de l'arribada de les primeres vacunes com un signe d'esperança, perquè la vacunació és el que podrà treure el país d'aquesta situació.

Però es preveu lent. I mentre, la crisi econòmica s'anirà engrandint. Plou sobre mullat.

A nivell de monestir, els dos projectes principals (l'hospital i l'escola) se'n ressentiran seguríssim. 

Tanmateix, no es percep desànim. Com us deia l'any passat, són mariners entrenats en aigües difícils.

divendres, 4 de juny de 2021

Ancians solidaris


Fa unes setmanes vaig rebre una proposta fantàstica. Es van posar en contacte amb mi des de la Residència Inglada Via, de Vilafranca del Penedès, per col·laborar amb els projectes d’Uganda. Em van preguntar què em semblaria que els avis estampessin unes bosses que es vendrien posteriorment, i els diners obtinguts se’ns farien arribar a Uganda.


Em va semblar molt bé per dos motius: perquè trenca la imatge que a vegades es pot tenir dels avis. Hi ha persones que pensen que no poden fer res (i no cal que siguin ancianes), en canvi n’hi ha que són creatives i que se les enginyen per poder ajudar els altres. Agraeixo enormement a la direcció d’aquesta residència que hagi tingut aquesta iniciativa, i a tots els treballadors que hi estan ajudant. I ja des d’ara, moltíssimes gràcies a tots els avis i àvies que hi col·laboren!


Em meravella com persones d’àmbits tan diferents es comprometen en favor dels més pobres: una estudiant, o els professors d’una escola, i ara aquesta residència d’avis. Aquí hi ha tantes necessitats, que això són regals del Cel. Que Déu us beneeixi a tots!


dimecres, 2 de juny de 2021

El Chair person


Quan vaig arribar a Bwera, la família va voler que ens presentéssim davant el "Chair person". Resulta que és com una mena de president del barri, a qui s'acut si hi ha un robatori, una baralla o qualsevol cosa important en aquella àrea. Si ell no ho pot resoldre, aleshores es recorre a la policia o a qui convingui. Ell em va saludar de manera molt informal i em va donar la benvinguda. 

L’elegeixen cada 5 anys, després de les eleccions presidencials del país. Els dos candidats per aquest barri van anar al camp de futbol (davant la casa on estava), i tota la gent que els donava suport s'ubicava darrere l'un o l'altre. Qui eren els electors? Tothom! Grans i joves, petits i ancians. Diuen que el qui va guanyar tenia unes 200 persones al seu darrere (imagineu-vos l'escena!), i l'altre en tenia poquetes.

Ni vot electrònic ni paper. Persona a persona. Quan ho penso, encara me'n sorprenc. Vés a saber quants anys porten fent-ho així!

Vaig pensar que, com a organització veïnal, tenia el seu interès. I no sé si els més grans que passegeu per La Font sabeu d'alguna estructura igual a casa nostra fa molts anys. 

diumenge, 30 de maig de 2021

Els donatius no s'han aturat


Com sabeu, vaig trigar temps a fer una proposta solidària des que vaig arribar a Uganda el novembre passat. Però des que la vaig presentar, els donatius no han parat d'arribar cada setmana. Fa uns dies n'he rebut un que m'ha fet molta il·lusió: el de l'escola Sant Pere Chanel, on vaig estudiar de petit fins a 4t d'EGB (abans d'anar a l'Escolania). Com que l'escola ja tenia altres compromisos solidaris, els mestres van fer una campanya entre ells i han fet arribar 625€.

Ara ja no parlem de comprar una (o tres vaques) i gallines, sinó de fer una granja sencera:
- en el cas de les gallines, estem pensant de fer un galliner nou i més gran per poder encabir més gallines
- pel que fa a les vaques, farem un cobert que de moment acollirà 3 vaques, però en podrà tenir fins a 5. I el farem en un indret que podrà engrandir-se en el futur i tenir-ne 7 o 8
- estem pensant també en porcs, arbres fruiters...
- pel que fa a les verdures, estan creixent a bon ritme i espero que d'aquí poques setmanes ja en puguem menjar.

Quant a les màquines de cosir, es van poder comprar amb un donatiu que em van fer arribar des d'Estats Units. Moltíssimes gràcies! Quan les tinguem muntades, ja en posaré alguna foto en ple funcionament.

Aquests darrers dies, també estem gestionant tenir una farmaciola per a primers auxilis. N'hi havia una, però buida del tot. 

Intento que tots aquests projectes tirin endavant amb la implicació d'alumnes o professors. Aquests projectes són per al bé de l'escola i, al cap i a la fi, de tots els qui en formen part! 

Agraeixo moltíssim l'ajuda a tots els qui us esteu implicant perquè tot això tiri endavant. De debò, moltíssimes gràcies!

Foto: l'escola Sant Pere Chanel que ha fet arribar el seu donatiu.

divendres, 28 de maig de 2021

Dies a Bwera


Aprofitant que tenim l’escola de vacances, he anat uns dies a Bwera convidat per una família d’allà. És el darrer poble abans d’entrar al Congo. Això vol dir que m’he desplaçat de l’est d’Uganda (a la frontera amb Kènia) a l’extrem oest.


És un poble envoltat de paratges fantàstics: el Queen Elizabeth National Park, on es poden veure animals salvatges, les Rwenzori Mountains, grans llacs... Segur que són experiències fabuloses (a més de cares, perquè estan molt pensades de cara al turisme estranger). 

El que he fet és justament molt alternatiu amb l’habitual dels turistes occidentals: conviure amb la gent del poble. Per ells era totalment insòlit que un blanc estigués uns dies amb ells, i no només de passada cap al Congo. Els amics dels fills els trucaven perquè havien sentit a dir que hi havia un muzungu amb ells, i diversos parents ens van venir a visitar per aquest motiu.

A la família els feia molta il·lusió, però també una mica de respecte perquè tot el que em podien oferir és una habitació feta de fang. Els vaig dir que cap problema, només faltaria. De dins, veies ben bé el fang força tapat amb cartrons o papers de diari com a protectors, i també constataves que al sostre hi havia forats (ho he acabat de comprovar aquesta nit que ha plogut). Potser el més complicat era anar de ventre, però penso que ho he superat amb bona nota. 


Viuen envoltats de meravelles, però ells no tenen els recursos per fer les visites a aquests parcs tan meravellosos. Són per als estrangers o gent rica de la capital. La majoria de gent és molt pobra, com la família que m’ha acollit.

El fet de ser un poble fronterer fa que s’hi noti molt de moviment i de vida. M’imagino que a nivell de negoci és un bon lloc per alguns àmbits, tot i que en realitat no és fàcil enlloc del país. 


La mesquita és molt gran, i em van dir que potser hi ha més musulmans que cristians a Bwera, no saben quina és la raó. Pel que fa als cristians, un d’aquests dies a les 7h del matí vam assistir a una Missa on hi havia unes 200 persones. És la Missa diària, i per arribar-hi s’ha de caminar bastant i de pujada. 

Aquesta matinada, els 4 homes de la família m’han acompanyat fins a l’autocar. Ara estic de camí fins a la capital, i després fins a Tororo de nou.

dilluns, 24 de maig de 2021

La cacera del mico


Als occidentals ens fan molta gràcia els micos. I aquí se’n veuen sovint. Però aquesta simpatia no és compartida pels locals, perquè els micos destrossen les collites.

Periòdicament, quan es posen massa per tot arreu, s’organitza una batuda amb gossos caçadors. Es veu que l’objectiu és caçar el pare de família (o dos pares de família). I aleshores, faltant ell, la resta de la família s’esmuny de la zona.

Al cap d’uns mesos, potser per falta de memòria, els micos es tornen a acostar progressivament. Nova batuda, i així sempre.

És curiós com un mateix animal pot despertar reaccions tan diverses.


Aquesta foto que us he posat la vaig tirar en un lloc de Tororo on n’hi solen haver. En aquest indret no semblen tenir por dels humans, i algun cop els pots veure de molt a prop.

divendres, 21 de maig de 2021

Mother Mary


Un dels dubtes en arribar a Uganda era com sobreviuria a nivell teològic. Ja a Europa a vegades em sentia una mica fora de lloc amb certs plantejaments teològics que em semblaven poc actualitzats. Aquí la interpretació dels textos sol ser encara més literal. La meva intenció, en predicar, és no escandalitzar cap creient amb el Déu que presento, però tampoc trair allò que em sembla entendre de la fe a través del tresor que hem rebut, que és la Bíblia.

En aquest sentit, m’ha sorprès que aquí els cristians es refereixen molt sovint a la “Mother Mary” (la Mare Maria) i no a la Verge Maria o a la Mare de Déu ni tan sols a Santa Maria. I no crec que sigui casualitat. No és que se sentin incòmodes amb aquests altres noms, sinó que per a la seva cultura la maternitat és quelcom tan i tan sagrat i fonamental, que és un elogi poder-li dir a Maria: Mare.

La foto que us he posat és la imatge que tenim a la Capella del Monestir: una mare amb el fill. M’ha agradat posar-vos-la tal com l’hem vist durant tot el temps pasqual: ornada amb cintes i llums de colors intermitents. Quan li cantem l’antífona final de Completes, la mirem i m’agrada sovint pensar amb la nostra Moreneta i amb la mateixa antífona que li cantava cada nit abans d’anar a dormir.

Bona Pentecosta!

dimarts, 18 de maig de 2021

L’evolució de les samarretes


Em sembla molt interessant l’evolució de les peces de vestir. Perquè a través de la roba, molts elements culturals i socials hi són expressats. Els biquinis de les turistes a les platges catalanes fa unes dècades, les dones que van començar a portar pantalons, l’ús del barret o de l’americana o de la corbata per part dels homes i també l’abandonament d’aquestes peces de vestir... N’hi ha per escriure molt i molt.

En el cas de les samarretes, no deixa de ser curiós. És una peça antiga, molt antiga. Però la samarreta tal com la coneixem avui no ho és tant. Al segle XIX es considerava part de la roba interior, i es va separar progressivament de la part inferior de la roba interior. La iniciativa la van tenir els americans. Tot i que tant miners, estibadors com estudiants la van començar a fer servir per motius pràctics, la revolució de la samarreta va començar amb els “Marines” americans la segona dècada del segle XX. 

Els Marines la feien servir com a peça interior sota l’uniforme. Però en festes es treien l’uniforme i es quedaven amb la samarreta. Això es va anar fent popular, i estenent a altres oficis. Sempre, però, amb un to d’informalitat. D’aquí es passarà a la samarreta com a propagadora de missatges... fins al dia d’avui.

La informalitat o no de la samarreta encara és un tema sobre la taula. Aquí Uganda tenen molt clar que per anar molt mudat cal portar camisa. I a Catalunya, quan la CUP comença a portar samarretes al Parlament se’n parla i força. A través de la roba podem comunicar moltes coses.

A la foto, dos estudiants ben cofois amb les samarretes que els vam donar fa uns dies!

dissabte, 15 de maig de 2021

Samarretes


Fa uns dies vam donar una samarreta per cada estudiant de l’escola. Quan ho vam haver anunciat, hi havia una expectació que m’inquietava una mica. Els deia que eren samarretes normals i corrents: algunes negres, altres blanques... Però és clar, hi ha estudiants que en total tenen 3 samarretes o camises. I potser una d’elles ben estripada. I per tant, la notícia que en tindrien una més els il·lusionava.

Ja sé que aquestes no són les coses fonamentals, segons com ho mirem. Però al mateix temps penso que això els ofereix una dignitat que també mereixen. Vaig pensar en aquella frase bíblica de “vestir el despullat”. Sempre havia pensat que era anacrònica, adequada per un altre temps. Però no: aquí té tot el seu sentit.

Espero que d’aquí uns dies puguem donar una peça de roba per cada mestre o treballador de l’escola. Ells també van molt justos.

Quasi totes van ser enviades per la "Fundació Espai, Natura i Joventut". I els ho agraeixo molt! Sé que altres n'heu enviat, però aquí les coses triguen molt a arribar.

Volia fer fotos, però el guirigall tota la tarda va ser tal que no vaig poder. Per sort, alguns dels representants dels alumnes em van ajudar i crec que ho vam superar amb força bona nota (pel caos que hauria pogut ser). Tot i així, dos alumnes van accedir a una peça de roba amb el mateix nom i cognom. Me’n vaig adonar quan va venir “l’autèntic”. Qui era l'altre que havia vingut dues hores abans? No en tinc ni idea. Em va enganyar. Aquí passen coses d’aquestes. 

La foto que he posat és d'un dia que vam fer una excursió en un poblat, i aquest nen ens anava seguint a tot arreu amb la bicicleta. Li falta un tros de samarreta. O més d'un tros.

dimecres, 12 de maig de 2021

Cases pels mestres


L’any passat em van presentar un projecte no pas petit: construir 9 cases pels mestres! La realització seria a càrrec dels estudiants de construcció, amb la direcció del seu professor. Els vaig dir que no entrava dintre les meves possibilitats assumir un projecte d’aquesta envergadura, massa car.


Però el cas és que, quan el Marcel·lí va conèixer aquest projecte, el va trobar molt interessant per la implicació dels alumnes que podrien fer unes pràctiques reals del seu ofici. I això ha permès que un projecte que havia començat però estava aturat per falta de pressupost s’ha pogut desencallar. 


Per què cases pels mestres? Els mestres em diuen que ho valoren molt, perquè tenir una casa fora del recinte del monestir suposa un lloguer força alt (pels diners que tenen ells) i molta inseguretat. Els que ja viuen al recinte del monestir (una vintena) valoren que el lloguer és molt simbòlic, tenen aigua i electricitat (quan n’hi ha, és clar), assistència mèdica i estan en un recinte segur. 


La idea és que en aquestes cases hi puguin viure unes 45 persones. No us penseu, cada una té només dos espais: una habitació i una sala d’estar. Però, amb la realitat d’aquí, ja és una millora molt considerable.

El projecte avançarà lentament, perquè és costós. Però vam acordar anar-lo tirant endavant en la mesura que la Fundació Espai, Natura i Joventut ens pugui ajudar. I, parlant-ne amb el Prior d’aquí, no descarta aconseguir alguna altra ajuda a Europa. Veurem!

Les fotos són d’aquests darrers dies. 


dimarts, 11 de maig de 2021

Comentaris


Us agraeixo molt tots els comentaris que feu en aquest espai. Em consta que força gent els llegeixen, i crec que enriqueixen el que jo pugui presentar. Perquè, al final, allò que presento es converteix en un compartir entre tots els qui ho voleu. I em feu sentir acompanyat, cosa que us agraeixo immensament.

Tanmateix, us voldria demanar si podem ser austers amb els elogis. Els visc amb incomoditat. Sé que estan fets amb el cor. Però si puc demanar, preferiria que ens els estalviem. De debò. Estic aquí perquè he sentit una crida, i la visc com un deure cap a aquests germans nostres en humanitat. Però res més que això.

Els elogis, al de dalt. Ell és la font de tota Pau i tot Bé! Gràcies!! I continuem.

diumenge, 9 de maig de 2021

Musulmans a l'escola


Tenim un grupet de musulmans a l'escola. Diria que són vuit, almenys els que tinc identificats. Tres d'ells estan fent el Ramadà seriosament. I mentre els estudiants dinen, ells fan la seva pregària en una habitació. Els vaig demanar si hi podria assistir un dia, i em van dir que sí.

Les fotos són de l'altre dia. Els vaig veure concentrats i que ho vivien. Al final, em van explicar el sentit que per ells té el Ramadà. Els ho vaig agrair i els vaig desitjar que siguin uns bons musulmans. 

Els vaig convidar a venir a la Missa de l'escola aquest diumenge: que jo presidiria, que parlaria de l'amor i que això servia per tothom. I a un que vaig trobar ahir li ho vaig recordar i que em faria il·lusió. Em va dir que sí. Però aquí, per cultura, solen dir que sí (a vegades és bàsicament per ser amables, no vol dir que després es materialitzi). 

El cas és que aquest matí ha vingut a la Missa, i s'ha assegut al primer banc. A l'hora de les ofrenes (que alguns fan un donatiu) ell s'ha aixecat i ha fet el seu. Se'l veia content de ser-hi. I li he agraït davant de tots, subratllant que tots formem part de la comunitat de l'escola. Els he explicat que aquesta setmana vaig assistir a la pregària dels musulmans i que avui un d'ells havia vingut. Són missatges molt alternatius aquí, perquè se solen subratllar molt les diferències entre religions i entre cristians de diferents denominacions.

Els alumnes anglicans també m'han convidat a la seva pregària setmanal, i els he dit que un dia hi aniré. Ells ja assisteixen a la nostra Missa, cosa també bastant alternativa en aquest país.

dimecres, 5 de maig de 2021

Un coordinador pels projectes


Avui bones notícies! Fa unes setmanes vaig caçar un comentari al vol, i es referia a la possibilitat de posar algú que coordinés els projectes que estic impulsant. M’hi vaig agafar de seguida, perquè sobretot els projectes d’agricultura i ramaderia avançaven a pas de tortuga. Jo mateix vaig proposar el nom d’en Makoha (que és aquest que veieu aquí dalt): un professor d’agricultura (que també domina informàtica), és emprenedor, amb idees i iniciativa, i es preocupa pels estudiants. Portem dues setmanes treballant junts, i estic molt content! Crec que ell també.


Les coses s’estan movent, bastants projectes al mateix temps. Aquí teniu els estudiants d’agricultura que avui han plantat l’herba que servirà per les vaques. Jo soc totalment ignorant en aquests temes, i no entenia per què s’havia de preparar tan bé l’herba si, amb la pluja d’aquí, creix a tot arreu. Però ara he entès que aquesta herba és especial i molt alta. 

Aquí sota teniu la Doreen i l’Alan, dos estudiants d’agricultura molt espavilats que estan implicats també en altres àmbits de l’escola. 

Gràcies a alguns donatius que heu fet a través d’aquest espai, demà els estudiants començaran a plantar verdures (pastanagues, espinacs i sukuma). Esperem que d’aquí dos mesos i mig en puguin començar a menjar. 

Aquests dies estan acabant d’arreglar el plànol del cobert per les vaques. Tot plegat avança lent, però bé. 

Veig que els estudiants estan contents a mesura que veuen que en diferents fronts anem progressant. Hi ha moltes dificultats, però avui us comparteixo aquestes bones notícies amb un agraïment molt gran!

dilluns, 3 de maig de 2021

Professions solemnes


Aquest cap de setmana vaig assistir a la Professió Solemne de tres monges benedictines de Jinja, en aquell convent que vam visitar fa quatre anys amb els antics escolans. La superiora ja no és Sister Rosann, aquella monja tan inspiradora, que torna a ser a Amèrica. Ara la superiora és una sud-coreana, amb qui vaig poder dinar i compartir. Semblava una persona molt maca (la podeu veure en la foto del pastís). Aquesta comunitat continua portant el centre de salut i l’escola en un lloc amb molta pobresa. Crec que fan una gran feina.

Coses que em van sorprendre de la festa:

- es referien molt sovint a les “bride”: és a dir, a les “esposes” (de Crist). En anglès és la mateixa paraula amb la qual es parla de les núvies.

- un moment important de la festa va ser el pastís i el moment del tall del pastís entre les noves professes, les seves famílies, l’Abat de Kènia que va presidir la celebració, i la superiora. Era igualet que un pastís de casament.


- hi havia un cor (del qual us poso una foto), i nens i nenes de l’escola van ballar en diferents ocasions durant la Missa. Us poso una foto de la processó de l’Evangeli: van arribar ballant, i una nena vestida d’àngel va acollir sobre les espatlles una caixa penjada davant de l’altar, que contenia el llibre dels Evangelis. Una posada en escena molt original i creativa.



- la cerimònia va durar 4 hores. Van dir pel micròfon que la feien més curta pel tema del virus. Els encanten les coses llargues (bé, això des de la meva perspectiva occidental!).

- em va agradar molt veure l’alegria amb què algunes monges ballaven. En una foto, podeu veure com alguna es va afegir als nens de l’escola durant la festa.