diumenge, 28 d’abril del 2019

Una mirada al tema de la immigració - Hongria


Tinc estima per Hongria, un país del qual he conegut gent magnífica. Una terra amb molta història. Justament a nivell històric no ho han tingut fàcil, essent dominats per diferents poders al llarg dels anys. Han sofert com a poble. A nivell artístic és també un país molt interessant, i amb una alta cultura musical (més que molts altres països, i això és perceptible per exemple en concerts). Terra de paisatges ben bonics.

I tanmateix, de fa uns anys, Hongria apareix als mitjans de comunicació en aspectes molt negatius. Hongria és molt més que el que apareix en els mitjans. La societat hongaresa no és de pensament únic, hi ha pluralitat. Ara bé, és cert que hi han hagut actituds de rebuig a la immigració o decisions polítiques que ens sobten per la seva duresa. Què hi ha al darrera? D'una banda, hi ha uns líders polítics amb unes opcions molt clares (i discutibles). Però crec que val la pena escoltar-los, sobretot perquè tenen tot d'electors que els han fet confiança. Aquí teniu un clip de la BBC en el qual parla l'alcalde d'un poble fronterer amb Sèrbia:



Tenen 10 milions d'habitants per un territori que és tres vegades més gran que Catalunya. Jo penso que no és tant un problem d'espai, sinó de por perquè no és un país capdavanter a nivell econòmic i perquè l'entrada de milions de persones podria canviar radicalment allò que avui és el seu país. Tenen por de veure anul·lada la seva identitat com a poble.

No estic justificant cap plantejament, però sí intentant entendre'n les raons. Ara bé, què vol dir aquest alcalde quan parla de defensar la cultura i les tradicions crsitianes? A què es refereix quan parla de cultura cristiana? Certament no es refereix a l'Evangeli, perquè tots els fragments que se m'acudeixen de l'Evangeli parlen d'acollir l'immigrant, l'estranger, el pobre, el necessitat, el qui és rebutjat per alguna raó.

(continuarà)

dilluns, 22 d’abril del 2019

Una mirada al tema de la immigració


Cada cop se'm fa més insuportable pensar que hi ha milers de persones que han mort en el nostre Mar Mediterrani. Aquest mar que hem contemplat tantíssimes vegades com a símbol d'eternitat, d'infinit, de plenitud... ha estat l'escorxador de milers d'éssers humans i és el cementiri de molts d'ells. Sí, he dit "el nostre Mar" perquè no ens pot ser indiferent que en aquest mar que estimem hi morin tants germans nostres en humanitat. Potser algú pensarà que no són germans nostres, però jo sento que formem tots part d'una mateixa família humana. I no estem parlant del passat, estem parlant del present. Avui hi continua havent moltes persones que intenten arribar als nostres països enganyats per màfies o vés a saber de quina manera, i molts moren en l'intent. AVUI.

M'agradaria compartir amb vosaltres alguns pensaments sobre aquestes qüestions, i suposo que ho faré en diverses entrades. No voldria ser simplista. Ens trobem amb missatges ideologitzats que ens arriben de diferents bandes, amb interessos molt concrets. A vegades els qui mouen els fils no són tan evidents, però intueixes que a nivell mundial també hi són. En massa països estan apareixent fenòmens semblants que, entre altres coses, deshumanitzen l'immigrant i el presenten com un perill que cal evitar. Et conviden a preocupar-te només dels teus, del teu país, del teu entorn. I a protegir aquest entorn proper amb fermesa davant dels perills externs.

Però és interessant escoltar els qui pensen així. Més endavant m'agradarà referir-m'hi, intentant entendre les seves raons.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Veiem els últims minuts d'una pel·lícula real: l'arribada o no arribada de milers de persones als nostres països. Veiem els problemes que sorgeixen. Però no anem a l'arrel de tot plegat, potser perquè la Bèstia sembla tan enorme que no sabem per on afrontar-la.

I aquest fenomen no s'aturarà. Hem tingut un món massa mal repartit, i ells també tenen dret a voler viure millor. Continuaran venint.

(continuarà)


dissabte, 13 d’abril del 2019

El temps com a oportunitat



Fa uns dies vaig poder assistir al concert de la Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, al Palau de la Música. Un regal per a les orelles i per a l'esperit. Em va agradar comprovar com la música està al servei del text, i com els fragments evangèlics es van combinant amb àries o recitatius que van més enllà del mateix Evangeli. Són pregàries o reflexions que el creient fa deixant-se interpel·lar per l’Evangeli. Em sembla una bona fórmula: deixar que aquests textos ens parlin en el nostre avui i que ens sotraguegin.
En un dels textos Jesús hi diu que s'acosta el seu "moment". A vegades aquest “moment” és traduït també com "el seu temps”, o "la seva hora”. Però tot fa referència a la paraula grega “καιρός”. És una paraula que s’ha comentat molt. Però, com podríem traduir-la en llenguatge d’avui per captar-ne el geni?

Podríem dir que “καιρός” és “el temps com a oportunitat”. Es tracta de fer una mirada sobre el temps que vagi més enllà del temps cronològic, sense anul·lar-lo. Però “καιρός” és un repte per aprendre a mirar el temps que vivim, el nostre avui, com a oportunitat.
És el que fa Jesús. Quan parla del seu “καιρός” està llegint el seu moment vital en clau de fe. I les circumstàncies difícils, realment difícils, que l’envolten no les afronta tant com a obstacles sinó com a oportunitats per continuar la seva missió fins al final. I la seva missió és donar-ho tot, absolutament tot.

Fa uns dies, durant la lectura contínua de la Bíblia que fem en els àpats de la comunitat, va tocar el llibre de l’Apocalipsi. I em vaig fixar especialment en els fragments que parlaven de la Bèstia, aquest personatge tan terrible i tan poderós que sembla que ho pugui destrossar tot.
Ens podríem prendre aquests escrits com a simple ficció narrativa. Però si pensem en el Mal que hi ha en el món, sota formes tan diverses, no són escrits exagerats. El Mal, en la narració i en el món, apareix de manera virulenta, sense pietat, i destrossa tot allò que pot.
Com vèncer el Mal? Doncs a còpia de Bé.
Però quan el Mal és enorme, aleshores el Bé també ha de ser descomunal, immens, insuperable.
Jesús va entendre que el seu “καιρός” li demanava donar-ho tot. De quina manera nosaltres podríem donar més que el que estem donant? De quina manera podem donar-ho tot com va fer Ell?

Encomanem-li a Jesús, l’Anyell que es va entregar fins al final mogut per un Amor sense límits, que ens il·lumini per saber viure el nostre “καιρός” amb una entrega sense límits. Que ens hi ajudi al llarg d’aquesta Setmana Santa. I ja Bona Pasqua a tots!!!