dissabte, 31 d’octubre del 2015

Les Germanes Oblates


El món de la prostitució està ple de tòpics, i també de frivolitat quan sents que la gent en parla. Potser com que és un tema que queda aparentment lluny, se'n pot parlar de qualsevol manera. Com si les dones que ho viuen no fossin éssers humans. I potser oblidem que si n'hi ha tantes és perquè hi ha molts clients (perdoneu la claredat, però és així). I per tant, potser convindria preguntar-se també què fa que existeixin persones que es dediquin a la prostitució, i tan a prop nostre. Les respostes serien variades, perquè la realitat és complexa. Però potser val la pena aturar-s'hi.

Fa anys que conec la feina de les Germanes Oblates, unes religioses impressionants que es dediquen a ajudar amb una ment molt oberta i amb un cor molt gran les dones que es troben en aquest món de la prostitució. No es queden en els tòpics, i s'ocupen de les persones. Cada persona amb la seva història, amb les seves aspiracions, amb els seus projectes frustrats, amb el seu desig legítim de felicitat.

No em sembla just quan es posa tota l'Església al mateix sac, perquè hi ha gent molt compromesa. Persones que han cregut l'Evangeli de Jesús i el porten a la pràctica. Sense fer soroll. Amb paciència i decisió.

Fa pocs dies les vaig visitar amb un grup de joves, i vaig saber que han fet un nou projecte: Dona Kolors. És "una marca de complements de moda i de la llar fets a mà a Barcelona per dones en situació d’exclusió social". Una bona manera d'ajudar és comprant aquests productes tan alegres. La vida lluita per tirar endavant, la llum contra la foscor, l'alegria contra la desesperança. Això és el que em transmeten aquestes robes tan acolorides.

És bonic veure com l'Aina Clotet apareix en fotos amb roba de Dona Kolors, donant suport al projecte. Tots podem ajudar, i és un estímul veure que persones de camps tan diferents s'ho creuen i ho porten a la pràctica.

Felicitats i endavant!

dijous, 22 d’octubre del 2015

Caramelets

Va ser la meva mestra quan tenia 6 i 7 anys. Fa dies vaig veure, amb sorpresa, que m'havia començat a seguir a Twitter. Em va fer il·lusió! Feia molts anys que no en sabia res.
Jo, evidentment, també la vaig començar a seguir. I m'envia un missatge agraint-me que la segueixi.
Li contesto que sóc jo qui li dóna les gràcies! Fa gràcia que una "senyoreta" (així els dèiem) es recordi de tu.
I no me'n vaig poder estar: "Tens algun record de mi? Em pica la curiositat! Fa il·lusió parlar amb una professora de quan era tan petit!".
I em contesta: "A 1r i 2n recordo que cantaves molt bé el baró del bidet de la trinca. Eres molt carinyós amb mi".
Ooooh!! A vegades a la vida hi ha caramelets, sovint n'hi ha. I és per assaborir-los, i donar-ne gràcies!

Tinc bon record dels mestres de quan era ben petit. No en recordo quasi res concret, però els recordo com bones persones. La M. Gràcia, la Mercè, l'Enriqueta, la Carmen, la señorita Mercedes, el maestro Paco, l'Esperança de català (que va detectar que el català m'agradava molt als 8 anys, els quaderns d'ortografia, i El Zoo d'en Pitus!!). Tinc bon record del Chanel, l'escola on vaig anar de petit. Bona gent.

Fa també molt pocs dies m'escriu (quina casualitat!) una companya d'aquella escola dient que fan un sopar de retrobament dels de la classe. No hi podré anar, però ha estat una oportunitat per parlar d'algun record amb ella i, sobretot, de què estem fent ara.

Avui, com no pot ser d'altra manera, us deixo amb "El baró de Bidet"... m'he quedat ben sorprès del comentari de la mestra, i em vénen ganes de riure quan m'imagino ben petit cantant-li la cançó. Sobretot pensant que ara, més aviat, canto salms... jajajaja!