Sortida cultural a Kampala

Aquest passat cap de setmana vam fer una excursió amb un grup d’estudiants a Kampala. Són els alumnes que han estat més implicats a l’hort durant tot l’any. Es demana a tots que hi ajudin una estoneta dos cops per setmana, i n’hi ha que hi van i n’hi ha que no. De tant en tant se’ls dona algun regal com a agraïment, però aquest superava les expectatives.

El missatge darrere d’aquesta sortida és potent. Penseu que estem en un país on predomina molt el favoritisme i l’amiguisme, molt sovint per sobre dels mèrits. Crec que el fet que es recompensi l’esforç i el treball constant és un missatge que val molt la pena!

Vam fer visites cultures guiades en les quals van aprendre història d’Uganda i van poder ampliar coneixements en diversos camps (vam visitar un temple Bahá’í, la mesquita construïda pel Gaddafi, el palau del rei de la tribu Buganda, un lloc de tortures de fa dècades…). Ho van valorar moltíssim!

Però personalment em quedo amb la impressió que em va causar veure com alguns d’ells (majors de 20 anys) vivien el fet de pujar per primer cop en un ascensor, o en unes escales mecàniques… o un que en un àpat em va dir que no havia utilitzat mai un ganivet i en volia aprendre. 

Sovint pensem en el contrast immens entre Europa i Uganda. Però també hi ha un contrast bestial entre la vida als poblats de les zones rurals i la vida a certes zones de la capital.

L’oportunitat de l’Advent

I el deixeble compartí:

- A vegades em costa sentir una alegria plena perquè em pesen alguns aspectes del passat com una llosa.

I el mestre: 

- T’escolto.

El deixeble continuà:

- Si tornés a néixer, faria coses d’una altra manera. Dono gràcies pel present per molts motius. Però hi ha episodis del passat que ara enfocaria d’una manera completament diferent.

El mestre respongué:

- Algú va escriure: “perdona’t per tot el que vas dir, fer i tolerar quan no sabies tot el que saps ara”. Em sembla que aquesta frase conté saviesa. Això no significa que justifiquis massa fàcilment els errors del passat, però sí que els miris amb una mirada comprensiva i compassiva. Continues viu, i has après molt: esforça’t al màxim perquè tot allò que has après del passat t’ajudi per viure de manera més autèntica. 

I el deixeble, àvid de més:

- Així, és possible tornar a començar?

I el mestre:

- Sí, però no pas de zero. Tens el sarró ple d’experiències. Que et serveixin per construir un present més positiu per a tu i per als altres. Justament tot el que has viscut és el que t’ha d’empènyer a ser millor. I no esperis: l’ara i l’aquí és el millor per recomençar.

Bon Advent!!!

Frase citada: https://twitter.com/majosevn

Final de curs

Aquesta setmana acabem el curs escolar, i els estudiants començaran en llocs molt diversos les pràctiques de l’ofici que han estudiat. Han estat setmanes intenses, amb moltes visites d’alumnes al despatx. Alguns venen per presentar la petició de rebre una ajuda del “Social Program”, i així poder iniciar un projecte que els doni ingressos en aquesta propera etapa. La conversa sempre val la pena: el seu futur, el context familiar… surten coses molt interessants. Altres venen per compartir abans de marxar de vacances. I a alguns els estic cridant jo per parlar dels seus problemes amb l’alcohol (darrerament hem tingut un grup que s’hi ha acostumat massa). La veritat és que fins i tot aquestes converses són maquíssimes. Ells entenen que se’ls vol ajudar, i ho viuen com un regal. Però de cor us dic que el regal més gran el rebo jo. Us podeu imaginar el privilegi de servir-los? 

I a partir de la setmana vinent, vacances. Em fa gràcia sentir aquesta paraula, perquè la llista de coses que m’agradaria fer aquests dos mesos (aquí són les vacances llargues de l’any) és tan extensa que serà impossible… però m’ho agafo “a l’africana”: faré el que pugui, i el que no pugui quedarà per més endavant. I no cal estressar-s’hi. M’agradaria prioritzar posar ordre en diversos aspectes, i visitar bastantes famílies en els poblats. Deixar-se acollir també és una manera d’estimar.

No tinc dubte que trobaré a faltar els alumnes. Però també tinc ganes que marxin, i així poder centrar-me en activitats que habitualment em resulta més difícil. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara toca canviar d’activitats.

Foto: he posat el vitrall de la Visitació de Taizé. I és que aquesta escena em suggereix el que he experimentat aquests dies: com una visita es pot convertir en una benedicció del Senyor pel qui visita i pel qui és visitat. 

Coetanis

Aquí l’Àfrica em fa impressió sempre que conec algú de la meva edat. Inevitablement penso en els contrastos entre les seves vides i la meva. Em va passar a Nairobi, amb en Vincent, el director del “St. Benedict Children Centre”. Crec recordar que té tres fills, i està desenvolupant una tasca meravellosa per ajudar els nens del carrer. I em va passar també amb en Jude, el pare d’en Conard: un home que ha de treballar moltíssim per poder tirar endavant la família, i des de fa anys amb el repte de tenir un fill amb dificultats importants. 

Els coetanis africans que m’he anat trobant sempre han tingut vides més difícils que la meva. També acostumo a adonar-me del gran valor que té la lluita que han hagut de dur a terme per construir un futur. I sí, tinc la sensació que amb tot el que he rebut hauria de fer molt més. No em desanima, m’és un estímul a intentar fer més. 

Foto: en Vincent al centre per a nens del carrer, als slums de Nairobi.

Concert a Nova York per Tororo

Aquest diumenge 26 de novembre, a les 19h, el pianista Albert Cano Smit farà un recital de piano a la Klavierhaus de Nova York en benefici dels projectes d’Uganda! Em fa molt i molt feliç que hagi tingut la iniciativa de fer un concert per a nosaltres. L’entrada serà gratuïta, taquilla inversa, o sigui que tothom pot donar el que li sembli. I tots el beneficis aniran a parar a l’escola de Primària “Saint Margaret” del poblat de Pomede. És l’escola vinculada a l’Orphan’s Club, i té moltes necessitats: una cuina, una tanca per a l’escola, i mil coses més. 

Si teniu un amic a Nova York, no dubteu a fer-li-ho saber! L’Albert és un antic escolà de 27 anys, i és un prodigi del piano (aquí en vaig parlar). 

Moltíssimes gràcies Albert!!! Que Déu et beneeixi.

Adreça:

Klavierhaus, 790

11th Avenue

New York

Repertori:

J.S. Bach - Prelude and Fugue in C Major, WTCI

J.S. Bach - Prelude and Fugue in G minor, WTCII

Fanny Mendelssohn - Melodie, Op. 4 No. 2 (1847)

C. Debussy - La plus que Lente

Fanny Mendelssohn: Über allen Gipfeln ist Ruh from Six Lieder, Op. 7 (1835), arr. Albert Cano Smit

Olivier Messiaen: “Le baiser de l’enfant Jésus” from Vingt regards sur l’enfant Jésus (1945)

Ludwig van Beethoven: Sonata No. 32 in C minor, Op. 111 (1821-1822)

Foto inicial: ©2020 Chris Lee

Se m’ha acabat el menjar

Ahir em va escriure un exalumne de l’escola, un que va entrar en el Social Program fa menys de mig any. Havia demostrat ser molt treballador i va obtenir uns bons resultats. Per això el vam ajudar a començar un projecte de tenir animals a casa, i així poder-se pagar els estudis següents.

Però al cap de poc de començar-lo, em va dir que el seu pare (mestre d’escola) li havia dit que anés ja a continuar els estudis (tot i no disposar de tots els diners de la quota). Em va semblar precipitat perquè són una família pobríssima, però confien que el fill gran (ell) pugui treballar aviat i així ajudar a pagar l’educació dels germans petits.

Doncs bé, ahir em va compartir amb vergonya que se li ha acabat el menjar, i no sap com arribar fins a Nadal. Que els preus allà on estudia són diferents del preu del menjar al poblat. No el podia pas deixar tirat (tot i que a principi d’any li va passar semblant). En aquest cas he estat més seriós, i li he dit que quan vingui de vacances ens hauríem de veure i analitzar la situació. Que va començar un projecte per pagar els estudis, i que va marxar tenint només una part dels diners. I que potser val més treballar un any per poder viure més tranquil i no haver d’estar amb l’aigua al coll contínuament. 

A l’hora de demanar-me menjar, al matí el preu era un i a la tarda s’havia doblat. Li he dit que no, i que havia de ser seriós. Que jo li donaria menjar simple, només perquè pogués passar el mes. Us ho dic així mateix, tal com ha anat, perquè sovint cal anar discernint qué fa falta realment i amb què algú potser s’aprofitaria de la situació. I això que és bon noi, eh? I no dubto que se li ha acabat el menjar.

No és fàcil a vegades trobar l’equilibri. No pots ser indiferent quan algú et diu que no té menjar. Però al mateix temps has d’intentar que aprengui a planificar abans d’embrancar-se en segons quina aventura. És un camí. I penso (o vull creure) que ha entès que li deia tot això amb estimació. 

No normalitzem

Els darrers temps he observat alguna actitud per part d’algun religiós que m’ha xocat. I això m’ha fet rumiar. Amb els mals exemples, hauríem de poder-nos mirar a nosaltres mateixos i revisar la nostra coherència. M’adono de la facilitat amb què els éssers humans ens podem enganyar a nosaltres mateixos, normalitzant coses de manera errònia.

La paraula “normalitzar” ve del “normalis” llatí. I té les connotacions de quelcom usual, comú, que per la seva reiteració pot acabar semblant natural, i que se’n pot arribar a fer una certa norma per la seva constància. El problema s’esdevé quan normalitzem accions o actituds que no són positives.

Sant Benet molt sàviament alerta els monjos de no dir “sant” a tot allò que ens agrada o que escollim. Es tracta de ser molt honestos amb nosaltres mateixos, i saber-nos dir si quelcom és bo o no, més enllà de si ens plau o no.

Crec que és un risc en totes les opcions de vida: deixar-nos portar per allò que ens abelleix, i arribar a justificar-nos normalitzant aspectes que no haurien de ser “norma”. I no cal que siguin grans coses, un es pot enganyar amb petites coses que no s’haurien de normalitzar.