Dues donacions

A “El gra de mostassa” hem rebut dues donacions que m’agradaria compartir. La primera és d’un publicista: l’Oriol Brutau. Va escriure un llibre servint-se de la intel·ligència artificial per intentar esbrinar què diria Jesús al món d’avui. El resultat: “One Coach”. Els beneficis de la venda, 948 euros, han anat a parar a projectes d’emprenedoria que a partir d’ara reben el nom de “Social Program”. Una manera molt creativa de col·laborar amb els projectes! Moltes gràcies!!!

La segona donació ha vingut a través de la Marta, comentarista habitual de “La Font de Greccio”. Ha fet 60 anys, i van organitzar una festa per celebrar-ho. Però va demanar que, en lloc de fer-li regals, la gent col·laborés amb la compra de la furgoneta. I han recollit 1.500 euros, que ja ens han fet arribar. Crec que haurem d’esperar a comprar-la, i no pas per falta de diners sinó perquè a vegades les coses aquí són més complicades. Paciència. La iniciativa de la Marta era també molt original: com convertir una festa d’aniversari, un moment especial de la vida, en una ocasió per la solidaritat. Moltes gràcies!!!

Em meravella ser testimoni de l’enginy de les persones que apareix de maneres ben variades quan hi ha ganes d’implicar-se i ajudar!

PD: a la primera foto, l’Olga de l’associació “El gra de mostassa” recull el donatiu de l’Oriol. Aquests dies la tenim aquí, perquè ens visita per segona vegada!

Vols dir que hi entra gaire gent?

Fa uns dies la meva mare em diu:

- Vols dir que hi entra gaire gent, al blog?

- Sí que hi entren, sí.

- És que no hi comenta gaire gent…

- Oh, perquè fan com tu!

I vam riure.

Em consta que molts hi entreu, perquè m’ho dieu per altres vies o perquè vaig veient com el comptador puja.

Avui, després que algú m’ho anés recordant des de fa temps, he actualitzat la llista de persones que hi heu comentat des de l’any 2022. M’ha sorprès veure-hi tants noms! Amb força gent ens coneixem, i amb altres no. Com en tantes coses, hauria d’anar actualitzant la llista cada vegada que hi ha un comentarista nou. Altrament, no trobo mai el moment de posar-m’hi.

Aprofito per agrair-vos els comentaris a tots els qui hi escriviu! Us asseguro que em fa il·lusió. I un agraïment especial als qui hi sou sempre.

Foto: és de la font a la plaça del poblet de Greccio. Aquí vaig explicar el sentit que tenia el nom de “La Font de Greccio”.

Un any de la mort d'en Zadok

Ha fet un any de la mort d'en Zadok. Havia pensat visitar la família en aquella data, però venint de Kènia no va ser possible. Vaig pensar fer-ho el dia després. Ells també havien pensat en mi, però el "lay reader" de la seva comunitat anglicana també els va comunicar que no podia el mateix dia, sinó l'endemà. Per tant, sense haver-nos-ho dit, vam coincidir en les peticions per fer una pregària pel nen el dia després de l'aniversari.

Com que són anglicans, em va semblar bonic que ens afegíssim a la seva pregària. La vam fer al pati de casa, a l'ombra dels arbres. El "lay reader" (una mena de catequista de la comunitat) els va predicar llargament. Va ser una celebració bonica, amb cants i en un ambient de fe.

El millor del dia va ser el somriure de la mare. Em va causar tant dolor l'any passat veure-la sumida en aquella profunda tristesa! En marxar, li vaig dir que estava tan content de veure-la somriure una altra vegada, i se li va escapar una rialla. Han acceptat que el seu fill ja no hi és. I suposo que viuen amb agraïment els anys que el van tenir, i sense amargor pel final.

Van agrair molt que hi haguéssim anat. I m'hi vaig trobar bé, justament perquè ja no hi havia cap objectiu per asollir: es tractava simplement d'acompanyar-los i estar amb ells en un dia especial.

La seva tomba en un racó del pati de casa és ara un lloc de Pau. Un record per aquest angelet, que no dubto que és al Cel.

Per en Joan

Alguna vegada que he sentit una música ben especial he pensat: "Com devia ser el món abans que es creés aquesta música tan inspirada?". I em sembla que al món li faltava alguna cosa, com si aquesta música perfeccionés la Creació.

Un exemple serien les obres de Tomás Luis de Victoria, compositor renaixentista d'obres polifòniques. I us n'ofereixo un tast: l'Ave Maria a 8 veus, escrita per la festa de l'Anunciació i publicada el 1572. La interpretació és del conjunt anglès "The Marian Consort". Excepte una entrada errònia de la soprano del 1r Cor, la interpretació d'aquesta Ave Maria em sembla sublim. 

Vagi dedicada a en Joan Alsina, avui, en el 50è aniversari de la seva mort. El seu assassinat va ser el coronament d'una vida dedicada als altres. El seu testimoni m'acompanya. Gràcies, Joan.

La granja del monestir

(Continua)

El monestir, a més de la clínica oftalmològica i l’escola d’oficis, té una granja de dimensions considerables. Molt de terreny de plantació, i també bestiar: porcs, vaques i cabres. La granja dona feina a força gent (cosa habitual en monestirs benedictins) i a més ajuda a sostenir la comunitat. 

I com és que hem impulsat una granja de l’escola si el monestir ja té animals? D’una banda, perquè el monestir necessita la seva pròpia granja per poder viure. Però de l’altra, perquè no hi ha la cultura en relació a joves i infants que hi ha en altres parts del món. A veure si ho sabré explicar.

A Occident sovint ara diem que els nens són els reis de la casa, i probablement s’ha anat a un extrem. Doncs aquí hi ha l’altre extrem: els nens i joves no compten gaire en comparació a altres zones del món. Quan vaig saber que els estudiants menjaven SEMPRE el mateix (excepte un àpat al mes), vaig proposar treballar per aconseguir una dieta més equilibrada, i em van dir que no calia. Que ja estava bé així, i que moltes escoles feien el mateix: “posho” i mongetes cada dia pels estudiants. Però em van deixar fer.

Per tant, ara us adonareu encara més de la importància del projecte de la granja de l’escola. No era només qüestió d’aconseguir els diners, sinó també de crear la consciència que l’alimentació dels joves és important. I que mereixen una alimentació variada. 

El més bonic és que ara tothom ho valora. Evidentment, els estudiants i mestres que se’n beneficien. Però també altres persones que s’ho miren des de fora, i pensen que ha estat un progrés per l’escola. 

Dit això, no pensem pas que nosaltres ho fem bé tot, i ells no. No seria cert. És interessant, per exemple, el valor que aquí l’Àfrica donen a la paraula dels ancians (en contrast amb el valor que s'hi dona a Occident). Com he comentat altres vegades, penso que l’ideal seria una síntesi de les dues cultures: totes tenen coses bones de les quals podem aprendre. 

El monestir

Algun comentari que vaig rebre durant l’estada a Kènia em va fer adonar que no us havia explicat alguns aspectes del monestir de Tororo. Penso que la foto és prou explícita: és un edifici molt bonic i gran, construït gràcies a la congregació alemanya a la qual pertany el monestir. De fet, sense la congregació alemanya dubto que el monestir pogués existir o que es poguessin dur a terme els grans projectes de l’hospital i l’escola. 

Quan vaig venir per primer cop el 2017 durant unes setmanes, em va semblar que aquest edifici era excessiu. Però la veritat és que hi falta espai: al menjador ja no hi cap més gent, i la capella a vegades no pot encabir tothom i hi ha gent que segueix la celebració del diumenge des de fora. Hi ha el projecte d’una gran església, d’una ampliació del monestir amb més habitacions… ara hi ha novicis que han de compartir habitació. Tot això es farà gràcies a la congregació amb un pla que se sabia des del principi que requeriria força anys. De fet, tant el menjador com la capella són espais provisionals mentre no es puguin construir els definitius.

D’altra banda, el fet que es tracti d’un edifici molt consistent també em sembla positiu, perquè està pensat perquè duri molts i molts anys. Temps enrere us vaig comentar que estava bé a l’habitació: el fet de tenir-la en bones condicions dona tranquil·litat a les hores de la nit (sobretot la tela mosquitera, per evitar els mosquits de la malària). 

De tota manera, tot i la impressió de l’edifici com si fos la casa de “Southfork” de la sèrie Dallas, la realitat per dintre no és tant com sembla. Per exemple, la cuina necessitaria una gran reforma i actualització (tot i que va anar molt bé aquesta ajuda d’una catalana!). 

No conec l’economia del monestir (tot i que n’intueixo força coses), però sé que la congregació els ajuda. I aquesta és la raó per la qual no us he demanat ajudes pel monestir, perquè penso que al voltant hi ha gent molt més necessitada. 

(continuarà)

Impressions de Kènia

Ja havent tornat a Uganda, us comparteixo algunes impressions de Kènia. Molt parcials, perquè no hi he estat tants dies i a més m’he mogut en uns llocs molt determinats. Però sempre es capten detalls que poden ser significatius.

El primer de tots és just passada la frontera d’Uganda. Les carreteres de Kènia estan molt millor! A Uganda sovint trobes sots que s’han d’anar esquivant (o acceptant, perquè sovint no hi ha més remei). Les bones carreteres són un signe del nivell general, que fa l’efecte que és més alt que a Uganda. I la sensació a Nairobi és que és una ciutat molt més occidental que Kampala. 

El pagament en alguns llocs es fa amb moneda electrònica, a través del mòbil. Em va semblar sorprenent que fos quelcom tan estès.

Als slums de Mathare (a Nairobi) el monjo que m’hi va acompanyar m’explicava que han millorat molt els darrers 20 anys. S’hi han construït molts edificis de vàries plantes, en una zona on abans només hi havia barraques. Hi continuen havent zones de barraques i és obvi que encara hi ha molta pobresa, però tenia un aspecte diferent del que havia observat en slums de Kampala.

La llengua parlada a tot arreu és el Swahili. La gent coneix l’anglès, però la llengua natural és el Swahili. Em va sorprendre que caçava força paraules! Més del que m’hauria imaginat. I a l’escola promouen l’ús de l’anglès (podeu veure la foto). En una escola vaig veure que els divendres era el dia que s’hi permetia parlar el Swahili. Això és perquè el Swahili l’aprèn tothom a casa o al carrer, i en canvi el paper de l’escola amb l’anglès és fonamental. I ambdues són llengües oficials.

M’havien parlat repetidament de l’antipatia dels kenians, que eren gent molt seca i coses per l’estil. Potser els ugandesos ho diuen per contrast amb ells, perquè com a cultura són molt amables en el parlar (més que nosaltres). I per això no m’ha semblat res estrident a Kènia, eren educats i atents (almenys la majoria dels qui m’he trobat). Però amb un estil diferent d’Uganda. Potser els kenians són més directes, com nosaltres.

I finalment, vaig captar una preocupació força majoritària pel tema polític i per com pot evolucionar en el futur. Només un em va dir que creia en la força de la gent, sortint als carrers i protestant quan hi ha injustícies. Però l’opinió que vaig sentir més és un gran interrogant de cara als propers anys. 

Fotos: us n’he posat una de la Catedral de Nairobi, una de la Catholic Bookshop (una llibreria amb moltes similituds amb la Claret de Barcelona!), i una de l’ambaixada espanyola. A Uganda només hi ha consolat espanyol, i per això em vaig anar a registrar a l’ambaixada a Nairobi com a ciutadà resident a l’East Africa (necessari si hagués de votar).