De retorn a Uganda

Els dies tornant de Tanzània han estat bojos (i encara me'n queden uns quants). Sabia que seria així, però a més vaig agafar un constipat que ho va fer tot més cansat. Aquí Uganda s'està preparant l'inici de curs, i principalment per això vam anar uns dies a Tororo per gestions en relació a les escoles (pagament de quotes, compra de material i altres). 

I ara tornem a ser a Kampala. Ja som 4 de comunitat! Hem tingut dues incorporacions (que he pogut seleccionar dels 15 candidats que hem tingut fins ara). I a la casa des d'avui serem 7 vivint-hi, i el número previsiblement s'incrementarà perquè veig que el Programa Aixeca't clarament interessa. No va ser una invenció sorgida del no-res, sinó el resultat d'observar la realitat ugandesa durant uns anys. Crec que aviat a la "House of the Good Samaritan" serem entre 10 i 15 persones. 

Aquests dies estem focalitzats en fer possible el començament de curs per als 21 nens i nenes dels suburbis. Hem de preveure molts detalls. El vídeo que us he posat aquí baix és del dia que vam anar al mig de la ciutat a comprar les sabatetes que hauran de portar: una bogeria. No sé si podreu apreciar la imatge d'un carrer que fa pujada i que es veu de lluny, pleníssim a vessar de gent i vehicles per totes bandes. Caminàvem (com la majoria) pel mig del carrer envoltats de motos, cotxes i camions que miraven de fer-se pas. Com que un noi portava les sabates amb un sac al cap i anava al davant, l'havíem d'anar seguint per on anés (i anava ràpid i es va equivocar vàries vegades). Al final els vaig perdre, i em vaig situar en un punt més elevat esperant que "algun dia" tornarien enrere per veure on m'havia quedat encallat.

Tinc moltes moltes idees en relació a l'escola. Però ara el més important és que comencin. Els convocarem per provar les sabatetes (qualsevol cosa així als slums és complexa, però gràcies a Déu som un equip), i mirarem de comprar tota la resta de material que ens toca a nosaltres.

Espero que d'aquí uns deu dies puguem reprendre una certa normalitat. 

El P. Daniel

Això no és una biografia ni un retrat seriós. Simplement un compartir entranyable d'alguns records de l'estimat P. Daniel que va morir dimecres.

El primer record que en tinc és de quan jo era un escolà de 10 anys. Els escolans grans marxaven de viatge a Àustria, Hongria i Alemanya, i ens quedàvem els petits substituint-los amb el cant a la Basílica. El P. Daniel havia de fer les funcions del P. Ireneu aquells dies. Però el mateix dia de marxar, el P. Daniel es va posar de porter al poliesportiu de l'Escolania, i al moment d'intentar parar un gol va caure malament i es va fer una fractura que el va deixar unes setmanes impossibilitat... Però no deixa de ser un signe de la seva senzillesa i proximitat que va conservar tota la vida!

Quan érem escolans, ens agradava sentir-lo fer l'assaig de cants amb la gent abans de la Missa Conventual. I rèiem quan, amb la seva bonica veu de baix, en fer alguna nota alta se li escapava algun gall (érem nens!). Però val a dir que feia l'assaig amb gust i bé!

Ja essent monjo un servidor, un dia em va demanar de repassar unes pàgines que havia escrit com a projecte de llibre. Pensava en com un avi explicaria la fe als seus nets servint-se de textos evangèlics: la sensibilitat pastoral per transmetre la fe de manera propera i entenedora.

Vaig compartir amb ell els anys d'hostatgeria. Era servicial i donava un bon to al menjador dels hostes. Quan li vaig comunicar que anava a l'Àfrica, em va dir amb el seu to cordial i desenfadat: "Tu, a l'Àfrica? No aguantaràs pas!". I tenia raó: no tinc el perfil que s'esperaria d'un missioner. Ell coneixia bé aquest món a través d'un seu cosí missioner molts anys a Ruanda.

El recordaré com algú molt entranyable, una bona persona, i que es feia estimar com expressa la foto que adjunto. Descansa en Pau, Pare Daniel!! Allà et trobaràs amb el P. Cebrià i tants altres que ens han precedit. Una gran abraçada.

Lulalum

Aquest proper diumenge, el grup musical Lulalum farà un concert a benefici dels projectes d'El gra de mostassa. Es tracta d'un grup femení que canta a cappella i, a més de fer bona música, l'executen amb molt sentit de l'humor. 

El concert serà a les 12h d'aquest diumenge 1 de febrer a la sala d'actes de La Barretina Vermella, de Malgrat de Mar. En lloc de cobrar entrada, han posat taquilla inversa de manera que l'espectador ho esculli lliurement.

També han obert una Fila 0, amb els detalls que apareixen en la imatge que adjunto.

Gràcies a La Barretina per facilitar aquest concert solidari, i moltíssimes gràcies al grup Lulalum per aquesta iniciativa!!! 

Si en podeu fer difusió, millor que millor. Gràcies!

Ndanda: més enllà del normal

El darrer monestir que volíem visitar és Ndanda Abbey, relativament a prop de l'Oceà Índic i de Moçambic. Un lloc on fa molta calor, però impressionant pel número i volum dels projectes que duen a terme. Mai no m'havia trobat un monestir que fabriquin el seu propi asfalt i facin les seves pròpies carreteres en l'àmbit del monestir! Hi ha tallers de tota mena: un taller de marbre per fer estàtues i mobiliari eclesiàstic, una gran sastreria, una gran impremta on publiquen els seus llibres i altres encàrrecs, una gran fusteria (ja no poso més la paraula "gran" però la podeu afegir vosaltres mateixos), granja amb molts porcs i vaques i altres animals, una fàbrica embotelladora d'aigua que extreuen en un bosc del monestir i que es ven a diversos indrets de Tanzània, producció de salsitxes amb molt bones vendes en diferents llocs, un hospital de referència a tota la regió on fan tota mena de proves i amb la presència de molts especialistes, 4 escoles (una d'infantil i primària, una de secundària a Ndanda i una altra a la capital Dodoma, una escola d'oficis a Ndanda on ofereixen molts oficis amb bona maquinària), taller de construcció, taller mecànic, planta d'electricitat on combinen l'energia solar i una gran generador quan convé, un alberg per a la gent que va a l'hospital, molts lloguers en el poblat, un petit supermercat... i segur que em deixo coses!

Tot això és producte de l'empenta majúscula dels fundadors alemanys (encara hi queden tres monjos alemanys, ja ancians), però també els africans que ho han sabut continuar i ho estan fent créixer de manera espectacular! Actualment són uns 90 monjos i uns 600 treballadors.

A nivell personal, aquests dies m'ha resultat molt estimulant poder comprovar que algunes intuïcions que tinc en relació a la vida monàstica africana, aquí les estan aplicant de manera molt reeixida des de fa temps. I això em confirma en el camí que segueixo en diferents aspectes perquè aquesta vida monàstica estigui adaptada a la realitat africana.

El mestre de novicis em va oferir fer una sessió llarga amb els candidats i novicis que tenen, i tots vam poder fer-nos moltes preguntes. M'agrada molt com enfoca la formació, i penso que d'alguna manera el contacte continuarà. 

I aquí acabem el nostre periple per monestirs benedictins de Tanzània.

Fotos per ordre: Església del monestir (que és també parròquia) / lloc on es fa l'asfalt / altar del taller de marbre que un dia hauria d'anar a Tororo / granja de porcs / impremta / productes de la fusteria / escola de secundària / hospital / lloc on extreuen l'aigua / planta embotelladora de l'Abbey Springs / monestir.

Planificació

És bonic anar observant elements de la vida de cada dia dels monestirs que et fan pensar en la pertinença benedictina. Com a botó de mostra, us poso aquesta foto de la sortida dels monjos de Mvimwa per anar a dinar en acabar la pregària: en silenci i ordenats segons l'entrada al monestir. Són detalls, però que tots sumats creen un ambient propici per trobar allò que hem vingut a cercar en la vida monàstica.

Ara bé, estem a l'Àfrica on la improvisació és un factor molt habitual. I us puc dir que, després de l'experiència de deixar-me portar durant aquestes setmanes a nivell de planificació, si hagués de tornar ara intervindria molt més en la preparació tot lligant diversos aspectes.

Sobretot pel que fa als transports, hi han hagut moments una mica surrealistes. Com per exemple quan ens va tocar fer un viatge llarguíssim en un autobús absolutament ple per tot arreu, amb el corredor central ocupat i literalment comprimits per totes bandes. La baca del vehicle també anava carregada amb molts paquets, i el vehicle en certes zones muntanyoses s'anava balancejant d'una banda a l'altra... En arribar a destinació, vam comprovar que el nostre autobús era el pitjor amb diferència respecte tots els altres. Si haguéssim agafat aquest "Super Feo" hauríem anat molt millor tot i el nom!

Un altre moment curiós va ser quan vam perdre un avió amb un Abat (ens tornaran els diners), i vam haver de travessar amb cotxe mig Tanzània fins a la capital Dodoma (recorrent 200 quilòmetres de més per un error del conductor). Aquell dia quasi no vam menjar (i dormir poc), i a les 3.30 del matí ens aixecàvem per agafar un tren que ens portaria fins a Dar es Salaam. 

Tot i això, les carreteres en general són molt millors que les ugandeses. La impressió del país és que és més desenvolupat i, tot i intuir pobresa en algunes zones, no perceps la misèria que massa gent viu a Uganda.

Els esclaus de Bagamoyo

Bagamoyo és una població al nord de Dar es Salaam. L'etimologia del seu nom són dues paraules en suahili que signifiquen "deixa el teu cor". Alguns diuen que és perquè aquí arribaven els portants d'ivori des de terres llunyanes, i aquí podien deixar la càrrega que duien treballosament. Altres sostenen que és perquè els esclaus aquí s'havien d'acomiadar del seu país abans de ser venuts o traslladats a Zanzíbar per ser venuts allà, i a Bagamoyo havien de deixar el seu cor. Ambdues possibilitats són certes, perquè aquesta era la realitat.

En planejar l'estada a Tanzània, desitjava poder visitar algun lloc relacionat amb l'esclavitud. I ho volia també per en Thomas, ja recordareu el meu interès perquè adquireixin coneixements més enllà del fet religiós. I això va ser possible ahir, en aquesta visita tan interessant a Bagamoyo.

El que no m'esperava és la història d'aquest lloc! Uns missioners francesos es van assabentar que els àrabs capturaven habitants d'aquell país i els venien com a esclaus. Van anar fins a Bagamoyo, i diuen aquesta va ser l'arribada dels primers missioners a l'Àfrica Oriental! Van començar a comprar molts esclaus i a alliberar-los. Van fundar la missió anomenada Christian Freedom Village on els antics esclaus estaven protegits i podien empoderar-se. Van fundar escoles, els van ensenyar oficis... La darrera esclava alliberada va morir els anys 70 del segle XX.

Més tard, van deixar de comprar-ne perquè es van adonar que podien fomentar la continuïtat del mercat d'esclaus si seguien comprant-ne. I van trobar altres estratègies. Com uns nous Francesc d'Assís, van establir relació positiva amb el Sultà de Zanzíbar, que els va acabar facilitant les terres que necessitaven a Bagamoyo en veient la seva obra social. 

Avui els missioners encara hi són, així com unes monges des de fa moltes dècades. Vam poder parlar amb un d'ells, el Father Joseph, abans de visitar el museu molt ben documentat. Ara ens fem creus de com va ser possible l'esclavitud d'éssers humans durant tants segles. Però ens convé identificar les esclavituds modernes per combatre-les amb el mateix esperit.

Sala na Kazi

"Sala na Kazi" són les paraules "Ora et Labora" en suahili. Les han marcat sobre pedra en un indret proper a l'escola d'oficis de Mvimwa, on han anat clavant uns rètols a terra amb valors benedictins.

Aquestes paraules expressen bé el que hem vingut a fer a Tanzània aquestes setmanes: descobrir com apliquen de manera pràctica l'Ora et Labora en la seva cultura africana. Els faig moltes preguntes sobre la vida de cada dia, amb especial interès en la formació: quin ús fan els joves monjos dels mòbils, quan poden anar a casa dels pares, si reben alguns diners per poder comprar coses necessàries o com se'ls proveeix del que els convingui. Després, tot ho analitzem amb en Thomas. Cada casa és un món, i per això és tan enriquidor escoltar-los: per mirar d'aprendre què és positiu i què és millor evitar.

Va ser deliciosa la conversa amb el fundador de Mvimwa, el Br Gualbert, als seus 95 anys i amb el cap clar. Un home humil a l'hora de parlar dels seus temps i d'analitzar el present amb molt de respecte pel seu successor. Durant la conversa anava repetint com un mantra en diverses ocasions la paraula llatina "Fiat" ("Faci's") com una actitud de vida cristiana imitant Jesús i Maria. Ell va ser monjo de Hanga, monestir iniciador dels "African Benedictines" on quasi tots els monjos eren africans. En aquell moment que els alemanys no veien que els africans entressin a la seva comunitat, un abat alemany va voler iniciar la fundació d'un monestir enterament africà (és a dir, per als africans) perquè creia possible la vida monàstica africana. D'aquest monestir de Hanga en sortiria anys més tard el de Mvimwa, on hem estat aquests dies. En acabar, li vaig dir que Déu ja l'havia beneït molt durant aquests anys, però que li desitjava més benediccions fins al final dels seus dies. Ell, ben agraït, em va dir que l'havia ajudat a recordar moltes coses i em va besar la mà. Ens vam fer una bona abraçada. 

Una dada: a Mvimwa són més de 100 monjos.

Avui volem cap a Dar es Salaam acompanyats del P. Abat que també hi ha d'anar. Fins ara hem visitat cinc comunitats, cadascuna amb la seva idiosincràsia. Ens en queda una, però abans estarem dos dies a Dar es Salaam.

A Uganda avui hi ha eleccions. I han tornat a tallar l'internet a tot el país, com va passar fa 5 anys.