Busquem padrins

Aquesta foto és dels 21 infants (12 nenes i 9 nens) que viuen en els suburbis de Kampala i que no podien anar a escola pel fet de pertànyer a famílies molt pobres. La vida en els slums no és fàcil: un ambient de droga, alcohol, violència i inseguretat. 

Un percentatge considerable de nens en aquestes zones no van mai a escola. Moltes nenes queden embarassades als 13-15 anys per violació o perquè necessiten menjar i fan el que sigui per sobreviure. Molts nens entre 8-10 anys comencen a drogar-se i a robar en grups. Portar-los a escola és molt més que donar-los coneixements: és garantir-los un àpat al dia i proporcionar-los un espai segur per al seu creixement.

Aquest any aquests 21 infants de la foto han pogut anar a escola gràcies a 21 donants. És una oportunitat que els canvia la vida. Ha anat molt bé!!

Per això estem buscant 20 donants més perquè 20 infants més rebin aquesta oportunitat única aquest any vinent! Podeu compartir-ho i parlar-ne amb alguns familiars o amics que cregueu que poden acceptar aquesta proposta? Són 20 euros al mes, i garantim que tots tots els diners arriben directament per la funció a la qual estan destinats. 

Qui hi estigui interessat, que enviï un comentari el més aviat possible posant el seu contacte i no el publicaré. O bé que escrigui un correu a: info@elgrademostassa.org 

Tant de bo que puguem portar 20 infants més a escola!! Si us plau, si podeu parleu-ne amb qui cregueu que ens pot ajudar a canviar la vida d'aquests infants. Gràcies des d'ara!!

El nen amb epilèpsia

Us actualitzo com ha anat tot des del dia que el nen va tenir la crisi epilèptica. Hem anat 4 dies amb metges, i finalment ha començat el tractament. 

El metge que va assistir a aquella Missa (que és professor universitari, i entenc que no té consulta pròpia) ens va recomanar un altre metge per fer la carta de derivació, i d'allà vam anar a fer un electroencefalograma. El resultat és pitjor del que esperàvem: és una epilèpsia generalitzada, amb absències i convulsions. El metge parroquià ens va posar en contacte amb una neuròloga molt especialitzada en aquesta malaltia, i em va fer molt bona impressió. 

Hem quedat que d'aquí dues setmanes ens ajudarà a fer tot el procés perquè se l'inscrigui en el principal hospital públic d'Uganda, on aniran seguint tot el seu cas i proporcionant-li medicació gratuïta. Li vaig demanar si podíem començar el tractament ja, encara que haguéssim de pagar dues setmanes de medicació, i així ho hem fet. 

La mare va entendre molt bé les conseqüències del diagnòstic, perquè a partir d'ara hi ha coses que el seu fill no podrà fer per si li agafa una crisi en un context perillós. Vaig fer moltes preguntes a la doctora, i més tard les vam anar repassant amb la mare i el fill perquè ho tinguem tots ben clar (durant la visita, la doctora va anar alternant l'anglès i el luganda perquè la mare no parla l'anglès i jo no parlo el luganda). Com que continuarà fent d'escolà a la parròquia, mirarem que hi hagi sempre algú que sàpiga com actuar en una situació com la de l'altre dia (perquè jo ara ho tinc clar, però millor que no deixi la Missa penjada en aquell moment). 

Des d'El gra de mostassa, els hem pagat el transport amunt i avall d'aquests dies (la gasolina està ben cara també aquí!), els medicaments per aquestes dues setmanes, i el dinar després de cada visita. Quan ja tinguin molt après què cal fer per adquirir els medicaments hi aniran sols. Però amb en Pep a Tororo ja havíem vist que hi ha famílies que necessiten molt acompanyament en les visites a hospitals perquè s'hi perden. I segons la resposta que reben en un lloc determinat, queden encallats i no saben com continuar. 

La família està molt agraïda per aquesta ajuda, i el nen regala un somriure d'orella a orella. El darrer dia, malgrat les males notícies, en va rebre una de bona: podrà continuar jugant a futbol! 

Donem gràcies que se l'ha pogut diagnosticar bé, que pot rebre tractament i que almenys la virulència de la malaltia d'ara es reduirà esperem que substancialment. 

Un llibre sobre pornografia?

Vaig conèixer en Javi fa una colla d'anys, quan ell estava a YouTube Espanya i volíem començar un canal YouTube per a l'Escolania. Ens va dir que seríem un cor pioner en crear-lo, i ens hi vam llançar. Ens va portar moltes alegries!

Va arribar a venir a Montserrat, i el recordo com una persona que estava en recerca i obert a l'espiritualitat. Va tornar anys després amb la seva dona (que, si no recordo malament, va trencar aigües del primer fill estant al meu despatx, haha!).

No m'imaginava res del que explica en el llibre sobre la seva lluita amb la pornografia. Però li agraeixo de tot cor que me l'hagi fet arribar a Uganda! A vegades us comento llibres, però no pas amb la intenció que els compreu. En aquest cas és diferent: el recomano vivament, perquè penso que és un material molt i molt interessant.

És molt més que un llibre sobre pornografia. De fet, no està pensat com un manual per ajudar les persones enganxades al consum de la pornografia. És un llibre sobre un recorregut vital i una lluita personal que, amb l'impuls d'una experiència de fe, s'ha pogut superar. 

En molts aspectes, el consum de pornografia té els elements típics de moltes altres addiccions. I amb els anys he anat descobrint que és un ús molt estès. Fins ara, en les confessions o acompanyaments intentava deixar-me endur per la intuïció i guiat pel que pot representar una addicció (i pel que m'han dit, a vegades ha estat prou útil). Però el testimoni en primera persona d'algú que ho ha patit és d'un valor inigualable.

No cal que us interessi el tema de la pornografia i les seves conseqüències per trobar aquest llibre interessant. És una exposició desacomplexada d'un itinerari de vida, d'una història de salvació personal (si em permeteu l'expressió teològica), d'un camí de descoberta d'un mateix i de molt més. 

Gràcies, Javi, per la teva valentia de posar la teva experiència al servei dels altres!

"Més enllà del laberint. Com em vaig alliberar de la pornografia".

Javier Alonso

Albada Editorial

Visita d'en Marcel·lí i l'Eva

Hem rebut per tercera vegada una visita de la Fundació Espai, Natura i Joventut! Aquest any han col·laborat molt amb Saint Henry's Primary School: han aportat la major part dels pupitres que hem renovat, ens han regalat 8 ordinadors de segona mà i han pagat els gronxadors per als més petits. 

Com podeu imaginar, a l'escola els esperaven amb candeletes per dir-los gràcies. Però els alumnes no s'esperaven la setmana que viurien. Dilluns en Marcel·lí i l'Eva van visitar l'escola i les millores que hi havien introduït. Van constatar que els gronxadors necessiten ser reforçats, i van fer-ne una revisió a fons. Els van prometre que pagarien aquest reforç, però que a partir d'ara els haurien de tractar millor (no sobrecarregant-los, encara que els agradin molt). Van regalar una bosseta a cada alumne amb material escolar, un io-io i un cub de Rubik senzill. Els io-io que fan llum en la foscor van tenir un èxit espectacular. Són infants que no solen tenir cap joguina. Alguns estaven molt motivats amb el cub de Rubik. 

Dimarts els grans van poder anar a jugar partits de futbol a un camp de gespa artificial, i dimecres els petits van xalar amb un castell inflable a l'escola. Vaig gaudir de valent veient els més petits de quatre anys. No sé quin d'ells ho liderava, però mentre grimpaven i saltaven exultants anaven proferint càntics molt simpàtics. Un em va frapar especialment: "We are happy! We are happy! We are happy!". Aquesta trentena de petits que venen dels slums cridant a l'uníson que són feliços és un regal gran. 

Dijous l'Eva els va fer una xerrada sobre energies renovables (la seva feina) que van seguir amb molt interès alumnes i també professors. Els va passar alguns vídeos amb la pantalla que ens han regalat a la House of the Good Samaritan. I després van donar una samarreta i pantalonets de l'equip de futbol d'Uganda a tots els alumnes.

Es van acomiadar divendres després de la Missa de l'escola, i en Marcel·lí assegurant que faria tot el possible per tornar l'any vinent amb els seus 87 anys!

Una imprudència

Ahir, mentre celebrava la Missa i cantaven el Glòria, vaig notar uns cops al turmell. Em giro i veig un dels escolans de la parròquia amb convulsions per terra. Se'l van endur i, en veure que al cap de ben poc arribava a Missa un metge (aquell del qual vaig parlar fa uns dies), vaig demanar al catequista que l'avisés perquè pogués visitar el nen. 

Al final de Missa, el doctor em va dir el diagnòstic que un servidor també havia imaginat: epilèpsia. És una malaltia més freqüent en els nens africans per les condicions en què viuen. A través de la seva germana, vam saber que en un altre episodi havien anat a l'hospital i els havien dit que no tenia res.

Em va semblar urgent visitar la família i començar a posar fil a l'agulla perquè anés a un bon metge i fes totes les proves necessàries. Com que en Thomas era a casa per ajudar un altre noi, vaig anar-hi amb un altre escolà de 12 anys perquè em fes de traductor amb la mare. Ens va venir a recollir al mercat la germana adolescent del nen malalt (escolana també), i vam endinsar-nos en els slums. En un carreró força principal, se'm va acudir fer una foto general (sempre em va bé tenir material gràfic per quan penjo escrits). Un home jove es va sentir fotografiat, i es va acostar amb actitud força violenta cap a mi junt amb un altre. Em van fer esborrar la foto, i em van dir de males maneres que me'n tornés a Amèrica. No hauria hagut d'anar per aquelles zones amb dos joves que no em podien protegir de cap manera. Una imprudència, i espero haver après la lliçó. 

De tornada, vaig anar amb el pare que ja havia arribat a casa i vam passar per un altre camí. Als slums no es pot badar ni ser ingenu.

La família em va explicar que fa quatre mesos que aquest nen d'onze anys té aquests atacs, amb una mitjana de dos cops per setmana. D'acord amb el primer metge que el va atendre a la parròquia, els vaig dir que no pensessin que això tenia res a veure amb mals esperits, sinó que és una malaltia i és tractable. El metge ens posarà en contacte amb una pediatra especialista de la Makerere University, i vaig dir a la família que no es preocupessin pel cost de la visita i de les proves (perquè certament no tenen recursos). Això es pot pagar amb el fons del programa que tenim a El gra de mostassa per ajuda mèdica.

Som del Barça

Ja sé que alguns que seguiu aquest espai no sou massa d'estar pendents del futbol, i que altres sí i que sou molt culers (algun perico volta també per aquí). A mi m'agrada el Barça i m'hi recreo una mica aquí Uganda, però ho faig jocosament. Fa uns mesos, vam rebre un noi nou a casa i portava un braçalet del Madrid. I un que seia davant d'ell al dinar li engalta: "Com és que portes això? No ho saps que aquí som del Barcelona?". Jo em volia fondre, perquè lògicament tothom té lloc a casa nostra.

Hi ha un element que vull remarcar, i és que cada any el Barça ens dona samarretes i roba esportiva per a nens i joves ugandesos. I això ens va de meravella! Porta molta alegria pel que representa, i és roba de qualitat. 

A mi em fa gràcia, perquè en l'ambient on ens movem cada cop veus més infants amb samarretes del Barça. En la foto podeu veure alumnes de St. Henry's Primary School i escolans de la parròquia el dia que la van rebre. La majoria d'ells viuen en els slums de Kampala, i per tant és tan bonic que puguin rebre un regal com aquest!

Un detall poc conegut: la gestió de tot aquest material la Fundació del Barça l'encarrega a una fundació dedicada a la inserció laboral de persones amb discapacitat i en situació d'exclusió social. 

Per tantes coses: Visca el Barça!!!

L'esperança de Nahum

Nahum, inspirat per Isaïes, diu: "Mireu a les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau" (Na 2,1). És una bellíssima imatge! Històricament, el sentinella encimbellat dalt d'una torre o d'una muralla esperava amb inquietud l'aparició del missatger a l'horitzó. Era un moment delicadíssim. En un temps (en aquest cas, uns sis-cents anys abans de Crist) en el qual no hi havia els sistemes de telecomunicació que ara utilitzem, desxifrar la figura llunyana del missatger era clau per saber si s'havia vençut o no en una batalla. 

Abans que arribés a les portes de la ciutat, els sentinelles escatien el missatge observant el llenguatge corporal del qui albiraven a l'horitzó: la seva velocitat, si feia algun gest amb els braços, la seva manera de caminar. 

El profeta aprofita aquesta imatge que pot ser llegida amb molta més profunditat, i de fet en el Nou Testament s'aplicarà a Jesús. Em meravella aquesta capacitat que tenen alguns de desxifrar amb esperança els primers signes positius de qualsevol realitat.

Senyor, no volem ser il·lusos i veure els peus del missatger de bones noves allà on potser són un mer miratge. Tanmateix ens agradaria contemplar la realitat amb esperança, amb la confiança fonda dels qui creuen que hi ha Quelcom més gran que ens embolcalla i ens impulsa sempre endavant. Dona'ns aquesta visió que ens permeti identificar els primers brots positius en allò que ens envolta. Amén.