Una imprudència

Ahir, mentre celebrava la Missa i cantaven el Glòria, vaig notar uns cops al turmell. Em giro i veig un dels escolans de la parròquia amb convulsions per terra. Se'l van endur i, en veure que al cap de ben poc arribava a Missa un metge (aquell del qual vaig parlar fa uns dies), vaig demanar al catequista que l'avisés perquè pogués visitar el nen. 

Al final de Missa, el doctor em va dir el diagnòstic que un servidor també havia imaginat: epilèpsia. És una malaltia més freqüent en els nens africans per les condicions en què viuen. A través de la seva germana, vam saber que en un altre episodi havien anat a l'hospital i els havien dit que no tenia res.

Em va semblar urgent visitar la família i començar a posar fil a l'agulla perquè anés a un bon metge i fes totes les proves necessàries. Com que en Thomas era a casa per ajudar un altre noi, vaig anar-hi amb un altre escolà de 12 anys perquè em fes de traductor amb la mare. Ens va venir a recollir al mercat la germana adolescent del nen malalt (escolana també), i vam endinsar-nos en els slums. En un carreró força principal, se'm va acudir fer una foto general (sempre em va bé tenir material gràfic per quan penjo escrits). Un home jove es va sentir fotografiat, i es va acostar amb actitud força violenta cap a mi junt amb un altre. Em van fer esborrar la foto, i em van dir de males maneres que me'n tornés a Amèrica. No hauria hagut d'anar per aquelles zones amb dos joves que no em podien protegir de cap manera. Una imprudència, i espero haver après la lliçó. 

De tornada, vaig anar amb el pare que ja havia arribat a casa i vam passar per un altre camí. Als slums no es pot badar ni ser ingenu.

La família em va explicar que fa quatre mesos que aquest nen d'onze anys té aquests atacs, amb una mitjana de dos cops per setmana. D'acord amb el primer metge que el va atendre a la parròquia, els vaig dir que no pensessin que això tenia res a veure amb mals esperits, sinó que és una malaltia i és tractable. El metge ens posarà en contacte amb una pediatra especialista de la Makerere University, i vaig dir a la família que no es preocupessin pel cost de la visita i de les proves (perquè certament no tenen recursos). Això es pot pagar amb el fons del programa que tenim a El gra de mostassa per ajuda mèdica.

Som del Barça

Ja sé que alguns que seguiu aquest espai no sou massa d'estar pendents del futbol, i que altres sí i que sou molt culers (algun perico volta també per aquí). A mi m'agrada el Barça i m'hi recreo una mica aquí Uganda, però ho faig jocosament. Fa uns mesos, vam rebre un noi nou a casa i portava un braçalet del Madrid. I un que seia davant d'ell al dinar li engalta: "Com és que portes això? No ho saps que aquí som del Barcelona?". Jo em volia fondre, perquè lògicament tothom té lloc a casa nostra.

Hi ha un element que vull remarcar, i és que cada any el Barça ens dona samarretes i roba esportiva per a nens i joves ugandesos. I això ens va de meravella! Porta molta alegria pel que representa, i és roba de qualitat. 

A mi em fa gràcia, perquè en l'ambient on ens movem cada cop veus més infants amb samarretes del Barça. En la foto podeu veure alumnes de St. Henry's Primary School i escolans de la parròquia el dia que la van rebre. La majoria d'ells viuen en els slums de Kampala, i per tant és tan bonic que puguin rebre un regal com aquest!

Un detall poc conegut: la gestió de tot aquest material la Fundació del Barça l'encarrega a una fundació dedicada a la inserció laboral de persones amb discapacitat i en situació d'exclusió social. 

Per tantes coses: Visca el Barça!!!

L'esperança de Nahum

Nahum, inspirat per Isaïes, diu: "Mireu a les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau" (Na 2,1). És una bellíssima imatge! Històricament, el sentinella encimbellat dalt d'una torre o d'una muralla esperava amb inquietud l'aparició del missatger a l'horitzó. Era un moment delicadíssim. En un temps (en aquest cas, uns sis-cents anys abans de Crist) en el qual no hi havia els sistemes de telecomunicació que ara utilitzem, desxifrar la figura llunyana del missatger era clau per saber si s'havia vençut o no en una batalla. 

Abans que arribés a les portes de la ciutat, els sentinelles escatien el missatge observant el llenguatge corporal del qui albiraven a l'horitzó: la seva velocitat, si feia algun gest amb els braços, la seva manera de caminar. 

El profeta aprofita aquesta imatge que pot ser llegida amb molta més profunditat, i de fet en el Nou Testament s'aplicarà a Jesús. Em meravella aquesta capacitat que tenen alguns de desxifrar amb esperança els primers signes positius de qualsevol realitat.

Senyor, no volem ser il·lusos i veure els peus del missatger de bones noves allà on potser són un mer miratge. Tanmateix ens agradaria contemplar la realitat amb esperança, amb la confiança fonda dels qui creuen que hi ha Quelcom més gran que ens embolcalla i ens impulsa sempre endavant. Dona'ns aquesta visió que ens permeti identificar els primers brots positius en allò que ens envolta. Amén.

Una graduació ugandesa

Em van fer arribar a l'escola de Saint Henry's una invitació per assistir a la graduació dels alumnes del "Luigi Giussani Institute of Higher Education", on formen els futurs mestres. Em va semblar que podia ser interessant conèixer aquesta escola, i hi vaig assistir. Després he entès que era una escola fundada pel moviment internacional catòlic Comunione e Liberazione (CL). 

Em va sorprendre que la invitació constés amb el meu nom perfectament escrit (no és habitual). Ho va moure un metge que viu a la parròquia on estic. Quan presentaven alguns convidats especials, ell va dir que m'havia conegut per les meves homilies (em va afalagar, la veritat) i que ens dedicàvem als més necessitats de la zona on hi ha la nostra parròquia. 

Era la primera graduació on assistia. El metge va intentar que em donessin un vestit d'aquests que es posen per aquestes cerimònies, però afortunadament no n'hi havia per a tots i me'n vaig deslliurar. 

Tot i que no en vaig poder visitar les instal·lacions, em va fer l'efecte que deu ser una bona escola i que tenen bones connexions pels convidats que hi van assistir (el principal era el comissionat per a l'educació infantil i primària del govern ugandès). 

El moment surrealista va arribar al final de l'acte. L'alcalde d'aquella zona, Nakawa, va fer un breu discurs quan ja s'havia tallat el pastís i tot, perquè havia arribat tard. I en acabar el seu parlament formal, va fer un senyal al DJ i ens va sorprendre així:

Quan vaig ensenyar el vídeo als nois de casa, em van dir que aquest alcalde és un cantant molt famós que es va posar en política, amic del cap de l'oposició.

Missa amb rialla final

Des de fa setmanes celebro les dues primeres Misses del diumenge en anglès: la de les 7 del matí i la de les 8.30 (perquè el rector està de vacances). I he anat notant que el to de la primera Missa és força més joiós i participat que el de la segona. És cert que hi sol haver més gent, però hi ha setmanes que no hi ha tanta diferència i tanmateix el to general és un altre.

I aquest diumenge vaig decidir comentar-ho amb simpatia al final de la segona Missa, on hi havia unes dues-centes persones: "No sé si és que esteu més tristos o què... però responeu més ensopits...". Ja vaig veure algunes cares rient. Just acabar de dir això, cloc la celebració:

- "El Senyor sigui amb vosaltres!"

I responen sense esma:

- "I amb el vostre esperit".

I aleshores, amb veu forta i animada repeteixo:

- "EL SENYOR SIGUI AMB VOSALTRES!".

Alço el braç encoratjant-los a respondre valents, i amb un clam general (molt millor que els de la primera Missa!) responen ben convençuts:

- "I AMB EL VOSTRE ESPERIT!"

- "QUE US BENEEIXI DÉU TOTPODERÓS PARE, FILL I ESPERIT SANT!!"

I responen amb un clam:

- "AMÉN!!".

Tothom ben content. I continuo: 

- "ANEU-VOS-EN EN PAU!!", i alço la mà perquè també responguin decidits. I tothom, amb un clam: 

- "AMÉN!!".

I els dic rient: "NO!". Estaven tan focalitzats amb la intensitat que erraren la resposta. 

Repeteixo: "ANEU-VOS-EN EN PAU!!".

I tothom: "DONEM GRÀCIES A DÉU!!"

I vam acabar amb unes cares ben rialleres. Doncs que duri l'alegria!! (Veurem la setmana vinent)

La força del Càntic de les Criatures

Avui és Sant Francesc d'Assís, un dia sempre especial. Quin gran sant! A mesura que passen els anys, en veig més la humanitat, la seva part fràgil i les seves lluites. És com si comprengués més la persona que hi havia darrere el personatge. I l'estimo.

Tots deveu conèixer el cèlebre "Càntic de les Criatures", escrit fa poc més de 800 anys. És ben bonic! Però el que per a mi li dona més força és saber les condicions en les quals Francesc el va compondre. El va crear aproximadament un any abans de morir, quan estava carregat de dolor. A nivell físic, tenia una forta infecció als ulls que el va deixar pràcticament cec, també tenia malària, problemes seriosos a l'estómac i al fetge, i els estigmes. Afegit a aquest dolor, tot el sofriment espiritual en veure que els germans no semblaven seguir les seves intuïcions originals.

Penso que hi ha un cert paral·lel amb el primer capítol del Gènesi: la Creació del món. Ens diuen els estudiosos que segurament la redacció final va tenir lloc durant l'exili del poble d'Israel a Babilònia. Sense el rei que representava Déu, sense el temple on Déu habitava, expulsats de la Terra Promesa... sense res. I en aquella experiència de buidor, escriuen un capítol meravellós sobre com de bell i bo Déu va crear el món. Des de la màxima indigència, un cant preciós a Déu. 

Que la indigència, que el sofriment, que la incertesa, que la màxima pobresa de tantes menes no ens enterboleixin. Ben al contrari: que des del més profund de les nostres entranyes, Déu ens inspiri un cant de lloança. 

Estimat Francesc, intercedeix per nosaltres davant del bon Déu.

PD: La cançó del vídeo és una versió del Càntic feta per Kairoi, no és el text original però és ben bonic! Pel que fa a la foto inicial, és d'una estàtua de Sant Francesc al jardí dels monjos a Montserrat. 

Motxilla carregada

Fa uns dies ens vam reunir amb en Magezi i els tres nois que té acollits. Gràcies a l'oferiment d'algun donatiu que se m'ha promès, els vaig plantejar començar un negoci entre tots tres. En un espai que té en Magezi als slums, una paradeta al carrer tocant a la via del tren, hi iniciaran una botigueta de roba. 

Estem dissenyant com fer-ho perquè, Déu no ho vulgui, si un d'ells desaparegués un dia enduent-se part del projecte, no sigui una desfeta per al negoci. A en Magezi li va passar això: compartia negoci de roba amb un altre noi, i aquest es va esfumar amb quasi tot. Hem acordat que em donaran els beneficis de les vendes que hagin de ser reinvertides en la compra de més gènere, i en Magezi supervisarà la botiga. Tots ells tenen molt bona relació, però no podem badar veient altres experiències en l'entorn.

Van dir que estaven molt agraïts i contents. Però em va inquietar força un d'ells, aquell que es va trobar al carrer amb només 7 anys. Ara en té 15, però tota la seva expressió facial i corporal transmet sofriment, tancament en un mateix i una motxilla ben carregada de pedres. Un altre fa uns ulls que diuen haver pres substàncies fortes durant temps (en Magezi em diu que ja no consumeix, però les restes són evidents). I a l'altre noi se'l veu molt més sa, somriu i és expressiu. En Magezi em diu que són bons nois, i ho semblen.

Els vaig preguntar què comprarien si el negoci va bé. Tots tres ho tenien claríssim: menjar. I van afegir: que puguem tenir prou menjar per uns quants dies. Va costar que diguessin més coses. Passar gana ha de ser molt fotut.

Els vaig remarcar que això és una oportunitat única, d'aquelles que passen i cal aprofitar al màxim. Ho començarem a moure d'aquí unes setmanes. Encomanem-ho!