Mirada llarga

El dia a dia sovint és molt exigent a tot arreu, i ens demana prendre decisions que a vegades no poden ser lentes. Però em sembla que hauríem de prendre-les amb mirada llarga com les girafes, és a dir, amb capacitat de projectar com pot ser el futur o com volem que sigui. I aleshores, tenir-ho en compte a l'hora de triar una opció en el present.

Això implica pensar en les conseqüències a la curta i a la llarga de les nostres paraules i dels nostres actes. 

Com a creient, m'ajuda intentar llegir allò que vaig vivint amb els ulls de la fe. I entendre que, també en les situacions de destret, és bo esforçar-se per interpretar-les amb una mirada més llarga i posant-ho tot en mans de Déu.

Fa unes setmanes, un jove creient africà em deia que darrerament en els seus problemes només es movia pels seus propis pensaments i no anava a les fonts de la fe. El vaig encoratjar a aprofundir la seva experiència espiritual, i a treure d'allí la força i la claredat que l'ajudaria a afrontar les incerteses que vivia. La meditació de l'Escriptura ens pot ajudar a comprendre el present i a projectar-nos positivament cap al futur. Així ho crec i així ho intento viure.

Foto: Pep Clotet i Núria Casals

Tenim dia per començar!

Dies enrere vam lligar tot de detalls per l'obertura del menjador per a infants en els slums. Ens vam reunir el LC1 (figura civil de la zona), la Rose (que proveïrà el menjar cuinat), la Tusabe (responsable de la "Small Christian Community" de la zona), en Thomas i jo. Vam visitar conjuntament l'espai comunitari que ens cedeix diàriament el LC1, i creiem que pot encabir 200 infants. 

Tots tenim il·lusió, però diria que al mateix temps tenim alguns interrogants de si el tema es desbordarà. Hi ha massa persones que passen gana, i ens preguntem què farem si això ens sobrepassa perquè ve més gent que el menjar del qual disposem. 

Hem acordat posar un límit als 12 anys d'edat, però si el número és massa gran aleshores prioritzarem els petits i les mares amb nadons (a qui se'ls donarà un bol per als menuts). El menjador obrirà de dilluns a divendres, que és el que ens ofereix la Rose. Em fa un cert respecte perquè ara ja anem enfeinats, i això suposarà un lligam important. Crec que necessitarem dies i setmanes perquè el projecte rutlli amb normalitat.

El dia 7 de setembre farem reunió amb el grup de joves que el LC1 proporciona perquè ajudin en la seguretat i l'organització. Com a agraïment pel servei, se'ls donarà menjar cada dia (això aquí ja té un valor). I el dia 8 començarem. Vaig proposar la data perquè és la Nativitat de la Mare de Déu, i a Montserrat és festa grossa. Encomano el projecte a la Mare de Déu.

Els nostres valedors

En l'última entrada em vaig referir al vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. L'han nomenat fa poc, i he viscut el seu nomenament com una benedicció en els 25 anys de Professió. Des del primer moment va posar molt interès en tot el que li explicava, i ens va voler visitar al cap de pocs dies.

Mentre viatjàvem cap a la nostra parròquia, em va demanar si podria reunir-se amb algunes de les persones del programa que hem iniciat als slums. Ho vam improvisar amb dues persones de l'equip que vam poder localitzar per telèfon. Al cap de ben poc, una d'elles va aconseguir que l'acompanyessin quatre dones (tres mares i una àvia) els fills i nét de les quals es beneficien del programa. 

Ens vam reunir a l'església en construcció. Tot molt sobtat i sense cap comunicació prèvia, però potser precisament això va donar-hi una frescor difícil de preparar. El vicari anava acompanyat per la religiosa coordinadora dels religiosos a l'arxidiòcesi, que no va parar de prendre notes tota l'estona. Tots s'expressaven en Luganda, i per tant no vaig entendre quasi res. Però les dones i l'home convidats s'expressaven amb energia, sobretot una de l'equip que amb decisió anava dient el "father" això i el "father" allò. 

Sense entendre res de les paraules, vaig comprendre que aquelles persones dels slums estaven donant el millor testimoni sobre la tasca que s'ha dut a terme. I vaig pensar, amb emoció interior: "Els pobres ens defensen, estan validant la nostra missió!". I així va ser. En acabar, el vicari va fer una pregària i per les paraules que va pronunciar era evident que havia quedat impressionat per aquells testimonis. 

A continuació, va anar a veure el rector de la parròquia. I en sortir-ne, em va demanar si em podia fer una abraçada com a conseqüència de tot el que havia sentit. 

Mireu, des que va començar tot aquest projecte ara ja fa molt temps no tot han estat flors i violes. Per això ara em fa il·lusió compartir que la nostra missió comença a ser valorada més enllà dels beneficiaris directes. En dono gràcies a Déu!

Festa grossa

Ahir vaig celebrar els 25 anys de professió monàstica (encara que no era el dia exacte de la professió). Pel fet de no ser físicament a Montserrat, la meva idea era fer una renovació senzilla durant la Missa del diumenge. Però quan el rector de la parròquia ho va explicar al Consell Parroquial, van decidir fer festa grossa. Ho vaig entendre des del primer moment com un agraïment a la tasca que estic duent a terme. 

En els discursos van destacar de manera molt especial la meva missió a Saint Henry's Primary School. I em va sorprendre, perquè aquesta tasca ha començat tot just aquest any 2026, i aquest agost farà només un any que vam arribar a la parròquia. Veig que l'impacte del que fem per la gent dels slums és molt més gran que el que teníem a Tororo. 

Va presidir la celebració el P. Abat Geraldo, vingut des del Brasil per l'ocasió. I m'hi van acompanyar el rector de la parròquia i el vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. Em consta que darrerament han arribat bons comentaris de com està anant tot a les oïdes del canceller i de l'arquebisbe de Kampala. En dono gràcies a Déu.

El que em va tocar més el cor de la festa d'ahir van ser les actuacions dels estudiants de Saint Henry's. Van crear una cançó dedicada a un servidor i la van ballar amb molta simpatia. També van interpretar un "poema" (aquí ho anomenen així) amb gestos que és una declamació conjunta d'un guió llarg també sobre el que ha representat per a ells que sigui el capellà de l'escola. Em va encantar que en aquest guió anomenessin un per un els visitants de Catalunya que han rebut aquests mesos, i van dir que els han deixat un gran somriure. 

 

De tot en dono gràcies a Déu. Tot just acabem de començar (i sincerament, penso que de moment encara hem fet poques coses), però tot sembla indicar que aquesta escola podrà reflotar i millorar molt. Ho poso en mans de Déu.

Que 200 infants puguin menjar

Vaig veure que a alguns us havia fet impacte el que vaig explicar el darrer dia, a mi lògicament també. Però no ens hem d'aturar en la missió. Simplement, hem de mirar de fer les coses bé.

Aquests dies estem explorant el lloc on poder repartir diàriament el menjar a 200 infants i joves dels slums. Ho fem en coordinació amb la Rose Mukasa, aquella dona fenomenal que us vaig presentar temps enrere en aquestes dues entrades: "La Rose Mukasa" i "Un projecte engrescador".

Hem parlat amb diverses dones responsables de les "Small Christian Communities" de la zona dels slums. Els hem exposat el tipus d'espai que necessitem, i aspectes importants per ser tinguts en compte. Ens han ensenyat diversos llocs, però en la majoria hi hem trobat pegues (el món dels slums és complex, i cal estudiar-ho bé).  Per exemple, no pots donar menjar en un lloc completament obert en una zona on molta gent passa gana: es podria generar un caos. 

Fa tres dies ens vam reunir feliçment amb un LC1, el càrrec civil que representa un barri dels slums. Ens coneixíem de feia temps, quan el vam visitar a casa seva en el treball de camp que vam dur a terme els primers mesos. Té un espai que ens cedeix gratuïtament cada dia on podem ubicar els 200 infants i joves per menjar. Diu que ens proporcionarà seguretat perquè l'activitat es dugui a terme sense incidents, i això ho pagaria la Rose Mukasa. Aquest LC1 estava la mar de content amb la proposta i entusiasmat que es realitzi en la seva zona. Ell ens va venir a visitar a l'església, però la setmana vinent hi anirem amb la Rose per començar a concretar tots els detalls.

Si sou creients, encomaneu-ho a Déu. Aquest projecte ens pot posar en contacte amb molts infants i joves que estan mancats de menjar i, per tant, que viuen en una extrema pobresa. 

Extremar precaucions

Fa uns dies va haver-hi un incident que em va pertorbar: un home de mitjana edat va ser atacat en ple carrer al migdia per cinc persones de mitjana edat. El van apallissar per robar-lo, deixant-lo ensangonat. Li van robar el mòbil, les sabates (algú va dir que també la samarreta) i van fugir per un carreró que dona als slums. Em diuen que hi havia algú presenciant-ho i sense fer res. I ho puc entendre: devia tenir por perquè són persones perilloses.

Ho vaig saber per nois que ho van veure des d'un pis elevat de la seva escola. Jo he passat sol prop d'allà vàries vegades. És a tocar dels slums, però durant el dia no és considerada una zona perillosa. L'endemà hi vaig haver d'anar, perquè havia de parlar amb els mestres d'un noi que tenim becat en aquella escola. I vam extremar les precaucions: vaig sortir de la furgoneta en segon lloc i just davant la porta de l'escola, i en sortir ho vam fer igual.

Aquests dies miro de no anar sol pel carrer (tot i que a vegades és inevitable). El fet de ser blanc afegeix perillositat, perquè veure un blanc és veure algú que al seu entendre ha de portar diners per força. El que em fa més impressió és pensar que, si em passés alguna cosa seriosa a mi, els programes en bona part se n'anirien en orris. No els podem posar en risc. 

Preguem. I com deia Jesús: "sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms". Ambdues coses, i no l'una sense l'altra. També he pensat que, si m'intentessin atacar, provaria de parlar amb ells. Però no m'ho imagino gens fàcil. Que Déu hi faci més que nosaltres.

Foto: Joaquim Burjons 

Com ser terra bona?

Recentment en Joan Capdevila, en un comentari, es preguntava en referència a la paràbola del sembrador: "Qui decideix on cau la llavor? Podem canviar la nostra actitud davant les dificultats i problemes de la vida?". En una homilia recent, vaig preguntar als infants si creien que érem terra bona o no. Algú va opinar que alguna gent sí i altres no. Però vaig estar més d'acord amb qui va dir que tots a vegades som terra bona i a vegades no.

Aleshores els vaig preguntar si es podia millorar la qualitat d'una terra quan no és prou productiva. Hi ha una solució fàcil per obtenir més producció: un fertilitzant químic. És ràpid i fa créixer la planta, però a la llarga pot perjudicar la qualitat de la terra. En canvi, hi ha solucions naturals que requereixen més temps (uns quants mesos) però que poden millorar realment la qualitat del sòl: adobs o composts naturals. 

Com els éssers humans: a vegades volem solucions ràpides a qualsevol tipus de problema, però n'hi ha que requereixen temps i constància. Les solucions ràpides a voltes poden ésser superficials. 

Els vaig parlar del compost espiritual que ens pot ajudar a ser terra bona, és a dir, facilitar que aquesta Paraula de Vida arreli en nosaltres i doni fruit. Alguns elements positius d'aquest compostatge: la pregària diària, la meditació de l'Escriptura, el sagrament de la reconciliació, l'Eucaristia, rebre un acompanyament, les obres de caritat... Cadascú pot potenciar més un element o un altre, però tots poden esdevenir benedicció.