Només els rics

Ahir vaig fer la meva classe setmanal de Luganda. A més de llegir les lectures de la Missa, rebo una classe pràctica per aprendre a comunicar-me. És un noi del barri amb una pronunciació boníssima. Vam convenir amb la seva mare que li faria un donatiu per classe, i això l'ajuda a pagar la quota de l'escola. 

Avui li he preguntat com es deia "tovalló". Concretament li parlava dels tovallons de paper, i he hagut de buscar una imatge a internet perquè no sabia de què li parlava. En veure a què em referia, em diu: "It's only rich people who use it" ("Només ho fa servir gent rica").

M'ha sorprès, però segur que té raó. Molts no es poden permetre comprar tovallons. I això m'evoca una altra cosa que ens trobem sovint a casa, quan convidem algú a dinar. Sempre posem forquilla i ganivet per a tothom, però molt sovint notes que no estan acostumats a utilitzar-los (especialment el ganivet). I aleshores els dic que posem els coberts per defecte, però que poden menjar tranquil·lament amb les mans.  

Durant dies un dels joves de la casa reia perquè vaig refusar que mengéssim unes llesques de pa de motllo plenes de formiguetes diminutes. Per a ell, era obvi que aquelles llesques no es podien malbaratar i calia menjar-les ni que et toqués empassar-te unes quantes formiguetes.

Són episodis que m'ajuden a tocar de peus a terra i a adonar-me de la realitat que molts d'ells viuen de manera quotidiana. 

En Conard

Molts recordareu en Conard, el noi que des de ben petit ha hagut de ser operat diverses vegades d'una malformació important a les dues cames. Aquesta setmana l'han tornat a operar de les dues cames a l'hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe).

Els darrers anys ha anat empitjorant fins al punt de tenir un dolor constant i caminar força malament. Sabíem que podia succeir, i que potser se l'hauria de tornar a operar abans d'acabar l'etapa de creixement (que és quan els metges ens van dir que amb tota probabilitat se solucionaria definitivament el problema). No podem assegurar si serà la darrera vegada o encara no. 

Vam demanar una cadira de rodes al Benedictine Eye Hospital (a través dels qui vaig conèixer aquest cas), però no en tenen cap. Ho vam demanar a CoRSU, però les que disposen són massa petites per a ell ja que ha crescut bastant. I finalment en vam comprar una. Hem quedat que, quan s'hagi recuperat, me la tornarà i mirarem de fer-la arribar a algú necessitat dels suburbis (a través de gent que segueixen els qui estan més necessitats en aquella zona). 

Abans-d'ahir en Thomas i un altre noi que està amb nosaltres van recollir en Conard a l'hospital amb la furgoneta, i ell, el seu pare i la seva germana van passar la nit a la "House of the Good Samaritan". No li vaig fer cap foto com altres vegades perquè estava amb dolor, però estava content de venir a casa nostra! D'aquí unes setmanes, en fer la primera revisió, m'agradarà anar amb ells a l'hospital per poder parlar amb els metges.

L'operació d'en Conard i la compra de la cadira de rodes ha estat gràcies als donatius regulars dels socis, que ens ajudeu a mantenir el fons d'atenció mèdica. Moltíssimes gràcies a tots!!!

Beca Josep Boan 2026

Alguns recordareu que l'any passat vam estrenar una beca en memòria d'en Josep Boan, impulsada per la seva mare. Aquesta beca la fan possible la M. Pilar i una família gironina. 

Aquest any ha anat a parar a en Tenas (llegit "Tenàs"), un noi d'una barriada pobra de Tororo que conec des de fa anys. La seva mare l'ha hagut de pujar ella sola i amb moltes dificultats. Fins l'any passat, la seva assistència a l'escola era intermitent a causa de no poder pagar la quota escolar. 

Ara ha començat a anar a un institut per cursar el segon de secundària. Està content i agraït. Les notes d'aquest primer trimestre no han estat brillants, però ha assegurat que s'esforçarà per millorar-les. 

Vam acordar amb la seva mare que ella li compraria els "requirements" a partir d'ara, és a dir, els materials necessaris per anar a classe i viure a la residència (llibretes, bolígrafs, sabó, pasta de dents, etc). Creiem que és bo que les famílies s'impliquin en l'educació en la mesura de les seves possibilitats.

Gràcies als qui feu possible aquesta Beca Josep Boan 2026!!

Cap a Tororo

Estic viatjant cap a Tororo, on passaré tres dies. Hi vaig un cop al trimestre, i això em permet trobar-me amb molta gent i fer moltes gestions.

Aquests dies he de comprar els "requirements" dels que tenim becats en diferents escoles. Això és tot el material que necessiten per al segon trimestre. I, com que estan en residència, implica elements molt diversos. He de recollir rebuts de les quotes que he pagat pel banc, per poder tenir un justificant. I em reuniré amb alguns d'ells. 

Tenim reunions de la granja de l'escola d'oficis i del programa social per als mestres de l'escola.

La furgoneta va força plena: un noi amb problemes a la vista que visitaran a la clínica oftalmològica en el programa que hi tenim, un dels joves acollits que ha d'anar al seu poble per gestions, un dels qui tenim becats va a visitar l'avi, i encara el germà d'un professor de l'escola de Tororo. De tornada hi afegirem un noi que, quan acabi els estudis, vol venir a viure amb nosaltres (ara hi serà unes setmanes, ja va venir fa temps i em fa molt bona impressió). També vindran dos més durant uns dies a la "House of the Good Samaritan". I encara un altre a qui li hem trobat feina de construcció a Kampala. 

Que Déu em doni salut per molts anys per continuar aquestes tasques, i bons companys que puguin ajudar en aquesta missió tan bonica! 

El suport dels qui ajudeu econòmicament o d'altres maneres m'encoratja. I Déu sobre tot.

PD: Hem sortit a les 6 del matí, i ja abans estava tothom a punt. I un noi que havíem de recollir a la carretera també. Això aquí és tot un èxit! :)

Una guerra justa

Dintre de la formació que donem des de la "House of the Good Samaritan", diumenge vam visitar un religiós ugandès de la congregació "Apostles of Jesus" que va fer una tesi doctoral sobre la resposta cristiana en un context de guerra. Ell va fer un estudi a partir dels conflictes viscuts al nord d'Uganda fa unes dècades, però els seus plantejaments són aplicables a qualsevol situació de guerra. A més del cas ugandès, ens va fer referència a altres conflictes actuals a nivell internacional.

Em va semblar interessant una reflexió que va fer sobre el concepte de guerra justa. Ens va dir que fa força dècades l'Església acceptava el concepte de guerra justa, però que ara ja fa bastants anys que no accepta la guerra com a vàlida per a la resolució de cap conflicte, i que sempre aposta pel diàleg. 

Em va agradar pensar que, en l'aplicació de l'Evangeli, l'Església també pot evolucionar i arribar a una comprensió més propera a l'esperit original de Jesús. Que sempre tenim cami per recórrer, i que no és impossible. A nivell individual, i a nivell col·lectiu.

Com a individus i com a societat podem empitjorar, però també podem millorar. I em dic que primer de tot, abans de criticar res, hauria de millorar jo personalment i viure en més consonància amb l'ensenyament de Jesús.

El Papa diu coses

Després de quasi un primer any com a Papa, penso que podem afirmar que el Papa Lleó diu coses. Vull dir que no parla a la babalà. Això no implica que us hagi d'agradar tot allò que ell digui o escrigui, però jo personalment el veig molt valent en temes com els de la Pau (dels pocs líders mundials amb aquesta valentia i contundència), tan necessari en aquesta deriva que s'està prenent a nivell mundial.

I en aquest viatge a l'Àfrica, podem entendre què pensa de temes tan candents com la immigració. Us recomano un vídeo molt breu on parla més que clar (com a occidental a l'Àfrica, aplaudeixo cada una de les seves paraules en aquest vídeo): https://youtube.com/shorts/JndX6NQ9ajE?si=tao18RRAgvljLTTg

Recordo que fa aproximadament un any la Marta es preguntava com devia ser la seva tasca evangelitzadora al Perú. A la "House of the Good Samaritan" vam visionar aquest interessant reportatge, i es veu de manera diàfana la seva inquietud social moguda per l'Evangeli. Us el recomano!

Desapareguts

Aquest dilluns amb en Thomas hem anat a visitar l'àvia d'un nen que tenim becat. Viuen en els slums, en condicions de molta pobresa. Ella acull 7 infants/joves d'altres fills que no se'n poden cuidar per problemes econòmics un fill, per problemes mentals una filla, i els altres no sabem per què. 

El nen que tenim becat és fill únic d'un pare que va desaparèixer quan el nen tenia 2 anys. Va anar a treballar lluny de la ciutat, i no se'n va saber res més. Sembla probable que morís, i que no n'arribessin les notícies. Al cap de temps, la mare també va desaparèixer sense deixar cap pista. El nen ja vivia amb l'àvia, que l'havia acollit tement per les condicions de vida de la criatura. 

La qüestió era delicada. Però l'àvia comença a ser gran, i no té una salut de ferro. Volíem conèixer de prop el context familiar i poder preveure de quina manera es pot atendre l'infant si ella un dia no se'n pot cuidar. Hi vam anar amb la responsable de la seva "Small Christian Community". Va reaccionar posant molt interès en què podíem oferir pel nen, i vam entendre que si li haguéssim proposat d'endur-nos-el ho hauria acceptat (i no pas per treure-se'l de sobre, sinó desitjant el millor per a l'infant). Tinc clar que el millor lloc on pot estar és amb l'àvia, amb la família, després d'haver patit ja dos abandonaments dels quals dubto que sigui massa conscient. 

De cara al futur, l'àvia pensa el mateix que jo: la persona ideal per cuidar-se d'ell en el futur podria ser la responsable de la "Small Christian Community". Nosaltres li donaríem el suport que poguéssim. Però també val a dir que ella als seus 76 anys té molt clar que vol viure fins als 100 anys! Em sembla una dona fantàstica.

M'he trobat molt sovint amb històries de desaparicions: gent que desapareix sense deixar cap rastre, i no se'n sap mai més res. Altres reapareixen al cap d'anys. I les comunicacions i la forma de vida de la gent no afavoreixen la localització de les persones desaparegudes. Sovint això deixa una ferida profunda en les persones que es queden, i que no entenen res. A vegades l'únic que podem fer és acompanyar.