Festa grossa

Ahir vaig celebrar els 25 anys de professió monàstica (encara que no era el dia exacte de la professió). Pel fet de no ser físicament a Montserrat, la meva idea era fer una renovació senzilla durant la Missa del diumenge. Però quan el rector de la parròquia ho va explicar al Consell Parroquial, van decidir fer festa grossa. Ho vaig entendre des del primer moment com un agraïment a la tasca que estic duent a terme. 

En els discursos van destacar de manera molt especial la meva missió a Saint Henry's Primary School. I em va sorprendre, perquè aquesta tasca ha començat tot just aquest any 2026, i aquest agost farà només un any que vam arribar a la parròquia. Veig que l'impacte del que fem per la gent dels slums és molt més gran que el que teníem a Tororo. 

Va presidir la celebració el P. Abat Geraldo, vingut des del Brasil per l'ocasió. I m'hi van acompanyar el rector de la parròquia i el vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. Em consta que darrerament han arribat bons comentaris de com està anant tot a les oïdes del canceller i de l'arquebisbe de Kampala. En dono gràcies a Déu.

El que em va tocar més el cor de la festa d'ahir van ser les actuacions dels estudiants de Saint Henry's. Van crear una cançó dedicada a un servidor i la van ballar amb molta simpatia. També van interpretar un "poema" (aquí ho anomenen així) amb gestos que és una declamació conjunta d'un guió llarg també sobre el que ha representat per a ells que sigui el capellà de l'escola. Em va encantar que en aquest guió anomenessin un per un els visitants de Catalunya que han rebut aquests mesos, i van dir que els han deixat un gran somriure. 

 

De tot en dono gràcies a Déu. Tot just acabem de començar (i sincerament, penso que de moment encara hem fet poques coses), però tot sembla indicar que aquesta escola podrà reflotar i millorar molt. Ho poso en mans de Déu.

Que 200 infants puguin menjar

Vaig veure que a alguns us havia fet impacte el que vaig explicar el darrer dia, a mi lògicament també. Però no ens hem d'aturar en la missió. Simplement, hem de mirar de fer les coses bé.

Aquests dies estem explorant el lloc on poder repartir diàriament el menjar a 200 infants i joves dels slums. Ho fem en coordinació amb la Rose Mukasa, aquella dona fenomenal que us vaig presentar temps enrere en aquestes dues entrades: "La Rose Mukasa" i "Un projecte engrescador".

Hem parlat amb diverses dones responsables de les "Small Christian Communities" de la zona dels slums. Els hem exposat el tipus d'espai que necessitem, i aspectes importants per ser tinguts en compte. Ens han ensenyat diversos llocs, però en la majoria hi hem trobat pegues (el món dels slums és complex, i cal estudiar-ho bé).  Per exemple, no pots donar menjar en un lloc completament obert en una zona on molta gent passa gana: es podria generar un caos. 

Fa tres dies ens vam reunir feliçment amb un LC1, el càrrec civil que representa un barri dels slums. Ens coneixíem de feia temps, quan el vam visitar a casa seva en el treball de camp que vam dur a terme els primers mesos. Té un espai que ens cedeix gratuïtament cada dia on podem ubicar els 200 infants i joves per menjar. Diu que ens proporcionarà seguretat perquè l'activitat es dugui a terme sense incidents, i això ho pagaria la Rose Mukasa. Aquest LC1 estava la mar de content amb la proposta i entusiasmat que es realitzi en la seva zona. Ell ens va venir a visitar a l'església, però la setmana vinent hi anirem amb la Rose per començar a concretar tots els detalls.

Si sou creients, encomaneu-ho a Déu. Aquest projecte ens pot posar en contacte amb molts infants i joves que estan mancats de menjar i, per tant, que viuen en una extrema pobresa. 

Extremar precaucions

Fa uns dies va haver-hi un incident que em va pertorbar: un home de mitjana edat va ser atacat en ple carrer al migdia per cinc persones de mitjana edat. El van apallissar per robar-lo, deixant-lo ensangonat. Li van robar el mòbil, les sabates (algú va dir que també la samarreta) i van fugir per un carreró que dona als slums. Em diuen que hi havia algú presenciant-ho i sense fer res. I ho puc entendre: devia tenir por perquè són persones perilloses.

Ho vaig saber per nois que ho van veure des d'un pis elevat de la seva escola. Jo he passat sol prop d'allà vàries vegades. És a tocar dels slums, però durant el dia no és considerada una zona perillosa. L'endemà hi vaig haver d'anar, perquè havia de parlar amb els mestres d'un noi que tenim becat en aquella escola. I vam extremar les precaucions: vaig sortir de la furgoneta en segon lloc i just davant la porta de l'escola, i en sortir ho vam fer igual.

Aquests dies miro de no anar sol pel carrer (tot i que a vegades és inevitable). El fet de ser blanc afegeix perillositat, perquè veure un blanc és veure algú que al seu entendre ha de portar diners per força. El que em fa més impressió és pensar que, si em passés alguna cosa seriosa a mi, els programes en bona part se n'anirien en orris. No els podem posar en risc. 

Preguem. I com deia Jesús: "sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms". Ambdues coses, i no l'una sense l'altra. També he pensat que, si m'intentessin atacar, provaria de parlar amb ells. Però no m'ho imagino gens fàcil. Que Déu hi faci més que nosaltres.

Foto: Joaquim Burjons 

Com ser terra bona?

Recentment en Joan Capdevila, en un comentari, es preguntava en referència a la paràbola del sembrador: "Qui decideix on cau la llavor? Podem canviar la nostra actitud davant les dificultats i problemes de la vida?". En una homilia recent, vaig preguntar als infants si creien que érem terra bona o no. Algú va opinar que alguna gent sí i altres no. Però vaig estar més d'acord amb qui va dir que tots a vegades som terra bona i a vegades no.

Aleshores els vaig preguntar si es podia millorar la qualitat d'una terra quan no és prou productiva. Hi ha una solució fàcil per obtenir més producció: un fertilitzant químic. És ràpid i fa créixer la planta, però a la llarga pot perjudicar la qualitat de la terra. En canvi, hi ha solucions naturals que requereixen més temps (uns quants mesos) però que poden millorar realment la qualitat del sòl: adobs o composts naturals. 

Com els éssers humans: a vegades volem solucions ràpides a qualsevol tipus de problema, però n'hi ha que requereixen temps i constància. Les solucions ràpides a voltes poden ésser superficials. 

Els vaig parlar del compost espiritual que ens pot ajudar a ser terra bona, és a dir, facilitar que aquesta Paraula de Vida arreli en nosaltres i doni fruit. Alguns elements positius d'aquest compostatge: la pregària diària, la meditació de l'Escriptura, el sagrament de la reconciliació, l'Eucaristia, rebre un acompanyament, les obres de caritat... Cadascú pot potenciar més un element o un altre, però tots poden esdevenir benedicció.

100 socis

A "El gra de mostassa" hem arribat a 100 socis. És una fita per a nosaltres, i us en donem molt molt molt les gràcies!!!

Cada mes rebem donatius puntuals, i sense aquests donatius no podríem pas tirar endavant tots els projectes que tenim iniciats. Però en el cas dels socis, us agraïm moltíssim el fet que us comprometeu amb l'associació de manera permanent (bé, no hi ha res de permanent en la nostra vida terrenal, però ja m'enteneu). Això ens dona una tranquil·litat a l'hora d'afrontar les despeses regulars i ens permet no estar amb l'ai al cor de si un altre mes rebrem els diners necessaris.

Quan va venir la Lluïsa, li vaig remarcar que tot això que ella va comprovar sobre el terreny és una feina col·lectiva de tots, inclosos els qui ens envieu diners. Jo estic a primera línia de front, és evident, però sense vosaltres no podria pas fer quasi res del que faig. Em va dir que, a través dels projectes, s'estan canviant vides; en dono gràcies a Déu i gràcies a vosaltres!

En assolir aquesta fita només us demanem que, si podeu parlar d'El gra de mostassa a algú, ho feu si us plau. Perquè quants més serem, més podrem empoderar els més necessitats i donar-los la dignitat que es mereixen com a éssers humans.

Per a vosaltres, aquesta foto d'un camp de plantes de mostassa. Els grans de mostassa han començat a donar fruit!

Quan quelcom se'ns resisteix

La Lluïsa ens va portar un joc matemàtic molt estimulant: cinc peces desiguals que havien de formar un quadrat perfecte si es posaven en la posició precisa. A casa nostra, un el va resoldre amb dos minuts i els altres no se'n van sortir. El vam fer a l'escola, i mentre els alumnes practicaven els diferents tipus de dòmino que us vaig comentar, anaven passant per una taula on els presentava el joc i els donava tres minuts per resoldre'l. 

Dos ho van aconseguir, i els altres alumnes no se'n van sorprendre perquè els consideren dels més intel·ligents de l'escola. Però us volia compartir una altra reflexió que em va suscitar l'observació de tots els qui anaven passant per allà per provar-ho. 

Hi havia alguna col·locació de les peces que semblava lògica, però no donava el quadrat com a resultat. I em va fascinar comprovar com la majoria, tot i que quan ho provaven era evident que aquella posició de les peces no donava un quadrat, continuaven intentant ajuntar les dues peces que aparentment encaixaven. I bastants s'encallaven en això. En altres casos, intentaven fer encaixar dues peces que clarament no anaven juntes i, malgrat que era evident i ells mateixos ho veien, s'entestaven en continuar-ho intentant forçant les peces. 

Vaig pensar que hi havia molta psicologia en tot plegat. Els guanyadors, de fet, en veure que la col·locació més lògica no funcionava, van provar altres alternatives no tan evidents fins a trobar l'encertada. Em va fer reflexionar en com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix. A vegades la insistència posant-hi la banya pot ajudar a resoldre el problema, però altres vegades pot ser com fer cops de cap contra una paret (és a dir, quelcom estèril perquè probablement et trencaràs el cap abans que la paret). 

Algun alumne mirava el cronòmetre amb un cert neguit, un ho va deixar córrer abans d'acabar els tres minuts veient que no se'n sortia... Cada un afrontant aquell joc en forma de repte segons la seva personalitat. 

A la foto, els dos guanyadors amb un premi que els va encantar: una calculadora.

Visita de la Lluïsa

No sabré descriure amb paraules la joia de rebre la Lluïsa a Uganda. Ella formava part de l'equip de catequistes de Confirmació de la meva parròquia abans de ser monjo, i entre tots els qui formàvem l'equip ha quedat una amistat molt bonica. Des de fa temps, s'ha compromès a ajudar l'associació El gra de mostassa, i per tant ha estat molt interessant que pogués conèixer els projectes de primera mà.

Va quedar impressionada per les cases i l'ambient on viuen algunes de les famílies als slums. Vam visitar-ne algunes que tenen un fill en el nostre programa de beques, així com la de dues persones de l'equip que vam crear per tirar endavant aquest programa. Va tenir una reacció semblant a la meva primera vegada: com pot ser que com a éssers humans permetem que altres persones visquin en condicions a vegades tan miserables? Es va poder fer el càrrec del canvi bestial que suposa per a aquestes criatures poder anar a l'escola gràcies a rebre una beca.

A més de les activitats habituals de les visites, va organitzar jocs matemàtics per a les classes grans de St. Henry's Primary School i va anar d'allò més bé! Els alumnes i també el mestre es van adonar que el joc pot ser una bona eina en alguns moments per practicar allò que s'ha après. Els va ensenyar el dòmino normal, però també un dòmino amb operacions matemàtiques i un altre amb fraccions!

Vam anar a Tororo, i entre altres vam fer una reunió per parlar de la granja de l'escola d'oficis i vam visitar l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph (els dos joves amb discapacitat física que tenim becats).

A la House of the Good Samaritan s'hi va trobar molt bé i es va crear un molt bon ambient amb els joves que hi viuen. 

Va marxar amb ganes de tornar! Però ella des de Catalunya també fa molta feina per al bé de l'associació, i per tant, per al bé de tots els qui se'n beneficien! Moltes gràcies Lluïsa!!