Posa'l o sigues!

Si ho recordeu, fa unes setmanes vaig compartir un episodi com a mínim pintoresc amb el Luke, el conductor de l'hospital. Em van resultar interessants els vostres comentaris sobre la seva manera de ser tan positiva, i m'agradaria destacar-ne un. Aquest:

Anava a dir que la frase seria "Posa un Luke a la teva vida!" però ben pensat seria "Sigues un Luke pels que t'envolten!".

Genial. L'Olga, amb aquest comentari, ens estimulava a canviar el punt de vista. Em fa pensar en allò de Sant Pau, de "transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure les coses". Les coses són com són, però les podem mirar de maneres molt diferents.

En veure un testimoni de positivitat com ell, podem pensar: "necessito algú com ell en la meva vida". Però també podem canviar la perspectiva i dir: "hauria de ser així per als altres!". 

Gràcies per la reflexió.

I bona festa del gran evangelista Sant Luke (Lluc!) que és precisament avui!

El funeral d’un monjo

Mentre a Montserrat se celebrava la benedicció abacial, aquí Tororo rebíem el fèretre d’un monjo difunt. Aquells contrastos que a vegades té la vida. Han estat quatre de dies de dol fins que no s’ha celebrat el funeral, i apunto només alguns aspectes:

- pràcticament tota l’activitat laboral dels departaments del monestir s’ha aturat aquests dies (excepte a l’hospital), i això és 100% cultural. Em diuen que, en els poblats, si algú treballa quan s’ha mort el seu veí, pot ser que el peguin o fins i tot que li atribueixin la culpa de la mort del veí (literal). 

- la nit abans del funeral hi van haver Misses consecutives tota la nit al pati on hi havia el difunt, amb músiques sorolloses tota la nit i gent cantant (recordeu? Doncs aquest cop ha estat aquí mateix!).

- ha vingut molta gent al funeral, estava pleníssim. Era un monjo d’un monestir de Kènia, però feia anys que estava a Uganda seguint un tractament oncològic (però no residia al monestir).

- el funeral ha tingut lloc en l’esplanada de l’hostatgeria, i la gent es protegia del Sol sota els arbres o sota unes carpes.

- el moment més bonic per mi ha estat quan, en davallar la caixa fins a sota terra, els monjos hem fet un cercle al voltant i hem cantat el “Suscipe” que cantem en la Professió Monàstica, tres vegades i amb tres tons diferents com fem aquell dia. Quin moment més ple de significat!

- es dona menjar a tothom que hi assisteix, abans o després. És una despesa gran, però que tothom que té un difunt ha de fer per acollir els convidats. Per això la gent, en expressar el seu condol, fa donatius per sufragar les despeses.

- a la nit, hem fet sopar a la fresca convidant a la família del difunt (que bonic!) i amb els monjos de Tigoni (el monestir kenià al qual pertanyia aquest monjo). He pogut sopar amb l’abat de Tigoni, i ha estat interessant constatar que tenim visions molt semblants sobre les diferències entre europeus i africans, veient els dons i els límits de cada cultura. 

- la foto és d’un tros del cementiri de la comunitat, a Tororo.

La cafetera de l’hostatgeria de Montserrat

Quan vaig començar d’hostatger, el P. Toni Pou va proposar que la gent pogués prendre cafè o una beguda calenta en un espai de l’hostatgeria. Em va semblar bona idea, i hi vaig afegir que fos una cafetera solidària. El camp de solidaritat a Hondures em va fer molt sensible al tema del cafè: allà exploten els treballadors pagant-los una misèria per tot l’esforç que hi posen. D’aquí va sortir aquesta iniciativa amb la qual molts hostes prenen una xocolata calenta o un cafè, i tot el benefici va a parar a solidaritat.

Fa uns dies el P. Lluís Planas, a través del G. Pau, m’ha fet arribar 700 euros d’aquesta cafetera. M’ha fet il·lusió! Sé que alguns de vosaltres n’heu consumit, i em plau dir-vos que els diners han arribat. Els hem destinat al projecte de les cases pels mestres, que construeixen els mateixos alumnes amb un mestre de l'ofici.

Gràcies a tots els qui, amb un cafè o una xocolata calenta, hi heu contribuït!

Latrines perilloses

Des de fa mesos em preocupava una reivindicació dels estudiants: que es cobrissin uns grans forats a la zona de les latrines. Feia un any i mig que estaven així. Concretament, un forat gros a l’entrada de la zona de dutxes (bé, no hi ha dutxes: són uns espais on van amb un gibrell). A través d’aquest forat, es veia tota la femta de les latrines. I en dues latrines, hi havia dos forats grossos amb perill que algú hi caigués a dins! Sobretot a la nit, sense llum.

Doncs bé, gràcies a donatius vostres que no estaven destinats a la granja de l’escola s’han pogut tapar aquests forats. A dalt, veieu la foto de la tapa a l’entrada de les dutxes. I és especialment important el que us poso a les dues fotos de sota: la latrina per gent amb problemes de mobilitat. És amb format tassa perquè està destinada a persones amb problemes de mobilitat, les altres latrines són simplement un forat a terra per defecar. Imagineu-vos el risc que hi havia amb un forat així a la nit!

Recordo que un dia ho vaig comentar a una donant de Barcelona, i em va dir que li semblava un tema de salut pública greu. Doncs ja ho tenim arreglat! Gràcies!

Una festa sorpresa

El dia del meu sant després de sopar em van fer anar al noviciat, i un monjo m’entretenia sense que entengués gaire què passava. Em semblava estrany que traiés temes sense solta ni volta i sense cap connexió entre ells. Després vaig saber que esperaven que l’altre que celebrava el sant arribés!

Ens van fer passar en una sala, i allà ens havien preparat una festeta. Els novicis van cantar dues cançons amb to humorístic (imitant, per exemple, el diapasó que faig servir en els assajos de cant de la comunitat, i que ells no havien vist mai abans). Ho van fer molt divertit.

En acabat, el Mestre de novicis va dir unes paraules boniques sobre Sant Francesc. Ens van fer bufar espelmes d’un pastís, i que talléssim el pastís nosaltres dos conjuntament amb el Mestre de novicis. I després, com no pot ser d’altra manera a l’Àfrica: ball!

Fins ara, sempre m’havia quedat mirant com ballaven. Em feia vergonya, la veritat. Però em va semblar que ara sí que tocava i que estarien contents, i m’hi vaig llançar. Ballaven tots, inclòs el Mestre de novicis!

Crec que això del ball ha estat el meu bateig africà. Per ells és un aspecte culturalment important, i per fi m’he empassat la vergonya.

PD: sí, hi ha vídeo però no el penjaré. Jo pensava que només feien fotos, però van filmar un vídeo. I, veient-lo, he agafat més seguretat perquè trobo que no ho vaig fer pas tan malament :)

Ruptures i pèrdues

I digué el deixeble:

- Com puc fer-ho per viure millor les ruptures i les pèrdues? Cada cop que en visc una, ho passo fatal. 

I respongué el mestre:

- Tu i molta gent. És natural, som humans i tenim sensibilitat. Et podria dir que intentis valorar altres relacions que tens, però tindria la sensació d’estar-te enganyant una mica. Perquè, tot i ser cert, no crec que en algunes situacions les pèrdues puguin quedar compensades. La vida, deia un, és anar-se acomiadant. Pot sonar molt negatiu, però al mateix temps conté quelcom de crua veritat. El repte és aprendre a gestionar-ho, a acceptar-ho, a viure amb agraïment el passat i també el present en la mesura del possible. Però hi ha una set de plenitud que, em sembla, només es pot saciar tenint una gran cura de la vida interior. 

I el deixeble continuà:

- I això com es fa?

I el mestre clogué els ulls serenament i cantà una bella cançó.

PD: Com veieu per la imatge, ja he començat a celebrar avui la festa de Sant Francesc d’Assís.

Confusió de noms

Primer de tot: què diríeu que posa en aquesta imatge? Especialment en el punt 2. Què diríeu que hi ha escrit?

Aquest és el paperet que em vaig trobar el dia 21 al convent, sobre la casulla, just abans de començar la Missa. El fa una monja per fer-te saber les intencions de pregària que has de llegir a la Missa. No vaig tenir temps de preguntar-li a ningú. I, sobre el punt 2, vaig pensar:

- Comença dient “Fr.” (Father): per tant, és un home

- Sembla com si volgués dir “Mary”, però no pot ser perquè si és un Father ha de ser nom d’home. Deu ser Mark. A més, després diu clarament Matthew (Mateu).

- I el cognom? S’hauria de llegir Okoto? Okotu?

El cas és que, just en iniciar la Missa, vaig dir a les monges dubitativament: 

- Preguem pel Father Mark Matthew... Okoto? O Okotu?

Aixeco la vista, i totes les monges estaven rient. Resulta que, tot i ser un home, es diu “Mary Matthew” (Maria Mateu), i el cognom era “Okoth” (pronunciat amb zeta castellana al final). I per reblar-ho, pobre de mi, els dic mig rient: “Bé, jo no sé qui és, però vosaltres segur que sí. Per tant, preguem per ell!”. Van continuar rient.

Resulta que era el Fr. Matthew de la comunitat on estic! I no hi vaig caure, tot i saber que era el seu sant.

Això dels noms porta confusions. Nosaltres, que jo sàpiga, mai no posem un nom de dona abans del nom masculí si es tracta d’un home. En tot cas, el posem després.

Els noms a vegades són el més difícil de recordar si ens resulten estranys. El primer cop que al monestir van escriure el meu nom van posar “Sadji” (com si fos un nom hindi), i ara el solen escriure “Serji”. Anem millorant.