Les calamitats de Joel

Tot meditant el llibre del profeta Joel, pensava: "Quantes calamitats!".

Diu, entre altres: "S'ha fos l'alegria de la gent. Sacerdots, vestiu-vos de dol i ploreu". "Ai aquell dia!". "S'han eixugat els rierols". "Dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre". I així continua.

Encara que sovint busquem i anhelem missatges d'esperança i d'encoratjament en la Bíblia (i de fet, el mateix Joel els donarà), agraeixo que hi hagi passatges crus i dolorosos. Perquè reflecteixen allò que la vida també és. 

La Bíblia no és un edulcorant ni una substància que anestesiï. Ben al contrari: et fa tocar de peus a terra quant al sofriment i la misèria de tantes menes. És a voltes dura i et sotragueja per dins. No presenta un món ideal ni de mentida, sinó la realitat més descarnada.

I això fa que, en aquells moments col·lectius o personals més difícils, un hi pugui trobar respostes o camins. 

Però sempre és una paraula que ens fa pensar en la Història de Salvació, que com en una trena va combinant moments d'esperança i de lluita, d'alegria i de dissort. I un missatge per al creient: val la pena caminar amb Ell.

Imatge: el profeta Joel a la Capella Sixtina, per Michelangelo.

Repte important

No voldria que aquest text que vaig publicar fa dies us sonés negatiu. És un compartir com van les coses amb transparència, tant si van perfecte com si no. 

La veritat és que la nova etapa a Kampala està anant molt i molt bé. El bagatge de 5 anys en aquest país m'ajuda molt a poder imaginar què pot funcionar i què no. La intervenció a l'escola de Saint Henry's va cada dia millor, i el projecte de portar nens dels slums a l'escola està anant beníssim. La "House of the Good Samaritan" ja és una realitat, amb 7 joves acollits que treballen a Kampala i fan vida amb nosaltres. De fet, amb aquests mesos hem trobat feina per a 8 joves (i aquí no és molt fàcil a vegades) i un d'ells viu a l'escola on fa de guarda de seguretat. A la foto en veieu un que treballa al supermercat, més feliç que un gínjol.

Un repte que ara em suposa un maldecap important és l'econòmic. La despesa s'ha incrementat, i hem de mirar de contenir-la. No és fàcil. Hem de pagar un lloguer (m'agradaria comprar una casa, però això tampoc no és tan senzill perquè ha de ser una casa gran i en condicions, i això és car) i el menjar dels qui viuen a la casa. Amb la Junta d'El gra de mostassa hem vist que cal aprimar les despeses d'algun altre projecte per poder afrontar les altres que ara mateix tenim. També som conscients que no ho podem abastar tot, i que ens cal focalitzar-nos. 

En fi, com sempre: Déu sobretot i Déu sobre tot. Confiem-nos a la Providència.

De nou Chaplain

A Tororo vaig tenir la immensa sort de ser el Chaplain de l'Escola d'oficis. Va ser una oportunitat preciosa per poder servir els estudiants i acompanyar-los en els seus problemes familiars o de tota mena (predominaven situacions molt complexes amb la família, sovint polígama). 

I ara, a Kampala, m'han nomenat Chaplain de l'escola de primària a la qual ja estem ajudant perquè és on van molts infants dels slums. M'ha fet una il·lusió gran. Des d'un punt de vista pastoral, pràcticament només se'm demana celebrar la Missa cada quinze dies. Però ja us podeu imaginar que serà molt més que això (tot i que no m'hi podré dedicar tant com a Tororo, perquè també tenim la missió a la "House of the Good Samaritan" que em demana molt). 

Ho valoro sobretot per una raó: com sabeu, hem becat 21 nens i nenes dels suburbis que altrament no podien anar a escola. Òbviament amb aquests infants i les seves famílies hi ha ara coneixença i un seguiment perquè puguin fer tota la Primària. Però el fet de poder ser el Chaplain de tots em permet estar més al cas de qualsevol alumne i família que passi per dificultats: econòmiques, de salut, o de qualsevol mena (la problemàtica als slums massa sovint és extrema). També em facilita acompanyar els professors, que tampoc no ho tenen fàcil. 

Per tant, visc aquesta petició del rector de la parròquia com un gran regal! Volíem ajudar la gent dels slums, i aquesta serà una plataforma molt bona!

MISSATGE PER A MERCÈ R.: SI NO M'ENVIES EL TEU CORREU O WHATSAPP, NO EM PUC POSAR EN CONTACTE AMB TU. EL POTS ENVIAR PER AQUÍ I NO EL PUBLICARÉ. GRÀCIES!!

Fotos: Joaquim Burjons

Visita al temple Bahai

Aprofitant que era Dilluns de Pasqua, i per tant festiu a Uganda, ahir vam fer una visita formativa amb els nois de la "House of the Good Samaritan" que no treballaven ni anaven a l'escola (altres sí que havien de treballar).

Vam visitar el temple Bahai de Kampala, anomenat el Temple Mare d'Àfrica. És un dels principals temples d'aquesta religió arreu del món. Més enllà d'algunes especificitats d'aquesta religió (com totes tenen d'una manera o altra), és una religió que defensa que el Déu de totes les religions és el mateix i valora els aprenentatges que es poden extreure de diverses religions. Veuen la humanitat com una unitat més enllà de les diferències que els humans fomentem. 

 

Podriem dir que altres religions defensen el mateix. Però ells, a l'interior del temple, a més dels seus llibres sagrats també hi tenen la Bíblia, l'Alcorà i llibres d'altres religions perquè la gent pugui meditar amb ells. Abans d'entrar-hi, vam mantenir una conversa llarga amb dos dels seus membres, i dos dels nois van formular moltes preguntes a partir de la seva pròpia fe. 

Aleshores vam fer una estona de silenci a l'interior del temple, un lloc on la natura i l'arquitectura t'eleven l'esperit. En marxar, un dels nois em va dir que s'havia arribat a sentir incòmode en alguns moments pel fet de pertànyer a una altra religió. Li vaig assenyalar que és molt positiu conèixer altres realitats diferents de la nostra, i mirar si en podem aprendre alguna cosa. I que això no implica deixar allò que som, però sí adquirir nous coneixements i arribar a comprendre com altres persones miren la realitat des d'una perspectiva diferent de la nostra. 

Jesús va donar la vida per tothom

Aquesta Setmana Santa he fet el Via Crucis més llarg que recordo, recorria una bona part del territori que abasta els barris on viuen els parroquians. Unes quantes estacions han tingut lloc en els slums, que hem caminat d'una banda a l'altra durant una bona estona. Molts dels cristians hi viuen, i suposo que per a ells era especial que el Via Crucis hi passés. 

Quan travessàvem els suburbis, no podia sentir res dels textos que llegien lluny sense altaveu, de tant en tant sentia cantar només els qui tenia a prop, i al llarg del trajecte hi havia soroll freqüent: equips de música a tot drap i enrenou de diferents tipus.

Tot plegat era molt poc bucòlic. Però he pensat: no sento què diuen, no entenc els cants, i estic envoltat de soroll. Tanmateix, caminava enmig d'ells. I he pensat que tal vegada en algunes ocasions és l'únic que se'm demana: caminar amb ells. I m'he sentit agraït. 

Després d'escriure tot això, m'adono que no he dit res del títol. Però allà he pensat que Jesús va donar la vida per tothom, també per tots ells que viuen en condicions indignes perquè tenim el món muntat d'aquesta manera. 

Des d'un punt de vista litúrgic, les celebracions d'aquests dies són millorables (tinc el bagatge de trenta-cinc anys de litúrgia montserratina!). Però malgrat això, es respira autenticitat, molta fe i un sentit profund. 

Bona Pasqua ja des d'ara a tothom!!!

Quan et sents decebut d'algú

Preguntà el deixeble:

- Què puc fer quan em sento decebut d'algú per com s'ha portat amb mi?

I respongué el mestre:

- Si pots, mira de prendre una certa distància i analitzar-ho amb objectivitat. Si pots. I mira de no prendre-t'ho personalment perquè, encara que això t'afecti a tu, molt probablement aquesta persona està moguda per motius que van més enllà de tu. Cada persona té les seves lluites, tu les teves i aquesta persona també. Mira de ser-ne conscient, així com també dels teus errors. I que això t'ajudi a mirar-la amb compassió.

I el deixeble:

- Aleshores hauria de fer com si no hagués passat res?

Continuà el mestre:

- Jo no he dit això. Si és possible, parla-n'hi per poder comprendre-la millor i fins i tot ajudar-la si és el cas. I pren les decisions que et semblin més correctes, mogut per l'amor.

El deixeble, entristit:

- No sé si seré capaç d'estimar.

I el mestre conclogué:

- És un camí de tota la vida. No et cansis mai d'intentar-ho. I demana-li al bon Déu que Ell t'encamini on no et veus capaç d'arribar tot sol.

Foto: Des de El Olivar (Guadalajara). Agustín Márquez

La unció no et dona dret a res

Bé, posem el títol d'aquesta entrada en context. Fa unes setmanes vam fer un cinefòrum a la "House of the Good Samaritan" sobre la pel·lícula "David" (Robert Markowitz, 1997), i aquesta idea va aparèixer en el diàleg.

Aquesta excel·lent pel·lícula sobre el rei David, amb una banda sonora ben bonica, ens presenta el rei David amb tota la seva exemplaritat però també amb la seva ambigüitat i errors. És un retrat molt ben fet del text bíblic. En la pel·lícula apareix com David és ungit (i també es veu anteriorment com és ungit el rei Saül). 

La conclusió a la qual va arribar un dels participants és que el fet de ser ungits no ens dona el dret a fer el que ens doni la gana. No és una carta blanca per poder fer i desfer. La unció és un regal carregat de responsabilitat i de deure envers una missió. 

Crec que això ens ho hauríem de gravar al front tots els qui hem estat ungits. La unció ens consagra a Déu per a una missió de servei. 

Que aquesta Setmana Santa, en la qual commemorem la donació del Messies (Ungit) de Déu sapiguem encomanar-nos del seu servei sense límits.

Bona Setmana Santa!