Poligàmia a Uganda

Una de les coses que més m'ha sorprès des que vaig arribar a Uganda és que he anat coneixent casos de poligàmia. He trigat a parlar-ne perquè m'agradaria poder-ne fer una bona anàlisi, però reconec que em manquen moltes dades. Per tant, intentaré exposar-ho amb prudència a partir del que m'he anat trobant.

Veig que és una realitat complexa. Els musulmans la poden practicar sense problema. I teòricament, els cristians no l'haurien de practicar però n'hi ha molts casos. 

Aquesta poligàmia és sempre poligínia, és a dir, un home amb diverses dones. Per ells, seria inconcebible que fos una dona amb diversos homes. 

Observo dificultats, i molts així m'ho han fet veure: gelosia entre les dones, problemes econòmics importants perquè l'home no pot sostenir els fills de les diverses dones... Hi ha casos de bona convivència o de bons desitjos dels uns pels altres. Però, com deia, és complex.

A vegades viuen tots junts, altres viuen separades les diverses dones (una mica o molt, depèn). En alguns casos l'home sol viure en la mateixa casa, i en altres va canviant. 

No us en puc dir gaire cosa més, perquè em falta molta informació. He estat curós a l'hora de fer preguntes veient que eren situacions sovint enrevessades. Però m'ha semblat oportú compartir-vos-ho, perquè és una realitat que ja m'he trobat vàries vegades.

Segona onada a Uganda

Estem vivint la segona onada del virus a Uganda. L'any passat es va fer una molt bona gestió de la pandèmia, amb mesures molt estrictes des del principi per evitar la mateixa situació que a Europa. Els resultats d'aquell confinament van ser bons en relació al control del virus, però amb conseqüències econòmiques dures.

Al cap d'un any, estem vivint la segona onada amb un increment important de casos sobretot a la capital Kampala. Els hospitals estan al límit. S'han implementat mesures fortes durant 42 dies, entre les quals hi ha el tancament de les escoles i moltes altres coses: això significa evitar el moviment de milions de persones. 

Fa setmanes van començar a posar la primera dosi de la vacuna als sanitaris gràcies al programa "Covax" de Nacions Unides. Realment l'ONU fa una bona feina, aquí. Però se n'han posat encara molt poques. La vacunació es va aturar perquè totes aquestes vacunes que venien de l'Índia les van necessitar allà quan van tenir tants casos. I aquí ens vam quedar sense. 

El president té l'expectativa de rebre'n de la xinesa, de la russa, de l'americana Johnson & Johnson... El país haurà d'aprofitar i agrair allò que li arribi. He posat aquesta foto de l'arribada de les primeres vacunes com un signe d'esperança, perquè la vacunació és el que podrà treure el país d'aquesta situació.

Però es preveu lent. I mentre, la crisi econòmica s'anirà engrandint. Plou sobre mullat.

A nivell de monestir, els dos projectes principals (l'hospital i l'escola) se'n ressentiran seguríssim. 

Tanmateix, no es percep desànim. Com us deia l'any passat, són mariners entrenats en aigües difícils.

Ancians solidaris

Fa unes setmanes vaig rebre una proposta fantàstica. Es van posar en contacte amb mi des de la Residència Inglada Via, de Vilafranca del Penedès, per col·laborar amb els projectes d’Uganda. Em van preguntar què em semblaria que els avis estampessin unes bosses que es vendrien posteriorment, i els diners obtinguts se’ns farien arribar a Uganda.

Em va semblar molt bé per dos motius: perquè trenca la imatge que a vegades es pot tenir dels avis. Hi ha persones que pensen que no poden fer res (i no cal que siguin ancianes), en canvi n’hi ha que són creatives i que se les enginyen per poder ajudar els altres. Agraeixo enormement a la direcció d’aquesta residència que hagi tingut aquesta iniciativa, i a tots els treballadors que hi estan ajudant. I ja des d’ara, moltíssimes gràcies a tots els avis i àvies que hi col·laboren!

Em meravella com persones d’àmbits tan diferents es comprometen en favor dels més pobres: una estudiant, o els professors d’una escola, i ara aquesta residència d’avis. Aquí hi ha tantes necessitats, que això són regals del Cel. Que Déu us beneeixi a tots!

El Chair person

Quan vaig arribar a Bwera, la família va voler que ens presentéssim davant el "Chair person". Resulta que és com una mena de president del barri, a qui s'acut si hi ha un robatori, una baralla o qualsevol cosa important en aquella àrea. Si ell no ho pot resoldre, aleshores es recorre a la policia o a qui convingui. Ell em va saludar de manera molt informal i em va donar la benvinguda. 

L’elegeixen cada 5 anys, després de les eleccions presidencials del país. Els dos candidats per aquest barri van anar al camp de futbol (davant la casa on estava), i tota la gent que els donava suport s'ubicava darrere l'un o l'altre. Qui eren els electors? Tothom! Grans i joves, petits i ancians. Diuen que el qui va guanyar tenia unes 200 persones al seu darrere (imagineu-vos l'escena!), i l'altre en tenia poquetes.

Ni vot electrònic ni paper. Persona a persona. Quan ho penso, encara me'n sorprenc. Vés a saber quants anys porten fent-ho així!

Vaig pensar que, com a organització veïnal, tenia el seu interès. I no sé si els més grans que passegeu per La Font sabeu d'alguna estructura igual a casa nostra fa molts anys. 

Els donatius no s'han aturat

Com sabeu, vaig trigar temps a fer una proposta solidària des que vaig arribar a Uganda el novembre passat. Però des que la vaig presentar, els donatius no han parat d'arribar cada setmana. Fa uns dies n'he rebut un que m'ha fet molta il·lusió: el de l'escola Sant Pere Chanel, on vaig estudiar de petit fins a 4t d'EGB (abans d'anar a l'Escolania). Com que l'escola ja tenia altres compromisos solidaris, els mestres van fer una campanya entre ells i han fet arribar 625€.

Ara ja no parlem de comprar una (o tres vaques) i gallines, sinó de fer una granja sencera:

- en el cas de les gallines, estem pensant de fer un galliner nou i més gran per poder encabir més gallines

- pel que fa a les vaques, farem un cobert que de moment acollirà 3 vaques, però en podrà tenir fins a 5. I el farem en un indret que podrà engrandir-se en el futur i tenir-ne 7 o 8

- estem pensant també en porcs, arbres fruiters...

- pel que fa a les verdures, estan creixent a bon ritme i espero que d'aquí poques setmanes ja en puguem menjar.

Quant a les màquines de cosir, es van poder comprar amb un donatiu que em van fer arribar des d'Estats Units. Moltíssimes gràcies! Quan les tinguem muntades, ja en posaré alguna foto en ple funcionament.

Aquests darrers dies, també estem gestionant tenir una farmaciola per a primers auxilis. N'hi havia una, però buida del tot. 

Intento que tots aquests projectes tirin endavant amb la implicació d'alumnes o professors. Aquests projectes són per al bé de l'escola i, al cap i a la fi, de tots els qui en formen part! 

Agraeixo moltíssim l'ajuda a tots els qui us esteu implicant perquè tot això tiri endavant. De debò, moltíssimes gràcies!

Foto: l'escola Sant Pere Chanel que ha fet arribar el seu donatiu.

Dies a Bwera

Aprofitant que tenim l’escola de vacances, he anat uns dies a Bwera convidat per una família d’allà. És el darrer poble abans d’entrar al Congo. Això vol dir que m’he desplaçat de l’est d’Uganda (a la frontera amb Kènia) a l’extrem oest.

És un poble envoltat de paratges fantàstics: el Queen Elizabeth National Park, on es poden veure animals salvatges, les Rwenzori Mountains, grans llacs... Segur que són experiències fabuloses (a més de cares, perquè estan molt pensades de cara al turisme estranger). 

El que he fet és justament molt alternatiu amb l’habitual dels turistes occidentals: conviure amb la gent del poble. Per ells era totalment insòlit que un blanc estigués uns dies amb ells, i no només de passada cap al Congo. Els amics dels fills els trucaven perquè havien sentit a dir que hi havia un muzungu amb ells, i diversos parents ens van venir a visitar per aquest motiu.

A la família els feia molta il·lusió, però també una mica de respecte perquè tot el que em podien oferir és una habitació feta de fang. Els vaig dir que cap problema, només faltaria. De dins, veies ben bé el fang força tapat amb cartrons o papers de diari com a protectors, i també constataves que al sostre hi havia forats (ho he acabat de comprovar aquesta nit que ha plogut). Potser el més complicat era anar de ventre, però penso que ho he superat amb bona nota. 

Viuen envoltats de meravelles, però ells no tenen els recursos per fer les visites a aquests parcs tan meravellosos. Són per als estrangers o gent rica de la capital. La majoria de gent és molt pobra, com la família que m’ha acollit.

El fet de ser un poble fronterer fa que s’hi noti molt de moviment i de vida. M’imagino que a nivell de negoci és un bon lloc per alguns àmbits, tot i que en realitat no és fàcil enlloc del país. 

La mesquita és molt gran, i em van dir que potser hi ha més musulmans que cristians a Bwera, no saben quina és la raó. Pel que fa als cristians, un d’aquests dies a les 7h del matí vam assistir a una Missa on hi havia unes 200 persones. És la Missa diària, i per arribar-hi s’ha de caminar bastant i de pujada. 

Aquesta matinada, els 4 homes de la família m’han acompanyat fins a l’autocar. Ara estic de camí fins a la capital, i després fins a Tororo de nou.

La cacera del mico

Als occidentals ens fan molta gràcia els micos. I aquí se’n veuen sovint. Però aquesta simpatia no és compartida pels locals, perquè els micos destrossen les collites.

Periòdicament, quan es posen massa per tot arreu, s’organitza una batuda amb gossos caçadors. Es veu que l’objectiu és caçar el pare de família (o dos pares de família). I aleshores, faltant ell, la resta de la família s’esmuny de la zona.

Al cap d’uns mesos, potser per falta de memòria, els micos es tornen a acostar progressivament. Nova batuda, i així sempre.

És curiós com un mateix animal pot despertar reaccions tan diverses.

Aquesta foto que us he posat la vaig tirar en un lloc de Tororo on n’hi solen haver. En aquest indret no semblen tenir por dels humans, i algun cop els pots veure de molt a prop.