En Llorenç

En Llorenç Castelló, director de l'Escolania des del 2014, ha acabat la seva etapa com a director el dia de Sant Joan. Amb ell ens coneixem des de petits, perquè vam ser escolans junts. I ja aleshores era molt bona persona, cosa que no ha perdut. 

És un moment per a l'agraïment: ha mantingut l'Escolania amb un bon nivell musical i ha mostrat unes qualitats humanes que han ajudat molt en el dia a dia. Almenys jo puc parlar pel temps que vam treballar junts, especialment quan ell es va estrenar de director i jo era el Prefecte de l'Escolania. És una persona humil i discreta, i per això ha marxat també sense fer soroll. Li agraeixo que es recordés de mi, i em comuniqués la notícia personalment amb un correu bellíssim.

Us poso dos vídeos ben bonics de l'actuació que vam fer a Washington pel centenari del naixement de JFKennedy. Ell apareix en la penombra per qüestions pròpies d'aquella ocasió, però em sembla una imatge molt suggeridora del seu tarannà. Em fa il·lusió veure-hi alguns escolans d'aleshores (2017) que a hores d'ara estan fent itineraris ben interessants!

Llorenç, gràcies per aquests anys! I els millors desitjos per a tu i per a la teva família en aquesta nova etapa!! Gaudiu d'aquest temps nou en el qual podreu estar junts moltes més hores! 

Que Déu et beneeixi sempre.

Crida a l'autenticitat

Fa setmanes vaig sentir un religiós com parlava de la seva vida. I em va impactar, perquè jo el coneixia i sabia que moltes coses que deia no eren certes. No puc afirmar que conscientment estigués mentint, perquè probablement intentava ser sincer. No ho sé. Però em va fer pensar en com de fàcil és que ens enganyem a nosaltres mateixos, i ens construïm una imatge pròpia que difereixi de la realitat.

No es tracta de jutjar els altres, i val la pena tenir present aquell consell magnífic de Sant Pau: "Qui es pensi estar dret, que miri de no caure" (1Co, 10,12). Perquè tots estem sotmesos a l'ambigüitat humana.

Tanmateix, va ressonar en mi com una crida a l'autenticitat, a intentar que allò que dic i allò que faig concordi. És un repte que no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, sinó que requereix un treball constant de tota la vida. 

Foto: Philippe Petit creuant les Torres Bessones, de Nova York (AP Photo / Alan Welner).

Malalt de tuberculosi

Fa un mes em va visitar un noi del barri. Feia unes setmanes m'havia dit per whatsapp que estava malalt, però no quedava clar de què. Quan finalment em va venir a veure, em vaig adonar que el tema havia de ser important perquè havia perdut molt de pes i tenia molt mal aspecte.

A l'hospital públic de Tororo li van fer la prova de la tuberculosi i de la sida i va donar negatiu. I el van enviar a casa amb alguna medicació però sense diagnòstic clar. Li vaig proposar anar a Mbale, a un lloc privat, on hi havia aquell metge que havia curat l'Angella uns anys abans. Així ho vam fer i, després de vàries proves, aquest metge li va diagnosticar tuberculosi. Va dir que algunes persones donaven negatiu en la prova de la saliva (que li havien practicat a Tororo), però amb totes les preguntes que li havia fet més les proves ho tenia molt clar. 

El mateix dia a l'hospital li van fer un drenatge de fluid del pulmó, i vam aconseguir les medicines a l'hospital públic. Resulta que és una malaltia més freqüent que a Europa, i el govern té un programa que proveeix les medicines corresponents de manera gratuïta. Per tant, fora d'uns calmants inicials, el que paguem són les proves que ha d'anar fent, els viatges, les visites al metge i el dinar (ell és realment pobre, i impossible pagar tot això).

Aquesta setmana passada ja no tenia tan mal aspecte: ha guanyat un cert pes i es troba millor. Serà un procés de mesos (cal anar-hi cada dues setmanes), però té bona pinta. Com és d'important trobar un bon metge i que faci un bon diagnòstic!

Què hauria passat si no hagués tingut la possibilitat d'anar a aquest hospital privat? No cal tenir gaire imaginació... Moltes gràcies pels donatius que ho fan possible!!

La importància del símbol

Fa uns dies, en un acompanyament espiritual per internet, una persona em plantejava si un verset evangèlic concret tenia un significat simbòlic. Li vaig respondre que probablement hi havia una traça històrica, però que a mi em semblava especialment potent per la interpretació simbòlica. I li vaig afegir que "simbòlic" no volia dir de menor importància o no real, sinó al contrari: podia ser ben real i tenir molta força!

Penso que a vegades hem descartat textos pel fet de ser simbòlics, nosaltres occidentals que ho volem tot literal i exacte. Hem marcat distàncies amb la poesia, el relat i tot allò que no sigui immediat.

Tanmateix, aquest mot d'origen grec (σύμβολον) pot significar una mediació molt potent, i ens permet referir-nos a una realitat que a vegades és molt profunda. I hi ha símbols pertot arreu i de moltes menes. Per exemple, símbols nacionals: en el nostre cas, una senyera, Els Segadors, o tants altres. 

Ens fa mal quan algú es mofa d'un símbol per a nosaltres important. Per exemple, símbols religiosos. I soc conscient que alguns no ho fan amb mala fe, però escarneixen aspectes molt sagrats de la persona. I segons el meu entendre, a més de la llibertat d'expressió, és important tenir present el respecte pels símbols dels altres.

En la mort de Brian Wilson

"The Beach Boys" és una de les meves bandes preferides des de l'adolescència. Les seves cançons m'han acompanyat en moments específics de la vida. Però quan els vaig descobrir per primer cop va ser el 23 de juliol del 1990, en un viatge en un Renault 5 atapeït de Malgrat a Barcelona. Tenia 14 anys, i va ser la primera vegada que em vaig plantejar seriosament què fer amb la meva vida. La música a tota màquina, i no sé per què va ser així aquella estona màgica.

M'havia passat pel cap ser monjo als 10 anys! Però el pensament havia marxat del cap. En canvi, aquell estiu del 90 la idea era el fet de tenir un horitzó completament obert davant meu, i la possibilitat de plantejar-me lliurement a què volia dedicar la vida. Em va semblar apassionant, i cada 23 de juliol recordava aquell dia del 90 amb l'interrogant de quin seria el camí.

Si coneixeu les lletres de "The Beach Boys" riureu, perquè no tenen cap relació amb el que us he exposat. Però va anar així, i aquestes músiques tan inspirades em transporten a vivències espirituals. Déu té els seus camins, i alguns a vegades són ben curiosos i fins divertits.

Aquests dies, en ocasió de la mort del principal membre de la banda, he tornat a escoltar les cançons amb fruïció. 

La sanitat com a negoci

El dia que l'Elvis havia de ser traslladat al "Uganda Cancer Institute" no va ser fàcil. El cirurgià i propietari de la clínica on havia estat ingressat (i on li havien amputat la cama) semblava més interessat en cobrar que en deixar que el nen fos portat en ambulància a Kampala. Ho vaig trobar ben desagradable, i finalment el va deixar marxar perquè m'havia vist dies abans i es va creure que pagaria el més aviat possible (i així va ser el mateix dia: va enviar algú a la ciutat de Mbale, on jo era a l'hospital amb un altre cas i li vaig pagar en efectiu). No és una experiència aïllada, us en podria explicar d'altres que he viscut en primera persona. I el problema és que als hospitals públics hi ha moltes coses que no les tracten i t'envien a la privada, amb la conseqüència que molts no ho poden pagar. Sé dels problemes que es van incrementant amb la sanitat al nostre país, però us asseguro que això d'aquí ho supera.

Aquesta setmana he tornat a veure l'Elvis a l'hospital de Kampala. Li van fer quimioteràpia durant uns dies, i ho han aturat de moment. Els efectes secundaris l'han debilitat molt. A més de l'oxigen, li han afegit un tub per al menjar. Està esquelètic, però almenys va dir que no tenia dolor. Ho veig negre, però penso que la mare (que està les 24 hores al seu costat) mereix que lluitem fins al final. Si els metges no hi veuen solució, ens ho poden dir. Però mentre no ho diguin, hem de fer el que puguem.

Visita d'en Pep i la Núria

Aquests darrers dies hem tingut en Pep i la Núria amb nosaltres per primer cop. Són socis d'El gra de mostassa, i han volgut conèixer de primera mà la nostra tasca i venir-hi a col·laborar. Com que tenen un bon domini de l'anglès, han pogut visitar molts projectes del Programa Social i fer-ne informes i fotos.

M'agradaria destacar un dia que va ser ben especial. Sempre suggereixo als visitants que convidin algú local a fer les dues sortides típiques: a les fonts del riu Nil (on anem amb barca des del Llac Victòria), i a les cascades Sipi. En el cas de les Sipi Falls, hi vam anar amb 5 joves becats (dos d'ells són adolescents que tot just estan aprenent a llegir, i dos més amb altres problemàtiques). Però per a mi, el més especial en aquesta sortida era l'Ilukol Joseph.

El recordareu: un noi amb una malformacio a la boca, a qui hem pogut fer operar tres vegades i que ha millorat molt. I des de fa temps, becat per una família que fa possible els seus estudis. A l'escola on va hi ha molts nens amb dificultats importants, i per això vaig pensar que seria bo mesclar-lo per un dia amb altres joves de la seva edat sense aparents dificultats.  

A l'hora de compartir, just acabat el dinar, vaig dir que cadascú expliqués coses de si mateix i el millor d'aquell dia. Tots van anar donant a conèixer les seves lluites en l'aprenentatge i els seus somnis. A l'Ilukol li vaig preguntar abans, i va preferir que parlés en nom seu per les dificultats que té en expressar-se. I en acabar, vaig demanar a en Pep i la Núria com havien viscut aquell dia. Es van emocionar molt tots dos, i no van poder parlar. Aleshores va parlar un servidor, i després sí que ja van poder. 

Va ser un moment preciós, d'aquells que no es poden preveure i són autèntics regals. Els joves van captar com d'especial havia estat per en Pep i la Núria compartir aquell dia amb ells. I em va semblar un moment que exemplifica la intensitat i sensibilitat amb què han viscut tots aquests dies els encontres amb tanta gent. 

S'emporten molt, i nosaltres guardarem un record molt agraït d'ells! I esperem que tornin. Gràcies Pep i Núria!!!