Comiat al director de l'hospital

Fa dies em van convidar al comiat del director del Benedictine Eye Hospital. Com que diferents persones m'havien dit diferents hores, per com s'hi referien vaig suposar que era un comiat informal on la gent aniria arribant i farien un sopar. 

Em vaig presentar una mica més tard de l'hora que m'havia dit el monjo director executiu de l'hospital (una mena de president de la institució, diferent del director a qui es feia el comiat). I vaig veure que estaven fent un acte formal, amb quatre carpes muntades al prat de l'hostatgeria,  i amb discursos. Vaig pensar: "Quina vergonya! Entraré discretament i em quedaré al darrere". Però el director executiu em va veure i em va fer seure al costat del superior del monestir, i em vaig adonar que ja hi tenia una cadira reservada. Encara més vergonya.

Podia augmentar el "no saber on posar-me"? Doncs sí. Al cap d'uns minuts, em van demanar que digués unes paraules. És probable que no ho tinguessin previst, però en veure'm al costat del Prior devien pensar que era adequat. Aquí funcionen així. 

I jo, com un passerell perquè no conec prou l'hospital, vaig agafar el micro i vaig dir unes paraules. Em va saber greu no haver-ho sabut abans, perquè m'ho hauria preparat una mica. Allà, davant dels 80 treballadors de l'hospital...

A l'escola me'n surto millor en aquestes situacions, perquè és un món que em resulta més proper i puc improvisar més quan es dona l'ocasió (i se sol donar). 

Tornant al comiat del director de l'hospital, al final dels discursos hi van haver obsequis per part dels treballadors. I tot seguit, un sopar self-service allà mateix amb un DJ que anava posant música moderna. 

Les llengües en aquest racó d’Uganda

Responc la pregunta que alguns m’heu fet algunes vegades sobre les llengües que parla la gent aquí Uganda. 

Les llengües oficials són l’anglès i el swahili. L’anglès per motius obvis, però jo el presentaria de manera positiva pel fet que és una llengua de tots i no és de ningú en particular. Cada tribu té la seva llengua pròpia, i a casa la gent parla la llengua de la tribu. L’anglès se sol aprendre a l’escola, i serveix com a llengua de comunicació més enllà de la pròpia tribu, pels mitjans de comunicació, etc. 

El cas del swahili és curiós. No era una llengua pròpia d’Uganda, però és una llengua africana i hi ha la pretensió política que sigui una llengua comuna dels països del “East Africa”. Em sembla una opció interessant.

A la comunitat de monjos es parla sempre anglès (hem de pensar que són de tribus molt diferents, i cadascuna amb la seva llengua), però uns dos dies a la setmana fem cants en swahili durant la Missa. Per això m’ha semblat interessant tenir-ne algunes nocions, com us vaig explicar.

El que no preveia era aprendre res de cap llengua tribal. Perquè el missatge que vaig rebre en arribar és que només em calia l’anglès. Però quan vaig a poblats o visito nens que s’han operat a l’hospital, aleshores m’adono que els nens no m’entenen de res. I vaig pensar que m’aniria bé saber alguna paraula. 

Així va ser com vaig començar a aprendre alguna paraula en les dues llengües tribals que hi ha a Tororo: l’Ateso (o Teso) i el Jab (o Adhola o Dhopadhola). Com que el Jab és el que em fa més falta, n’he après algunes frases. 

Un nen de 4 anys d'un poblat fa uns dies insistia a casa seva que em volia trucar perquè jo sabia la seva llengua. No sé què passarà el dia que acabem parlant per telèfon, perquè amb pocs segons hauré acabat el meu discurs.

Foto: us he posat el mapa que ofereix la Viquipèdia, em sembla molt interessant perquè es veuen les famílies lingüístiques, i els noms i ubicació de les llengües de les tribus. Jo estic en aquella taca marró a l'est del país, on diu Teso i Adhola.

La segona visita

Aquests darrers dies hem tingut l’Oriol i l’Aina a Tororo. Amb l’Oriol vam ser escolans junts de petits, i ha estat molt bonic poder compartir aquests dies. Com en Pau i la Júlia, venien amb esperit solidari, i això ha impregnat tot el que han fet durant l’estada. A vegades ens imaginem que solidaritat deu voler dir repartir menjar o medicines. I solidaritat també vol dir visitar, interessar-te, escoltar, compartir amb les persones, valorar-les. I ho han fet molt bé! Molta gent guardarà un record boníssim d’ells.

Com que l’Aina havia fet castells des que era menuda, van fer una xerrada i un taller de castells per als novicis. Van xalar tots molt, i en van veure la complexitat. Ahir van portar els novicis a visitar les Sipi Falls, que estan a una hora i mitja des del monestir: una experiència fenomenal!

Han estat uns dies de sensibilització sobre el tema de la dona, amb el qual l’Aina està molt implicada. És un tema que ha anat apareixent en converses amb diferents persones. Aquí Uganda hi ha molta feina per fer: embarassos de quasi nenes, molta violència domèstica, no valoració de l’educació de les nenes... A banda d’aquest tema tan important, la gent ha quedat meravellada de la capacitat engrescadora de l’Aina, que en un moment t’organitzava un partit de futbol d’homes contra dones (insòlit que a Uganda una mare de família es posi a jugar a futbol!) com es posava a ballar amb unes dones al mig del carrer (quan se’ns van encallar les dues furgonetes a l’excursió a causa del fang).

Per mi, un dels aspectes més enriquidors de rebre visites és poder conèixer els projectes plegats i dialogar sobre tot el que anem veient. Aporten els seus punts de vista i això significa molt de material de reflexió. Moltes gràcies Oriol i Aina!!!

L'Amor no pot ser mentida

I digué el deixeble: - Em pregunto: com pots saber que no estàs equivocat? Valdrà la pena tot el que has estimat?

I respongué el mestre: - N'estic profundament convençut. L'Amor és allò que dona sentit a tot. És la força amagada en l'interior de tota persona, i no hi ha ésser humà que no la pugui descobrir. I per més estèril que a vegades pugui semblar, no ho és gens. Molts es pregunten per la Veritat: segons uns, no existeix; segons altres, és relativa. Però per mi, la Veritat és senzillament estimar. Fes-ho així, i viuràs.

I el deixeble va marxar content, perquè tenia al davant un horitzó cap al qual caminar. 

Bona Pasqua a tots els qui passegeu per La Font de Greccio!!

Foto: des del convent de monges benedictines. Dijous Sant em van vestir novament de Ferrero Rocher, sembla que esperaven amb candeletes que acabés la Quaresma!

La doble fracció del pa

Estem a punt de celebrar el Tríduum Pasqual. I aquests dies, a partir del que visc, se’m fa present aquella feliç expressió que vaig llegir fa anys sobre “la doble fracció del pa: en l’Eucaristia i amb els germans”.

Fa pocs dies hi van haver eleccions a l’escola dels nous Ministers, que són els representants dels alumnes en diversos àmbits. Són ben bé una trentena, amb responsabilitats força diferents. I a la foto podeu veure el moment que es feia el recompte del GP (Guild President) que és com el president dels alumnes. S’hi havien presentat dos, i hi havia expectació.

L’endemà em vaig reunir amb ell, amb la Deputy (que té la vicepresidència) i l’Speaker (el portaveu que treballa també molt colze a colze amb el president). Crec que ens hem entès bé i que podrem fer bona feina plegats.

Em va fer impressió la selecció de temes que presentaven com a importants: 

- les noies demanen algun lavabo més als dormitoris. En tenen dos per una trentena, i només és un forat a terra. No es feien problema que fossin més forats a terra, però disposar d’algun més.

- també demanen que les dutxes ragin aigua. Estan totes espatllades.

- els nois em van plantejar el problema de l’abocador espontani a l’escola, on han de llençar les deixalles. El GP plantejava que es pugui fer un forat per temes d’higiene, i ells mateixos les cremarien com solen fer. 

- demanaven alguna millora en electricitat

- escombres

- agraeixen molt l’aposta per la millora de l’alimentació

Em va fer impressió que persones tan joves demanin millores en temes tan bàsics. I vaig pensar que es mereixien el millor. 

Com a cristians que ens diem, demano que Déu ens faci constants en la doble fracció del pa: en l’Eucaristia i amb els germans. I que no en tinguem mai prou mentre hi hagi qui ho necessiti. Bon Tríduum a tots!

La consciència mediambiental a Uganda

La Marta preguntava l’altre dia si els jugadors del partit de futbol també escopien com els jugadors professionals, i la resposta és que no. Però en canvi, sí que va ser una cosa general que tots llençaven les ampolles de plàstic a la gespa al voltant del camp. Una estesa que feia mal d’ulls. 

Li vaig dir a un dels organitzadors que les haurien de recollir, i ell mateix ho va fer (deixant els taps per terra). Al cap d’una estona, hi va haver una altra estesa. Li ho vaig tornar a dir, i va encomanar a uns nens que les recollissin. Així ho van fer (deixant novament els taps), però les caixes amb les ampolles buides les van deixar a la gespa.

És molt curiós perquè ells viuen totalment connectats amb la natura. Hi tenen un contacte constant, però potser més aviat utilitari. És a dir, no sol ser cap visió romàntica de la natura, sinó molt pràctica. 

Però després vas pel poble, i trobes en una cantonada un abocador espontani de plàstics per on passegen les vaques buscant menjar.

No cal que ens esgarrifem: a Catalunya no fa tants anys tampoc no teníem la consciència mediambiental que hi ha ara. I aquí, en aquest tema, caldrà fer camí de mica en mica. 

I encara una altra cosa: a Catalunya diria que la consciència ambiental és més gran en les noves generacions, i que va creixent amb el temps. Tant de bo!

Un partit de futbol

A causa del confinament pel virus, el calendari escolar s’ha vist molt alterat. I aquests dies estan fent exàmens finals els estudiants d’últim curs. Com que hi ha algunes restriccions pel virus i no poden fer qualsevol activitat, els vaig proposar si volien fer un partit de futbol amb alguns premis al final. Els va encantar la idea, deien que mai no s’havia fet una cosa així (volien dir que mai no els havien donat un premi). Mirant el que teníem, van decidir que el premi fos una samarreta d’entrenament del Barça pels de l’equip guanyador, i una samarreta del Barça per al millor jugador del partit.

S’ho van prendre molt seriosament, es notava que els apassiona tot el món del futbol. Per les dues fotos, podeu veure l’entrada que van fer al camp amb dues files, com fan els jugadors professionals, i també la salutació entre els dos equips abans de començar el partit. Ho vivien com una ocasió especial. 

Els estudiants d’últim curs estaven molt convençuts que guanyarien... però de seguida es va veure que el partit estaria molt igualat. I aleshores els de primer curs van marcar un gol! L’excitació va pujar, sobretot en alguns. Una decisió de l’àrbitre molt qüestionable va fer esclatar l’equip de primer curs: alguns es van començar a treure la samarreta enfadats, dient que si l’àrbitre no era neutral no podien jugar. 

Va ser un moment molt delicat, i em va semblar que no hi havia d’intervenir i observar com ho resolien. Els representants dels alumnes (amb qui havíem organitzat el partit) van ser genials, tot i ser de l’últim curs (que estava perdent). Van canviar l’àrbitre (que era dels de l’últim curs) i van posar-hi un antic alumne que rondava per allà. I van anar calmant els jugadors amb molt bones paraules.

Abans de començar la segona part, vaig dir unes paraules als dos equips. Que tan sols era futbol, que era un joc. Que evidentment era una competició, i que al final inevitablement un equip guanyaria perquè el futbol és així. Però que tots dos equips eren molt bons. Aquesta darrera frase els la vaig dir dos cops, i tots van aplaudir. 

La veritat és que la segona part va ser molt diferent. L’emoció era màxima, però l’esportivitat també. I en acabar, i vèncer els de primer curs, tots van reaccionar molt esportivament i molt bé. Vaig pensar que hauria estat una experiència interessant per a tots.

Un apunt: la majoria dels de primer curs jugaven descalços (aquí hi ha tanta pobresa que bastants no es poden permetre comprar unes vambes). Un d’ells va rebre una trepitjada d’un que sí que portava vambes, i li va sortir de lloc el dit gros del peu. Si ho voleu és tan sols una anècdota, però la pobresa té tantes conseqüències en la vida de cada dia...

La darrera foto és del president dels alumnes, elegit democràticament pels mateixos estudiants a principi de curs. Va fer un gran paper perquè tothom acabés content!