Concert a Sarrià

Les col·laboracions de tipus divers no s’aturen. I aquest dijous 24 un nen pianista (que em diuen que fa meravelles) farà un concert al barri de Sarrià de Barcelona, en un indret conegut com “El Teatrillo”, a benefici del Programa Social d’El gra de mostassa.

Agraeixo als qui acullen aquest concert la seva generositat, i a en Vicenç Prunés (antic escolà i organista de Montserrat i de Granollers) que hagi pensat en nosaltres!

Enmig de les dificultats del dia a dia, aquestes iniciatives són una abraçada i una empenta per continuar endavant. Moltes moltes gràcies!!!

Han obert un Bizum per a aquesta ocasió: 658 278 432

PD: Sobre l’evolució de salut, si hi ha alguna informació significativa la posaré en els comentaris. Gràcies pel vostre interès!

Amb el braç trencat

Dilluns vaig tenir un accident de moto. No sé ni si es pot qualificar d’accident, perquè va ser tontíssim. Passàvem per un camí en mal estat, i el motorista va perdre el control i vam caure enrere. Jo vaig picar el terra amb el braç, i el resultat és l’húmer esquerre trencat.

Estic al Kumi Orthopaedic Center (Kumi és una ciutat de l’interior). M’han d’operar aquest dijous al matí. Hi ha un monjo de Tororo que m’acompanya per cuidar-me (la comunitat s’ha portat molt bé!). 

El cirurgià és el propietari del centre. Li he compartit totes les meves aventures mèdiques dels darrers temps, i s’adona que cal anar alerta. També li he explicat que fa poques setmanes em van recomanar visitar el seu hospital per portar-hi nens a operar. I que el que menys m’imaginava era visitar-lo com a pacient. 

A la clínica de Tororo on vaig rebre les primeres atencions ja van venir tres estudiants, i després ha estat un continu de missatges d’estudiants, professors i treballadors del Benedictine Eye Hospital. En moments així hi ha persones que expressen més sentiments que en el dia a dia, com qui em diu que no té ningú més que jo i coses per l’estil. Hi ha coses que em fan impressió, perquè crec que conec bé les meves limitacions.

Convivència entre tribus

Per quart any consecutiu hem celebrat a l'escola el torneig de futbol dels de 1r curs contra els de 2n. Jo en soc el promotor, i la raó és trencar la dinàmica de tribus que em vaig trobar en arribar a l'escola. Sovint jugaven una tribu contra una altra, i això i altres coses generaven massa tensions. El fet que juguin en equips de tribus barrejades fa créixer vincles entre gent de tribus diferents, i això ens sembla molt positiu. 

Som un bon grup de gent implicats en l'organització: encarregats de les aigües perquè no les llencin al prat en ser usades, un responsable de l'altaveu, un estudiant que fa una primera assistència mèdica si hi ha lesions, una moto a punt per qualsevol incidència, encarregats dels equips esportius i de les botes, àrbitre i liniers, i fins i tot un VAR de dues persones per poder resoldre jugades poc clares!

Hi va haver un gol molt controvertit, que es discutia si era fora de joc o no. La intervenció del VAR va ser crucial. Finalment van guanyar els de 1r, i el premi era dinar en un restaurant. Tot això va ser possible gràcies a uns espònsors que ho han fet possible aquests anys, perquè han vist la importància que té més enllà del fet esportiu. 

Per a ells, anar a un restaurant i estar asseguts tots al voltant d'una taula, amb coberts, i podent menjar un pollastre amb patates deliciós era tota una novetat. Crec que els semblava tan excepcional que estaven com xaiets en el restaurant. 

Ha estat una feinada l'organització durant dies, però queda la satisfacció del treball col·lectiu i dels resultats. 

Fotos: els del Girona eren els de 2n, i els del Barça eren els de 1r

El dia de la independència

Ahir es va celebrar el Dia de la Independència a Uganda. El primer ressò va ser que al final de la Missa el celebrant va demanar que cantéssim l’himne nacional, i fins i tot jo el vaig cantar! Amb un somriure li vaig dir a en Pep: “perquè després ens diguin a nosaltres que som nacionalistes!”.

Trobo molt bonic com la gent es felicita aquest dia, com si de la nostra Diada es tractés. I m’agrada comprovar com se senten tots ugandesos i com estimen el seu país. En aquest cas, em sembla especialment significatiu perquè tots veuen grans deficiències en el país a nivell d’educació, de sanitat, són crítics amb la corrupció… però és el seu i l’estimen.

Penso també que és interessant que s’hagi creat aquest sentiment col·lectiu sabent que aquest país no deixa de ser la unió de diferents tribus (amb una predominant, que és la dels Baganda).

Constato que viuen aquesta independència com la possibilitat de ser ells mateixos sense dependre de ningú (encara que són conscients de les dependències que encara tenen a nivell internacional). I no deixa de ser curiós que cap d’aquests països vol tornar a dependre d’aquell país del qual es van separar, tot i passar penúries.

Un parxís desafortunat

Com recordareu, faig classe de música als monjos joves. Com que havia de passar uns dies fora, els vaig encomanar practicar amb uns vídeos durant dues classes. El nivell d’aquest grup és molt baix, i vaig pensar motivar-los organitzant un joc (ho vam fer un dia i van xalar) i donant algun premi als millors.

Doncs bé, el segon dia que havia de ser absent va resultar que em vaig poder fer present a mitja classe. I hi vaig anar amb aquests premis al sarró. Però quan m’hi atansava, vaig sentir un soroll de daus com si juguessin al parxís. I efectivament: alguns no hi eren, altres jugaven al parxís o no feien res… i només un estava practicant. Els vaig dir que estava decebut, que realment els feia falta practicar i els vaig explicar la idea de la motivació que havia portat.

Sé que el Mestre de Novicis va parlar amb ells. I algun dia després, dos d’ells em van venir a entregar una carta disculpant-se. Em demanaven que considerés perdonar-los. I tant! Vaig pensar que tenia molt valor aquell gest, perquè els devia fer una certa vergonya. I els vaig donar dos dels premis que havia preparat per valorar el gest de demanar perdó. No s’ho podien creure.

Em va semblar que tot plegat sonava infantil, si només has d’aprofitar el temps quan tens el professor al davant (i més amb l’edat que tenen). Però també vaig pensar que aquesta reflexió és aplicable a mi i a tothom: per què fem les coses? Ens comportem igual si ens veuen o si no? 

I recordo la reflexió d’un predicador que va venir a Montserrat fa força anys. Va dir-nos que si Jesús al desert hagués cedit davant la temptació, probablement ningú no ho hauria sabut. I continuava: “però hauria estat honest amb ell mateix?”.

Pregària a Sant Francesc

Estem en un món on sembla que el llenguatge de les armes sigui el que prevalgui. Tu que vas ser portador de Pau en la visita al sultà, ajuda’ns a fomentar la Pau en el concret de cada dia.

Estem en un món on sembla que, a vegades, més que avançar es facin passos enrere. Tu que vas ser un home de confiança des de la indigència més pregona, ajuda’ns a fer créixer l’esperança allí on convingui.

Estem en un món on es promou la polarització, els extrems, la dissensió. Tu que vas reconciliar el bisbe i el podestà d'Assís, ajuda'ns a ser constructors de ponts.

Estem en un món on sovint no es percep l'Església com a digna representant de Jesús. Tu que vas esforçar-te al màxim per imitar-lo, ajuda'ns a fer de Jesús i de l'Evangeli el nostre centre.

Estem en un món on les diferències entre països i continents són abismals. Tu que vas ser amic i germà dels pobres i marginats, ajuda'ns a ser sol·lícits amb tots els qui pateixen.

Fotos: Sant Francesc al jardí dels monjos, a Montserrat.

En el desconcert

Reconec que a vegades no em surten les paraules, i per això hi ha temes que no els toco en aquest espai: els desastres que ha fet l'Església, les tragèdies que cada dia causa la humanitat... Aquestes setmanes, dia rere dia, contemplem amb astorament com s'està fent la vida impossible o com s'està matant directament tantes i tantes persones! I amb la connivència d'altres països! Com a humanitat, no ens en sortim. I fa vergonya. 

Hi ha una persona que, quan se'm confessa, a més d'expressar les seves faltes dedica una part a demanar perdó per diverses fragilitats de la humanitat. L'hi trobo tot el sentit: aquesta persona demana perdó per faltes de la humanitat que no ha comès personalment com assassinar, però l'important és que fa seves aquestes misèries de la condició humana. S'ha descobert a si mateixa com a part de la família humana, i se sent corresponsable de totes aquestes realitats. 

Enmig d'aquesta humanitat ferida, a vegades només l'art o la pregària pot vehicular tant dolor o desconcert. Un vídeo que em resulta un bon canalitzador d'aquest sentiment és el que us ofereixo aquí: "Agnus Dei", de Samuel Barber. Amb una lletra prou explícita: demanant a l'Anyell de Déu, qui lleva el pecat del món, que tingui pietat de nosaltres i ens doni la Pau. Aquesta versió és d'un dels meus grups preferits: "Voces8", i la soprano principal (Andrea Haines) és la representació de la Bellesa que tanta falta fa en un món tan desconcertat.