Fa dies em van convidar al comiat del director del Benedictine Eye Hospital. Com que diferents persones m'havien dit diferents hores, per com s'hi referien vaig suposar que era un comiat informal on la gent aniria arribant i farien un sopar.
Em vaig presentar una mica més tard de l'hora que m'havia dit el monjo director executiu de l'hospital (una mena de president de la institució, diferent del director a qui es feia el comiat). I vaig veure que estaven fent un acte formal, amb quatre carpes muntades al prat de l'hostatgeria, i amb discursos. Vaig pensar: "Quina vergonya! Entraré discretament i em quedaré al darrere". Però el director executiu em va veure i em va fer seure al costat del superior del monestir, i em vaig adonar que ja hi tenia una cadira reservada. Encara més vergonya.
Podia augmentar el "no saber on posar-me"? Doncs sí. Al cap d'uns minuts, em van demanar que digués unes paraules. És probable que no ho tinguessin previst, però en veure'm al costat del Prior devien pensar que era adequat. Aquí funcionen així.
I jo, com un passerell perquè no conec prou l'hospital, vaig agafar el micro i vaig dir unes paraules. Em va saber greu no haver-ho sabut abans, perquè m'ho hauria preparat una mica. Allà, davant dels 80 treballadors de l'hospital...
A l'escola me'n surto millor en aquestes situacions, perquè és un món que em resulta més proper i puc improvisar més quan es dona l'ocasió (i se sol donar).
Tornant al comiat del director de l'hospital, al final dels discursos hi van haver obsequis per part dels treballadors. I tot seguit, un sopar self-service allà mateix amb un DJ que anava posant música moderna.