De dol

Fa dos diumenges va morir el P. Joan Recasens, monjo de Montserrat. Havia viscut molts anys fora de Montserrat, sobretot a Sant Anselm a Roma, i això potser a casa nostra el feia menys conegut que altres monjos. Però tots els qui el coneixíem de dintre casa sabíem de la seva gran afabilitat i el seu caràcter joiós.

Sé que alguns agraïu quan faig un retrat personal d'algun monjo que ens ha deixat. D'ell en podria explicar moments preciosos que guardo com un tresor. Però no em surt de parlar-ne més, potser justament perquè m'ha deixat un buit.

Una mort que arriba després de tota una vida fecunda és una culminació que al final ens porta Pau. Però hi ha persones que, per més ancianes que siguin, quan se'n van deixen un buit.

Ara entens, Mare, el que et volia dir l'altre dia?

Tanmateix també tinc una certesa: d'una manera o altra, sempre romandran amb nosaltres. 

La llei de la selva

Darrerament estem en un context internacional amb alguns líders que es regeixen per la llei de la selva: el més fort guanya. La llei del més fort s'aplica quan l'ésser humà es deixa portar pels instints més animals. Però a favor dels animals hauríem de dir que molts d'ells no són tan recargolats com alguns humans.

Estem vivint un retrocés important, i personalment no soc optimista. Ho dic en el sentit que penso que les circumstàncies encara poden empitjorar molt més. 

Aleshores què? No hi ha res a fer? Penso que convé fer el mateix de sempre: en un món on sembla que prevalgui el més fort, continuar treballant pels drets dels més vulnerables. Amb la mateixa tossuderia que els més forts. 

No està a les nostres mans decidir el curs del món, però sí fer tot el que estigui al nostre abast. I n'estic convençut que cadascú, des d'allà on és, pot aportar molt. Ni que sigui al seu voltant. És allò que deia en Pere Casaldàliga, encoratjant tothom a comprometre's d'una manera o altra.

Els de la llei de la selva no estan pas cansats. Per tant, no ens podem donar per vençuts. Com deia el P. Miquel Estradé: "Cansem-nos-hi, però no ens en cansem!".

Foto: "Lluita de goril·les a Rwanda". Susan McConnell (National Geographic).

Tercera visita d'en Joaquim!

Aquests dies hem tingut a Uganda en Joaquim, soci d'El gra de mostassa, que ens ha visitat per tercera vegada! Ha estat genial, hem fet un munt d'activitats i ha anat més que bé! Era una mica un experiment, perquè era el primer cop que el centre de l'estada seria Kampala i havíem de veure quin resultat donava.

Destacaria dos fronts principals: ha organitzat activitats per als alumnes grans de l'escola de primària St. Henry's, on la majoria dels estudiants venen dels slums. Tots estaven encantats, i ben segur que recordaran aquests dies. A l'escola també ha fet classes del programa Excel al personal de l'escola (ideal per aplicar a nivell comptable i en molts altres aspectes). En la foto superior el podeu veure amb el personal de l'escola i amb el regal que li van oferir en agraïment per la seva tasca.

L'altre front ha estat la "House of the Good Samaritan" i la convivència amb els joves que hi viuen. Va ser molt inspiradora la xerrada que els va oferir sobre economia (ell és economista) i el testimoni personal sobre el seu itinerari d'estudiant i professional. El fet de ser una persona molt oberta ha facilitat altres moments ben espontanis, com les seves lliçons de com poden fer exercici físic (ho veieu a la foto inferior). Diversos dies els joves van gaudir de galetes i xocolata, cosa molt poc habitual aquí pel cost que representen. Jo vaig gaudir més amb el fuet i formatge que va portar!

Costa resumir aquests dies amb tanta activitat. Va ser molt especial visitar famílies dels slums amb ell, i també una reunió-dinar amb l'equip que vam formar de cara al programa d'escolarització de nens dels slums.

Joaquim, sabem que vols tornar un dia. I t'esperem amb els braços ben oberts! 

Espera en el teu Déu!

Continuant amb aquella reflexió, m'he trobat meditant amb aquest verset: "Espera sempre en el teu Déu" (Os 12,7). I m'he preguntat quin significat tenia per a mi.

Per ser sincer, us he de confessar que a nivell pràctic sovint espero que Déu faci possible allò que jo voldria. A veure, no deixa de ser lògic: desitjo coses bones, i espero que Déu les faci realitat. Anhelar coses bones no és pas dolent.

Però tinc la impressió que l'esperança en Déu ha de ser quelcom més profund. Potser no hauria de ser tant que això vagi d'aquesta manera o d'aquella altra, sinó que en qualsevol cosa que s'esdevingui visqui prop d'Ell i sempre confiant en el seu Amor.

Senyor, que sàpiga esperar en Tu amb saviesa!

Foto: Pep Clotet 

L'Alweny i l'Ilukol

He passat uns dies a Tororo i he tingut l'oportunitat de fer unes quantes visites. Una d'elles ben especial: l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph.

L'Alweny és qui porta el nom del programa de beques d'El gra de mostassa: "Beques Alweny". Tot i la seva forta malformació a les mans i als peus, fa anys que va a l'escola gràcies a uns padrins a qui estem molt agraïts! I aquest any fa el setè de Primària, que és el darrer curs! Vol continuar estudiant, i per tant si tot va bé l'any vinent començarà la Secundària. Es mou habitualment amb cadira de rodes, però porta unes genolleres que li va donar en Pep per quan s'ha de moure per terra. La vaig veure contenta i potser una mica menys tímida que altres vegades.

A la mateixa escola hi ha l'Ilukol Joseph, a qui vam operar tres vegades de la gran malformació a la boca. Ja té 15 anys, i és més alt que jo! Ara està fent 4t de Primària (recordeu que, quan li vaig proposar d'anar a l'escola, hi havia anat un sol dia de la seva vida!). Se'l veu molt content, i treu bones notes (a final del curs passat va ser el quart millor de la classe). Els seus padrins volen continuar ajudant-lo durant tota la seva educació: moltes gràcies!

A vegades em pregunto què passarà amb la integració en una altra escola, on no hi hagi tants joves amb dificultats com en aquesta escola on van ara. També em pregunto quina feina podran fer quan siguin grans. Potser no serà fàcil, però ara no ens cal avançar esdeveniments. Estan estudiant, aprofitant el temps i construint el seu futur. Que Déu els beneeixi!

Donar oportunitats

Sovint he pensat que la nostra missió és donar oportunitats. I que depèn d'aquell qui la rep aprofitar-la o no. Hi ha persones que les aprofiten, i molt!, i altres no. 

En aquesta foto teniu dos nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan" i que han començat a treballar com a guardes de seguretat en un dels principals hospitals de Kampala. Ambdós volen guanyar diners per construir el seu futur i per ajudar a casa seva. Són dos exemples més del Programa Aixeca't que hem iniciat.

Estic connectat amb el supervisor dels guardes d'aquest hospital, i hem acordat que li puc recomanar joves que conegui. Per a aquests joves, no serà la feina de la seva vida però els pot ajudar a emprendre el vol. 

M'he trobat amb casos diversos. Aquests darrers mesos una noia em va demanar feina de mestra, n'hi vaig trobar i després va preferir anar a un altre lloc. Un altre noi també demanava feina: coneixent-lo tenia els meus dubtes que funcionés, però davant la seva insistència ho vaig acceptar. A la primera feina va durar dos dies, i a la segona menys de 24 hores. Tanmateix, penso que vam fer el que estava al nostre abast: acollir, acompanyar i donar oportunitats. I quan les coses fallen, ajudar a reflexionar si hi ha aspectes per aprendre. 

Hi ha una part indispensable que l'hi han de posar ells. I això és fantàstic!

L'alegria de l'Ofumbi

L'Ofumbi és un dels nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan". Es trobava encallat i sense futur al poblat, i va demanar venir per treballar a Kampala. 

El vam connectar a un dels supermercats on comprem, i ara fa un mes que hi treballa. Fa més hores que un rellotge (aquesta és la realitat d'Uganda per a molts joves si aconsegueixen una feina). És molt treballador i amable amb tothom, el supervisor m'ho va fer notar des del primer dia. 

Li van dir que, com que havia començat la segona setmana del mes, cobraria només tres setmanes aquesta primera vegada. Un dia accidentalment va trencar una safata plena d'ous, i li van dir que li haurien de treure del sou (és el que està establert).

La sorpresa va arribar a final de mes. No només li van pagar tot el mes sencer, sinó que no han comptat aquella safata trencada. Un company es va sorprendre perquè havien començat el mateix dia i a ell li havien pagat menys. Però l'Ofumbi sap la raó: ha treballat moltíssim (i altres són gandulots). 

De seguida va enviar la major part dels diners a la mare. Volen anar comprant animals, i amb els beneficis poder pagar els seus futurs estudis i altres despeses familiars.

D'aquí pocs dies, un altre noi que tenim a casa començarà a treballar al mateix supermercat. L'exemple de l'Ofumbi ens obre les portes a presentar-ne d'altres. És un dels primers fruits del Programa Aixeca't.