Ha guanyat pes!

Amb la Mercè vam visitar algunes famílies dels slums, que formen part del programa de beques que hem iniciat. Una d'elles és la família de l'Androvena. La mare estava més que contenta, la recordo molt més alegre que la primera vegada que hi vam anar (quan visitàvem les famílies que ens havien proposat per entrar en el programa).

En aquesta darrera visita de fa uns dies la mare va agafar el braç de la nena i va dir, joiosa: "Ha guanyat pes!". I el braç és el que veieu a la foto. Mare de Déu!

Però és cert. Quan vam conèixer la nena, una de les preguntes en el qüestionari era sobre la salut de l'infant. La mare ens va dir que sovint es posava malalta, i que tenia úlceres. L'aspecte de la nena no era gens saludable, i vam creure que era degut a una mala nutrició.

Ara rep diàriament a l'escola un got de farro o farinetes per esmorzar, i també hi dina cada dia. Continua sent una nena força desnerida, però el seu aspecte ha canviat molt. I ara està molt més sana. 

Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Visita de la Mercè

Després de l'Aram, hem tingut la visita de la Mercè. Considero molt important l'etapa prèvia a una estada d'aquestes característiques. Així m'ho van ensenyar al Setem abans de ser monjo, i m'ha servit. Això ens permet compartir quina és la motivació de la persona que vol venir, explicar-li amb sinceritat què se li pot oferir i veure si això coincideix. I encara més: ens permet fer estades personalitzades, de manera que tant els ugandesos com el qui ve en surtin màximament beneficiats.

La Mercè, amb la seva trajectòria d'infermera, va oferir un taller d'higiene per als alumnes de primària de Saint Henry's i una xerrada sobre primers auxilis als joves de la House of the Good Samaritan. Tant els uns com els altres van valorar molt les seves explicacions. 

A més de les sortides que la Mercè va fer possible, destacaria sobretot que amb la seva manera de fer els ugandesos van poder captar que venia amb esperit solidari i generós. En marxar em va dir: "ha estat encara millor del que m'imaginava!". I amb ganes de tornar. 

I és que són estades molt alternatives, on el primer objectiu és venir a compartir amb els africans. Estem en un país on crec que la majoria de turistes venen sobretot a veure animals i fan safaris, i està molt bé: són meravelles naturals i a més beneficien l'economia del país. Però els qui només venen a veure els animals es perden una riquesa única: les persones, els seus valors, la seva cultura, una manera d'entendre la vida. No perquè ells siguin millors que nosaltres, ni tampoc al revés, sinó perquè apropar-se a una cultura tan diversa és un bon material de reflexió i de creixement personal. 

La Mercè va ser un molt bon exemple d'aquests valors, i només li podem dir: Moltes gràcies!!!  

Torna l'Aram!

Després de tres anys, l'Aram ha tornat a Uganda! I ens ha regalat una setmana en la qual tothom ha gaudit amb ell. En aquest cas, el context canviava: de Tororo a Kampala. Gràcies a ell, vam poder fer sortides especials amb els nois de Saint Henry's Primary School. 

M'agradaria destacar algunes activitats que d'una manera o altra penso que donaran fruit. D'una banda, com a consultor que és va analitzar les finances de l'escola. A nivell econòmic és una escola amb moltes dificultats. Vam fer una reunió amb la directora i l'administradora, els va mostrar les fortaleses i aspectes per millorar i elles en van prendre bona nota. A petició de la directora, va elaborar un informe que els pot ser molt útil com a full de ruta. 

I va oferir una xerrada als alumnes de Saint Henry's i també als joves de la House of the Good Samaritan sobre què passa amb els africans que volen arribar a Europa. Va explicar els greus perills de voler creuar el mar per arribar a Europa, però també què passa quan un arriba a Europa o a l'Orient Mitjà. Ell està implicat en una ONG de Londres per a refugiats i coneix bé el tema. Tant els alumnes de l'escola com els joves de la House of the Good Samaritan li van fer moltes preguntes. És un tema que desperta molt interès. Els vam subratllar que vagin molt alerta si no tenen bones connexions en aquests països, perquè els poden enganyar i les conseqüències poden ser funestes. Però el cas és que tots coneixen també casos reeixits d'africans a qui els ha anat prou bé. 

Al final de l'estada vam visitar en els slums algunes famílies beneficiades pel programa de beques, i va poder constatar la gran necessitat que viuen però també el valor d'aquest programa que hem iniciat. 

Moltes gràcies Aram i t'esperem de nou!!!

Sopes?

Recordareu aquell nen dels slums a qui li havien desparegut els pares quan era ben petit, que té l'àvia que se'n cuida, i que ara forma part del programa de beques. 

Fa unes setmanes l'àvia va haver de marxar de casa per cuidar-se d'una filla amb seriosos problemes mentals (a la qual havien hagut de lligar i tot). El nen va quedar a càrrec d'un parent que té problemes amb la beguda i que, pel que sabem, no se'n pot cuidar. Amb la responsable de la "Small Christian Community" no ens hem quedat tranquils. Ahir ens vam reunir a casa d'ella, i li vaig preguntar: "Si l'àvia ens va dir que si un dia no es podia cuidar del nen te'l deixaria a tu, per què ha escollit aquesta altra opció?". Ella ens ha dit que l'àvia, amb tota la situació de la filla malalta, havia quedat molt confosa i desorganitzada. Sembla que potser tornarà d'aquí uns dies. I aleshores serà l'oportunitat de parlar amb ella per veure què es pot fer una altra vegada i garantir que el nen està ben atès (justament aquests dies havíem portat el nen al metge perquè estava malalt i s'havia de prendre una medicació específica) .

Ahir vam anar a visitar vàries famílies dels slums, i quan el nen ens va veure a l'entorn de casa seva, va córrer a fer-nos abraçades als qui érem allà. Quan em veu a l'església, sempre em ve a saludar. Avui li he preguntat: "Ahir vas sopar a casa?". Diu: "No". "I els altres dies?". "No". "I quan hi ha l'àvia?". "No". "L'únic àpat que fas al dia és el dinar a l'escola?". "Sí".

Realment veig que aquest programa de beques que hem iniciat dona resposta a moltes necessitats que van més enllà de l'aprenentatge. Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Foto: Aram Solà 

El rector, de baixa

Fa unes quantes setmanes, el rector de la parròquia va caure en un sot de les obres de la nova església quan tornava de nit a casa. Es va trencar el peu, el van haver d'operar i encara en té per unes setmanes.

El matí després de l'accident em van demanar de celebrar la Missa quan vaig arribar a l'església, i no vaig tenir temps de preparar res. Però essent la Missa diària en Luganda, des de l'endemà em vaig llançar a començar alguna part en Luganda. Amb els dies he anat afegint més parts de la Missa en aquesta llengua. Lògicament no soc nadiu en aquesta llengua bantú i fonèticament s'hi ha de notar, però a banda de valorar el meu gest penso que troben que me'n surto prou bé.

Això m'ha fet anar més atrafegat aquestes setmanes, perquè he de preparar una homilia diària (en anglès) i això em comporta una estona perquè m'agrada preparar-la bé. I el diumenge celebro les dues primeres Misses de la parròquia, que són en anglès. A banda de la Missa setmanal per als estudiants de l'escola.

En algun moment perjudica l'horari que tenim de pregàries a casa, però penso que haurà estat una oportunitat perquè vegin que he vingut a servir i a fer el que convingui dins de les meves possibilitats. 

A la foto veieu la nova església en construcció: els diumenges s'omple almenys en tres misses. I com que hi ha l'alerta per l'ebola, que a Uganda s'han pres molt seriosament per eradicar-la ben aviat, prefereixen que celebrem aquí provisionalment perquè la gent no estigui tan atapeïda. 

Un noi apallissat

Dies enrere van apallissar brutalment un noi al nostre barri. Van trucar a la porta de la meva habitació a les 4 de la matinada demanant ajuda. Podem donar gràcies que les hemorràgies eren només externes. El van trobar amb la roba ben estripada i ensangonat sobretot al cap. 

D'entrada em vaig sentir culpable, perquè jo li havia aconseguit la feina (ja sé que no era culpa meva, però no vaig poder evitar aquest sentiment). Després vam saber que estava rondant pel carrer a les tres de la matinada i no tot era regular. Van estar a punt d'acomiadar-lo de la feina, però li han donat una altra oportunitat. El que és clar és que no es mereixia que aquells cinc brètols l'apallissessin per robar-li el poc que portava al damunt. 

Ningú no li volia pagar el tractament a l'hospital. Un servidor ho va fer, però demanant-li que tornés els diners de mica en mica com a mesura pedagògica. Penso que això el pot ajudar a rumiar-s'hi dues vegades abans de fer el ximple en un barri que no és per fer broma a la nit.

Aquesta setmana passada, un dels nois que tenim a casa tornava de treballar a la nit. Anava amb moto, i va passar per un carrer fosc (no va triar el millor itinerari). Li van aparèixer uns joves bloquejant el carrer, i per sort va poder tirar endavant (jugant-se-la molt). L'endemà el vaig renyar, perquè podria tornar abans de la feina i fer un itinerari molt més segur.

Avui he sabut que una persona del nostre entorn, propera al noi que va ser apallissat, ha rebut un anònim dient-li que la següent de ser apallissada serà ella. M'oloro per què deuen estar enfadats amb ella (res de dolent des d'un punt de vista objectiu, i és una pura suposició). Però res no justifica, ni de lluny, aquesta violència.

Estem en una zona on no pots badar ni fer el ruc. Perquè te la jugues: que t'apallissin, o que acabi pitjor i et matin. 

Vaig seguir més o menys l'estada del Papa a Montserrat des de l'hospital quan teníem el noi apallissat allà. Va ser un contrast bastant bèstia: l'alegria per la visita del Papa, però dificultats per seguir-la enmig d'aquells esdeveniments. 

Va ser una situació que em va estressar força uns quants dies. El vam convidar a casa, almenys 24 hores, per refer-se abans de tornar a la seva vivenda habitual. Ara es va recuperant bé i va tornant a la feina de mica en mica.

Una infecció

El dia 3 vaig publicar la darrera entrada, i el mateix dia em van diagnosticar una infecció severa per haver ingerit alguna cosa en mal estat. Sé on va ser, fora de casa, en una activitat participada per molta gent. Em van posar el menjar al davant per fer-me content, i el vaig rebutjar però em van ignorar. I em va semblar que no podia fer un lleig.

De la infecció ja estic recuperat (després d'anar vàries vegades a l'hospital, injeccions, etc). Va ser forta. Però a conseqüència d'això, el sodi de la sang va baixar força. I ha costat molt remuntar-lo. Ara ja estic millor, fora d'alguna cosa de panxa. Confio estar bé d'aquí uns dies. 

Ho vaig explicar una mica en un comentari de l'última entrada, i alguns ja ho vau llegir. Però no em veia amb cor d'escriure una entrada, tenia el cap molt emboirat. I no he pogut aturar diverses activitats que em reclamaven. Per tant, he anat fent una mica com he pogut. 

Tinc moltes coses per explicar d'aquests dies: algunes ben boniques, i altres més complicades per la zona on ens trobem. Però gràcies a Déu estem bé.

Gràcies pels missatges que he rebut, i també per la comprensió quan us he contestat de manera molt concisa.