Vols i pots ajudar?

Ja han començat a arribar els primers donatius per la campanya de microcrèdits. Aquesta tarda m’ha vingut a veure l’Okongo que està planificant amb il·lusió quin microcrèdit demanarà. Si podeu col·laborar amb el projecte o dir-ho a algú que potser vulgui i pugui, serà fantàstic!

Com vaig dir l’altre dia: Si hi ha algú interessat i no sap com fer arribar els diners, que em faci un comentari (que no publicaré) donant-me el seu correu electrònic. I m’hi posaré en contacte. Tant si doneu poc com molt, tot és molt benvingut!!

Una persona em va preguntar fa uns dies si no em costa demanar ajuda. I li vaig dir clarament que no. La raó és una: no demano els diners per mi, sinó per gent pobra que en té molta necessitat. Em faria vergonya demanar-los per mi, n’estic segur. Però pels pobres no em costa gens, sento que els faig com de portaveu i d’altaveu al mateix temps. S’ho mereixen.

En aquesta entrada us poso unes quantes fotos del cobert per les vaques, que finalment està acabat! Avui hem fet reunió per la compra de la vaca, després de la visita a tres granges. De moment se’n comprarà una perquè encara no disposem de prou herba per alimentar-ne tres (s’hi està treballant). De mica en mica, perquè aquí tot va a un altre ritme. Però aquesta ens costarà el preu de dues! Ho explicaré amb detall el dia que ja la tinguem aquí.

Moltíssimes gràcies a tothom!!!

Com fer que tornin els microcrèdits?

Després de donar-hi moltes voltes, he proposat als monjos responsables que donem els microcrèdits als mestres sense cobrar cap interès. Són gent amb possibilitats molt limitades, i ho provarem d'aquesta manera (almenys en una primera etapa, per veure si així funciona). Un estímul per retornar els diners serà que, quan l'hagin acabat de pagar, en podran demanar un altre. I així successivament. Aquest estímul és important, crec.

Ahir vam fer la primera reunió amb els mestres per parlar dels microcrèdits, i van venir 22. El tema ha generat més expectació de la que m'imaginava. Després de la meva exposició, de només uns minuts, els vaig demanar que opinessin, preguntessin, que expliquessin si han estat o estan en algun grup d'estalvi, etc. També els vaig dir que aquesta reunió era per compartir i escoltar-nos abans de decidir res. Van intervenir molt, i vaig prendre força notes.

El fet que tants vulguin accedir a un microcrèdit converteix el repte en majúscul. Probablement uns 30 el demanaran. Els vaig dir que, si aconseguíem uns 30 milions de xílings ugandesos, podríem fer un microcrèdit per cada un que presentés un projecte amb un valor màxim d'1 milió UGX. Això significa que si es poden recollir uns 7.500 euros, cada professor pot rebre un microcrèdit d'uns 250 euros. 

Realment és poc per cada un. Però és clar, és que venim de zero. Per això faig aquesta entrada aquí. Si sou dels qui ja heu col·laborat fa poc, no us hi atabaleu. Però si no, o bé si coneixeu algú que vulgui participar en un projecte tan significatiu per millorar la vida de gent realment pobra, serà molt d'agrair!! Si hi ha algú interessat i no sap com fer arribar els diners, que em faci un comentari (que no publicaré) donant-me el seu correu electrònic. I m'hi posaré en contacte. Tant si doneu poc com molt, tot és molt benvingut!!

Moltíssimes gràcies ja des d'ara!!

A la foto, el projecte de cabres d'una família ugandesa

Primeres experiències de microcrèdits

El projecte dels microcrèdits, pel qual us vaig demanar opinió fa temps, ja camina! I està anant molt bé. Molts em vau escriure per correu o altres mitjans, i d’aquí en va sortir el que fem ara. És totalment adaptat a la nostra realitat i necessitats. En aquests moments, hi ha 6.148 euros en circulació. En total s’han deixat 7.116 euros, però amb els diners dels primers que ja ho estan retornant s’han pogut començar dos nous microcrèdits. Per això dic que hi ha 6.148 euros en circulació en total. Això vol dir que, a mesura que els vagin tornant, els mateixos diners han de servir per ajudar més gent. I això ja està essent així, o sigui que fantàstic!

Properament espero poder-ne començar un per una noia que es vol empoderar amb una botigueta de sastreria, i els microcrèdits per als mestres de l’escola. Aquests darrers penso que requeriran força diners, però ho anirem fent amb el ritme que puguem. Agraeixo moltíssim les donacions que han anat arribant des que vaig parlar del tema per aquest projecte! Això ja és una realitat, i està obrint una gran porta d’esperança als qui els reben. Aquí teniu més detallats els casos concrets (quan n'hàgiu escoltat un i vulgueu escoltar el següent, crec que haureu d'actualitzar la pàgina per poder-lo escoltar):

EL PRIMER RETORNAT (0:40)

3 MOTOS I EL PRIMER FRACÀS (1:43)

UN ONCLE I UN NEBOT ANALFABETS (1:19)

EN MICHAEL (0:49)

L’OCHWO (0:33) 

A la foto, en Moses posant a punt la moto per al seu cosí Moize. En Moize aquella nit estava tan content que amb prou feines va poder dormir. A casa deien que mai no l’havien vist tan content

Fills del Nil

Aquí al monestir tenim el Nil relativament a prop. Les fonts del Nil són de visita obligada quan algú em ve a veure, i és molt interessant anar-hi amb barca i observar com les fonts subterrànies pugen fins a la superfície en el punt on s'uneix el Llac Victòria amb el riu Nil. Quan penses en tota la història que hi ha al darrere d'aquest riu fa impressió: els relats bíblics, les històries de piràmides i faraons... És una meravella veure les plantes de papir a tocar de la riba del riu i pensar en els tresors que es van escriure en papirs i que encara avui s'estudien.

Doncs bé, he acabat de llegir un llibre de Xavier Aldekoa basat sobretot en el paisatge humà d'aquest riu. L'ha recorregut d'un extrem a l'altre: des d'Uganda (amb unes pàgines ben interessants sobre la història recent d'Uganda) fins a Egipte, passant per Sudan del Sud, per Sudan, i també anant a Etiòpia (on reclamen també el naixement del riu). Les històries que hi explica són or pur per descobrir com és aquest riu avui de dalt a baix.

És considerat encara avui com el riu més llarg del món, tot i que hi ha qui reivindica l'Amazones. Tot depèn de com es compta la llargada, els afluents... Sigui com sigui, és un riu únic. 

Si heu llegit "Oceà Àfrica" (del qual vaig parlar aquí) i us va agradar, aquest també us el recomano. És que s'escriuen moltes tonteries sobre Àfrica. Però en Xavier Aldekoa sap de què parla.

La música dels 60 i altres

 

He vist la notícia que ha mort la Ronnie, solista del grup “The Ronettes”. Cançons com la de “Be My Baby” que us poso aquí m’encanten. No us sé dir el perquè, però la música dels 60 (i en part alguna dels 70) m’agrada molt. Jo soc del 75, per tant, ni havia nascut. Penso que potser és perquè em recorda a músiques que sentia de petit, o potser perquè el tipus de cançó em resultava sonorament més atractiva que altres estils. 

La música m’és un bàlsam increïble. Cada moment té la seva música apropiada. Músiques d’estils ben diversos. Quan em pregunten quina música m’agrada, he de dir que moltes i molt diferents entre elles. Però hauria d’afegir que cadascuna en el seu moment oportú.

I moltes circumstàncies que he viscut tenen la seva música particular, les seves cançons. No serà que tots tenim la banda sonora particular de la nostra vida?

Una escena surrealista

Va passar fa pocs dies en un hospital. Van comunicar a la família que la mare era morta. La van cobrir amb  un llençol, i van fer sortir els familiars de l’habitació per poder arreglar el cos. Un fill es va negar a sortir-ne. Al cap d’una mica, la mare va fer una sacsejada. El fill va córrer a avisar el personal mèdic, i efectivament, la mare no era morta. Posteriorment, els metges es van disculpar amb la família.

És curiós que la mare explica que va tenir una d’aquelles experiències que altres hem sentit a anomenar: allò que un està al llindar de la mort, veu com una llum o un lloc amb molta pau, i entén que encara no és la seva hora. 

Ara la mare ja és a casa. Els veïns havien anat a veure-la a l’hospital, i els havien dit que marxessin perquè era morta (cosa que es va escampar ràpid pel veïnat). M’ho explicava tot plegat el noi que estava a l’habitació amb la mare. En aquest cas, crec que la realitat supera la ficció.

Foto: la d’avui és l’obra “Fals mirall” (1929) del pintor surrealista René Magritte. Un surrealista va dir-ne que és un ull que tant et mira com és mirat.

Una àvia i els seus nets

El dia 7 de gener, suposo que venint de Catalunya, els Reis van passar per Uganda! Vaig rebre un vídeo simpatiquíssim d'una àvia amb els seus nets Martina, Paula, Josep, Ariadna, Mauro i Martí. Portaven una targeta a la mà amb la imatge que té aquest vídeo, s'ho havien currat. Es van presentar, em van dir unes paraules boniques sobre la feina que faig a Uganda i que volien col·laborar amb el programa de l'àvia per ajudar nens i joves que no poden pagar-se les operacions dels ulls. L'àvia cada any els dona diners per Reis, i em sembla meravellós que això es converteixi en solidaritat. Hi haurà nens que hi veuran gràcies a ells.

Algun cop he parlat de la importància dels avis. Són importants pel sol fet de ser els avis. Però si, a més, es converteixen en transmissors de valors i d'actituds de vida... què més es pot demanar? No vol dir que tots els avis hagin de fer les mateixes coses, cadascú trobarà la seva manera. Però és un luxe gaudir d'avis que puguin ser referents de valors per als més joves.

Felicitats a tots els avis i àvies que sou així!