La queixa de la Immaculate

Probablement recordareu la Immaculate, aquella anciana que netejava el nostre banc cada dia d'amagat abans que arribéssim a l'Església. Doncs bé, fa uns dies va caure pel carrer i es va fer mal als genolls i a la boca (crec que dissabte passat). El cas és que diumenge mai no ens veiem perquè anem a Misses diferents (jo en celebro una en anglès i ella va a la que es fa en Luganda). I dilluns i dimarts no va venir a la Missa del matí. Aleshores ja vaig pensar que, si l'endemà no apareixia, l'hauria d'anar a visitar per si li havia passat alguna cosa.

El cas és que dimecres sí que va aparèixer, i se'm va queixar perquè no l'havia anat a veure. Sempre ens saluda a tots, però la queixa anava clarament dirigida a mi. Em va sorprendre, però al mateix temps ho vaig trobar deliciós. Per ella, era evident que l'havia d'anar a veure. 

Ella sempre és molt amable i atenta amb nosaltres, molt efusiva saludant amb les dues mans alçades i esteses (no exagero) quan passem amb la furgoneta per davant de casa seva. Ens aprecia. Penso que, tot i tenir familiars, viuen lluny d'ella i a casa probablement se sent força sola (hi ha un fill que treballa fora tot el dia, i un net que apareix durant les vacances). La vam convidar a casa el dia de Pasqua per la pregària del migdia i a dinar, i va gaudir d'allò més. 

És zelosa de cara a nosaltres, més del que nosaltres ho som amb nosaltres mateixos. Si veu algú assegut al banc on ens solem posar a l'Església, els fa sortir sense miraments. Ens fa riure. 

Miraré la propera vegada de no deixar passar dies sense interessar-me per ella si no apareix. Accepto la seva exigència, i suposo que forma part de la missió. 

L'altre Déu

Fa unes setmanes vaig acabar de llegir un assaig que després vaig anar ruminant en la "Lectio" (les meditacions bíbliques) dels dies següents. Està escrit per la teòloga protestant Marion Muller-Colard (i publicat per Fragmenta Editorial).

És un llibret que sotragueja, escrit a partir de la pròpia experiència de vida de l'autora i amb la referència del llibre de Job com a teló de fons. Qüestiona l'existència d'un Déu que intervé en la història del creient, i jo diria que apunta a un Déu més transcendent que immanent (tot i que em sembla entendre que amb matisos). 

En primer lloc, penso que m'hi he d'acostar amb tot el respecte. Sobretot des del moment que l'autora expressa les seves idees a partir d'experiències fortes de sofriment i foscor. En tot el referent al sagrat, tant si és per part de persones creients o agnòstiques o no creients, crec que ens hi hem d'atansar amb cura perquè és un terreny molt personal. 

Ara bé, amb tota la consideració que em mereix aquesta escriptora, em pregunto si aquest Déu que no pot intervenir en la vida del creient és el Déu de Jesús. Certament hi ha aspectes del segle I que ens cal reinterpretar, i que hi ha elements que actualment coneixem d'una manera diversa al coneixement que hi havia fa dos mil anys. Però fins a quin punt ha d'arribar la reinterpretació?

De tota manera, l'autora qüestiona una relació amb Déu que pot ser molt de mercadeig per part nostra, una relació quasi comercial. És aguda i profunda, i no diu cap bajanada (al contrari!). 

Us comparteixo un pensament sobre la mort que ella escriu, citant François Dolto: "Com tots nosaltres, arribarà un dia que tu també et moriràs. Però no et preocupis: et moriràs quan hagis acabat de viure". 

Només els rics

Ahir vaig fer la meva classe setmanal de Luganda. A més de llegir les lectures de la Missa, rebo una classe pràctica per aprendre a comunicar-me. És un noi del barri amb una pronunciació boníssima. Vam convenir amb la seva mare que li faria un donatiu per classe, i això l'ajuda a pagar la quota de l'escola. 

Avui li he preguntat com es deia "tovalló". Concretament li parlava dels tovallons de paper, i he hagut de buscar una imatge a internet perquè no sabia de què li parlava. En veure a què em referia, em diu: "It's only rich people who use it" ("Només ho fa servir gent rica").

M'ha sorprès, però segur que té raó. Molts no es poden permetre comprar tovallons. I això m'evoca una altra cosa que ens trobem sovint a casa, quan convidem algú a dinar. Sempre posem forquilla i ganivet per a tothom, però molt sovint notes que no estan acostumats a utilitzar-los (especialment el ganivet). I aleshores els dic que posem els coberts per defecte, però que poden menjar tranquil·lament amb les mans.  

Durant dies un dels joves de la casa reia perquè vaig refusar que mengéssim unes llesques de pa de motllo plenes de formiguetes diminutes. Per a ell, era obvi que aquelles llesques no es podien malbaratar i calia menjar-les ni que et toqués empassar-te unes quantes formiguetes.

Són episodis que m'ajuden a tocar de peus a terra i a adonar-me de la realitat que molts d'ells viuen de manera quotidiana. 

En Conard

Molts recordareu en Conard, el noi que des de ben petit ha hagut de ser operat diverses vegades d'una malformació important a les dues cames. Aquesta setmana l'han tornat a operar de les dues cames a l'hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe).

Els darrers anys ha anat empitjorant fins al punt de tenir un dolor constant i caminar força malament. Sabíem que podia succeir, i que potser se l'hauria de tornar a operar abans d'acabar l'etapa de creixement (que és quan els metges ens van dir que amb tota probabilitat se solucionaria definitivament el problema). No podem assegurar si serà la darrera vegada o encara no. 

Vam demanar una cadira de rodes al Benedictine Eye Hospital (a través dels qui vaig conèixer aquest cas), però no en tenen cap. Ho vam demanar a CoRSU, però les que disposen són massa petites per a ell ja que ha crescut bastant. I finalment en vam comprar una. Hem quedat que, quan s'hagi recuperat, me la tornarà i mirarem de fer-la arribar a algú necessitat dels suburbis (a través de gent que segueixen els qui estan més necessitats en aquella zona). 

Abans-d'ahir en Thomas i un altre noi que està amb nosaltres van recollir en Conard a l'hospital amb la furgoneta, i ell, el seu pare i la seva germana van passar la nit a la "House of the Good Samaritan". No li vaig fer cap foto com altres vegades perquè estava amb dolor, però estava content de venir a casa nostra! D'aquí unes setmanes, en fer la primera revisió, m'agradarà anar amb ells a l'hospital per poder parlar amb els metges.

L'operació d'en Conard i la compra de la cadira de rodes ha estat gràcies als donatius regulars dels socis, que ens ajudeu a mantenir el fons d'atenció mèdica. Moltíssimes gràcies a tots!!!

Beca Josep Boan 2026

Alguns recordareu que l'any passat vam estrenar una beca en memòria d'en Josep Boan, impulsada per la seva mare. Aquesta beca la fan possible la M. Pilar i una família gironina. 

Aquest any ha anat a parar a en Tenas (llegit "Tenàs"), un noi d'una barriada pobra de Tororo que conec des de fa anys. La seva mare l'ha hagut de pujar ella sola i amb moltes dificultats. Fins l'any passat, la seva assistència a l'escola era intermitent a causa de no poder pagar la quota escolar. 

Ara ha començat a anar a un institut per cursar el segon de secundària. Està content i agraït. Les notes d'aquest primer trimestre no han estat brillants, però ha assegurat que s'esforçarà per millorar-les. 

Vam acordar amb la seva mare que ella li compraria els "requirements" a partir d'ara, és a dir, els materials necessaris per anar a classe i viure a la residència (llibretes, bolígrafs, sabó, pasta de dents, etc). Creiem que és bo que les famílies s'impliquin en l'educació en la mesura de les seves possibilitats.

Gràcies als qui feu possible aquesta Beca Josep Boan 2026!!

Cap a Tororo

Estic viatjant cap a Tororo, on passaré tres dies. Hi vaig un cop al trimestre, i això em permet trobar-me amb molta gent i fer moltes gestions.

Aquests dies he de comprar els "requirements" dels que tenim becats en diferents escoles. Això és tot el material que necessiten per al segon trimestre. I, com que estan en residència, implica elements molt diversos. He de recollir rebuts de les quotes que he pagat pel banc, per poder tenir un justificant. I em reuniré amb alguns d'ells. 

Tenim reunions de la granja de l'escola d'oficis i del programa social per als mestres de l'escola.

La furgoneta va força plena: un noi amb problemes a la vista que visitaran a la clínica oftalmològica en el programa que hi tenim, un dels joves acollits que ha d'anar al seu poble per gestions, un dels qui tenim becats va a visitar l'avi, i encara el germà d'un professor de l'escola de Tororo. De tornada hi afegirem un noi que, quan acabi els estudis, vol venir a viure amb nosaltres (ara hi serà unes setmanes, ja va venir fa temps i em fa molt bona impressió). També vindran dos més durant uns dies a la "House of the Good Samaritan". I encara un altre a qui li hem trobat feina de construcció a Kampala. 

Que Déu em doni salut per molts anys per continuar aquestes tasques, i bons companys que puguin ajudar en aquesta missió tan bonica! 

El suport dels qui ajudeu econòmicament o d'altres maneres m'encoratja. I Déu sobre tot.

PD: Hem sortit a les 6 del matí, i ja abans estava tothom a punt. I un noi que havíem de recollir a la carretera també. Això aquí és tot un èxit! :)

Una guerra justa

Dintre de la formació que donem des de la "House of the Good Samaritan", diumenge vam visitar un religiós ugandès de la congregació "Apostles of Jesus" que va fer una tesi doctoral sobre la resposta cristiana en un context de guerra. Ell va fer un estudi a partir dels conflictes viscuts al nord d'Uganda fa unes dècades, però els seus plantejaments són aplicables a qualsevol situació de guerra. A més del cas ugandès, ens va fer referència a altres conflictes actuals a nivell internacional.

Em va semblar interessant una reflexió que va fer sobre el concepte de guerra justa. Ens va dir que fa força dècades l'Església acceptava el concepte de guerra justa, però que ara ja fa bastants anys que no accepta la guerra com a vàlida per a la resolució de cap conflicte, i que sempre aposta pel diàleg. 

Em va agradar pensar que, en l'aplicació de l'Evangeli, l'Església també pot evolucionar i arribar a una comprensió més propera a l'esperit original de Jesús. Que sempre tenim cami per recórrer, i que no és impossible. A nivell individual, i a nivell col·lectiu.

Com a individus i com a societat podem empitjorar, però també podem millorar. I em dic que primer de tot, abans de criticar res, hauria de millorar jo personalment i viure en més consonància amb l'ensenyament de Jesús.