dijous, 2 de febrer de 2023

A l’Església de Montserrat de L'Havana!


Aquests dies he aprofitat l'estada a Cuba per reunir-me amb el Centre Català de L'Havana, i m'ha ajudat a entendre la gran vinculació de Catalunya amb Cuba. Per sorpresa, en dir que havia nascut a Malgrat, em van parlar amb tota mena de detalls d'un malgratenc que havia fet fortuna a Cuba com a farmacèutic. 


I he visitat l’Església de Montserrat al centre de L'Havana. En un carrer força transitat,  estava amb les portes ben obertes (cosa que em diuen que no és massa habitual). Em vaig acostar a la imatge de la Moreneta (que, per ser en el presbiteri,  no estaria permès), i vaig cantar-li el Virolai. Quan cantava les darreres notes (havent reprès la tornada,  després de l'estrofa) vaig sentir uns passos que s'atansaven. Em vaig imaginar que em renyarien (hi tenien dret). I la sorpresa va ser que una devota de la Moreneta va voler saber amb emoció si venia de Montserrat. Era la sagristana. I després s'hi va afegir un home que estava a l'entrada, que també treballa a la parròquia. Em van preguntar moltes coses sobre la santa imatge i sobre Montserrat, amb àvid interès. I van explicar la devoció que els cubans també tenen per la Moreneta, i com hi van a pregar molt sovint. A continuació, aquell senyor va anar a buscar una col·lecció de postals que tenia de Montserrat i li vaig anar explicant què s'hi veia. 


A les escales del presbiteri i de cara a la Mare de Déu, hi havia un reclinatori i una panera amb pregàries dels devots. I just a sota de la Moreneta hi havia un escrit llarg sobre el sentit de la santa imatge. Quina visita més entranyable!




dilluns, 30 de gener de 2023

Concelebrar o no?


Fa dies vaig conèixer el director d'un centre per a nens amb síndrome de Down a L'Havana. El centre depèn de la parròquia la Milagrosa, portada pels pares paüls. L'alimentació la paga el govern, i la resta ho ha d'aportar la parròquia. Ell em va animar a unir-me a la Missa del diumenge. Li vaig preguntar si podria concelebrar, i em va dir qie hi anés amb temps i ho parlés amb el mossèn. 

Ahir hi vam anar, doncs, un monjo coreà de la comunitat i jo mateix. Al monjo li va dir que ell podia concelebrar, i a mi em va mostrar malfiança del fet que fos sacerdot. El monjo coreà (a qui ja coneix) li va dir que sí que en soc, i tot i així el pare paül mostrava reserves si no li ensenyava un certificat oficial. Aleshores li vaig dir que ho deixéssim córrer, i que assistiria a la Missa com un fidel. A veure, havia suggerit de concelebrar com un gest de comunió amb l’Església cubana, em va semblar que seria un signe bonic. No m'esperava aquella reacció. Al final de la Missa, quan ens vam saludar li vaig comentar amb bones paraules al mossèn que em semblava que, si el pare benedictí (al qual ell ja coneixia) li deia que jo era sacerdot, no veia el motiu per no creure'l.

Els dos monjos vam captar que aquell sacerdot cubà havia actuat mogut per la por. De qui? De què? És un signe d'un context molt complex a molts nivells.

divendres, 27 de gener de 2023

Obsolescència què?


La primeríssima impressió per les carreteres de Cuba és que he canviat d'època. Hi ha multitud de cotxes que nosaltres consideraríem de temps pretèrits, i que aquí corren com si res.

Em diuen que s'han hagut d'espavilar a causa de l'escassetat o dificultats. I que han trobat maneres de reparar vehicles, i de donar-los llarga vida. 


Això, evidentment, em fa qüestionar el nostre sistema en el qual cada x anys has de canviar de cotxe, de mòbil, del que sigui perquè s'ha fet malbé. I que ja ho fabriquen amb la intenció que la seva durada sigui limitada, i n'hagis de comprar un de nou. L'obsolescència programada. 

En aquest sentit, queda clar que un altre model de funcionament seria possible. 


dimarts, 24 de gener de 2023

Cap a Cuba


En assistir al Capítol General de la congregació de St. Ottilien, el superior de la comunitat benedictina de Cuba (amb el suport de l’Abat President) em van demanar si podria anar a predicar un recés a aquella comunitat. És un recés que organitzen cada dos anys amb algú de fora, i la congregació paga el vol, gestiona el visat i tot el que convingui.

Per tot el que vaig sentir al Capítol General i compartint directament amb el superior, és una petita comunitat que travessa dificultats considerables en bona part per la precarietat en què viuen. S’allotgen en el que nosaltres anomenem  “containers”. Visc aquesta experiència com un honor, i al mateix temps com una responsabilitat per encertar les paraules més oportunes que els ajudin. 

Sincerament, Cuba és un país que no m’havia atret mai. Però m’agrada anar-hi per poder viure uns dies amb ells i com ells, més enllà del turisme. Lògicament també intentaré fer alguna visita. 

Avui agafo el vol. Pel que em diuen, és complicat tenir internet a la zona del “monestir”. Si puc, us escriuré des d’allà. I si no, torno el 10 de febrer.

Si sou creients, us agrairé alguna pregària per aquesta comunitat i perquè els pugui fer un bon servei. 

dissabte, 21 de gener de 2023

El camí del monjo


El llibre que va ser publicat en la col·lecció Saurí just abans del meu Oikía es titula “El camí del monjo” i he gaudit de debò llegint-lo. D’una banda, per una raó personal: tot llegint les converses transcrites, he recordat les tantes converses que havíem tingut quan ell era el Mestre de novicis i jo tot just m’iniciava en la vida monàstica. La transcripció literal de la conversa, amb repeticions de paraules i altres detalls propis de la conversa parlada (innecessària per a altres lectors) a mi m’ha ajudat a imaginar en Ramon en directe. 

D’altra banda, òbviament, he gaudit llegint-lo pel contingut. En Ramon és un home que pensa. Un judeocristià conscient que malda per fer ponts amb l’altre, amb aquell que aparentment podria semblar divers. Un monjo que busca Déu i que ha comprès el camí com una paràbola de la vida. Un home arrelat però constantment en camí i, des del meu punt de vista, amb una visió holística que s’expressa de vàries maneres. Un expert de la Bíblia, tot i que no s’hi considerarà mai a si mateix. Un amant de tot allò que és humà, cercant-hi la petja divina. 

M’impressiona com, malgrat la fragilitat de la malaltia, es fa present una i altra vegada aquí Uganda sobretot a través del correu electrònic. Un home de comunió. 

Gràcies a Salvador Giralt per la seva qualitat de llevador!

Llegiu-lo, i gaudiu-ne. 




dimecres, 18 de gener de 2023

Fills de puta


Tots hem sentit aquesta expressió manta vegades. A mi em sembla molt malsonant per més vegades que la senti, potser perquè he conegut el món de la prostitució una mica de prop.

És una expressió que em va venir durant la visita a un dels suburbis de Kampala. Em van explicar que algun d’aquells nens que havíem vist eren fills de prostituta, per tant de pare desconegut i posteriorment abandonats per la seva mare. Les mares sovint són massa jovenetes, i exercint la prostitució en els slums com una manera de sobreviure.

Us imagineu saber que el pare podria ser un de milers d’homes anònims que simplement han volgut fer sexe amb la vostra mare, i que posteriorment la vostra mare us ha abandonat perquè vau néixer només producte de la mala sort? A qui deus pensar que li importa la teva vida? M’esgarrifa com podem arribar a ser els humans.

Però us puc dir també sincerament que ara entenc més aquesta expressió dura de “fill de puta”, perquè expressa un estat de desgràcia que ben tristament existeix. I poques situacions més dures hi deuen haver. 

La foto és novament negre sobre negre. Però vaig conèixer una gent que n’han rescatat alguns del carrer. Al món sempre hi ha gent bona. 

diumenge, 15 de gener de 2023

Als suburbis de Kampala


Encara em costa trobar paraules per compartir-vos la visita als suburbis de Kampala. Em vaig sentir completament superat. La misèria que vaig veure va resultar ser molt més gran del que m’hauria imaginat. Ara ja fa dies, però continuo necessitant temps per pair tanta i tanta misèria. I tanta merda, literalment. Les aigües residuals eren presents per tot arreu en el més gran dels suburbis que vaig visitar. I em deien que, quan plou, els carrerons s’inunden durant dies amb tot el risc d’infeccions que això comporta per als qui hi malviuen.
Hi ha nens del carrer, orfes o bé abandonats essent encara ben petits. Habitacions on sobreviuen (o no) massa gent. Dedueixo que hi deuen haver moltes rates, i em confirmen que sí: abunden les rates per la zona, i les serps en els matolls.

Escassetat de menjar, dificultats per comprar medicaments, estranyament i aparentment (repeteixo: aparentment) poca presència d’ONGs. Pel que em diu vària gent, els capellans no solen trepitjar molt els “slums” (així anomenen aquests suburbis). Administren els sagraments a la parròquia, bàsicament. I les ajudes als més pobres solen venir dels mateixos habitants dels slums. Les ajudes de la comunitat cristiana solen arribar a través dels catequistes o d’agents enviats per la parròquia. Agafeu-vos tot això amb pinces, també podria ser que hagi ensopegat persones que no tenen tota la informació. Intentaré obtenir-ne més quan pugui. Però de moment, necessito força temps per pair el que vaig viure.

En tot cas m’ha semblat que avui, dia de Sant Maur i Sant Plàcid, deixebles de Sant Benet, era un bon dia per compartir-vos aquella experiència que m'interpel·la molt. 

Foto: disculpeu, però no n’he trobat cap més que em fes tant el pes com aquesta. Negre sobre negre. Moltes preguntes en el cap i en el cor.