Extremar precaucions

Fa uns dies va haver-hi un incident que em va pertorbar: un home de mitjana edat va ser atacat en ple carrer al migdia per cinc persones de mitjana edat. El van apallissar per robar-lo, deixant-lo ensangonat. Li van robar el mòbil, les sabates (algú va dir que també la samarreta) i van fugir per un carreró que dona als slums. Em diuen que hi havia algú presenciant-ho i sense fer res. I ho puc entendre: devia tenir por perquè són persones perilloses.

Ho vaig saber per nois que ho van veure des d'un pis elevat de la seva escola. Jo he passat sol prop d'allà vàries vegades. És a tocar dels slums, però durant el dia no és considerada una zona perillosa. L'endemà hi vaig haver d'anar, perquè havia de parlar amb els mestres d'un noi que tenim becat en aquella escola. I vam extremar les precaucions: vaig sortir de la furgoneta en segon lloc i just davant la porta de l'escola, i en sortir ho vam fer igual.

Aquests dies miro de no anar sol pel carrer (tot i que a vegades és inevitable). El fet de ser blanc afegeix perillositat, perquè veure un blanc és veure algú que al seu entendre ha de portar diners per força. El que em fa més impressió és pensar que, si em passés alguna cosa seriosa a mi, els programes en bona part se n'anirien en orris. No els podem posar en risc. 

Preguem. I com deia Jesús: "sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms". Ambdues coses, i no l'una sense l'altra. També he pensat que, si m'intentessin atacar, provaria de parlar amb ells. Però no m'ho imagino gens fàcil. Que Déu hi faci més que nosaltres.

Foto: Joaquim Burjons 

Com ser terra bona?

Recentment en Joan Capdevila, en un comentari, es preguntava en referència a la paràbola del sembrador: "Qui decideix on cau la llavor? Podem canviar la nostra actitud davant les dificultats i problemes de la vida?". En una homilia recent, vaig preguntar als infants si creien que érem terra bona o no. Algú va opinar que alguna gent sí i altres no. Però vaig estar més d'acord amb qui va dir que tots a vegades som terra bona i a vegades no.

Aleshores els vaig preguntar si es podia millorar la qualitat d'una terra quan no és prou productiva. Hi ha una solució fàcil per obtenir més producció: un fertilitzant químic. És ràpid i fa créixer la planta, però a la llarga pot perjudicar la qualitat de la terra. En canvi, hi ha solucions naturals que requereixen més temps (uns quants mesos) però que poden millorar realment la qualitat del sòl: adobs o composts naturals. 

Com els éssers humans: a vegades volem solucions ràpides a qualsevol tipus de problema, però n'hi ha que requereixen temps i constància. Les solucions ràpides a voltes poden ésser superficials. 

Els vaig parlar del compost espiritual que ens pot ajudar a ser terra bona, és a dir, facilitar que aquesta Paraula de Vida arreli en nosaltres i doni fruit. Alguns elements positius d'aquest compostatge: la pregària diària, la meditació de l'Escriptura, el sagrament de la reconciliació, l'Eucaristia, rebre un acompanyament, les obres de caritat... Cadascú pot potenciar més un element o un altre, però tots poden esdevenir benedicció.

100 socis

A "El gra de mostassa" hem arribat a 100 socis. És una fita per a nosaltres, i us en donem molt molt molt les gràcies!!!

Cada mes rebem donatius puntuals, i sense aquests donatius no podríem pas tirar endavant tots els projectes que tenim iniciats. Però en el cas dels socis, us agraïm moltíssim el fet que us comprometeu amb l'associació de manera permanent (bé, no hi ha res de permanent en la nostra vida terrenal, però ja m'enteneu). Això ens dona una tranquil·litat a l'hora d'afrontar les despeses regulars i ens permet no estar amb l'ai al cor de si un altre mes rebrem els diners necessaris.

Quan va venir la Lluïsa, li vaig remarcar que tot això que ella va comprovar sobre el terreny és una feina col·lectiva de tots, inclosos els qui ens envieu diners. Jo estic a primera línia de front, és evident, però sense vosaltres no podria pas fer quasi res del que faig. Em va dir que, a través dels projectes, s'estan canviant vides; en dono gràcies a Déu i gràcies a vosaltres!

En assolir aquesta fita només us demanem que, si podeu parlar d'El gra de mostassa a algú, ho feu si us plau. Perquè quants més serem, més podrem empoderar els més necessitats i donar-los la dignitat que es mereixen com a éssers humans.

Per a vosaltres, aquesta foto d'un camp de plantes de mostassa. Els grans de mostassa han començat a donar fruit!

Quan quelcom se'ns resisteix

La Lluïsa ens va portar un joc matemàtic molt estimulant: cinc peces desiguals que havien de formar un quadrat perfecte si es posaven en la posició precisa. A casa nostra, un el va resoldre amb dos minuts i els altres no se'n van sortir. El vam fer a l'escola, i mentre els alumnes practicaven els diferents tipus de dòmino que us vaig comentar, anaven passant per una taula on els presentava el joc i els donava tres minuts per resoldre'l. 

Dos ho van aconseguir, i els altres alumnes no se'n van sorprendre perquè els consideren dels més intel·ligents de l'escola. Però us volia compartir una altra reflexió que em va suscitar l'observació de tots els qui anaven passant per allà per provar-ho. 

Hi havia alguna col·locació de les peces que semblava lògica, però no donava el quadrat com a resultat. I em va fascinar comprovar com la majoria, tot i que quan ho provaven era evident que aquella posició de les peces no donava un quadrat, continuaven intentant ajuntar les dues peces que aparentment encaixaven. I bastants s'encallaven en això. En altres casos, intentaven fer encaixar dues peces que clarament no anaven juntes i, malgrat que era evident i ells mateixos ho veien, s'entestaven en continuar-ho intentant forçant les peces. 

Vaig pensar que hi havia molta psicologia en tot plegat. Els guanyadors, de fet, en veure que la col·locació més lògica no funcionava, van provar altres alternatives no tan evidents fins a trobar l'encertada. Em va fer reflexionar en com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix. A vegades la insistència posant-hi la banya pot ajudar a resoldre el problema, però altres vegades pot ser com fer cops de cap contra una paret (és a dir, quelcom estèril perquè probablement et trencaràs el cap abans que la paret). 

Algun alumne mirava el cronòmetre amb un cert neguit, un ho va deixar córrer abans d'acabar els tres minuts veient que no se'n sortia... Cada un afrontant aquell joc en forma de repte segons la seva personalitat. 

A la foto, els dos guanyadors amb un premi que els va encantar: una calculadora.

Visita de la Lluïsa

No sabré descriure amb paraules la joia de rebre la Lluïsa a Uganda. Ella formava part de l'equip de catequistes de Confirmació de la meva parròquia abans de ser monjo, i entre tots els qui formàvem l'equip ha quedat una amistat molt bonica. Des de fa temps, s'ha compromès a ajudar l'associació El gra de mostassa, i per tant ha estat molt interessant que pogués conèixer els projectes de primera mà.

Va quedar impressionada per les cases i l'ambient on viuen algunes de les famílies als slums. Vam visitar-ne algunes que tenen un fill en el nostre programa de beques, així com la de dues persones de l'equip que vam crear per tirar endavant aquest programa. Va tenir una reacció semblant a la meva primera vegada: com pot ser que com a éssers humans permetem que altres persones visquin en condicions a vegades tan miserables? Es va poder fer el càrrec del canvi bestial que suposa per a aquestes criatures poder anar a l'escola gràcies a rebre una beca.

A més de les activitats habituals de les visites, va organitzar jocs matemàtics per a les classes grans de St. Henry's Primary School i va anar d'allò més bé! Els alumnes i també el mestre es van adonar que el joc pot ser una bona eina en alguns moments per practicar allò que s'ha après. Els va ensenyar el dòmino normal, però també un dòmino amb operacions matemàtiques i un altre amb fraccions!

Vam anar a Tororo, i entre altres vam fer una reunió per parlar de la granja de l'escola d'oficis i vam visitar l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph (els dos joves amb discapacitat física que tenim becats).

A la House of the Good Samaritan s'hi va trobar molt bé i es va crear un molt bon ambient amb els joves que hi viuen. 

Va marxar amb ganes de tornar! Però ella des de Catalunya també fa molta feina per al bé de l'associació, i per tant, per al bé de tots els qui se'n beneficien! Moltes gràcies Lluïsa!!

Un accident terrible

Uganda està consternada. Dijous a la nit hi va haver un accident on van morir més de 20 nens. Divendres casualment vam passar pel lloc de l'accident sense saber-ne res (prop de Sipi Falls, a Kapchorwa), i ja vam veure l'autocar bolcat i amb tot de gent al voltant. 

A Uganda hi ha molts accidents de trànsit, moltíssims. Hi ha diverses raons: mal estat de moltes carreteres, absència d'il·luminació a la nit, vehicles que no estan en condicions, i conductors temeraris al volant. Això fa un còctel explosiu que cada dos per tres provoca accidents seriosos. 

L'any passat el govern va fixar unes directrius per a les sortides escolars, i això incloïa la prohibició de viatjar més tard de les 6 de la tarda (quan es fa fosc) o la possibilitat de fer viatges amb nens de pàrvuls. Algunes escoles han vist en aquestes sortides la possibilitat de generar ingressos per a l'escola (i algunes clarament se n'aprofiten). 

A causa d'aquest accident tan mortífer (l'accident va tenir lloc més tard de l'hora autoritzada i amb infants més joves del que és permès), el ministeri ha cancel·lat de manera indefinida totes les sortides escolars i ha anunciat una revisió de les directrius presentades l'any passat. 

Nosaltres hem organitzat sortides a l'escola on estic, respectant totes les directrius del govern, i han anat molt bé. Ho hem fet amb les visites que han vingut de Catalunya, i per tant sense cap cost per a les famílies (que, recordem-ho, viuen majoritàriament als slums). Veurem què estableixen a partir d'ara, i com ens hi podem adaptar.

És probable que no sentíssiu res de l'accident. Els mitjans catalans i espanyols penso que no n'han dit res. Sí que se n'han fet ressò mitjans internacionals que solen seguir més les notícies que ocorren a l'Àfrica.

Foto: Reuters

Qui són els bons i qui els dolents segons el llibre de Jonàs?

La història del profeta Jonàs és deliciosa! El profeta és enviat a convertir un poble pagà, i no se li acudeix res més que fugir de Déu i fer-se el sord a la seva crida. S'embarca en un vaixell que el porti ben lluny d'allà on ha estat enviat. I lògicament el vaixell sofreix una gran tempesta amb el risc que tots els qui hi viatgen morin al mar.

Els mariners descobreixen que la culpa és d'en Jonàs. I m'ha fascinat un detall ple d'humanitat. Els mariners no eren creients de la religió d'en Jonàs, creien en altres déus (per tant, eren considerats pagans en aquella època). I quan en Jonàs els reconeix que sí, que ell és el culpable i que l'han de tirar al mar, els mariners fan quelcom sorprenent: es posen a remar intentant tornar a terra! Per tant, tot i saber que en Jonàs és el responsable d'aquell desastre, intenten salvar-se amb ell!!! 

Al final, és clar, l'han de llançar al mar. Però ho han intentat evitar, i aquest és un missatge molt potent. A més, posteriorment en aquest mateix llibret els pagans als quals en Jonàs acaba predicant es converteixen ràpidament! I en Jonàs s'empipa de mala manera.

Quina història més potent! Aquell que se suposava coneixedor de la Veritat i convertit, és qui fuig de la crida de Déu. I aquells considerats pagans i allunyats de la Veritat, demostren un cor bo. Com deia Jesús: "Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti". Òbviament, som tots els qui ho hem d'escoltar.