El dia de la independència

Ahir es va celebrar el Dia de la Independència a Uganda. El primer ressò va ser que al final de la Missa el celebrant va demanar que cantéssim l’himne nacional, i fins i tot jo el vaig cantar! Amb un somriure li vaig dir a en Pep: “perquè després ens diguin a nosaltres que som nacionalistes!”.

Trobo molt bonic com la gent es felicita aquest dia, com si de la nostra Diada es tractés. I m’agrada comprovar com se senten tots ugandesos i com estimen el seu país. En aquest cas, em sembla especialment significatiu perquè tots veuen grans deficiències en el país a nivell d’educació, de sanitat, són crítics amb la corrupció… però és el seu i l’estimen.

Penso també que és interessant que s’hagi creat aquest sentiment col·lectiu sabent que aquest país no deixa de ser la unió de diferents tribus (amb una predominant, que és la dels Baganda).

Constato que viuen aquesta independència com la possibilitat de ser ells mateixos sense dependre de ningú (encara que són conscients de les dependències que encara tenen a nivell internacional). I no deixa de ser curiós que cap d’aquests països vol tornar a dependre d’aquell país del qual es van separar, tot i passar penúries.

Un parxís desafortunat

Com recordareu, faig classe de música als monjos joves. Com que havia de passar uns dies fora, els vaig encomanar practicar amb uns vídeos durant dues classes. El nivell d’aquest grup és molt baix, i vaig pensar motivar-los organitzant un joc (ho vam fer un dia i van xalar) i donant algun premi als millors.

Doncs bé, el segon dia que havia de ser absent va resultar que em vaig poder fer present a mitja classe. I hi vaig anar amb aquests premis al sarró. Però quan m’hi atansava, vaig sentir un soroll de daus com si juguessin al parxís. I efectivament: alguns no hi eren, altres jugaven al parxís o no feien res… i només un estava practicant. Els vaig dir que estava decebut, que realment els feia falta practicar i els vaig explicar la idea de la motivació que havia portat.

Sé que el Mestre de Novicis va parlar amb ells. I algun dia després, dos d’ells em van venir a entregar una carta disculpant-se. Em demanaven que considerés perdonar-los. I tant! Vaig pensar que tenia molt valor aquell gest, perquè els devia fer una certa vergonya. I els vaig donar dos dels premis que havia preparat per valorar el gest de demanar perdó. No s’ho podien creure.

Em va semblar que tot plegat sonava infantil, si només has d’aprofitar el temps quan tens el professor al davant (i més amb l’edat que tenen). Però també vaig pensar que aquesta reflexió és aplicable a mi i a tothom: per què fem les coses? Ens comportem igual si ens veuen o si no? 

I recordo la reflexió d’un predicador que va venir a Montserrat fa força anys. Va dir-nos que si Jesús al desert hagués cedit davant la temptació, probablement ningú no ho hauria sabut. I continuava: “però hauria estat honest amb ell mateix?”.

Pregària a Sant Francesc

Estem en un món on sembla que el llenguatge de les armes sigui el que prevalgui. Tu que vas ser portador de Pau en la visita al sultà, ajuda’ns a fomentar la Pau en el concret de cada dia.

Estem en un món on sembla que, a vegades, més que avançar es facin passos enrere. Tu que vas ser un home de confiança des de la indigència més pregona, ajuda’ns a fer créixer l’esperança allí on convingui.

Estem en un món on es promou la polarització, els extrems, la dissensió. Tu que vas reconciliar el bisbe i el podestà d'Assís, ajuda'ns a ser constructors de ponts.

Estem en un món on sovint no es percep l'Església com a digna representant de Jesús. Tu que vas esforçar-te al màxim per imitar-lo, ajuda'ns a fer de Jesús i de l'Evangeli el nostre centre.

Estem en un món on les diferències entre països i continents són abismals. Tu que vas ser amic i germà dels pobres i marginats, ajuda'ns a ser sol·lícits amb tots els qui pateixen.

Fotos: Sant Francesc al jardí dels monjos, a Montserrat.

En el desconcert

Reconec que a vegades no em surten les paraules, i per això hi ha temes que no els toco en aquest espai: els desastres que ha fet l'Església, les tragèdies que cada dia causa la humanitat... Aquestes setmanes, dia rere dia, contemplem amb astorament com s'està fent la vida impossible o com s'està matant directament tantes i tantes persones! I amb la connivència d'altres països! Com a humanitat, no ens en sortim. I fa vergonya. 

Hi ha una persona que, quan se'm confessa, a més d'expressar les seves faltes dedica una part a demanar perdó per diverses fragilitats de la humanitat. L'hi trobo tot el sentit: aquesta persona demana perdó per faltes de la humanitat que no ha comès personalment com assassinar, però l'important és que fa seves aquestes misèries de la condició humana. S'ha descobert a si mateixa com a part de la família humana, i se sent corresponsable de totes aquestes realitats. 

Enmig d'aquesta humanitat ferida, a vegades només l'art o la pregària pot vehicular tant dolor o desconcert. Un vídeo que em resulta un bon canalitzador d'aquest sentiment és el que us ofereixo aquí: "Agnus Dei", de Samuel Barber. Amb una lletra prou explícita: demanant a l'Anyell de Déu, qui lleva el pecat del món, que tingui pietat de nosaltres i ens doni la Pau. Aquesta versió és d'un dels meus grups preferits: "Voces8", i la soprano principal (Andrea Haines) és la representació de la Bellesa que tanta falta fa en un món tan desconcertat.

Som meteorit

L'altre dia, quan reflexionava sobre la responsabilitat de cadascú de nosaltres en allò que voldríem que canviés, no pensava només en relació als pobres. Encara que lògicament això és el que em toca més de prop, tenia present tot d'altres situacions que ens poden portar a desitjar un canvi en el qual ens podem implicar activament o no.

Aquí dalt us he posat un acudit que em fa riure. La compradora diu "em pots donar una bossa de plàstic?", i la peixatera li contesta "ja és dins!". Una bona resposta per significar el desastre del plàstic llençat per tot arreu: aquí Uganda és terrible, però també en els oceans. 

Em va impactar una frase del Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres: "En el tema del clima, no som els dinosaures. Som el meteorit. No només estem en perill, sinó que som el perill. Però som també la solució". 

I sí, com sempre se'ns diu, estic d’acord que ens cal individualment fer accions en favor del planeta. Però aquests gestos penso que no són suficients: cal pressionar els qui tenen més poder de decidir i també d'embrutar el planeta perquè deixin de fer-ho. 

Celebro l'aposta ecològica del Papa Francesc, tan entroncada en l'espiritualitat cristiana. I m'agradaria que m'anés impregnant, perquè em sembla que encara em falta molta més consciència. 

De les paraules als fets

Fa uns dies vaig rebre dos comentaris referint-se al tema dels immigrants que jo havia exposat. Eren d’en Ramon i la Maite, i en una línia semblant: es preguntaven què feien ells per facilitar que els immigrants no hagin de marxar dels seus països, i també què fem per acollir-los quan arriben. Ho plantejaven en primera persona, i això em va agradar (tot i que això no es justifica en el seu cas, perquè ambdós han col·laborat amb “El gra de mostassa” i és una manera ben bonica d’ajudar els africans perquè puguin progressar en el seu país!). 

Però lloo aquesta actitud d’en Ramon i la Maite de reflexionar-ho en primera persona. L’acudit que us poso com a imatge és ben explícit: un orador pregunta “qui vol el canvi?” i tothom alça el braç ben decidit. A continuació pregunta “qui vol canviar?”, i ni una sola persona. Una cosa és la teoria, i una altra la pràctica. Una cosa són els bons desitjos, i l’altra les accions. Fins i tot ens podríem aventurar a afirmar que una cosa és el postureig, i l’altra el compromís de veritat.

Crec que un dels autoenganys a l’hora de comprometre’s és que allò no va amb tu, que et sap greu però que (el que sigui) tampoc no és culpa teva. O que tu sol no tens la capacitat de canviar-ho tot. O encara pitjor, criticar els qui almenys fan alguna cosa. 

Ets dels qui voldries que en el món algunes coses canviessin? Ets dels qui fas quelcom per afavorir aquest canvi, ni que sigui en petita mesura? 

Per riure, un taller de fòbies

Diuen que els britànics tenen un humor particular, i així també m'ho sembla a mi. Un humor genial! Aquí us poso un vídeo d'un taller de fòbies que em fa molta gràcia. Per als qui no sabeu anglès, l'explico a sota del vídeo. 

El qui dinamitza el taller els diu que ell mateix té fòbia a escoltar l'exclamació "Ah" (la qual lletreja per evitar la fòbia). En Jim, el següent, té fòbia a les disculpes (cosa que els anglesos utilitzen contínuament). La Karen té fòbia a les repeticions. La següent en té als silencis incòmodes (i quan callen just després ella està a punt de desenvolupar-la). I el darrer borda amb les fòbies dels altres.