La llestesa de Miquees

El profeta Miquees escriu uns versets bellíssims sobre un futur amb pau universal: 

"Forjaran relles de les seves espases

i falçs de les seves llances.

Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra

ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.

Cadascú s’asseurà a l’ombra de la seva parra

o de la seva figuera, sense por de ningú. 

Ha parlat el Senyor de l’univers".

M'agradaria compartir algunes reflexions:

Miquees és llest en dir que, en aquest futur somniat, els pobles no només no lluitaran sinó que "no s'entrenaran mai més a fer la guerra". Perquè, davant de la possibilitat del Mal que és real, no podem ser ingenus: ens cal evitar totes aquelles situacions que ens poden abocar a estar dominats pel Mal. I ho hem de fer intel·ligentment. Per tant, cal fugir no tan sols de les accions directes de Mal sinó també de totes les circumstàncies que ens hi poden conduir. I això té aplicacions en la dimensió col·lectiva però també personal.

Acaba dient: "Ha parlat el Senyor de l'univers". Sí, la pau és desig de Déu. 

Alguns em compartiu a vegades el neguit que us provoca la deriva del món en general. I és comprensible, tot i que penso que la sensació de caos incontrolat ha estat present en molts moments de la història de la humanitat. 

En aquest text Miquees es refereix a la vinguda del Messies que ha de significar aquest regne de pau universal. Aquest regne té una dimensió de do (com tot a la vida!) però també som nosaltres els qui l'hem d'anar fent possible, en el dia a dia. I evitant de caure en la trampa simplificadora de separar el món entre bons i dolents, i revisant de quina manera nosaltres personalment també podem fer relles de les espases i no entrenar-nos a fer la guerra en la nostra quotidianitat.

Foto: Escultura "Let Us Beat Swords into Ploughshares" ("Convertim espases en relles"). Obra en bronze d'Evgeniy Vuchetich, donada per la Unió Soviètica a les Nacions Unides el 1959.

De Barcelona a Kampala

L'Olga va saber d'una botiga de roba de Barcelona que tancava per jubilació de les seves propietàries. I els va parlar d'El gra de mostassa i de si voldrien col·laborar donant-nos roba. 

Hi van accedir i el resultat va ser una munió de vestits de noia i de dona que han fet feliç moltes ugandeses principalment dels slums de Kampala. Era roba nova i de qualitat.

Sovint penso que per ajudar no calen molts diners, sinó ganes. Hi ha mil maneres de col·laborar, i solem estar oberts a propostes de caire molt diferent. 

Aquestes darreres setmanes estem en contacte amb dues ONG del Brasil que han mostrat interès en els nostres projectes.

Si mai teniu cap idea, escriviu-nos aquí i en parlem.

L'Hèctor, teatre i política

Aquests dies hem tingut una visita potser més atípica que d'altres: un home format a l'Institut del Teatre que al mateix temps ha estat molt implicat en política a l'Ajuntament de Barcelona i actualment a la Generalitat. No el coneixia, però coneguts comuns ens van posar en contacte i el resultat ha estat ben fecund!

Va organitzar un taller de teatre per als alumnes de Saint Henry's Primary School. Amb només tres dies no es poden fer filigranes, però va escollir la història d'una llegenda de la tribu dels Baganda (la més present a Kampala) i va ensenyar recursos interessants per tenir en compte a l'hora de fer teatre. 

Com que continuem amb la prohibició de sortides escolars, va fer possible que els alumnes anessin a peu a jugar un torneig informal en un camp amb gespa artificial. Com van xalar tots plegats!!! D'entrada els va guiar a través d'exercicis d'escalfament, i després el professor d'esports va coordinar els diferents partits de futbol. 

A la House of the Good Samaritan ens va fer una xerrada sobre el seu itinerari professional, posant l'accent en l'etapa actual a la Generalitat. Tremendament interessant.

Gràcies per visitar-nos, Hèctor!!

Orgull per la Stella

Aquests dies soc a Tororo, i vaig visitar la Stella perquè m'arreglés unes camises. Aquí podeu llegir com va començar la seva història, quan li vam deixar diners en el Programa Social i com els havia utilitzat tan bé per empoderar-se.

Vaig tenir una alegria gran en arribar-hi! Ha fet créixer el negoci, ara també ven alguns productes frescos i fa vestits molt bonics que mostra fora de la botiga-taller. I té dues aprenents (són les qui apareixen a la foto). 

Li vaig preguntar si tenia plans, i em va dir que molts. Una dona emprenedora. Vol comprar un terreny, construir-hi la seva botiga i així no haver de pagar lloguer com ara. I que no sigui molt lluny de casa, així estalvia el transport.

Ella va explicar a les aprenents que nosaltres érem a l'inici de tot. Però la realitat és que la nostra missió és només donar oportunitats, i després depèn d'ells aprofitar-les o no. La Stella és l'exemple d'una persona que va aprofitar-ho com un trampolí que l'ha fet ser on ara és. Una alegria!!

Mirada llarga

El dia a dia sovint és molt exigent a tot arreu, i ens demana prendre decisions que a vegades no poden ser lentes. Però em sembla que hauríem de prendre-les amb mirada llarga com les girafes, és a dir, amb capacitat de projectar com pot ser el futur o com volem que sigui. I aleshores, tenir-ho en compte a l'hora de triar una opció en el present.

Això implica pensar en les conseqüències a la curta i a la llarga de les nostres paraules i dels nostres actes. 

Com a creient, m'ajuda intentar llegir allò que vaig vivint amb els ulls de la fe. I entendre que, també en les situacions de destret, és bo esforçar-se per interpretar-les amb una mirada més llarga i posant-ho tot en mans de Déu.

Fa unes setmanes, un jove creient africà em deia que darrerament en els seus problemes només es movia pels seus propis pensaments i no anava a les fonts de la fe. El vaig encoratjar a aprofundir la seva experiència espiritual, i a treure d'allí la força i la claredat que l'ajudaria a afrontar les incerteses que vivia. La meditació de l'Escriptura ens pot ajudar a comprendre el present i a projectar-nos positivament cap al futur. Així ho crec i així ho intento viure.

Foto: Pep Clotet i Núria Casals

Tenim dia per començar!

Dies enrere vam lligar tot de detalls per l'obertura del menjador per a infants en els slums. Ens vam reunir el LC1 (figura civil de la zona), la Rose (que proveïrà el menjar cuinat), la Tusabe (responsable de la "Small Christian Community" de la zona), en Thomas i jo. Vam visitar conjuntament l'espai comunitari que ens cedeix diàriament el LC1, i creiem que pot encabir 200 infants. 

Tots tenim il·lusió, però diria que al mateix temps tenim alguns interrogants de si el tema es desbordarà. Hi ha massa persones que passen gana, i ens preguntem què farem si això ens sobrepassa perquè ve més gent que el menjar del qual disposem. 

Hem acordat posar un límit als 12 anys d'edat, però si el número és massa gran aleshores prioritzarem els petits i les mares amb nadons (a qui se'ls donarà un bol per als menuts). El menjador obrirà de dilluns a divendres, que és el que ens ofereix la Rose. Em fa un cert respecte perquè ara ja anem enfeinats, i això suposarà un lligam important. Crec que necessitarem dies i setmanes perquè el projecte rutlli amb normalitat.

El dia 7 de setembre farem reunió amb el grup de joves que el LC1 proporciona perquè ajudin en la seguretat i l'organització. Com a agraïment pel servei, se'ls donarà menjar cada dia (això aquí ja té un valor). I el dia 8 començarem. Vaig proposar la data perquè és la Nativitat de la Mare de Déu, i a Montserrat és festa grossa. Encomano el projecte a la Mare de Déu.

Els nostres valedors

En l'última entrada em vaig referir al vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. L'han nomenat fa poc, i he viscut el seu nomenament com una benedicció en els 25 anys de Professió. Des del primer moment va posar molt interès en tot el que li explicava, i ens va voler visitar al cap de pocs dies.

Mentre viatjàvem cap a la nostra parròquia, em va demanar si podria reunir-se amb algunes de les persones del programa que hem iniciat als slums. Ho vam improvisar amb dues persones de l'equip que vam poder localitzar per telèfon. Al cap de ben poc, una d'elles va aconseguir que l'acompanyessin quatre dones (tres mares i una àvia) els fills i nét de les quals es beneficien del programa. 

Ens vam reunir a l'església en construcció. Tot molt sobtat i sense cap comunicació prèvia, però potser precisament això va donar-hi una frescor difícil de preparar. El vicari anava acompanyat per la religiosa coordinadora dels religiosos a l'arxidiòcesi, que no va parar de prendre notes tota l'estona. Tots s'expressaven en Luganda, i per tant no vaig entendre quasi res. Però les dones i l'home convidats s'expressaven amb energia, sobretot una de l'equip que amb decisió anava dient el "father" això i el "father" allò. 

Sense entendre res de les paraules, vaig comprendre que aquelles persones dels slums estaven donant el millor testimoni sobre la tasca que s'ha dut a terme. I vaig pensar, amb emoció interior: "Els pobres ens defensen, estan validant la nostra missió!". I així va ser. En acabar, el vicari va fer una pregària i per les paraules que va pronunciar era evident que havia quedat impressionat per aquells testimonis. 

A continuació, va anar a veure el rector de la parròquia. I en sortir-ne, em va demanar si em podia fer una abraçada com a conseqüència de tot el que havia sentit. 

Mireu, des que va començar tot aquest projecte ara ja fa molt temps no tot han estat flors i violes. Per això ara em fa il·lusió compartir que la nostra missió comença a ser valorada més enllà dels beneficiaris directes. En dono gràcies a Déu!