Despeses de salut

Ara que estem preparant la web de “El gra de mostassa”, hem creat un àmbit que serà el de salut. Allà hi aniran totes les accions que es duen a terme per millorar la salut de persones realment molt pobres.

En la primera foto hi veieu l’Angella. Va tenir un accident de moto fa anys, i des d’aleshores té uns dolors molt forts al costat. No té diners per anar al metge ni per comprar medicaments. L’any passat, essent estudiant de lampisteria a la nostra escola, el dolor era tan fort que havia deixat d’anar a classe per quedar-se al llit. Quan ho vaig saber, vam anar al metge. Vam visitar 4 metges a Tororo, sense bons resultats. Aquesta setmana hem anat a un especialista en sistema respiratori a Mbale (seguint la recomanació d’un metge de Tororo i una doctora de Barcelona). Aquesta setmana vinent li hauran de fer una prova de 100 euros, i tornarem a aquest especialista. Ella està agraïdíssima, i això és possible gràcies als vostres donatius. Tant de bo que es pugui trobar què té i posar-hi remei!

Aquest altre noi és l’Abdu el dia que ens vam conèixer. Me’l va presentar en Din, són amics. Des dels 10 anys que quasi no s’hi veu i els ulls li piquen molt sovint. Gràcies al programa finançat per una família de Barcelona, va poder venir al Benedictine Eye Hospital i li van diagnosticar una al·lèrgia severa. Va passar pel quiròfan per rebre dues injeccions, i sembla que està donant bon resultat. Ara s’ha de posar gotes unes quantes setmanes.

I finalment, hi ha els casos que ja coneixeu com en Conard o l’Ilukol que viuen en poblats molt pobres i per això no podien ser operats. Gràcies també als vostres donatius, aquests nens tenen ara un futur per davant.

Entre tots esteu fent possible que persones amb un futur molt complex per unes condicions físiques molt dures puguin tirar endavant i millorar de manera considerable. No exagero si dic que hi ha un abans i un després en les seves vides. Quin regal més gran!

Noms africans

Per començar, us he de dir que no soc gens expert en el tema. I per tant, això no és una exposició exhaustiva de com funcionen els noms de persona a l’Àfrica. Però sí que puc apuntar alguns aspectes que són, si més no, curiosos.

Ells no tenen un nom triat pels progenitors i dos cognoms heredats dels progenitors com nosaltres. El concepte és un altre, per bé que lligat als parents.

Tots tenen dos noms: el nom africà i el nom cristià (així l’anomenen). El nom cristià, de fet, és el nom anglès. En general, veig que tenen preferència pel nom cristià (o anglès). No sé si és per la fascinació d’occident o perquè és el nom religiós. Però hi ha de tot a l’hora de prioritzar un nom o l’altre. Això explica per què a l’inici us vaig parlar de l’Okumu, i al cap d’un temps us vaig parlar del mateix nen com a Conard (vaig veure que a casa preferien el nom Conard). Alguns exemples de persones de qui us he parlat:

Makoha William

Okongo Patrick

Ochwo Andrew

Ochieng Joseph

Aleshores, quina vinculació hi ha amb la família? Aquests dos noms sempre són els mateixos que un altre parent, viu o mort. Pot ser l’avi, o el pare, o algú que ja no hi és. És com si jo em digués “Sergi Francis”, i a un descendent meu li posessin la mateixa combinació de dos noms. Això em sembla que ha de fer força més complicada l’elaboració d’arbres genealògics.

Si més endavant entenc més coses, ja us les explicaré.

"Entre l'infern i la glòria"

L'amic Ramon em va fer arribar un megallibre: "Entre l'infern i la glòria", d'Àlvar Valls. Més de 1.000 pàgines! Per iniciar un llibre d'aquest gruix, primerament cal tenir-ne ganes. La recomanació de l'amic i la dedicatòria que em va fer l'autor em van animar a posar-m'hi, tot i que no m'és fàcil trobar estones llargues per llegir. I us puc dir que m'ho he passat d'allò més bé. 

El tema és Jacint Verdaguer, de qui m'agradava llegir poesies de petit i a qui vaig estudiar cursant Filologia. Però mai m'havia endinsat en la persona, en el seu caràcter i les seves lluites. M'ha sorprès veure el caràcter fort que tenia, perquè la imatge que me n'havia format era una altra. 

Des del primer moment em va impressionar que hi hagi encara autors que dominin tant i tant la llengua com l'Àlvar Valls: quina riquesa lèxica! Aquest llibre és com un banquet per als amants de la llengua.

I l'estructura del llibre és més que enginyosa; et captiva. Com una trena, va combinant capítols referents als darrers dies de la seva vida amb episodis biogràfics que van avançant fins acabar trobant-se ambdós al final del llibre. 

És una novel·la biogràfica, però és fenomenal el treball documental que hi ha al darrere. Sí que m'he preguntat sovint què hi havia de ficció i què de realitat a mesura que anava llegint: per exemple, com era la relació amb la seva germana i els seus cosins (tan complicada en la novel·la), i com va anar l'elaboració del testament en la realitat (que en la novel·la apareix com quelcom que va portar molta tensió entre diferents bàndols).

L'he llegit sense pressa. De fet, la part que parla dels viatges de Mn. Cinto a Cuba la vaig voler llegir durant el viatge a Cuba fa uns mesos.

Els trossos que parla del Montserrat d'aquella època són deliciosos: la celebració del mil·lenari de la troballa de la Moreneta, l'estrena del Virolai amb lletra seva... La referència al motet "Nigra Sum" que tantes "vegades el poeta havia sentit cantar" per l'Escolania m'ha sorprès. No és que fos impossible, perquè "Nigra Sum" és un text bíblic i ha estat musicat al llarg de la història. Però el que ha fet més fortuna en el cas de l'Escolania és el creat per Pau Casals unes dècades després.

Aquest llibre és una joia per traslladar-se a la segona part del segle XIX, i per entrar en la psicologia d'un personatge que va marcar la Catalunya d'aquell temps.

Deuteronomi 30

Uns versets dels capítol 30 del Deuteronomi em fascinen (vv.11-20). Lògicament estan escrits amb el llenguatge de fa milers d’anys, però per mi contenen una gran saviesa.

La vida està plena de desafiaments, a vegades molt grans. I aquí se’ns diu que aquest camí de vida que se’ns ofereix és possible de ser viscut! Que està al nostre abast, que el tenim als llavis i al cor! “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”.

I que depèn d’un mateix portar-la a la pràctica, és una decisió personal i intransferible. “Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort”. Em fa pensar en aquell recés que vaig fer amb un grup de joves, fa anys, parlant dels noms de l’Amor segons els grecs. I alguns sostenien que aquell amor que proposa Jesús, l’Amor incondicional, era el més fàcil perquè depèn només de tu i de la teva opció personal.

Això òbviament és discutible. Però no deixa de ser interessant adonar-se que sí, que se’ns ha donat una gran llibertat per decidir estimar o no estimar. I que això és una grandíssima oportunitat, i al mateix temps una grandíssima responsabilitat. El do de la llibertat.

Tant de bo que aquesta Paraula ens vagi modelant per dins, i així el nostre fer per fora estigui en consonància amb l’Amor generós.

Una furgoneta de 2a mà

Fa uns mesos explicava al monjo administrador del monestir i al conductor de l’hospital (que és qui m’acompanya habitualment de viatge) els problemes que hi ha per trobar vehicle o conductor. A vegades no puc disposar del conductor de l’hospital perquè el necessiten a l’hospital, o bé no podem disposar de vehicle. 

Això és un inconvenient important quan cal portar una família a l’hospital a Entebbe (que està a unes quantes hores de camí), quan hi ha una sortida amb un grup i en altres ocasions. El transport públic a Uganda és caòtic i una aventura constant. Et poden fer esperar hores a dins del vehicle fins que s’ompli de gent, i aleshores començar el viatge. 

Ells dos ho van tenir claríssim: has de comprar un vehicle. No em va agradar la idea, ho vaig trobar exagerat, però al final em van convèncer. Ara que va pujant el número de microcrèdits, i que a alguns llocs caldrà anar-hi amb cotxe, pot ser molt necessari. 

M’espantava el cost, però ells em van dir que es podia comprar un vehicle de 2a mà. Ha de poder anar pels poblats, pels camins de terra per més enfangats que estiguin. I he pensat que el millor seria una furgoneta, que ens permetria portar un grup quan convingui. 

Preus d’una furgoneta de 2a mà: em parlen d’uns 50 milions de xílings ugandesos. Això són uns 12.500 euros. No seria un vehicle per fer-lo servir constantment, perquè la gasolina no és regalada, però per ocasions de necessitat seria molt i molt bo. Això d’avui no va de curar un nen malalt ni de donar un microcrèdit, sinó d’ajudar-nos a fer possibles totes aquestes accions. 

Bé, ho poso aquí perquè si algú hi pot ajudar, ho agrairé molt. Es pot fer a través de l’apartat de donacions de la web: 

https://www.elgrademostassa.org/

Primers microcrèdits per als estudiants

Temps enrere us vaig explicar que havia fet entrevistes als estudiants de la nostra escola interessats en rebre un microcrèdit al final dels estudis. Se’n van presentar 16, i ha estat molt fàcil fer la selecció. Les condicions era que traiessin bones notes (les hem sabut a l’abril) i que estiguessin implicats en l’hort de l’escola del qual reben verdures i llet (teòricament hi han d’anar a donar un cop de mà dues estonetes durant la setmana). Volíem que fossin gent responsable i treballadora.

Després de descartar els qui no reunien els requisits, han quedat 7 alumnes d’uns 22-25 anys (un no surt a la foto, perquè està treballant força lluny). Els vam convocar aquesta setmana, vaig tenir una reunió amb cada un d’ells per analitzar el seu projecte i després vam dinar tots junts amb els dos altres membres del comitè dels microcrèdits a l’escola: el monjo administrador i la comptable del monestir. Tots tres hem fet un bon equip, fem reunions molt productives i això està donant fruit en bé del programa. 

Tots han escollit comprar animals amb el microcrèdit, i així poder guanyar diners per poder fer estudis superiors als de la nostra escola (ara els tocarà fer uns estudis previs a la carrera universitària). Estan molt il·lusionats, i a fe de Déu que s’ho han guanyat. Aquestes properes setmanes espero que els puguem anar aprovant tots, i posteriorment visitar-los a ells i a les famílies (perquè això és un projecte de tota la família).

De cara al curs vinent potser serà més complicat fer la selecció, perquè ara els estudiants veuen que això anava de debò, i hi estan posant més interès. També confio que hi haurà alguna noia preparada per rebre’l (aquest any passat no). La previsió és donar-ne més el curs vinent, probablement el doble. Anem construint de mica en mica.

Nens

Aquí estem en vacances escolars, i això significa que tenim un excedent de llet de les vaques. Quan això passa, la venem a la cantina de l'hospital i a algun altre lloc. Però aquest cop no n'han necessitat, i això és un cert inconvenient perquè aquestes vendes ens ajuden a sostenir el projecte. Vaig dir als qui se'n cuiden: "Abans que es faci malbé, per què no la donem als nens del barri?". Per bastants d'ells, els 0,25 euros d'una tassa de llet és una despesa que no es poden permetre a casa. Doncs dit i fet! En vam donar a 60 nens, que van gaudir bevent-la!

JOSHUA:

Aquest dissabte passat vaig visitar la família d'en Joshua al poblat. Va ser entranyable com sempre. I em vaig alegrar molt de saber que s'ha adaptat a l'escola. Després d'anar-hi el mes de març, vaig explicar fil per randa a la família com havia anat i que el veia tan enyorat. Per Pasqua hi van enviar una moto per recollir-lo i així acabar l'experiència escolar. I sabeu què va fer ell? Li va dir al motorista que ja se'n podia anar, que es volia quedar a l'escola! Ha fet un amic, i en la imatge que veieu de les notes de mig trimestre havia estat el quart de la classe d'entre 64 nens (reconec amb un somriure que us he posat les millors notes, perquè després va baixar una mica).