El Papa diu coses

Després de quasi un primer any com a Papa, penso que podem afirmar que el Papa Lleó diu coses. Vull dir que no parla a la babalà. Això no implica que us hagi d'agradar tot allò que ell digui o escrigui, però jo personalment el veig molt valent en temes com els de la Pau (dels pocs líders mundials amb aquesta valentia i contundència), tan necessari en aquesta deriva que s'està prenent a nivell mundial.

I en aquest viatge a l'Àfrica, podem entendre què pensa de temes tan candents com la immigració. Us recomano un vídeo molt breu on parla més que clar (com a occidental a l'Àfrica, aplaudeixo cada una de les seves paraules en aquest vídeo): https://youtube.com/shorts/JndX6NQ9ajE?si=tao18RRAgvljLTTg

Recordo que fa aproximadament un any la Marta es preguntava com devia ser la seva tasca evangelitzadora al Perú. A la "House of the Good Samaritan" vam visionar aquest interessant reportatge, i es veu de manera diàfana la seva inquietud social moguda per l'Evangeli. Us el recomano!

Desapareguts

Aquest dilluns amb en Thomas hem anat a visitar l'àvia d'un nen que tenim becat. Viuen en els slums, en condicions de molta pobresa. Ella acull 7 infants/joves d'altres fills que no se'n poden cuidar per problemes econòmics un fill, per problemes mentals una filla, i els altres no sabem per què. 

El nen que tenim becat és fill únic d'un pare que va desaparèixer quan el nen tenia 2 anys. Va anar a treballar lluny de la ciutat, i no se'n va saber res més. Sembla probable que morís, i que no n'arribessin les notícies. Al cap de temps, la mare també va desaparèixer sense deixar cap pista. El nen ja vivia amb l'àvia, que l'havia acollit tement per les condicions de vida de la criatura. 

La qüestió era delicada. Però l'àvia comença a ser gran, i no té una salut de ferro. Volíem conèixer de prop el context familiar i poder preveure de quina manera es pot atendre l'infant si ella un dia no se'n pot cuidar. Hi vam anar amb la responsable de la seva "Small Christian Community". Va reaccionar posant molt interès en què podíem oferir pel nen, i vam entendre que si li haguéssim proposat d'endur-nos-el ho hauria acceptat (i no pas per treure-se'l de sobre, sinó desitjant el millor per a l'infant). Tinc clar que el millor lloc on pot estar és amb l'àvia, amb la família, després d'haver patit ja dos abandonaments dels quals dubto que sigui massa conscient. 

De cara al futur, l'àvia pensa el mateix que jo: la persona ideal per cuidar-se d'ell en el futur podria ser la responsable de la "Small Christian Community". Nosaltres li donaríem el suport que poguéssim. Però també val a dir que ella als seus 76 anys té molt clar que vol viure fins als 100 anys! Em sembla una dona fantàstica.

M'he trobat molt sovint amb històries de desaparicions: gent que desapareix sense deixar cap rastre, i no se'n sap mai més res. Altres reapareixen al cap d'anys. I les comunicacions i la forma de vida de la gent no afavoreixen la localització de les persones desaparegudes. Sovint això deixa una ferida profunda en les persones que es queden, i que no entenen res. A vegades l'únic que podem fer és acompanyar.

L'emoció de la Nebye

Recordareu la història de la Nebye que us vaig explicar per Nadal. Fa unes setmanes la vam visitar als slums amb en Kefas i la Collens, la responsable de la seva "Small Christian Community". Havíem de provar les sabatetes per al nen que tenim en el programa de beques, nen que ella ha acollit tot i no ser fill seu.

En acabar, amb la traducció de la Collens, li vaig dir que en la primera visita havia quedat molt impactat per la seva història de generositat: que, tot i tenir tantes dificultats amb els seus propis fills, n'havia acollit dos més que la mare havia abandonat. I li pregunto:

- Recordes què et vaig dir aquell dia?

I sense dubtar, respon:

- Sí.

- Què? - li contesto sorprès.

- Que un dia Déu m'ho recompensaria.

Li ho havia dit, de fet, sense pensar-ho. Però ella ho tenia ben present! Em va sortir així perquè vaig sentir que un gest de tanta generositat Déu no el podia deixar sense recompensa (ni que fos al Cel!). 

I aleshores li vaig dir que havia compartit la seva història amb la meva gent, i que dues persones havien fet un donatiu per a ella: un de 100 euros i un de 23. Va reaccionar amb uns ulls plens d'emoció.

- Ja saps què faràs amb aquests diners?

- Sí, em serviran per millorar el negoci que tinc. 

Setmanes després, ho hem anat a comprovar. Continua fent menjars a un carreró dels slums, però ha pogut incrementar la quantitat de menjar que cuina i això li permet tenir més beneficis. Està molt contenta, com podeu veure a la foto. Moltes gràcies a les dues dones que ho heu fet possible!

Les calamitats de Joel

Tot meditant el llibre del profeta Joel, pensava: "Quantes calamitats!".

Diu, entre altres: "S'ha fos l'alegria de la gent. Sacerdots, vestiu-vos de dol i ploreu". "Ai aquell dia!". "S'han eixugat els rierols". "Dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre". I així continua.

Encara que sovint busquem i anhelem missatges d'esperança i d'encoratjament en la Bíblia (i de fet, el mateix Joel els donarà), agraeixo que hi hagi passatges crus i dolorosos. Perquè reflecteixen allò que la vida també és. 

La Bíblia no és un edulcorant ni una substància que anestesiï. Ben al contrari: et fa tocar de peus a terra quant al sofriment i la misèria de tantes menes. És a voltes dura i et sotragueja per dins. No presenta un món ideal ni de mentida, sinó la realitat més descarnada.

I això fa que, en aquells moments col·lectius o personals més difícils, un hi pugui trobar respostes o camins. 

Però sempre és una paraula que ens fa pensar en la Història de Salvació, que com en una trena va combinant moments d'esperança i de lluita, d'alegria i de dissort. I un missatge per al creient: val la pena caminar amb Ell.

Imatge: el profeta Joel a la Capella Sixtina, per Michelangelo.

Repte important

No voldria que aquest text que vaig publicar fa dies us sonés negatiu. És un compartir com van les coses amb transparència, tant si van perfecte com si no. 

La veritat és que la nova etapa a Kampala està anant molt i molt bé. El bagatge de 5 anys en aquest país m'ajuda molt a poder imaginar què pot funcionar i què no. La intervenció a l'escola de Saint Henry's va cada dia millor, i el projecte de portar nens dels slums a l'escola està anant beníssim. La "House of the Good Samaritan" ja és una realitat, amb 7 joves acollits que treballen a Kampala i fan vida amb nosaltres. De fet, amb aquests mesos hem trobat feina per a 8 joves (i aquí no és molt fàcil a vegades) i un d'ells viu a l'escola on fa de guarda de seguretat. A la foto en veieu un que treballa al supermercat, més feliç que un gínjol.

Un repte que ara em suposa un maldecap important és l'econòmic. La despesa s'ha incrementat, i hem de mirar de contenir-la. No és fàcil. Hem de pagar un lloguer (m'agradaria comprar una casa, però això tampoc no és tan senzill perquè ha de ser una casa gran i en condicions, i això és car) i el menjar dels qui viuen a la casa. Amb la Junta d'El gra de mostassa hem vist que cal aprimar les despeses d'algun altre projecte per poder afrontar les altres que ara mateix tenim. També som conscients que no ho podem abastar tot, i que ens cal focalitzar-nos. 

En fi, com sempre: Déu sobretot i Déu sobre tot. Confiem-nos a la Providència.

De nou Chaplain

A Tororo vaig tenir la immensa sort de ser el Chaplain de l'Escola d'oficis. Va ser una oportunitat preciosa per poder servir els estudiants i acompanyar-los en els seus problemes familiars o de tota mena (predominaven situacions molt complexes amb la família, sovint polígama). 

I ara, a Kampala, m'han nomenat Chaplain de l'escola de primària a la qual ja estem ajudant perquè és on van molts infants dels slums. M'ha fet una il·lusió gran. Des d'un punt de vista pastoral, pràcticament només se'm demana celebrar la Missa cada quinze dies. Però ja us podeu imaginar que serà molt més que això (tot i que no m'hi podré dedicar tant com a Tororo, perquè també tenim la missió a la "House of the Good Samaritan" que em demana molt). 

Ho valoro sobretot per una raó: com sabeu, hem becat 21 nens i nenes dels suburbis que altrament no podien anar a escola. Òbviament amb aquests infants i les seves famílies hi ha ara coneixença i un seguiment perquè puguin fer tota la Primària. Però el fet de poder ser el Chaplain de tots em permet estar més al cas de qualsevol alumne i família que passi per dificultats: econòmiques, de salut, o de qualsevol mena (la problemàtica als slums massa sovint és extrema). També em facilita acompanyar els professors, que tampoc no ho tenen fàcil. 

Per tant, visc aquesta petició del rector de la parròquia com un gran regal! Volíem ajudar la gent dels slums, i aquesta serà una plataforma molt bona!

MISSATGE PER A MERCÈ R.: SI NO M'ENVIES EL TEU CORREU O WHATSAPP, NO EM PUC POSAR EN CONTACTE AMB TU. EL POTS ENVIAR PER AQUÍ I NO EL PUBLICARÉ. GRÀCIES!!

Fotos: Joaquim Burjons

Visita al temple Bahai

Aprofitant que era Dilluns de Pasqua, i per tant festiu a Uganda, ahir vam fer una visita formativa amb els nois de la "House of the Good Samaritan" que no treballaven ni anaven a l'escola (altres sí que havien de treballar).

Vam visitar el temple Bahai de Kampala, anomenat el Temple Mare d'Àfrica. És un dels principals temples d'aquesta religió arreu del món. Més enllà d'algunes especificitats d'aquesta religió (com totes tenen d'una manera o altra), és una religió que defensa que el Déu de totes les religions és el mateix i valora els aprenentatges que es poden extreure de diverses religions. Veuen la humanitat com una unitat més enllà de les diferències que els humans fomentem. 

 

Podriem dir que altres religions defensen el mateix. Però ells, a l'interior del temple, a més dels seus llibres sagrats també hi tenen la Bíblia, l'Alcorà i llibres d'altres religions perquè la gent pugui meditar amb ells. Abans d'entrar-hi, vam mantenir una conversa llarga amb dos dels seus membres, i dos dels nois van formular moltes preguntes a partir de la seva pròpia fe. 

Aleshores vam fer una estona de silenci a l'interior del temple, un lloc on la natura i l'arquitectura t'eleven l'esperit. En marxar, un dels nois em va dir que s'havia arribat a sentir incòmode en alguns moments pel fet de pertànyer a una altra religió. Li vaig assenyalar que és molt positiu conèixer altres realitats diferents de la nostra, i mirar si en podem aprendre alguna cosa. I que això no implica deixar allò que som, però sí adquirir nous coneixements i arribar a comprendre com altres persones miren la realitat des d'una perspectiva diferent de la nostra.