Cal fer alguna cosa

En Magezi ens va ensenyar casa seva. Viu en una habitació llogada, i m'havia dit que tenia una casa de propietat seva. Em sorprenia, perquè semblava anar força apurat econòmicament. Hi té acollits tres nois que no tenien on anar ni ningú a qui recórrer (a la foto, un d'ells que em va dir que no ha anat mai a escola). Ho vam visitar amb en Kefas, i ens va fer impressió. 

És una mena d'encavallament de fustes que fa possible una habitació fosca i en males condicions, compartida per dos joves amb un matalàs a terra. I pujant per unes fustes, en trobes una altra on dorm un noi en un aïllant a terra. Quan plou, en totes dues habitacions hi entra l'aigua; i en la segona, el matalàs queda xop i no hi pot dormir. 

Aquests tres nois tenen dificultats per poder menjar cada dia. Un d'ells té 15 anys i està amb en Magezi des dels 7 anys (com pot ser que es trobés al carrer i sense ningú amb només set anys!). Cada matí va a recollir ampolles buides de plàstic perquè li donin alguns diners que li permetin fer un àpat. Els altres dos, de 16 i 21 anys, agafen qualsevol feineta que surt: per exemple, descarregar un camió de mercaderies. 

Els vaig preguntar què els agradaria fer, si tenen algun somni. Un em va respondre que voldria construir una casa per a la seva mare que viu al poblat (el pare és alcohòlic i no hi poden comptar). L'altre no va saber què dir, em va semblar que el seu dia a dia no li pemet fer plans. Més tard en Magezi em va dir: "La gent pensa només amb com passaran el dia d'avui". Lògic, si aconseguir menjar cada dia ja és complicat...

Em va semblar tot molt injust. Cal fer alguna cosa perquè puguin treballar. Almenys donar-los una oportunitat.

Pere, vola ben alt!

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Pere Grané, que ha estat a la Junta d'El gra de mostassa des de l'inici i ha estat una persona essencial en aquests primers anys de l'associació. Com vaig dir temps enrere en aquest espai, s'ha dedicat en cos i ànima a portar la comptabilitat d'El gra de mostassa i ho ha fet de meravella. Hi havia destinat hores i hores amb una gran generositat, i ho feia mogut per una estimació sincera cap als projectes i també a un servidor. 

Ha estat rigorós en la seva tasca. I amb un somriure puc dir que fins era exigent, demanant-me els rebuts de tot i amb unes característiques determinades. Volia que seguíssim els estàndards occidentals en la comptabilitat, com ha de ser. I això ens va ajudar a fer les coses millor.

Però no era només el tresorer de l'associació. Aquests anys havíem compartit molt més a través d'internet, i havia participat regularment en les trobades d'El Jardí dels Arbres fins que la malaltia ja no li va permetre. Temps enrere vam anar fent una transició de la comptabilitat a en Quim, i en Pere ens hi ajudava de manera admirable tant com podia. Sempre amb la mateixa estimació. Seguia amb molt interès tot el que tenia a veure amb els projectes, i gaudia escoltant-ne l'evolució. 

Jo el trobaré a faltar. Més enllà de la tasca ingent i abnegada que ha dut a terme, trobaré a faltar la persona: aquest home bo que ha estat al meu costat aquests anys. Les distàncies físiques no comptaven: ell hi era. 

En el seu perfil de whatsapp hi tenia un colom. I un membre de la junta va escriure en el nostre grup: "Vola ben alt, Pere!". Sí, que Déu t'aculli amb una gran abraçada i et digui: "Home bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor!".

Ahir diumenge vaig celebrar les dues Misses de la parròquia amb el calze i la patena de les monges de Sant Benet que m'havia regalat, i vaig compartir amb els centenars de parroquians qui era en Pere i com ens havia ajudat.

Descansi en Pau.

Gràcies Pere! Vola ben alt!! 

Dies intensos

M'he de disculpar per no contestar missatges aquesta setmana o haver retardat algunes videotrucades. El rector de la parròquia és de vacances aquestes setmanes, i l'estic substituint. Però, a més, aquesta setmana estic dedicant tots els matins a fer classes d'informàtica als estudiants de St. Henry's Primary School. Aquí és principi del tercer trimestre i, com que en moltes escoles els estudiants acostumen a reincorporar-se de mica en mica, ho hem fet per estimular que vinguin més aviat.

Les classes d'informàtica no són habituals en la nostra zona, i donen una dignitat a aquests alumnes que majoritàriament provenen dels slums. Ho estan aprofitant molt i amb pocs dies estan aprenent molt. M'ha sorprès.

A banda d'això, continuem amb el menjador. Anem millorant, fora d'alguna qüestió puntual d'algun voluntari que caldrà solucionar. 

I aquesta setmana hi afegirem un regal caigut del Cel. El P. Abat Geraldo ens va posar en contacte amb una fundació del Brasil que ens enviarà una tona de menjar repartida en diferents mesos (a través d'una empresa ugandesa, per tant el menjar serà ugandès). Concretament, en forma d'arròs perquè els estudiants de l'escola St. Henry's puguin endur-se'l a casa el cap de setmana. Pensem que és un bon regal, perquè en algunes cases el menjar hi escasseja. Ahir vaig anar a recollir el primer arròs amb la furgoneta, i demà el distribuirem entre els alumnes. Aquesta fundació està oberta a donar-nos 250 quilos d'arròs al mes a la llarga, si tot va bé. Tant de bo!! Ho encomano a Déu. 

En el vídeo podeu veure en Magezi fent cantar els nens del menjador dels slums.

En Magezi

Des del principi us vaig dir que el projecte del menjador probablement ens posaria en contacte amb infants i joves en situació encara més extrema que aquells que estem portant a l'escola. En la primera reunió amb els voluntaris, ens vam conèixer amb un d'ells que és el responsable dels joves d'aquella àrea dels slums. Em va semblar un noi responsable amb qui potser podríem comptar. 

Fa uns dies un servidor estava una mica preocupat, perquè m'he hagut de posar seriós amb algun aspecte dels voluntaris (temes de picaresca) i en el món dels slums has d'anar molt alerta de no crear enemics. Com fer que funcioni i que la gent sigui honesta, i al mateix temps que estiguin contents i se sentin valorats?

Li vaig demanar a en Magezi (el responsable dels joves) de trobar-nos. Vam anar a dinar, i vam parlar molt i molt. De la seva vida, de la missió que ens ha portat als slums, del menjador per a infants, i de la realitat de molts nens i joves en aquelles zones. És un noi de 26 anys connectadíssim amb els qui pateixen situacions més extremes. Em va explicar, per exemple, el que viuen infants que han estat abandonats per les seves famílies (o expulsats de casa), que no van mai a escola i que comencen a robar. Em feia veure la necessitat que tinguin alguna cosa per fer, que no vagabundegin d'aquí cap allà.

Vam quedar que aquesta conversa era només l'inici, que hem de compartir molt més i que ens introdueixi en aquestes realitats sobre el terreny. Però també li vaig demanar que no correm massa perquè els recursos que tenim són limitats i, si algun dia comencem alguna nova acció, cal haver-la pensat molt bé. 

Ell estava contentíssim de la trobada, i jo també encantadíssim (crec que jo encara més que ell, tot i que ell no hi estaria d'acord): i és que se'ns obre tot un horitzó per arribar a realitats que fins ara ens resultaven inaccessibles. Donem-ne gràcies a Déu i encomanem-ho.

El menjador ja ha començat!

Doncs sí: ja hem iniciat el menjador per a infants dels slums! Portem tres dies i no és senzill, però la valoració global és positiva. Ara bé, hi hauria molts aspectes a comentar, i miro de fer-ne un resum:

- la resposta és cada dia més gran. La Rose es va sentir malament el segon dia, quan alguns nens no van poder entrar al menjador perquè no hi havia menjar per a tots. I va decidir que donarà menjar tres dies a la setmana, però amb més quantitat; així almenys més infants se'n podran beneficiar. Avui ja ha estat així, i ha anat molt millor. Hem donat menjar a 240 criatures.

- el fet que el menjador sigui tres dies per setmana permetrà que el grup de nens que aprenen instruments de metall (una activitat ben maca!) puguin assajar en el mateix espai els altres dies. No els havien avisat que hi havia el menjador, i l'altre dia va ser complicat. 

- ahir no va ser fàcil, perquè la Rose no volia donar menjar als voluntaris i volia que vinguin sense rebre res a canvi. Entre el LC1 (la figura civil de la zona) i un servidor la vam convèncer que és important donar-los menjar perquè és una motivació: necessitem un grup estable de voluntaris i això hi ajudarà. Són joves a qui segur que no els sobra menjar, els ha escollit el LC1 d'entre els qui viuen als slums.

- avui alguns nens més grans (12 anys) agafaven el menjar dels més menuts per endur-se'l a casa. He d'anar treballant aquests punts amb els voluntaris perquè evitin situacions d'aquestes. Fem reunió cada dia en acabar el menjador.

- a petició de la Rose, i amb l'acord dels altres que hi estem implicats, com que tants infants volen venir es prioritzaran els més petits. 

- un dels responsables d'aquell espai comunitari m'ha tornat a preguntar quin nom donem a aquesta activitat. He preguntat als voluntaris quin nom l'hi donarien, i en Luganda. Un ha proposat "Tulilawamu" (amb accent a la U), que vol dir "Menjar tots junts", i l'hem aprovat ben contents!

Ara us he parlat principalment des del punt de vista de la gestió, que és el que em toca a mi. Però si preguntéssiu als petits sobre el menjador, us contestarien amb una gran alegria!! Quan arribem ja ens esperen a fora ensenyant els plats que els vam donar i ben contents! Cada dia ha estat una festa.

El cosmos com a revelació

He llegit un llibre que em va enviar a Uganda el P. Pius M. Tragan: "Il cosmo come rivelazione. Una nova storia sacra per l'umanità" (Gabrielli Editori, 2018). Ho va fer conscient que compartíem el gust per materials no del tot ortodoxos, que ens traiessin de la nostra zona de confort.

Consisteix en una sèrie d'articles de teòlegs que es pregunten si no caldria actualitzar algunes qüestions teològiques a partir dels descobriments cosmològics dels darrers temps. Tot i que l'aparença del plantejament pugui semblar heterodoxa, penso que no ho és tant: tots parteixen d'una vivència de fe i d'un intent de casar la cosmologia tal com la coneixem amb la fe cristiana.

El que em sembla interessant és que ens deixem interpel·lar pels descobriments científics o de la mena que siguin. Perquè si ho fem, en pot sortir precisament una fe més treballada. 

La tesi general del llibre és que el mateix cosmos ens pot revelar Déu, però no com quelcom extern sinó immanent. En algun punt m'ha semblat veure-hi un cert risc de panteisme, però és estimulant repensar allò que creiem o que no creiem. 

Em resulta suggerent el plantejament positiu que fan de la creació des d'un punt de vista material, al·lèrgics al dualisme que demonitza tot allò que sigui material. I conviden a fer una aproximació contemplativa al cosmos com a revelació de Déu.

La llestesa de Miquees

El profeta Miquees escriu uns versets bellíssims sobre un futur amb pau universal: 

"Forjaran relles de les seves espases

i falçs de les seves llances.

Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra

ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.

Cadascú s’asseurà a l’ombra de la seva parra

o de la seva figuera, sense por de ningú. 

Ha parlat el Senyor de l’univers".

M'agradaria compartir algunes reflexions:

Miquees és llest en dir que, en aquest futur somniat, els pobles no només no lluitaran sinó que "no s'entrenaran mai més a fer la guerra". Perquè, davant de la possibilitat del Mal que és real, no podem ser ingenus: ens cal evitar totes aquelles situacions que ens poden abocar a estar dominats pel Mal. I ho hem de fer intel·ligentment. Per tant, cal fugir no tan sols de les accions directes de Mal sinó també de totes les circumstàncies que ens hi poden conduir. I això té aplicacions en la dimensió col·lectiva però també personal.

Acaba dient: "Ha parlat el Senyor de l'univers". Sí, la pau és desig de Déu. 

Alguns em compartiu a vegades el neguit que us provoca la deriva del món en general. I és comprensible, tot i que penso que la sensació de caos incontrolat ha estat present en molts moments de la història de la humanitat. 

En aquest text Miquees es refereix a la vinguda del Messies que ha de significar aquest regne de pau universal. Aquest regne té una dimensió de do (com tot a la vida!) però també som nosaltres els qui l'hem d'anar fent possible, en el dia a dia. I evitant de caure en la trampa simplificadora de separar el món entre bons i dolents, i revisant de quina manera nosaltres personalment també podem fer relles de les espases i no entrenar-nos a fer la guerra en la nostra quotidianitat.

Foto: Escultura "Let Us Beat Swords into Ploughshares" ("Convertim espases en relles"). Obra en bronze d'Evgeniy Vuchetich, donada per la Unió Soviètica a les Nacions Unides el 1959.