dimarts, 18 de juny del 2024

El meu Papa Francesc


(continua i acaba)

No em pensava escriure aquesta entrada amb el Papa Francesc encara en vida. Mentre els elogis a la seva figura eren majoritaris, vaig preferir callar. Però ara que se'l qüestiona des d'àmbits força diversos, el defensaré. Cal tenir en compte tot el que he dit abans sobre la papolatria i com intento enfocar la figura dels Papes.

Dit això, m'agradaria remarcar només algunes de les intuïcions que ell ha anat assenyalant aquests anys:

- que els cristians estem cridats a anar a les perifèries de tantes menes. Que siguem una Església en sortida, anant a cercar sempre aquell que està més enllà del nostre cercle i que ens faci sortir de la nostra zona de confort.

- ha fet viatges amb un gran significat profètic. N'esmento només dos: al camp de refugiats de Lesbos (Grècia), i a l'illa de Lampedusa per tots els qui moren ofegats al mar intentant arribar a Europa.

- el seu toc d'alerta perquè no siguem una Església autoreferencial, massa centrada en ella mateixa i no oberta a l'altre.

- que els pastors facin olor d'ovella. El pastor ha de fer de pastor, però sense oblidar que hi ha un sol Pastor i que tots som ovelles d'aquest Pastor. Un pastor que visqui amb la senzillesa i proximitat que ha viscut el Papa Francesc.

- la cura de la Creació. Insistència amb la responsabilitat que tenim de cara al planeta, i com aquesta crida està en consonància amb les Escriptures.

- vaig llegir un llibre sortit del diàleg d'ell amb un rabí jueu, abans de ser Papa. Un llibre que diu molt d'ell: com bastir ponts amb aquell que és diferent sense deixar de ser tu mateix.

- l'atenció als sants de la porta del costat. El seu interès per les persones senzilles i per descobrir la petjada de Déu en elles.

Amb això no pretenc dir que el Papa és perfecte, és clar (penso que en els escrits anteriors ja ha quedat clar el meu plantejament). Però, amb la mateixa expressió que vaig utilitzar parlant de Montserrat fa uns dies, també diria que em sembla que hi han hagut molts gestos en el Papa Francesc que fan aroma d'Evangeli.

Foto: el Papa a Lampedusa.

dissabte, 15 de juny del 2024

Quan el Papa diu...


(continua)

Què fer si el Papa diu o fa quelcom que ens sembla que grinyola?

Des del meu punt de vista: un té dret a enfadar-se, a queixar-se... per més creient que sigui. Però em sembla també positiu preguntar-se fins a quin punt és fiable la informació que arriba, en quin context s'hauria produït, qui ha filtrat o promogut aquesta informació (això em sembla força interessant, perquè des que va començar hi ha hagut un moviment en contra, i no petit).

Un també pot reflexionar sobre el rol del Papa, sobre si és oportú que parli tant en públic o en entrevistes (amb el risc que això suposa de relliscar més d'una vegada), sobre com ha arribat a ser Papa (perquè el van elegir, però no pas perquè fes carrera per aconseguir-ho).

Ja els primers dies després de ser elegit, vaig notar incomoditat en alguns sectors d'Església per les primeres decisions: no viure al Palau Apostòlic sinó més proper a la gent, la seva opció per ornaments litúrgics més senzills... Per a mi és interessant observar aquestes reaccions: no per jutjar aquests cristians que són germans nostres, però sí per entendre quina concepció tenen de com hauria de ser la figura del Papa. 

Em va agradar que, quan Benet XVI va ser elegit, el bisbe Pere Casaldàliga va tenir paraules prou boniques per a ell (tot i les tensions que havien tingut en el passat). Però em va resultar molt suggerent una frase que situava les coses en un altre marc: "L'Església és més gran que el Papa, i Déu és més gran que l'Església". 

(continuarà)

dimecres, 12 de juny del 2024

Volem Papes perfectes


(continua)

Probablement no estareu d'acord amb alguna de les meves impressions, però no passa res: us vull compartir com ho veig, i m'agradarà llegir com ho veieu vosaltres. A mi em sembla que molts (conscientment o no) tenim el desig de Papes que siguin perfectes en tot allò que diguin i facin. I no ens enganyem: crec que en aquest desig de perfecció s'hi inclou un desig que els Papes siguin de la nostra corda, de la nostra línia ideològica. I això ho dic tant pels qui volen més canvis com pels qui posen l'accent en la tradició o pels qui "el que sigui" (afegiu-hi el que vulgueu).

Crec que a vegades mirem els Papes com gent a qui se suposa una perfecció. I oblidem que són persones com tu i com jo: nascuts en un país, en una generació, amb una formació determinada, amb una personalitat concreta, etc. També ells, encara que ens pesi, estan sotmesos a l'ambigüitat humana. Com tu i com jo.

Aquestes setmanes, mirant els biòpics dels Papes, ho pensava: l'encíclica Humanae Vitae de Pau VI, la relació de Joan Pau II amb la teologia de l'alliberament i com va viure tot el procés de l'arquebisbe Óscar Romero, i alguns aspectes del Papa actual. Intento comprendre en quin moment han viscut, quins reptes s'han trobat a la vida, què ha fet que pensin allò que pensen. No per justificar-ho (perquè es poden equivocar) però almenys per entendre-ho.

No puc pretendre que, tot i ser cristians ambdós, el Papa de 87 anys hagi de pensar de tot el mateix que jo. És normal que en alguns temes pensem diferent. 

La pregunta que em faig és: puc aprendre alguna cosa del seu testimoniatge o del seu ensenyament? I sempre se'n poden aprendre coses. I, si ho miro amb sinceritat, crec que no arribo a la sola de la sabata de cap d'ells.

(continuarà)

diumenge, 9 de juny del 2024

Parlem de Papes


Abans de l'operació vaig sospitar que potser els primers dies de convalescència no voldria llegir gaire, i en canvi sí que m'aniria millor veure alguns vídeos perquè em demanaria menys esforç. Per això ja vaig preparar algunes pel·lícules, i efectivament m'han estat molt profitoses. 

Curiosament vaig triar uns biòpics sobre els Papes Pau VI, Joan Pau I i Joan Pau II. Dic "curiosament" perquè, si us hi fixeu, pràcticament mai no parlo de Papes. 

Tot i que la meva percepció dels Papes com a concepte ha anat variant amb els anys, penso que sí que hi ha un comú denominador: no tinc papolatria. No els idolatro ni estic molt pendent de què fan o deixen de fer. Els respecto, m'interessen, i els estimo pel que representen, però ja està. Soc cristià, i per tant segueixo Jesús. La resta són mediacions, que no és poc (però tampoc més). 

Vàries vegades he tingut la sensació que, tant en el món creient com en el no creient, es dona una importància desmesurada a aquesta figura.

Quan van elegir el Papa Francesc, algú em va dir: "Deus estar content, que aquest és dels teus, no?". I vaig respondre: "Doncs ara justament és quan més m'adono que no tinc papolatria, perquè ni que s'hagi posat Francesc ni que hagi començat amb gestos significatius, continuo pensant el mateix".

(continuarà)

dijous, 6 de juny del 2024

Des de la infermeria de Montserrat


Des de la tornada de l'hospital estic residint a la infermeria de Montserrat. És tota una experiència, i ben bonica.

D'una banda, per les condicions que hi ha. Ara fa 25 anys, essent l'infermer el P. Ignasi M. Fossas, es va emprendre una etapa de professionalització de la infermeria que va ser un gran encert. Hi ha un equip d'infermers i d'auxiliars que per torns atenen els monjos que ho necessiten. I ho fan amb una combinació de professionalitat i jo diria de tendresa: amb una paraula, hi ha humanitat. Què més es pot demanar?

No és que els monjos hagin dimitit d'atendre els germans malalts (ni molt menys!), perquè cada dia veiem altres monjos que ho segueixen amb cura. Però, havent-hi des de fa anys un número creixent de monjos ancians i/o malalts, aquesta col·laboració externa és molt positiva.

I d'altra banda, per a un servidor és una experiència molt bonica perquè estic amb els monjos que viuen a la infermeria. Tots són molt bones persones, i m'hi trobo molt bé. Fem els àpats junts en un clima molt fratern. Quina benedicció són els ancians per a una comunitat!!!

Estic residint en una cel·la que dona a l'atri del monestir, i les fotos són des d'aquest indret força singular. 


Sobre l'evolució mèdica, us en parlaré de tant en tant en els comentaris. Així, només els qui hi tingueu un especial interès llegireu com va.

Us agraeixo molt els comentaris d'aquests darrers dies, encoratjant-me i acompanyant-me amb estimació. De tot cor.

dimecres, 29 de maig del 2024

M'han operat

Ahir em van operar (reconstrucció de la uretra). El cirurgià diu que va anar molt bé. 

Quan em vaig despertar a reanimació, només li vaig preguntar si podria tornar a Uganda i quan. Em vaig posar tan content, que vaig demanar a les infermeres si podia cantar (i em van dir que no, perquè hi havia altra gent allà reanimació, i estant força adormit no ho havia vist). Així que em van treure amb la llitera, vaig començar a cantar un cant de lloança a Déu i aquell cant del Dijous Sant que em referma la crida de servir els pobres.

I per més pintoresc encara (em venen ganes de riure quan hi penso), només em sortia parlar en anglès! Jo ja veia que allò no tocava, però no em sortia en català! Les infermeres van portar-me a l'habitació dient que estava tan content perquè cantava, i que parlava en anglès. Ja podeu riure.

Allà m'esperava l'infermer de Montserrat, el G. Vicenç, que va estar esperant tot el matí. Al cap d'una estona van venir els meus germans, amb qui vam passar una estona deliciosa. I avui ve la mare amb un d'ells i una cunyada. I demà l'altra cunyada, i divendres potser el P. Abat. No em puc queixar. 

Perdoneu que no he contestat missatges personals que m'heu enviat. Aquí, segurament en els comentaris d'aquesta mateixa entrada, aniré informant aquests propers dies.

dimarts, 28 de maig del 2024

Seguiment dels projectes


Tot esperant l'operació des de Montserrat, aquests dies he pogut anar fent seguiment dels projectes d'Uganda. D'una banda, la construcció del galliner està avançant molt ràpid (d'això són les fotos). Vam acordar detalladament amb la comptable del monestir i els diferents implicats com fer les peticions i entrega de diners en les correponents fases, i em van informant sovint.


També he pogut seguir el postoperatori de l'Ilukol Joseph i que se li donin diners pel transport per tornar de l'hospital a casa, i de cara a la revisió d'avui a Entebbe un altre cop.


I com aquests dos exemples, us en podria donar uns quants més que he pogut anar gestionant des d'aquí amb un amic que m'hi ajuda des de Tororo. 


En canvi, l'acompanyament d'unes quantes persones es fa molt difícil des d'aquí (amb alguna excepció que estem en contacte per mòbil). I aquí sí que el fet de ser fora unes quantes setmanes se'n ressenteix. És inevitable.


Però alguna cosa ha canviat. Fa uns anys, quan vaig ser malalt uns dies a Tororo mateix, tot el que impulsava va quedar aturat. En canvi, ara bastantes coses tenen continuïtat (ni que sigui amb supervisió i seguiment). I això és bona notícia!


Passi el que passi, Déu sobretot i Déu sobre tot.