dijous, 29 de setembre de 2022

Traductor simultani


Bé, ja he acabat la tasca de traductor al Capítol General. La Pilar ho va encertar quan parlava de desgast dels traductors simultanis. Cada vespre, després d'haver passat hores traduint, acabava esgotat mentalment. És que no et pots distreure ni 5 segons!

Però ha resultat molt interessant per tot el que he pogut aprendre: tantes històries de solidaritat, reptes i desafiaments, història i perspectives de futur de cada comunitat, il·lusions de la congregació... ha estat molt bé! Experiències de la Xina, de Cuba, de Veneçuela, Corea del Sud, Índia i molts altres països.

I la meva autoestima com a traductor ha pujat com l'escuma, perquè m'han felicitat molts participants. La veritat és que em feia respecte, perquè ni el castellà ni l'anglès són llengües maternes per a mi. Però jo mateix veia que les traduïa amb rapidesa i m'hi movia còmodament. Qui m'ho havia de dir!

Aquests dies he menjat força més de l'habitual. Hi havia embotit, formatge... aliments que no solem veure a Uganda perquè no els tenen o bé són massa cars. Als participants de Cuba i Veneçuela els ha passat el mateix que a mi, perquè també viuen en contextos de pobresa. 

En relació a Uganda, potser el millor d'aquests dies ha estat saber que (tot i no ser-hi un servidor) els projectes continuaven endavant: els alumnes anant a col·laborar a la granja de l'escola, els pagaments de microcrèdits... No va ser així quan vaig agafar el Covid, i tot va quedar aturat. Per tant, vol dir que anem fent passos cap a l'empoderament!

dilluns, 26 de setembre de 2022

Els refugiats a Münsterschwarzach


He pogut tenir una conversa deliciosa amb l’abat de Münsterschwarzach. És el monestir alemany on viu l’Anselm Grün, l’autor que ha venut milions de llibres arreu del món. Però m’interessava parlar amb l’abat de la seva acollida de refugiats de Síria, Afganistan, Iran, Iraq...

Em diu que es van trobar que anaven pregant, pregant, pregant... i van dir: “potser que fem alguna cosa, no?”. I així va començar l’acollida als refugiats. Ho han fet de manera molt seriosa, i superant tots els entrebancs a nivell oficial. 

Quan arriben, els donen algunes tasques de voluntariat en el monestir. Però intenten que puguin integrar-se en la societat: els ajuden a aconseguir una feina, un pis... Fan d’intermediaris perquè això ajuda molt. En solen tenir sempre uns 15-20. Quan ja poden emprendre el vol, en reben de nous. Des del principi, calcula que n’han acollit uns 200. M’explicava el bé que aquesta experiència ha fet a l’entorn del monestir i als mateixos monjos. 

M’ha preguntat per la meva feina a Tororo, i ha valorat molt el projecte dels microcrèdits. De fet, hem coincidit que tots estem treballant pel mateix, i que la inspiració és senzillament l’Evangeli.

M’ha convidat a visitar-los, però li he dit que així que s’acabi el Capítol General he de tornar de seguida a Tororo.

dissabte, 24 de setembre de 2022

Els pous del Togo


Aquests dies cada comunitat ha de presentar un informe sobre la situació del seu monestir. Tots podem llegir prèviament el seu informe escrit, i aleshores es convida el superior i un delegat de la comunitat a ser entrevistats davant de tots. És molt interessant!

La comunitat del Togo ens va parlar de les dificultats econòmiques que tenen, i de com lluiten per tirar endavant enmig d'aquests reptes que no són pas petits. Després, hi va haver una intervenció d'un monjo d'un altre país que els coneix subratllant que, tan cert és que van justos econòmicament com que han fet possible que es construïssin una trentena (!) de pous d'aigua potable per als veïns de la regió. 

Us ho imagineu? Aquests monjos, en lloc de preocupar-se només d'ells, han acceptat una situació de molta més senzillesa si això permet que la gent del seu voltant també puguin millorar les seves condicions de vida. 

Aquesta gent ha escoltat l'Evangeli i l'ha posat en pràctica. És possible viure la fraternitat. Quants bons exemples que estic sentint aquests dies! 

dimecres, 21 de setembre de 2022

Al Capítol General


La congregació benedictina missionera de Sankt Ottilien té una reunió de tots els superiors i delegats de les comunitats una vegada cada quatre anys. Enguany, feia sis anys que no es podien trobar a causa de la pandèmia. I, com que ve gent de continents diferents, necessiten traductors. Ja fa setmanes van demanar al Prior de Tororo si jo hi podria anar de traductor d’anglès - castellà i castellà - anglès perquè els costava trobar-ne dintre la congregació. Quan el Prior m’ho va preguntar amb ganes que digués que sí, li vaig preguntar qui pagava el vol i l’estada, i em va dir que la congregació. Per tant, vaig acceptar. I ara estic a Sankt Ottilien, a Baviera - Alemanya durant uns dies.

Per ser-vos ben sincer, em venia una mica gros. Només de pensar que podria menjar a l’avió ja em feia il·lusió. I per això se’m fa carregós pensar en la readaptació en la tornada a l’Àfrica: el menjar, estar pendent que no et piquin els mosquits de la malària, etc. Evidentment em tornaré a adaptar, sí o sí, però sé que les comoditats i menjar d’aquests dies a Europa no m’ho posaran fàcil. 

Tot i així, segur que pot ser una experiència més que interessant poder escoltar superiors de tants països on aquesta congregació està compromesa per viure l’Evangeli i ajudar la gent com a dues realitats intrínsecament unides (no es pot viure l’Evangeli i passar de les necessitats de la gent). Quins són els reptes que tenen? Quines dificultats? Quines prioritats? Com dialoguen persones de cultures tan diferents? Intentaré treure’n el màxim profit. 

Aparte de poder petar la charla con personas de culturas muy variadas, espero que me ne saldré bien en la traducción simultánea. Pero mejor no decir trigo hasta que no esté en el saco y bien ligado. Y si me equivoco alguna vez, que recuerden que quien no tiene un ajo tiene una cebolla. Ya os contaré!


Fotos: el dia després d’arribar ens van portar a fer una excursió al Tirol austríac, per compartir un dia en el monestir de Sankt Georgenberg. Tot i el paisatge tan bonic i que la visita va ser molt interessant, després de viure dos anys entre els pobres sincerament em sentia desubicat.

diumenge, 18 de setembre de 2022

La congregació de Sankt Ottilien


No recordo haver-vos parlat de la congregació a la qual pertany el monestir de Tororo, i si ho hagués fet hauria estat molt de passada. Doncs bé, Tororo pertany a la Congregació Benedictina Missionera de Sankt Ottilien. Una congregació fundada a Alemanya a finals del segle XIX, amb el propòsit de viure la Regla Benedictina però amb un esperit missioner. La realitat avui és la presència d’aquesta congregació a llocs on hi ha molta pobresa; amb els seus projectes porten progrés i treball allà on s’estableixen. Cuba, Venezuela, Tanzània, Kènia, Corea, Índia... llocs molt diversos! Funden hospitals, escoles, porten parròquies... tota mena d’activitats pastorals. Però l’esquelet diari és la pregària de la comunitat que es va aplegant diverses vegades al dia. 

Estic convençut que, sense aquesta congregació al darrere, Tororo no tindria ni la meitat de coses que té (ni la meitat de la meitat probablement). Gràcies a la congregació s’ha pogut construir l’edifici del monestir (tot i que tan sols una ala, de moment), es poden enviar els monjos joves a fer alguns estudis de formació i l’hospital pot oferir el servei de qualitat que beneficia a tantes persones. Però lògicament la congregació no arriba a tot, perquè ha de donar suport a moltes cases diferents en 4 continents.

La seu està a Alemanya, tot i que cada vegada més el gruix de la congregació el formaran (i el formen ja) els monjos d’altres continents com Àfrica. Un signe dels temps!

Foto: és el monestir de Peramiho, a Tanzània. M’expliquen que té un gran hospital i nombrosos projectes per ajudar al desenvolupament de moltes persones.

dijous, 15 de setembre de 2022

La reina com a servidora


Probablement alguns ja esteu tips de notícies sobre la mort de la reina d’Anglaterra. I ho entendré. El que està passant aquests dies és un fenomen digne d’observació. Se’n poden dir moltes coses, però deixeu-me’n subratllar dues que se m’acudeixen veient com ho viuen molts britànics:
- a la reina la veuen majoritàriament com algú que va servir el país. No com algú que s’havia servit de la seva condició, sinó que abnegadament havia dedicat tota la vida a la seva missió, conseqüent amb allò que s’havia compromès a fer des de jove. Tenen una sensació de solidesa que contrasta amb la societat líquida actual, per això aquests dubtes d’alguns sobre la possibilitat que això es torni a donar de la mateixa manera en el futur. Crec que el respecte no és només pel fet de ser reina, sinó més aviat i sobretot per com va exercir el seu rol.
- la sessió de la Cambra dels Comuns commemorant la reina és per ser envejada per molts països (entre ells, el nostre). Polítics de colors ben diversos glossaven la figura de la reina en un ambient familiar i de reconeixement públic general. Em va recordar el vespre en el qual, durant la recreació de la comunitat, a Montserrat commemorem un monjo difunt: a banda de fer un repàs d’alguns fets de la seva vida, qualsevol de la comunitat pot intervenir recordant anècdotes o vivències. El clima és molt familiar, pot incloure aspectes emotius i també simpàtics. És un dels moments que sempre m’han semblat especials de la vida de la comunitat. Aquí us poso la intervenció de l’exprimera ministra Theresa May (de qui desconeixia el seu do humorístic per explicar una senzilla història). A mesura que avança la intervenció, trobo que es torna més deliciosa:


Si algú no entén algun moment en el qual la gent riu i em diu quin minut i segons, el puc traduir o explicar en els comentaris.

dilluns, 12 de setembre de 2022

La mort d’en Zadok


S’ha mort en Zadok, aquell que aquí anomenava com “el nen de la panxa inflada”. Després d’un any i mig de les tres operacions, i havent viscut tot aquest temps amb normalitat, anant a l’escola i ben feliç, amb menys de 24 hores es va trobar malament i es va morir.

Les causes no se saben. Un matí es va despertar amb mal de cap, després amb algun vòmit, i el pare el va portar a una clínica del poblat (no us imagineu una clínica, és un lloc senzillíssim). Li van posar alguna injecció (la família no sap de què), i cap a casa de nou. Va anar empitjorant al vespre, i va morir a la nit. 

Nosaltres ho vam saber quan el nen ja era mort. Segur que els hauríem dit de portar-lo a un hospital. Aquest nen a Occident no hauria mort.

Aquests dies em sento aixafat, m’ha afectat força. Avui hem anat a visitar la família i la tomba del nen al pati de casa, i ha estat molt trist.

Aquest nen de 7 anys, que va passar tota la vida malalt i amb dolor, va poder viure un any i mig feliç i amb tota normalitat. Ara tenim un angelet al Cel. Espero que, els qui el vam ajudar, el trobarem a la porta quan sigui el dia per ajudar-nos a passar. Descansi en Pau.


Fotos: fa quatre mesos van baixar del poblat ell i la seva mare per comprar roba amb els diners que una de vosaltres vau enviar amb aquesta finalitat. Vam comprar roba i una pilota, i va estar molt content!