dilluns, 23 de maig de 2022

Una conversa inspiradora

 

Aquesta setmana passada vaig mantenir una conversa amb l'Albert Cano. De tant en tant quedem per compartir. I la seva activitat em va semblar inspiradora. Ja fa anys que està a Estats Units, en un dels centres artístics més importants del món: la Juilliard School, a Nova York. Darrerament ha fet concerts en diversos continents, i fa moltes gires arreu dels Estats Units. L'altre dia era a Utah, i properament ha d'anar a Nova York, Texas, Montana, Chicago, etc. I té previstes actuacions en diversos països d'Europa.

A banda de la seva qualitat humana (que sap tothom qui el coneix), està treballant a un nivell tan alt que fa impressió. I personalment m'inspira. Penso que, d'una altra manera, jo també ho he de donar tot i he de mirar de tenir objectius alts. 

Conèixer testimonis amb un itinerari brillant podria provocar enveja en alguns, o frustració per no estar al seu nivell. A mi m'estimulen a treballar més i millor. Gràcies Albert!!

PD: Els dos vídeos són de moments molt diferents. El primer és d'un concurs al Canadà (ell comença a tocar al minut 4). I el segon el vam filmar quan estava a l'Escolania. Tots dos em semblen excepcionals.


dissabte, 21 de maig de 2022

La saviesa del sastre


No sé si algun cop us havíeu fixat en l'elegància dels hàbits dels monjos de Montserrat. Ni massa curts ni massa llargs. Amb una caputxa molt ben feta, i bastants altres detalls. Com si a cadascú li quedés com anell al dit. Al darrere hi havia el G. Martí, el monjo sastre, recentment traspassat.

Recordo que, quan m'havia de fer el primer hàbit, li vaig dir que jo tenia les espatlles estretes com tots els de casa. I que això era un problema a l'hora de portar americana, perquè sempre eren massa amples per a mi. Jo, que sempre he tingut un cert complex amb l'esquena (per algun motiu força objectiu), em vaig quedar sorprès amb la seva resposta.

Em va venir a dir que no hi ha persones mal fetes. I que cadascú és com és. I que la feina és del sastre, d'adaptar-se a la figura de cada persona per fer una roba que li quedi bé.

Més enllà del concepte de fer la roba a mida, em va semblar una reflexió de saviesa: no hi ha cossos millors o pitjors. Totalment a l'altre extrem dels estàndards que marca la societat (i que, pel que veig, són diferents aquí l'Àfrica). 

Foto: Mireia Nonell

diumenge, 15 de maig de 2022

Serps


Potser alguns recordareu que fa dos anys vaig parlar d’una serp. Però no va ser fins fa uns mesos que vaig veure la primera: un exemplar mort al mig de la carretera. Davant la meva exclamació de sorpresa, el motorista em va dir que això no era res.

Fa poques setmanes vaig veure la primera serp viva. Va ser just en un camí a la sortida de l’hostatgeria. Es va esmunyir ràpidament, i em va sorprendre el color verd ben viu. No em va semblar molt perillosa, però després he sabut que era una mamba i que en realitat és ben verinosa. Aquest color tan bonic es veu que és per camuflar-se millor en els arbres i en la vegetació. Aquí en teniu una que he trobat a internet (era igual):


I avui hem tingut un bon ensurt. Ahir a la nit un estudiant va trobar la de la primera foto a la zona dels lavabos de l’escola. La van matar, i aquest matí me n’han enviat la foto. Estaven força espantats. L’he reenviat als monjos pertinents, i els he suggerit que tallem els arbustos d’on ha sortit. Durant el matí, uns nens l’han passejat ben entretinguts:



Sé que forma part de la fauna local però m’agradaria que, tant com puguem, convertim l’escola en un espai de seguretat on sigui molt improbable que n’aparegui una. I això en aquest moment no es pot garantir. 

dimecres, 11 de maig de 2022

La vaca ja ha parit!


Finalment la Maria ha parit! I ha parit un vedell així de maco. En Wanjala, el noi que es cuida de la granja de l'escola, estava entusiasmat. Ara els estudiants d'agricultura, amb l'ajuda dels professors, ja estan implicats en tenir cura del vedell, munyir la vaca... i esperem que ben aviat tothom a l'escola podrà beure'n la llet! Una bona novetat, si recordeu el que menjaven. Ara, dos dies a la setmana tenen verdura i dos dies tindran llet. La llet es barrejarà a l'esmorzar amb aquell aliment tan insípid: així serà més nutritiu i al mateix temps tindrà més bon gust.

Vam quedar que, si naixia mascle, el vendríem. I així ho farem. Això ens ajudarà a cobrir despeses del projecte, que sempre n'hi ha. I continuem amb la idea de comprar una altra vaca, perquè ara tenim prou herba per alimentar-ne dues.

Aquests dies estem començant a preparar el projecte de fer un galliner perquè els estudiants puguin menjar ous. Hem trigat a posar fil a l'agulla no pas per falta de diners, sinó perquè a vegades hi ha coses que demanen el seu tempo, i aquí els tempos no són els mateixos que a Europa. Però anem avançant amb pas ferm!

Moltíssimes gràcies a tots els qui, amb els vostres donatius, esteu fent possible tot això!!!


PD: Va ser curiós, perquè el dia que va néixer el vedell (va néixer a la nit) em va tocar un text bíblic per fer "lectio" que deia així: "quan neixi un vedell, un anyell o un cabrit, es quedaran amb la mare una setmana". Vaig pensar: a veure si naixerà avui! I efectivament. Va ser divertit.

dissabte, 7 de maig de 2022

Curem l'Okumu!


Avui us vull compartir la situació de l'Okumu. Té 11 anys, fa 5è de Primària i ja veieu com té les cames. Es mou amb dificultats importants. Vam portar-lo al metge especialista, i ens diu que se'l pot operar. Però té un cost de 4.857.000 xílings ugandesos (és a dir: 1.293 euros). Això inclou no només l'operació i estada a l'hospital, sinó també el transport per a les diverses revisions que li caldria fer (l'hospital és força lluny). I en canvi, no inclou la part que hi posaria l'hospital, que està especialitzat en atendre persones amb discapacitat (aquest hospital cobriria la major part de l'operació).

En resum, calen 1.293 euros. Com en el cas d'en Zadok (tan exitós!) penso que seria bo que quedés concentrat en pocs donants que hi puguin aportar una bona suma de diners. Així, de cara al nen i a la família, podem posar rostre més fàcilment a les persones que els estan ajudant: persones ajudant persones. Evidentment tots els donatius són benvinguts, però ho presento així sabent que alguns teniu possibilitat de fer aquests donatius més grossos per casos especials.

Vaig estar parlant amb l'Okumu, i de la importància de seguir tots els consells que després li donin els metges sobre la rehabilitació, les revisions, etc. I el vam veure convençut de voler superar aquesta dificultat que l'afecta tant en el dia a dia.

Qui vulgui col·laborar-hi, que em faci un missatge privat (o un comentari aquí que no publicaré). I quan tingui els diners necessaris, ho diré en un comentari en aquesta mateixa entrada. Des d'ara, moltíssimes gràcies per donar un futur a l'Okumu!!!

PD: He posat aquesta foto perquè pugueu veure bé el seu problema, encara que no veieu com es mou. Ell estava seriós en el moment de la foto (potser una mica avergonyit per ensenyar el genoll). Però us puc assegurar que té un somriure molt bonic, i moltes ganes de millorar!

dijous, 5 de maig de 2022

Per què he explicat l’engany?


Mireu, l’altre dia em va anar com l’anell al dit explicar-vos el que m’acabava de passar. I és que feia temps que volia posar el tema sobre la taula, i no sabia massa com fer-ho. És allò que us deia fa temps: no m’agrada parlar malament, però al mateix temps vull explicar-vos les coses tal com passen. I trobar el punt just no sempre és fàcil.

El cas és que des que vaig arribar m’he anat trobant amb persones que fan trampes, o que diuen mentides, o que s’intenten embutxacar diners. Cal estar amb els ulls ben oberts. Hi ha de tot, és clar, també hi ha gent honesta! Però m’hi he trobat massa vegades pel que estava habituat. A algunes els he pogut preguntar obertament per què han mentit, o a un li vaig fer tornar els diners que s’havia embutxacat. Tots són conscients del que fan, i es comporten així també entre ells.

La meva reflexió sovint ha estat: per què ho fan? I em ve al cap la imatge d’aquells jubilats russos que, a l’inici de la invasió d’Ucraïna, s’afanyaven amb neguit per emportar-se tot el sucre possible del supermercat abans que s’acabés. I la millor resposta que he trobat fins ara a tot això és novament la pobresa. Les situacions de gran precarietat poden portar les persones a deixar-se dur pels instints de supervivència. I penso que la cosa va per aquí.

És com si hi haguessin persones que pensessin que, per tal de sobreviure ells i les seves famílies, han de fer el que sigui. Més enllà del que és correcte o políticament correcte. Recordo que un va explicar-li una mentida tan elaborada a un altre que jo, tot i saber que era mentida, vaig arribar a dubtar-ne! I després li vaig preguntar per què ho havia fet, i amb tant de detall inventat. Es va sentir malament, però em va dir que ho havia fet perquè fos més creïble. També em va dir que intentaria millorar.

PD: La foto és el que us comentava de Rússia.

diumenge, 1 de maig de 2022

M’han tornat a enganyar


Estic al “New Taxi Park” de Kampala (la zona de furgonetes que fan com de transport públic). Hauré d’esperar no sé quanta estona. Perquè el noi que em va enganyar l’altra vegada ho ha tornat a aconseguir. Diuen que si et prenen el pèl una vegada, és culpa seva; però si te’l prenen dues, és culpa teva. En aquest cas, potser és així.

En arribar al Taxi Park, un noi m’ha acompanyat fins a la zona d’on surten els vehicles cap a Tororo (esperant una propina). I allà hem trobat el noi que ja em va enganyar l’altra vegada d’altres maneres. Em volien fer pujar en una furgoneta buida: això significa haver d’esperar molta estona, perquè no sortirà fins que s’ompli. Aleshores aquest noi que ja m’havia enganyat l’altra vegada m’ha fet creure que la furgoneta del costat, que ja estava quasi plena i a punt de sortir, també anava a Tororo. Ho feia amb insistència i contundència, mirant d’estressar-me i que pagués ja. Hem anat a l’altra banda de la furgoneta (a l’entrada) i allà m’ha cobrat. Tot seguit, he fet l’intent d’entrar a la furgoneta, i algú m’ha preguntat on anava.
- A Tororo.
- Aquest no va a Tororo, és aquell altre.

O sigui que m’ha cobrat fent-me pensar que pujava en un altre. He esperat uns quants minuts, i aleshores m’he adonat que era el mateix noi de l’altra vegada. M’he sentit tan tonto! Però és un perfil que aquí trobes de tant en tant: persones que t’intenten enganyar, i que sempre pensen que resulta més fer trampa que ser honest. 

Al cap d’uns minuts, li he dit que era el segon cop que m’enganyava. Ha dit que just acabava de començar a treballar allà. I li he dit que no s’ha portat bé amb mi.

Li he demanat que em tornés els diners (buscaria una opció més ràpida). I m’ha fet adonar que al tiquet diu que no es retornen els diners. 

Almenys ara tinc la seva foto, no crec que em torni a prendre el pèl. Això a vegades és com una selva, on has d’anar molt alerta perquè no t’enganyin. 

PD: el “campió” (diguem-ne així per ser amables) és el noi amb la samarreta vermella dins la furgoneta.