Un noi apallissat

Dies enrere van apallissar brutalment un noi al nostre barri. Van trucar a la porta de la meva habitació a les 4 de la matinada demanant ajuda. Podem donar gràcies que les hemorràgies eren només externes. El van trobar amb la roba ben estripada i ensangonat sobretot al cap. 

D'entrada em vaig sentir culpable, perquè jo li havia aconseguit la feina (ja sé que no era culpa meva, però no vaig poder evitar aquest sentiment). Després vam saber que estava rondant pel carrer a les tres de la matinada i no tot era regular. Van estar a punt d'acomiadar-lo de la feina, però li han donat una altra oportunitat. El que és clar és que no es mereixia que aquells cinc brètols l'apallissessin per robar-li el poc que portava al damunt. 

Ningú no li volia pagar el tractament a l'hospital. Un servidor ho va fer, però demanant-li que tornés els diners de mica en mica com a mesura pedagògica. Penso que això el pot ajudar a rumiar-s'hi dues vegades abans de fer el ximple en un barri que no és per fer broma a la nit.

Aquesta setmana passada, un dels nois que tenim a casa tornava de treballar a la nit. Anava amb moto, i va passar per un carrer fosc (no va triar el millor itinerari). Li van aparèixer uns joves bloquejant el carrer, i per sort va poder tirar endavant (jugant-se-la molt). L'endemà el vaig renyar, perquè podria tornar abans de la feina i fer un itinerari molt més segur.

Avui he sabut que una persona del nostre entorn, propera al noi que va ser apallissat, ha rebut un anònim dient-li que la següent de ser apallissada serà ella. M'oloro per què deuen estar enfadats amb ella (res de dolent des d'un punt de vista objectiu, i és una pura suposició). Però res no justifica, ni de lluny, aquesta violència.

Estem en una zona on no pots badar ni fer el ruc. Perquè te la jugues: que t'apallissin, o que acabi pitjor i et matin. 

Vaig seguir més o menys l'estada del Papa a Montserrat des de l'hospital quan teníem el noi apallissat allà. Va ser un contrast bastant bèstia: l'alegria per la visita del Papa, però dificultats per seguir-la enmig d'aquells esdeveniments. 

Va ser una situació que em va estressar força uns quants dies. El vam convidar a casa, almenys 24 hores, per refer-se abans de tornar a la seva vivenda habitual. Ara es va recuperant bé i va tornant a la feina de mica en mica.

Una infecció

El dia 3 vaig publicar la darrera entrada, i el mateix dia em van diagnosticar una infecció severa per haver ingerit alguna cosa en mal estat. Sé on va ser, fora de casa, en una activitat participada per molta gent. Em van posar el menjar al davant per fer-me content, i el vaig rebutjar però em van ignorar. I em va semblar que no podia fer un lleig.

De la infecció ja estic recuperat (després d'anar vàries vegades a l'hospital, injeccions, etc). Va ser forta. Però a conseqüència d'això, el sodi de la sang va baixar força. I ha costat molt remuntar-lo. Ara ja estic millor, fora d'alguna cosa de panxa. Confio estar bé d'aquí uns dies. 

Ho vaig explicar una mica en un comentari de l'última entrada, i alguns ja ho vau llegir. Però no em veia amb cor d'escriure una entrada, tenia el cap molt emboirat. I no he pogut aturar diverses activitats que em reclamaven. Per tant, he anat fent una mica com he pogut. 

Tinc moltes coses per explicar d'aquests dies: algunes ben boniques, i altres més complicades per la zona on ens trobem. Però gràcies a Déu estem bé.

Gràcies pels missatges que he rebut, i també per la comprensió quan us he contestat de manera molt concisa.

Eren com nosaltres

Avui se celebra la festa dels Màrtirs d'Uganda. Des del principi vaig veure que per a ells és una festa que concentra molts elements. És una festa religiosa, lògicament, en la qual commemoren la donació de vida per part d'aquells primers cristians nadius en aquestes terres. Però amb els anys ha esdevingut una festa reconeguda per tota l'Església universal. Per a ells, és la celebració de la fe de tot un poble i fins i tot m'atreviria a dir que un signe d'identitat nacional.

Penso que per a ells hi ha un abans i un després en la història d'Uganda en el martiri d'aquests ugandesos entre el 1885 i el 1887. Una cristiana em deia fa uns dies, en referència als màrtirs: "Ells ens coneixen, mengem el mateix que ells menjaven, saben per tot el que estem passant". Els ugandesos viuen una identificació molt forta amb aquests sants pel fet que han sortit de la seva pròpia cultura. I és molt habitual trobar gent o institucions amb el nom d'algun dels màrtirs.

Des de setmanes abans del 3 de juny hi ha pelegrinatges a peu des de tots els indrets d'Uganda per arribar el dia 3 a Namugongo (prop de Kampala), on van ser assassinats la majoria. També hi ha pelegrinatges des de l'estranger. Al santuari dels Màrtirs d'Uganda, que podeu veure a la foto, s'hi concentren centenars de milers de persones (diuen milions), i cada any s'encarrega d'animar la celebració una diòcesi diferent.

Aquest any, degut a l'ebola, el govern va ajornar la celebració i la conferència episcopal l'ha cancel·lada fins a l'any vinent. Han fet sàviament. 

Un projecte engrescador

(continua)

Quan la Rose Mukasa va acabar d'explicar per què havia hagut d'aturar la distribució de menjar a 200 infants i joves, li vaig dir:

- Què et semblaria si treballéssim plegats en aquest projecte?

De seguida va dir que sí, i va afegir:

- Aquesta és la resposta a les meves pregàries.

Li vaig dir que ella podria posar el menjar com ja feia, i que hauríem de buscar un lloc enmig dels slums per poder fer la distribució. Ells portarien el menjar amb els seus vehicles, i nosaltres ens implicaríem a l'hora de servir-lo. La presència de religiosos (anem amb el mig hàbit blanc) faria allunyar sospites que la gent podria tenir envers ella, perquè a nosaltres ja se'ns suposa que només volem ajudar. També li vaig proposar que hauríem de visitar la resposnable de la Small Christian Community d'aquella zona dels slums, a continuació la LC1 (el càrrec civil d'aquella àrea, a qui ja coneixem del treball de camp que vam fer i sabem que és una persona maca), i la policia perquè ens autoritzessin per tirar-ho endavant.

El primer bon resultat és que com a mínim 200 infants i joves podrien menjar cada dia. Però hi ha un altre element interessantíssim: això ens permetrà (si Déu vol) entrar en contacte amb joves que no tenen ningú. Fins ara, els nens i nenes que bequem tenen com a mínim algú a casa que se'n fa responsable. Però sabem que n'hi ha d'altres que són "nens del carrer" que no tenen ningú, només els companys del carrer. I probablement alguns s'acostin pel menjar. És una oportunitat molt valuosa.

Hem quedat que ho deixarem reposar dos mesos, i que en tornarem a parlar a l'agost per començar a posar fil a l'agulla i veure si és viable. És una mica una bogeria, perquè no és que ens falti feina i això suposaria un compromís regular. Però és engrescador.

Vam acabar aquella trobada amb la Rose Mukasa amb una pregària, i tots ben contents. Era el dia de St. Felip Neri.

La Rose Mukasa

Temps enrere, aparcant la furgoneta prop dels slums, vam veure que hi havia gent anant a una casa particular a recollir alguna cosa. Resulta que cada dia donaven menjar gratuït principalment a nens i joves. Vam decidir que un dia visitaríem aquesta persona tan generosa. I així ha estat aquesta setmana.

Dilluns no hi era, però algú ens va posar en contacte. I dimarts ens hi vam poder reunir a casa seva. És la Rose Mukasa, una dona que va començar un negoci fa 25 anys i que ha prosperat: actualment preparen menús per a 7 empreses diàriament. Té 36 treballadors, i porta l'empresa amb els seus fills. A més, té una granja més lluny on va dos cops per setmana.

Ens va explicar com havia anat tot plegat. Veient que el negoci li anava prou bé, es va sentir cridada a fer algun acte de generositat de manera regular. I va començar donant les sobres del menjar a uns 50 infants. Però aviat va contractar un cuiner específic per a aquesta acció solidària veient la necessitat de la gent. La xifra de beneficiats va créixer a 200 persones per dia, i va durar sis mesos.

Per què es va acabar? La casa on preparen els menjars és freqüentada per camions, i més d'un li va dir que hi havia el risc que algun infant fos atropellat. En la cultura del lloc, tot i que ella faci un acte generós de donar menjar, si un infant fos atropellat algú la podria acusar d'haver sacrificat un infant. Això seria llarg d'explicar, però a vegades hi ha persones que fan rituals o promeses, segons les quals si sacrifiquen un infant poden obtenir una gran fortuna. 

(continuarà)

Acolliment durant les vacances

Aquestes setmanes que les escoles fan vacances hem anat acollint joves a la "House of the Good Samaritan": alguns que es plantegen consagrar la seva vida a Déu quan siguin més grans, altres que viuen als slums i han vingut a compartir allò que viuen, i altres que ens han visitat des d'altres indrets d'Uganda. Molt de moviment dins la casa, però bonic.

Un dia vam rebre per unes hores aquell nen petit a qui li van desaparèixer els pares, i que forma part del programa de beques d'El gra de mostassa. És un nen de poquíssimes paraules, segurament per timidesa. Vam intentar que se sentís ben acollit: li vaig explicar coses, vam jugar a bitlles amb els joves de la casa, i penso que probablement va ser la primera vegada que menjava pollastre a la seva vida (per la manera com se'l mirava abans de començar-lo a menjar). No és expressiu (penso que també per timidesa), però em va semblar que havia gaudit molt. 

Ell ve sovint a la Missa del matí amb aquella senyora que dona suport a l'àvia. Fins ara, sempre que hi era em venia a saludar i potser a algú més. Però ara passa per tot el banc i ens saluda a tots un per un donant la mà. Penso que és una manera d'agrair o d'expressar-nos com de bé va estar aquell dia amb tots! Per un nen que és tímid, no és poca cosa. 

Sabent que depèn d'una àvia que no té una salut de ferro i ja és gran, també que no té cap més parent que se'n pugui fer càrrec i, a més, que viu en un entorn on hi ha droga (pel que ens ha arribat)... penso que és bo que estigui familiaritzat amb nosaltres per si un dia convé que l'ajudem més enllà de la beca escolar. Si aquest dia arriba (esperem que sigui molt enllà, perquè l'àvia el cuida molt bé!) penso que podem fer una bona col·laboració amb la senyora de la mateixa zona dels slums que dona suport a l'àvia.

A la foto, amb una samarreta del Girona i una pilota inflable que li vam regalar. 

Respirar junts

Cada llengua té el seu geni, i és estimulant poder-lo anar descobrint. Ho estic experimentant amb l'estudi del Luganda (al qual dedico massa poc temps, i vaig lentíssim... però bé, de mica en mica). Gaudeixo adonant-me d'especificitats fonètiques que no són perceptibles a primera vista, però que són les que marquen la diferència entre un nadiu i un passerell com jo. 

En una de les salutacions del capellà a Missa, ens parla de "la comunió de l'Esperit Sant". Doncs bé, la paraula "comunió" en Luganda està formada per dos mots: "okussa" i "ekimu". "Okussa" significa "respirar", i "ekimu" significa "junts". Per tant, per expressar el que és la comunió d'una realitat amb una altra ho fan amb la imatge "respirar junts".

Ho he trobat fenomenal. Per al Luganda, la manera de definir la comunió entre dues persones és utilitzar aquesta imatge bellíssima de respirar conjuntament. Em sembla fins i tot poètic!

I, curiosament, en els nostres temps resulta que això de sincronitzar la respiració amb algú altre és una pràctica terapèutica que (diuen) regula el sistema nerviós, redueix l'ansietat i fomenta una connexió emocional profunda.