Matines sense mi

Dissabte vaig patir una intoxicació alimentària (tot sembla indicar que aquesta va ser la causa de la malaltia). Vam anar a l'hospital, i amb poca medicació ja vaig millorar. Avui acabo el tractament, i sembla que a partir de demà o demà passat ja podré fer vida normal. Sembla que va ser per haver pres algun aliment en mal estat fora de casa (en un lloc seriós), perquè l'altre que anava amb mi també va patir símptomes tot i que molt menors.

Diumenge al matí no vaig poder anar a Matines, i em va fer il·lusió sentir des de l'habitació com les pregaven puntualment a les 5:55 del matí. Vaig pensar que era un bon senyal: en Thomas podia pregar-les sense ser-hi un servidor present. Vaig aparèixer al final de Laudes i hi eren tots, cosa que també em va fer feliç (excepte un que torna de treballar a la mitja nit).

En aquest moment som 10 a la casa (i a partir d'aquesta setmana serem 11): 4 que seguim la Regla de Sant Benet, i 6 que tot i no seguir-la viuen en comunitat amb nosaltres assistint a totes les activitats que poden. Fem comunitat tots junts, i hi ha un ambient molt bonic.

Els joves acollits volen continuar estudis, i per això estan treballant a Kampala per poder estalviar diners i fer estudis superiors. Alguns, al mateix temps, per poder enviar alguns diners a les seves famílies que viuen situacions molt precàries.

Tant el projecte de la "House of the Good Samaritan" com el programa Aixeca't estan esdevenint allò per al qual foren ideats. No podem fer més que estar contents i donar-ne gràcies!

Un somriure que és un tresor

Ja fa uns dies que el curs escolar ha començat. L'altre dia m'havia de trobar amb algú davant l'església, i en passar davant la tanca de l'escola vaig veure un dels infants que hem becat. El seu pare els va intentar assassinar vàries vegades. A casa seva (bé, casa seva és una habitació pobríssima i petita en els slums) encara pots veure les marques del matxet del pare quan intentava esbotzar la porta de l'habitació. El pare ara és a la presó.

Des del primer moment, em semblava un nen una mica traumatitzat. Cara no sé si trista, però segur temerosa. I amb molta dificultat per somriure. Li ha tocat viure moments ja molt durs, tot i ser encara una criatura.

Doncs bé, l'altre dia em va veure des de l'escola, i em va regalar un somriure d'orella a orella. Quin regal més gran! No sé encara quina és la vivència que està fent, però somreia! Donem-ne gràcies.

Foto: Jose Becerra, des de Puerto Rico.

Bona Quaresma!

A Peramiho (Tanzània) hi ha un cementiri accessible on hi ha enterrats molts monjos i també moltes monges de la congregació missionera de Tutzing. A l'entrada hi ha un pòrtic que no deixa de ser sorprenent per poc habitual. És un missatge dels difunts dirigit a nosaltres visitants (en suahili): "Sisi tulikuwa kama ninyi na ninyi mtakuwa kama sisi", és a dir "Nosaltres érem com vosaltres i vosaltres sereu com nosaltres".

La frase és d'una veritat tan brutal que desconcerta en llegir-la a l'entrada d'un cementiri. Sé que allò que ens recorda la nostra condició mortal a alguns us incomoda. Però em sembla interessant que de tant en tant se'ns recordi. Pot ser una bona manera de viure amb més intensitat i agraïment el present.

Aquest matí hem celebrat la Missa a la parròquia (la Missa de les 7, plena de gent a dins i a fora, i era la primera de quatre misses). M'ha fet impressió l'actitud amb què s'acostava la gent quan els anava posant la cendra dient-los: "Repent and believe in the Gospel" (Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli). I m'ha edificat. 

La Quaresma és un temps preciós per revisar en primera persona com estem de lluny o de prop del nostre ideal. I que això ens impulsi a avançar amb la gràcia de Déu i el nostre esforç. 

Bona Quaresma a tots!!

La significació de la pluja

Al llarg de la vida, m'he trobat donant diferent significació a la pluja en funció del context. Durant una colla d'anys, podia anomenar un dia de pluja com a "fa mal temps". Quan han vingut sequeres, hem desitjat la pluja com el sentinella espera el matí. 

I a l'Àfrica aquesta vivència ha tornat a canviar. Aquí es combinen les estacions plujoses i les seques (tot i que amb variacions a causa del canvi climàtic). Quan estem a l'estació de pluges com ara, sol ploure cada dia com a mínim durant una estona. A Tororo solia ploure a la tarda, i aquí Kampala ho sol fer al matí (o durant la nit). A vegades plou fort. 

A Tororo estàvem contents quan arribava l'estació de pluges per tots els avantatges que suposava per als camps. I específicament per a nosaltres, en relació a la granja de l'escola. Això sí, sempre que no plogués amb massa violència perquè podia afectar els camps. 

En canvi, ara a Kampala sempre que plou penso en la gent dels slums. És evident que és bo que plogui, però la gent que viu als slums està amuntegada al voltant del clavegueram obert. I quan plou gaire durant uns dies seguits, l'aigua de la claveguera entra a moltes cases amb el risc que això comporta per a la salut dels qui hi viuen. 

Sí, la pluja és bona. Però per als qui viuen als suburbis de la capital, plou sobre mullat. 

Qui anava a aturar aquella dona?

Recordeu aquella entrada que vaig fer uns mesos enrere sobre una dona que va començar a ballar davant l'altar durant la Missa? Doncs bé, fa dies en va passar una altra.

A la subparròquia (pel fet de ser encara subparròquia) fins ara els diumenges hem tingut rotació de capellans que venen de diferents llocs. Doncs bé, aquell dia el celebrant era un capellà que no té gaires pèls a la llengua. La dona de sempre va començar a ballar, ell estava assegut a la seva cadira i jo al seu costat. Ell es va aixecar i es va dirigir cap a la dona. Instintivament vaig témer: "Ai! Que ara la farà parar!". El capellà baixa l'escala del presbiteri, se li acosta... i comença a ballar també al seu costat!!! Després encara s'hi va afegir un altre. Bastanta gent, ben animada, es va posar dreta unint-se a la festa. 

El capellà estava molt motivat, i va animar la catequista a afegir-s'hi. Gràcies a Déu que va declinar la invitació. Em feia por que el següent convidat al ball seria jo, i vaig preferir no aixecar-me per no facilitar el gest. Sortosament la cançó es va acabar, i per tant també el ball. Però va ser un moment bonic de contemplar! 

Ara ja tenim de manera estable el capellà que han assignat com a rector de la parròquia quan aquesta subparròquia esdevingui parròquia. Això serà quan s'acabi de construir l'església. De moment, continuem a la capella que sempre queda plena en totes les Misses del diumenge i amb gent a fora. 

Per gràcia de Déu

En l'última entrada, us vaig agrair tota l'ajuda que fa possible que ara tirem endavant aquest nou programa per als nens i nenes dels slums. I alguns, en públic o en privat, vau subratllar el meu paper perquè això sigui així. Penso que és oportú compartir quina és la meva vivència en tot això.

Sense negar el que és evident, és a dir el meu paper, internament sempre penso que és per gràcia de Déu. Què vull dir? Doncs que soc conscient de la nostra fragilitat, i de la meva en particular, sobretot després dels problemes de salut de fa dos anys. Tot i que foren provocats per mala praxi mèdica, tinc clar que estem sempre en mans d'un Altre i que seria un disbarat pensar que som qui sap què. Per tant, tot això ho visc amb un gran agraïment a Déu, sabent que portem aquest tresor en gerres de terrissa.

Tampoc mai no penso que sigui generós amb ells. És a dir, no crec que es tracti d'un mèrit allò que faig, sinó d'un deure. A la web d'El gra de mostassa hi tenim algunes cites. Una d'elles és d'un sant molt benedictí, Sant Gregori el Gran: "Si donem el necessari als que no tenen, no fem més que donar-los el que és seu". Això és així. Ells són tan mereixedors com qualsevol de nosaltres de tot allò més bàsic que mereixem com a éssers humans. Per tant, allò que fem és restituir-los la dignitat que els toca.

Espero que us agradi la foto que he posat, la trobo deliciosa! És la d'una nena d'aquest programa mentre dissabte li provàvem les sabatetes. Estava feliç! Un altre nen ens deia que trobava que les sabatetes eren massa petites, però la realitat és que no n'havia portat mai i per això no hi estava habituat. Als suburbis hi ha nens que van descalços per aquells carrerons amb la terra contaminada per les aigües fecals, o bé porten crocs o xancletes. El sol fet de calçar sabates per a ells és una novetat!

(Ahir a l'hora de sopar es van sentir molts trets. Pel so a mi em semblava un castell de focs, però els nois van dir que eren bales. Si en sé alguna cosa, ho diré als comentaris. Nosaltres vivim en una zona tranquil·la).

Promoció 2026 St. Henry's

Els programes que tirem endavant des d'El gra de mostassa són gràcies a esdeveniments com aquest o a donatius de tantes persones generoses. Avui us presento aquests 21 infants dels suburbis (12 nenes i 9 nens) que a partir d'aquesta setmana vinent podran anar a escola. Això serà un canvi important en les seves vides. Penseu que estem parlant de realitats extremes, on massa sovint a la pobresa s'hi afegeixen abandonaments, assassinats i tota mena de penalitats. A partir d'ara, podran anar a escola i fer un bon àpat al dia, una mica lluny d'aquest ambient dels slums. 

Aquí teniu una foto que ens van fer a en Thomas i a mi a Bagamoyo (Tanzània) en el punt on van arribar els missioners per rescatar els esclaus abans de ser venuts. Era a tocar de la platja de l'Oceà Índic, on van plantar una gran creu perquè altres missioners que arribaven per mar els poguessin localitzar. Vaig pensar que aquest programa amb els nens dels slums no és tan diferent: se'ls està rescatant de situacions molt perilloses. Però la foto és incompleta: en aquesta foto hi hauríeu de ser tots els qui ens ajudeu a fer-ho possible. Sou tots els donants d'aquest programa més tots els donants d'El gra de mostassa, perquè al mateix temps que bequem aquests infants estem fent millores a l'escola on aniran. En aquesta foto hi hauríeu de ser tots!

Veureu que els infants són molt petits. Va ser una opció que es va prendre des de la Junta per aquest primer any, de manera que puguem seguir tot el seu procés educatiu. 

Moltes moltes moltes gràcies a tots els qui hi sou!!!