En l'inici d'Advent

I continuà el mestre:

- Un dia, tot això que veus, tot el que estàs fent, ho hauràs de deixar. Tot, absolutament tot. No et podràs endur res.

I respongué el deixeble:

- Sí, ho sé. Però almenys deixaré un llegat material, uns quants projectes realitzats. No tot serà en va, no?

- Potser no. O... qui sap. Una guerra, un huracà, la teva mort sobtada quan encara ets a mitges... no se sap mai.

- Aleshores, no val la pena lluitar perquè tot tiri endavant?

- Sí - digué el mestre -. Val molt la pena. Ho hauràs de deixar tot, i no pots garantir la continuïtat de res. Però no es perdrà ni una gota de l'Amor que hauràs donat. Viu per aquest Amor. Espera en aquest Amor. Però l'èxit o l'assoliment dels objectius no està a les teves mans. Tu planta, rega. Un altre s'encarregarà (o no) de fer créixer i florir. Posa-ho a les seves mans. Deixa que Déu sigui Déu. Tu ocupa't en el que et pertoca a tu.

I digué el deixeble:

- D'una banda, m'adono que no soc capaç de tot. I de l'altra, em sento alliberat perquè no tot depèn de mi. I no cal témer res, si tot està a les seves mans. Només treballar, i esperar amb confiança.

I clogué el mestre:

- Espera segons aquest Amor. I estima segons aquesta esperança. No cal res més.

Bon Advent!!!

Què vols ser en el futur?

Fa uns dies, caminant cap a l’escola, se’m va acostar un alumne dels nous. Em va demanar per parlar. Vaig témer que fos per demanar-me diners, i lògicament li hauria de dir que no perquè no tinc diners per regalar. Però no va ser així. Vam parlar bàsicament dels estudis.

En un moment de la conversa, li dic:

- Tu què vols ser en el futur?

I contesta, sense dubtar:

- Jo vull ser una bona persona.

I afegeix: 

- I want to be a person of all people (“vull ser de tothom”).

Em va sorprendre, perquè estàvem parlant dels estudis i la resposta lògica (per a mi) era que m’expliqués la vida professional. Però no va dubtar d’anar a l’essencial de la vida: ser una bona persona, ser de tothom.

La conversa va continuar fluidament. Però vaig sentir que, com a occidental, m’havia donat una lliçó de les bones.

PD: La foto és d’en Pau.

Empoderament

He trigat més dies de l’habitual a escriure. La darrera setmana he estat constipat, i he anat fent el més necessari com he pogut. Crec que a vegades cal escoltar el cos, i aquest cop era convenient: a banda de les causes més habituals per un constipat, crec que se m’hi ha sumat un cert cansament. La reobertura de l’escola ha suposat uns dies molt i molt plens, bàsicament perquè tinc força fronts oberts (això no té solució). Però crec que la raó primera han estat les dificultats que us comentava l’altre dia: són situacions que desgasten. Malgrat això, us he de dir que dues persones de dos projectes diferents se’m van disculpar i volen fer-ho millor a partir d’ara. Una ja s’hi ha posat. Per tant, no em puc queixar. He de tenir paciència, i constància.

Amb una amiga, tot preparant un projecte, ens preguntàvem quines serien les tres paraules clau en aquesta tasca a Uganda i amb tota la col·laboració de molts de vosaltres. I una de les tres paraules clau és empoderament. És un dels objectius principals. Com diu el diccionari: “Dotar (una persona o un grup social, esp. desfavorits) dels mitjans per a incrementar la seva força o la seva capacitat per a actuar en l’àmbit polític o social”. En aquest cas, en l’àmbit social. 

El comentari d’en Vicent l’altre dia anava en aquest sentit, i hi sintonitzo plenament. Però no està essent fàcil identificar les persones que puguin fer-ho. Tanmateix, l’empoderament és tan essencial pensant en un futur que val la pena continuar, continuar i continuar. Revisar, replantejar, repensar. Provar de nou. I confiar que finalment donarà fruit.

Lògicament, ho poso tot en mans de Déu.

PD: La foto és d’en Pau.

Planificació i sostenibilitat

Generalment em resisteixo a explicar coses que siguin crítiques amb el país que m’ha acollit. Intento remarcar els valors i dons, que hi són i no pas petits! Però sé que alguns també agraïu quan parlo de les dificultats.

L’altre dia us vaig compartir l’alegria de les verdures pels estudiants. I per tant, tocava celebrar-ho.

Però també us he de dir, i em dol reconèixer-ho, que l’únic problema a l’Àfrica de cara al progrés no són els diners. Entre altres, hi ha unes mancances molt grans de planificació, de seguiment dels projectes, d’anàlisi per poder millorar, i de treball ben fet per aconseguir la sostenibilitat. Aquest és el drama que s’han trobat bones ONG: enviar diners per projectes, i que no es tirin endavant o que es destinin els diners a altres coses (quan no desapareixen).

Em trobo destinant massa hores (aquest “massa” l’hi poso jo, perquè és com ho visc...) a repassar pressupostos, a revisar tots els números que em passen de les despeses, a controlar rebuts, balanços, etc. No hi ha una cultura de fer previsió ni de donar comptes de com s’han gastat els diners. 

Ells volen progrés, això us ho puc assegurar. I quan hi ha millores, tothom ho celebra. Quan expliques la importància de la planificació i la sostenibilitat, tothom hi està d’acord. Però d’aquí a la pràctica, hi ha una gran distància. 

Ho visc com a repte, i com a cursa de fons que no es pot enllestir amb dos dies. Però reconec que alguns dies em desgasta. Crec que ha de ser possible de mica en mica anar creant unes dinàmiques diferents. Però costa. 

Li demano a Déu que m’hi ajudi. I que, al mateix temps, em faci adonar de totes les coses positives que tenen i de les quals també puc aprendre tant.

Verdures!!!

He passat uns dies sense escriure perquè no tenia temps de posar-m'hi. La raó és que s'ha pogut reobrir l'escola, i això és molt bona notícia! Després de mesos, els mestres podran tornar a cobrar el sou i els alumnes poden tornar a classe. 

I hem pogut oferir verdura als alumnes! Per qui no ho tingui present, aquí podeu llegir com és l'alimentació dels estudiants. A partir d'ara, confiem poder donar sukuma (una verdura semblant als espinacs) dos dies a la setmana per dinar i sopar. La barregen amb el posho i la mongeta vermella. Per dinar els mestres també en poden menjar. Tothom ho ha valorat molt positivament.

Aquest projecte s'ha pogut tirar endavant amb donatius que heu fet a través de La Font de Greccio. Us ho agraeixo moltíssim! Altres vau donar específicament pel projecte de les vaques, que ha anat avançant. En aquest moment hi ha el cobert acabat, que fa molt goig (un altre dia en posaré fotos). I estem esperant que creixi prou l'herba per comprar les tres vaques. Tothom ho espera!

Pel que fa a les gallines, haurem d'esperar que el projecte de les verdures es consolidi una mica i que s'iniciï el de les vaques. Tot al seu temps.

Us deixo amb algunes fotos del procés de la sukuma des del camp fins al plat. Fa il·lusió!

La mesquita de Gaddafi a Uganda

A Kampala vam poder visitar la que tothom coneix com a "Gaddafi National Mosque" (tot i que, després de la seva mort, el nom es va canviar a "Uganda National Mosque" diuen que per poder continuar rebent fons des de Líbia). És una mesquita impressionant, amb capacitat per 15.000 persones. I molt bonica. Em va agradar especialment quan el guia va llegir (de fet, va cantar!) un tros de l'Alcorà que hi havia allà exposat. 

Ens van parlar del Coronel Gaddafi com una figura que volia unir tot Àfrica en el seu moment. Entenc que la seva influència, o com a mínim bona relació, amb Uganda havia de ser important si va regalar aquesta mesquita al país. 

Tinc la impressió que la comunitat musulmana, tot i no ser molt nombrosa (un 15% màxim), és un col·lectiu molt present. I fins i tot hi ha un dia a l’any que tot el país fa festa nacional com a respecte a una celebració musulmana. És un signe de com s’ha intentat integrar i respectar els membres d’aquesta religió.

El dia de la ruta amb motos per conèixer Kampala ens van fer passar per la zona de les ambaixades. I va ser ben curiós veure quins països tenen ambaixades destacades amb edificis remarcables: a part d’Estats Units, la Xina i els principals països europeus, també Líbia justament, Egipte, Iran, i una de ben gran que estan construint els d’Aràbia Saudita. Això et fa pensar en el grau d’influència o com a mínim de rellevància d’aquests països de majoria musulmana a Uganda.

 

El respecte a la natura

Amb en Joaquim vam anar del Llac Victòria fins a les fonts del Nil. Ens hi va portar amb barca l’Aziz, que alguns recordareu. Li vaig preguntar si navegava quan plovia o feia una bona tempesta. Ell va respondre que la natura s’ha de respectar. Així de senzill.

I hi vaig entendre una reflexió que anava més enllà de la casuística de la situació meterològica. Era una actitud davant de la natura. D’entendre quin és el lloc de cada un, i com aprendre a conviure-hi.

La foto de les Sipi Falls que us poso em va suggerir el mateix. En Richard, el guia, em va demanar que la fes. Generalment els agrada sortir en fotos, però es va girar d’esquena. L’important aquí era la cascada.