Una graduació ugandesa

Em van fer arribar a l'escola de Saint Henry's una invitació per assistir a la graduació dels alumnes del "Luigi Giussani Institute of Higher Education", on formen els futurs mestres. Em va semblar que podia ser interessant conèixer aquesta escola, i hi vaig assistir. Després he entès que era una escola fundada pel moviment internacional catòlic Comunione e Liberazione (CL). 

Em va sorprendre que la invitació constés amb el meu nom perfectament escrit (no és habitual). Ho va moure un metge que viu a la parròquia on estic. Quan presentaven alguns convidats especials, ell va dir que m'havia conegut per les meves homilies (em va afalagar, la veritat) i que ens dedicàvem als més necessitats de la zona on hi ha la nostra parròquia. 

Era la primera graduació on assistia. El metge va intentar que em donessin un vestit d'aquests que es posen per aquestes cerimònies, però afortunadament no n'hi havia per a tots i me'n vaig deslliurar. 

Tot i que no en vaig poder visitar les instal·lacions, em va fer l'efecte que deu ser una bona escola i que tenen bones connexions pels convidats que hi van assistir (el principal era el comissionat per a l'educació infantil i primària del govern ugandès). 

El moment surrealista va arribar al final de l'acte. L'alcalde d'aquella zona, Nakawa, va fer un breu discurs quan ja s'havia tallat el pastís i tot, perquè havia arribat tard. I en acabar el seu parlament formal, va fer un senyal al DJ i ens va sorprendre així:

Quan vaig ensenyar el vídeo als nois de casa, em van dir que aquest alcalde és un cantant molt famós que es va posar en política, amic del cap de l'oposició.

Missa amb rialla final

Des de fa setmanes celebro les dues primeres Misses del diumenge en anglès: la de les 7 del matí i la de les 8.30 (perquè el rector està de vacances). I he anat notant que el to de la primera Missa és força més joiós i participat que el de la segona. És cert que hi sol haver més gent, però hi ha setmanes que no hi ha tanta diferència i tanmateix el to general és un altre.

I aquest diumenge vaig decidir comentar-ho amb simpatia al final de la segona Missa, on hi havia unes dues-centes persones: "No sé si és que esteu més tristos o què... però responeu més ensopits...". Ja vaig veure algunes cares rient. Just acabar de dir això, cloc la celebració:

- "El Senyor sigui amb vosaltres!"

I responen sense esma:

- "I amb el vostre esperit".

I aleshores, amb veu forta i animada repeteixo:

- "EL SENYOR SIGUI AMB VOSALTRES!".

Alço el braç encoratjant-los a respondre valents, i amb un clam general (molt millor que els de la primera Missa!) responen ben convençuts:

- "I AMB EL VOSTRE ESPERIT!"

- "QUE US BENEEIXI DÉU TOTPODERÓS PARE, FILL I ESPERIT SANT!!"

I responen amb un clam:

- "AMÉN!!".

Tothom ben content. I continuo: 

- "ANEU-VOS-EN EN PAU!!", i alço la mà perquè també responguin decidits. I tothom, amb un clam: 

- "AMÉN!!".

I els dic rient: "NO!". Estaven tan focalitzats amb la intensitat que erraren la resposta. 

Repeteixo: "ANEU-VOS-EN EN PAU!!".

I tothom: "DONEM GRÀCIES A DÉU!!"

I vam acabar amb unes cares ben rialleres. Doncs que duri l'alegria!! (Veurem la setmana vinent)

La força del Càntic de les Criatures

Avui és Sant Francesc d'Assís, un dia sempre especial. Quin gran sant! A mesura que passen els anys, en veig més la humanitat, la seva part fràgil i les seves lluites. És com si comprengués més la persona que hi havia darrere el personatge. I l'estimo.

Tots deveu conèixer el cèlebre "Càntic de les Criatures", escrit fa poc més de 800 anys. És ben bonic! Però el que per a mi li dona més força és saber les condicions en les quals Francesc el va compondre. El va crear aproximadament un any abans de morir, quan estava carregat de dolor. A nivell físic, tenia una forta infecció als ulls que el va deixar pràcticament cec, també tenia malària, problemes seriosos a l'estómac i al fetge, i els estigmes. Afegit a aquest dolor, tot el sofriment espiritual en veure que els germans no semblaven seguir les seves intuïcions originals.

Penso que hi ha un cert paral·lel amb el primer capítol del Gènesi: la Creació del món. Ens diuen els estudiosos que segurament la redacció final va tenir lloc durant l'exili del poble d'Israel a Babilònia. Sense el rei que representava Déu, sense el temple on Déu habitava, expulsats de la Terra Promesa... sense res. I en aquella experiència de buidor, escriuen un capítol meravellós sobre com de bell i bo Déu va crear el món. Des de la màxima indigència, un cant preciós a Déu. 

Que la indigència, que el sofriment, que la incertesa, que la màxima pobresa de tantes menes no ens enterboleixin. Ben al contrari: que des del més profund de les nostres entranyes, Déu ens inspiri un cant de lloança. 

Estimat Francesc, intercedeix per nosaltres davant del bon Déu.

PD: La cançó del vídeo és una versió del Càntic feta per Kairoi, no és el text original però és ben bonic! Pel que fa a la foto inicial, és d'una estàtua de Sant Francesc al jardí dels monjos a Montserrat. 

Motxilla carregada

Fa uns dies ens vam reunir amb en Magezi i els tres nois que té acollits. Gràcies a l'oferiment d'algun donatiu que se m'ha promès, els vaig plantejar començar un negoci entre tots tres. En un espai que té en Magezi als slums, una paradeta al carrer tocant a la via del tren, hi iniciaran una botigueta de roba. 

Estem dissenyant com fer-ho perquè, Déu no ho vulgui, si un d'ells desaparegués un dia enduent-se part del projecte, no sigui una desfeta per al negoci. A en Magezi li va passar això: compartia negoci de roba amb un altre noi, i aquest es va esfumar amb quasi tot. Hem acordat que em donaran els beneficis de les vendes que hagin de ser reinvertides en la compra de més gènere, i en Magezi supervisarà la botiga. Tots ells tenen molt bona relació, però no podem badar veient altres experiències en l'entorn.

Van dir que estaven molt agraïts i contents. Però em va inquietar força un d'ells, aquell que es va trobar al carrer amb només 7 anys. Ara en té 15, però tota la seva expressió facial i corporal transmet sofriment, tancament en un mateix i una motxilla ben carregada de pedres. Un altre fa uns ulls que diuen haver pres substàncies fortes durant temps (en Magezi em diu que ja no consumeix, però les restes són evidents). I a l'altre noi se'l veu molt més sa, somriu i és expressiu. En Magezi em diu que són bons nois, i ho semblen.

Els vaig preguntar què comprarien si el negoci va bé. Tots tres ho tenien claríssim: menjar. I van afegir: que puguem tenir prou menjar per uns quants dies. Va costar que diguessin més coses. Passar gana ha de ser molt fotut.

Els vaig remarcar que això és una oportunitat única, d'aquelles que passen i cal aprofitar al màxim. Ho començarem a moure d'aquí unes setmanes. Encomanem-ho!

Un nou servei

Ahir dissabte vam iniciar una nova activitat: un espai de formació per als escolans i escolanes de la parròquia. Són uns 25 joves d'edats ben variades, amb el denominador comú de servir a les Misses de la parròquia de St. Charles Lwanga.

La majoria viuen als slums, i per tant en un entorn de droga, violència i inseguretat. A tots ells els veiem molt sans, i pensem que també val la pena que ens hi dediquem. 

Farem una formació variada un cop al mes, alternant temàtica religiosa amb activitats sobre valors o reflexions sobre molts temes. Ens agradaria que això els sigui útil en aquest context gens fàcil en el qual es troben. 

Ahir vam començar amb una xerrada de caire litúrgic, molt participada per ells. Alguns tenien bastant de coneixement i altres no, però tothom es va enriquir. Em va agradar veure que dos dels nois grans venien amb llibreta i anaven apuntant coses. 

Vam preparar un Power Point, i vaig encoratjar en Thomas i en Kefas a conduir la major part de l'activitat. Era el primer cop que es posaven davant d'un grup a fer una xerrada, i estaven una mica nerviosos però se'n van sortir prou bé. Cada vegada agafaran més pràctica. Van constatar com és de bo adquirir coneixements que després pots transmetre als altres.

Vam començar amb un joc de bitlles, després hi va haver la xerrada i van acabar amb la reunió setmanal que fan com a grup per distribuir les Misses de l'endemà (la foto és d'aquest darrer moment). El mes vinent mirarem una pel·lícula i farem cinefòrum.

Que Déu ens inspiri per ser bons servidors d'aquest grup!

Cal fer alguna cosa

En Magezi ens va ensenyar casa seva. Viu en una habitació llogada, i m'havia dit que tenia una casa de propietat seva. Em sorprenia, perquè semblava anar força apurat econòmicament. Hi té acollits tres nois que no tenien on anar ni ningú a qui recórrer (a la foto, un d'ells que em va dir que no ha anat mai a escola). Ho vam visitar amb en Kefas, i ens va fer impressió. 

És una mena d'encavallament de fustes que fa possible una habitació fosca i en males condicions, compartida per dos joves amb un matalàs a terra. I pujant per unes fustes, en trobes una altra on dorm un noi en un aïllant a terra. Quan plou, en totes dues habitacions hi entra l'aigua; i en la segona, el matalàs queda xop i no hi pot dormir. 

Aquests tres nois tenen dificultats per poder menjar cada dia. Un d'ells té 15 anys i està amb en Magezi des dels 7 anys (com pot ser que es trobés al carrer i sense ningú amb només set anys!). Cada matí va a recollir ampolles buides de plàstic perquè li donin alguns diners que li permetin fer un àpat. Els altres dos, de 16 i 21 anys, agafen qualsevol feineta que surt: per exemple, descarregar un camió de mercaderies. 

Els vaig preguntar què els agradaria fer, si tenen algun somni. Un em va respondre que voldria construir una casa per a la seva mare que viu al poblat (el pare és alcohòlic i no hi poden comptar). L'altre no va saber què dir, em va semblar que el seu dia a dia no li pemet fer plans. Més tard en Magezi em va dir: "La gent pensa només amb com passaran el dia d'avui". Lògic, si aconseguir menjar cada dia ja és complicat...

Em va semblar tot molt injust. Cal fer alguna cosa perquè puguin treballar. Almenys donar-los una oportunitat.

Pere, vola ben alt!

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Pere Grané, que ha estat a la Junta d'El gra de mostassa des de l'inici i ha estat una persona essencial en aquests primers anys de l'associació. Com vaig dir temps enrere en aquest espai, s'ha dedicat en cos i ànima a portar la comptabilitat d'El gra de mostassa i ho ha fet de meravella. Hi havia destinat hores i hores amb una gran generositat, i ho feia mogut per una estimació sincera cap als projectes i també a un servidor. 

Ha estat rigorós en la seva tasca. I amb un somriure puc dir que fins era exigent, demanant-me els rebuts de tot i amb unes característiques determinades. Volia que seguíssim els estàndards occidentals en la comptabilitat, com ha de ser. I això ens va ajudar a fer les coses millor.

Però no era només el tresorer de l'associació. Aquests anys havíem compartit molt més a través d'internet, i havia participat regularment en les trobades d'El Jardí dels Arbres fins que la malaltia ja no li va permetre. Temps enrere vam anar fent una transició de la comptabilitat a en Quim, i en Pere ens hi ajudava de manera admirable tant com podia. Sempre amb la mateixa estimació. Seguia amb molt interès tot el que tenia a veure amb els projectes, i gaudia escoltant-ne l'evolució. 

Jo el trobaré a faltar. Més enllà de la tasca ingent i abnegada que ha dut a terme, trobaré a faltar la persona: aquest home bo que ha estat al meu costat aquests anys. Les distàncies físiques no comptaven: ell hi era. 

En el seu perfil de whatsapp hi tenia un colom. I un membre de la junta va escriure en el nostre grup: "Vola ben alt, Pere!". Sí, que Déu t'aculli amb una gran abraçada i et digui: "Home bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor!".

Ahir diumenge vaig celebrar les dues Misses de la parròquia amb el calze i la patena de les monges de Sant Benet que m'havia regalat, i vaig compartir amb els centenars de parroquians qui era en Pere i com ens havia ajudat.

Descansi en Pau.

Gràcies Pere! Vola ben alt!!