100 socis

A "El gra de mostassa" hem arribat a 100 socis. És una fita per a nosaltres, i us en donem molt molt molt les gràcies!!!

Cada mes rebem donatius puntuals, i sense aquests donatius no podríem pas tirar endavant tots els projectes que tenim iniciats. Però en el cas dels socis, us agraïm moltíssim el fet que us comprometeu amb l'associació de manera permanent (bé, no hi ha res de permanent en la nostra vida terrenal, però ja m'enteneu). Això ens dona una tranquil·litat a l'hora d'afrontar les despeses regulars i ens permet no estar amb l'ai al cor de si un altre mes rebrem els diners necessaris.

Quan va venir la Lluïsa, li vaig remarcar que tot això que ella va comprovar sobre el terreny és una feina col·lectiva de tots, inclosos els qui ens envieu diners. Jo estic a primera línia de front, és evident, però sense vosaltres no podria pas fer quasi res del que faig. Em va dir que, a través dels projectes, s'estan canviant vides; en dono gràcies a Déu i gràcies a vosaltres!

En assolir aquesta fita només us demanem que, si podeu parlar d'El gra de mostassa a algú, ho feu si us plau. Perquè quants més serem, més podrem empoderar els més necessitats i donar-los la dignitat que es mereixen com a éssers humans.

Per a vosaltres, aquesta foto d'un camp de plantes de mostassa. Els grans de mostassa han començat a donar fruit!

Quan quelcom se'ns resisteix

La Lluïsa ens va portar un joc matemàtic molt estimulant: cinc peces desiguals que havien de formar un quadrat perfecte si es posaven en la posició precisa. A casa nostra, un el va resoldre amb dos minuts i els altres no se'n van sortir. El vam fer a l'escola, i mentre els alumnes practicaven els diferents tipus de dòmino que us vaig comentar, anaven passant per una taula on els presentava el joc i els donava tres minuts per resoldre'l. 

Dos ho van aconseguir, i els altres alumnes no se'n van sorprendre perquè els consideren dels més intel·ligents de l'escola. Però us volia compartir una altra reflexió que em va suscitar l'observació de tots els qui anaven passant per allà per provar-ho. 

Hi havia alguna col·locació de les peces que semblava lògica, però no donava el quadrat com a resultat. I em va fascinar comprovar com la majoria, tot i que quan ho provaven era evident que aquella posició de les peces no donava un quadrat, continuaven intentant ajuntar les dues peces que aparentment encaixaven. I bastants s'encallaven en això. En altres casos, intentaven fer encaixar dues peces que clarament no anaven juntes i, malgrat que era evident i ells mateixos ho veien, s'entestaven en continuar-ho intentant forçant les peces. 

Vaig pensar que hi havia molta psicologia en tot plegat. Els guanyadors, de fet, en veure que la col·locació més lògica no funcionava, van provar altres alternatives no tan evidents fins a trobar l'encertada. Em va fer reflexionar en com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix. A vegades la insistència posant-hi la banya pot ajudar a resoldre el problema, però altres vegades pot ser com fer cops de cap contra una paret (és a dir, quelcom estèril perquè probablement et trencaràs el cap abans que la paret). 

Algun alumne mirava el cronòmetre amb un cert neguit, un ho va deixar córrer abans d'acabar els tres minuts veient que no se'n sortia... Cada un afrontant aquell joc en forma de repte segons la seva personalitat. 

A la foto, els dos guanyadors amb un premi que els va encantar: una calculadora.

Visita de la Lluïsa

No sabré descriure amb paraules la joia de rebre la Lluïsa a Uganda. Ella formava part de l'equip de catequistes de Confirmació de la meva parròquia abans de ser monjo, i entre tots els qui formàvem l'equip ha quedat una amistat molt bonica. Des de fa temps, s'ha compromès a ajudar l'associació El gra de mostassa, i per tant ha estat molt interessant que pogués conèixer els projectes de primera mà.

Va quedar impressionada per les cases i l'ambient on viuen algunes de les famílies als slums. Vam visitar-ne algunes que tenen un fill en el nostre programa de beques, així com la de dues persones de l'equip que vam crear per tirar endavant aquest programa. Va tenir una reacció semblant a la meva primera vegada: com pot ser que com a éssers humans permetem que altres persones visquin en condicions a vegades tan miserables? Es va poder fer el càrrec del canvi bestial que suposa per a aquestes criatures poder anar a l'escola gràcies a rebre una beca.

A més de les activitats habituals de les visites, va organitzar jocs matemàtics per a les classes grans de St. Henry's Primary School i va anar d'allò més bé! Els alumnes i també el mestre es van adonar que el joc pot ser una bona eina en alguns moments per practicar allò que s'ha après. Els va ensenyar el dòmino normal, però també un dòmino amb operacions matemàtiques i un altre amb fraccions!

Vam anar a Tororo, i entre altres vam fer una reunió per parlar de la granja de l'escola d'oficis i vam visitar l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph (els dos joves amb discapacitat física que tenim becats).

A la House of the Good Samaritan s'hi va trobar molt bé i es va crear un molt bon ambient amb els joves que hi viuen. 

Va marxar amb ganes de tornar! Però ella des de Catalunya també fa molta feina per al bé de l'associació, i per tant, per al bé de tots els qui se'n beneficien! Moltes gràcies Lluïsa!!

Un accident terrible

Uganda està consternada. Dijous a la nit hi va haver un accident on van morir més de 20 nens. Divendres casualment vam passar pel lloc de l'accident sense saber-ne res (prop de Sipi Falls, a Kapchorwa), i ja vam veure l'autocar bolcat i amb tot de gent al voltant. 

A Uganda hi ha molts accidents de trànsit, moltíssims. Hi ha diverses raons: mal estat de moltes carreteres, absència d'il·luminació a la nit, vehicles que no estan en condicions, i conductors temeraris al volant. Això fa un còctel explosiu que cada dos per tres provoca accidents seriosos. 

L'any passat el govern va fixar unes directrius per a les sortides escolars, i això incloïa la prohibició de viatjar més tard de les 6 de la tarda (quan es fa fosc) o la possibilitat de fer viatges amb nens de pàrvuls. Algunes escoles han vist en aquestes sortides la possibilitat de generar ingressos per a l'escola (i algunes clarament se n'aprofiten). 

A causa d'aquest accident tan mortífer (l'accident va tenir lloc més tard de l'hora autoritzada i amb infants més joves del que és permès), el ministeri ha cancel·lat de manera indefinida totes les sortides escolars i ha anunciat una revisió de les directrius presentades l'any passat. 

Nosaltres hem organitzat sortides a l'escola on estic, respectant totes les directrius del govern, i han anat molt bé. Ho hem fet amb les visites que han vingut de Catalunya, i per tant sense cap cost per a les famílies (que, recordem-ho, viuen majoritàriament als slums). Veurem què estableixen a partir d'ara, i com ens hi podem adaptar.

És probable que no sentíssiu res de l'accident. Els mitjans catalans i espanyols penso que no n'han dit res. Sí que se n'han fet ressò mitjans internacionals que solen seguir més les notícies que ocorren a l'Àfrica.

Foto: Reuters

Qui són els bons i qui els dolents segons el llibre de Jonàs?

La història del profeta Jonàs és deliciosa! El profeta és enviat a convertir un poble pagà, i no se li acudeix res més que fugir de Déu i fer-se el sord a la seva crida. S'embarca en un vaixell que el porti ben lluny d'allà on ha estat enviat. I lògicament el vaixell sofreix una gran tempesta amb el risc que tots els qui hi viatgen morin al mar.

Els mariners descobreixen que la culpa és d'en Jonàs. I m'ha fascinat un detall ple d'humanitat. Els mariners no eren creients de la religió d'en Jonàs, creien en altres déus (per tant, eren considerats pagans en aquella època). I quan en Jonàs els reconeix que sí, que ell és el culpable i que l'han de tirar al mar, els mariners fan quelcom sorprenent: es posen a remar intentant tornar a terra! Per tant, tot i saber que en Jonàs és el responsable d'aquell desastre, intenten salvar-se amb ell!!! 

Al final, és clar, l'han de llançar al mar. Però ho han intentat evitar, i aquest és un missatge molt potent. A més, posteriorment en aquest mateix llibret els pagans als quals en Jonàs acaba predicant es converteixen ràpidament! I en Jonàs s'empipa de mala manera.

Quina història més potent! Aquell que se suposava coneixedor de la Veritat i convertit, és qui fuig de la crida de Déu. I aquells considerats pagans i allunyats de la Veritat, demostren un cor bo. Com deia Jesús: "Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti". Òbviament, som tots els qui ho hem d'escoltar. 

Enganyar-se, segons Abdies

Quan la llegeixes i medites sense pressa, l'Escriptura té un munt de perles que van apareixent i brillant de manera inesperada.

M'ha semblat una d'aquestes perles un verset del brevíssim llibre d'Abdies. Diu el profeta en nom de Déu: "La teva altivesa t'ha enganyat". 

En lloc de desqualificar algú per la seva xuleria, li diu que la seva altivesa li ha jugat una mala passada. Per tant, li parla com a víctima de la seva pròpia fatxenderia.

Els perfils arrogants acostumen a generar rebuig per part de molts. Però el profeta ens fa adonar que, en realitat, són persones equivocades que s'enganyen elles mateixes. 

De manera recurrent, la Bíblia ens recorda la importància de la humilitat i com l'ésser humà es perd quan viu en l'orgull. Crec que és interessant aquesta perspectiva: l'insolent és antipàtic, però en realitat està equivocat i es fa mal a si mateix amb aquesta actitud.  

Amós: un "Tête-à-tête" amb Déu

Em resulta molt suggeridor un verset del breu llibre d'Amós. A través del profeta, Déu pregunta: "Poden dos homes començar junts un viatge si abans no s’han posat d’acord? (Am 3,3). 

Estem acostumats a parlar d'un Déu molt transcendent, en una relació molt vertical amb l'ésser humà, en la qual Déu parla i l'ésser humà escolta i obeeix (o no). 

En canvi, aquí ens planteja un Déu amb qui fer plans junts, amb qui col·laborar, amb qui treballar colze a colze. I em resulta molt estimulant. És més, us diria que fins i tot pot allunyar d'un possible infantilisme i fer créixer en la relació amb Ell. 

Personalment la meva experiència em porta a la conclusió que, quan faig les coses bé, estic seguint una crida i que jo no n'he tingut la iniciativa. Però és cert que jo he tingut i tinc la llibertat d'optar i de respondre sí o no. Per tant, és un viatge en el qual jo hi tinc part de responsabilitat. 

L'expressió d'Amós sobre la relació amb Déu em sembla un "Tête-à-tête" molt revolucionari!