La Rose Mukasa

Temps enrere, aparcant la furgoneta prop dels slums, vam veure que hi havia gent anant a una casa particular a recollir alguna cosa. Resulta que cada dia donaven menjar gratuït principalment a nens i joves. Vam decidir que un dia visitaríem aquesta persona tan generosa. I així ha estat aquesta setmana.

Dilluns no hi era, però algú ens va posar en contacte. I dimarts ens hi vam poder reunir a casa seva. És la Rose Mukasa, una dona que va començar un negoci fa 25 anys i que ha prosperat: actualment preparen menús per a 7 empreses diàriament. Té 36 treballadors, i porta l'empresa amb els seus fills. A més, té una granja més lluny on va dos cops per setmana.

Ens va explicar com havia anat tot plegat. Veient que el negoci li anava prou bé, es va sentir cridada a fer algun acte de generositat de manera regular. I va començar donant les sobres del menjar a uns 50 infants. Però aviat va contractar un cuiner específic per a aquesta acció solidària veient la necessitat de la gent. La xifra de beneficiats va créixer a 200 persones per dia, i va durar sis mesos.

Per què es va acabar? La casa on preparen els menjars és freqüentada per camions, i més d'un li va dir que hi havia el risc que algun infant fos atropellat. En la cultura del lloc, tot i que ella faci un acte generós de donar menjar, si un infant fos atropellat algú la podria acusar d'haver sacrificat un infant. Això seria llarg d'explicar, però a vegades hi ha persones que fan rituals o promeses, segons les quals si sacrifiquen un infant poden obtenir una gran fortuna. 

(continuarà)

Acolliment durant les vacances

Aquestes setmanes que les escoles fan vacances hem anat acollint joves a la "House of the Good Samaritan": alguns que es plantegen consagrar la seva vida a Déu quan siguin més grans, altres que viuen als slums i han vingut a compartir allò que viuen, i altres que ens han visitat des d'altres indrets d'Uganda. Molt de moviment dins la casa, però bonic.

Un dia vam rebre per unes hores aquell nen petit a qui li van desaparèixer els pares, i que forma part del programa de beques d'El gra de mostassa. És un nen de poquíssimes paraules, segurament per timidesa. Vam intentar que se sentís ben acollit: li vaig explicar coses, vam jugar a bitlles amb els joves de la casa, i penso que probablement va ser la primera vegada que menjava pollastre a la seva vida (per la manera com se'l mirava abans de començar-lo a menjar). No és expressiu (penso que també per timidesa), però em va semblar que havia gaudit molt. 

Ell ve sovint a la Missa del matí amb aquella senyora que dona suport a l'àvia. Fins ara, sempre que hi era em venia a saludar i potser a algú més. Però ara passa per tot el banc i ens saluda a tots un per un donant la mà. Penso que és una manera d'agrair o d'expressar-nos com de bé va estar aquell dia amb tots! Per un nen que és tímid, no és poca cosa. 

Sabent que depèn d'una àvia que no té una salut de ferro i ja és gran, també que no té cap més parent que se'n pugui fer càrrec i, a més, que viu en un entorn on hi ha droga (pel que ens ha arribat)... penso que és bo que estigui familiaritzat amb nosaltres per si un dia convé que l'ajudem més enllà de la beca escolar. Si aquest dia arriba (esperem que sigui molt enllà, perquè l'àvia el cuida molt bé!) penso que podem fer una bona col·laboració amb la senyora de la mateixa zona dels slums que dona suport a l'àvia.

A la foto, amb una samarreta del Girona i una pilota inflable que li vam regalar. 

Respirar junts

Cada llengua té el seu geni, i és estimulant poder-lo anar descobrint. Ho estic experimentant amb l'estudi del Luganda (al qual dedico massa poc temps, i vaig lentíssim... però bé, de mica en mica). Gaudeixo adonant-me d'especificitats fonètiques que no són perceptibles a primera vista, però que són les que marquen la diferència entre un nadiu i un passerell com jo. 

En una de les salutacions del capellà a Missa, ens parla de "la comunió de l'Esperit Sant". Doncs bé, la paraula "comunió" en Luganda està formada per dos mots: "okussa" i "ekimu". "Okussa" significa "respirar", i "ekimu" significa "junts". Per tant, per expressar el que és la comunió d'una realitat amb una altra ho fan amb la imatge "respirar junts".

Ho he trobat fenomenal. Per al Luganda, la manera de definir la comunió entre dues persones és utilitzar aquesta imatge bellíssima de respirar conjuntament. Em sembla fins i tot poètic!

I, curiosament, en els nostres temps resulta que això de sincronitzar la respiració amb algú altre és una pràctica terapèutica que (diuen) regula el sistema nerviós, redueix l'ansietat i fomenta una connexió emocional profunda.

El brot d'ebola a Uganda

Sou uns quants els qui m'heu escrit amb una certa preocupació pel brot d'ebola del Congo i Uganda, i per saber si estem bé. Entenc que la notícia és alarmant, i per això en parlo ara.

A Uganda va haver-hi un brot d'ebola fa quatre anys, i el van resoldre molt bé. En aquell cas, jo estava potser una mica més alerta perquè sonava molt perillós, tot i haver-se donat a l'altra banda del país. A veure, no és tan fàcil contagiar l'ebola: es pot agafar a través del contacte amb els fluids corporals d'una persona infectada (però no per l'aire, aigua o aliments).

És més preocupant al Congo, on ja han mort bastantes persones i on el context bèl·lic (més la complexitat a nivell polític i social) no afavoreix la resolució tan ràpida. 

El president ugandès Museveni ha ordenat ajornar la gran festa d'Uganda que congrega centenars de milers de pelegrins el 3 de juny a Namugongo (prop de Kampala): la festa dels màrtirs d'Uganda. Això sí que hauria estat arriscat, sobretot perquè molts pelegrins arriben des de l'est del Congo i l'aglomeració és molt important. 

Tinc confiança que el govern ugandès s'ho prendrà molt seriosament i intentarà controlar al màxim aquest brot per erradicar-lo el més aviat possible. Esperem que al Congo també ho puguin fer.

La queixa de la Immaculate

Probablement recordareu la Immaculate, aquella anciana que netejava el nostre banc cada dia d'amagat abans que arribéssim a l'Església. Doncs bé, fa uns dies va caure pel carrer i es va fer mal als genolls i a la boca (crec que dissabte passat). El cas és que diumenge mai no ens veiem perquè anem a Misses diferents (jo en celebro una en anglès i ella va a la que es fa en Luganda). I dilluns i dimarts no va venir a la Missa del matí. Aleshores ja vaig pensar que, si l'endemà no apareixia, l'hauria d'anar a visitar per si li havia passat alguna cosa.

El cas és que dimecres sí que va aparèixer, i se'm va queixar perquè no l'havia anat a veure. Sempre ens saluda a tots, però la queixa anava clarament dirigida a mi. Em va sorprendre, però al mateix temps ho vaig trobar deliciós. Per ella, era evident que l'havia d'anar a veure. 

Ella sempre és molt amable i atenta amb nosaltres, molt efusiva saludant amb les dues mans alçades i esteses (no exagero) quan passem amb la furgoneta per davant de casa seva. Ens aprecia. Penso que, tot i tenir familiars, viuen lluny d'ella i a casa probablement se sent força sola (hi ha un fill que treballa fora tot el dia, i un net que apareix durant les vacances). La vam convidar a casa el dia de Pasqua per la pregària del migdia i a dinar, i va gaudir d'allò més. 

És zelosa de cara a nosaltres, més del que nosaltres ho som amb nosaltres mateixos. Si veu algú assegut al banc on ens solem posar a l'Església, els fa sortir sense miraments. Ens fa riure. 

Miraré la propera vegada de no deixar passar dies sense interessar-me per ella si no apareix. Accepto la seva exigència, i suposo que forma part de la missió. 

L'altre Déu

Fa unes setmanes vaig acabar de llegir un assaig que després vaig anar ruminant en la "Lectio" (les meditacions bíbliques) dels dies següents. Està escrit per la teòloga protestant Marion Muller-Colard (i publicat per Fragmenta Editorial).

És un llibret que sotragueja, escrit a partir de la pròpia experiència de vida de l'autora i amb la referència del llibre de Job com a teló de fons. Qüestiona l'existència d'un Déu que intervé en la història del creient, i jo diria que apunta a un Déu més transcendent que immanent (tot i que em sembla entendre que amb matisos). 

En primer lloc, penso que m'hi he d'acostar amb tot el respecte. Sobretot des del moment que l'autora expressa les seves idees a partir d'experiències fortes de sofriment i foscor. En tot el referent al sagrat, tant si és per part de persones creients o agnòstiques o no creients, crec que ens hi hem d'atansar amb cura perquè és un terreny molt personal. 

Ara bé, amb tota la consideració que em mereix aquesta escriptora, em pregunto si aquest Déu que no pot intervenir en la vida del creient és el Déu de Jesús. Certament hi ha aspectes del segle I que ens cal reinterpretar, i que hi ha elements que actualment coneixem d'una manera diversa al coneixement que hi havia fa dos mil anys. Però fins a quin punt ha d'arribar la reinterpretació?

De tota manera, l'autora qüestiona una relació amb Déu que pot ser molt de mercadeig per part nostra, una relació quasi comercial. És aguda i profunda, i no diu cap bajanada (al contrari!). 

Us comparteixo un pensament sobre la mort que ella escriu, citant François Dolto: "Com tots nosaltres, arribarà un dia que tu també et moriràs. Però no et preocupis: et moriràs quan hagis acabat de viure". 

Només els rics

Ahir vaig fer la meva classe setmanal de Luganda. A més de llegir les lectures de la Missa, rebo una classe pràctica per aprendre a comunicar-me. És un noi del barri amb una pronunciació boníssima. Vam convenir amb la seva mare que li faria un donatiu per classe, i això l'ajuda a pagar la quota de l'escola. 

Avui li he preguntat com es deia "tovalló". Concretament li parlava dels tovallons de paper, i he hagut de buscar una imatge a internet perquè no sabia de què li parlava. En veure a què em referia, em diu: "It's only rich people who use it" ("Només ho fa servir gent rica").

M'ha sorprès, però segur que té raó. Molts no es poden permetre comprar tovallons. I això m'evoca una altra cosa que ens trobem sovint a casa, quan convidem algú a dinar. Sempre posem forquilla i ganivet per a tothom, però molt sovint notes que no estan acostumats a utilitzar-los (especialment el ganivet). I aleshores els dic que posem els coberts per defecte, però que poden menjar tranquil·lament amb les mans.  

Durant dies un dels joves de la casa reia perquè vaig refusar que mengéssim unes llesques de pa de motllo plenes de formiguetes diminutes. Per a ell, era obvi que aquelles llesques no es podien malbaratar i calia menjar-les ni que et toqués empassar-te unes quantes formiguetes.

Són episodis que m'ajuden a tocar de peus a terra i a adonar-me de la realitat que molts d'ells viuen de manera quotidiana.