dijous, 28 d’abril del 2022

Visita d’en Joan i l’Eloi


Com us vaig comentar fa uns dies, hem tingut aquí Uganda el meu padrí Joan i el meu cosí Eloi. Han estat uns dies fantàstics! Algú em va fer notar que és el primer cop que em visita algú de la família, i és cert. Ha estat especial. 

En Joan s’acaba de jubilar de pastisser, i ha fet un taller de pastisseria per als novicis de Tororo i un altre per als treballadors de l’hostatgeria. O sigui que, si voleu tastar pastissos de “La Granja” de Malgrat, haureu de venir a Uganda a menjar-ne dels seus ara deixebles. Espero que alguna vegada s’atreveixin a aplicar els coneixements que han rebut del mestre pastisser (jo ho agrairia, que m’agrada molt el dolç!). 




Ells destacaven l’alegria i acollida dels africans. I tenen raó. Però és igualment veritat que, des del minut zero, tots dos han transmès alegria i un tracte molt proper amb tothom! I un sentit còmic en molts moments. Va ser molt bonic el dia que van convidar 4 mestres joves de l’escola a anar amb barca pel Llac Victòria fins a les fonts del Nil. Es va crear un ambient com si es coneguessin des de sempre, i és un dia que aquests joves recordaran molts anys.

Hem rigut molt. I veient les bromes que feia el meu padrí, he recordat els dinars de Nadal amb els tiets i cosins de La Granja (que els recordo com dies que rèiem molt). I he pensat que potser de petit vaig aprendre un estil de fer broma també d’ell (i de la meva mare), perquè m’he sentit molt identificat amb el tipus de bromes que feia.


Com tots els que han vingut a compartir amb els africans, han estat uns dies de donar molt i de rebre molt. Un enriquiment per totes bandes. Els estic molt agraït! Gràcies Eloi!! Gràcies Joan!!


PD: No he parlat ni de la meitat d’activitats que han fet, han estat dies intensos. Ells podrien parlar llargament de què els ha impactat, sorprès, interrogat. Però m’ha sortit remarcar aquests aspectes.

diumenge, 24 d’abril del 2022

El Pare Massot


Els Països Catalans han perdut una figura cabdal per la promoció de la llengua i la cultura catalanes aquest darrer segle. Dic els Països Catalans perquè el Pare Massot, mallorquí d'origen, sempre va tenir una clara consciència de l'abast de la llengua a tots els territoris de parla catalana. I per això va promoure la publicació de nombrosos estudis en relació als diferents territoris.

El P. Abat Cassià M. Just va encertar de ple en nomenar-lo director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Des de publicar el curs de català "Digui, digui" (el recordeu?) fins a la publicació de nombrosíssims estudis de llengua i cultura catalanes que en altres àmbits ho haurien tingut més difícil. A vegades li fèiem broma de l'especificitat d'alguns estudis sobre alguns detalls tan concrets i singulars, però era una broma banyada d'admiració per un home que, sense deixar el llibre religiós, va apostar de manera tan clara per la promoció de la nostra llengua i cultura. 

En uns temps grisos per la defensa i promoció de la nostra llengua per part d'algunes institucions o persones que s'omplen amb gesticulacions buides de contingut, la figura del Pare Massot és un exemple a seguir. Ell treballava nit i dia (sense exagerar) com una formigueta constant que va assolir resultats espectaculars. Sense fer soroll, però de manera eficientíssima. La seva persona ens recorda que no podem dimitir de la defensa i promoció de la nostra llengua com un signe d'identitat nacional insubstituïble.

En la comunitat, en Pepot (així li dèiem familiarment) era un home discret i estimat per tots. Una bona persona. Al Cel sigui!

PD: La foto és del dia que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 

divendres, 22 d’abril del 2022

El nen de la panxa inflada, avui


Aquests dies tinc aquí el meu padrí i el meu cosí, en parlaré d'aquí uns dies! Però avui us faig un avançament d'una visita molt especial que hem fet avui: hem anat a veure en Zadok, el nen de la panxa inflada que va ser operat amb dos donatius provinents de dues senyores catalanes. Sento emoció en escriure aquestes ratlles. Tinc el record de fa dos anys, quan el vaig veure per primer cop: assegut a terra, amb l'estómac inflat, passiu, trist, sense poder anar de ventre (només un cop a la setmana o cada dues setmanes). Els pares havien tirat la tovallola feia dos anys perquè cap metge ho solucionava. Segurament hauria acabat morint en un racó. 

Avui, dos anys més tard (després de les tres operacions de fa temps) ja està totalment curat. Ens ha vingut a rebre quan hem arribat amb el cotxe. Després de la primera operació, quan tenia l'intestí fora del cos, plorava de por quan el volia anar a saludar. Avui m'ha vingut a saludar ben decidit, i la seva cara era una altra!


Ara va a primer de Primària, m'ha fet il·lusió que m'ensenyés els exercicis que fa a l'escola. I hem quedat que un dia baixaran al poble per anar a comprar roba i una pilota, amb els diners que una de les donants em va enviar amb aquesta finalitat. 


A les que vau pagar les 3 operacions, heu de saber que li vau salvar la vida. Aquest nen avui té un present i un futur. I tota la comunitat d'aquell poblat està sorpresa de la curació d'un nen que semblava incurable. Moltíssimes gràcies!!! 

Donem-ne gràcies a Déu.

dimarts, 19 d’abril del 2022

Plegar roba


He constatat diverses vegades que aquí Uganda molts no saben plegar la roba. La darrera vegada, quan vam donar una peça de roba per cada treballador del monestir (són més de 200!): al llarg del matí, algunes persones van venir a ajudar i cap no en sabia. Penso que potser és perquè generalment en tenen poca, o perquè no tenen armaris on guardar-la. Però és d’aquelles coses que tens com assumit que tothom n’hauria de saber, i no és així. I veig que tots estan contents quan n’aprenen.

Em va agradar molt un vídeo breu de com plegar uns pantalons o una jaqueta, perquè està fet d’una manera que no se m’hauria acudit mai. No sé com la plegueu vosaltres, però us el comparteixo perquè m’ha semblat original: vídeo (és d’Instagram, espero que el pugueu obrir fàcilment).

Per cert, la roba que vam donar va ser novament amb enviaments des de Catalunya. Em van impressionar alguns treballadors de la granja del monestir: era el primer cop que els en donàvem, i em vaig adonar que alguns són molt més pobres del que pensava. O sigui que aquestes properes vegades la roba serà sobretot per a ells.

diumenge, 17 d’abril del 2022

Matí de Pasqua


Alguns diran que és un matí com els altres. Que és com considerar el dia d'Any Nou quelcom especial només perquè es canvia de número. I sí, però no.

No és un matí com els altres, perquè els humans necessitem signes i rituals que ens ajudin a recordar i celebrar els fets importants de la nostra vida.

No és un matí com els altres, perquè avui celebrem que l'Amor és més fort que el Mal en totes les seves formes. Celebrem que hi ha un camí d'estimació i de donació als altres pel qual val la pena viure.

Parafrasejant lliurement David Jou, el que celebrem avui no es limita a una experiència puntual i concreta dels seguidors de Jesús el segle I. Va més enllà, i ens porta a comprendre i viure la profunditat de qualsevol instant que vivim, il·luminat per la densitat d'aquella experiència dels seus primers seguidors.

Bona Pasqua a tothom!!!

Foto: sortida de sol aquesta Setmana Santa des del jardí dels monjos (G. Jordi Puigdevall, Montserrat)

dijous, 14 d’abril del 2022

Miserere mei, Deus

 

En aquests dies del Tríduum tan importants per als cristians, us ofereixo aquesta bellíssima interpretació del Miserere d'Allegri per part del cor Tenebrae (que us recomano d'escoltar amb els cascos posats). Sembla que no es porta això de resar el salm 50: "Compadiu-vos de mi, Déu, segons la vostra gran misericòrdia". Potser perquè encara arrosseguem el llast d'una època culpabilitzadora de consciències, no ho sé. O potser perquè els éssers humans ens hem cregut divins d'una manera que fa quasi impossible el reconeixement de la nostra fragilitat. 

Però enmig d'aquest món esquinçat pel drama a Ucraïna i altres guerres, i potser també sacsejat per una mort aquí Uganda molt probablement per enverinament, sento el dolor del món. I em pregunto en quina mesura jo he contribuït a fer créixer aquest dolor o a minvar-lo. Crec que, en major o menor grau, som responsables de molt d'aquest dolor en tant que membres de la família humana. Sobretot els qui ho hem rebut tot a la vida, i no hem tingut prou en compte els qui no tenien res. Tot i ser un sentiment incòmode, i quelcom que punxa el cor, és al mateix temps un esperó que m'estimula a intentar millorar contínuament. I si a vegades no he sabut estimar prou, això no m'eximeix de millorar aquí i ara. I de donar-ho tot.

Senyor, que aquest dolor del món no deixi d'afectar-me i de sacsejar-me. I que m'empenyi a donar-ho tot perquè hi hagi menys dolor, més comprensió.

dimarts, 12 d’abril del 2022

No va ser cap accident


La mort de Jesús no va ser cap accident. Ni tampoc va ser una qüestió de mala sort. Ell sabia que podia passar, i tot i així va continuar. Pels textos que tenim, ell no volia patir ni morir de manera cruenta. Però la seva opció de viure per aquest Amor-sense-límits fins a les últimes conseqüències l'hi va portar.
"Ningú no em pren la vida, soc jo qui la dono lliurement" diu a l'Evangeli. Exacte! Ningú no li podia prendre la vida, quan ell anteriorment ja l'havia donada generosament per tothom.

En un fragment ben inspirat d'una pel·lícula sobre Jesús, el veiem a Getsemaní pregant el Pare abans de ser detingut. Però també Satanàs hi apareix provant de temptar-lo. Tenen un diàleg interessant! 
Satanàs li diu:
- Tot és en va, Jesús.

Jesús contesta:
- No, no és en va. A través meu, Déu revelarà el seu amor per la humanitat.

Satanàs continua:
- Deixa'm  mostrar-t'ho.

I aleshores, mostra a Jesús coses terribles que al llarg dels segles la gent farà en el nom de Jesús. Soldats matant en nom seu, una dona a l'Edat Mitjana cremant en un foc en nom de Jesús, gent matant-se els uns als altres en una guerra... I aleshores, Satanàs continua: "Saps que el que t'he mostrat és veritat. Moriràs en va. Ells no tenen la capacitat per estimar que volies. Això no passarà mai. Només alça les mans i vés a casa, Jesús. No moris en va. No moris sol".

I Jesús, ple de la força acaba: "No estic sol, estic amb el meu Pare. Estic en el cor dels homes. Moriré per l'eterna bondat del cor humà creat pel Pare. Així els homes faran brillar la seva imatge una vegada més, i aquells que voldran trobaran la força per estimar fins al final".

divendres, 8 d’abril del 2022

Un proverbi africà


Als africans de tant en tant els agrada compartir proverbis que il·lustrin una situació quotidiana. Un jove ugandès em va dir el següent: “What an elder sees while seated, a young one cannot see even if he climbs the highest mountain” (“Allò que un ancià veu assegut, un jove no ho pot veure ni que pugi la muntanya més alta”). 

Expressa bé el gran respecte que els africans tenen per les persones grans, un valor que a Occident sembla que hem deixat una mica de banda. És evident que els ancians tenen més experiència, i per això estan de tornada en molts aspectes. Però això fa que a voltes els joves africans no se sentin escoltats ni tinguts en compte. Aquí convindria aquell consell de Sant Benet a l’Abat: que escolti a tothom, perquè l’Esperit revela sovint allò que és millor al més jove. És a dir, a qui menys ens ho pensaríem.

També he trobat algun jove que, volent-se menjar el món, no escolta el criteri dels ancians. Forma part de la condició humana. 

Crec que a Occident i Àfrica tenim els dos extrems: un context en el qual els ancians sembla que facin nosa, i un altre en els quals són molt respectats (i els joves, poc valorats). Potser hauríem de trobar tots una síntesi. I seguint el consell de Sant Benet: que els més joves honorin els ancians, i els ancians estimin els joves.

PD: Em sento molt honorat que a La Font de Greccio hi entreu ancians (alguns molt ancians), i al mateix temps joves (alguns molt joves)! És bonic que sigui un espai intergeneracional, tot i que els joves no hi soleu deixar gaires comentaris.

dimarts, 5 d’abril del 2022

L'escala de tisora


Ara que ha començat el Ramadà dels musulmans i que els cristians estem a les acaballes de la Quaresma, m'ha vingut al cap una entrevista que em va enviar el P. Josep Miquel, des del Miracle. Hi parla un monjo supervivent del monestir de Tibhirine, aquell monestir d'Algèria on el 1996 van assassinar 7 monjos. Aquella comunitat de monjos va conviure d'una manera bella amb la població musulmana d'aquell indret, i els va servir amb senzillesa i autenticitat.

Aquest monjo fa servir la imatge d'una escala de tisora per referir-se a les diferents religions. Diu que a mesura que els homes s'acosten a Déu per camins diferents, s'acosten més entre ells. I a mesura que s'acosten més entre ells, s'acosten més a Déu. No ho trobeu preciós?

Tots busquem l'essencial, allò que doni resposta a les preguntes més fonamentals de l'ésser humà. Si la recerca és autèntica i profunda, això només ens pot acostar a altres éssers humans encara que s'hi atansin per altres camins.

diumenge, 3 d’abril del 2022

Sabates a Granollers


Un dia vaig enviar aquesta foto al grup de whatsapp de la família, i els vaig explicar que un dels nens quan va rebre la samarreta em va preguntar si no tindria unes sabates. I aleshores em vaig adonar que anava descalç. Un nen sempre amb un somriure, i amb una vida complicadíssima al darrere. 

I l’endemà, el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda van començar una campanya de recollida de sabates al restaurant de Granollers. La resposta ha estat fenomenal, i estic començant a rebre les 15 caixes ben grans plenes de sabates sobretot per infants i joves. Ja no sé on posar-les! M’agradaria esperar a tenir-les totes, i després planificar bé quan les donem i com (perquè serà una moguda considerable). 

Em va meravellar com es van sentir interpel·lats per aquesta història, que els vaig compartir sense cap intenció, i com hi van donar resposta ràpidament. Des d’aquí, aprofito per donar les gràcies a tothom que hi va participar!!! (si arribeu a veure aquest missatge)

Com veieu, el Barça em va enviar samarretes. Els nens estaven contentíssims! (sovint van amb roba estripada). Uns van venir al despatx per comunicar-me que volien fer l’equip del “Father Muzungu” (o sigui, un servidor). Els ho vaig treure del cap, però estic content de veure que a vegades queden per jugar a futbol amb la samarreta. Visca el Barça!