diumenge, 23 de desembre del 2018

Les narracions de la infància de Jesús


Aquests dies els qui som del ram escoltem del dret i del revés les narracions de la infància de Jesús. I els qui no són del ram, pot ser que en un moment o altre durant aquestes festes també en sentin alguna cosa. Hi ha qui es queda amb la part bucòlica de la història, altres s'ho agafen al peu de la lletra com si es tracés d'un llibre d'història contemporània... cadascú s'ho pot mirar com vulgui, és clar.

Ara, per mi hi ha un risc. I és que com que tendim a passar-ho tot pel filtre de si és històric literalment o no ho és, aleshores quan es dubta de la historicitat del que sigui es passa a considerar allò com a mentida i a llençar-ho a les escombraries.

Les narracions de la infància de Jesús (només presents en dos dels 4 evangelis) són interessants. Des del meu punt de vista, això és indubtable. Els experts no descarten que hi pugui haver alguna traça històrica, tot i que més aviat escassa. Però són textos molt profunds teològicament. Amb molt de missatge! Ara bé: com que estan explicats com a relats poden semblar fútils o intranscendents. I aquí és on penso que ens equivocaríem. Perquè en aquella cultura explicar quelcom en forma d'història no volia dir que no es parlés d'una Veritat més profunda, com és el cas.

Ja sé que amb aquestes ratlles no he explicat res de la teologia d'aquestes narracions (se n'han escrit molts llibres!), però sí que convido a fer-ne una lectura receptiva, sense prejudicis, deixant-se interpel·lar pels personatges i intentant esbrinar quin missatge contenen.

I ara sí: Bon Nadal a tots els qui passegeu per aquest espai!!
De tot cor: Bon Nadal!!

dilluns, 17 de desembre del 2018

M'ho emporto a la tomba


Fa bastants anys una dona em va sorprendre quan li vaig preguntar si podia confiar-li una cosa (que d'altra banda no era res de l'altre món). Em va respondre que s'ho emportaria a la tomba. Em vaig quedar parat perquè l'ocasió no s'ho valia, però també per l'honestedat que em transmetia. I al llarg dels anys, altres vegades jo he dit el mateix a algunes persones quan m'ha semblat que les ajudaria a estar tranquil·les.

M'he trobat amb persones que han vingut a Montserrat a abocar tot el que portaven dins, a vegades traumes de feia molts anys o experiències que no explicaven a ningú del seu entorn malgrat ser gent tan estimada (o justament per això). Els darrers temps m'ha passat sovint amb visitants de l'estranger. Ells saben que deixen el seu "secret" a Montserrat, i que algú el custodia. Alguns han tornat altres vegades, però en algunes ocasions són persones que no he vist mai més. N'estic segur que aquell moment va ser important per elles, perquè van poder "vomitar" (perdoneu l'expressió) quelcom que els feia mal.

És molt bonic quan la gent ve una vegada i tornen. Amb alguns fem camí de manera periòdica. Però també és bonic quan una persona ve, i no torna. Expressa aquesta llibertat de cada persona. I ens recorda la nostra missió: ser-hi per donar aigua a qui sigui. Si tornen, meravellós. Si no, potser és que no els cal o que ja vam fer el que podíem en aquell moment. Però us puc assegurar que algunes històries, tot i emportar-me-les a la tomba, no les oblidaré mentre visqui. Perquè no et pot ser indiferent allò que viuen els altres, especialment quan pateixen. I de tant en tant penso: què se'n deu haver fet d'aquella dona? I d'aquell noi? I d'aquell senyor de tan lluny? D'alguna manera, continuen presents a Montserrat. I tant!

Fa dies parlàvem del mot "discernir". Etimològicament té un mot germà: la discreció. Ve de la mateixa arrel indoeuropea, i requereix la necessitat de poder distingir allò que es pot dir i allò que no. També demana un discerniment. Jo li dono importància, i veig que la gent la valora molt quan se'ls garanteix.

dilluns, 10 de desembre del 2018

Guies turístics


Al llarg dels anys, tot organitzant les gires de l'Escolania a països ben diferents, m'ha tocat conèixer de prop guies turístics que ens han acompanyat durant uns dies. Ha estat una experiència fantàstica. En puc parlar així perquè, al cap d'uns dies de convivència, surten converses que van més enllà de l'explicació suposadament governamental. I en països amb dèficits democràtics importants (que aquí no anomenaré) els pots acabar preguntant que t'expliquin (ni que sigui en privat) quina és la situació real del país i de la seva gent. I en algun cas tot plegat ha derivat en amistat, perquè ells també ho han aprofitat per fer-me moltes preguntes sobre la vida monàstica, sobre el sentit que per mi té la vida i coses d'aquest estil.

Crec que és una professió no prou valorada. Pensem que és la gent que fa "el relat" del país que sigui a molts visitants! Una visita ben explicada pot suscitar moltes coses, o pot deixar indiferent. Però el tema del relat no és secundari.

Aquí Catalunya he tingut la sort de conèixer guies turístics molt preparats. I us en diré dos exemples: en Carles Roig i la Tate Cabré. Amb en Carles ens vam conèixer en un curs que anualment es fa a Montserrat dirigit a guies turístics. És un curset molt interessant, perquè reben moltes explicacions que els aporten molta informació per quan expliquin què és Montserrat als visitants. Amb en Carles hem mantingut relació, i aquí teniu un enllaç d'una entrevista que li van fer no fa molt a l'Ara (el vídeo és llarg, però a sota del vídeo hi ha un resum ben fet): Entrevista a Carles Roig

Amb la Tate ens hem conegut a l'hostatgeria. Quan ve, a més d'amarar-se d'aquest lloc, avança el llibre que va escrivint en aquell moment. Una persona de gran qualitat humana, amb una base cultural important, i amb una curiositat per aprendre sempre més. N'estic segur que és un luxe tenir una guia així. Aquí teniu la seva web: Tate Cabré

Algú podria pensar: i per què dedica una entrada a parlar dels guies turístics? Doncs perquè hi ha professions que a vegades ens passen desapercebudes, i que fan la seva aportació que no és gens petita. Felicitats a tots els que feu tan bé la vostra feina!

diumenge, 2 de desembre del 2018

Un lloc que es diu tendresa


Una senyora que va assistir al cap de setmana per a agnòstics ens va explicar el seu testimoni, i posteriorment també el va relatar en un reportatge de la televisió. Va perdre el fill d’accident fa uns anys, un noi ben jove. I ens deia que, per ella, el seu fill no és al cel sinó en un lloc que es diu tendresa.

Em va agradar com ho va explicar, perquè aquest “lloc que es diu tendresa” a mi em sonava a un cel meravellós. Ella associa el cel als àngels, als núvols... a conceptes o imatges que no li evoquen res. En canvi, la tendresa li suggereix el seu fill. No ho trobeu preciós? No trobo altra paraula per definir-ho.

A vegades hem volgut definir realitats transcendents de manera tan tancada i acotada que sembli que no hi cap res més. La Teresa, amb la seva creativitat i sinceritat, ha anomenat aquesta realitat “tendresa”.

M’agrada quan persones ben diferents defineixen com s’imaginen o com viuen a dins seu aquest més enllà. Mossèn Ballarín deia que s’imaginava el cel com un lloc on el Barça marca un gol al Madrid cada minut. Humor genuí de Mossèn Ballarín!

El millor de la definició de la Teresa és que en aquest lloc que es diu tendresa hi cap tothom, de tota religió o pensament. I sí, jo també penso que el seu fill està en un lloc que es diu tendresa. I dono gràcies per aquesta mare que, en l’absència del fill, el recordarà sempre amb tota la tendresa del món.