dissabte, 28 de gener del 2017

Tenir present la mort


I digué el deixeble:
- Fa uns dies va morir de sobte un noi que coneixia, i m'ha fet un impacte fort. No m'ho trec del cap.

I respongué el mestre:
- Sí, quan mor un jove tothom queda molt impactat, perquè sentim que s'esdevé abans d'hora. I ens recorda que som finits, i que qualsevol dia (qualsevol dia!) pot ser l'últim. Sé que aquesta idea a algunes persones les neguiteja. Però hauríem d'aprendre a integrar la mort com una part de la vida. Tots sabem que un dia o altre hem de morir, però la gent prefereix viure com si tot plegat no tingués un final. No creus que si tinguéssim més present que un dia ja no hi serem, aleshores viuríem amb més intensitat? No podria ser que aleshores relativitzéssim algunes coses sense importància real (encara que a vegades ens ocupin tant de temps i espai en la ment) i donéssim més importància al que realment té valor a la vida? Viu amb intensitat, aprofita cada moment. Cada minut és un regal únic en la història de la teva vida. Valora'l com a do que reps, i converteix-lo en do per als altres. I tindràs una vida feliç i plena.


dissabte, 21 de gener del 2017

L'amic


L'amic no necessita que li expliquis tot perquè ho comprengui. Sap qui ets, et coneix, i no es va posant interrogants davant de tot el que li comparteixes.

A l'amic li agrada que l'escoltis, però també li agrada escoltar-te.

L'amic et pot fer bromes i posar-se amb tu com pocs ho podrien fer. A l'amic li pots fer bromes i posar-t'hi com amb pocs. Perquè fins i tot això es converteix en un signe de l'amistat i la confiança.

L'amic no es posa davant teu amb prejudicis. Al davant, només l'estimació sincera.

L'amic et mira al cor, i com una mare, sempre busca el teu racó de bondat.

L'amic no et valora en funció del que fas o el que dius, sinó perquè ets. Senzillament.

dissabte, 14 de gener del 2017

No aconseguireu el meu odi


Fa uns dies vaig llegir un llibre interessant: "No aconseguireu el meu odi" (Edicions 62). Està escrit per un home que va perdre la seva dona en l'atemptat de la sala Bataclan de París. Descriu amb una claredat que glaça com va viure les primeres hores i els primers dies després d'aquesta notícia tràgica que li havia canviat la vida de cop. Parla sense embuts de com afronta la comunicació d'aquell terrible succés al seu fill tan petit, les ajudes que se li ofereixen per part de gent variada, i tot el que li corre per dintre.

No és un manual per aprendre a estimar els terroristes, com es podria deduir pel títol. Però sí un llibret molt interessant per entendre com pot viure una persona que passa per una experiència traumàtica de manera tan sobtada. I val la pena perquè sapiguem comprendre millor (i per tant, poder ajudar de manera més eficient) les persones que es trobin amb moments d'aquests.

Un llibret així també ens pot afavorir la reflexió de com és d'important aprofitar al màxim els moments amb la gent que estimem.

I em quedo amb un paràgraf:
"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor".


divendres, 6 de gener del 2017

Parodiar no és fàcil

De paròdies en trobem de tota mena i per a tots els gustos. Però amb qualitats molt desiguals. Aquí us n'ofereixo una que m'han fet arribar, i que penso que està molt ben feta. No ha d'haver estat fàcil, i els qui l'han fet han de tenir coneixements musicals per força. És per riure amb ganes, sobretot si sabeu música i si en coneixeu l'original. Es tracta del "Zadok the Priest", un dels Coronation Anthems de Händel. Se sol interpretar en la coronació dels reis de la Gran Bretanya, i els de la Champions League s'hi van inspirar per fer el seu himne. Aquí teniu la paròdia:



Després d'aquesta magnífica paròdia, us ofereixo l'original interpretada per l'Academy of Ancient Music (que els qui fan la paròdia presenten com a excel·lent en la descripció del seu vídeo):



Us puc confessar que he rigut molt amb la paròdia, però que al cap d'uns minuts ja em semblava tot igual. En canvi, la versió original és per gaudir-la sencera i més vegades!


dimarts, 3 de gener del 2017

Art de veritat


Trobada europea de joves. Riga (Letònia). Nit de Cap d'Any. Festa de les nacions. Escola on van conviure, reflexionar i pregar uns dies joves russos, ucraïnesos, polonesos, francesos, catalans. Durant la festa: actuacions, danses, jocs.

El Sasha, el noi rus que aquests dies ens havia acompanyat la pregària del matí a l'escola, amb el seu acordió puja a l'escenari. Tot i que ja l'han presentat, encara hi ha soroll a la sala, alguna gent amb moltes ganes de festa.

Comença a tocar. Concentrat. Virtuós. El silenci s'apodera de la sala, i tothom seu. Només se sent l'acordió.

No ens mira. És ell i l'instrument. Sovint mou el cap a la dreta i es queda així aturat mentre toca amb un talent que ens deixa a tots sense paraules ni moviment.

No ens mira, però està compartint quelcom molt profund amb nosaltres. I ho sap.

M'ha passat poques vegades, però no és la primera: la impressió que la persona i l'instrument formen una unitat. L'instrument seria quasi una prolongació de la persona. Quelcom que li permet parlar sense paraules. Parla d'ell mateix, comunica coses molt profundes de dins seu. Expressa l'inefable.

Al cap d'uns minuts, acaba la interpretació. Tothom dempeus, tothom impressionat.

Aquell noi que dies enrere ens havia donat avisos pràctics, que improvisava els acords per acompanyar els cants de Taizé, resulta que era un virtuós de la música. Algú que ens havia transportat a un altre món amb el seu art.

PD: la foto no és d'aquest acordionista, sinó d'un pianista que també va néixer el 1996 i de qui diria exactament el mateix que avui us he compartit.