dissabte, 26 de novembre del 2016

En la mort d'un monjo


Avui s'ha mort el Pare Salvador, un germà de comunitat.

Veient les notícies dels mitjans els darrers dies, no deixo de sorprendre'm per les reaccions públiques d'alguns davant la mort d'alguns personatges, a vegades reaccions esperpèntiques que fan sentir vergonya aliena.

Davant la mort d'algú, sento que el millor fóra ser curosos i respectuosos amb els qui ploren aquella persona. Fins i tot si aquella persona no ha estat un exemple durant la seva vida. Respecto altres idees, però així és com ho penso.

El moment de la mort d'un monjo sempre és especial en la comunitat. És un moment fort. I es palpa l'estimació que, més explícita o menys, existeix en la nostra vida. L'ambient és de més silenci, de respecte, de fraternitat.

Una nit, quan ens trobem per compartir l'esbarjo i les coses que han passat durant el dia, recordem junts l'itinerari d'aquell germà que ens ha deixat. I solen sortir anècdotes o records de diferents monjos.

La vida en comú és bonica. No és fàcil, perquè cap opció seriosa a la vida n'és. Però és bonica. I val la pena.

P. Salvador, gràcies per haver estat germà nostre. I descansa en Pau.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Pots i olles


"Els pots s'assemblen a les olles", o els testos, o els plats (segons on aneu!). Aquesta dita que fa referència a la semblança dels fills amb els seus pares la trobem amb variants en altres llengües: "De tal palo tal astilla", "Like father, like son". La saviesa popular ens fa adonar de les semblances entre pares i fills, i per alguna cosa deu ser.

Tots n'hem estat testimonis: aquell noi que està tan implicat en la vida associativa del poble perquè des de petit ho va mamar a casa, aquella persona que sempre busca protagonisme perquè és allò que ha vist fer sempre a casa, aquella altra que va heretar un gust pel que sigui (les sardanes, els gegants, el mar, etc)... Aquell que és bromista com a casa seva, o generós, o xulo.

Però a vegades això no es dóna. I et trobes amb contrastos grans: persones boníssimes que han tingut un pare o una mare difícils. Persones amb un caràcter molt suau que han tingut pares amb un caràcter molt fort. I això em fa pensar que a vegades els pots no s'assemblen a les olles. Però d'alguna manera en són resultat. I que tots, d'una manera o altra, som resultat de la convivència amb els de casa. Per semblança, o per reacció. O per ambdues coses, en funció de quin tema es tracti.

dilluns, 14 de novembre del 2016

Impotència



Té càncer. És mare. Al seu càrrec, tota una família. Han gastat tot el que podien en hospital. Ha de rebre 8 sessions de quimioteràpia. Però són pobres.

És una història més. Sense nom. Però per mi té nom i rostre: és la mare d'un amic africà. D'una bona gent. D'una dona necessària per la família.

Em revolta que pel fet de ser pobres i viure a l'Àfrica no puguin ser curats. És injust.

Entenc que no entra dintre els esquemes de les grans ONGs. El cas d'una única dona i una única família no resol res, segons com es miri. Però a aquesta gent els canvia la vida. Entenc que tenen prioritat els grans projectes, o els projectes que directament poden beneficiar una xifra gran de gent.

Però l'amic pateix per la mare, i pels qui deixaria si no se'n sortís.

Una vegada més, aquest món injust. Mal repartit, perquè n'hi hauria per tothom. Sovint són només una xifra, o com a molt, rostres anònims.

En aquest cas, amb rostre concret i nom i cognom.



dissabte, 5 de novembre del 2016

Amazing Grace

Aquest any se celebren els 25 anys de La Marató! Us recordeu de la primera? És un esforç i un sentiment de tot el país, i una fita especial per tots els qui de diferents maneres ens hi hem sentit vinculats.

Vaig tenir la sort d'assistir a l'enregistrament del videoclip d'aquest any, a la Sagrada Família. Ben tard a la nit, amb un ambient que emocionava. Sabíem que el videoclip quedaria preciós, perquè el marc era únic i estaria fet per uns professionals de gran categoria. I el resultat aquí el teniu.

Han versionat la cançó "Amazing Grace" (ara en català "Avui vull agrair"). És un himne amb una història ben especial. John Newton era un anglès del segle XVIII que va ser mariner de la Royal Navy. D'allà va passar a dedicar-se al tràfic marítim d'esclaus. En una tempesta fortíssima en un d'aquests viatges al mar va estar a punt de morir. Va demanar compassió a Déu, tot i que n'estava ben lluny. Es va salvar, i durant molt temps es va anar preguntant si ell mereixia la misericòrdia de Déu amb la vida que portava.
Anys després, va deixar la vida marinera, es va posar a estudiar teologia i va esdevenir pastor anglicà. Diuen que la seva predicació impressionava els oients, perquè parlava d'experiències pròpies i de com havia viscut en primera persona aquest amor de Déu.
John Newton va acabar lluitant per l'abolició de l'esclavitud, i el seu testimoni en primera persona va tenir molta influència perquè ell sabia de què parlava. De traficant d'esclaus a lluitador per l'abolició de l'esclavitud.
En aquest himne que va escriure, en la versió original diu que estava perdut i el van retrobar (com el Fill pròdig) i que havia estat cec i ara hi veia (com el cec de l'Evangeli). I en dóna gràcies a Déu.
L'Amor que havia rebut el va fer adonar de l'Amor que havia de tornar com a agraïment.