Soc fill de Montserrat

No us podeu imaginar l'alegria de llegir un comentari del P. Abat en aquesta entrada de l'altre dia. Bé, potser sí que us ho podeu imaginar. Ja sabia que llegeix La Font de Greccio, però sempre que fa alguna referència pública al que estic fent m'impressiona de manera especial. I ho agraeixo molt.

Des dels 10 anys, quan vaig entrar a l'Escolania, Montserrat ha format part de la meva vida. Me'n sento fill. Quant he rebut de tants monjos vius o difunts! A Montserrat he pogut conèixer i conviure amb un bon número de persones boníssimes (sí, no exagero: boníssimes!). Segueixo amb molt d'interès tot el que hi passa, i les alegries i tristeses de la comunitat les visc amb intensitat.

Els primers temps a Uganda era incapaç de mirar segons quin vídeo de Montserrat, perquè m'envaïa l'enyorament. Tenia clara la crida que havia sentit, però això no significava que fos fàcil. Ara ja sí, he anat integrant el fet de ser lluny. I dono gràcies a Déu per aquesta crida.

No sé ben bé què té Montserrat que marca tant la vida de les persones. Crec que és una suma de molts factors. Fins i tot persones que han deixat Montserrat i la vida monàstica, veig que continuen sentint una vinculació molt forta amb Montserrat. 

Alguns m'heu dit que trobeu a faltar-hi els meus cants. Sincerament, no m'afecta gaire (no vivia el fet de poder cantar sol com quelcom especial). Potser em sap una mica més de greu quan algú em diu que troba a faltar les meves homilies, perquè intentava comunicar-hi coses a partir de la meva vivència de l'Evangeli. Però el que sí em dol és quan algú em diu que pujar a Montserrat ja no és el mateix, perquè no podem tenir aquelles converses profundes que hi teníem. És el preu a pagar per aquesta crida que m'ha portat a terres llunyanes.

Tanmateix, si ara tornés a Montserrat, penso que jo no seria ben bé el mateix. Dos anys de viure entre els pobres m'han deixat una marca inesborrable. En alguns aspectes, he canviat. 

I he recuperat alguns trets que em recorden el meu caràcter de quan era petit (pel que m'expliquen): faig amics amb una facilitat increïble, i saludo molta gent i soc molt més obert que anys enrere. Almenys m'ho sembla. Crec que l'alegria dels africans també se m'ha contagiat una mica. I una facilitat més gran per expressar els meus sentiments. Malgrat les fortes resistències interiors que vaig sentir per venir a l'Àfrica, està essent una benaurança.

Foto: Mireia Nonell

Un dia inoblidable a l’escola

A vegades, no saps ben bé per què, es crea una atmosfera especial per a tots els qui assisteixen a un esdeveniment. Ahir vam experimentar-ho en un dels millors dies que recordo a l’escola. Em va semblar que, amb les novetats dels darrers temps (vaques i cobert per les vaques, generadors, reformes dels tallers i les classes), calia celebrar-ho col·lectivament. I vam organitzar una benedicció dels nous espais just després de la Missa. L’assistència va ser molt gran pel que estem habituats, i també van venir-hi un bon número de professors (que no vénen mai a les celebracions). 

Vam sortir en processó de la sala on fèiem la Missa, mentre el cor anava cantant. Aquí teniu quan ens apropàvem al cobert de les vaques:

Allà vaig llegir les paraules de benedicció: 

I vam continuar caminant fins als generadors. Durant aquell tram i també mentre beneïa els generadors, en Pep va tocar la gralla com si d’una cercavila es tractés i força assistents hi van participar picant de mans. 

Després, amb el cor cantant de nou una peça darrera l’altra, vam beneir el taller de fusteria, el de metal·lúrgia i classes noves o renovades. 

Al pati dels tallers vam donar la benedicció final de la Missa. I a la sortida, cadascú va rebre el regal d’un bolígraf (que bastants diuen que guardaran pels exàmens), un llapis i un braçalet fet per un exalumne amb les sigles de l’escola. 

Donem-ne gràcies a Déu!

PD: Si no heu pogut visionar el vídeo, cliqueu aquí.

Eh?

Per més que puguis conèixer una llengua, cada país té les seves peculiaritats lingüístiques. Els primers temps a Uganda em sorprenia que, segons què els deia, em contestaven: “Eh?”. Lògicament jo els repetia el que els acabava de dir perquè pensava que no m’havien entès. Recordo alguna ocasió en què la persona, després de repetir-li el mateix una segona vegada, em contestava: “però si ja t’he respost!”. I jo no entenia res. Ara ja sé que aquesta cosa semblant al nostre “eh?” és una afirmació per als ugandesos, i que en realitat t’estan dient “sí”!

També fan una “m” (per tant, un so amb la boca closa) significant el mateix. De tant en tant, en algunes converses ara em descobreixo a mi mateix fent aquest so per confirmar el que m’estan dient.

En canvi, hi ha una cosa que també faig però no li acabo de veure massa el sentit. Molt sovint algú et diu: “Well done!” (és a dir, “ben fet”) quan fa poc que us heu trobat. Jo al principi no contestava res (perquè no entenia a què venia aquell comentari), i a vegades ells ho tornaven a repetir com si no ho hagués sentit. Ara ja sé que s’ha de contestar “Thank you!”. Es veu que és com si et felicitessin en general per allò que fas i ets (no per res en concret). I aleshores els has de donar les gràcies.

Les maneres de comunicar-se de cada llengua i de cada cultura són ben interessants! 

Unitat en la diversitat

Avui és la festa del Trànsit de Sant Benet, i hem fet Missa a l’escola. Com que l’Evangeli ens crida a viure en la unitat, en l’homilia ho he aplicat a la vida de l’escola en relació al tema de les tribus. He anat fent aixecar els membres de cada tribu, i han constatat que estaven espontàniament tots barrejats en la sala on fem la celebració. Els he dit que era un bon signe del que és l’escola: un lloc on convivim persones d’orígens molt diversos. 

He parlat positivament del que pot aportar la pertinença a la tribu, però també dels riscos. I que no se’ns crida a ser tots iguals sinó a viure en el respecte i l’estimació dels uns pels altres, valorant l’especificitat de cadascú com quelcom enriquidor per a tots. Unitat en la diversitat.

L’any passat es van viure moments de tensió entre algunes tribus, i per això he aterrat en anècdotes de coses que ens poden afavorir una bona convivència entre cultures i aspectes que la poden malmetre.

Avui que en commemoràvem el seu traspàs, he parlat de Sant Benet i de com va morir, i m’ha desconcertat que quan els he explicat que va voler morir pregant i que dos germans li aguantaven els braços en actitud de pregària… s’han posat a riure! Els he dit: “quina manera més bonica de morir, oi?”. I ho deuen haver entès com un acudit, i jo que ho havia dit amb devoció… Han trobat que era una imatge còmica morir així. Encara ric quan recordo aquest moment que no sabia com reconduir. Es ben bé que això és un altre món!

Pregar, segons un físic

Em fascinen els escrits d'en David Jou: doctor en ciències físiques, poeta i creient. La combinació d'aquestes tres dimensions donen lloc a unes creacions fantàstiques per la seva profunditat i per la bellesa de les seves paraules. Confesso que no n'he llegit cap llibre, sinó tan sols escrits que m'han arribat a les mans de maneres diverses. I avui us n'ofereixo un sobre la pregària, que he gravat en àudio. Espero que us agradi!

Em supera tanta bondat

Des que vaig arribar a Uganda, he estat testimoni de coses força horribles. Però també de coses meravelloses. Grans contrastos.

No sé si recordeu l’entrada deliciosa sobre l’Ochieng. Doncs bé, avui us comento una anècdota d’en Benja. Va acabar els estudis amb nosaltres el desembre passat. Era un noi becat per una ONG, que el va rescatar d’unes penalitats econòmiques molt grans que havia sofert de petit. 

Sé que sempre ha tingut problemes a la vista. I al nostre hospital oftalmològic li van recomanar operar els dos ulls. Ell ja ho havia deixat córrer, perquè els pocs diners que tenia els havia gastat per pagar l’educació de les seves dues germanes petites. Li vaig parlar del programa que tenim (amb donacions d’una persona de Barcelona!) per pagar operacions dels ulls de nens i joves que no puguin afrontar-ho. I ara estem en aquest procés. Gràcies a Déu que ens hi hem posat, perquè la doctora li va fer un pronòstic greu pel que fa a la vista si no s’operava. Ara ja l’han operat del primer ull i ha anat molt bé! I demà l’operen del segon.

El dia de la visita a la doctora vam anar a dinar a una cafeteria. Li vaig preguntar si mai hi anava. I em va dir que, per ell mateix, no hi aniria. Literalment: “Em semblaria que no ho estic compartint amb els meus, que no poden gaudir-ne. No em semblaria correcte venir jo sol i no compartir mentre els meus no poden venir”. 

Glups! Quanta estimació expressen aquestes paraules!

Com canalitzar les emocions

Les reaccions d’en Joshua durant la meva visita em van fer pensar que expressava la seva barreja d’emocions de la millor manera que sabia, però amb dificultats. Com expressar-li a algú que estàs tan content de veure’l, però al mateix temps que estàs enfadat perquè t’han posat allà i estàs patint? Amb 5 anys és complicat de gestionar. I em va portar a reflexionar sobre la importància de l’educació dels infants en l’expressió dels seus sentiments. No podem deixar aquesta educació emocional només en mans de l’escola, crec que són coses que cal treballar sobretot des de casa.

Altrament, ens podem trobar amb persones adultes (i molt adultes) que expressen o gestionen les seves emocions de manera molt poc hàbil o barroera. És allò que es diu d’alguna persona gran, quan es diu que es comporta “com una criatura”. 

Tots som aprenents, és clar. Però és un terreny important, on val la pena dedicar-hi esforços. Us recomano aquest vídeo, on s’explica de manera molt divulgativa que podem ser com una olla de pressió i com és d’important canalitzar les nostres emocions:

Visita a l'escola d'en Joshua

No sé si recordareu el petit Joshua, de qui vaig parlar fa dos anys. Doncs bé, la seva família em va demanar si el podria visitar a l'escola, a ell i a dos dels seus germans més grans que hi resideixen. Fins ara, tots els germans havien de fer més de dues hores de camí a peu cada dia per desplaçar-se a l'escola, sortint de casa quan encara era fosc per aquells caminets dels poblats. 

Ara els han posat tots en dues residències, cosa que és habitual a Uganda per tots els qui poden, donades les dificultats de desplaçament per anar a l'escola. 

Hi he anat el "Visitation Day", que és el dia destinat a visites. En Joshua, que fa un mes que hi és, s'ha aprimat i ha estat molt seriós una bona estona i durant tot el dinar. Li he anat dient coses, i ha tornat a ser ell mateix quan hem mirat dibuixos animats després de dinar, fent comentaris en la llengua de la tribu i rient. Allà sempre mengen "posho" i mongeta, excepte el diumenge que hi afegeixen arròs bullit. Els he portat pollastre i patates fregides, que s'han menjat molt de gust. 

Les professores m'han dit que treballa molt bé, i que ha après a pintar amb colors. I els germans em diuen que juga amb altres nens i se'l veu bé. Jo el veia enyorat, encara que ho expressés d'una manera poc clara. 

A la tarda, els tres germans m'han ensenyat les instal·lacions. Ell m'agafava de la mà, i m'han portat als dormitoris dels nens de 5 anys (encara em sorprèn que tinguin nens tan petits allà!). I just a la porta, s'ha quedat immòbil. Una senyora ens ha convidat amablement a entrar, i en arribar al seu llit he entès què passava: li havien tret el matalàs a fora perquè se li havia escapat el pipí (què no hem fet nosaltres amb 5 anys!). He fet com si res, parlant de les bambes tan xules que portava (gràcies Marga!). 

En arribar els minuts abans de marxar, tornava a estar molt seriós. Aleshores, preveient una escena de plors, li he dit que ens tornaríem a veure aviat i he intentat fer-ho curt. S'enganxava perquè volia pujar a la moto amb mi. El seu germà l'ha hagut d'agafar plorant, i no m'he entretingut. Era evident que, més enllà de ser un nen obedient allà i que hi ha fet amics, està ben enyorat. És que té 5 anys... Pobret.

L’arribada d’en Pep

En Pep és un antic escolà de Montserrat que s’acaba de jubilar fa pocs mesos, i va demanar venir a ajudar per un temps llarg. Ha vingut amb molta il·lusió, i amb el desig de posar al servei dels projectes les seves habilitats en fusteria, construcció, agricultura i música! 

Té un repte important: l’anglès. Hi està posant molt d’esforç, i segur que de mica en mica s’hi anirà trobant més segur.

En aquesta foto el veieu entregant unes llavors al Brother Philip de la comunitat. Són llavors de cedre del Líban, un arbre del qual en podeu veure un exemplar a Montserrat (a la plaça de l’Abat Oliba, altrament coneguda com a plaça de les cel·les). És un arbre molt bonic i molt simbòlic en la Bíblia. Diria que va arribar a Montserrat de la mà del P. Bonaventura Ubach. El Germà Frederic ens ha fet arribar les llavors, que no eren fàcils d’aconseguir (moltes gràcies Fede!!!). 

El Br Philip fa poc temps va patir l’amputació d’una cama, i diu que li agradaria veure créixer aquests cedres del Líban abans de morir. Tant de bo que sí! Ha esperat aquestes llavors durant temps amb il·lusió, i ara ja les tenim!

Ha nascut en Manel!

La Mercè ha parit per primera vegada, i ha nascut un vedell que es diu Manel!! Aquest nom l’ha rebut en honor del P. Abat Manel, de Montserrat. Ell va ser dels primers de rebre la notícia, i va estar content (i suposo que sorprès, perquè no és habitual que anomenin un animal en honor teu).

En Manel ha vingut juganer, li agrada molt saltar. Esperem que quan vagi creixent li passin les ganes de saltar tant…  La idea és vendre’l d’aquí un temps (potser un any) perquè això pot ajudar a cobrir despeses del projecte. De mica en mica, la granja de l’escola es va convertint en un projecte sostenible, i això és molt bona notícia. 

Continuem planificant el galliner perquè els estudiants també puguin menjar ous. Però ho estem fent a poc a poc, perquè volem estar segurs de com dur-ho a terme. A l’escola hi van haver dos intents de galliner en el passat, i tots els animals van morir. Em diuen que va ser per una mala gestió del projecte. Per tant, prefereixo que anem a poc a poc i amb bona lletra.

De moment, tenim l’hort que funciona molt bé. I la Maria, la Mercè i en Manel que habiten el cobert de les vaques. Anem creixent de mica en mica! Moltíssimes gràcies a tots els qui ho heu fet possible amb els vostres donatius!!!