dissabte, 30 de gener del 2016

Culpables o no


M'he trobat vàries vegades amb persones que, des de la presó o bé a punt d'entrar-hi, han intentat convèncer-me que no havien fet el que sigui. Que no eren culpables. I en tots els casos els he dit que m'era igual. M'explico: evidentment no els he dit que tant m'és si un fa disbarats o no. Això és clar que no m'és igual. Però el que els he intentat transmetre és que, si estic al seu costat, no és perquè pensi que són innocents. No té res a veure.

Estàs al costat de la persona senzillament perquè t'ha demanat ajuda. I això és suficient. Si és innocent i no ha fet res, té sentit estar al seu costat. I si és culpable del que sigui, també té sentit estar al seu costat i ajudar-la.

Dic això perquè sovint aquestes persones viuen un gran rebuig per part d'amics i familiars pel que sigui que hagin fet. És clar que es pot entendre, perquè davant de segons quines situacions, cadascú reacciona com pot. Però quan estimes algú (un fill, una mare...), aquesta estimació no s'hauria de mantenir més enllà del que l'altre faci?

Tocant de peus a terra, jo mateix penso que pot arribar a ser difícil davant d'algunes situacions. I que, per tant, no es pot jutjar. Perquè si t'afecta en primera persona no és el mateix que si ho vius des de fora.

Intentar comprendre. Un ideal bonic. Comprendre els que s'han equivocat. Comprendre els qui jutgen. Comprendre els qui s'han sentit ferits.

Comprendre no vol dir justificar o aprovar. Vol dir entendre les raons que poden haver portat algú a actuar d'alguna manera. I a partir d'aquí, intentar estimar la persona com a ésser humà que és. I si se la pot ajudar a estimar més, millor que millor. Que Déu ens ajudi a passar de la teoria a la pràctica!

diumenge, 24 de gener del 2016

dimarts, 19 de gener del 2016

Acompanyament


La Mar preguntava com es poden curar les ferides. Alguna pista donava jo mateix en l'explicació i també algun dels comentaristes. Però és clar, cap de nosaltres no donava solucions màgiques (perquè penso que no existeixen).

De tota manera, avui voldria comentar un aspecte no massa conegut, que a mi m'ha ajudat molt i que sé de molta gent a qui també ha ajudat. És l'acompanyament.

En l'acompanyament, confrontes amb algú allò que vas vivint. Algú que et fa com de mirall. Però no algú que t'hagi de dirigir la vida, o de solucionar-la, o de fer allò que et toca fer a tu... Tan sols és (per si fos poc!) algú que t'acompanya, que fa camí amb tu. I algú a qui tu dónes un rol no només de persona amb qui pots confiar, sinó també algú que et pot aportar elements que et poden fer bé. Una persona que llegeix també la vida des d'un punt de vista espiritual, des d'una mirada de fe.

Per tant, estic parlant d'una relació asimètrica. I d'un rol que tu (l'acompanyat) atorgues a algú altre que penses que és prou intel·ligent com per ajudar-te, i en qui veus un sentit de transcendència.

Abans, anys enrere, se solia parlar de "director espiritual". Però és una fórmula que ha caigut en desús per la connotació de "dirigir la vida d'un altre" que podria tenir.

L'acompanyant no és un director. Ell també fa camí, també té les seves ferides, i també necessita ser acompanyat! Aquesta és la gràcia. És un germà.

Puc dir amb sinceritat que tant l'experiència d'haver estat acompanyat per vàries persones com l'experiència d'acompanyar-ne d'altres és una vivència meravellosa. Tant l'una com l'altra han estat d'un enriquiment preciós. És un autèntic tresor, que el qui l'ha descobert no el deixa.

dissabte, 9 de gener del 2016

Sobre les ferides


Hi ha ferides i ferides. Tots voldríem que les ferides es curessin molt ràpidament. Però algunes ferides necessiten el seu temps per cicatritzar, un temps imprescindible. Perquè puguin cicatritzar bé, convé que no estiguin infectades. En aquest cas, cicatritzarien malament. I hi ha ferides que potser no es tancaran mai, de tan profundes com són. En situacions així, un ha d'aprendre a conviure amb l'existència d'aquestes ferides, no hi ha volta de full.

És bo saber si un té ferides interiors, i si hi són, saber quines són. Perquè si un té una ferida que li fa mal, i ho ignora, pot atribuir el dolor a altres raons. I a vegades, a causa d'un dolor inconscient, pot tenir més agressivitat amb altres (com si fossin els altres els causants d'aquest dolor, quan potser només són els qui ens el recorden d'alguna manera).

Quan les ferides són importants, tot i que cicatritzin, deixen una marca. I això és interessant. No perquè ens hàgim de recrear en un dolor passat, sinó perquè aquella marca ens pot recordar que hem superat aquella ferida, que ens n'hem aixecat, que n'hem ressuscitat.

dimarts, 5 de gener del 2016

El P. Cebrià


Avui a Montserrat ens ha deixat el P. Cebrià. I em surt d'escriure aquestes ratlles per un home que es feia estimar. Monjo savi, amic de la profunditat. Persona propera, obert a tothom. Com aquest arbre de la fotografia, el P. Cebrià era com un arbre que acull al seu redós tothom qui s'hi vulgui ajocar. Un home generós, ple de bondat. Els seus coneixements amplíssims en el camp de la teologia no el van fer pas una persona tancada, jo diria que al contrari: sabia apuntar l'essencial, i relativitzar allò que era secundari. S'admirava de les coses bones dels seus germans de comunitat, i de fet, de la bondat de tota persona. No havia perdut aquest sentit de meravella que a vegades els adults oblidem amb els anys. I reprenent la imatge de l'arbre, podríem dir que tothom s'hi podia sentir acollit perquè era un arbre frondós i, sobretot, molt ben arrelat en el Crist. Aquest n'era el secret.

Gràcies, Cebrià. T'estimem.