Fills bastards

M’hi he trobat en dues ocasions: dos joves que s’han sentit apartats o discriminats per part de la família, i que han entès que deuen ser bastards. En ambdós casos, algun membre de la família els ho va fer notar amb comentaris però mai ningú no els ho ha dit clarament. 

En un dels casos, el pare des de petit el pegava molt sovint amb un bastó per qualsevol error que pogués fer. Tant era així, que una vegada (encara nen) va visitar una parenta i li va demanar quedar-se a viure amb ella. I des d’aleshores viu amb ella. Era el primer fill, i per tant no és normal que un pare a Uganda actuï així (perquè especialment l’hereu té un rol important i el pare se'n sent orgullós). Ara està preocupat, perquè aquesta parenta anciana està força malalta, i em diu que si ella mor queda totalment sol i desemparat. Li he demanat que continuem en contacte, i que em vagi informant de com va avançant tot.

Tenen la sensació, perquè així els ho han fet sentir, com si la seva vida fos un error. Que fan nosa, i que no els volen. 

És un problema a nivell social, en el qual fins i tot el govern ha parlat. I és que ara ha augmentat molt el número de pares (homes) que demanen un test de paternitat dels seus fills (això, és clar, els qui s’ho poden permetre). I la conseqüència és que, quan descobreixen que un no és fill seu, alguns no li volen pagar l’educació ni res. El govern ha demanat que els pares no discriminin aquests nens.

En les dues trobades amb aquests dos joves vam acabar amb una bona abraçada. I d'un d’ells vaig pensar que no n’havia rebut gaires a la vida, i estava molt agraït (no cal que em lloeu, vosaltres hauríeu fet el mateix després d’escoltar segons quina història).

Com hem estat d’afortunats molts de nosaltres!

Foto: Olga Llorensí

Una cabra amb el meu nom

Dimarts Sant vaig veure vàries trucades d'un monjo que em volia comunicar que "la meva cabra" era al monestir, i que anés a veure-la. Jo no entenia res. Resulta que, al final de la Missa Crismal, la parròquia encarregada d'animar-la aquest any va decidir regalar una alba a cada prevere de l'arxidiòcesi. Cada família d'aquella parròquia tenia assignada un prevere de la diòcesi (al qual molt probablement no coneixia). I algunes famílies van decidir afegir-hi un regal més especial: una gallina, o gall dindi, alguna cabra i fins una vaca! I vaig ser dels afortunats.

Vaig demanar al sotsprior si podria regalar aquella cabra al cor de l'escola, perquè aquest primer trimestre han estat assajant molt i posant-hi esforç. I em va dir que sí. Com que un monjo la va valorar molt bé perquè és femella i de bona raça, la vam canviar per una altra de la mateixa mida. 

La vam fer entrar a la capella al final de la Missa del dia de Pasqua. I en trobar-se davant dels alumnes, es devia estressar i va fer-ho tot allà davant de tots. Rialles generals (crec que sobretot veient la meva  reacció de sorpresa).

Els del cor van estar contentíssims, i avui l'han matat (és ben bé que són rurals, jo seria incapaç!) i se l'han menjat. M'ha agradat molt l'ambient que hi havia al cobert de les vaques, on han cuinat, posat música i compartit el dia sencer.

Al vespre me n'han portat al monestir perquè en mengés. I he estat molt content de saber que ha estat un dia tan reeixit.

PD: Vaig trucar la família que me l'havia regalat, i vam quedar que un dia més endavant els visitaria (la seva parròquia és de força lluny).

Per cert, en Pere i la Marga s'han fet molt amics. Estan junts i s'avenen molt. 

Sentit vs. felicitat

Segurament contraposar sentit versus felicitat, com faig en el títol de l’entrada, no és prou adequat. Però m’ha fet reflexionar sobre la relació entre ambdós conceptes el fragment del poema “Menorà”, de David Jou:

“La llum del sentit! Més alta

que el sentiment de la felicitat:

et guiarà quan la felicitat es pongui,

t’acompanyarà quan la felicitat torni a brillar,

et sostindrà quan tot s’enfonsi”.

(D. Jou, “Cartografies de Déu”. BCN, 2016: Viena Edicions)

D’alguna manera, el poeta assenyala la primacia del sentit com quelcom que hauria de tenir una continuïtat més enllà de ser habitats per la felicitat o no. Repasso la meva vida, i hi estic d’acord. Els pitjors moments han estat en absència de sentit. I quan hi ha hagut sentit, malgrat que no tot fos fàcil, hi ha hagut força i impuls per caminar endavant amb coratge.

Penso que en la nostra societat occidental massa sovint estem mancats de sentit, i que es cerca la felicitat en l’efímer que s’esmuny amb massa facilitat.

PD: Si no el vau llegir, no us perdeu el comentari de la Teresa M. Castanyer sobre un record de Francesc Torralba quan li feia classe. Deliciós!

Moments de Cel

Aquests dies estic a Kampala per la renovació del visat i altres gestions. Per a la renovació em demanen força documents, i previsiblement serà per tres anys més. És un permís de treball que donen com a missioner i cooperant.

Ahir vaig visitar la Catedral de Kampala per primera vegada. És una zona amb força silenci, i dins hi havia una claror tènue i persones pregant individualment. Amb els auriculars vaig escoltar repetidament aquest motet marià de Pau Casals, que se’m fa més especial perquè soc un dels escolans que hi canten:

 

I sí, van ser moments de Cel. De consciència del moment que estic vivint, i d’oferir els projectes que porto al cor. Sento que estic en mans de Déu. I per això, malgrat les incerteses, visc amb confiança. Però també amb humilitat, perquè tinc clar que tot tot tot està a les seves mans. Amb una traça infinita, Ell va dibuixant el camí que cal seguir.

El valor d’un testimoni

És molt probable que ja hàgiu vist aquest vídeo, però em sembla que val la pena fer-ne difusió. Es tracta d’una entrevista a Francesc Torralba a partir de l’experiència de perdre un fill de manera sobtada aquest estiu passat. 

Francesc Torralba sempre és interessant de llegir o d’escoltar, però en aquest cas el valor testimonial del que explica és altíssim. I penso que ens fa bé a tots, perquè aporta elements de reflexió a partir de la seva experiència.

En els 40 anys de TVMalgrat

M’arriben dues fotos d’un acte a Malgrat en commemoració dels 40 anys de TVMalgrat. I en veure-hi la meva imatge, lògicament em venen al cap els records del temps que hi vaig presentar les notícies (ara fa uns trenta anys). Hi havia un ambient bonic: en “Pinu” Vergés als esports, l’Emili Hugas a la part tècnica, la Núria Martín i jo presentant, i en Jordi Medina amb visites freqüents als estudis. 

A vegades no donem prou valor als mitjans locals, i penso que en tenen molta. O ens sembla que no els segueix ningú, i per això aleshores em sorprenia quan força gent em deia que m’havien vist per la tele. TVMalgrat era un mitjà independent i un servei voluntari al poble. Ja fa anys que es va tancar, penso que aquests projectes necessiten un finançament estable. I em fa l’efecte que no s’ha reemplaçat encara per ningú.

Només un comentari jocós: dues persones diferents m’han enviat imatges de l’acte. I en ambdues hi veig la meva imatge en pantalla. Espero que no fos com la imatge permanent de la Infanta Elena al “Persones Humanes”!

Galliner a la vista!

Bones notícies de la granja de l’escola!! Mans Unides ens ha aprovat el projecte de construir un gran galliner!! La contribució de Mans Unides i també de vosaltres donants farà possible que els estudiants puguin començar a menjar ous!!

Era un projecte que us vaig presentar fa dos anys, i alguns ja aleshores em vau enviar diners. I hem necessitat temps, perquè aquí el ritme de consolidació dels projectes és el que és. Ara que l’hort ja funciona i les vaques també, podem començar amb les gallines. 

Hem previst també una formació especialitzada en gallines per als mestres d’agricultura. Tot plegat serà un progrés substancial en les pràctiques dels estudiants d’agricultura. I el que més m’interessa: una millora important en la dieta dels estudiants. De mica en mica ens anem acostant a l’objectiu!

Aquests projectes sempre són una oportunitat per treballar altres coses. D’aquí uns dies preveig convocar una reunió amb el cap de l’obra (un professor de construcció) i professors dels altres departaments implicats (lampisteria, electricitat i agricultura) per establir com s’hauran de presentar els rebuts i així poder demostrar com es gasten els diners, també per parlar de com es faran els pagaments als obrers de manera que tot sigui ben transparent… 

Intentarem també que s’hi impliquin els estudiants dels diferents departaments. 

Tot plegat, fa molta il·lusió! Gràcies a Mans Unides i a tots els qui hi heu ajudat!!!

Un regal inesperat

L'any passat la Rosa va pensar que em faria il·lusió rebre un llibre del poeta-físic-creient David Jou, perquè jo havia parlat alguna vegada d'ell (us recomano rescatar aquest escrit seu sobre la pregària que vaig enregistrar aquí). 

Doncs bé, a través d'una amiga seva el van contactar. I la sorpresa, també per a ella, és que li va regalar dos llibres de poemes per a mi: "La mística dels dies" i "Cartografies de Déu". I dedicats!

De moment he llegit només un dels llibres, perquè els assaboreixo a poc a poc i només en ocasions especials. Són poemes per ser contemplats i meditats, diria jo. 

M'admira la seva capacitat d'expressar l'inefable amb una riquesa lèxica i una riquesa de conceptes que no sé quina de les riqueses és superior.  

És fabulós que existeixi algú que en llengua catalana avui sigui capaç de comunicar tan bellament i profunda aquesta harmonia de ciència i fe!

Moltes gràcies David Jou! I gràcies Senyor per haver-nos-el regalat als qui fruïm dels seus escrits!

Foto: V. Mansfield

El rentament de peus

En primer lloc, Bona Pasqua a tothom!!!

Aquesta Setmana Santa he estat completament dedicat a les celebracions de l'Escola d'oficis, que han portat molta feina de preparació però han valgut la pena.

Com l'any passat, Divendres Sant vam fer l'adoració de la Creu a l'estil de Taizé. I em vaig tornar a emocionar molt veient amb quina seriositat ho vivien els estudiants. Molts van passar a adorar la Creu sense presses, confiant-li allò que els pesa. I tenen tant que els pesa!

Però m'agradaria destacar-vos el rentament de peus el Dijous Sant. Per a mi, va ser un moment fort de pregària. Un signe que expressava la meva vocació més genuïna a l'África: servir-los. Ho vaig viure com una renovació de la crida que em va portar a Uganda. 

I mentre, els estudiants anaven cantant aquella cançó: "Whatsoever you do to the least of my brothers, that you do unto me" ("Tot allò que feu al més petit dels meus germans, m'ho feu a mi"). Les estrofes fan referència a Mt 25,31-46: quan estava afamat, assedegat, malalt, a la presó... L'estrofa que se sent a continuació diu: 

"When I was laughed at, you stood by my side;

When I was happy, you shared in my joy.

Now enter into the house of my Father".

(Quan es van riure de mi, vas estar al meu costat;

quan estava content, vas compartir la meva joia.

Ara entra a la casa del meu Pare").

Si voleu tota la lletra: aquí.

Sé que les imatges d'avui no tenen qualitat tècnica, però penso que transmeten quelcom autèntic.

Divendres Sant

 

El contemplo a la Creu. 

Sol.

Ha mort sofrint espantosament.

D'una mort lenta. 

Tanmateix...

No li han pres la vida.

L'ha donada lliurement.

EN ELL hi ha l'Amor de la meva vida.

L'única explicació del Bé que faig. 

El greu que em sap no haver estimat prou!

AMB ELL,

m'agradaria assumir el dolor de tants

i omplir-lo d'Amor.

PER ELL,

desitjo donar-ho tot.

Que l'important no sigui jo,

sinó els altres, l'Altre.

L'Altre en els altres.

El temps passa irremeiablement,

i sense la possibilitat de fer marxa enrere.

Sempre endavant,

amb tot el que hem après,

crescut,

madurat.

Amb la mirada VERS ELL,

el nostre sentit

i la nostra Pau.

Gràcies Senyor.

Música: "Anima mea liquefacta est", música inspiradíssima de Martín de Rivaflecha (1470-1528), amb text del Càntic dels Càntics 5, 6-8. L'ànima, malalta d'amor pel Crist.

Programa Dignitat

Els que heu llegit les entrades “Sense res” i “Apostar per algú” us haureu adonat que aquestes ajudes són una mica diferents d’altres que hem fet. El projecte gran que hem desenvolupat aquests anys és el “Programa Social” pel qual deixem uns diners a algú perquè comenci un projecte que l’ajudi a tirar endavant. Però amb la idea que la persona pugui retornar els diners.

Ara bé, hi ha situacions de tanta vulnerabilitat que penso que requereixen una injecció de diners a fons perdut perquè puguin aixecar el cap i construir un futur de mica en mica. L’objectiu sempre és el mateix: l’empoderament, que s’espavilin i esdevinguin independents. Tanmateix, alguns estan en una situació tan i tan precària, que primer necessiten ser atesos en el més bàsic. I acompanyament, això sempre! 

Iniciem, doncs, aquest “Programa Dignitat” que inclourà també el projecte de donar matalassos a nens que dormen anxovats en un sol matalàs vell o sobre d’unes canyes. Des del principi d’El gra de mostassa, un dels objectius ha estat reconèixer la dignitat de les persones, que mereixen tenir cobertes unes necessitats bàsiques. 

Com ho farem? Amb els donatius dels socis, i també amb l’ajuda de la Fundació Espai Natura i Joventut que per aquest any s’han compromès en aquest programa. Moltes gràcies a tots!!!

Apostar per algú

Les darreres setmanes d’escola es va enganxar seriosament a la beguda. No em quadrava, sempre m’havia semblat una persona modèlica en molts sentits. Li vaig demanar que vingués al despatx. I li vaig oferir que, si volia, un cop hagués acabat el curs ens podríem veure perquè el pogués ajudar. Li vaig remarcar que no parlàvem de diners, sinó de poder-lo acompanyar, escoltar i aconsellar. Em va demanar uns dies per pensar-s’ho. Dies després em va dir que sí.

Era evident que caldrien diners, però no volia que em digués que sí pels diners. Havia de tenir motius importants per haver-se enganxat tan fort a la beguda, i probablement necessitaríem temps per posar-hi ordre… Sabia que no podia comptar per res amb la família, només amb una àvia de més de 95 anys. 

El primer va ser treure’l de Tororo, i allunyar-lo dels amics que bevien amb ell. Va poder fer les pràctiques del seu ofici lluny de Tororo, i després va aconseguir feina en una empresa de Kampala. Va deixar de beure de seguida. Jo no les tenia totes, hi havia un risc gran que no sortís bé perquè estava molt degradat. Li vaig demanar fortament a Déu que l’ajudés, tant si era a través meu com a través d’algú altre, però que ho fes.

L’hauríeu de veure ara: amb projectes, il·lusions, responsable en el treball (i el valoren!). Hem pogut parlar de moltes coses, de mica en mica i sense presses. Fins ara, en aquest itinerari ha necessitat ajuda també de diners. Però aquesta setmana ha rebut el seu primer sou, i ja l’ha fet servir per pagar les seves despeses. Dono gràcies a Déu per tot plegat.

PD: de l’entrada de l’altre dia (Sense res) us recomano llegir, en l’apartat de comentaris, el que hi vaig afegir dies posteriors explicant com ha evolucionat tot plegat. Us podreu fer més el càrrec d’algunes coses que passen per aquí…

Sense res

Va gastar els pocs diners que li quedaven per venir-me a veure. A la butxaca, 4.000 xílings ugandesos (1 euro) per menjar i per pagar lloguer en algun lloc. O sigui, res.

Feia pràctiques en una empresa de ciment, però se li van acabar els diners i va haver d’abandonar l’habitació on estava de lloguer. Va dormir una nit a l’habitació d’un company (que el dia següent el va convidar a marxar perquè necessitava l'espai). Va passar una nit sense dormir deambulant pel poble. Va arribar amb gana, son, i desanimat. A casa seva no en volen saber res (un context molt complicat).

Sabeu que m’agrada deixar diners perquè comencin un projecte, i que després els vagin tornant. Però hi ha situacions de tanta vulnerabilitat que demanen actuar a l’instant. El primer de tot va ser comprar menjar i beguda. I després, parlar. 

Vam fer un pla. Pagaríem el lloguer d’una habitació durant dos mesos en una barriada molt senzilla de Tororo, i un servidor intentaria aconseguir que un amic li deixi una moto per poder fer de “bodaboda” (taxis barats d’aquí) i sobreviure durant un temps. Paral·lelament, ajudar-lo a estalviar per acabar de pagar la quota pendent de l’escola i així tenir un títol (vol dir que m’anirà donant els diners que estalviï i jo els hi guardaré). I després, que busqui feina com a mecànic (que és el seu món). 

Crec que se’n sortirà. Necessitava una injecció inicial de diners, una empenta i sentir que importava a algú. És molt bon noi, i em resulta incomprensible que algú pugui quedar tan sol i desemparat. Però se’n sortirà.

Visita de la Lorda

Aquests dies hem tingut el regal de la visita de la Lorda. És la mare d'un antic escolà, i ja feia temps que m'havia dit que volia venir. Ha fet l'estada que ofereixo per persones que venen durant uns 10 dies: una descoberta de com és la vida a Uganda, plena d'activitats per interactuar amb els africans. Sempre acostumem a fer activitats molt alternatives al que podria proporcionar una agència turística. En el nostre cas, hi ha una relació real amb els ugandesos, visites a poblats i moltes hores compartides amb ells. 

La Lorda era com una esponja, amb els ulls ben oberts per captar la realitat que viuen aquí. M'ha meravellat constatar com, tot i les dificultats de l'anglès, era capaç de comunicar simpatia i estimació amb la mirada i l'actitud. Tothom ho ha valorat molt.

El comú denominador de les visites és que la gent ve amb esperit solidari i disposada a ajudar amb el que convingui. I això ho fa tot molt fàcil. Però em sembla molt profitós dedicar aquests dies sobretot a compartir amb els ugandesos, de tu a tu, amb esperit de germans. I fer activitats que ajudin a conèixer de primera mà els projectes solidaris que duem a terme. 

Una nota simpàtica: un dia la Lorda va oferir un sopar català als novicis del monestir i a un servidor. Quin regal per al paladar poder tornar a menjar pa amb tomàquet i embotit!!!

Gràcies Lorda per la bondat que has mostrat amb tots els ugandesos!!!

Fotos: la Lorda amb l'equip de futbol de l'escola, a qui va convidar a fer un partit en un poblat lluny de l'escola. I l'altra foto és la visita a l'Agururu Primary School, on tenim l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph, nens amb dificultats que estan apadrinats per famílies catalanes a través d'El gra de mostassa.

Ens ha nascut la Marga!

Bones notícies: la Mercè ja ha parit de nou i ha nascut la Marga! Per tant, ara tenim tres femelles: la Maria, la Mercè i la Marga. El nom és en honor a tres donants que ens heu ajudat molt de diverses maneres (dues d'elles des de molt al principi), i que totes tres us dieu Marga. Moltes gràcies!!!

Quan vaig anar a fer-li fotos, no semblava massa convençuda de sortir fora del cobert. Però un cop a fora, la més juganera de totes! Corrent amunt i avall, gaudint del prat del voltant.

Si tot continua anant bé, el projecte de les vaques ja estarà consolidat. Ara tenim 5 animals, i no en volem més. L'escassetat d'herba ens obligarà a vendre'n un més endavant, però això també ajudarà a sostenir el projecte econòmicament. 

Ara ja tenim tots els ulls en el projecte del gran galliner i d'una zona considerable d'arbres fruiters. Aquesta setmana m'he reunit amb els professors d'agricultura, l'administrador de l'escola i el constructor perquè facin el pressupost d'un tancat amb arbres fruiters. Els estudiants d'agricultura ahir van començar a prendre mides de l'espai i a implicar-s'hi. Estem il·lusionats!

L’Akol Stella

L’Akol Stella participa en el Programa Social i ha començat el seu tercer projecte amb nosaltres! El primer any, amb els diners que se li van deixar, va fer una plantació de bitxo. Un cop va retornar els diners, va començar un segon projecte de mandioca i cebes. I ara recentment, havent tornat els diners, ha començat de nou una altra plantació de mandioca.

Està superagraïda als donants d’El gra de mostassa, perquè gràcies a aquestes ajudes ha pogut obtenir beneficis que li han permès pagar l’escola dels fills. Un d’ells està estudiant Secundària, i un altre està fent un mòdul superior d’agricultura. 

La Stella és una dona empoderada que, a més de tota la feina que porta entre mans, fa de voluntària per ajudar dones que pateixen violència. Amb la seva feina i la seva actitud marca un camí per a moltes dones que volen tirar endavant a Uganda. Ens fa feliços poder-li donar suport!

La sorpresa de la Núria

De tant en tant rebo algun paquet, i no n'acostumo a parlar per no fer promoció que m'envieu segons quines coses (perquè el que m'interessa de debò és material per tal d'ajudar la gent). Però en aquest cas em sembla que està bé compartir-ho, sobretot perquè la persona que ha tingut la iniciativa ha passat una temporada no massa fàcil i sé que ho ha fet amb tota l'estimació i estarà contenta. 

Aquests dies tinc la visita d'una catalana que coneix la "Nuria Fenix", aquest és el nom amb què signa els comentaris a La Font de Greccio (i que, per tant, molts ja coneixeu). Doncs la Núria li va encomanar que em portés una sorpresa que sabia que m'agradaria (ai, Núria, sí que em coneixes els gustos!). Ni més ni menys que dos Cacaolat!! Feia més de tres anys que no en bevia, i això que m'encanten (aquí no tenen res de semblant). Un no va durar ni cinc minuts, i l'altre ha durat un dia. Amb un missatge de la Núria: els "Donuts" no podien ser, però almenys els Cacaolat!

A vegades hi ha gent que em pregunta què és el que costa més de la vida aquí. Hi ha moltes coses, i de signe ben diferent. Però personalment una de les que em costa més, encara ara, és el menjar. A Montserrat es fa una cuina fantàstica, variada i molt ben preparada. I jo que soc llaminer de mena trobo a faltar, per exemple, la pastisseria d'alguns dies de festa. Però no us penseu, no me'n faig més problema: ho trobo a faltar, però forma part de l'opció i no cal donar-hi més voltes. Ho visc amb pau. 

Estimada Núria, moltes gràcies per pensar en mi i per fer-me aquest detall tan singular i deliciós!! El teu gest i aquestes ratlles són un cant a l'amistat que perdura amb el pas dels anys. 

De la decepció al diàleg

Estic acabant de llegir un llibre que em feia il·lusió perquè era escrit per un home d’Església a qui vaig valorar durant l’adolescència per algunes actituds que va mostrar de molta senzillesa i autenticitat. 

Alguns fragments d’aquells escrits de fa 30 i 40 anys m’han agradat, però altres m’han caigut de les mans. A nivell social moltes coses han canviat, algunes penso que positivament. I alguns plantejaments seus em semblen avui desfasats. També la manera com parla dels agnòstics i ateus. 

No us negaré que en un primer moment vaig sentir una certa decepció, però ràpidament es va convertir en diàleg silent amb aquest autor. Entenc els seus posicionaments, però hi dialogo constructivament.

I m’ha fet pensar en els textos que escric aquests anys, i em pregunto si també resultaran desfasats als lectors d’aquí unes dècades (si algú en llegeix algun, és clar). D’una banda, seria lògic: som fills d’un temps i d’un context determinat. Però sento el desig de poder escriure idees i vivències que continuïn sent vàlides amb el pas dels anys. 

Foto: és totalment anacrònica. Però expressa el que sento llegint aquests escrits, que em semblen d’una altra època.

Tracte diferencial

Els havia deixat sols uns minuts mentre jo anava a comprar altres coses. Havíem de comprar unes vambes per al seu fill necessitat, i li vaig dir que les compraríem a la mare de l’Emmanuel (sempre intento beneficiar els qui estan fent algun projecte, i a més ella ens facilita un rebut). 

En tornar, la trobo asseguda a una cadira com dolguda i avergonyida, pel posat i per una sola frase que diu. Li pregunto a ell què passa, i busca la meva complicitat com si ella no els hagués donat el que volien. A ella la conec, i veig clarament que s’ha sentit menyspreada. 

Li dic dues frases a ell defensant-la. I aleshores anem a una botiga de segona mà, on segur que el material és de menys qualitat que hauria obtingut amb ella. Ell se n’adona, i intenta arreglar-ho fent-me grans agraïments. 

L’endemà puc parlar amb ella. I efectivament, ell la va tractar amb despreci mentre jo no hi era. Una actitud masclista de manual. I li va afegir que jo amb ell tenia una relació molt més forta que amb ella. No li va sortir bé, lògicament. 

Ell a mi sempre em tracta molt bé. I em va fer reflexionar sobre el fet que podem conèixer millor algú per com es relaciona amb persones que considera inferiors a ell, o de qui no pot aconseguir res. 

Foto: és del mercat vell a pimera hora del matí, on hi ha aquesta parada. Tot i ser un lloc molt senzill, tenen roba que està molt bé. 

Perspectives de la granja

Des que vam començar fa ja força temps, la granja de l’escola ha anat creixent i consolidant-se. Per això m’agradaria compartir amb vosaltres quines són les perspectives de futur. Des del principi he dit als amics ugandesos que les donacions per la granja no haurien de ser sempre, perquè l’objectiu és fer una granja sostenible. De mica en mica ens hi anem acostant.

El projecte de les verdures funciona, però han de posar més atenció en la planificació (perquè darrerament ha baixat una mica la producció). 

L’adquisició de vaques ha estat un èxit. Vam fer un cobert per a 8 animals, i vaig pensar que potser ens havíem passat. Però ara ja tindrem 5 animals (quan la Mercè pareixi). La intenció no és tenir-ne 8, sinó poder-ne anar venent un de tant en tant. Aquesta venda, més la venda habitual de llet, ens ajudarà a sostenir el projecte.

Esperem que aviat, amb l’ajuda d’una ONG i dels vostres donatius, puguem construir un gran galliner.

I estic començant a fer passos perquè una altra ONG ens pugui ajudar a plantar una zona d’arbres fruiters (que requerirà una gran tanca per evitar robatoris). 

D’aquesta manera, en un futur proper els estudiants podrien menjar verdures, llet, ous i fruita. 

Des del principi, hem demanat als estudiants que ajudin a l’hort dues estones durant la setmana. I al voltant d’una cinquantena ho fan (a les 7 del matí). De tant en tant, als qui hi han estat més compromesos, els donem algun obsequi de material que m’arriba de Catalunya. També són aquests els qui gaudeixen d’alguna sortida que hem fet amb visitants provinents de Catalunya. 

Aquest voluntariat dels estudiants és bonic, però a la llarga hem de fer un plantejament que funcioni sense dependre del voluntariat (que, tot sigui dit, està força motivat pels obsequis). La idea és que, quan el projecte de les vaques sigui prou sòlid, amb els diners obtinguts puguem pagar un petit sou a un estudiant d’agricultura amb problemes per pagar la quota, i així tindríem dos treballadors: l’habitual que ja tenim i un estudiant en pràctiques. Això ho hem fet en temps de vacances i funciona molt bé. M’agradaria poder iniciar això a principi de l’any vinent, veurem com tenim la caixa d’ingressos.

Al principi de tot un servidor havia de seguir quasi diàriament el projecte. Ara, amb una reunió setmanal amb els qui se’n cuiden, és suficient. Espero que algun dia ja no sigui necessària aquesta reunió setmanal, però tant ells com jo veiem que encara no hem arribat a aquest punt.

Ens ha nascut en Pere!

Bones notícies de la granja de l’escola!! La Maria ha parit, i ens ha nascut un vedell que diuen que promet molt. Li hem posat Pere, en honor al tresorer d’El gra de mostassa (i ha estat tot cofoi!). En Pere (tresorer) s’està dedicant en cos i ànima a la comptabilitat de l’associació, i ho fa de meravella. Serveixi com a homenatge simpàtic!

Ara tenim dues vaques, la Maria i la Mercè, i dos vedells, en Manel i en Pere. La Mercè està prenyada, esperem que aviat també pareixi. A l’escola es viu amb alegria, de manera especial els estudiants d’agricultura (alguns d’ells van poder ser presents en el part).

Em van avisar just quan havia nascut, i per a mi va ser la primera vegada de veure com un vedell aprèn a posar-se dret. Primer les potes del darrere, i després d’esforços les del davant. Nosaltres humans necessitem molt més temps!

Va ser tendre veure com la Maria el llepava i estava per ell, però també altres vegades el deixava com si vulgués que s’espavilés per si sol. Quina meravella, la natura!

Depèn de l'ús

No sé si recordareu que fa tres anys us vaig parlar d'un debat que vaig organitzar entre els monjos joves per parlar sobre l'ús dels mòbils en el monestir, i us vaig comentar que era una qüestió controvertida en els monestirs de tot el món. 

Doncs bé, amb un nou grup de monjos joves hem tornat a fer aquest debat a la classe d'Espiritualitat Monàstica que els dono un cop per setmana. I de nou ha estat molt interessant! Val a dir que tots sempre són favorables a l'ús dels mòbils, però a un dels grups li toca (sí o sí) exposar-ne els riscos per a la vida monàstica. 

D'aquesta edició m'ha agradat especialment l'exposició d'un dels que han entrat aquest curs. Ell sostenia que el problema no és el mòbil en si mateix, sinó l'ús que se'n fa. I apel·lava a la responsabilitat personal a l'hora d'utilitzar-lo.

A veure, a mi em sembla que una eina com el mòbil té en si mateixa molts riscos potencials. Vull dir que és una eina molt potent, i per tant també els riscos són potents. Però hi afegiria que la seva potència fa d'aquesta eina quelcom també molt profitós si se'n fa un bon ús.

Com en tantes coses de la vida, necessitem fortalesa interior per fer un bon ús d'allò que ens ha estat donat. Sobretot del do de la llibertat, que ens permet optar de maneres tan diverses en el dia a dia.

PD: Us recordo que aquí Uganda els mòbils són molt benvinguts si me'ls feu arribar, ni que siguin de segona mà! (si funcionen prou bé, és clar)

L’esterilitat de Mical

Em sembla molt suggerent el relat del rei David en el trasllat de l’arca de l’aliança a Jerusalem (el trobem en el sisè capítol del Segon Llibre de Samuel). Trobo especialment interessant la reacció de la seva dona Mical. Ella, des d’una finestra, mira com David salta i balla davant el Senyor, i ens diu el text que “el menyspreà dins el seu cor”. Després, quan es troben, li tira en cara que dansés mig nu. Però en realitat s’havia sentit gelosa en veure que David ballava per al Senyor.

Uns versets més endavant se’ns diu que Mical va morir sense haver tingut cap fill. En una cultura en la qual tenir fills era tan important (com aquí Uganda avui en dia), morir infecunda podia ser interpretat com a càstig o maledicció. 

El relat parla, i molt clar! El qui viu massa centrat en si mateix esdevé estèril. La fecunditat a la vida ens arriba en la mesura que ens descentrem del jo vull, jo necessito, jo mereixo… Només podem trobar la Veritat quan mirem més enllà del nostre melic. 

Imatge: David dansa davant l'arca de l'aliança i és menyspreat per Mical. Miniatura d'un manuscrit francès c.1250

Reflexió Quaresmal

La Judith no em va tractar bé a l’hospital. Tot i ser infermera, no em va mostrar gens de compassió, ans al contrari. I va fer les coses més difícils del que ja eren. Una pregunta encara em ressona: per què es va fer infermera? 

Tanmateix, aquesta pregunta té moltes aplicacions:

Quin sentit té anomenar-se monjo, si un no viu plenament com a monjo?

Quin sentit té anomenar-se pare o mare, si un no es dona en cos i ànima als fills?

Quin sentit té anomenar-se mestre, si un no té passió per ensenyar?

Quin sentit té anomenar-se polític, si un no treballa abnegadament per al bé dels ciutadans?

Quin sentit té anomenar-se etc etc etc, si un no viu segons el nom que se li atribueix?

Quin sentit té anomenar-se cristià, si un no malda per ser-ne amb totes les conseqüències?

Podem viure tan lluny de la Veritat!! 

I què és la Veritat?

Isaïes ens ho recorda al principi de la Quaresma: “Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds… No els defugis, que són germans teus”!

Quaresma: temps per revisar. Per anar a l’essencial. Per corregir, si cal. Per perdonar. I per a mi, també per estimar la Judith.

Bona Quaresma!

En la pau de Tigoni

Us escric des del monestir Príncep de la Pau, de Tigoni (a Kènia). Hi vaig ser fa mig any, i des d’aleshores amb un desig fort de tornar-hi. La previsió era anar-hi durant el gener, però a causa de l’operació no va poder ser. Ara hi passo una setmana, i per tant aquí iniciaré la Quaresma. Quin regal!

La intenció és disposar de temps per fer avançar un projecte que espero que no sigui com l’obra de la Seu… Però la realitat és que l’estada en aquest lloc de pau m’està ajudant a regenerar-me interiorment després de l’embat del mes passat. No n’hi ha prou que cuidem el cos, cal que tinguem cura de l’esperit. I això demana temps, i no sempre és bufar i fer ampolles.

La salmòdia dels monjos en la pregària és molt calmada, i el meu cos expressa aquest gaudi a vegades amb esgarrifances. En general hi ha molt silenci, i sovint se senten cantar els ocells. 

Les cares d’alguns monjos van guanyant relleu i esdevenen amigues. 

És un lloc inspirador.

En Makolo David

PD: Per penjar l'àudio, ho he fet exactament igual que les altres vegades a través de l'HTML. Però si faig la caixa més petita, aleshores el "Play" queda fora de la caixa. Ha passat el mateix amb el conte d'aquest Nadal, que es veia bé i ara també hi passa això sense que jo n'hagi modificat res. Si hi ha algun tècnic que sàpiga com resoldre-ho... Gràcies!

18 de febrer: ja està arreglat.

Desconnexió de xarxes

Ja m’ha passat diverses vegades que rebo un missatge d’algú que anuncia als amics que desinstal·la el whatsapp o que m’explica que està intentant desconnectar de les xarxes. Les causes acostumen a ser variades, però cap de positiva: els consumeix massa temps estèril, els intoxica pel neguit o pel mal rotllo que generen… També he de dir que habitualment al cap d’un temps hi tornen, però entenc que ja no pertanyen a grups de whatsapp i que potser el seu ús d’internet ha canviat una mica.

Tot plegat fa pensar. Hem creat uns espais que permeten la interacció amb persones que viuen a l’altra punta del món, que poden enriquir a tants nivells… però al mateix temps, sovint l’ús pervers acaba intoxicant els qui els utilitzen. 

Ja us podeu imaginar que jo valoro molt les xarxes. Si no fos per aquest blog i per la meva presència a Twitter no podria estar en contacte amb tantes persones ni compartir l’experiència d’Uganda. Això m’ha permès també iniciar i fer créixer tots els projectes que estem impulsant. 

Però constato aquests riscos de les xarxes. Jo mateix, en el temps d’Advent i Quaresma, com a pràctica sanadora, entro menys a les xarxes. Redueixo el temps que passo mirant notícies o xarxes socials. I d’alguna manera això m’ha ajudat a viure millor l’ús de les xarxes quan ja no som ni Advent ni Quaresma. 

Ja tenim web!

Ara fa molt de temps, l'Olga em va presentar una proposta de web per als projectes d'Uganda. Temps després, la Rut (filla del meu padrí) es va oferir per fer-nos una web. La Rut s'hi dedica professionalment, i va fer un disseny molt xulo partint de la proposta de l'Olga. I ara ja us la podem mostrar!

La Rut ens l'ha ofert gratuïtament des de Co.Laboratori com una col·laboració amb la nostra associació. I a més, ens regalarà anualment el domini i allotjament web. Moltíssimes gràcies!!!

Necessitàvem aquesta web per poder difondre els projectes que duem a terme. Aquí també us n'explico sovint, però ja sabeu que La Font de Greccio és més un calaix de sastre on temes molt diferents hi tenen cabuda. En canvi, ens calia una web específica per als projectes solidaris d'El gra de mostassa. 

És un bon moment per demanar-vos que en feu difusió. I si sou dels qui entreu en aquest espai i esteu al cas de la feina que estic duent a terme, i fins ara no ens hi heu ajudat, us animo a fer-nos algun donatiu o a fer-vos socis! I que així puguem ajudar molta més gent!!!

La web: https://www.elgrademostassa.org/

Explicar o no explicar

Seguint el fil d’aquests dies: s’han d’explicar les coses que fem bé o ens les hauríem de callar per humilitat? Amarats per una ètica cristiana, podríem dir que “no sàpiga la mà esquerra el que fa la dreta” i que per tant no cal compartir-les. I certament l’Evangeli diu això, però també diu que hem de donar testimoni i escampar la Bona Nova.

Penso que és positiu que puguem realitzar actes bons des de l’anonimat, simplement perquè creiem que valen la pena. Però també crec molt en escampar els actes bons explicant-los, com un encoratjament i una invitació per als qui ho sentin. 

I això és el que faig des d’aquest espai, i el que farem des de “El gra de mostassa”. Perquè això encoratja la gent a implicar-s’hi i a sumar-se a aquesta obra de solidaritat. O perquè els pot inspirar en la seva pròpia vida. Per a un servidor, l’important és la intenció amb la qual es comparteixen aquestes coses. 

I em sembla que l’Església fa bé quan explica les bones obres que fa. No per posar-se medalles, perquè tot és obra de Déu, però sí per donar testimoni d’aquest missatge en el qual creiem. 

Humilitat, doncs, no seria no explicar res del bo que pugui passar a través nostre, sinó tenir clar que la Font és un Altre. I viure-ho amb agraïment, i donant testimoni d’aquesta Font de totes les maneres possibles. 

Sobre la humilitat i els talents

El deixeble preguntà:

- L'altre dia em van preguntar com anava d'humilitat perquè vaig compartir els meus èxits. És dolent explicar-los?

I el mestre respongué:

- Bé, pot ser més apropiat o menys en funció del context. Però l'important és com vius aquests èxits. Reconèixer els propis talents o allò que hem fet bé no és pas dolent. Però sempre tenint present que tot és do, fins i tot la capacitat d'esforçar-nos també és un regal. Tot ho hem rebut. Convé no oblidar-ho, i estar-ne sempre agraïts!

I el deixeble continuà:

- Però el fet d'explicar-los pot ser interpretat com una forma d'orgull...

I el mestre conclogué amb una imatge:

- Fa anys vaig llegir que els arbres més carregats de fruits s'abaixen pel pes dels seus fruits. I que en canvi, els arbres que no tenen cap fruit per oferir es mantenen tibats i altius. Em sembla una imatge suggerent. Aquell que té molts talents potser no necessita tant que tothom ho sàpiga. En canvi, el qui necessita compartir-ho potser és perquè se sent mancat d'un reconeixement o de quelcom que l'altre no necessita, no? Com ho veus? I no és qüestió de jutjar, tan sols de comprendre per què tenim unes actituds o unes altres. 

Un dels millors

Ens vam conèixer a la zona de Tororo fa unes setmanes. Quan m’explicava qui era, va oferir diversos detalls per fer-me saber que des de petit havia estat un dels millors (i el millor en alguns casos) a tot arreu on havia anat. El segon dia que ens vam trobar va insistir en el tema, i espontàniament (i potser erròniament) em va sortir preguntar-li:

- I com portes la humilitat?

Va quedar molt parat de la pregunta, i respon:

- Bé, amb la gràcia de Déu…

Jo, volent arreglar la situació (però de fet encara vaig reblar més el clau):

- No, t’ho dic perquè si ets un dels millors a tot arreu i tens tants de talents, entenc que el teu principal repte deu ser el de la humilitat, no?

No va saber què dir, i vaig intentar canviar de tema ràpidament.

"Justícia i Pau" a Uganda

Gràcies a un dels Pares Blancs que hi treballa com a voluntari, avui amb en Thomas hem pogut visitar aquest centre de Justícia i Pau a Kampala. És un projecte intercongregacional de 7 congregacions religioses diferents, i el director és un laic. 

Tinc un bon record de les activitats de Justícia i Pau de Malgrat, portades per en Quim Duran i en Jordi Bayarri. Una bona eina per sensibilitzar. Aquí Uganda fan sensibilització i també molta acció a causa del context en què es troben.

Ells destaquen tres àmbits principals en la seva acció:

Treball en assentaments de refugiats provinents de Sudan del Sud al nord d’Uganda. Formen els líders de les comunitats perquè siguin constructors de pau. Sovint hi ha conflictes que ja provenen del país d’origen, o a vegades amb la població d’acollida o entre els refugiats mateixos per poder accedir a béns diversos.

Estudi sobre el tràfic de persones. Ajuda d’advocats i assistencial. És un tema controvertit. Tant en això com en relació als refugiats, miren d’empoderar especialment joves i dones perquè construeixin el seu futur. 

Sensibilització sobre el medi ambient anant sobretot a escoles, i accions concretes per incidir en temes mediambientals. Ells destaquen, tant en aquest àmbit com els altres, que més enllà de fer una tasca assistencial volen crear consciència en els ciutadans sobre els problemes que hi ha, que es preguntin per les causes d’allò que s’esdevé. 

Informe mèdic en els comentaris.

En la mort del G. Pere Damià

A vegades hi ha monjos que no són gens coneguts a fora, però que a nivell intern de la comunitat alegren els qui tenen el voltant i fan la vida molt més agradable. És el cas del G. Pere Damià, que ens va deixar fa unes setmanes. 

Era un monjo que feia broma amb facilitat, i els qui em coneixeu ja podeu imaginar que això m’agradava. Ens punxàvem cada dia, jo el provocava i ell intentava picar-me amb el bastó. Val a dir que tenia punteria, però un servidor calculava la distància necessària perquè no hi arribés. 

En morir, un escolà de quan jo era Prefecte em va escriure recordant que l’anomenaven entre ells el “Pare Cacauet” per motius que podeu deduir. Una vegada li vaig dir: “saps com et diuen els escolans?”. “Com?”, amb un somriure. “El Pare Cacauet”. I no se li va acudir res més, al cap d’uns dies, que donar-me una bossa plena de cacauets per als escolans.

Al final de l’estudi del vespre, vaig dir als escolans que li havia dit al “Pare Cacauet” que l’anomenaven així. No s’ho podien creure. “L’hi has dit??!!!”. I encara van al·lucinar més quan vaig treure la bossa plena de cacauets de part d’ell, que es va acabar ràpid. Aleshores van tenir l’acudit que a partir d’aquell moment li dirien el “Pare PlayStation”, a veure si queia una PlayStation.

Només recordo una vegada que es va posar especialment seriós amb mi. Va ser quan va saber que volia anar a l’Àfrica. Ell coneixia aquest món a través d’uns nebots seus que havien estat uns anys a Rwanda per tasques sanitàries. Em va encoratjar en aquesta tasca.

Pere Damià, descansa en Pau. I que es preparin al Cel si hi arribes amb el bastó. Espero que allà puguis menjar xocolata desfeta cada dia.

Informació mèdica: en els comentaris.

La història d’en Thomas

Fa uns dies us vaig parlar per primera vegada d’en Thomas. El vaig conèixer a Tororo, quan despatxava tot el dia i els set dies de la setmana en una botiga de productes de primera necessitat. No cobrava cap sou, però li subministraven el menjar i un matalàs a la rebotiga (i de fet, ja li feien un favor perquè ell no tenia res de res). Venia d’una família pobríssima. Perquè us feu una idea, va fer tota la Primària descalç perquè no tenia diners per comprar unes sabates. Després va estudiar tota la Secundària fins acabar Batxillerat.

Com a molts de vosaltres, em va impactar el seu continu somriure. I un dia li vaig preguntar si tenia cap somni. De seguida va contestar: “Estudiar comptabilitat”. Vam fer un pla per deixar-li diners per a un projecte, i que així pogués anar-se guanyant els diners per estudiar. 

Però un amic el va trucar des de Mbarara (molt lluny de Tororo) oferint-li una molt bona feina en una empresa de comerç online. El vaig ajudar a anar-hi, però allà tot va resultar ser una estafa. L’empresa li demanava molts diners amb l’excusa de diferents requeriments, i a més havia d’enganyar dos joves més com el seu amic havia fet amb ell. Tots dos vam veure clar que no s’havia d’entrar en aquell joc.

I aleshores ell mateix va proposar obrir una botiga de teles per a la confecció de roba. Li va semblar que allà podria fer negoci, i el vam ajudar a començar el projecte. Ha tingut alguns reptes importants, com per exemple que li han entrat a robar dues vegades. Però és emprenedor i treballador de mena. Actualment una família del Penedès està doblant tot allò que estalvia (moltes gràcies!!!) de cara als futurs estudis.

Algú, després de llegir l’explicació de l’altre dia, va dir que era el meu deixeble. I sí, ho vivim així. Però sense renunciar al paper de mestre (i pare) li dic que jo soc deixeble de la seva bondat com a persona. Tots podem aprendre de tots.

En els comentaris, a sota, us actualitzo el meu estat de salut per als qui ho voleu seguir.

I va ser un error

En l’última entrada, en Joan va respondre: “el Sergi crec que ha volgut integrar-se 100% amb la comunitat d’allà, fent i patint les mateixes limitacions que ells”. Bé, el que jo volia evitar era fer servir un privilegi que tinc com a europeu: agafo un avió, i m’opero a Catalunya com si res. Per això vaig buscar la sanitat de més qualitat que vaig trobar a Uganda. 

I després de tot plegat, ara veig que em vaig equivocar. Això em va generar frustració, perquè m’adono que en alguns aspectes no puc ser com ells. És un tema de prioritats. Si jo no estic bé, no puc dur a terme la missió que tinc encomanada. Per tant, el primordial és estar bé de salut. Altrament, posaria en risc tot el meu treball aquí. I si això significa que m’he d’anar a operar a Europa, doncs hi vaig i després torno curat.

Aquesta ha estat la conclusió a la qual he arribat aquests dies. Entenc, per comentaris que he rebut, que això és una evidència per a molts de vosaltres. Per a mi no ha estat tan fàcil, i només l’experiència m’ho ha fet acceptar. I és que em sembla que vivim en un món tan injust, que em sap greu fer servir els privilegis que tinc per haver nascut a Europa. Però en algun cas, justament pensant en la missió, s’ha de fer. 

Ara mateix no crec que faci falta. Explico els detalls mèdics per als qui us interessi en un comentari a sota, en aquesta mateixa entrada. Gràcies a tots per les pregàries i l’interès. De tot cor.

La comunió en la fragilitat

Fa molts anys vaig aprendre aquest concepte del P. Miquel Estradé (i en vaig parlar a Oikía). Ell presentava el fet de compartir mútuament les pròpies fragilitats com quelcom positiu. Penso que cal encertar el context, i que per exemple enmig d’un acompanyament cal discernir bé quan és oportú compartir-la o no si ets l’acompanyant (sempre pensant en el bé de l’altre). 

Però l’experiència d’aquests dies m’hi ha fet pensar. A vegades m’he trobat amb gent que m’idealitza, com si jo hagués fet un treball espiritual i personal que ja res no m’afectés massa. Home, no us negaré que al cap dels anys sí que hi ha un increment de coneixement d’un mateix i una maduració a diversos nivells. Però estem fets de fang, com us vaig comentar amb to de broma parlant dels homes i els constipats (i jo un d’ells). 

Quan no tinc salut, quedo totalment inservible. I no em fa res que els altres ho sàpiguen. No soc fort. 

A vegades penso que, quan tantes persones s’han sentit compreses per mi en la seva fragilitat és perquè un servidor també he aprofundit en la pròpia i per això puc fer-me càrrec de la dels altres. Tots som fets de fang, i això es tradueix en diferents tipus de fragilitat. Conèixer-la i acceptar-la ja és un primer pas. 

De tant en tant, a La Font de Greccio he escrit històries d’un mestre i un deixeble. Tots som mestres i tots som deixebles. Tots hem après coses i tots estem en camí. Donem-ne gràcies a Déu.

Per què incertesa?

Soc conscient que l'altre dia no vaig explicar prou quina era la situació, sinó més aviat com l'estava vivint.

Fa quatre dies l'uròleg em va enviar a fer anàlisi de sang. Vam anar a l'hospital més proper d'on ens allotgem, un dels més prestigiosos d'Uganda. Ens diuen: "Torneu d'aquí dues hores a recollir els resultats". Al cap de dues hores, en Thomas hi va anar i li van dir que havien perdut la mostra de sang.  Us ho dic només a tall d'exemple. Imagineu-vos que des del dia de l'operació s'han anat succeint despropòsits, l'un darrere l'altre. Això m'ha generat estrès i preocupació. 

El problema principal no són les morenes. Cert que m'han portat molt més dolor del que m'havien dit amb aquest tractament de làser, però entenc que és un procés i que s'ha de passar durant unes setmanes. 

El que em preocupa és la sonda urinària que em van posar, i que ha presentat complicacions des del principi. I incertesa, que es pot resoldre en el marge d'uns dies, setmanes o mesos. No entro en detalls, per tant deixeu-ho córrer. Però simplement perquè us en pugueu fer una idea.

Tot i estar en un moment baix, calia passar a l'acció. No em puc permetre posar en risc la missió que tinc. Em vaig posar en contacte d'una banda amb el metge americà que fa un seguiment de la meva salut (algun dia us hauré de parlar d'ell). I amb un uròleg català que em mereix molta confiança: el Dr Salvador Esquena. Ell farà un seguiment del tema en contacte amb mi i amb l'uròleg ugandès. 

Òbviament que em preocupa la meva salut, però sobretot perquè si jo no estic bé no puc ajudar altra gent. I ara mateix un bon número de gent depèn del que jo pugui fer. Sento responsabilitat. Per tant, faré el que convingui assessorat per en Salvador. És inevitable estar unes setmanes fora de joc de l'activitat habitual.

Però pas a pas. 

Gràcies pel vostre interès i pregàries. De tot cor. 

Que sigui

(continua)

Dies de prova. Dolor. Preocupació. Incomprensió del que passa. Incertesa.

Estic a la casa dels Missionaries of Africa (antics “Pares Blancs”) a Kampala. N’hi ha per dies. Sondat i amb medicaments. 

Necessitaré setmanes per recuperar-me físicament, també psicològicament. Sé que alguns heu passat coses més greus, i tant. Però em sembla que és bo compartir com em sento, sense maquillatge (no soc Superman).

En la pregària, li dic a Jesús que és la meva vida i que l’estimo. I li dic a Déu que, si de debò em vol per tot el que vaig entendre, que ho arregli. Que sigui el que hagi de ser.

 

“MAY IT BE” (“QUE SIGUI”), d’Enya.

Que l’estrella del capvespre brilli damunt teu

Que quan caigui la foscor el teu cor sigui veritable

Camines una travessa solitària. Oh, que lluny estàs de casa!

La foscor ha arribat. Creu i trobaràs el camí.

La foscor ha caigut. Una promesa viu ara dins teu.

Que la crida de l’ombra s’allunyi volant

Que la teva ruta continuï per il·luminar el dia

Quan s’ha superat la nit, pots alçar-te per trobar el sol.

La foscor ha arribat. Creu i trobaràs el camí.

La foscor ha caigut. Una promesa viu ara dins teu.

Una promesa viu ara dins teu.