divendres, 30 d’abril de 2021

Onze aspirants


Aquestes tres setmanes hem tingut onze aspirants a monjo convivint amb nosaltres. Nois d'entre 23 i 34 anys que es plantejaven si haurien d'optar per la vida monàstica. Em van demanar si podia organitzar algunes activitats amb ells, i ha estat una experiència interessant per observar com respiren joves ugandesos. Temes com la família de provinença, els estudis i/o treball, la valoració positiva que fan del que han viscut aquí i els reptes que s'imaginen si entressin al monestir... 

Alguns amb vocació de prevere se senten decebuts quan veuen que, en el monestir, no tries tu si t'ordenen sacerdot sinó que t'és proposat (o no). Alguns des de la infància somnien en ser ordenats sacerdots, és un marc mental molt diferent del nostre. En general han valorat molt el caliu comunitari, la germanor i l'acollida. 

He posat una foto que potser no és ben representativa d'aquests dies (a part de moguda, perquè no paraven quiets). I és que han estat molt seriosos en les pregàries i sempre que ha convingut. Però sí que em sembla significatiu que, al final del sopar que vam fer de comiat amb els monjos que hi havíem intervingut, van començar a ballar espontàniament amb la música que sonava i hi va haver una animació remarcable. Em va semblar que la combinació de serietat en certs moments i de joia en altres era ben encertada!

dimarts, 27 d’abril de 2021

Fer maons


La manera de viure dels ugandesos sovint m'evoca alguns passatges bíblics i me'ls fa més clars. Em va interessar veure tot el procés per fer maons, i ara entenc més les penalitats dels israelites a Egipte: "els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l’argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp" (Èxode 1,14). 


En primer lloc, ajunten terra, hi posen aigua i la trepitgen. Amb palla mantenen el fang humit. I a mesura que prenen el fang, el posen en un motlle.


Totes les peces que surten del motlle les protegeixen del sol amb palla novament. També ho fan perquè no es trenquin i per protegir-les de la pluja. Les deixen dies allà perquè es vagin assecant.



Després construeixen una mini-piràmide de maons amb uns forats a la part inferior, a cada costat. I la cobreixen tota de fang perquè la temperatura interna es mantingui constant. Aleshores calen foc a dins, i quan veuen pels forats que els maons són cuits, cobreixen els forats de fang.

Esperen una setmana que els maons es refredin, i serà llavors quan podran comprovar quants han quedat ben cuits. I els que han quedat fumats, hauran de tornar a ser cuits posteriorment.

Aquesta foto és de quan en Joshua va descobrir un gos al fons d’un dels forats de la torre. N’havia fet el seu cau.


Aquest negoci dels maons el va començar el germà d’en Joshua, de 19 anys, per poder ajudar a pagar els seus estudis de secundària. És habitual veure torres d’aquestes quan vas pels poblats, perquè tothom qui pot es construeix la pròpia casa.

dissabte, 24 d’abril de 2021

En Joshua


Quan vaig llegir l'experiència d'en Joan m'hi vaig sentir identificat pel que fa a en Joshua. És el petit de la família d'aquell estudiant de l'escola de qui vaig parlar fa temps. Té 4 anys, i ens hem fet molt amics. Sí, ja podeu riure, perquè una amistat amb un nen de 4 anys que només parla la llengua de la tribu pot semblar una quimera. Però és així.

La seva família estava ben sorpresa quan, estant malalt, va insistir decidit que volia trucar el seu germà (l'estudiant de la nostra escola). El germà gran també va quedar ben parat quan el va sentir per telèfon, perquè no ho havia fet mai. I la raó de la trucada era per preguntar-li com estava el seu amic, i que em digués que estava malalt. I així ho va fer. Després vam saber que tenia la malària, pobret. Aquí hi ha nens que moren de malària. Suposo que es va veure tan apurat que devia pensar: "almenys que ho sàpiga".

Ara fa uns dies, els de casa seva van saber que quan el piquen a l'escola, diu a qui el pica que jo hi aniré i me l'enduré d'allà (en el sentit que el rescataré d'ells). Això no s'ho creu ni ell, perquè no deixaria la "Mami" per res del món. Però deu ser el millor argument que ha trobat per defensar-se... No m'havia sentit mai com el "primo de Zumosol" d'aquell mític anunci, i crec que més aviat semblo l'antítesi. 

I bé, aquest és el nen que es pensa que sé parlar la llengua de la tribu, però només sé quatre frases que intento fer servir quan és escaient. El darrer cop que ens hem vist ha parlat com mai, i els grans rèiem perquè no sé pas què diu.

Que Déu el beneeixi! 



dimecres, 21 d’abril de 2021

Serps a l'escola


Com us vaig dir l'altre dia, porto uns dies de diverses emocions. Una d’elles ha estat un patiment, que a hores d’ara ja s’ha atenuat. Feia setmanes que ja no podíem comptar amb el treballador que tallava la gespa (amb la màquina que justament l’any passat es va comprar amb les donacions de Catalunya).

Si ho recordeu d’aleshores, a l’escola hi ha molta zona verda entre els diferents edificis (tot són edificis baixos). El cas és que l’herba anava creixent, i no semblava que hi hagués pressa per trobar un altre treballador. I finalment, la setmana passada van aparèixer les serps dins de l’escola.

Una serp se la van trobar els estudiants dins de classe a les 8 del vespre (aquí és fosc des de les 7), en una zona on no hi ha llums de seguretat (cosa que també haurem d’intentar resoldre). Es van espantar força, era gran (sobretot llarga). Una altra va aparèixer davant les latrines de les noies, i una altra no sé on. 

Finalment es va trobar una solució, i esperem que aquesta setmana acabin de tallar tota la gespa del recinte de l’escola. Alguns estudiants estaven força preocupats. I a mi em semblava molt injust que hi hagués un accident simplement per no haver resolt el tema del qui havia de tallar la gespa.

Només hi veig una cosa positiva, i és que ha quedat ben demostrat el que us vaig explicar l’any passat: és zona de serps, i si la gespa no està tallada entren amb massa facilitat. 

diumenge, 18 d’abril de 2021

Conversa al banc


Entro al banc. Tothom amb mascareta. El qui m’atén, mentre va fent l’operació, em proporciona conversa:

- Father Sergi?
- Sí, soc jo.
- Com et va per Uganda?
- Molt bé, la gent és molt acollidora, molt maca. Molt bé.
- On estàs?
- Als Benedictine Fathers.
- A quina hora hi ha la Missa allà?
- A les 7h, però els diumenge a les 9’30h.
- Doncs potser vinc un dia, encara no hi he estat. Em pots donar el teu telèfon?
Li dono.
- Potser et trucaré, si vinc per allà.

I tot parlant, ha acabat tota l’operació. Ha estat eficaç en el que li demanava, però suposo que per molts d’ells la relació humana és inevitable o indispensable siguis on siguis. A vegades, alguns d’ells t’atenen a la manera que estem habituats nosaltres. Però m’imagino que, per a d’altres, la relació freda i anònima a la qual estem tan acostumats a Occident els resultaria força estranya. 


Foto: amb l’Oriol i l’Aina vam visitar una família que ens van fer plantar tres arbres amb ells. A mi em va tocar plantar un taronger amb el pare de família, l’Oriol un mango amb un dels fills i un amic comú, i l’Aina un altre mango amb la mare. Em va semblar una manera d’acollir-nos molt original i bonica! I m’ha semblat que il·lustrava bé aquest estil que tenen d’acollir les persones.

dijous, 15 d’abril de 2021

Lluitadors


Els darrers dies he viscut moltes emocions. Quan la pobresa té rostre sovint se't fa un nus a la gola.

Quan vaig venir fa un any, als estudiants de l'escola els venia molt de nou que un muzungu s'interessés per ells. Ara hi està havent una evolució que celebro, han entès que he vingut per ajudar i hi ha converses molt boniques.

Un d'ells m'explicava que, quan va acabar la Primària, va demanar continuar estudiant. I a casa li van dir que no, que els altres 6 germans tampoc no havien estudiat més i que per tant no li calia. Tampoc no els sobraven els diners, clar. Li van respectar que marxés a buscar-se la vida. Tenia 15 anys. Va anar a parar a casa d'una senyora musulmana de Tororo, on pagava un lloguer. Se li van acabar els diners, i per poder pagar el lloguer la senyora va acceptar que fes feines a la casa. Per poder pagar la Secundària, també netejava l'escola. I un dia, anant pel carrer, un membre d'una ONG el va trobar i va ser així com li van començar a pagar l'educació. I gràcies a aquesta ONG està estudiant a la nostra escola. Li he preguntat què vol fer més endavant. Diu que vol fer estudis superiors i obrir un negoci del seu camp. Però l'ONG ja no l'ajudarà. Quan parlava de microcrèdits, pensava en un cas com aquest. Li vaig dir que estava molt impressionat per la seva història, i que jo havia tingut una vida molt més fàcil.

Un altre m'explicava també aquesta setmana que el seu pare els va deixar quan la mare estava embarassada, i que la mare el va abandonar quan tenia mesos. I a partir d'aquí, una història que déu-n'hi-do.

Aquestes històries em deixen bastant tocat. I penso que es mereixen el millor.

diumenge, 11 d’abril de 2021

Comiat al director de l'hospital


Fa dies em van convidar al comiat del director del Benedictine Eye Hospital. Com que diferents persones m'havien dit diferents hores, per com s'hi referien vaig suposar que era un comiat informal on la gent aniria arribant i farien un sopar. 

Em vaig presentar una mica més tard de l'hora que m'havia dit el monjo director executiu de l'hospital (una mena de president de la institució, diferent del director a qui es feia el comiat). I vaig veure que estaven fent un acte formal, amb quatre carpes muntades al prat de l'hostatgeria,  i amb discursos. Vaig pensar: "Quina vergonya! Entraré discretament i em quedaré al darrere". Però el director executiu em va veure i em va fer seure al costat del superior del monestir, i em vaig adonar que ja hi tenia una cadira reservada. Encara més vergonya.

Podia augmentar el "no saber on posar-me"? Doncs sí. Al cap d'uns minuts, em van demanar que digués unes paraules. És probable que no ho tinguessin previst, però en veure'm al costat del Prior devien pensar que era adequat. Aquí funcionen així. 

I jo, com un passerell perquè no conec prou l'hospital, vaig agafar el micro i vaig dir unes paraules. Em va saber greu no haver-ho sabut abans, perquè m'ho hauria preparat una mica. Allà, davant dels 80 treballadors de l'hospital...

A l'escola me'n surto millor en aquestes situacions, perquè és un món que em resulta més proper i puc improvisar més quan es dona l'ocasió (i se sol donar). 

Tornant al comiat del director de l'hospital, al final dels discursos hi van haver obsequis per part dels treballadors. I tot seguit, un sopar self-service allà mateix amb un DJ que anava posant música moderna. 

divendres, 9 d’abril de 2021

Les llengües en aquest racó d’Uganda


Responc la pregunta que alguns m’heu fet algunes vegades sobre les llengües que parla la gent aquí Uganda. 
Les llengües oficials són l’anglès i el swahili. L’anglès per motius obvis, però jo el presentaria de manera positiva pel fet que és una llengua de tots i no és de ningú en particular. Cada tribu té la seva llengua pròpia, i a casa la gent parla la llengua de la tribu. L’anglès se sol aprendre a l’escola, i serveix com a llengua de comunicació més enllà de la pròpia tribu, pels mitjans de comunicació, etc. 
El cas del swahili és curiós. No era una llengua pròpia d’Uganda, però és una llengua africana i hi ha la pretensió política que sigui una llengua comuna dels països del “East Africa”. Em sembla una opció interessant.
A la comunitat de monjos es parla sempre anglès (hem de pensar que són de tribus molt diferents, i cadascuna amb la seva llengua), però uns dos dies a la setmana fem cants en swahili durant la Missa. Per això m’ha semblat interessant tenir-ne algunes nocions, com us vaig explicar.
El que no preveia era aprendre res de cap llengua tribal. Perquè el missatge que vaig rebre en arribar és que només em calia l’anglès. Però quan vaig a poblats o visito nens que s’han operat a l’hospital, aleshores m’adono que els nens no m’entenen de res. I vaig pensar que m’aniria bé saber alguna paraula. 
Així va ser com vaig començar a aprendre alguna paraula en les dues llengües tribals que hi ha a Tororo: l’Ateso (o Teso) i el Jab (o Adhola o Dhopadhola). Com que el Jab és el que em fa més falta, n’he après algunes frases. 
Un nen de 4 anys d'un poblat fa uns dies insistia a casa seva que em volia trucar perquè jo sabia la seva llengua. No sé què passarà el dia que acabem parlant per telèfon, perquè amb pocs segons hauré acabat el meu discurs.

Foto: us he posat el mapa que ofereix la Viquipèdia, em sembla molt interessant perquè es veuen les famílies lingüístiques, i els noms i ubicació de les llengües de les tribus. Jo estic en aquella taca marró a l'est del país, on diu Teso i Adhola.

dimarts, 6 d’abril de 2021

La segona visita


Aquests darrers dies hem tingut l’Oriol i l’Aina a Tororo. Amb l’Oriol vam ser escolans junts de petits, i ha estat molt bonic poder compartir aquests dies. Com en Pau i la Júlia, venien amb esperit solidari, i això ha impregnat tot el que han fet durant l’estada. A vegades ens imaginem que solidaritat deu voler dir repartir menjar o medicines. I solidaritat també vol dir visitar, interessar-te, escoltar, compartir amb les persones, valorar-les. I ho han fet molt bé! Molta gent guardarà un record boníssim d’ells.


Com que l’Aina havia fet castells des que era menuda, van fer una xerrada i un taller de castells per als novicis. Van xalar tots molt, i en van veure la complexitat. Ahir van portar els novicis a visitar les Sipi Falls, que estan a una hora i mitja des del monestir: una experiència fenomenal!


Han estat uns dies de sensibilització sobre el tema de la dona, amb el qual l’Aina està molt implicada. És un tema que ha anat apareixent en converses amb diferents persones. Aquí Uganda hi ha molta feina per fer: embarassos de quasi nenes, molta violència domèstica, no valoració de l’educació de les nenes... A banda d’aquest tema tan important, la gent ha quedat meravellada de la capacitat engrescadora de l’Aina, que en un moment t’organitzava un partit de futbol d’homes contra dones (insòlit que a Uganda una mare de família es posi a jugar a futbol!) com es posava a ballar amb unes dones al mig del carrer (quan se’ns van encallar les dues furgonetes a l’excursió a causa del fang).


Per mi, un dels aspectes més enriquidors de rebre visites és poder conèixer els projectes plegats i dialogar sobre tot el que anem veient. Aporten els seus punts de vista i això significa molt de material de reflexió. Moltes gràcies Oriol i Aina!!!

dissabte, 3 d’abril de 2021

L'Amor no pot ser mentida


I digué el deixeble: - Em pregunto: com pots saber que no estàs equivocat? Valdrà la pena tot el que has estimat?

I respongué el mestre: - N'estic profundament convençut. L'Amor és allò que dona sentit a tot. És la força amagada en l'interior de tota persona, i no hi ha ésser humà que no la pugui descobrir. I per més estèril que a vegades pugui semblar, no ho és gens. Molts es pregunten per la Veritat: segons uns, no existeix; segons altres, és relativa. Però per mi, la Veritat és senzillament estimar. Fes-ho així, i viuràs.

I el deixeble va marxar content, perquè tenia al davant un horitzó cap al qual caminar. 

Bona Pasqua a tots els qui passegeu per La Font de Greccio!!


Foto: des del convent de monges benedictines. Dijous Sant em van vestir novament de Ferrero Rocher, sembla que esperaven amb candeletes que acabés la Quaresma!