dissabte, 26 de setembre del 2020

Sabeu què vol dir “ojalá”?


No sé si heu dit mai la paraula “ojalá”. Jo soc dels qui la deia al principi de la normalització lingüística, després ja vaig virar cap al “tant de bo”.  Però fa un temps vaig saber l’origen del mot, i el vaig trobar ben interessant. 


“Ojalá” ve de l’àrab. I hi ha una certa discussió de si vol dir “si Déu vol” o “si Déu volgués”. Crec que el més precís sembla ser que en àrab hispànic “law šá lláh” significava “si Déu vol”, però que l’expressió venia de l’àrab clàssic “وشاء اله” (“si Déu volgués”). 


En tot cas, es refereix a un desig de quelcom que no és controlable per part nostra. S’apel·la a la divinitat com a signe del que està per damunt de les nostres possibilitats. I m’ha fet pensar que, com a actitud, era interessant per als nostres temps: amb la pandèmia, ens hem adonat que hi ha tota una sèrie de  factors que estan més enllà del nostre abast. Conèixer i acceptar allò que podem fer i també allò que s’escapa de la nostra capacitat pot ser un bon inici per trobar Pau. I això només es pot fer des la humilitat.


M’agrada constatar que els prehistòrics ja van tenir aquesta intuïció. Ells s’adonaven que no tot depenia d’ells, i atribuïen a les forces de la natura uns poders divins que els sobrepassaven. Ara ja sabem què causa el llamp o el tro, i gràcies als coneixements científics no trauríem les mateixes conclusions que ells. Però la intuïció de fons es manté: saber que pertanyem a un tot més gran, que hi ha realitats que ens depassen i que ens cal molta humilitat. Humilitat que vol dir també agraïment per tot allò de positiu que ens és donat cada dia.  


dimarts, 22 de setembre del 2020

Aprendre a viure en la incertesa


Hola a tots després d'aquests mesos! Ha passat l'estiu, i continuem tots vivint en la incertesa. Un "tots" que inclou el món sencer. Podem fer plans a llarg termini, però sempre amb un gran interrogant perquè no sabem quina serà l'evolució del virus o les normes que caldrà seguir. Ara el que predomina són els projectes pel més immediat: avui, demà o la setmana vinent. 

A certes latituds estan avesats a viure en la incertesa i a valorar molt el moment present. Nosaltres vivíem com si ho tinguéssim tot controlat, i ens hem descobert fràgils com a societat. 

Els qui es volien casar, i ho han hagut d'ajornar. O celebracions que s'esperaven plenes de gent, i han estat amb aforament limitat. Fills que no deixen marxar els avis per por que els agafi el virus. Molts amb ERTO o amb dubtes quant al futur laboral. La gent del món sanitari i residencial amb uns mesos que els ho ha demanat tot i més. I els del món de l'ensenyament! I tots els qui han perdut persones estimades...

Encara hi ha persones afectades pel llarg confinament: per alguns la convivència a casa va ser complicada, altres persones amb dificultats psicològiques ho van viure fatal i això no va fer més que agreujar els mals que ja tenien. No són moments fàcils.

Tot i així, és cert que algunes persones van viure el confinament positivament, i els va ajudar a trobar-se més ells mateixos o a fer una aturada que necessitaven.

Jo visc també, com molts, aprenent a viure en la incertesa. Pensant en el present i futur més immediats, i també amb mirada llarga intentant albirar més enllà... però amb la humilitat que ens cal especialment en una situació així. Ja en parlarem.

Content de tornar-vos a trobar, això sí! I amb el desig de compartir. 

M'ha sorprès veure que tot l'estiu han continuat diàriament les visites a aquest espai, i des de diferents països. Però ara sí, ja toca actualitzar-lo amb noves entrades. Gràcies per ser-hi!