La mascareta de la Marta

No sé si recordareu que temps enrere us vaig parlar de les casulles brillants que em preparaven al convent de monges (fetes per elles). Alguns de vosaltres durant temps us vau recrear força amb les bromes perquè el meu estil és completament a l’altre extrem: que si la “Ferrero Rocher”, que si la “Crema Catalana de la Rosalia”... I la Marta que sol comentar a La Font em va enviar unes quantes mascaretes que havia fet (que van tenir molt èxit!) amb una d’especial: una mascareta daurada per quan les monges em posessin una casulla espectacular. Doncs bé, no sé si ho deia de broma o no, però l’altre dia la vaig estrenar (és la de la foto). Al principi de la celebració, vaig dir a les monges que arran de les casulles que em posaven, ho havia explicat a la gent del meu país, i que una persona m’havia enviat aquella mascareta per a alguna ocasió d’aquelles. Totes van riure i aplaudir, els va fer molta gràcia.

Fa unes setmanes la Priora del convent i la monja encarregada de la música em van demanar que anés a fer classes de música a les monges. Els vaig contestar que no els podia dir que no (el Prior no hi té cap problema), però que primer hauria de trobar temps. Fer classe de música demana una certa regularitat, i la veritat és que vaig tan ple d’activitats que em costa afegir-n’hi de noves. Haurem de trobar la manera de fer-ho possible.

Un Sant Esteve diferent

Aquí Uganda no celebren el Sant Esteve, en diuen el “boxing day” i té un altre caire. Però avui m’agradaria compartir com l’he viscut aquest any. Un dels participants en el torneig de fa unes setmanes era un noi que em sonava molt de cara, i no sabia de què. Es veu que és un veí del monestir. Es diu Ochwo. L’altre dia, passant amb una moto, em va saludar molt efusivament i el vaig anar a trobar uns metres més enllà, a fora de la cuina del monestir. Havia anat a buscar menjar per la seva truja, de les sobres de menjar dels monjos.

Vam començar a xerrar, i vam quedar que continuaríem un altre dia. Avui ha estat el dia. Hem anat a dinar junts (ha agafat una forquilla per primer cop als seus 18 anys) i he confirmat tot el que vaig intuir l’altre dia. Un lluitador des que el pare va morir quan tenia 11 anys. Han passat moltes penúries econòmiques a casa. Als 14 anys, els diners que havia rebut a casa per pagar el dinar de l’escola, els va destinar a començar un planter al costat de la carretera. Va passar gana durant un temps, però no veia altra opció per poder tirar endavant. 

Quatre anys després, el planter ajuda a sostenir tota la família (a més d’un sou petit de la mare que neteja en un hospital), ha pogut comprar una truja que està a punt de parir, i va a netejar motos al costat del riu (guanya 1’5€ al dia per netejar tres motos). Si tot va bé, i les escoles de secundària reobren al gener, vol continuar els estudis. Després, voldria fer mecànica i aprendre a conduir.

Li he explicat el projecte dels microcrèdits, i hem començat a fer números. Ell té molt clar que, si no és així, és molt difícil que es pugui pagar els estudis. També li he dit que haurà de treballar molt fort, com fins ara, per poder-los pagar i tirar endavant. Però s’obre una escletxa d’esperança.

No sé com anirà. Però, després de tot el que he sentit, li he deixat clar que a partir d’ara ja no està sol.

Donem-ne gràcies a Déu.

PD: A la foto superior, l’Ochwo avui tot mudat davant de casa seva. I a la inferior, amb la truja que (si tot va bé) ja no li caldrà vendre per pagar la quota dels estudis i podrà fer créixer els garrins, vendre’ls, etc i començar una nova etapa.

El meu pessebre d’enguany

Acaben de tenir el seu primer fill, l’infant té dos dies. El pare es diu Michael, i la mare es diu Faith (=Fe). Ell té malària forta des de fa dies, i està molt impressionat pel fet de ser pare. A ella se la veu pacificada i amb una gran confiança.

Quan entro a la cambra on tenen la criatura penso que m’he equivocat perquè no veig el nen per enlloc. Estava sota una manteta, dormint. Quins ditets més delicats! Diuen que només plora quan té gana. Els faig les primeres fotos des que ha nascut. Observen el fill com un regal molt gran. 

Els porto quatre peces de robeta per nadó que em van arribar de Catalunya. Veient la seva alegria, els pregunto si aquí no n’hi ha. Em diuen que sí, però que la roba no té aquesta qualitat (és roba “normal” per nosaltres).

El pare va rebre un microcrèdit a través de donatius de Catalunya, va obrir una botigueta amb material de construcció. Està tenint moltes dificultats per tornar els diners, ho fa a pas de tortuga. Hi confio. 

Viuen en un poblat on han passat moltes coses darrerament: dos assassinats, bruixeria... 

D’alguna manera, penso que el pessebre es fa real en ells. Una petita família anònima, pobra, que no compta als ulls del món i que tindrà moltes dificultats per tirar endavant. Però amb tant d’amor que hi canten els àngels.

Que sapiguem descobrir els petits pessebres que tenim al voltant, i que mereixen la nostra estimació i el nostre compromís.

BON NADAL!!!

El pessebre solidari de Montserrat

Fa uns dies vaig rebre un correu del P. Joan Maria, el Rector del Santuari de Montserrat. Em proposava que el pessebre que està a l’entrada del Centre de Pastoral tingués un to solidari amb Uganda. I li vaig respondre que m’havia donat una gran alegria!

Hi ha iniciatives que, d’una banda, són molt positives per l’ajuda material que representen. Però al mateix temps (i aquest n’és un bon exemple) pel suport i solidaritat que expressen amb el que estem vivint aquí Uganda. 

Constantment em trobo amb persones que em comparteixen històries molt complicades, itineraris d’una lluita contínua per tirar endavant. I sovint penso que, en molts casos, és possible obrir una ruta d’esperança per aquestes persones. Un exemple és el projecte dels microcrèdits que va prenent forma de mica en mica (al ritme d’aquí, això sí).

El pessebre de Montserrat hi ajudarà. Quina notícia més bonica!! Moltes gràcies!!!

L’estada d’en Pau

En Pau, l’antic escolà jove que us vaig comentar fa dies, està a punt de marxar. Ha viscut dos mesos molt intensos aquí Uganda. Ha fet moltes activitats: ajudar en les classes de música als monjos, classes d’informàtica, treball a l’hort de l’escola, visites als nens malalts dels poblats, ajudar a catalogar els llibres de la biblioteca... Ha  residit alguns dies en dos poblats diferents, vivint amb i com els ugandesos; i també uns dies inoblidables a l’Orphan’s Club. 

Ha viscut a l’escola del monestir, amb els estudiants de la seva edat. I ha pogut constatar els valors però també les diferències pel que fa a la cultura, als costums, a la formació que han rebut els ugandesos i ell mateix. Ha fet amistats, i ha compartit el dia a dia amb tothom. 

M’ha sorprès la maduresa amb què analitzava tot el que anava observant, mirant de comprendre les raons de per què es comporten d’aquella manera o d’aquella altra. Tots l’han sentit molt proper i bona persona, cosa que per mi no era cap novetat, és clar. 

Crec que haver conviscut dos mesos a l’Àfrica als 20 anys li quedarà com una marca inesborrable. I jo li agraeixo l’estimació que ha mostrat amb tothom i que m’hagi portat aires de Catalunya! Gràcies Pau!!

La foto superior és des de dalt del Tororo Rock, acompanyat d’un dels monjos joves

Roma no es va construir en un dia

Compartint algunes reflexions sobre les dificultats que hi ha aquí en relació a la gestió de projectes, o l’altre dia sobre el torneig de futbol, un antic escolà jove em va sorprendre amb unes reflexions inspirades que em van arribar. Vaig pensar en allò que diu Sant Benet, quan li recomana a l’Abat “de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor”. A partir de la frase “Roma no es va construir en un dia”, amb humilitat i claredat em va compartir el que se li acudia.

És qüestió de tenir mirada d’ocell, observar les coses a una certa distància en la mesura del possible, i intentar-ho abordar pedagògicament amb els qui volen aprendre.

D’altra banda, us puc dir que ja he tingut una conversa tranquil·la amb el monjo jove que va organitzar l’equip de monjos en el torneig, i va anar molt bé. Fins i tot estava obert a fer en una propera ocasió equips barrejats dels tres àmbits. Pel que fa al guarda de seguretat de l’hospital, que organitzava l’equip de l’hospital, costarà una mica més. Però penso que podrem anar fent camí, de mica en mica. Intentaré anar parlant amb persones dels tres àmbits que estaven implicats en el torneig, a veure si en traiem alguna reflexió positiva de cara al futur. 

Quin era l’objectiu? Fer créixer els llaços entre les diferents seccions. Si tenim això clar, esperem que vagi millor.

Aprendre a estalviar

És evident que aquí Uganda la majoria de gent no té molts diners per estalviar. Però quan n’hi ha, també els costa molt guardar-los. I no és només perquè tenen necessitats i se’ls gasten de seguida, sinó perquè no hi ha la cultura de l’estalvi.

En aquest sentit, he vist ja moltes experiències interessants sortides de la mateixa gent. Hi ha grups de persones (a vegades se’n diu “saving groups”) que posen en comú els seus estalvis. D’entrada, em va sorprendre perquè vaig pensar que, si algú volia estalviar diners, només li calia no gastar-los abans d’hora. Però el fet de dipositar-los en un grup ajuda la persona a no desfer-se’n amb tanta facilitat i a poder-los destinar a projectes més profitosos a llarg termini. 

Existeix a vegades entre veïns, també ho fan amb els nens i joves de l’Orphan’s Club, al voltant d’alguna església, o entre persones que no tenen cap vinculació... Formats molt diferents per fer aquest mateix servei. En acabar l’any, he entès que solen retornar-los a la persona que els ha anat estalviant.

Alguns d’aquests grups donen microcrèdits en proporció al capital de la persona i a la seva seriositat. Però amb un tant per cent d’interès sovint més favorable que els bancs.

És bonic veure com la gent s’organitza per donar respostes a les seves necessitats, i com es donen suport mutu.

Un torneig estrany

Aquestes darreres setmanes hem organitzat un torneig de futbol perquè juguessin l’equip de treballadors de l’hospital (recentment format), l’equip de monjos joves i l’equip d’estudiants de l’escola. A mesura que s’acostava el dia, l’emoció creixia. I els nervis. 

Vam fer una reunió amb representants de cada equip, i vam acordar moltes coses. Entre altres, el nom: “Benedictine Family Tournament”. Estàvem d’acord que el principal objectiu era fomentar els llaços entre els diferents àmbits.

Tothom estava espantat dels estudiants, alguns dels quals juguen molt bé. I tant l’hospital com els monjos van fitxar molts jugadors del poble, que no pertanyen ni al monestir ni a l’hospital. Això lògicament va decebre els estudiants. Finalment va guanyar l’equip de monjos. 

Al final del torneig, com a impulsor d’aquella jornada, els vaig adreçar unes paraules. A banda de felicitar els guanyadors i tots els qui havien jugat o s’hi havien implicat d’alguna manera, vaig dir-los que hauríem de revisar unes quantes coses per a properes ocasions. Que hi havien hagut coses boniques, i altres coses que no havien anat bé.

En dos moments del torneig, va estar a punt d’haver-hi violència al camp. Mare de Déu! Per sort, es va poder aturar a temps. 

Al vespre, vaig fer una reunió amb els jugadors de l’escola per escoltar les seves queixes i encoratjar-los. Va anar bé. I avui els he donat un obsequi a cada un, cosa que ha esmorteït la decepció. 

Ara tocarà fer revisió amb els organitzadors dels altres àmbits. 

Malgrat tot això que us he dit, la sensació de molta gent (excepte els estudiants) és que el torneig va ser un gran èxit i una gran iniciativa. Continuo pensant que la idea era bona. Però que queda molta feina per fer en diversos sentits.

A la foto superior: els estudiants amb l’equipació del Girona. I a la inferior: rentant els seus uniformes.

Microcrèdits per als mestres

Si ho recordeu, us vaig parlar de la situació de l’Okongo durant el tancament de les escoles. I dies després us vaig respondre que, de moment, millor no fer res perquè havíem de trobar una solució més global per als mestres. Doncs bé, dos mesos i mig després comencem a enfilar un projecte de microcrèdits per als mestres.

En vaig parlar amb els monjos corresponents, tots valorant-ho molt positivament, i ahir vaig tenir una reunió amb l’Okongo i amb dos professors més. Tots tres són joves professors molt pencaires. Els vaig explicar el projecte perquè volia sentir com els ressonava. Vam parlar de molts detalls: el % d’interès que hauria de tenir, quines quantitats de diners i quin tipus de projectes, dificultats que poden sorgir a l’hora de pagar, plans de pagament personalitzats, experiències d’altres col·lectius a Uganda mateix... Va ser interessantíssim, vaig prendre moltes notes.

D’entrada, ells ja estan molt agraïts que es pensi en ells (és un col·lectiu tan precaritzat!). I senten que se’ls obre una porta a l’esperança. La majoria, diuen, tenen algun petit projecte a part de l’escola per poder sobreviure. Però el problema és que no tenen quasi gens de capital per tirar-lo endavant. Aquest seria l’impuls. 

Cada projecte seria avaluat per una comissió potser de tres persones (entre les quals el majordom del monestir i jo mateix), i s’acordarien els terminis de pagament amb el mestre. Se li descomptarien del sou, però tot és parlable. I segurament seguirem un consell d’en Joaquim: el microcrèdit tindria un % d’interès molt baix, però si el tornen dintre el termini que s’hagi acordat, aleshores se’ls perdonaria l’interès. Això seria una mesura per estimular positivament a tornar els diners quan està establert (gràcies Joaquim!).

Ara s’ha d’acabar d’estudiar bé, s’haurà de parlar amb tots els mestres, i fer unes mínimes bases. I començar!