Visita a les Missioneres de la Caritat

Avui amb en Roger (ja en parlaré més endavant) hem anat a visitar les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta, a la ciutat de Mbale. Hi hem anat acompanyats de dos alumnes de la nostra escola que fins fa poc eren nois del carrer. Ens van arribar a través d’aquestes germanes tan bondadoses, que literalment els han salvat la vida. Quanta violència de tantes menes sofreixen els nens i joves que viuen al carrer! Terrible.

Hem començat amb uns minuts de pregària a la capella que tenen, on hi ha aquelles paraules “I thirst” (“Tinc set”) al costat de la creu de Jesús. Després, hem compartit unes hores amb una de les germanes, i ens ha admirat la seva valentia davant de dificultats enormes. Ella s’ha disculpat després de parlar molta estona (val a dir que nosaltres no paràvem de fer-li preguntes), i jo li he dit que m’ha portat molta consolació escoltar-la. 

Senyor, a vegades costa d’entendre per què hi ha persones que odien, amenacen, i se les pensen totes per fer el Mal. On ets quan això s’esdevé? Hem vingut a ajudar, a fer el bé, a millorar la vida de la gent. Dona’ns la força, la saviesa i el coratge per seguir la teva crida fins a les últimes conseqüències. Amén.

PD: la germana ha preferit que no pengi cap foto d’ella. Però la seva cara em recordava molt la imatge del vídeo.

Gelosies

Aquesta entrada em costa d’escriure. I és que a Uganda he conegut gent fantàstica, que m’han acollit molt bé i amb uns valors que em provoquen admiració. Però massa sovint sents a explicar (o n’ets testimoni directe) d’històries en les quals la gelosia ha jugat un paper tristament important.

Aquí tothom reconeix que, quan un progressa, és millor que l’altra gent no ho sàpiga ni ho sembli. Això pot comportar riscos a vegades importants. A un noi que feia un microcrèdit li van enverinar els porcs per aquesta raó. I tants altres casos que us podria dir. A vegades, no només s’enverinen animals. Recordo un professor que, quan vaig visitar el seu microcrèdit, em va dir que mai no consumia en els establiments del barri perquè temia que el poguessin enverinar.

Si la gent olora que hi ha diners, s’ha d’anar alerta. Jo mateix soc conscient que he d’anar amb compte (em refereixo als qui hi vivim, no pas als turistes o visites breus, que no corren perill). I no m’agrada parlar-ne, perquè com he dit abans he conegut persones meravelloses a les quals admiro. Però no tothom és igual. Els riscos són diversos, perquè el Mal desgraciadament té imaginació.

Com es conviu amb aquesta realitat? Tothom fa el que pot. Però no és fàcil.

A nivell personal, a mi em sosté la fe i creure que val la pena tot el que he vingut a fer. 

Foto: Olga Llorensí

Ajudem l’Ilukol!

No sé si recordareu el cas de l’Ilukol, un nen amb una malformació important a la boca del qual vaig parlar fa temps. L’Oriol i l’Aina van aconseguir que se l’operés, i gràcies a això ja quasi no li queia el menjar ni la beguda, i s’havia reduït la saliva que li queia constantment.

No fa massa el van operar per segon cop, amb donatius de Catalunya. I la millora també ha estat important. Ara li cau molt poca saliva, i ja se l’entén quan parla! (si saps la llengua de la tribu, és clar). 

Fa uns dies, amb en Thibault el vam anar a visitar al poblat, després de la revisió que li havien fet a l’hospital a Entebbe. Us he de reconèixer que al principi de conèixer-nos sentia una aprensió important, perquè la seva boca era totalment inexpressiva i no trobava la manera de comunicar-nos. M’hi esforçava, això sí. I de mica en mica s’ha anat creant una simpatia mútua, perquè ell ha entès que el vull ajudar i jo també m’he anat acostumant al seu estat.

La visita de l’altre dia va ser trasbalsadora. El pare (que no es va presentar, tot i estar a prop) només l’havia portat a curar la ferida un dia dels 7 dies que se suposava que l’hi havia de portar. M’havia estat enganyant per telèfon. Total, per 6 euros que vés a saber amb què se’ls ha gastat. Quin amor de pare és aquest que no prioritza la salut del fill? Ja m’havien dit que no hi podíem comptar gens, però ara ho he vist amb els propis ulls.

Hauré de comptar amb la mare, que és molt bona dona. Però només parla la llengua de la tribu (hi vaig anar amb un amic motorista que em feia de traductor). Vam comprar-li els medicaments perquè la mare el curi tres cops al dia, i confio que ara anirà millor. 

Vam xerrar una estona, i vaig preguntar-los si voldrien que l’Ilukol vagi a escola. La mare va explicar que tan sols hi va anar un dia quan tenia 5 anys, i els nens se’n van riure tant que no hi va tornar. És un nen que ha viscut a casa sense aprendre res. Els vaig explicar que hi ha una escola on hi ha molts nens discapacitats (on hi ha la nena que apadrinen en Pau i la Júlia), i tant la mare com el fill van dir que sí!

Ja sabeu que en principi no pago l’escola de ningú. Però en aquest cas, aquest nen és tan vulnerable que si no ho fem nosaltres probablement no ho farà ningú, altrament quedaria arraconat de per vida. Penso que ho podríem fer des de l’associació. Suposo que seran uns 400 euros a l’any. No sé si és millor algun padrí concret i estable, o bé una despesa general de l’associació. Però crec que ho hem de fer.

Socis de "El gra de mostassa"

Doncs sí! Ara els qui vulgueu ja us podeu fer socis de "El gra de mostassa", l'associació que hem creat per donar suport als projectes que estem impulsant a Uganda. 

En l'enllaç que us passaré veureu que la pàgina web encara està en construcció, però almenys ja us podeu fer socis. De moment prefereixo fer-ne només difusió aquí (abans de tenir la web enllestida). La raó és molt senzilla: els qui aneu entrant a La Font de Greccio ja coneixeu els projectes i molts detalls. Per tant, no se'm fa estrany oferir-vos la possibilitat de fer-vos socis de l'associació. 

Estem construint quelcom molt bonic. Les dificultats a Uganda són moltes, i van més enllà de les purament materials. Però ajudar els necessitats val la pena! I empoderar-los perquè ells mateixos siguin els qui tirin endavant és fantàstic. Per això, malgrat les dificultats a vegades ingents, val la pena continuar!

Aquest és l'enllaç si us voleu fer socis: elgrademostassa.org 

Moltíssimes gràcies ja des d'ara a tots els qui us hi unireu!!!

En Conard, mesos després

Amb en Thibault vam anar un dia a visitar la família d’en Conard, i a compartir com és la vida al poblat. Feia temps que no el veia, i vaig quedar molt sorprès de veure la magnífica evolució durant aquests mesos. Ho podeu veure en el vídeo (ell és el de la samarreta blanca i pantalons rosa) on practica la seva passió: el futbol. No trobeu que és al·lucinant?

En el vídeo sentireu que un nen crida: "Muzungu...balloon" (un nen que em demanava un globus, l'altre cop que hi vaig anar es va posar a plorar d'espantat quan va veure que n'inflava un i ara no feia més que demanar-me globus).

Caldrà anar seguint l'evolució d'en Conard. La propera revisió no és fins al gener del 2024, sempre que les coses no empitjorin abans. Una cama encara la té una mica torta, però no és molt evident si no t’hi fixes. Els metges ens van dir que potser se l’hauria de tornar a operar abans que acabi l’etapa de creixement, i que quan acabi de créixer hauria de quedar bé ja definitivament. Tant de bo!

A més, després d’interrupcions d’anys sense poder anar a escola amb regularitat, ara hi va cada dia i està millorant força amb l’anglès (fins ara, pràcticament només parlava la llengua de la tribu). Se’l veu feliç, i lògicament també n’estem tots els qui hem desitjat la seva recuperació. Moltíssimes gràcies als qui ho heu fet possible!!!

PD: Per cert, en l’enllaç que poso en el nom d’en Conard parlava d’un viatge que havia fet amb “una morena espectacular”. Més d’un es va pensar que em referia a una dona morena!! Doncs no, era una hemorroide que em molestava força. Amb les paraules ens podem comunicar molt bé, però a vegades també es poden donar malentesos ben divertits.

Visita d’en Thibault

Amb en Thibault ens vam conèixer fa anys a Montserrat. És un noi francès que alguns potser recordareu, perquè el vaig tenir de voluntari a l’hostatgeria un temps. I des d’aleshores hem mantingut molta relació. Em feia molta il·lusió que vingués a Uganda, i que pogués experimentar la vida africana i retrobar-nos presencialment després de dos anys i mig. 

A les visites que vénen, sempre els pregunto quin tipus d’activitats els agradaria fer, quines franges d’edat, etc. Per tant, cada estada és una mica adaptada a la persona que ve i a les seves motivacions. Com que ell és mestre de primària i cap d’escoltes tenia interès de conèixer nens ugandesos. I vam organitzar l’anada al Llac Victòria, a Jinja, amb un grup de nens del barri del monestir. 

Era la primera activitat que feia amb nens des que vaig arribar a Uganda, i el resultat va ser fabulós. Ha estat l’excusa per visitar casa seva, per parlar amb les seves mares i adonar-me de la gran pobresa amb què viuen. Un dorm en un matalàs amb dos dels seus germans, un altre sobre unes canyes a terra amb el seu germà en un espai minúscul… i sovint van amb roba estripada pel carrer, o descalços. 

Ja us podeu imaginar l’alegria d’aquests nens quan en Thibault els va comprar una samarreta de l’equip de futbol d’Uganda! Durant el viatge, els va meravellar poder veure per primera vegada un llac, vaixells i pujar en una barca, veure com es fa ceràmica, poder menjar pollastre (alguns en mengen només per Nadal), un viatge llarg amb furgoneta… tot era novetat i meravellós. Va ser un dia que recordaran durant anys. 

En Thibault ens va ajudar molt durant la Setmana Santa a l’escola. Va fer d’acòlit a totes les celebracions junt amb un monjo del Congo, i s’entenien en francès. Va quedar impressionat per la fe que els estudiants transmetien amb els seus cants i la manera d’estar a les celebracions, també amb l’adoració de la Creu. 

De tot plegat, en dono gràcies a Déu! Ell és la font de tota Pau i tot Bé!

Thibault, merci beaucoup d'être venu en Ouganda et de partager ces journées avec nous!!!

En Fredrick

Amb en Fredrick ens vam conèixer el desembre. Era un "bodaboda" (els qui porten gent amb la moto), i durant el trajecte li vaig preguntar qui era, quants anys tenia, si tenia fills... Em vaig adonar d'una situació molt i molt precària: un propietari li deixava la moto només alguns dies, i li demanava una quantitat de diners exagerada per dia treballat. Amb 24 anys, aparellat i amb un fill petit. Vam quedar que el visitaria de seguida que pogués.

El darrer dia de l'any vaig anar a casa seva, i vaig conèixer també la seva dona Ruth. Al llarg de la conversa, va quedar clar que a vegades passaven gana i tot. Mare de Déu! Però no gosaven demanar ajuda a familiars per vergonya. Ell havia perdut la mare feia anys, i el pare havia venut la terra que tocava als fills (i s'havia polit els diners). Em va semblar un noi molt desemparat. 

Després d'alguna experiència amb algun jove que no ha donat el resultat esperat, li vaig proposar què li semblaria que un amic meu (propietari d'una moto) li deixés la moto perquè la conduís de manera estable amb un lloguer raonable. De seguida va dir que sí.

També li vaig prometre que, si al cap d'uns mesos es demostrava que havia estat seriós, podríem començar un projecte de microcrèdit amb la seva dona, que volia obrir una botigueta de roba en el poblat. 

Això va començar al gener. Doncs bé, aquesta setmana hem fet un pas important: hem començat a planificar un primer microcrèdit per la Ruth. I li he dit que, en la mesura que vagi bé, cada cop en podrem fer un de més gros. Estan mooolt contents!

Ara ja podem garantir que tenen menjar cada dia. L'objectiu següent és que incrementin els ingressos perquè a la llarga puguin pagar l'escola dels fills, l'hospital o medicines quan es posin malalts... coses molt bàsiques.

Cada cop que ens veiem amb en Fredrick ens fem una bona abraçada. Crec que ell veu en mi aquell pare que no ha tingut. També d'alguna manera en aquell amic meu que li supervisa la moto, i que li dona bons consells. Tant de bo que sapiguem ajudar-los a ell i a la Ruth, i que ells hi posin de la seva part!

Pasqua és benaurança

Com alguns sospitàveu, efectivament aquests darrers dies he estat malalt (un virus de panxa, suposo). M’estic recuperant. 

Però no em volia perdre les celebracions de l’escola, i ha valgut molt la pena! Penso que aquesta Setmana Santa ha estat una de les millors de la meva vida. I és que el centenar d’estudiants que aquests dies hi han assistit s’hi han implicat molt, i es notava en l’ambient.

Hi van haver molts moments especials, però en destacaré un: l’adoració de la Creu el Divendres Sant. Vaig oferir-los de fer una adoració llarga, a l’estil de Taizé. Que tots els qui volguessin s’anessin acostant a la Creu africana que vam posar en una tauleta i, agenollats i amb el front sobre un dels braços de la Creu, li compartissin a Jesús tot el que els pesa o els preocupa. Per sorpresa meva, van ser molts els nois i noies que s’hi van acostar, i amb seriositat i sense presses feien l’adoració en silenci. Em vaig emocionar molt: hi havia aquell a qui pare i mare havien abandonat de petit, aquella noia víctima de bruixeria, aquell a qui van acusar falsament de coses tan greus, l’altra que realment en va fer una de grossa, aquell que ha viscut anys al carrer, aquell que té problemes amb la beguda… Jesús els va acollir tots.

Podríem pensar que Pasqua és 

només rialla, color i esclat. 

Però Pasqua és benaurança més fonda: 

sentir que no estem sols, 

que Ell ho va donar tot, 

i que se’ns ha fet camí. 

Sentir que som acollits, 

i que amb Ell al costat 

ja no ens cal res més. 

Bona Pasqua a tothom!!!

PD: L’Emmanuel, aprofitant que passava tres dies a casa, em va venir a veure. I em va portar aquest regal que havia preparat laboriosament a l’escola per desitjar-me Bona Pasqua. Què més es pot demanar?

Les maras i la venjança

Fa setmanes va aparèixer la notícia del trasllat de milers de presos pertanyents a les maras a una megapresó del Salvador. Les mesures i l’espectacularitat de l’operació feien feredat (em va semblar més aviat una posada en escena propagandística). Però el meu astorament principal va ser en llegir els comentaris dels lectors en la notícia d’aquell digital. Comentaristes de casa nostra, del nostre país “civilitzat”.

Els comentaris destil·laven gaudi per la repressió i també la humiliació de tots aquells presos. Satisfacció. I alguns encara insatisfacció perquè no eren encara més durs amb ells. Jo també penso que això calia aturar-ho, i tant! I que les maras han fet molt de mal.

Els centres penitenciaris són tristament necessaris perquè la societat es protegeixi de persones que representen un greu perill si viuen en societat. Però una cosa és protegir-se, i l’altra castigar o venjar-se. 

Penso que massa sovint els comentaris de nosaltres que ens creiem civilitzats expressen venjança contra aquells que l’han feta grossa. Fins i tot hi ha qui defensa que per als qui fan coses greus no caldria fer valdre els drets humans.

Això em fa pensar que el missatge de Jesús AVUI continua essent revolucionari. I que ens queda molt de camí per recórrer. Començant pels qui ens diem seguidors seus.

Barreja de sentiments

Diumenge passat, que es llegia l’Evangeli de Llàtzer, vaig començar l’homilia passant uns papers a uns quants nois i noies. Cada paper contenia una sèrie de paraules, i havien d’encerclar-ne 4 que associessin més amb la mort. Els mots eren: "joia, llàgrimes, dol, tristesa, pau, esperança, despeses, terra, desesperació, agraïment, vida, solitud".

Tenint present el context africà, tots els mots tenen el seu sentit (que ara no puc explicar perquè seria massa llarg). Era un cert risc demanar-los això, perquè depenent del resultat hauria d’improvisar força l’homilia. Curiosament tots van encerclar paraules negatives, guanyant per golejada les paraules "llàgrimes", "dol" i "tristesa". Em va sorprendre, i així els ho vaig dir, perquè aquí quan es mor algú la gent passa la nit en vetlla amb música, balls (i amb beguda massa sovint). 

Els vaig remetre a l’Evangeli, on veiem que Jesús té una barreja de sentiments amb la mort de Llàtzer: plora, però al mateix temps té confiança en el Pare. 

I vaig presentar tota una casuística en relació a la mort que fa que es pugui viure amb una barreja de sentiments que no són només negatius: quan mor algú que ha patit una llarga malaltia pots arribar a sentir Pau perquè la persona ja no pateix més, quan és algú a qui has estimat molt pots viure-ho també amb agraïment per tot el que heu compartit, si ets cristià pots tenir l’esperança en una Vida en plenitud que no s’acaba…

Els vaig explicar com havia mort el meu pare, i la Pau amb què ho havíem viscut a casa. Els vaig dir que havia estat bonic i tot. Ja m’hauria hagut d’imaginar que es posarien a riure (així va ser). Però no era una rialla de burla, sinó de sorpresa. Crec que els va interpel·lar. 

Aquesta setmana commemorarem els darrers dies de Jesús. No tinc cap dubte que en Ell aquells dies es barrejaven sentiments contraposats. Però va primar la seva decisió d'estimar fins al final, amb totes les conseqüències. I és per agrair-li una coherència tan brutal.