Ajudem l’Ilukol!

No sé si recordareu el cas de l’Ilukol, un nen amb una malformació important a la boca del qual vaig parlar fa temps. L’Oriol i l’Aina van aconseguir que se l’operés, i gràcies a això ja quasi no li queia el menjar ni la beguda, i s’havia reduït la saliva que li queia constantment.

No fa massa el van operar per segon cop, amb donatius de Catalunya. I la millora també ha estat important. Ara li cau molt poca saliva, i ja se l’entén quan parla! (si saps la llengua de la tribu, és clar). 

Fa uns dies, amb en Thibault el vam anar a visitar al poblat, després de la revisió que li havien fet a l’hospital a Entebbe. Us he de reconèixer que al principi de conèixer-nos sentia una aprensió important, perquè la seva boca era totalment inexpressiva i no trobava la manera de comunicar-nos. M’hi esforçava, això sí. I de mica en mica s’ha anat creant una simpatia mútua, perquè ell ha entès que el vull ajudar i jo també m’he anat acostumant al seu estat.

La visita de l’altre dia va ser trasbalsadora. El pare (que no es va presentar, tot i estar a prop) només l’havia portat a curar la ferida un dia dels 7 dies que se suposava que l’hi havia de portar. M’havia estat enganyant per telèfon. Total, per 6 euros que vés a saber amb què se’ls ha gastat. Quin amor de pare és aquest que no prioritza la salut del fill? Ja m’havien dit que no hi podíem comptar gens, però ara ho he vist amb els propis ulls.

Hauré de comptar amb la mare, que és molt bona dona. Però només parla la llengua de la tribu (hi vaig anar amb un amic motorista que em feia de traductor). Vam comprar-li els medicaments perquè la mare el curi tres cops al dia, i confio que ara anirà millor. 

Vam xerrar una estona, i vaig preguntar-los si voldrien que l’Ilukol vagi a escola. La mare va explicar que tan sols hi va anar un dia quan tenia 5 anys, i els nens se’n van riure tant que no hi va tornar. És un nen que ha viscut a casa sense aprendre res. Els vaig explicar que hi ha una escola on hi ha molts nens discapacitats (on hi ha la nena que apadrinen en Pau i la Júlia), i tant la mare com el fill van dir que sí!

Ja sabeu que en principi no pago l’escola de ningú. Però en aquest cas, aquest nen és tan vulnerable que si no ho fem nosaltres probablement no ho farà ningú, altrament quedaria arraconat de per vida. Penso que ho podríem fer des de l’associació. Suposo que seran uns 400 euros a l’any. No sé si és millor algun padrí concret i estable, o bé una despesa general de l’associació. Però crec que ho hem de fer.