dimecres, 12 d’abril del 2023

En Fredrick


Amb en Fredrick ens vam conèixer el desembre. Era un "bodaboda" (els qui porten gent amb la moto), i durant el trajecte li vaig preguntar qui era, quants anys tenia, si tenia fills... Em vaig adonar d'una situació molt i molt precària: un propietari li deixava la moto només alguns dies, i li demanava una quantitat de diners exagerada per dia treballat. Amb 24 anys, aparellat i amb un fill petit. Vam quedar que el visitaria de seguida que pogués.

El darrer dia de l'any vaig anar a casa seva, i vaig conèixer també la seva dona Ruth. Al llarg de la conversa, va quedar clar que a vegades passaven gana i tot. Mare de Déu! Però no gosaven demanar ajuda a familiars per vergonya. Ell havia perdut la mare feia anys, i el pare havia venut la terra que tocava als fills (i s'havia polit els diners). Em va semblar un noi molt desemparat. 

Després d'alguna experiència amb algun jove que no ha donat el resultat esperat, li vaig proposar què li semblaria que un amic meu (propietari d'una moto) li deixés la moto perquè la conduís de manera estable amb un lloguer raonable. De seguida va dir que sí.

També li vaig prometre que, si al cap d'uns mesos es demostrava que havia estat seriós, podríem començar un projecte de microcrèdit amb la seva dona, que volia obrir una botigueta de roba en el poblat. 

Això va començar al gener. Doncs bé, aquesta setmana hem fet un pas important: hem començat a planificar un primer microcrèdit per la Ruth. I li he dit que, en la mesura que vagi bé, cada cop en podrem fer un de més gros. Estan mooolt contents!

Ara ja podem garantir que tenen menjar cada dia. L'objectiu següent és que incrementin els ingressos perquè a la llarga puguin pagar l'escola dels fills, l'hospital o medicines quan es posin malalts... coses molt bàsiques.

Cada cop que ens veiem amb en Fredrick ens fem una bona abraçada. Crec que ell veu en mi aquell pare que no ha tingut. També d'alguna manera en aquell amic meu que li supervisa la moto, i que li dona bons consells. Tant de bo que sapiguem ajudar-los a ell i a la Ruth, i que ells hi posin de la seva part!

9 comentaris:

  1. Està clar que quan es combinen les ganes de tirar endavant i els recursos per fer-ho possible l'èxit està assegurat. Enhorabona pel Fredrick!!

    ResponElimina
  2. Aquestes històries són realment de Pasqua, plenes de vida i d' esperança. Que Frederick, Ruth i el nen trobin una vida millor

    ResponElimina
  3. Esperem que trobin la manera de millorar les seves vides sobretot pensant en el seu fillet i els propers que puguin arribar.
    Moltes gràcies, Sergi, per fer-nos arribar aquests missatges d'Esperança!!!

    ResponElimina
  4. Emociona veure com pot canviar la vida d'una família ugandesa, que tenen la sort que et creuis tu en la seva vida! Brins d'esperança, ara un, demà un altre...per anar fent realitat aquest mon nou que somiem. Gràcies per compartir-ho, Sergi!

    ResponElimina
  5. Desitjo de tot cor que, despres d ' aquestes experiencies tant, negatives i doloroses, com són
    el comportament del pare...el fet de passar gana...
    el sentir-se explotat, pugui posar en marxa
    un projecte, ple d' esperança .

    Bona Cinquantena Pasqual !!

    Una salutació .

    ResponElimina
  6. Ens dius : … ell (en Fredrick) veu en mi aquell pare que no ha tingut.
    Diu Joan: “Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare” (Jn 14,9).
    És un regal per ells aquesta mediació teva. Evangeli encarnat, en estat pur.
    Ben segur els sabràs ajudar a ell i a la Ruh, doncs “és el Pare qui, estant en mi (en Tu, Sergi), fa les seves obres”.
    Quina bella experiència pasqual!

    ResponElimina
  7. Quina experiència tan bonica! que els hi donis les eines per poder tenir una vida millor per a ells i els seus fills és donar-lis il.lusio i esperança que són els motors que ens mouen a tots a viure. Moltes gràcies per compartir-ho Sergi.

    ResponElimina
  8. M'encanta que ella es digui Ruth perquè la història de la Rut bíblica també comença amb la fam i la misèria, però acaba com un cant a la providència. És bonic pensar que els pugui unir el mateix destí. Ara ells encara espigolen, però tu ets com Booz (ja m'entens, sense casar-t'hi!) perquè els aculls i els ajudes a tots dos.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies per tots els vostres comentaris!

    ResponElimina