dimecres, 24 de febrer del 2016

I tu, coneixes el Pastor?

A partir de la imatge del Salm 23 que parla de Déu com a pastor, aquí teniu una història per acabar amb la pregunta: "I tu, coneixes el Pastor?"


dijous, 18 de febrer del 2016

La meva roca



Sovint, quan en els Salms apareix l'expressió "la meva roca", penso en les cascades de Pulhapanzac i en el que hi vaig viure. Amb ànim d'aventura, ens van proposar baixar a les roques de més a prop de la cascada i arribar a entrar a la part de darrera la cascada. Així mateix.

Vam dir que sí, perquè ens va semblar d'aquelles coses probablement irrepetibles. Recordo que un hondureny ens va baixar a dues noies i a mi. En arribar a les roques més properes a la cascada, les noies es van queixar que no podien respirar. Aleshores, aquell jove em va dir que m'esperés allà, que les anava a acompanyar. I allí em vaig trobar: sol, sobre una roca xopa d'aigua, amb poca visió per la grandíssima quantitat d'aigua que queia, i amb la sensació que una relliscada podia ser fatal perquè se m'enduria l'aigua riu avall.

Què vaig fer? (i dono permís per riure): em vaig posar a cantar ben fort un cant de Taizé. Vàries vegades. D'una banda, la roca era la meva única seguretat en aquell moment. Però recordo també la consciència que l'embat de l'aigua podia endur-se'm. L'aigua és font de vida, però en aquella situació era símbol del caos. Com en alguns fragments de l'Evangeli. A vegades només ens aguanta una fràgil confiança, però és tot el que tenim.

Després va tornar el noi, i em va dur fins a la part de darrera la cascada. Al·lucinant. Jo també tenia dificultats per respirar, i vam tornar aviat cap a l'origen.

Per què he dit això? Doncs perquè, a vegades, quan diem que Déu és la nostra roca pot sonar a una seguretat total: estàs damunt de quelcom que et fa estar absolutament tranquil. I la veritat és que, a la vida real, sovint estàs damunt una roca que pateix la violència de la tempesta. I et mantens dret mogut per una fràgil confiança, a la qual t'aferres tant com pots.

PD: A baix poso un vídeo de gent que va fer aquesta experiència. La roca a la qual em refereixo és aquell lloc on la visió és molt minsa per la quantitat d'aigua que cau. Deixant de banda la reflexió sobre la roca, us puc dir que va ser una experiència molt emocionant! I l'indret era espectacular.


dissabte, 13 de febrer del 2016

Som pastor

M'han sorprès les reflexions d'aquest noi mallorquí. Tan lúcid. Una prova més que la Veritat no té fronteres, i ens pot parlar a través de qualsevol persona.



Us recomano també aquest enllaç, on estan escrites algunes de les frases que diu (si teniu dificultats per comprendre bé un parlar mallorquí tan autèntic):

http://www.catorze.cat/noticia/1947/jo/ciutat/ni/loco/video

dimecres, 10 de febrer del 2016

El meu castell


Avui comencem Quaresma. I durant aquestes setmanes, intercalat amb altres temes, aniré oferint alguna reflexió a partir d'imatges que surten de Déu en el llibre dels Salms. No pretén ser cap anàlisi teològica, sinó tan sols un compartir allò que em suggereixen de manera espontània algunes d'aquestes imatges que el salmista expressa en primera persona.

"Déu és el meu castell". La imatge de Déu com un castell, amb tot el que implícitament significa de sentir-se segur i protegit, podria suggerir l'evasió de la persona. Davant dels problemes, l'ésser humà es refugiaria en quelcom que li evitaria afrontar-los. Això donaria tota la raó a allò de la religió com a opi del poble, que sàviament alguns van indicar.
Però crec que aquesta imatge s'ha d'interpretar a la llum de Jesús. Ell ens presenta un Déu que és Amor! Per tant, quan diem que Déu és el nostre castell, estem dient que l'Amor és el nostre castell. És a dir, aquell indret des del qual observem la vida i aprenem a afrontar-la. És una realitat i és un desig: voldríem que realment aquesta experiència de viure en l'Amor fos el nostre castell.
I sí: en aquest castell ens hi sentim segurs, refugiats, ens hi descobrim de debò nosaltres mateixos. Perquè allò que portem inscrit més endintre és el desig sincer d'estimar i de ser estimats.
Un castell suggereix protecció davant de l'enemic. El Mal, en totes les seves formes, és l'enemic. Pot estar present en el món, en els altres, en nosaltres mateixos. Viure en el castell de l'Amor suggereix que és la millor manera d'afrontar el Mal i de vèncer-lo.

D'acord, m'he posat poètic. Espero haver-me sabut expressar. Bona Quaresma!

dissabte, 6 de febrer del 2016

La Correcaminos i altres


Li deien la Correcaminos. La recordo anant i tornant d'un poble a l'altre, a peu per la carretera. Anava mal vestida i de manera estranya. Protagonitzava petits incidents de tant en tant, perquè era desagradable i maleducada. Corrien llegendes urbanes sobre ella. Tothom en parlava com d'una persona rara, amb qui millor no tenir tracte.

El Nino-Monino. Era un senyor que passava per davant de casa. Gras i gros. Es veia d'una hora lluny que no estava bé, però que era bon home. L'entendríem els infants, i ens deia sempre "nino-monino" mentre ens estirava la galta amb simpatia. No el recordo dient res més. Havia sentit explicar que abans estava bé, i va tornar així malament de la "mili".

El fill que sabia rus. Era el fill d'una senyora que havia vingut a casa. Molt silenciós i com si li passés alguna cosa, acompanyava la seva mare. Deien que abans era molt i molt intel·ligent ("sabia rus!", deien), i que ara estava malalt.

Ara, de gran, he entès que aquelles persones tenien una malaltia mental. I m'agradaria poder-los mirar d'una altra manera, amb uns altres ulls. Poder-m'hi atansar i dir-los alguna cosa bonica. I potser fer-nos amics i tot.

No hi havia la sensibilitat que ara hi comença a haver per les persones que pateixen una malaltia mental. Dic que "hi comença a haver" perquè sóc dels qui pensa que encara queda molt per avançar. Hi ha malalties mentals encara massa estigmatitzades. Ni són raros, ni estan bojos. Senzillament, estan malalts. S'ha fet camí, però en queda molt per recórrer.