dissabte, 26 de març del 2016

Claror en les meves nits

Acabo aquesta sèrie de reflexions quaresmals a partir d'imatges de Déu que apareixen en els Salms. I ho faig amb aquest verset del salm 18 que des de fa anys m'ha captivat:

"Vós, Senyor, em manteniu la llàntia encesa.
Déu meu, claror en les meves nits".

D'alguna manera, expresses que aquesta llàntia, a vegades vigorosa, altres vegades ben fràgil, és sostinguda per Déu. Estem a les seves mans.

I en un dia com avui, aquesta imatge de "claror en les meves nits" pren tota la força possible. Aquesta nit, enmig de la fosca, il·luminarem el ciri pasqual. I d'aquest ciri, se n'il·luminaran totes les candeles que portarem. Es farà la llum. I de la nit que ens impedirà veure quasi res, començarem a distingir allò que ens envolta i els rostres dels qui tenim al voltant. I veurem que fem camí i comunitat junt amb altres. Il·luminats per la llum de Crist.

No deixarà de ser de nit. La nit continuarà, però podríem dir amb el poeta que "serà clara com el dia". Les nostres nits no deixaran de ser nits, però il·luminades per la llum de l'Amor prenen una altra dimensió. Es poden veure i viure amb uns altres ulls. És Pasqua!

Que sigui llum en el vostre interior! Que hi hagi claror en les vostres nits, de manera que la nit sigui tota ella lluminosa.

Bona Pasqua als qui ja ho heu dit en comentaris passats, i a tots els qui mai no dieu res, però em consta que visiteu aquest espai! Ben de cor.

dijous, 17 de març del 2016

Baluard, muralla, escut


Els Salms estan plens d'imatges del món militar. No tindria sentit que un objector de consciència convençut com jo us parli de l'atractiu del món militar. Però, com hem anat comentant aquests dies, són imatges. I igualment com en una pel·lícula o en un relat ens deixarem dur per la força d'aquestes imatges, per què no també en els Salms?

Suggereixen una lluita, un món en el qual no tot són flors i violes (ni molt menys). I si vivim en un món de color rosa, potser és que estem anestesiats.

El Germà Roger de Taizé parlava del combat interior que tota persona té. I ho expressava com un aspecte de la vida. No deia que fos positiu, però hi donava un sentit.

Ell mateix parla de la "violència dels pacífics". Penso que és una expressió molt ben aconseguida. La no-violència no és no fer res. La cultura de Pau demana una actitud ferma, valenta, decidida. És un altre estil de violència: és la fermesa de l'amor enfront de la violència de l'odi. És la construcció sòlida del Bé enfront de l'intent de devastació del Mal.

Aquestes imatges dels Salms (baluard, muralla, escut, i tantes altres) prenen molta força si es llegeixen en aquest sentit. I esdevenen esperó per avançar en aquest camí del Bé que proposa Jesús.

PD: La foto que he posat és un bon exemple de com una pel·lícula pot ser llegida amb aquesta clau

dimarts, 8 de març del 2016

El meu Rei

En una època com la nostra, cada cop menys monàrquica, aquesta expressió dels Salms pot sonar ben llunyana. I més en un temps on sembla que la relació amb Déu com si fóssim els seus súbdits pot resultar com a mínim anacrònica.

Tanmateix, trobo que és una expressió interessant, i fins i tot bonica. Ja ho sé que es porta més el "creu en tu mateix", "tu pots", etc. Però davant d'algunes situacions a la vida, penso que som ben petits davant d'una realitat que ens sobrepassa. La malaltia sobtada d'algú que estimem, les ruptures de tantes menes, la constatació que el món a vegades pot ser tan cruel amb algunes persones... Som limitats i finits. Per més que no hi pensem, o que no hi vulguem pensar.

I diria que, mentre l'ésser humà no accepta la seva condició d'ésser finit, si s'entesta a ser déu (o superman) es pot fúmer unes quantes castanyes. Això no vol dir que no pugui anhelar l'infinit, l'eternitat, la plenitud. I fins lluitar per acostar-s'hi. Però tenint present qui és, i que la vida l'ha rebuda absolutament com un regal. Que és un do gratuït que li ve d'altres (o de l'Altre, si sou creients).

Potser parlar d'Ell com a Rei ens fa nosa per la concepció que tenim dels reis. Per tant, potser hauríem de preguntar-nos de quina classe de reialesa parlem. La imatge de la Majestat Batlló penso que és suggeridora d'aquest Rei que serveix en l'Amor els qui li han estat encomanats. I fins al final.

dijous, 3 de març del 2016

Sol que il·lumina

Aquesta referència a Déu com a Sol apareix en el salm 83. I com en altres casos de l'Antic Testament, només de sentir-lo ja em ve al cap un fragment del Nou Testament. És que, és clar, l'Antic el llegeixo en funció del Nou. El Nou em dóna la clau de lectura de molts aspectes de l'Antic, i m'ajuda a situar-lo en el seu context. I no es tracta d'un exercici artificial, sinó que em surt espontàniament perquè és així com visc l'Antic i el Nou.

Doncs bé, m'agrada molt que se'ns parli de Déu com el Sol. I m'evoca aquell fragment de l'Evangeli, quan Jesús diu que Déu fa sortir el Sol per bons i dolents, i que fa ploure sobre justos i injustos. És una imatge que considero molt feliç, perquè em presenta un Déu creïble, Pare de veritat. Si fos pare de tothom i només estimés uns fills perquè són més simpàtics (o més complidors, o millors en el que sigui)... quina classe de pare seria? No, no: si és Pare de veritat i amb majúscules, ha d'estimar tothom.

Amb aquest Déu, parafrasejant el mateix Salm, dóna bo d'estar-hi! Amb un Pare així, fa feliç estar a casa seva i lloar-lo cada dia!

PD: La foto és d'una sortida del Sol al Mont Sinaí. M'ha agradat perquè evoca una sortida de Sol en un indret justament famós en l'Antic Testament!