divendres, 24 de març del 2017

Odi a un mateix


I digué el deixeble:
- Has conegut mai algú que senti odi per ell mateix?

I respongué el mestre:
- I tant! Persones que es veuen a si mateixes com un monstre, i no exagero. Per alguna cosa que han fet, o per com són, sí. Són persones que pateixen molt.

- I què els dius?

- Depèn de cada cas. En primer lloc, les escolto molt i intento posar-me a la seva pell per entendre com se senten. I després, siguin quines siguin les circumstàncies, intento que entenguin que són només això: circumstàncies. És a dir, que com a persones valen. I que això està per damunt de tot. També les convido a preguntar-nos què podem fer amb allò que els fa tanta nosa, com integrar-ho, amb quina clau de lectura es pot intentar afrontar. Com passar d'aquella absurditat a una experiència amb sentit que faci créixer. Però una cosa et puc dir: el sol fet de sentir-se tractades amb estimació per damunt de les circumstàncies personals és quelcom que ja allibera. És un primer pas.

Foto: vista des del Mont de les Benaurances


dissabte, 18 de març del 2017

Esquirols

Mantes velles de quadres i ratlles, gastades en el cotxe i en els prats. Tendes de campanya. Grups de famílies. Excursions. Aigua freda per rentar-te. Estanys de la Pera. Vaques. Taules de càmping. Aquelles cadires plegables. Beget. Família. Llargs viatges en els successius Citroën. I música dels casets dels Esquirols, escoltada una vegada i una altra. Un record inesborrable. Una barreja de gust per la natura, d'ambient familiar, de catalanitat, de kumbaià.
Els Esquirols com a banda sonora. Gràcies Esquirols!

dissabte, 11 de març del 2017

50.000

El comptador ha arribat a les 50.000 visites a "La font de Greccio". El més important que us puc dir avui és: GRÀCIES!

Sé que n'hi ha que hi entreu sovint. Altres, de tant en tant. Alguns comenteu, altres no deixeu mai cap comentari. Però d'una manera o altra, tots sou visitants d'aquest espai que vol ser acollidor i obert.

Aprofito per comentar alguns aspectes del mateix espai que a vegades se m'han preguntat:

- Per què a vegades trigues a escriure-hi?
Senzillament, perquè la feina que tinc encomanada (i que és prioritària) m'absorbeix molt i no trobo el clima adequat per posar-me a escriure. Intento escriure cada setmana, però no sempre és possible.

- Coneixes els comentaristes?
En conec la majoria, però no tots. Alguns escriuen amb pseudònim (cosa que no em sembla pas malament). Fa dies va trucar a Montserrat la (o el) comentarista "Oreneta", i no em vaig poder posar al telèfon. No sé qui és, tot i que sé que fa temps que segueix aquest lloc. I m'agradaria un dia saber-ho! En canvi, la persona amb pseudònim "MNC" sí que em va escriure en privat (com li demanava) i ens vam conèixer.

- Com hi arriba la gent?
Crec que molts hi han arribat a través del meu compte de Twitter, perquè cada vegada que faig una entrada acostumo a fer-ho saber al Twitter. Altrament, aquesta pàgina no tindria quasi cap difusió.

- Com està aquella senyora africana amb càncer de qui vas parlar fa temps?
Doncs després d'aquell escrit, vaig rebre missatges de persones que la volien ajudar. I tot aquest temps ha rebut sessions de quimioteràpia gràcies a aquestes persones que li han fet arribar ajudes. Està dèbil degut al tractament, i s'ha d'anar veient com evoluciona amb el temps. Quina gent més generosa!!!

- Per què fas aquest espai?
Sens dubte, no és per avorriment. És un servei, una manera de ser present i accessible a persones que no vénen a Montserrat i que potser agraeixen llegir un paraula de reflexió. Des d'aquesta perspectiva, no tindria cap sentit mantenir "La font de Greccio" sense persones que hi passegéssiu. Això és el que hi dóna sentit. I per tant: moltes gràcies per fer d'aquest espai un indret viu on compartir i passejar!!

dilluns, 6 de març del 2017

Cantar amb altres


M'he passat la vida cantant. Des de ben petit, des d'abans de tenir ús de raó (pel que em diuen). M'agrada i puc expressar-hi coses que d'altra manera no sabria com. Canto cada dia, perquè la vida que he triat m'hi porta. Però aquests dies n'estic fent experiència d'una manera intensa amb el Rèquiem de Mozart (de moment només hem fet un dels concerts, però ja hem fet uns quants assajos). No l'havia cantat mai, i val a dir que la vivència de cantar-lo no és exactament la mateixa que escoltar-lo. Tot i que penso que ambdues valen molt la pena i són recomanables.

En el dia a dia, sovint em toca cantar sol. Però quan gaudeixo més del cant és quan canto juntament amb altres, i si pot ser a diferents veus. Cadascú amb la seva veu, amb el seu rol, tots plegats seguint les indicacions d'un director perquè allò que podria ser una massa caòtica esdevingui quelcom ordenat i agradable a l'oïda.

Sentir que formes part d'un grup. Que cadascú accepta el seu paper. Que tothom sap que, d'una manera o altra, pot aportar al conjunt. Sent conscients que entre tots podem crear una cosa bella. I que allò pot fer Bé a d'altres. És un privilegi. Un regal.

Algunes vegades, quan són peces que tinc molt sabudes, m'agrada pensar en els altres amb qui estic cantant. I em sento agermanat a ells. I prego per ells. Especialment en l'Ave Maria, encomanant-los "ara i en l'hora de la nostra mort".

PD: Us he posat una de les meves peces preferides. "Ave Maris Stella", de Tomás Luis de Victoria. Em fa sentir molta Pau. La mateixa Pau que desitjo a tots els qui visiteu aquest racó.